El proppassat 13 d’octubre, mentre mirava un resum del partit en què els Dodgers de Los Angeles eliminaven els Nationals de Whasington als play-off de les Grans Lligues de Beisbol, en Jordi Amat i l’Emilio Berenguer em trucaven condolguts per fer-me sabedor que en Josep Ballester ens deixava per sempre més.
Rememorant-lo, la imaginació no va trigar gaire a figurar-me’l entrant i sortint fantasmagòricament d’entre els rengles de blat de moro, com en la pel·lícula “Camp de somnis” (Field of dreams), aquella de Kevin Costner i última de Burt Lancaster, en la qual figures de beisbol del passat es troben a jugar en un camp de beisbol construït per un agricultor fantasiós de Iowa que tenia pendent un retrobament juganer amb son pare, beisbolista ja mort. Així, barrejats amb Micky Mantle, Joe DiMaggio, Sandy Koufax, Hank Aaron, Stan Musial i el gran Roberto Clemente, d’entre les canyes del panís també m’hi sortien l’Ignasi Alavedra, en Josep Mazón, en Ginés Rodriguez, l’Alfredo Mateu, l’”Agustinet” Comabesosa, el veneçolà Hernan Acevedo “el Campana”, en Perico Fernandez i, finalment, en Josep Ballester, tots ells vestits de groc i negre. Tota una generació de jugadors d’enllà de la mar i d’aquí, que per a molts viladecanencs han estat molt més que uns referents del joc, sí senyor. Ja res els priva de jugar sempre que vulguin al camp dels seus somnis com a grans figures, a passar-se la bola, a estripar-la a batades, a córrer per les bases i a marcar carreres regant-se a “home”.
En Josep nasqué l’any 1933 a Viladecans. El seu pare, de Callosa de Segura d’Alacant, havia vingut a viure entre nosaltres en els anys de l’Exposició Universal de l’any 1929. Com tants d’altres vingué a raure al Barri de Sales, de manera que els Ballester foren dels primers en fer-ho i dels que s’hi han quedat per sempre. En acabar la guerra, per guanyar-se la vida, son pare trobà ocupació distribuint paques de palla per a les quadres dels pagesos, fins que començaren a imperar els tractors a meitat dels anys seixanta. Alhora, els Ballester aconseguien l’exclusivitat per servir-ne a la Companyia Roca com a imprescindible material d’embalatge per a la distribució dels sanitaris de la fàbrica. Se la feien portar de la Segarra. D’aquí que en Josep també fos conegut amb el malnom de “el Pajero”. El plàstic derivà la seva bona relació amb Roca Radiadors vers el subministrament dels imprescindibles “palets” de transport. Molts recordareu, encara, la base logística que els germans Ballester, Josep i Manel, tingueren a tocar d’on ara hi ha l’Institut de Sales, fins que els arribà la jubilació, i la pressió urbanística no fa massa anys.
Paral·lelament a aquesta dedicació, havent cursat només estudis primaris a Viladecans, en els anys seixanta en Josep es formà el suficient per poder tenir el titol de director d’auto-escola i establir-ne una: l’Auto-Escola Ballester; quan tenir el carnet de conduir ja era quelcom més que una necessitat per a la gent. Es pot dir que –per no dir milers– som molts centenars els joves, i no tant, que en ella aprenguérem a anar amb quatre rodes. Que recordi, tingué dos locals d’aprenentatge, l’un al carrer de Sant Climent (avui, Antiga Riera) on ara hi ha l’Arxiu Municipal, i l’altre al carrer Onze de Setembre. Al primer, hi acabà posant una Gestoria, associat amb en Joan Ferrer Catasús i amb l’inefable Sr. Leandro Calvo que hi aportava l’imprescindible títol perquè una gestoria fos possible.
Deixant a part els quefers empresarials i tornant a la seva joventut, en Josep Ballester fou membre d’aquella colla que, en els anys cinquanta de Viladecans, cultivant l’amistat a ultrança, el beisbol americà com a divertiment diferenciat, i el dandisme com a expressió estètica del rebuig a la tristor amarga i missaire de l’autarquia franquista, es féu home. D’aquesta en sortí casat amb l’Angeleta Domènech amb qui tingué dos fills, en Josep i l’Angelita.
D’allà en sorgí també l’amistat indestructible, que només la mort ultimà, amb en Manuel Ruiz i en Joan Llinares. En Joan, li fou un autèntic conseller àulic tota la vida, malgrat la diferència ideològica que els separava, sobretot quan presidint el Club de Beisbol, en les reunions de Junta, el barber Llinares sempre acabava abonant-se a les posicions i pretensions d’en Ballester quan la cosa anava empatada.
Acabo de dir que presidí el Club, però abans de ser-ne directiu en fou jugador. Ho va ser amb la colla al capdamunt explicitada en l’hiperbòlic “Camp de Somnis”, que rellevà els germans Gusi Zaidín, en Joan Barat, en Baldiri Idrach, en Josep Pérez, en Josep Padrós, l’estanquer Joan Mateu, en Rosendo Duran, etc... que havien fet possible que l’any 1945 el beisbol es constituís, per primera vegada, fora de Barcelona ciutat. En Josep Ballester comencà a jugar-hi l’any 1953 i fou aquella fornada dels anys cinquanta la que guanyà per primer cop un torneig important per al Viladecans, el “Ràdio Ciutat de Barcelona” de l’any 1957; i deixem-ne constància escrita també, fou d’aquella fornada que en sorgiren els jugadors que ajudaren a fundar el Siemens de Cornellà i el Roca de Gavà.
Després de ser vicepresident del Club durant el període (1964-1974) en què el Viladecans tingué l’Ignasi Alavedra al capdavant, en Josep Ballester assumí la presidència per primera vegada, per dimissió de l’Ignasi, en el marc de la crisi de l’any 1975. Després de dimitir, ell també, al no poder resoldre la mala maror existent entre els jugadors, li passà els trastos a Josep Mazón fins que aquest, un cop salvat el Club, dues temporades després els hi tornà en esgotar les seves possibilitats de continuar. En Ballester revingué a la presidència oferint-se generosament perquè no haguessin de ser els propis jugadors els qui s’ocupessin de la direcció del “Vila”.
I així fou com començà l’excel·lent cicle de 1978 a 1987 del Club presidit per en Josep. Pacientment, i molt a la seva manera, d’aquí que internament se’l conegués també com “el Padrino”, en Ballester conformà un equip que de no guanyar res passà a guanya-ho tot a nivell nacional, i que de jugar en un descampat passà a disposar de l’actual Camp Municipal de Beisbol de Viladecans, aconseguit amb proverbial tossuderia davant l’alcalde Joan Masgrau. Fins a sis Copes del Rei consecutives guanyà, i les dues primeres Lligues Nacionals de Divisió d’Honor, instaurada l’any 1986. I, cal tornar-ho a dir en reconeixement a Josep Ballester, gràcies a tot això per ell protagonitzat, Viladecans esdevingué Subseu Olímpica l’any 1992.
En acabar la temporada de 1987, el capteniment envers una nova mala maror entre jugadors i el pretendre fer de l’equip campió nacional un equip altament competitiu a nivell europeu, sense tenir massa en compte l’esquifiment que es produïa a la “pedrera”, el dugueren a dimitir buscant que tothom acceptés els seus plantejaments. L’alternativa vaig ser jo mateix, que defensava la continuïtat esportiva, la no trencadissa entre jugadors i una més àmplia base en la formació de les categories inferiors per respondre millor al repte del camp nou. Aquí acabà l’etapa presidencial d’en Josep.
He de dir que, malgrat haver-li desfet un somni, en la seva persona mai vaig observar ressentiment de cap mena, mai interferí de manera que pogués fer mal al Club i sempre ens tractàrem respectuosament. S’apartà, deixà fer i pogué dedicar-se més als seus quefers empresarials fins arribar a les vicepresidències de la Federació d’Autoescoles de Barcelona i de la de Catalunya fins que es jubilà, a més a més d’aplicar-se en el cultiu de l’amistat.
Un cop jubilat, tornà a assumir responsabilitats en el món dels bats presidint la Federació Catalana en un altre moment de crisi, i a acceptar càrrecs dins la Federació Espanyola, on em consta que sempre se’l tingué com “un senyor”.
En el final de la pel·lícula que al començament us relatava (Field of Dreams), el pare, que també havia sortit d’entre els fantasmagòrics rengles de blat de moro, després passar-se la bola amb el retrobat fill, meravellat per on es trobava jugant, sota els llums, li pregunta al seu fill bo i admirant l’entorn: –Això és el cel...? i el fill, tendrament, li contesta: –No... Això és Iowa!
Doncs això..., però més nostrat.
Gràcies Josep.
Andreu Comellas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada