dijous, 15 de desembre del 2016

La vaga de la Norma.

Durant els anys 1977-78, els treballadors de l’empresa Tecnimecànica Norma de Viladecans, propietat de Vicente Galindo (antic alcalde de la ciutat) varen protagonitzar una sèrie de vagues i manifestacions. En plena època de crisi i reivindicacions socials i laborals, els gairebé 250 treballadors de Norma demanaven un augment del salari (1.500 ptes. al mes) i no fer més hores extres.


Marcelino Camacho, líder del sindicat Comissions Obreres, va assistir a un acte de solidaritat amb els treballadors de la Norma que es va fer al Poliesportiu recentment enderrocat.

Jaume Muns


Escolans de Montserrat

El Viladecans Punt de Trobada de febrer em sorprengué amb l’anunci d’una jornada de portes obertes de l’Escolania de Montserrat que s’havia de celebrar aquell mateix mes, a fi i efecte de captar aspirants a integrar-s’hi. Suportava l’anunci una fotografia de quatre escolans amb roquet i sotana travessant la carretera de l’abadia en un pas de vianants, anant des de la vorera del precipici a la del monestir amb l’estació de l’aeri al fons, com a emulació de la cèlebre portada del disc “Abbey Road” dels Beatles, retratats fent el mateix a l’ Abadia de Westminster.

De primeres, vaig pensar: Què hi fa això aquí...? Potser sí que la secularització que viu la societat catalana està posant en perill la continuïtat de la institució que cada dia li canta el Virolai a la Moreneta....? 

Certament, la manera d’entrar-hi ja no és la d’abans. Anys enrere, moltíssimes famílies catòliques de Catalunya feien cua aspirant a plantar-hi un dels seus fills perquè fos educat divinament. Eren molts els rossinyols que esperaven ser triats per anar a piular en aquell niu. Ara, el règim d’internat, del qual abans no es sortia ni per fer vacances, tampoc és el que era, ni és un gran amor a la Rosa d’Abril el que alimenta el reclutament d’escolans amarats de catalanisme, sinó l’amor a una excel·lent formació musical. 

L’anunci venia precedit per la pregunta: ¿Per què no un nen viladecanenc a l’escola de música en actiu més antiga d’Europa?. Introduïda per la redacció del VPdT, si bé localitzava a Viladecans el sentit de l’anunci, semblava obviar el fet que m’impulsa a escriure el que escric per deixar constància que de nens com els que es buscava ja n’hi havia hagut, si més no, en els anys cinquanta. I perquè, a resultes d’aquest anunci, no revisqui el pessimisme que ens fa exclamar allò tant trist i equivocat: “...D’aquí, no en sortirà mai res”, us en faig cinc cèntims. Perquè aquí, no n’hem tingut ni un, ni dos... sinó tres. 

 El primer, fou en Joan Jordi Gratacòs Piqué. Nascut el 1945 al 78 de l’Avinguda de la Generalitat, era el fill petit de la senyora Paquita i del senyor Francesc, dentista de professió. Hi entrà de refiló perquè un altre nen de la dotzena escollida aquell any renuncià a ser-hi. S’hi estigué cinc anys, entre el 01/10/1954 i el 20/09/1959, fins que li començà a canviar la veu. A més a més de refilar, en Joan Jordi hi aprengué a tocar el piano. En sortir, continuà el batxillerat al col·legi Santa Isabel de Sarrià. Havent mort el seu pare l’any 1963, es feu ATS per poder, treballant, pagar-se els estudis de Medicina i fer-se odontòleg, seguint la tradició familiar. Ell fou qui em tractà la primera càries. En Joan Jordi Gratacòs es jubilà, no fa gaires anys, deixant en mans del seu fill la continuïtat de la Clínica Dental que de primeres fundà a l’antic carrer Sant Climent i que avui està ubicada a la Rambla Modolell. Va ser director del cor parroquial de Sant Joan mentre estudiava. Un cop casat, anà a viure a Gavà i allargà la seva afecció al cant fent-se membre de la Coral Sellarès. Ara, ja jubilat, gairebé només toca íntimament el piano evocant joiosament el que considera millors anys de la seva vida: els passats a Montserrat.

 Del seu pas per l’Escolania és de remarcar que fou el Bisbetó de l’any 1955, quan tenia 10 anys. I què és això del Bisbetó?, us preguntareu. Doncs això: Cada any, dins el marc de les festes de Nadal, Montserrat celebra la Diada de Sant Nicolau (6 de desembre) escollint un escolà per presidir tota la jornada, des de l’hora de llevar-se fins la d’anar a dormir. Guarnit amb tota la pompa trentina que correspon a un bisbe, és l’escolà qui encapçala la disbauxa de la Diada del sant protector dels infants. Antigament tenien fins i tot prerrogatives, que acabaren quan, uns anys abans que ho fos en Joan Jordi, el bisbetó de torn ordenà que, per sopar, tothom hauria de menjar xocolata desfeta. Així doncs ja ho sabeu, fins Bisbetó tenim. Quan el pare Ireneu Segarra presentà la terna dels millors, l’escolania escollí en Joan Jordi. L’endemà, la foto que acompanya aquest escrit ocupà, tota sencera, la primera plana del Diari de Barcelona.

El segon a ser-hi, fou en Baldiri Domènech Galindo. Nascut l’any 1946, era el fill gran de Cal Falcó del carrer Jaume Abril, a la plaça de Les Palmeres. Son pare fou transportista, dels primers a fer-ho amb grans remolcs, i sa mare venia ous al portal de ca seva. Escollit dins la dotzena d’entre seixanta aspirants, s’hi estigué entre el 07/10/1955 i el 24/06/1957. Allà aprengué a solfejar, a cantar i a tocar el violí i el piano. Del seu pas per Montserrat en quedà una postal, comercialitzada durant molts anys al monestir, d’un escolanet besant la Moreneta. Era ell l’escolanet. Ho deixà després de greus problemes d’angines que acabaren rovellant-li la veu, passant a estudiar el batxillerat a La Salle Bonanova fins entrar a la Universitat per fer-hi Enginyeria Industrial.

En Baldiri, no pogué acabar els estudis. L’any 1968, en una de les sovintejades manifestacions d’estudiants, un grup d’ells, perseguit per la policia, s’amagà dins l’edifici dels Enginyers 

–aleshores, la policia no podia entrar en els recintes universitaris–. Els “grisos” esperaren que, un per un, anessin sortint per requisar-los la documentació. Qui duia el DNI i el carnet de la Facultat, se’n podia anar a casa sense el carnet universitari, i el que no els duia passava detingut al furgó camí de “Via Laietana”. L’endemà, en Baldiri recuperà tranquil·lament el seu carnet d’estudiant entre la pila que la policia deixà a la consergeria i semblava que la cosa acabava aquí. Però quan fou l’hora d’anar a demanar una pròrroga d’estudis per ajornar el Servei Militar, no solament li fou denegada sinó que quedà obligat a incorporar-se immediatament a fer la “mili”, ...a l’Àfrica! Allà li explicaren el perquè: hi anava perquè la fitxa policial deia que havia estat escolà de Montserrat de la colla de l’abat Escarré i ser molt de la “ceba”. En tornar de l’infern, a fi de poder guanyar-se la vida, assistí a diversos cursos d’informàtica que li permeteren entrar al Centre de Càlcul de Banca Catalana on hi treballà fins que aquesta feu fallida. A continuació pogué passar el seu saber programador al Grup Vertix d’en Josep Massot fins jubilar-se. 

Paral·lelament, de jove, fou un dels jugadors importants del nostre Club de Beisbol Viladecans dels anys seixanta i començament dels setanta, alternant les funcions de pitxer i tercera base, fins que la crisi del Club de l’any 1975 l’abocà a ser un dels promotors i fundadors del Club de Beisbol Catalunya. 

A dia d’avui però, el podríeu avistar a les platges de Viladecans-Gavà barallant-se amb el vent, les ones i l’horitzó a bord del seu patí de vela, la seva íntima afecció.

El tercer escolanet fou l’Ignasi Doñate Sanglas. Cosí meu. Nasqué l’any 1948 al nº 2 del carrer de la Muntanya a tocar de la parròquia de Sant Joan. Fill de l’Andreu i la Dolors, son pare (mon oncle), fou un activista social i cristià que treballà d’administratiu al Col·legi d’Enginyers de Barcelona gairebé tota la vida, i sa mare (la meva padrina), que tenia una matalasseria al carrer Jaume Abril cantonada placeta Molins, era qui en aquell temps feia les palmes de Rams de Viladecans. Poc desprès d’anar-se’n a viure a Cornellà, l’Ignasi passà a Montserrat. S’hi estigué entre el 04/06/1956 i el 16/09/1958. Quan ho deixà, anà també –com el Joan Jordi– al Col·legi Santa Isabel per cursar el batxillerat fins que va entrar al Seminari Conciliar l’any 1961. Havent començat els estudis de Filosofia, en plegà l’any 1966 per fer la carrera de Dret, i alhora que es convertia en activista universitari, també se’n feia de veïnal i religiós a Cornellà dins l’entorn del jesuïta Joan N. Garcia Nieto. Amb ell, formà la primera Comunitat de Base, essent introductor de la litúrgia de les guitarres al costat de Ramon Muntaner, a la parròquia de Santa Maria. Com advocat fou especialista en dret laboral, en drets humans, en dret ambiental europeu i en dret esportiu, sempre sense adscripció a cap partit polític. Explicitant-vos alguns referents entre els múltiples casos individuals i col·lectius defensats a la Magistratura i a l’Audiència, us en fareu prou càrrec. Fou advocat dels treballadors d’Elsa durant la vaga de juny de 1974; de ma germana Maria, empresonada aran de la detenció dels membres de l’Assemblea de Catalunya reunits a Sabadell aquell mateix any; dels treballadors de Roca que després de la vaga de l’any 1976 es constituïren com a COP (Col·lectiu Obrer i Popular); del llarg Cas Bultó guanyat al Tribunal d’Estrasburg contra l’Estat l’any 1988; de la primera sentència a Espanya per delicte ecològic per la central Tèrmica de Cercs; ...i aquí m’aturo.

A més, fou president del Comitè Olímpic de Catalunya, des de l’any 1996 fins el 2004; Director de Projecció Exterior de l’Esport Català dins el govern de Pasqual Maragall i Director de Projecció Internacional de les Organitzacions Catalanes amb el President Montilla; i altre cop m’aturo... Ara és regidor d’ERC a l’Ajuntament de Cornellà. Un bon pinsà, sí senyor.

Ja ho sabeu, doncs. D’angelets que amb serra d’or serraren aquells turons per fer-li un palau a la Reina del Cel també en tenim a Viladecans. Fóra bo que més d’un s’hi passés quan l’Escolania torni a fer un dia de portes obertes. Ja ho veieu, a cap nen viladecanenc li ha de fer gaire mal formar part de l’escola de música en actiu més antiga d’Europa.

Andreu Comellas

Arpella pàl·lida russa (Circus macrourus) Platja de la Pineda, Remolar-Filipines. 05/11/2016

 

Vuitena citació d'aquesta espècie al Delta. Aquesta espècie és un migrador escàs que cria del nord del Mar Negre fins al llac Baikal. Cacen petits mamífers, sargantanes i altres aus. Volen arran de terra, sobre camp obert i erms mentre la seva presa està en moviment. La coloració dels mascles madurs s'assembla a la dels Arpella pàl·lida, excepte que les taques negres prop de la punta de les seves ales són més estretes i en forma de falca.

La visita

Ha mort el cirerer de casa, 

el que vèiem en flor des de la finestra,

recordes?

Tan fràgil davant aquest mar immens.

Kirmen Uribe


Aquesta tarda he anat a l'hospital, 

a veure mon pare.

Fa dies que fou ingressat a tercera planta. 

Pateix una greu pneumònia

i els pronòstics no son gaire optimistes.

He pujat les escales sense esma, ni forces,

com el boxejador rígid, mut,

que encaixa els cops amb la mirada

perduda en un bosc d'arbres cremats.

Dormia quan he arribat a l’habitació.

Una llum aspra de tardor gratava la finestra

i uns estornells creuaven els terrats veïns

sota un cel de núvols grisos, melancòlics.

He deixat la jaqueta sobre una cadira atrotinada

i de la motxilla he tret un exemplar del llibre 

del poeta basc Kirmen Uribe,

Mentrestant agafa’m la mà.

Al costat de la finestra tancada

he llegit uns quants poemes en veu baixa,

com si fossin fulles seques de la crua realitat

que bressola un somni antic i profund.

La meva veu ressonava com el murmuri

d'una font llunyana, entre matolls i ginestes.

com una veu que busca consol en el capvespre.

De sobte, d'una habitació al final del passadís,

han sorgit crits rotunds, angoixants, terribles...

Després, un tro de plors i de gemecs.

M’he aixecat tancant el llibre i he agafat, 

entre les meves, les mans de mon pare. 

Sabia, inequívocament, què significaven 

aquells crits aguts trencant el silenci

de la tarda melangiosa.

Els sorolls i les corredisses pels passadissos

confirmaren la gravetat de l'últim silenci.

Cridat per l’instint innat de la curiositat

he sortit al llindar de la porta.

D’altres habitacions han fet el mateix,

contemplant un espectacle que gela la sang.

Dues infermeres han entrat esvalotades, 

tancant la porta rere seu, segellant la fi

de les petites llavors de l'esperança.

Minuts més tard, tres dones han marxant

arrossegant l'ànima i els ulls de la tristor.

Seriós he tornat al costat de mon pare.

Encara dormia, lluny d'aquest desànim

que envaeix les arrels del meu cor;

lluny d'aquesta boira transitòria

que la caterva del vent aixecarà de cop.

He agafat el llibre i, al dictat de l'atzar,

he llegit un altre poema, un poema dur

que parla d’un cirerer vell que mor.

El silenci ha encès la guspira dels records,

la flama que sempre ens retorna

als camins il·luminats de la infantesa.

Les anelles de la vida queden sempre

gravades al centre del cor. La vida

congria en cercles els camins del món.

Al cap d’uns minuts s'ha despertat mon pare

i aclucant els seus ulls blaus, fatigats,

m'ha reconegut aixecant els dits de la mà. 

Amb un gest universal, feliç de veure’m,

m’ha demanat un got d’aigua fresca.

Amb certa urgència he baixat fins al bar. 

Allà hi havia les tres dones ploroses, assegudes

al voltant d’una taula de marbre 

i rodejades d’altres familiars. 

He sentit com un d'ells tractava de consolar-les:

“Es de llei de vida, nosaltres també hem de morir.

Són quatre dies i els hem de gaudir. Llàstima.

que ell hagi mort no sent feliç aquests últims dies!"

He marxat de l'hospital a dos quarts de vuit

deixant als llavis ressecs de mon pare

la línia corba d’un gran somriure i al paladar

el regust saborós d’una cervesa ben freda.

No sé si és llei de vida o no ho és pas,

tampoc no em sap greu anar contra les normes,

però si durant aquesta vida prou curta 

no podem gaudir de la felicitat

fins als últims moments, fins a l'últim alè,

potser aquests últims instants

no val la pena viure'ls.


José Luis García Herrera

2n.  Premi

Concurs Poesia “Espejo de Viladecans”

Fundación Espejo 2016

Divorciar-nos

D’entrada, podria ser una crida al divorci, o a la separació, vés a saber de què –millor serà no entrar en polèmiques i no fer-nos mal–, però tractant-se de l’ajuntament que ens ajunta des del nom i del color verd que igual val per a un ocell en perill d’extinció que per a les lletres del camió de les escombraries, el separar va d’un altre rotllo: el dels residus que generem. Ens separem molt, però separem poc el que llencem. 

La crisi ha servit perquè el cartró pugés en la cotització de borsa del qui no té res per menjar i ha generat un mercat clandestí, però separem menys. Els nostres pares i els nostres avis se separaven menys, però separaven molt més tota la resta: els cascos de les ampolles, els papers de diari que eren pel drapaire i fins i tot les pells de patata es coïen per donar menjar als animals. Llavors les bosses i envasos d’avui no existien, encara no havien inventat aquests plàstics que empaperen d’abocador el terra de la Mediterrània.

Abans de l’assalt de la societat de consum es malgastava poc perquè s’aprofitava tot individualment. Ara, quan el profit és ambiental i col·lectiu ens agafa el virus de l’individualisme despectiu. El que és de tots no és de ningú. Amb els avenços tècnics no hem après a repartir millor la renda per càpita però en això de desaprofitar estem que ens sortim. I malbaratem de qualsevol manera, embrutant el nostre entorn. Ens costa separar. Se’ns en va la mà sola al cubell d’escombraries gran, si és que en tenim més d’un. Serà la força de la gravetat que exerceix el contenidor gris a dues illes de casa, que s’ho empassa tot, o el costat fosc que portem dins. Total, si no separem l’orgànica, ni el vidre ni el plàstic ni el paper, no passa res. I a més a més no ens veuen. La terra no se’ns queixa. Total, tona més, tona menys, no vindrà d’un quilo.

Separa, demana la paraula que presideix el frontal de la carpa. Ha de fer una mica de fred però no massa a aquesta hora a la deixalleria, ens ho diuen els abrics que són com un termòmetre del dia que fa. Sota la carpa, sol i ombra, però s’ha d’agrair el sol del matí que s’encamina al migdia. Sobre la taula, ampolla i gerretes d’aigua amb aigua de l’aixeta, per demostrar que l’aigua no només és potable sinó bevible. Aquest H2O sense el qual no hauríem pogut existir i que sovint maltractem com maltractem la natura que ens dóna de menjar, beure i respirar. Cal divorciar-nos d’una vegada del desaprofitar, de l’embrutar i del malferir amb pressa i sense pausa la terra en què vivim. Separar.

Text: José Luís Atienza

Fotografia: Jaume Muns

De les Trobades de la Baronia


12 de novembre de 2016, el Grup Tres Torres organitzava a Viladecans la IX Trobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà presentada sota el títol genèric de Capelles, ermites, esglésies. Tres termes amb un significat molt proper i, tanmateix, ponències i comunicacions amb enfocaments molt diversos perquè aquests mots defineixen espais, construccions, formes artístiques, usos, creences, comunitats tots ells canviants al llarg del temps. Llocs amb capes d’història superposades, sagrats, protegits i protectors en unes èpoques, oblidats, menystinguts i inhòspits en unes altres. 

Històries que sols es recuperen després de molts anys de feines d’excavació, restauració i rehabilitació com el cas de l’ermita de la Mare de Déu de Sales i del seu entorn, que parlen d’un lloc ben especial on les activitats cultuals es remunten ja a l’època precristiana, un lloc que va aixoplugar una petita comunitat de deodates, un lloc de referència per Viladecans, causa de litigi en ocasions, amb anècdotes com la vaga de misses amb què els vilatans van castigar el rector per la venda del retaule barroc de l’ermita i, alhora, un lloc que es voldria patrimoni de tothom i obert a acollir diferents sensibilitats. De les seves riqueses i de les possibilitats d’un ús divers i respectuós, van ser-ne testimonis ponents i assistents a la Trobada durant la visita que s’hi va fer.

Espais que es transformen i que, fins i tot, desapareixen completament per integració en d’altres construccions o per deixadesa, com és el cas de l’església vella de Sant Cristófol de Begues; espais dels quals es fa difícil seguir-ne el rastre, fins a perdre’l, perquè es produeixen canvis en les devocions i en les nomenclatures, com les capelles dedicades a Santa Maria Magdalena a Gavà; espais que ens remeten a la divisió territorial i als vassallatges i lleialtats del món feudal, amb l’exemple de l’església parroquial de Sant Baldiri de Sant Boi. 

Narratives que no sols s’escriuen en la vella pedra, o es manifesten en objectes simbòlics, des dels trobats en excavacions arqueològiques al massís del Garraf, passant pels elements tèxtils –escuts, banderes, penons- pertanyents a l’església de Sant Climent, o en habitacles excavats a l’argila, com els incerts eremitoris localitzats a Sant Boi, sinó que n’utilitzen suports i materials ben actuals com el formigó combinat amb lloses de vidres de colors. Moderns vitralls de l’artista Llucià Navarro i Rodon (1924-2007) de qui podem trobar moltes obres al territori de l’antiga baronia de l’Eramprunyà i, de qui vam descobrir-ne dos excel·lents exemples a Viladecans: un, a l’església de Santa Maria de Sales i, l’altre, al col·legi Modolell. 

Pervivència en uns casos, decadència en d’altres, convivència d’antigues construccions amb noves edificacions que acullen les formes cultuals de la tradició cristiana i que són integrades i acceptades sense recança per la població –creient o no– mentre que la controvèrsia, quan no la ferma oposició, al voltant de l’aparició de centres de culte musulmà són gairebé sempre presents. 

Voluntat de conservació, d’una banda, menysteniment i desconeixement de la riquesa patrimonial, d’una altra. Encerts i desencerts en els tractaments dels béns patrimonials –curosa restauració de pintures a l’ermita de Sales, injecció de materials invasors que malmeten tombes antropomòrfiques a Sant Cristòfol–, lamentable destrucció de la capella de l’Assumpció de Gavà, conjunt artístic d’avanguarda en què van col·laborar l’arquitecte Joan Barangé (1931-2006), l’escultor Josep M. Subirats (1927-2014) i el pintor Josep M. Mejan (1942).

Difusió del patrimoni, intercanvi de coneixement i descobertes, posta en comú d’investigacions, reconeixement de la feina ben feta, crítica i denúncia de les males praxis. La IX Trobada es clou i el Grup Tres Torres passa el testimoni al Grehic de Castelldefels per organitzar la propera edició.


1. Capella: Lloc destinat al culte en una comunitat, palau, hospici, presó, etc., i que no té la plenitud dels drets d’una església parroquial. 

Ermita: Capella situada ordinàriament en despoblat.

Església: Edifici consagrat al culte catòlic, a un culte cristià.

Institut d’Estudis Catalans (2016)DIEC2. Diccionari de la llengua catalana (2a. ed.). Consultat a http://dlc.iec.cat/results.asp

2. A càrrec dels Centres d’Estudis i Estudiosos de les poblacions que constituïen l’antiga baronia d’Eramprunyà: Begues, Castelldefels, Gavà, Sant Climent i Viladecans, junt amb Sant Boi que malgrat no formar-ne part ha fet contribucions des que s’iniciaren les Trobades el 2007.

M. Victòria Herrero Garcia

Ascensor

Aquest matí,

a un quart de vuit,

no s’ha obert

la teva porta.

Com cada dia,

des de fa un mes,

a un quart de vuit,

jo t’esperava

per agafar

junts l’ascensor.

Són vint segons

(els tinc comptats),

des del novè

fins trepitjar

la planta baixa.

Són vint segons

d’estar mirant-nos,

de no dir res

de parlar

del temps que fa,

(si sol, si fred)

del temps que passa,

(“de nou, dilluns”,

dir “per fi

cap de setmana!”)

i murmurar

a la sortida

de l’edifici:

“Que vagi bé”.

Però avui,

a un quart de vuit,

no s’ha obert

la teva porta.

Mentre m’afanyo

per seure al metro,

penso potser

que tens la grip

o que potser

t’has adormit

o que a la feina

t’han canviat

el torn d’entrar

i és aleshores,

amb el soroll

de les alarmes

i la tristesa

de gent entrant,

xerrant, dormint,

sortint de pressa

des dels vagons

a les andanes,

de les andanes

cap als vagons,

mirant pel vidre

fred del vagó,

és aleshores

que m’ho confesso,

que me n’adono:

m’agradaria

que l’ascensor

demà al matí,

a un quart de vuit,

si pugem junts,

es bloquegés

entre dos pisos

i que triguessin

a venir els tècnics

i tenir temps

per poder dir-te

que el teu perfum

m’agrada molt,

que tens els ulls

blaus com el mar

i preguntar-te

de què treballes

o per què vas 

tan elegant,

que m’expliquessis

la teva vida

i jo la meva,

i que em diguessis,

com un secret

a cau d’orella,

per què ahir,

a un quart de vuit,

no es va obrir

la teva porta.


Montserrat Bastons García

1r Premi

Concurs de  Poesia “Espejo de Viladecans”

Fundación Espejo 2016

En record del Poliesportiu del Centre

 






Aquí teniu unes quantes fotos del procés d’enderrocament del Poliesportiu del Centre. Quedin com a record i memòria de tantes activitats aquí realitzades, i que són història de Viladecans. Les activitats esportives en primer lloc, però també els envelats de Festa Major, el concert del Lluís Llach durant les vagues de la Roca, i tantes d’altres.

Jaume Muns 

El creixement de l’activitat pessebrista a Viladecans



L’any 2001 el Centre Cultural Sant Joan de Viladecans va iniciar la primera exposició de diorames de pessebres, dos anys després es va iniciar la construcció del Pessebre Monumentral a l’església de Sant Joan i el 2005 va tenir lloc la primera edició del concurs de pessebres tradicionals.

L’any 2011 un grup de persones, atenent a l’èxit de les iniciatives decideix anar un pas més enllà i decideixen crear l’Associació de Pessebristes del Centre Cultural Sant Joan de Viladecans per consolidar aquesta tradició tan nostra i poder estar més units i centrats en el que a la nostra activitat es refereix.

L’Associació de Pessebristes realitza diverses activitats al llarg de l’any, com el curset per als més petits, amb un notable èxit ja que gairebé 30 nens i nenes hi participen en companyia dels seus pares o avis; el curset per als més grans on entre tots construïm un pessebre de diorama; l’Exposició de Pessebres de la Torre del Baró on els socis exposen les seves obres juntament amb altres de la resta de Catalunya i que ja arriba aquest any a la cinquena edició; exposició a diverses esglésies de Viladecans com Sant Joan, la Montserratina o Santa Maria Magdalena; visites a d’altres associacions per veure les seves exposicions, etc.

Per últim volem aprofitar aquest mitjà per reivindicar a l’Ajuntament de Viladecans la necessitat d’un local propi per realitzar les nostres activitats durant tot l’any.

Josep Alcaraz

President de l’Associació de Pessebristes del Centre Cultural Sant Joan de Viladecans

Per connectar: Tel. 607284826

40 anys de l’Institut Torre Roja

Curs 1976/77: Inici de la secció de FP de Viladecans per l’acord de l’Ajuntament de Viladecans amb la Delegació del Ministeri d’Educació a Barcelona. La secció de FP estarà adscrita al centre de FP de 1r i 2n grau de Badalona (Badalona I). El local cedit per l’Ajuntament és la fàbrica tèxtil FEBSA (Fabricación Española de Bordados Mecánicos S.A.).

1981: Ja són 325 alumnes amb la necessitat d’estructura orgànica de direcció. Se sol·licita la construcció de l’edifici. Es va demanar la conversió de secció a Institut. Deixem de tenir dependència administrativa del centre de Badalona. El telèfon de l’època: 936581831 i l’adreça al carrer Bertran i Musitu, 31.

Fins al 1989/90: Es fan servir aules suplementàries als locals situats al costat de la Torre Roja (actual Policia Nacional).

El nou edifici va tenir un pressupost de 167.238.439 ptes. Les obres van ser realitzades per l’empresa Contractor S.A. El centre de FP era per a 600 places. La casa del conserge (mai usada) va ser l’associació d’alumnes i el punt d’informació juvenil.

8 de gener de 1990: Trasllat i canvi a l’edifici nou al parc de la Torre Roja.

Juliol 1991: Petició d’ampliació de l’edifici a la Delegació d’Ensenyament. El vistiplau de l’ampliació arriba de la Delegació d’Ensenyament al 1994.

Curs 1994/95: S’autoritza el Pla de Transició al Treball (PTT) d’automoció en conveni amb el Departament de Treball, l’Institut i l’Ajuntament de Viladecans.

Febrer 1994: La Delegació d’Ensenyament dóna el vistiplau de l’ampliació de l’Institut.

1997/98: Els alumnes en barracots mentre es construeix l’ampliació.

Setembre 98/99: Ampliació del centre que ara passarà a ser Institut de Formació Professional Viladecans (amb secundària obligatòria, batxillerat i FP) i deixa de ser secció de FP. Canvi de l`entrada i de l`espai de la direcció. Passem de l’entrada del parc a la porta més propera a l`Estadi de Beisbol (Jocs Olimpics, 8)

1998: S`inaugura la casa d`oficis en conveni del Departament d`Ensenyament i Treball amb fons europeus.

14 de novembre de 2000: Inauguració oficial de l’ampliació del centre a càrrec de la Consellera d`Ensenyament Carme Laura Gil.

19 de juny de 2002: 25 aniversari de l`IES Torre Roja.

14 de setembre de 2015: Nova ampliació amb barracots a l`Espai Mediterrània per encabir els grups de 1r D i E i el curs per a l`accés als cicles de grau superior, C.A.S. El centre ja porta anys amb quatre barracots al pati (actualment hi ha dos grups –classe de primer i 3r.A i 4t.A– grups adaptats )

Aquesta cronologia, elaborada per Manel Merino, orientador educatiu del centre, ens fa reviure els quaranta anys d’existència de l’Institut Torre Roja.

Quan un centre educatiu fa anys l’aniversari és per tots els professors, alumnes, personal no docent, pares, que hi ha passat durant aquests anys, són les persones les que han fet que el dia a dia funcioni tot com un rellotge, cadascú amb la seva feina.

Ensenyar, orientar, escoltar... tants i tants verbs que interconnecten l`educació i formació amb la vida de les persones.

Felicitats doncs, pels grans professionals de l’ensenyament que han fet possible aquests anys d´Institut. Amb la seva vocació donen cada dia molt més d`una jornada de treball, la seva feina traspassa les portes de l`edifici, ja que pels qui no ho saben els professors son mestres les vint-i-quatre hores del dia.

Montse Pastor

Entre l’Hiper i el Black Friday

Molta tinta s’ha gastat aquests darrers temps en un debat sobre els suposats perjudicis al comerç local o els benvinguts beneficis per a la nostra vila del nou Centre Comercial Style Outlets. Potser no sigui fàcil realitzar una diagnosi acurada ni molt menys trobar una solució màgica. Una cosa o l’altra és una qüestió que no tindrà un resposta clara a curt termini. Ara sí, és un bon moment per fer una reflexió d’on venim i on som, i què es podria fer per tenir a Viladecans un comerç local més potent i competitiu.

La veritat és que l’amenaça cap al el comerç local ja va començar amb aquell hipermercat amb el nom de «HIPER» que es va inaugurar al 1973 en terrenys del veí Sant Boi, al costat de l‘actual Mercat de les Flors proper a la C-31. Va ser el punt d’inflexió d’un canvi en el tipus de comerç que venia per quedar-se. Un canvi molt important, respecte al comerç tradicional i de proximitat que va obrir la capsa dels trons. Aquest tipus de comerç va començar fora del nucli urbà però va ser qüestió de temps que es comencessin a implantar en ple centre urbà els avui nombrosos supermercats (Dia, Mercadona, Caprabo, Carrefour Express...) 

Això no suposava només una amenaça, era una nova realitat contra la qual han hagut de lluitar durant molts anys els botiguers de les nostres ciutats. Ara, sembla que s’hagi obert una porta inexplorada, però crec que això no és més que un nou capítol d’aquesta vella història.

Però, és possible sobreviure a aquesta concentració d’espais comercials? És difícil, però aquesta pregunta també s’ha de respondre en funció de l’especialització i qualitat del comerç, la complicitat i fidelització del comerç amb els ciutadans i ciutadanes i sobretot, la dinamització dels carrers de la ciutat. Aquests requisits, són elements que han de resoldre fonamentalment el conjunt del teixit comercial, encara que les institucions haurien d’ajudar en la dinamització de l’espai públic. Una dinamització que ha de recuperar que la gent passegi pels carrers de la nostra ciutat. Encara que ja s’han fet grans passos, entre tots hem de contribuir a ajudar que Viladecans sigui una ciutat viva, que acabi amb aquell qualificatiu de ciutat dormitori, on la gent treballa, compra, es diverteix i fa vida fora d’aquí. En aquest aspecte, el comerç i l‘hostaleria i l’associacionisme han de ser motors fonamentals.

Molt sovint hem vist tancar comerços a la nostra ciutat, alguns d’ells històrics però, per contra, també puc fer l’observació que al meu barri, hi ha exemples de botigues de peix, de carn o de fruita que tenen un futur bastant consolidat independentment de l’existència de supermercats d’alimentació al costat. També, podem observar com quan la ciutat té esdeveniments propis els carrers s’omplen, essencial requisit per poder tenir oportunitats de vendre. I dic esdeveniments propis, ja que sobretot, als nostres carrers, els esdeveniments són cada cop més «importats», i no creen una identitat pròpia. Els Halloweens, Black Fridays... han inundat els nostres carrers i convertit el nostre comerç en un altaveu d’una invasió cultural que no només són els hipermercats i outlets. 

Malauradament, la continuació d’aquesta història està per escriure i més quan s’estenen noves formes de comerç (on-line) que estan creant un nou repte per als nostres botiguers.

Miguel de la Rubia

La missió

Mesos de feina fins a arribar a avui. Quan li van notificar la seva missió, primer va tenir una sensació d’impotència, de no poder negar-se als designis divins. Després, la preocupació per veure’s incapaç de dur a terme el projecte que, des de les altures del poder, li havien encarregat. I, per últim, però no per això menys important, la forma de desenvolupar el mandat, és a dir, com posar-se mans a l’obra i amb quins recursos comptava, com l’ajut de la seva família, la seva dona i els seus fills, ja adults i casats. Suposava el problema més greu aconseguir les grans quantitats de fusta necessàries per construir l’embarcació. I fer-se amb elles a temps, una altra preocupació, per la seva escassedat. 

El diluvi de quaranta dies i quaranta nits amb què l’Omnipotent amenaçava la humanitat estava a punt de caure. I les hores passaven inexorables, com sempre ho són, però encara més veloces. Però l’esperit optimista, constant i lluitador de Noè va poder amb tot. Fins i tot amb els dubtes de la família, que no comprenia com ficarien tant de bitxo vivent en un sol vaixell. “Una parella de cada espècie que habita la Terra! S’haurà vist una bogeria més gran?”, s’exclamaven tots.

I Noè, tocat per la gràcia del Cel, els responia que havien d’obeir Déu, perquè Ell, amb majúscules, els havia creat i els estimava tant que no permetria que res els succeís. Menys encara pel fet que el patriarca era un home just i pietós i es mereixia salvar-se juntament amb els seus.

Tot plegats i sense més queixes, van acabar el treball puntuals, abans que arrenqués a ploure. Noè, veient que el resultat de la feina era bo, va pensar que podia descansar una mica i després pujar al navili. Va asseure’s en una roca i, de sobte, la pluja va començar. Al principi, amb timidesa, amb por i en petites gotes. Quan hi va refermar i l’aigua regalimava una cortina espessa, Noè, la seva família i els animals en parella es van embarcar a l’arca potent, creada amb la suor de llur front.

I tothom que va pujar-hi es va salvar. Tal com Déu havia manat.

Recreant un episodi de la Bíblia, ara que ve Nadal. Bones festes i un feliç 2017!

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Del Viladecans Experience al Bee Happy Viladecans

Després de la inauguració del Viladecans The Style Outlets, ara l’Ajuntament ha posat en marxa el ViladecansExperience amb el qual es vol fer que els compradors del centre comercial s’animin a quedar-se per aquí fruint de la nostra gastronomia, els nostres edificis medievals o els nostres espais naturals. Com diu l’anunci, és el millor que es pot fer després de tres hores de shopping. 

Per aquestes mateixes dates, el nostre Ajuntament ha presentat, durant la celebració a l’Hospitalet del Smart City Expo Word Congress la iniciativa Bee Happy Viladecans, una iniciativa que consisteix a utilitzar les abelles com a bioindicadors de la contaminació en el municipi.

Les dues iniciatives estan molt bé, sens dubte. Però nosaltres ens preguntem: ¿segur que calia posar-hi noms en anglès? ¿i segur que a l’anunci calia parlar de shopping en comptes de posar “compres”, que és el que diu la gent?

No, no és que el nostre Ajuntament s’hagi venut a la colonització lingüística anglosaxona. És que s’hi ha venut la societat sencera. Molt parlar de si català o castellà, però estem destrossant les nostres llengües a cop d’infiltracions de la llengua del poder mundial. Perquè, fixeu-vos, quan Barcelona va decidir muntar un servei públic de bicicletes, el va anomenar Bicing, un híbrid que vol semblar anglès, perquè quedés més dinàmic i modern. ¿Segur que calia? 

I ja ho heu vist, a finals de novembre tots de bòlit amb el Black Friday, que no és el mateix que les targetes black però que sona semblant. ¿No creieu que això ho hauríem d’aturar?

dimarts, 15 de novembre del 2016

Recordant Montserrat Roig

 

El dia 10 de novembre ha fet 25 anys de la mort de Montserrat Roig, escriptora, periodista, feminista i compromesa políticament amb la classe obrera i que ens va deixar amb només 45 anys.

Aquestes fotografies recullen la seva intervenció en un míting del PSUC al camp de futbol de Cornellà a l’any 1977, on dirigint-se a un camp ple de gom a gom de gent treballadora del Baix Llobregat, les seves paraules varen emocionar tothom i on es veia caure alguna llàgrima entre els presents.


Jaume Muns


Josep Ballester i Saràbia

El proppassat 13 d’octubre, mentre mirava un resum del partit en què els Dodgers de Los Angeles eliminaven els Nationals de Whasington als play-off de les Grans Lligues de Beisbol, en Jordi Amat i l’Emilio Berenguer em trucaven condolguts per fer-me sabedor que en Josep Ballester ens deixava per sempre més. 

Rememorant-lo, la imaginació no va trigar gaire a figurar-me’l entrant i sortint fantasmagòricament d’entre els rengles de blat de moro, com en la pel·lícula “Camp de somnis” (Field of dreams), aquella de Kevin Costner i última de Burt Lancaster, en la qual figures de beisbol del passat es troben a jugar en un camp de beisbol construït per un agricultor fantasiós de Iowa que tenia pendent un retrobament juganer amb son pare, beisbolista ja mort. Així, barrejats amb Micky Mantle, Joe DiMaggio, Sandy Koufax, Hank Aaron, Stan Musial i el gran Roberto Clemente, d’entre les canyes del panís també m’hi sortien l’Ignasi Alavedra, en Josep Mazón, en Ginés Rodriguez, l’Alfredo Mateu, l’”Agustinet” Comabesosa, el veneçolà Hernan Acevedo “el Campana”, en Perico Fernandez i, finalment, en Josep Ballester, tots ells vestits de groc i negre. Tota una generació de jugadors d’enllà de la mar i d’aquí, que per a molts viladecanencs han estat molt més que uns referents del joc, sí senyor. Ja res els priva de jugar sempre que vulguin al camp dels seus somnis com a grans figures, a passar-se la bola, a estripar-la a batades, a córrer per les bases i a marcar carreres regant-se a “home”.

En Josep nasqué l’any 1933 a Viladecans. El seu pare, de Callosa de Segura d’Alacant, havia vingut a viure entre nosaltres en els anys de l’Exposició Universal de l’any 1929. Com tants d’altres vingué a raure al Barri de Sales, de manera que els Ballester foren dels primers en fer-ho i dels que s’hi han quedat per sempre. En acabar la guerra, per guanyar-se la vida, son pare trobà ocupació distribuint paques de palla per a les quadres dels pagesos, fins que començaren a imperar els tractors a meitat dels anys seixanta. Alhora, els Ballester aconseguien l’exclusivitat per servir-ne a la Companyia Roca com a imprescindible material d’embalatge per a la distribució dels sanitaris de la fàbrica. Se la feien portar de la Segarra. D’aquí que en Josep també fos conegut amb el malnom de “el Pajero”. El plàstic derivà la seva bona relació amb Roca Radiadors vers el subministrament dels imprescindibles “palets” de transport. Molts recordareu, encara, la base logística que els germans Ballester, Josep i Manel, tingueren a tocar d’on ara hi ha l’Institut de Sales, fins que els arribà la jubilació, i la pressió urbanística no fa massa anys.

Paral·lelament a aquesta dedicació, havent cursat només estudis primaris a Viladecans, en els anys seixanta en Josep es formà el suficient per poder tenir el titol de director d’auto-escola i establir-ne una: l’Auto-Escola Ballester; quan tenir el carnet de conduir ja era quelcom més que una necessitat per a la gent. Es pot dir que –per no dir milers– som molts centenars els joves, i no tant, que en ella aprenguérem a anar amb quatre rodes. Que recordi, tingué dos locals d’aprenentatge, l’un al carrer de Sant Climent (avui, Antiga Riera) on ara hi ha l’Arxiu Municipal, i l’altre al carrer Onze de Setembre. Al primer, hi acabà posant una Gestoria, associat amb en Joan Ferrer Catasús i amb l’inefable Sr. Leandro Calvo que hi aportava l’imprescindible títol perquè una gestoria fos possible.

Deixant a part els quefers empresarials i tornant a la seva joventut, en Josep Ballester fou membre d’aquella colla que, en els anys cinquanta de Viladecans, cultivant l’amistat a ultrança, el beisbol americà com a divertiment diferenciat, i el dandisme com a expressió estètica del rebuig a la tristor amarga i missaire de l’autarquia franquista, es féu home. D’aquesta en sortí casat amb l’Angeleta Domènech amb qui tingué dos fills, en Josep i l’Angelita. 
D’allà en sorgí també l’amistat indestructible, que només la mort ultimà, amb en Manuel Ruiz i en Joan Llinares. En Joan, li fou un autèntic conseller àulic tota la vida, malgrat la diferència ideològica que els separava, sobretot quan presidint el Club de Beisbol, en les reunions de Junta, el barber Llinares sempre acabava abonant-se a les posicions i pretensions d’en Ballester quan la cosa anava empatada.
Acabo de dir que presidí el Club, però abans de ser-ne directiu en fou jugador. Ho va ser amb la colla al capdamunt explicitada en l’hiperbòlic “Camp de Somnis”, que rellevà els germans Gusi Zaidín, en Joan Barat, en Baldiri Idrach, en Josep Pérez, en Josep Padrós, l’estanquer Joan Mateu, en Rosendo Duran, etc... que havien fet possible que l’any 1945 el beisbol es constituís, per primera vegada, fora de Barcelona ciutat. En Josep Ballester comencà a jugar-hi l’any 1953 i fou aquella fornada dels anys cinquanta la que guanyà per primer cop un torneig important per al Viladecans, el “Ràdio Ciutat de Barcelona” de l’any 1957; i deixem-ne constància escrita també, fou d’aquella fornada que en sorgiren els jugadors que ajudaren a fundar el Siemens de Cornellà i el Roca de Gavà. 
Després de ser vicepresident del Club durant el període (1964-1974) en què el Viladecans tingué l’Ignasi Alavedra al capdavant, en Josep Ballester assumí la presidència per primera vegada, per dimissió de l’Ignasi, en el marc de la crisi de l’any 1975. Després de dimitir, ell també, al no poder resoldre la mala maror existent entre els jugadors, li passà els trastos a Josep Mazón fins que aquest, un cop salvat el Club, dues temporades després els hi tornà en esgotar les seves possibilitats de continuar. En Ballester revingué a la presidència oferint-se generosament perquè no haguessin de ser els propis jugadors els qui s’ocupessin de la direcció del “Vila”. 
I així fou com començà l’excel·lent cicle de 1978 a 1987 del Club presidit per en Josep. Pacientment, i molt a la seva manera, d’aquí que internament se’l conegués també com “el Padrino”, en Ballester conformà un equip que de no guanyar res passà a guanya-ho tot a nivell nacional, i que de jugar en un descampat passà a disposar de l’actual Camp Municipal de Beisbol de Viladecans, aconseguit amb proverbial tossuderia davant l’alcalde Joan Masgrau. Fins a sis Copes del Rei consecutives guanyà, i les dues primeres Lligues Nacionals de Divisió d’Honor, instaurada l’any 1986. I, cal tornar-ho a dir en reconeixement a Josep Ballester, gràcies a tot això per ell protagonitzat, Viladecans esdevingué Subseu Olímpica l’any 1992. 
En acabar la temporada de 1987, el capteniment envers una nova mala maror entre jugadors i el pretendre fer de l’equip campió nacional un equip altament competitiu a nivell europeu, sense tenir massa en compte l’esquifiment que es produïa a la “pedrera”, el dugueren a dimitir buscant que tothom acceptés els seus plantejaments. L’alternativa vaig ser jo mateix, que defensava la continuïtat esportiva, la no trencadissa entre jugadors i una més àmplia base en la formació de les categories inferiors per respondre millor al repte del camp nou. Aquí acabà l’etapa presidencial d’en Josep.
 He de dir que, malgrat haver-li desfet un somni, en la seva persona mai vaig observar ressentiment de cap mena, mai interferí de manera que pogués fer mal al Club i sempre ens tractàrem respectuosament. S’apartà, deixà fer i pogué dedicar-se més als seus quefers empresarials fins arribar a les vicepresidències de la Federació d’Autoescoles de Barcelona i de la de Catalunya fins que es jubilà, a més a més d’aplicar-se en el cultiu de l’amistat.
Un cop jubilat, tornà a assumir responsabilitats en el món dels bats presidint la Federació Catalana en un altre moment de crisi, i a acceptar càrrecs dins la Federació Espanyola, on em consta que sempre se’l tingué com “un senyor”.
En el final de la pel·lícula que al començament us relatava (Field of Dreams), el pare, que també havia sortit d’entre els fantasmagòrics rengles de blat de moro, després passar-se la bola amb el retrobat fill, meravellat per on es trobava jugant, sota els llums, li pregunta al seu fill bo i admirant l’entorn: –Això és el cel...? i el fill, tendrament, li contesta: –No... Això és Iowa! 
Doncs això..., però més nostrat. 
Gràcies Josep.
Andreu Comellas

Territ menut (Calidris minuta) Remolar-Filipines 28/04/2012

 

Viu al nord d'Europa, Països Nòrdics i Rússia i hiverna a Àfrica, Àsia i algunes àrees de l'Europa meridional. El més petit de tots els territs. És una limícola amb potes i bec negres i parts inferiors blanques en tots els plomatges. L'adult en lliurea nupcial té el cap ataronjat i la gola blanca, els laterals del coll també ataronjats i clapejats de marró, les plomes de les parts superiors negres amb marges castanyers i àpexs blancs. S'alimenta bàsicament d'invertebrats aquàtics.

Eio Ramon

El dret a viure en pau

 

Sembla fora de lloc l’estendard roig en aquesta foto. Fan somriure els dos estris grocs, eines d’obrers com la falç i el martell, com veïns inesperats d’una joieria de luxe. Cartier no sembla el lloc que imaginaríem per sentir sonar la internacional i posar-nos a cantar en qualsevol dels idiomes coneguts allò de No esperis salvacions supremes de déus, de reis ni de tirans, obrer, és la sang de tes venes la que triomfant et salvarà. La relació dels proletaris, els damnats de la terra, amb les joies de la corona ha estat més de cendres que de diamants. Un príncep de Gal·les va dir que Cartier era el joier dels reis i el rei dels joiers.

Definitivament, sembla fora de lloc la joieria Cartier en aquesta foto, esmorzars amb diamants al costat del drap roig del comunisme, en el centre d’Ho Chi Minh 

–abans Saigon, primer capital de la colònia francesa de la Conxinxina i després de Vietnam del Sud–, i a pocs metres de l’estàtua d’Ho Chi Minh erigida a qui va ser líder del Viet Cong. Als anys setanta es parlava molt de la ruta Ho Chi Minh, més de setze mil kilòmetres de camins i senders per fer arribar subministraments a la guerrilla Viet Cong que operava al Vietnam del Sud. Els B-52 nord-americans bombardejaven inútilment els camins, perquè les bombes intel·ligents resultaven no ser tan intel·ligents com els guerrillers. Per tant es van dedicar a bombardejar constantment Laos, un i altre cop fins assolir el record Guinness de bombardejos, encara vigent.

Quan tronaven els motors sobre les selves maragdes, a l’altra cantonada del món, els joves americans es banyaven en fang i pluja, fumaven porros i escoltaven roc a Woodstock i reclamaven fer l’amor i no la guerra del Vietnam. Víctor Jara va dedicar al mític guerrer i poeta una cançó: El derecho de vivir/ poeta Ho Chi Minh/ que golpea de Vietnam/ a toda la humanidad. Ningún cañón borrará/ el surco de tu arrozal./ El derecho de vivir en paz. 

De vegades la pau accepta estranyes companyies de llit. El comunisme ja no és el que era. El capitalisme sí. Ni el dret a viure en pau surt gratis, perquè tot té un preu. 

Fotografia: Jaume Muns

 Text: José Luis Atienza  

El masclisme al poder

 

El mes de novembre és el mes de la lluita contra la violència masclista. És una de les xacres més lamentables de la nostra societat, que ens recorda constantment que no som aquella civilització que ens agrada imaginar-nos. Creure que una dona és de la teva propietat de tal manera que pots fer amb ella el que vols, fins i tot prendre-li la vida, és símptoma d’una societat malalta que necessita que continuem defensant obvietats: les dones i els homes hem de ser iguals, les dones no som propietat de ningú, les dones no som inferiors als homes...

Tot un seguit d’afirmacions que sembla mentida que després de tantes batalles encara haguem de continuar reivindicant en ple segle XXI. Una lluita desprestigiada i menystinguda fins al punt que quan dius que ets feminista se’t mira de forma estranya. Et consideren una persona carregada de punyetes, que utilitzes el masclisme per justificar que no has arribat tant lluny com voldries pel sol fet de ser dona, quan en realitat és perquè no estàs capacitada. I, no, senyors, les dones hem de demostrar molt més el que valem per arribar allà on ens mereixem.

Per això ser feminista és tan necessari. Homes i dones. Perquè encara a les aules hi ha mainada que diu que dur el cabell llarg és cosa de nenes, que a futbol només juguen els nens o que només ploren les nenes. Perquè els nois creuen que poden controlar les seves parelles per whatsapp i fiscalitzar constantment els seus perfils a les xarxes socials. Perquè per participar en una cursa de dones et regalen revistes del cor, productes de neteja i aliments baixos en calories. Perquè tots els caps de llista dels 8 partits més votats a l’Estat espanyol eren homes. Perquè hi ha dones que encara preparen la bossa del gimnàs dels seus homes. Perquè hi ha homes que no han canviat mai un bolquer dels seus fills. Perquè hi ha homes que insulten i minen l’autoestima de la seva parella. Perquè hi ha homes que peguen a les seves parelles. Perquè hi ha homes que maten a “les seves dones”.

I perquè acaba de resultar escollit com a home més poderós del món un grandíssim misogin que menysprea el gènere femení. Algú que ha fet afirmacions com «No importa el que els mitjans escriguin de tu mentre tinguis al costat a una dona maca amb un bon cul» o «Quan ets una estrella, (les dones) et permeten fer el que vulguis. Pots fer el que vulguis. Agafar-les pel cony... Pots fer qualsevol cosa». Que ningú em digui que ser feminista està passat de moda quan acaba de ser escollit president dels Estats Units algú que em considera un objecte, no mentre continuïn morint dones a mans de les seves (ex)parelles! Avui, malauradament, ser feminista té més sentit que mai.

Bàrbara Lligadas

IX premis de reconeixement cultural del Baix Llobregat

 

El passat divendres, 11 de novembre, va tenir lloc al teatre Mercè Rodoreda de Sant Joan Despí la IX edició dels premis de reconeixement cultural del Baix Llobregat, dos dels quals han vingut a Viladecans: el premi Joana Raspall i Juanola de pedagogia i divulgació, amb què ha estat guardonada Remei López Cuadras, directora de la Biblioteca de Viladecans, i el premi Pau Bertran i Bros de Cultura Popular, que ha recaigut en el festival Internacional de Teatre i Animació Al Carrer de Viladecans. Moltes felicitats als guanyadors i molt d’agraïment per la feina feta de la qual gaudim el conjunt de la ciutat.


Val la pena recordar que el premi Pau Bertran i Bros l’any 2011 va recaure en el Mamut de Viladecans.

Desprestigiar la sindicatura de greuges?

Fa uns quants anys vaig tenir ocasió de treballar en l’elaboració de la normativa que regiria el síndic (o síndica) de greuges de Viladecans. Vaig canviar de feina abans que s’arribés a un acord i, un cop nomenat Vicenç Mazón com a síndic (excel·lent síndic, al meu parer), no m’he preocupat gaire de la norma. Tres coses, però, m’han quedat clares de l’experiència:

La necessitat que algú de fora el govern municipal pugui analitzar i objectivar aquelles qüestions que els ciutadans perceben com a greuges i que, en moltes ocasions ho són. No només per descurança o mala fe d’algun funcionari o polític malèvol, sinó també perquè les normes i els seus usos de vegades tenen efectes no desitjats o imprevistos, o perquè hi ha població desatesa o queden forats per cobrir. Això implica una certa incomoditat per a qui fa la feina a l’Ajuntament. A la pràctica significa l’obligació d’aportar la informació requerida al síndic en els termes en què ho demana. I la incomoditat d’escoltar l’informe pertinent que es presenta al ple, on consta el conjunt de coses a millorar. Els informes del síndic no són vinculants, però sí que posen en evidència allò que no funciona. La tasca del síndic és la prova del cotó del bon funcionament de les administracions públiques. 

La persona que fa les funcions de síndic, que compta amb assessorament legal i administratiu, ha de ser persona capaç d’entendre els mecanismes legals d’un ajuntament, encara que no sigui un expert; persona amb una gran capacitat d’escoltar les parts i de preguntar-se per les causes dels problemes; persona amb caràcter que no es deixi intimidar fàcilment i, finalment, persona lliure i distant de qui té el poder en aquell moment, i jo diria que també de qui és a l’oposició. Allunyat de partidismes, vaja.

La figura del síndic té un punt de mediació, encara que pròpiament no ho sigui i, per tant, ha de ser acceptada per totes les parts, com un “home o dona bo”. Si no hi ha reconeixement per les parts, la seva figura perd molt de pes i corre el risc de convertir-se en un projectil polític o bé en un engranatge més del poder.

No he aconseguit entendre com ha anat l’elecció de José Luis Nicolás com a síndic ni la normativa que ha regit aquesta elecció, on sembla que hi havia representants de partits i d’entitats veïnals (ell mateix ha format part d’algunes d’aquestes associacions segons informa el butlletí municipal, tot i que no és una bona targeta de presentació tenint en compte l’estreta relació entre el PSC i algunes associacions de veïns). Crec que és un error de gruix que els partits polítics hagin estat incapaços d’arribar a un consens tenint per triar alguna de les candidatures solvents com eren les de Montserrat Pastor, Joan Bonich i Joan Pidelaserra. És un signe dels temps que corren: l’enfrontament sistemàtic, encara que sigui a costelles de carregar-se la institució que en teoria es defensa.

Montserrat Pastor és una persona que ha demostrat la seva vàlua com a professora, com a voluntària de mil entitats. Joan Bonich, amén de ser militant de moltes causes, ha estat regidor d’ERC, però mai no ha estat al govern de la ciutat i a més fa temps que va acabar la seva etapa com a regidor. Joan Pidelaserra ha treballat molts anys com a regidor independent del PSC, amb càrrecs de molta responsabilitat, i, deixada la política, ha sabut reintegrar-se a la seva feina com a mestre, cosa que l’honora, tot i que, des del meu punt de vista fa falta encara més distància amb el govern. Tots tres són persones a qui ningú pot negar la seva implicació, la seva intel·ligència i la seva generositat ciutadana al marge de les seves opcions polítiques. José Luis Nicolás, en canvi, sense menystenir les seves qualitats, ha viscut 20 anys de la política i ha estat regidor conegut per la seva lleialtat al PSC, fins a les darreres eleccions. És molt legítim ser lleial al partit, però cal reconèixer que li serà molt difícil mantenir la distància adequada per exercir críticament la seva tasca respecte al govern i respecte al mateix partit. 

Crec que promoure’n la candidatura ha estat no entendre quina és la tasca del síndic, un greu error que pot desprestigiar la institució.

Mercè Solé

Exposició del concurs social 2015/16 de l’Agrupació Fotogràfica de Viladecans

L’Agrupació Fotogràfica de Viladecans us presenta l’exposició de fotografia del nostre Concurs Social. Un cop més i patrocinat per l’Ajuntament de Viladecans, Agfovi torna a mostrar-vos a Ca n’Amat el treball i la il·lusió d’unes quantes persones que, desinteressadament i amb moltes ganes de compartir, us volen ensenyar allò que per a ells és molt important. Us volen presentar allò que els agrada i que moltes vegades els apassiona. Vénen de lluny: així doncs, veureu una petita mostra del resultat d’una afició a què han dedicat molt de temps. Un treball i un esforç que no es veu, però que, generalment, és el que hi ha a darrere de cada cosa que fem cadascú de nosaltres.

Si fotografiar és “dir què va passar, jo vaig ser allí i m’agrada compartir-ho”, aleshores, les Agrupacions de Fotografia són uns espais bàsics de trobada per a relacionar-se i on compartir recursos, tècniques i consells… Avui en dia les xarxes socials tenen un abast il·limitat, però pel que fa al nostre dia a dia, aquest tipus de comunicació mai no podrà substituir la relació personal que s’estableix dins de qualsevol agrupació. A Agfovi, el fet d’asseure’s a parlar de qualsevol tema, de fer una sortida fotogràfica o de muntar una exposició com aquesta, crea relacions personals que, amb el temps i si t’hi trobes de gust, poden esdevenir un hàbit molt agradable. Agfovi porta més de 55 anys funcionant, així que, com dèiem abans, en aquesta exposició trobareu treball i esforç, però tot això dins d’un marc de convivència.

Així doncs, aquesta és la intenció de la mostra. Volem presentar-vos una de les seccions de la nostra Agrupació: el Concurs Social de Fotografia. Cada mes els socis envien les seves fotos via online i un jurat extern s’encarrega de valorar-les (si voleu fer una ullada al final teniu l’adreça). Les imatges que veureu en aquesta exposició són una petita mostra de les fotos presentades la passada temporada 2015-2016. Només dir-vos que el Social del 2016-2017 tot just acaba de començar, així que si algú hi està interessat encara hi és a temps i ja sabeu on som.

Però una imatge val més que mil paraules. Així que entreu, mireu i si alguna us agrada no us ho calleu, feu-nos-ho saber enviant-nos un mail. Estarem encantats. Bé, de totes formes sigueu benvinguts i gaudiu amb la mostra. 

Salutacions cordials

AGFOVI. Agrupació Fotogràfica de Viladecans.

http://www.agfovi.com


Evolució

Al principi, va ser el punt. Solitari, sol enfront del món, no volia seguir així. Va perseguir altres punts i va aconseguir que l’escoltessin i s’arrengleressin al seu costat. Era preciós sentir la unió que s’havia establert entre ells, i la vida fluïa sense esforç, com si sempre hagués estat d’aquella manera. Només havien de continuar junts i perseverar en el seu entossudiment. Quin era?

Per tenir un objectiu, els punts van decidir cridar altres punts i, quan van estar tots reunits, van pensar que el millor, el més vistós, seria convertir-se en forma, en una figura que tothom que la mirés se la fes seva. El problema va sorgir quan no van ser capaços d’acordar quina forma constituirien. La deliberació va ser complicada i va provocar que els punts prenguessin uns contorns caòtics, sense ordre, sense destí.

Per sort, a tots els llocs i circumstàncies algú o quelcom destaca entre la multitud i arrossega els altres. El punt líder volia seguir amb la missió iniciada pel punt primigeni. I va començar a girar, emportant-se en el seu vol circular els altres punts, que no sabien cap a on havien de dirigir-se ni què fer. Bojos en la seva carrera giratòria, els punts van notar que una mà humana seguia el seu rastre amb un llapis, i ja no van saber si la decisió d’intentar prendre forma i després girar havia estat seva o d’aquells cinc dits que subjectaven amb desimboltura l’eina escriptora i dibuixadora.

De sobte, les voltes i els revolts, les giragonses, es van accelerar amb frenesí. I la mà humana no deixava de girar amb el seu llapis. Fins que es va aturar i va mirar el dibuix definitiu, un que mai no té fi i simbolitza moltes coses, com l’aigua que flueix, el moviment que no s’atura, els pensaments circulars dels quals a vegades no se sap sortir. La mà va unir els punts i les formes en evolució, i les va tancar dins d’una caixa. Així va guardar els tresors de l’evolució del punt fins a l’espiral que mai no es clou.

(Especial per a estones surrealistes) 

Patricia Aliu

Patri.aliu@gmail.com

Si no pots córrer, gateja

 

Dintre els actes organitzats per la Xarxa Comercial el passat 27 d’octubre amb motiu de l’obertura de l’Outlet de Viladecans i com a reivindicació del comerç de la ciutat enfront de les grans superfícies, va tenir lloc una cursa que duia per títol “Si no pots córrer, gateja”, i a la qual estaven convidats els nens i nenes que encara no saben caminar però sí gatejar. Havien de venir, això sí, acompanyats dels seus pares o d’algun adult responsable. Aquí teniu unes quantes fotos de l’espectacular esdeveniment.





Fotografies: Carles Castelló

L’Outlet: dos greuges comparatius

Ja s’ha inaugurat l’Outlet, i les cues de cotxes mostren l’interès que aquest nou centre comercial suscita. Ja veurem com anirà en el futur, com ens afectarà a Viladecans i especialment al comerç ciutadà, i quins avantatges i perjudicis comportarà per a tots plegats. De moment, però, voldríem destacar en aquesta pàgina dos greuges comparatius que descobrim de manera immediata entre l’Outlet i la ciutat.

El primer es refereix als trens. Durant els caps de setmana s’ha augmentat la freqüència de trens per facilitar que la gent vagi a comprar a l’Outlet, i en canvi no hi ha manera que entre setmana s’augmenti també la freqüència per facilitar que els treballadors i treballadores puguin anar més fàciment a la feina i perquè tota l’altra gent que s’ha de desplaçar a Barcelona o a altres llocs pugui fer-ho més còmodament.

I el segon es refereix a la vistositat del lloc. L’Outlet és endreçat, ben il·luminat, ben urbanitzat, amb la brillantor de les coses noves. I en canvi els carrers de la ciutat no resulten gens vistosos, tenen poca llum, en molts casos les voreres continuen sent impracticables... Viladecans necessita moltes reformes, molta senyalització, molta il·luminació, de manera que resulti atractiu comprar-hi. I no només comprar-hi: també, simplement, passejar-hi.

dissabte, 15 d’octubre del 2016

Congrés de Cultura Catalana



La iniciativa de celebrar públicament el Congrés de Cultura Catalana no va ser aprovada fins al gener del 1975, per la junta de govern del col·legi d’advocats de Barcelona. La clausura definitiva es va fer el 8 de desembre de 1977 al Palau de Congressos i Exposicions de Barcelona.

Dins dels diferents actes efectuats al llarg del territori del Congrés de Cultura Catalana, el 30 d’octubre de 1977 es va fer al Parc de can Mercader de Cornellà de Llobregat l’acte final de la Campanya per les Institucions. Entre altres varen prendre la paraula, Ignasi Riera, Miquel Roca i Junyent, Narcís Serra, Josep Espar i Ticó, Jaume Codina Vilà i Juan Ramos Camarero.



Jaume Muns