Evolució

Al principi, va ser el punt. Solitari, sol enfront del món, no volia seguir així. Va perseguir altres punts i va aconseguir que l’escoltessin i s’arrengleressin al seu costat. Era preciós sentir la unió que s’havia establert entre ells, i la vida fluïa sense esforç, com si sempre hagués estat d’aquella manera. Només havien de continuar junts i perseverar en el seu entossudiment. Quin era?

Per tenir un objectiu, els punts van decidir cridar altres punts i, quan van estar tots reunits, van pensar que el millor, el més vistós, seria convertir-se en forma, en una figura que tothom que la mirés se la fes seva. El problema va sorgir quan no van ser capaços d’acordar quina forma constituirien. La deliberació va ser complicada i va provocar que els punts prenguessin uns contorns caòtics, sense ordre, sense destí.

Per sort, a tots els llocs i circumstàncies algú o quelcom destaca entre la multitud i arrossega els altres. El punt líder volia seguir amb la missió iniciada pel punt primigeni. I va començar a girar, emportant-se en el seu vol circular els altres punts, que no sabien cap a on havien de dirigir-se ni què fer. Bojos en la seva carrera giratòria, els punts van notar que una mà humana seguia el seu rastre amb un llapis, i ja no van saber si la decisió d’intentar prendre forma i després girar havia estat seva o d’aquells cinc dits que subjectaven amb desimboltura l’eina escriptora i dibuixadora.

De sobte, les voltes i els revolts, les giragonses, es van accelerar amb frenesí. I la mà humana no deixava de girar amb el seu llapis. Fins que es va aturar i va mirar el dibuix definitiu, un que mai no té fi i simbolitza moltes coses, com l’aigua que flueix, el moviment que no s’atura, els pensaments circulars dels quals a vegades no se sap sortir. La mà va unir els punts i les formes en evolució, i les va tancar dins d’una caixa. Així va guardar els tresors de l’evolució del punt fins a l’espiral que mai no es clou.

(Especial per a estones surrealistes) 

Patricia Aliu

Patri.aliu@gmail.com