dimarts, 15 de desembre del 2020
Can Sellarès
Cuereta torrentera (Motacilla cinerea) Riera roja, 25 de desembre de 2016
Estat de conservació a Catalunya: Vulnerable. Escàs al Delta del Llobregat. Té l’esquena d’un gris blavós i el pit groc. Es caracteritza per tenir una cua molt llarga que mou constantment amunt i avall. Habita en rierols i basses poc profundes. També en terres de cultiu properes a l’aigua. La seva dieta està basada en petits insectes i invertebrats aquàtics. Alteracions en els cursos d’aigua, destrucció de vegetació de ribera i contaminació fluvial són les principals amenaces per a moltes espècies de ocells.
Eio Ramon
Els bancs i la bretxa digital
A mi sempre m’han agradat les noves tecnologies, però crec que se m’està acabant la corda. Vull dir que me’n vaig sortint com bonament puc, però que de vegades noto que hi ha coses que em depassen.
Justament per això entenc bé les persones que hi tenen dificultats. A casa tenim habilitats i vocacions diverses, com deu passar a un munt de gent. Per tant m’acostumo a ocupar jo de gestionar les planes web de salut, els comptes bancaris, els telèfons, els certificats digitals, hisenda i un llarg etcètera de xats, programes digitals que canvien contínuament la seva interfaç, i registres amb contrasenyes diverses. I ho faig també amb alguna associació de la qual formo part, perquè els meus companys de junta fan molt bé el seu paper, però els costen més els temes informàtics, que m’han confiat. A mi no em costa gaire gestionar el correu electrònic, fer pdfs, escanejar documents... Però hi ha moltíssima gent per a la qual això és una muntanya molt difícil d’escalar, i ho entenc.
M’adono, però, que això cada cop és més dificultós i té efectes col·laterals molt adversos. L’altre dia em vaig discutir, i molt, amb una treballadora del BBVA. Resulta que han tancat l’oficina de l’antiga Caixa de Catalunya (ara reconvertida en BBVA sense comptar, és clar, amb els clients, que assistim atònits a la mobilitat dels nostres escanyolits estalvis, que passen de mà en mà). L’han tancada i ens han assignat una altra oficina propera. Necessitàvem fer una gestió presencial, que només es pot fer demanant cita prèvia. A l’oficina no agafen el telèfon; per internet l’opció no és accessible; no hi ha cap gestor assignat. L’única possibilitat és trucar... a Madrid (!) perquè em donin cita a una oficina que és a dos-cents metres de casa. Després de passar-me una hora barallant-me amb l’ordinador, vaig trucar per demanar hora per al meu marit, que és l’únic que podia fer aquella gestió. I no em van voler donar hora. Primer em van acusar de suplantació de personalitat i després es van negar a donar-me hora per a ell, perquè l’havia de demanar ell mateix. Jo soc molt conscient que si el compte està a nom seu és ell qui haurà de fer totes les gestions que li calgui, per això entendré bé que a la cita en què s’ha de rebre informació i cal prendre decisions hi ha d’anar ell degudament acreditat. Però en canvi no entenc gens que no puguin facilitar-nos a tots la feina i ja que soc al telèfon donar-me hora. Perquè a més a més, per la veu queda clar que jo no soc ell, però si jo hagués estat un home, no ho haguessin pas sabut, amb qui estaven parlant. Vull dir que tot plegat s’aguanta amb pinces amb una falsa seguretat.
A la nostra oficina hi ha dos caixers: només un admet llibretes. La llarguíssima cua que es forma per treure’n diners fa pensar que la gent no està gaire avesada a les targetes ni al control online dels comptes, que és el que ha tornat obsoletes les llibretes. Si la situació és aquesta, penso que exigir habilitats informàtiques als clients és un gran maltractament per a molta gent. Aquesta actitud, generalitzada en els bancs, s’expressa en el trasllat dels caixers al carrer. Ens van expulsant de les seves seus presencials: atenent només unes hores, només determinades gestions, i posant-nos literalment “de patitas en la calle”.
Soc molt conscient que gestionar els comptes d’un altre és un risc, però també que els bancs deixen les persones a l’estacada i ens tracten com a bèsties i ens hem de buscar la vida. Una vergonya.
Mercè Solé
Nadal confinat
Emociona aquesta fotografia perquè és com contemplar el paradís perdut. El paradís perdut de la normalitat. Fer cua amb els nens a l’espatlla sense guardar la distància social. Formar una rotllana per parlar, sense pensar si som tres, quatre o cent. Sortir al carrer sense por de fregar-nos amb gent que passeja sota les llums de Nadal. Arriben les festes i fins i tot el torró el Almendro es nega a cantar-nos el Vuelve, a casa vuelve, por Navidad. Els pessebres llangueixen sense veus que ajuntin l’alè per cantar una nadala. Dispersem-nos, ens diem com un policia quan pensem en ajuntar-nos. El cagar el tió no sortirà de casa, i els Reis d’Orient no es deixaran veure i vindran només quan dormim. Els àpats en família, quan no pocs esbufegaven quan els esmentaven, uns i altres sospiraran per ells si no poden fer-los.
Mires la foto i la llum sembla de primavera. Era el 2018, dos anys que avui semblen dècades en aquest desembre cruel per a tota la humanitat. Però estem vius i es tracta de seguir estant així. Ens costa acceptar que una bestiola que no veiem ens amargui tant la vida. I a més ens la canvia. Ens ho prenguem com ens ho prenguem és així. Podem escopir cap el cel a veure si encertem el govern o el gobierno, però ens trobem davant d’un dur enemic. Es fica dins nostre per viure, créixer i multiplicar-se.
Toca escoltar Gramsci i practicar el pessimisme de la intel·ligència i l’optimisme de la voluntat. Allò que sempre deia la meva mare, Al mal tiempo buena cara. El moviment hippie tenia una màxima, probablement copiada d’algun lloc, que deia: No és feliç qui té allò que vol, sinó qui vol allò que té. Hi ha un munt de coses que tenim i que no apreciem en el just valor que tenen per a nosaltres. Llevat que les perdem. Hi ha joves que després de quatre setmanes d’haver-se’n curat no han recuperat el sentit del gust. Recorden els sabors de les coses però per a ells tenen gust de res.
Si fóssim humils, que és la manera de ser sincers amb nosaltres mateixos, ens miraríem al mirall de la grip de 1918, batejada “l’espanyola”. Va haver-hi illes del Pacífic en què van morir el 90% dels indígenes. I el governador de Burgos fa 102 anys advertia: “La infección se propaga por las gotitas de saliva que despide el que habla, tose, etc. a nuestro lado, al ser respiradas por los que le rodean. Que se abstengan en consecuencia, de permanecer en locales cerrados, mal ventilados, donde se reúne mucha gente, como tabernas, cafés, etc…”. 102 anys més tard, aquí estem. Ens toca ser humils, prendre consciència de la nostra fragilitat, de la fragilitat de la vida, aquesta excepció a la regla de la no vida a l’univers conegut. I estar encantats d’estar vius i tenir salut.
En aquest Nadal ens toca estar junts encara que només podrem comptar fins a deu. Mirem aquesta foto com una carta als Reis per a l’any que ve. Encara que no hi hagi sol de primavera, tot i que encara portéssim màscara, demanem per anticipat fer cagar el tió a la plaça i seure a la taula de la família sense haver de numerar-nos. Tornarem a tenir una foto com aquesta, encara que Heràclit diu que no ens banyem mai al mateix riu.
Text: José Luís Atienza
Foto: Jaume Muns
L’AMOR VOLA I L’ESPERANÇA NO MOR
“Pandora” (1896), de John William Waterhouse. |
Ella és una persona normal, encara que tossuda com una vaca o una mula i incrèdula, molt incrèdula. I aquesta incredulitat la converteix en odiosa, pel que es veu. Tres relacions llargues de parella i cap amb èxit. No importa com de bella, intel·ligent i ocurrent sigui. Mai no li funciona l’amor, potser perquè li costa estar d’acord amb res i ningú li ha permès mostrar com és en realitat. No ha pogut ser mai ella mateixa.
A més, des de l’any passat, en què la seva economia va canviar per a pitjor, les seves dificultats han augmentat alhora que disminueixen els seus ingressos. Només ha faltat l’enemic invisible en forma de corona per portar-la encara més al desastre. Ja se sap, encara que no es vol reconèixer: quan els diners surten per la porta, a l’amor li costa menys saltar per les finestres. I així li va...
Avui s’ha aixecat amb ganes de volar tot i el dia gris, i no amb aquest amor feble que desapareix quan veu una bretxa per la qual sortir, sinó amb la il·lusió. Avui, saber-se sana i lliure la salva. Sembla que els somnis d’aquesta passada nit l’han inspirat. L’ha visitat Esperança, aquesta eterna lluitadora incansable, la llum que es veu a la fi del túnel, i està disposada a seguir-la. És l’última Deessa, potser filla de Zeus i mare de Fama, l’única que va romandre a l’àmfora de Pandora quan va ser oberta i van sorgir-hi tots els mals del món, l’últim recurs disponible per als homes i les dones. Potser enganyosa, potser il·lusòria, però esperança a la fi. ¿Com no seguir-la quan tot s’ensorra al voltant?
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Viladecans ciutat feminista
La configuració urbana no és neutra. Històricament les nostres ciutats grans i petites han estat planificades per arquitectes, urbanistes, majoritàriament homes, seguint les pautes d’un model d’urbanisme, de mobilitat i d’usos establerts per la societat patriarcal.
La declaració del ple de Viladecans com a ciutat feminista ens ofereix l’oportunitat a homes i dones per tornar a fer-nos les preguntes que ens ajudin en la construcció del passat, del present i de futur en què estiguem representats tots el sectors de la nostra societat.
Repensar la ciutat amb ulls de dona i feminista vol dir posar al descobert les noves realitats presents en el Viladecans actual i que són del tot imprescindibles per construir un món més just en igualtat d’oportunitats. Vol dir posar totes les persones en el centre de les decisions i trencar amb el binomi àmbit pùblic activitat productiva i àmbit privat, esfera reproductiva, divisió que a més de comportar una segregació d’espais per sexe, ens ha portat a que les ciutats actuals no estiguin pensades per satisfer les necessitats d’atenció i de cura de les persones, fet que incideix negativament en la qualitat de vida quotidiana de molta gent, majoritàriament dones.
Repensar la ciutat des d’una perspectiva femenina vol dir deixar de generar espais des d’una lògica productivista, socialment i políticament restrictiva i començar a pensar en entorns i espais que prioritzin les persones que els han d’utilitzar, i, per fer-ho, cal repensar la ciutat trencant amb la lògica del mercantilisme i abordant-la des d’un caire social més proper a les necessitats vitals de totes les persones.
La ciutat feminista proposa un canvi de mirada en la planificació urbana que contempli i corregeixi l’impacte de gènere en els plans, en la política d’habitatge, en els sistemes de transport, en el mobiliari urbà, en el disseny i manteniment dels parcs de manera que les persones se sentin segures perquè els espais estan ben senyalitzats i il·luminats, sense obstacles al pas i amb la visió franca i diàfana. Una ciutat que té present la necessitat de la gent més vulnerable: les persones grans i amb necessitats especials, els infants i les dones.
Una ciutat amb una mobilitat on no hi hagi un domini dels vehicles motoritzats que fan moltes vegades un ús abusiu de l’espai públic i que és en gran mesura la responsable de generar alts nivells de contaminació i inseguretat als segments de població més vulnerable. Necessitem, per tant, una ciutat que aposti decididament pel transport públic accessible físicament i econòmicament i connectat a una xarxa de vianants que faciliti la mobilitat i l’accés a tots els espais on es desenvolupa la vida quotidiana: a les zones productives, reproductives, espais d’oci, d’esport, de cultura.
La ciutat feminista reclama un canvi de paradigma urbà i aposta per una ciutat que permeti a totes les persones satisfer les seves necessitats. Una ciutat que no expulsi la gent de barri perquè els contractes de lloguer són abusius i que vetlli per garantir un habitatge digne en condicions econòmiques justes. La ciutat feminista és una ciutat més justa i equitativa, una ciutat que es preocupa per tenir cura del benestar de totes les persones que hi viuen i per tant, és una ciutat en la qual la sostenibilitat de la vida ha d’estar en el centre de les decisions.
El grup de Viladecans en Comú estem treballant per fer-la possible perquè és urgent aplicar el canvi de paradigma urbà que la ciutat feminista reclama i la nostra societat necessita per construir un món més just i més sostenible socialment i mediambientalment.
Encarni Garcia
L'atzucac de la llei d'estrangeria
Em dol moltíssim l'accident (accident? tenien tots els números perquè els passés!) de Badalona. Em dol perquè el centenar de persones afectades, a banda dels problemes propis de la pobresa, es troben amb una barrera molt difícil de saltar: la llei d'estrangeria. Tenir amuntegades en pèssimes condicions sanitàries un munt de persones que difícilment podran assolir les condicions per regularitzar la seva situació, trobar feina i sortir de l'atzucac en què es troben, és posar les bases per a una marginació sagnant i llarga en el temps. De la qual només pot sortir un gravíssim conflicte social que dinamita qualsevol mena d'inclusió, perquè justifica una desigualtat social estructural. És indecent parlar dels drets humans i deixar als llimbs els més vulnerables. I és posar-se una bena als ulls i no voler veure que les condicions en què viu la major part del món continuaran movent les masses de gent empobrida cap a nosaltres, per més barreres que hi posem. Perquè per part nostra continuem abusant de la nostra situació de poder. Ho deia l'altre dia Ramon M. Nogués en aquest video que us recomano, en què parla de la Covid-19, quan explicava com durant el confinament, Europa va deixar la pesca africana sense caladors.
Ja sé que és una qüestió que depassa l'àmbit d'actuació de municipis, comunitats autònomes i fins i tot estats, però la veritat és que l'actual situació no s'aguanta per enlloc. Em feia gràcia avui, quan mirava la notícia a la tele, que tothom parlava del tema com si l'única qüestió a considerar és que no els podien fer fora perquè els propietaris toleraven que fossin dins. Com si les administracions públiques de l'Ajuntament o de la Generalitat no sabessin perfectament on i com viuen totes aquestes persones. Sembla que l'Ajuntament de Badalona fins i tot havia entrat en negociacions amb els estadants. Vivim amb una acceptació acrítica i jo diria que cega d'una situació altament explosiva.
Sé que és una situació complexa. La fotografia que he posat aquí al costat és d'un assentament del Poblenou que es va tancar, i que vaig poder visitar. Com veieu les condicions eren pèssimes, però és que ni que tinguéssim una vareta màgica per facilitar habitatges mínimament dignes, no serveix de res si no es resol el tema dels papers i aquest és un gravíssim obstacle. Podem conviure amb el problema mirant cap a una altra banda, o bé podem posar les bases perquè la gent pugui tirar endavant, sentir-se valorada, estimar el seu nou país, aportar el millor de si mateix per renovar-lo. Com han fet sempre els nouvinguts.
Ens necessiten. Els necessitem. Si som prou honestos per reconèixer-ho.
Mercè Solé
Refugiats climàtics
Segur que tots i totes tenim grans desitjos d’acabar amb l’emergència climàtica. Segur que sense prendre mesures des de la política no serà possible. Però segur, també, que nosaltres podem contribuir-hi amb les petites (o no tan petites) coses que tenim a l’abast. Us en proposem unes quantes, ara que si fa no fa passarem pel ritual dels bons propòsits per a l’any vinent. N’anirem posant més en aquesta secció a cada número.
Ecosolidaritat: unes quantes propostes
Realitzar compres amb criteris d’austeritat, respecte pel medi ambient, tracte just, solidaritat i coherència.
Austeritat: Evitar tot tipus de compra innecessària. Reparar i reutilitzar abans que comprar. Optar per objectes de segona mà. Evitar malbaratar.
Respecte pel medi ambient: Optar per productes de proximitat, de temporada, ecològics, respectuosos amb la biodiversitat, de residu mínim...
Tracte just: Optar per productes que garanteixen, tant en l’obtenció, en la producció com en la distribució, condicions laborals justes i respecte als Drets Humans.
Solidaritat: Optar per productes amb valor afegit perquè afavoreixen a col·lectius vulnerables.
Coherència: Optar per comprar als establiments i empreses que garanteixin les condicions anteriors.
Refugiats climàtics
(Nota de lectura del llibre de Miguel Pajares, “Refugiados climáticos. Un gran reto del siglo XXI. Prólogo de Cecilia Carballo”. Barcelona, Rayo Editorial, 2020).
Fa molts anys que conec l’autor, llicenciat en Ciències Biològiques i doctor en Antropologia Social. Ens vèiem sovint en el marc de SOS Racisme i quan ell movia els fils a favor del CITE (Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers). Enceto aquesta nota, segur que insuficient, per animar més i més persones a llegir, llapis en mà, el llibre. Amb una indicació: “La Covid-19 ens ha fet veure com en som, de vulnerables. (...) Aquest llibre exigeix canvis en les polítiques globals que no depenen de lobbis ni de multinacionals, i formula propostes tant de lluita contra el canvi climàtic, com de gestió de les migracioins”, I un text-resum, de Juantxo López de Uralde: “Refugiados climáticos expone la situación de los cambios climáticos en toda su dimensión, algo imprescindible para reconocer la magnitud de la emergencia climática, también en su dimensión humana y humanitaria”.
Agraeixo a autor i editor que hagin marcat, a partir dels títols de cada capítol, el contingut del llibre: 1. Lo hemos puesto en marcha y no lo estamos frenando. 2. Los efectos del cambio climático. 3. Movilidad humana y crisis climática. 4. Migraciones climáticas. África, Asia y Latinoamérica. 5. Refugiados climáticos. I, encara, abans de l’epíleg, unes Reflexiones finales. Otro futuro es aún posible.
Em limitaré, per tot plegat, a trasnscriure, sense cap pretensió d’ordre –disciplina en la qual no em van preparar de petit i que vuitanta anys més tard no he aconseguit aprendre– textos, indicant, això sí, la pàgina on els he trobat. I començo:
p. 17: “La amenaza que ha supuesto la pandemia no es existencial, la del cambio climático sí lo es. La Covid-19 ha matado a mucha gente, pero, a la postre, los supervivientes desarrollan anticuerpos contra el coronavirus. Contra el cambio climático no hay anticuerpos; si no lo revertimos, sus efectos serán imparables. E implacables. (...) En el capítulo 3 también haré una aproximación a la relación existente entre la crisis climática y los enfrentamientos armados, así como al rol de las grandes ciudades en los procesos que van a seguir las migraciones climáticas”.
p. 237, amb una reflexió bàsica: Els emigrants climàtics, han de ser considerats refugiats? “Propongo establecer una definición de este tipo: refugiada climática es la persona que ha abandonado su hogar y se encuentra fuera de su país a causa principalmente de que su hábitat ha sufrido un deterioro grave e irreversible provocado por el cambio climático”.
(Al llarg del llibre, i per reblar el clau d’allò que l’autor afirma, hi ha mapes escruixidors que tenen ben poc a veure amb els de les agències turístiques o els de les competicions esportives d’àmbit mundial).
p.105: “Otra dimensión del desigual reparto de los efectos de la crisis climática es la de género. Las desigualdades y la discriminación de género llevan a que las mujeres estén más expuestas y sufran más los riesgos de los cambios climáticos. Naciones Unidas dice que su tasa de mortalidad en los desastres es muy superior a la de los hombres, lo que se debe a que no abandonan el cuidado de sus hijos e hijas, a que sus recursos económicos son menores y que su apego a la tierra que sustenta sus familias es mayor”.
p. 94: L’any 2003, Jean Zieglere deia que ‘en el seu estat actual, l’agricultura podria alimentar sense problemes 12.000 milions d’éssers humans’. Tot amb tot, poc abans de començar la pandèmia del Covid-19, i també segons les Nacions Unides, en el món hi havia 800 milions de persones que passaven gana.
pp. 82 i següents: Un capítol escruixidor, diria que apocalíptic, sobre la ‘Escasez del agua dulce’. Amb afirmacions com ara: ‘Actualmente hay 1.800 millones de personas que solo tienen acceso a agua fecalmente contaminada’.
A partir de la p. 267, unes “Reflexiones finales. Otro futuro aún es posible”, precedit per una frase que jo convertiria en pancarta o en falca a tots els mitjans de comunicació: NO HAY PERSPECTIVA DEMOCRÁTICA SIN LUCHA CONTRA EL CAMBIO CLIMÁTICO Y SIN AVANZAR HACIA UNA MEJOR GESTIÓN DE LAS MIGRACIONES.
I només un llistat de titulars d’aquestes reflexions finals: p.267: “La primera es frenar el cambio climático, para lo que ya sabemos que es imprescindible quitarles a las grandes empresas energéticas, grandes multinacionales y élites financieras el poder que tienen y posibilitar que los poderes públicos y las agrupaciones sociales impongan otro modelo energético...”; p.268: “La segunda es poner grandes recursos al servicio de la adaptación...”; p. 269: “La tercera cosa que necesitamos hacer es empezar a gestionar de forma racional las migraciones asumiendo compromisos internacionales vinculantes y creando un marco institucional adecuado... (...) Tampoco habrá gestión de migraciones si no creemos en la solidaridad. Estaremos perdidos si primero votamos a un gobierno que nos propone la transición ecológica y solidaria, y luego dejamos de votarlo porque sus medidas nos resultan arduas...”.
La feina no és senzilla. Tot i així, i si creiem en el futur, qui sap si...
1. Vegeu: https://www.un.org/sustainabledevelopment/es/water-and-sanitation/
Ignasi Riera
Fre a l’urbanisme desbocat de l’Ajuntament
En menys d’un mes, entre novembre i principis de desembre, instàncies superiors i judicials han frenat dos dels principals projectes urbanístics que promou actualment l’Ajuntament de Viladecans. Ens referim al Pla de millora urbana (PMU) de Can Sellarès, suspès per la Comissió Territorial d’Urbanisme el 13 de novembre, i al Pla director urbanístic (PDU) dels àmbits d’activitat econòmica del Delta del Llobregat, anul·lat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) en una sentència del 2 de desembre. Poca broma i anem a pams.
La Comissió Territorial d’Urbanisme (CTU) suspèn el PMU de Can Sellarès i obliga el govern del PSC i Comuns a presentar un text refós per garantir l’ús majoritari esportiu de la peça d’equipaments, així com l’assolellament i la intimitat dels futurs habitatges. Denota aspectes que grinyolaven en el projecte aprovat pel consistori el mes de juny amb els vots en contra de tota l’oposició. Com els 238 pisos repartits en set blocs de tres a nou plantes que encaixonaven la masia declarada bé cultural d’interès local. No s’ha respectat la distància mínima entre edificis i per això la CTU exigeix garantir la intimitat dels veïns. Significa això que el Pla s’atura? Sí i no, el govern haurà de rectificar-lo i cal esperar que sigui per reduir la petjada prevista inicialment en uns terrenys propietat dels ajuntaments de Gavà i Viladecans en un 99,5%. Ho seguirem de prop.
Ara bé, aturar el Pla i replantejar-lo de dalt a baix, com hem exigit en nombroses ocasions des del grup d’ERC Viladecans, depèn de la voluntat política dels dos socis de govern. Aquí no hi ha propietaris de solars amb drets adquirits o interessos particulars com a Oliveretes o el Pla de Llevant. Però si l’equip de govern està disposat a perdre aquesta nova oportunitat que brinda la CTU encara quedarà la via judicial. Per això ens hem sumat aquesta tardor a la causa que promou la plataforma veïnal Salvem Can Sellarès per aturar el PMU als tribunals. La plataforma ha obert un compte bancari per recaptar fons entre persones, entitats i organitzacions que estiguin en contra de la reforma urbanística i demana la solidaritat de la població.
El segon correctiu ha arribat, com deia, a principis de desembre de la mà del TSJC. I aquest sí, arriba al moll de l’os. El tribunal ha anul·lat de ple dret el PDU del Delta del Llobregat que va impulsar el 2015 l’últim govern d’Artur Mas amb els ajuntaments socialistes de Gavà, Sant Boi i Viladecans després del bluf d’Eurovegas. La sentència considera que s’han vulnerat les competències previstes a les normes urbanístiques, ja que hauria d’haver estat l’Autoritat Metropolitana de Barcelona (AMB) l’encarregada de promoure la reforma en lloc de la Generalitat. La Sala del Contenciós Administratiu entén que els objectius del Pla tenien un abast supramunicipal en cap cas superior al propi de l’AMB i, per tant, hauria d’haver estat aquesta administració la responsable d’elaborar i aprovar inicialment i provisionalment el PDU.
El Pla director urbanístic del Delta va aixecar un fort rebuig entre entitats ecologistes i formacions polítiques com ERC, ja que amenaçava diversos espais naturals i agraris dels tres termes municipals. En el cas de Viladecans, representava esgarrapar terrenys sense urbanitzar de la plana deltaica per destinar-los a usos hotelers, d’oficines i terciaris a Can Sabadell (prop de Mercaflor) i al Serral Llarg (al costat de l’autovia de Castelldefels). També incloïa la conversió de diverses finques en sòl no urbanitzable d’especial protecció pel seu valor agrícola, en benefici i consolidació del Parc Agrari del Baix Llobregat. Quelcom que caldrà tornar a garantir en futurs planejaments.
ERC Viladecans va participar en un contenciós contra el PDU del Delta del Llobregat al costat de DEPANA i altres formacions polítiques del territori. Aquell intent d’aturar el Pla va ser desestimat en primera instància pel Jutjat del Contenciós Administratiu, però finalment el TSJC ha estimat una altra causa presentada per un grup de propietaris de terrenys afectats, descontents amb la requalificació de les seves parcel·les. Sense donar-los la raó pel que fa a les seves pretensions, el Tribunal sí que ha considerat que el PDU es va tramitar i aprovar de forma improcedent i n’ha declarat la nul·litat. Una decisió que no és ferma i encara es podria recórrer al Tribunal Suprem per part de la Generalitat i els tres ajuntaments implicats.
La sentència arriba poc després que el mateix TSJC hagi anul·lat el Pla director urbanístic de reforma de la Gran Via, a l’Hospitalet de Llobregat, impulsat també pel Departament de Territori i Sostenibilitat i l’ajuntament socialista de Núria Marín amb l’objectiu d’urbanitzar els últims terrenys agrícoles de la segona ciutat més poblada de Catalunya. Simptomàtic i demostració que alguns s’equivoquen en la seva estratègia de futur per al Baix Llobregat.
Cal recordar que l’AMB està redactant el nou Pla director urbanístic metropolità (PDUM), una oportunitat ideal per reconduir l’urbanisme del Delta del Llobregat i deixar enrere models de creixement que van en contra de la sostenibilitat i de les polítiques contra el canvi climàtic. Jo mateixa vaig tenir l’oportunitat de participar fa pocs mesos com a regidora d’ERC Viladecans en una de les sessions de participació prèvies. Allí tothom va convenir en la importància de preservar els terrenys agrícoles i els espais naturals del nostre entorn.
Esperem que aquestes sentències del TSJC facin reflexionar al nostre Ajuntament i, en general, al PSC del Baix Llobregat, i que serveixin per aturar les seves ànsies expansives, l’aposta per la totxana. El govern de Carles Ruiz i els seus socis de Viladecans en Comú tenen una oportunitat d’or per posar en pràctica els seus copiosos discursos sobre sostenibilitat, agenda urbana i emergència climàtica. Aquest PDU és fruit de les receptes que es van aplicar per sortir de la crisi de 2008 i si alguna cosa hem d’aprendre és a evitar caure en els mateixos errors. El Delta, el Parc Agrari, és un tresor que tenim al costat de casa, al costat d’una gran metròpoli, sotmès a múltiples pressions, i tenim el deure i l’obligació de salvaguardar-lo per a les futures generacions. Des d’ERC lluitarem per preservar-lo sempre.
Myriam Moysset
M’agradarà que t’agradi
Quan tenia 14 anys, vaig escriure el meu primer conte. Anava sobre un nen, com jo, que volia ser cantant. De fet, ell no s’ho havia plantejat mai seriosament, què volia ser quan fos gran. Odiava que la gent li preguntés això. Ell, de gran, pensava, no volia ser res en especial, només volia viure. Això ho resumia en tenir la seva casa, uns amics amb qui poder jugar i diners per gastar en allò que li donés la gana.
El meu món, amb 14 anys, era un parell de carrers on jugàvem; una escola on ens ensenyaven coses que encara no entenia perquè necessitava saber-les; la casa dels meus pares, que havia de compartir amb el meu germà i les meves germanes; i la meva habitació, on escrivia, escoltava música, imaginava, perdia el temps o descobria el meu sexe.
La majoria de les coses que vaig escriure als 14 anys van acabar, suposo, a l’abocador d’escombraries del Garraf. En aquella època no és reciclava com ara.
Quan ja tenia 15 anys, un amic em va dir que buscaven un cantant per a un grup musical i que havia pensat amb mi. No m’ho vaig pensar i vaig començar a enredar-me en això de cantar. Amb el temps, vaig descobrir que la faringitis crònica que pateixo --anava sovint a posar-me injeccions de penicil·lina per a calmar els dolors i rebaixar la mucositat a la gola-- no em permetia millorar la meva entonació i vaig descartar la possibilitat de fer-me professional de la música. Avui, encara, no m’agrada escoltar-me cantar en una gravació. Així que vaig decidir fer el que veritablement m’agradava que era inventar-me històries. La manera més fàcil que vaig trobar de crear petites històries va ser escrivint cançons. Vaig gaudir molt, també, inventant-me melodies.
A les cançons no cal desenvolupar una idea, sinó concentrar-la en poques paraules. Per això, sempre pensava que havia d’escriure les històries de les coses que imaginava i que no cabien en una cançó. Però ja no tenia 14 anys, i havia entrat en el món adult, on escriure cançons o relats era cosa d’intel·lectuals o de nens, i jo no era ni una cosa ni l’altra, així que m’havia de deixar de punyetes i tocar de peus a terra.
Malgrat tot, sempre tenia aquella cosa de que ho havia de fer, escriure un llibre amb els meus relats (ser-hi als núvols) i, gràcies a la pandèmia que m’ha permès frenar la meva vida atabalada, he trobat temps per ordenar, imaginar, recopilar, corregir, retocar, revisar i buscar una editorial que publiqués les meves ocurrències.
El llibre és un recull de relats curts on explico històries senzilles, tan senzilles com llençar un paper dins una paperera; coses que ens poden passar a qualsevol de nosaltres, desenganys amorosos, confusions entre parelles, músics que van de gira o que miren de fer una bona cançó; coses naturals com fer unes cerveses al bar, que t’ataqui un zombi o que descobreixis un soterrani militar allà on no imaginaves...
Cada història et porta a una situació diferent i et presenta personatges diversos a qui els passen coses que li podrien passar a qualsevol persona. L’objectiu principal és que la lectura sigui amena i ens ajudi a desconnectar, una mica, de la rutina, i no us puc explicar res més, caldrà que descobriu vosaltres mateixos què s’amaga a cada història. L’únic que us puc assegurar és que: “Ni és veritat tot el que dic, ni és mentida el que escric”.
Josep Mumany
Pepita Forcada, malalta de Covid
La Pepita Forcada es una de les persones que he tingut la sort de tenir al meu costat com a amiga i companya. És una gran persona, i com moltes altres ha patit la Covid i crec que com a exemple, aquesta entrevista, amb les seves paraules, ens farà reflexionar sobre tot plegat.
Com va començar tot?
A finals de febrer vàrem fer una sortida amb l’Imserso, en tornar ja no ens trobàvem gaire bé, vam anar al metge. Una mica de constipat, no li va donar gaire importància, com que era al principi de la Covid 19 no tenien el xip posat sobre aquest tema. Al cap de tres dies hi vaig tornar, em va receptar antibiòtic i els inhaladors de sempre. S’ha de dir que jo sóc asmàtica.
Pràcticament aquí acaben els meus records, ja que l’endemà em vaig posar pitjor (tos, ofec, i malestar general). Segons diuen em vaig posar tan malament que va venir un metge a casa, però l’endemà ja em van portar a l´hospital i em van ingressar a l’UCI. A l’endemà ja van dir a la família que era la Covid 19.
Ja he dit que no recordo res, no vaig prendre consciència del fet fins uns dies després de despertar-me. Vaig estar dotze dies en coma induït i catorze a planta. i vaig tornar a casa que encara era positiva, però a casa van preparar quasi un hospital.
Quin moment recordes amb més intensitat?
Quan em vaig despertar, no tenia ni idea d’on era i vaig voler sortir del llit, sense ser conscient que no em podia aguantar dreta ni moure’m. Vaig caure a terra amb el corresponent ensurt de les infermeres que estaven allí.
Un altre moment que recordo és la sensació que vaig tenir quan un físio em va aguantar i em va portar fins a la finestra, vaig veure el carrer, amb la sorpresa que creia que estava en una plaça i era un carrer. A les meves al·lucinacions que vaig tenir estava convençuda que era en un altre lloc.
I un altre moment va ser quan ja era a casa, però no em podia moure. Amb una cadira de rodes en van portar a veure les flors de la terrassa i el paisatge.
Tots aquests moments van estar acompanyats per una gran plorada d’emoció.
Què pensaves quan ja vas tenir consciència del que passava?
Jo no vaig tenir consciència del que passava fins que una infermera em va explicar que estava en un lloc per la Covid-19. Vaig posar la tele de l’habitació i vaig sentir que parlaven de morts. Sols la vaig veure un dia, ja que tenia el cor massa encongit.
Però no vaig prendre consciència de la magnitud social que prenia aquesta malaltia fins que vaig arribar a casa i em van explicar tot el passava i el que havien passat ells, tancats a casa esperant cada dia la notícia de l’hospital.
Com et sents ara?
No puc dir que molt bé, primer perquè la meva malaltia no s’ha acabat, queden seqüeles que espero que vagin desapareixent a poc a poc. I per una altra part em sento diferent, jo dic que no sóc jo, em sento diferent sobretot en la visió que tinc de la vida i de les coses.
Consells, si en vols donar.
Sols puc donar un consell, ja molt repetit: responsabilitat personal i empatia amb els que estan enmig de la malaltia, no sols els malalts sinó tots els que l’envolten, familiars, amics, i tots els sanitaris sigui quin sigui el seu lloc, per portar endavant aquesta creu que és per a tots.
I vull aprofitar aquest portal per donar gràcies i una forta abraçada a tots els que s’han preocupat per mi. Dono gràcies a Déu d’estar entre vosaltres.
Montse Pastor
Un Nadal diferent i màgic
De les moltes situacions estranyes que viurem aquest Nadal, avui us vull explicar un ensurt que des de l’ajuntament hem tingut.
Resulta que fa unes setmanes el sereno Isidre va trucar a l’alcalde. Tothom sap qui és l’Isidre, oi? Ell guarda les claus de totes les cases de Viladecans durant l’any i és molt amic dels Reis Mags, Ses Majestats d’Orient.
Doncs això... el sereno Isidre li explicà a l’alcalde que els Reis, amb tot això de la pandèmia tenen problemes per venir amb el seu equip, que ara el tema de viatjar tot i amb màgia de pel mig, és ben difícil i que necessitaven tota l’ajuda de la ciutat. L’alcalde de seguida va dir que sí...
“- D’acord, Isidre, però què necessiteu en concret?” Va demanar l’alcalde.
“- Alcalde, els Reis necessiten ajudants, molts ajudants i un gran magatzem reial per garantir que els regals es comencen a preparar, i aquella nit, la nit de Reis, la nit màgica, molta ajuda per anar a les cases, ja que no podran fer la cavalcada com sempre. Els Reis estan molt preocupats, volen que tothom es quedi a casa el màxim possible, volen que els nens i nenes vagin a dormir més d’hora que mai perquè els doni temps d’anar a totes les llars. Ah, i diuen que siusplau, tothom es posi la mascareta per sortir al carrer.” Explicà l’Isidre.
“- Isidre, truca als Reis, a la seva oficina i explica que a Viladecans posarem tota l’energia en ajudar, aquí la gent és molt solidària i sempre sempre que demanem ajuda, els nens i nenes es porten molt bé, reciclen, van a escola, no llencen papers al terra mai, a més tenim voluntaris i voluntàries. Ho posarem tot de la nostra part!” Va dir l’alcalde amb molta energia.
“- Gràcies alcalde, però una cosa més m’han dit Ses Majestats; diuen que els adults haurien de comprar al comerç local si volen fer algun detall de Nadal, que com que no es pot sortir de Viladecans aprofitem per descobrir noves botigues. I també que els agrada molt la moneda vilawatt, perquè a part de recolzar el comerç de la ciutat i poder comprar més amb menys diners, és d’energia neta i que ells ja viatgen des de fa anys amb energia màgica neta”, comentava l’Isidre molt eixerit.
“- Això està fet, Isidre, les campanyes de Nadal, des de fa temps les treballem plegats amb el comerç local i sabem que ara més que mai necessiten un cop de mà, a part els estem ajudant tant al comerç com als bars i restaurants de la ciutat que han patit i pateixen molt. Saps què? Enviarem al magatzem reial menjar preparat pels bars i restaurants de Viladecans, així quan arribin podran fer un mos”. L’alcalde va somriure, perquè ja estava pensant en tot el dispositiu.
Quan va penjar el telèfon es va quedar molt preocupat pel poc temps que tenia i ràpidament va reunir a tot l’equip de l’ajuntament per començar a ajudar als Reis. “- Entre totes i tots farem que tota la ciutat ajudi als Reis i garantirem que tots els nens i nenes tenen regals, necessitem bústies màgiques i un magatzem reial, els ajudarem! Els comerços de Viladecans enviaran els regals, la gent ajudarà a preparar-ho tot. També que els nens i nenes construeixin el fanalet màgic per ajudar els Reis perquè trobin les cases. Ah, i jo els donaré la clau màgica, el sereno Isidre l’ha estat guardant molt bé”. I l’equip s’ha posat a treballar de valent des de fa dies.
Per això si trobeu al sereno us ho explicarà tot molt millor, el veureu a les escoles, al butlletí i també a les xarxes de l’ajuntament. Podreu passejar els dies de gener a prop del Cúbic i allà veureu què hi ha el magatzem reial i molta gent treballant a tota màquina per ajudar els Reis perquè tot estigui a punt. Però... ¿Voleu veure també als Reis?
Això es màgia, i haurà una gran sorpresa... Estigueu atents i atentes!!!! Construïu el fanalet, tindreu els plànols al butlletí, llegiu totes les informacions i mireu a l’instagram i el youtube. Enrecordeu-vos-en de fer la carta, penseu en tothom, demaneu molta pau i molta salut a part de regals i concentreu-vos en la màgia, perquè la màgia s’alimenta dels nostres millors desitjos!
Gisela Navarro
Celebrem la vida: Bon Nadal!
L’esperança: o tots o ningú
S’obren escletxes d’esperança per a l’any vinent. Quan encara no s’han fet evidents del tot les conseqüències reals de la irrupció del virus a tot el món, els experts comencen a situar les vacunes a l’horitzó. Unes vacunes que sens dubte seran garantia de salut per a les persones més vulnerables, de recobrament del sistema sanitari, de recuperació de l’economia, de retorn a la cultura i, ai, de reprendre la nostra forma habitual de relacionar-nos i d’expressar amb el nostre cos les nostres emocions. Un bon desig sens dubte per al 2021.
Ara bé, aquesta esperança es desfarà com un bolado si no és esperança per a tothom. Perquè igual com ens passa amb l’emergència climàtica, no hi ha benestar real per a la humanitat sencera, si les mesures que prenem no arriben a tothom. Ni és just que la majoria de la població mundial, la que viu sota mínims, no pugui accedir a la vacuna per motius econòmics, ni es pot erradicar realment una malaltia, si n’existeixen focus diversos en molts indrets del planeta. Toca, com demanen moltes organitzacions internacionals, que tothom pugui beneficiar-se de la vacuna.
Igual com toca que el món sencer pugui recuperar-se econòmicament. Molts de nosaltres col·laborem amb projectes de desenvolupament en països que viuen ja fa anys en condicions molt i molt difícils. Alguns d’aquests projectes s’han vist substituïts enguany per ajudes a la nostra pròpia població, que també pateix i molt. Però no oblidem que al cor dels països que més pateixen la fam, la guerra, l’explotació, les malalties endèmiques, els seus habitants no només continuen vivint en pèssimes condicions, sinó que a aquestes condicions s’hi ha afegit la pandèmia. Si podem, l’esforç solidari ha de ser doble. No oblidem els més pobres.
El medicament que més efecte ens farà per recuperar-nos és la solidaritat, amb aquell esperit que els treballadors de Laforsa van fer cèlebre en la seva vaga: o tots o ningú.
diumenge, 15 de novembre del 2020
1982, Setmana Catalana de Ciclisme
L’endemà, dia 26 de març, es donaria la sortida de la nova etapa a la carretera, davant la plaça de l’ajuntament, cap a la Llagosta, on finalitzaria l’etapa.
Jaume Muns
Xarxet marbrenc (Marmaronetta angustirostris) Espai Natural Remolar-Filipines. Bassa dels Pollancres 18 d’octubre de 2020.
Ànec de mida petita, de coloració bàsicament bruna, clapejada de taques blanquinoses i característic antifaç fosc. S'alimenta de llavors, tubercles i arrels de plantes aquàtiques. També insectes, anèl·lids i mol·luscs. Rara al Delta del Llobregat, només hi ha 13 registres de l'espècie. SEO birdlife: S'inclou en el Llibre Vermell de les aus d'Espanya en la categoria de "En perill crític" i se cita com "En perill d'extinció" en el Catàleg Nacional d'Espècies Amenaçades.
Eio Ramon
Una reunió que em feia molta mandra
La veritat és que aquesta reunió pintava com un pal enorme: una reunió tècnica de Serveis Socials a la qual vaig assistir com a membre de l’Associació de Familiars de Caviga el passat dijous 5 de novembre. Una reunió àmplia (érem 87!!!), convocada per l’Ajuntament de Viladecans, amb moltes intervencions diverses, en la qual les associacions com la que jo representava érem més aviat convidats de pedra i amb previsibles problemes tècnics derivats de la parafernàlia pròpia de les videoconferències. Tenia molts dubtes, a més, que aconseguíssim acabar a l’hora que havien promès, i reconec que estava una mica escaldada d’aquesta mena de trobades, que de vegades acaben sent un panegíric de qui les organitza o dels professionals que hi intervenen.
Doncs em vaig equivocar: va ser molt interessant, es va acomplir l’horari previst i, sí que va resultar un bon mosaic dels serveis sanitaris i socials de Viladecans, alguns dels quals desconeixia. I amb propostes de futur. Sí que va esdevenir una certa hagiografia de les i els treballadores socials. Però ja m’agrada, que jo soc del ram!
En destacaria algunes coses. En primer lloc, una que es va dir a la reunió i que jo he pogut constatar tant des del voluntariat que aquests dies empestats faig a Càritas com des del contacte amb el taller ocupacional Caviga: La resposta que els serveis socials municipals estan donant a les persones més vulnerables és de qualitat, cosa que, a més, no s’improvisa, o sigui que és un bon indicador de solvència en el funcionament habitual. La gent que arriba al banc d’aliments de Càritas té bona connexió amb l’assistent social i a més no li amarguen l’existència amb mil-i-un requisits administratius. També em comentava l’altre dia una professional de Caviga que l’Ajuntament de Viladecans s’ha preocupat durant tota la pandèmia del suport a professionals i usuaris i que ha posat a disposició del centre els espais ciutadans que ha fet falta.
L’altra cosa que he constatat és que tots aquests professionals han tirat d’imaginació i de creativitat a l’hora de comunicar-se amb les persones ateses, cosa que no sempre és possible perquè en el funcionament habitual les estructures tendeixen a menjar-se qualsevol iniciativa més personal.
També m’ha encantat constatar que a l’hora de treballar en xarxa i de compartir experiències, s’han tingut en compte tant els treballadors més qualificats com les auxiliars de la llar, perquè el seu objectiu és comú: atendre bé la gent.
Després he descobert una amplíssima sopa de lletres formada per serveis d’atenció a la salut mental amb sigles indesxifrables. M’ha alegrat veure que la salut mental de grans i petits compta amb persones compromeses i competents en els serveis públics a la ciutat, però aquesta fragmentació tan gran sempre em fa sospitar precarietat de fons i em genera l’interrogant de si dona a l’abast per atendre tota la demanda que pot haver-hi. La multiplicitat de petits serveis, molts d’ells concertats i altament especialitzats, per mi vol dir que la salut pública no se’ls acaba de fer seus, sinó que opta per una estructura que es pot treure de sobre amb facilitat i sospito que deuen haver-hi “forats”, persones no ateses, que no acaben d’encaixar en els compartiments disponibles. Al darrere d’alguns serveis, però, hi ha l’experiència de Sant Joan de Déu, tot un referent en l’atenció a les persones amb malalties o trastorns mentals.
S’ha respirat implicació, ganes de tenir present el conjunt de la comunitat i d’aprofitar les oportunitats d’un treball en xarxa. Com s’ha ressaltat a les conclusions, tothom està “alineat en valors i objectius”, encara que no utilitzi sempre la mateixa terminologia. Fa de bon sentir en aquests moments tan durs i tan estripats políticament. Crec que la bondat d’aquest treball fet mereix una continuïtat, un eixamplar la base, una bona qualitat de contractació i una perspectiva a llarg termini. Que els bons professionals, en definitiva, puguin estendre la seva tasca amb el suport d’una estructura com cal i en benefici de tots.
Mercè Solé
Carta del alcalde de Santaella con motivo de la jubilación del padre Celestino Bravo
Fer el bé ajuda a entendre el sentit de la vida |
Querido Reverendo Padre Don Celestino Bravo.
Santaella es un municipio de gentes orgullosas. Orgullosas de su pasado, de sus raíces, su cultura y de una fe, depositada por siempre en la Virgen del Valle, Patrona y Dueña de nuestros corazones. Desde hace mucho tiempo y con la mirada atrás, un gran número de familias se vieron empujadas a buscar un futuro mejor en otras tierras. Teniendo la suerte de recalar en tierras catalanas; muchas de esas familias lo hicieron en la acogedora Viladecans.
Permítame, Reverendo Padre Don Celestino, como representante del pueblo de Santaella, trasladarle el cariño y el mejor homenaje de nuestro pueblo por mantener viva la llama de la fe en la Virgen del Valle. Por mimar a tantos ausentes del pueblo que les vio nacer y que han hecho, gracias a personas entregadas como usted, de la maravillosa Viladecans una “patria chica”, un lugar donde vivir y poder soñar con su Santaella natal. Sin duda el mejor regalo de su jubilación es la lealtad y la amistad sin fisuras de unos parroquianos que han visto en el padre Celestino Bravo ese consuelo espiritual tan necesario en estos días tan complicados que vivimos y un acicate para seguir luchando como personas de bien en auxilio de los más necesitados.
Son muchas y magníficas las ocasiones que el pasado ha permitido unir nuestros caminos y siempre allí en nuestro encuentro ha estado usted, ofreciendo lo mejor de su vida. Sin duda, Viladecans y Santaella seguirán escribiendo juntas en el libro de oro de la historia gracias a personas tan necesarias como usted lo ha sido. Reciba un abrazo de todo un pueblo, el de Santaella, que hoy se une de nuevo a Viladecans pero esta vez para dar público reconocimiento de su persona.
Lo que hago constar con el máximo cariño y reconocimiento.
En Santaella a 25 de octubre de 2020
José Álvarez Rivas
Alcalde-Presidente del Ayuntamiento de Santaella
En la jubilación de Celestino Bravo
Celestino Bravo, Encarni García i Maruja Louzao abans de començar la celebració |
Reproduïm aquí les paraules que va pronunciar la tinenta d’alcaldia Encarni García en l’acte de comiat de Celestino Bravo celebrat el passat 1 de novembre amb motiu de la seva jubilació com a rector de la parròquia de Santa Maria de Sales.
Celestino Bravo Nieto nació en Somolinos, un pequeño pueblo de la Sierra Norte de Guadalajara con una bella laguna del mismo nombre alimentada por el río Bornova.
Teresa de Jesús decía que Dios escribe recto con renglones torcidos. Dios, o simplemente la vida, torció el renglón enfermando un ojo de un joven seminarista de 16 años y le hizo trasladarse en 1944 del seminario de Sigüenza al seminario de Barcelona. Diez años más tarde, en 1954, dos después del Congreso Eucarístico, fue ordenado sacerdote y fue vicario en Sant Celoni y San Salvador de Horta de Barcelona. Pero el ojo empeoró, tuvo que ser operado y fue enviado al Hospital de San Lorenzo a recuperarse. En 1958 el renglón torcido escribió recto. Nos lo trajo aquí, a Viladecans.
Comenzó siendo capellán del hospital. El padre Celestino para nosotros pasó a ser el cura del hospital. Ese hospital sigue de alguna manera unido a su nombre, porque él siempre ha practicado la ley de la hospitalidad para los humildes, para los desposeídos. La aparición del cura del hospital con su hablar firme, pero humilde y tranquilo en tiempos de ordeno y mando fue como tener una ráfaga de Vaticano II con años de adelanto.
El año 1962 fue nombrado pàrroco de la parroquia de Santa María de Sales, un párroco sin techo para un poblado, puesto que la iglesia tardaría cinco años en estar acabada. No necesitaba el edificio para crear Fraterna Ayuda Cristiana,. Fraternidad, Ayuda, son sinónimo de Solidaridad y Fe Cristiana para recoger donativos y fondos para ayudar a personas enfermas.
En el año 1967 se inauguró la Iglesia de Santa María de Sales, pero la gente la conoce popularmente como la iglesia del Poblado, aunque no esté en el Poblado. La iglesia de Santa María de Sales con su arquitectura sorprendente que figura en revistas de arquitectura ha formado parte de la memoria popular de este barrio, de la pacífica lucha obrera de mucha gente de su parroquia por una vida más justa. De la iglesia como lugar de acogida.
En 1971 el padre Celestino aceptó gestionar bajo el paraguas de Cáritas la caja de resistencia de los trabajadores de la Roca en huelga y convirtió la iglesia del tobogán en un banco de alimentos para los huelguistas y las familias que no tenían ni un trozo de pan que llevarse a la boca
Las tres ideas Fraternidad, Ayuda y Cristiana no fueron solo palabras: fueron la esencia de la práctica de la parroquia de la que formaba parte un barrio que llevaba el apellido de sus trabajadores. En nombre de estos trabajadores, el dirigente obrero y tesorero ilegal, del tesoro ilegal, de aquella solidaridad ilegal, de la huelga ilegal de Roca, Jaume Cullerés, dijo esto del padre Celestino cuando cumplió las bodas de oro con sus feligreses: “Se hacen presentes los viejos recuerdos de su gran labor en esta población, tanto con su apoyo durante las huelgas de Roca, como en su labor en el hospital, y en los barrios de Poniente y en toda la ciudad. No puedo evitar dar mi opinión de mosén Celestino –decía Cullerés– como persona, cura y cristiano que es, él valora el hacer cotidiano de las personas” y las aprecia en su entorno aunque no sean de ir a misa.
Celestino llegó a Viladecans con treinta años y se nos jubila con noventa y dos. Con cincuenta y ocho años de párroco forma parte de la historia viva de Viladecans.
La verdad, habrá personas con más lustre, pompa y circunstancia, pero pocos como él encarnarán los valores de la gente de esta ciudad. Humildad, trabajo, trabajo, trabajo, fraternidad y cariño. Es de aquellas personas de las que puedes decir qué suerte hemos tenido de haberlo tenido al lado de nuestra gente, tanto creyentes como descreídos. Hizo de la iglesia la casa de todos. El papa Francisco dice que los pastores deben de oler a oveja. Nuestro cura, Celestino Bravo, en los sesenta y dos años que ha pastoreado el rebaño en nuestro Viladecans siempre ha olido a oveja.
Como representante de esta ciudad de Viladecans solo tengo una palabra, gracias, gracias, gracias.
Mucha suerte, padre!
Encarni García
Instant feliç
Només veure aquesta foto en blanc i negre se sap que molts anys ens en separen. Ja no es veuen els cavalls menjant garrofes o alfals. Ni carros. Han desaparegut dels camps, dels treballs, de les carreteres, com els unicorns dels boscos de fades. I amb ells han desaparegut aquells ferrers de carros i cavalls. Aquest món senzill se n’ha anat, derrotat pel progrés de la mecanització com la sorra davant del vent. Era un món senzill i sostenible, amb menys coses. Aquesta barraqueta és de consum 0 de CO2. Les fustes es veuen reciclades, i potser fins i tot ho són els claus. Les parets de canyís amb canyes de la riera. Tot s’aprofitava, el pa sec, les pàgines del diari, els envasos de les begudes. Érem més pobres, més bruts, però embrutàvem molt menys. L’escassetat feia que tot tingués un valor d’ús. Decididament, sabem ser pobres, però no sabem ser rics. És cert que ser cavall no era cap xollo però ja no hi són com a companys de feina, com un ofici en extinció.
Si nosaltres fóssim francesos a aquesta escena la batejaríem probablement com “Dejeuner sur l’herbe”, encara que dir que els dos pagesos esmorzen a l’herba sigui una agosarada llicència poètica, i aquest sigui el títol d’una famosa pintura
d’Édouard Manet, avui al Museu d’Orsay de Paris. És clar que el quadre de Manet és una mica diferent. Sí, son dos senyors com a la foto, però els del quadre van més mudats que els dos homes a l’ombra de la barraqueta. Aquells van amb camisa blanca, corbata i jaqueta i no mengen. Xerren animadament. Al seu costat no hi ha un cavall, sinó una senyora asseguda de perfil tal com va arribar a aquest món, encara que amb un braç oculta el pit. I una mica més enllà una altra senyora rentant-se en un llac tal com va arribar a aquest món però vestida amb una combinació mullada i transparent.
La foto del Jaume Muns és la vida, la pintura de Manet és l’art.
A la vida hi ha més alegria que a l’art. Aquí no parlen, menja tothom (al quadre no menja ningú), homes i bèsties. És el moment de descans, l’harmonia de les coses: el cavall enfonsant el morro en el sac, l’home del mocador per barret menjant un entrepà i l’altre home bevent el vi a galet de l’ampolla.
La conjunció dels gestos fan d’aquest moment un instant de felicitat modesta, humil i en el fons optimista.
Text: José Luís Atienza
Foto: Jaume Muns
MALSON ABANS, DURANT I DESPRÉS DE NADAL
És dilluns. No somrius. T’has tornat a despertar de cop cridant i plorant, i no pel dia de la setmana que és, sinó perquè gairebé cada nit tens somnis estranys que mai no havies tingut abans, ni tan sols en dies complicats del teu passat. No tens por de caure malalta, no. Et sap greu queixar-te de res. Estàs bé de salut i la teva família també: aquest no és el problema. Tampoc és la soledat el que et fa por. Ja has estat sola abans i no hi veies cap problema. El que et fa sentir-te diferent, o com si el temps passés sense pena ni glòria, és la nova realitat imperant. Sí, seguretat. Sí, protecció, la teva i la dels altres. Sí, prevenció i distància. Res d’abraçades i petons! Potser no cauràs en els braços del malson que flirteja amb tothom i que assetja per les cantonades, però aquesta manera de viure no és la que va bé per al cap de ningú.
Imatge de la pel·lícula “Malson abans de Nadal” (1993), de Tim Burton |
Què pots fer més que seguir el corrent? No res, però, com deies l’altre dia parlant amb una amiga, sortiràs ben tocada de tot plegat. I no només tu. Tenim moltes maneres de seguir en contacte amb qui volem, de comunicar-nos, però comences a estar fins al capdamunt de que les pantalles de tota mena siguin les protagonistes, de que s’anul·lin activitats que t’agraden i d’estar lluny de gent que t’estimes. Tot té un sentit i estàs segura que algun dia tornaran les coses millors de la vida, aquelles que comparties sense les fronteres de la pell i l’alè. Encara que no pots suportar que hagi de passar tant de temps abans que tot s’arregli i tornem a la normalitat de debò. T’estàs tornant cínica i rondinaire, com mai no ho has estat.
Sí, ja t’ho repeteixes, que estàs bé i la família i els amics també. Però l’esperança que cada dia intentes que no es marceixi és, de mica en mica, més minsa. Et sents dir paraules d’ànim i ja no et sonen tan sinceres. No te les creus. Intentes somriure com abans i et costa més, i no tan sols per haver de dur cara i nas tapats, sinó perquè coneixes gent que ho està passant molt malament i no existeix consol. Tothom et diu que ens hem de conformar, fer les coses bé, deixar que el temps vagi passant, tenir força d’esperit i pensar en tot el que tenim de bo… i a tu se t’està acabant la paciència! I a vegades et guanya el pessimisme, la desgana i la tristesa, com si fossin nous genets de l’Apocalipsi.
Qui ens ho havia de dir, l’any passat per aquestes dates, que patiríem aquest malson i totes les conseqüències que du aparellades? Des de fa més de vuit mesos, tot és diferent, tot és incert, i sembla que no ens en sortirem. Creiem que, quan tot acabi, res tornarà a ser com abans de començar aquesta història de terror, i en part tenim raó. Moltes coses han deixat de ser, i altres han vingut per quedar-se força més temps, com la paraula ‘crisi’. Voldries ser optimista i posar-hi bona cara, però no te’n surts. Fins i tot les paraules de suport a vegades et sonen falses, com un mantra supersticiós que compartim per lluitar com sigui contra allò que ens ho ha capgirat tot.
A un pas de l’any que ve, ja saps què demanar als Reis d’Orient en lletres majúscules i lluminoses: que aquesta parasòmnia d’abans, durant i després de Nadal desaparegui. Que la vida recomenci!
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
El camí de Vilawatt
A primera vista el consum de l’energia a les cases sembla que sigui una qüestió molt particular: cada família paga les seves factures amb més o menys dificultats i cadascuna té un contracte amb una empresa que li subministra la llum i el gas.
En el món de l’energia, un a un, família a família, som invisibles, la nostra capacitat d’influència sobre les companyies elèctriques és zero, és quan ens ajuntem tots que ens fem forts, comencem a ser importants i podem començar a decidir com volem que sigui la nostra relació amb l’energia. Amb l’objectiu de fer de l’energia un motor de transformació i de millora de la nostra ciutat va néixer i ens vam presentar a la primera convocatòria europea d’Accions Urbanes Sostenibles amb el projecte de transició energètica Vilawat, que ens ha permès iniciar un camí cap un nou model energètic més sostenible i democràtic i posicionar-nos com una ciutat de referència en temes d’energia.
Innovar no és fàcil, perquè no dir-ho, després de superar les dificultats aquest més d’octubre al tancar l’Urban europeu tenim l’alegria d’haver aconseguit una part molt important dels nostres objectius i, el que és més important, hem abandonat les proves pilot, i hem obert una via de real treball de futur que de ben segur ens ajudarà a fer que l’energia sigui aquest motor de transformació real cap al canvi de model energètic.
Tenim les bases ben establertes, amb el Vilawatt la democratització l’energia es fa realitat. El consorci Vilawatt és l’òrgan de governança compartida on tothom hi té veu i vot i des d’on planificarem i decidirem el full de ruta que ens ajudarà a continuar reduint els consums d’energia, a millorar els nostres hàbits i a continuar rehabilitant energèticament els edificis i els equipaments per a fer-los més eficients i sostenibles i alhora fer més confortable la vida per la gent.
Ara, un cop acabat l’Urban, s’obre una nova etapa per a seguir el camí de la transició energètica, i en aquest sentit no estem sols. Europa aposta per un model energètic basat en la producció i l’autoconsum, en què la ciutadania hem de ser molt més que el que paga i calla, hem de ser protagonistes actius participant de la producció d’energia, amb l’autoconsum i de la gestió de la demanda. Per aconseguir-ho proposa la creació de comunitats energètiques locals que siguin la base organitzativa d’aquest nou sistema on la ciutadania té un paper actiu per trencar el monopoli elèctric, canviar el model energètic actual i avançar cap un de més sostenible econòmicament, socialment i mediambientalment.
El Vilawat aquí té un nou gran repte i ha de ser l’aglutinador de les comunitats energètiques locals donant suport i coordinant el funcionament integrat i eficient de les iniciatives públiques i privades per continuar avançant en el camí de la transició energètica. La nostra empresa energètica ja ha començat a treballar en aquesta direcció i som molts els veïns i les veïnes que tenim contractada l’energia i la comprem junts. Per altra banda, Vilawatt gestiona la producció pública d’energia renovable de la nostra ciutat i té la possibilitat de gestionar les instal·lacions privades tot donant suport a les comunitats energètiques locals. No podem oblidar que produir energia és un dels elements més importants per no deprendre de les companyies elèctriques i per guanyar en autosuficiencia energètica. En aquest sentit, l’IDAE ens ha concedit un ajut de més de sis-cents mil euros que ens permetran fer noves inversions i contribuiran a fer un salt important amb la implantació de 20 noves instal·lacions per a la producció d’energia renovable en edificis i espais públics de la ciutat.
És indiscutible que el Vilawatt és un projecte il·lusionant que ha situat Viladecans al capdavant dels municipis que treballen per la transició energètica i del qual ens hem de sentir orgullosos, però, sobretot, és un gran projecte que ens orienta cap al futur. Hem fet molta feina, però encara haurem de posar la millor de les nostres energies per fer la que encara ens queda per consolidar els avenços aconseguits i per afrontar entre totes els nous reptes per fer el veritable canvi del model energètic actual per un de més sostenible econòmicament i mediambientalment i més just socialment.
Encarni García
Recordant Casiodoro de Reina, traductor de la Bíblia al castellà.
Casiodoro de Reina va tenir un origen molt incert. Algunes fonts diuen que va néixer a Montemolín, a l’actual província de Badajoz. Menéndez Pelayo, escriptor del segle XIX, que va escriure Historia de los heterodoxos españoles, el descriu com un «morisco granadino», i Nicolás Antonio, biògraf del segle XVII, afirma que la seva procedència era Reina, a Extremadura, i que era un verdader cristià i no d’origen jueu. Va néixer el 1520 o poc després, així que enguany es compleixen uns 500 anys del seu naixement.
Casiodoro de Reina va ingressar com a monjo al monestir jerònim de San Isidoro del Campo a Santiponce (Sevilla). Fou perseguit per la Inquisició per ser partidari de la Reforma luterana i per la distribució clandestina de la traducció del Nou Testament de Juan Pérez de Pineda. Va fugir a Ginebra amb altres monjos del mateix monestir com Antonio del Corro, Cipriano de Valera i diversos familiars de Casiodoro. Però l’execució de Miguel Servet a Ginebra per part dels calvinistes i la forma en què es tractava els dissidents religiosos en aquella ciutat era contrari a la forma de pensar de Casiodoro, que es manifestà en contra de las execucions per raons de consciència.
Va fugir a Anglaterra, on va començar a traduir la Bíblia al castellà, però va haver de fugir a Anvers a causa d’acusacions sense fonament. A Anvers va patir dificultats econòmiques que li van impedir finalitzar la traducció de la Bíblia.
Després de moltes dificultats i contratemps, Casiodoro va publicar la Bíblia de l’os el 1569 a Basilea. Se la coneix amb aquest nom pel dibuix que tenia a la portada. Se’n van imprimir uns 2.600 exemplars, que es van esgotar el 1596.
Va morir el 15 de març de 1594 a Frankfurt amb més de 70 anys de edat.
La Bíblia de l’os és la primera traducció de la Bíblia al castellà des dels idiomes originals (hebreu, arameu i grec). Les traduccions anteriors, com la prealfonsina i l’alfonsina, es van fer des del llatí. A més, la traducció de Reina reflecteix la bellesa literària del Segle d’Or de la literatura castellana. L’escriptor i acadèmic de la Reial Acadèmia Espanyola, Antonio Muñoz Molina, va definir la Bíblia de l’os com una «joia amagada» de la literatura espanyola. La persecució que va patir va tenir conseqüències difícils d’imaginar per a la cultura literària. Com diu Antonio Muñoz Molina, imaginem-nos què hauria passat si El Quixot hagués estat perseguit durant quatre segles i només s’hagués transmès mínimament.
El 1602 Cipriano de Valera va revisar la traducció de Casiodoro i va publicar la Bíblia del càntir, anomenada així també per la imatge de la portada. El text de Valera va servir de base per a les revisions publicades per les Societats Bíbliques Unides des de 1862 amb el nom de Reina-Valera. La Reina-Valera és la Bíblia per excel·lència de les esglésies protestants de parla hispana i ha servit d’inspiració per a molts creients a Espanya i Llatinoamèrica, especialment durant els darrers dos segles.
Casiodoro de Reina representa un exemple de tolerància en un món molt intolerant i, a més, de perseverança per assolir el seu propòsit de traduir la Bíblia al castellà enmig de grans dificultats.
Així mateix, és un exemple de coratge i coherència amb la seva fe, una fe que mai va negar malgrat la persecució a la qual es va veure sotmès.
1. Muñoz, A. (26/07/2014). «La obra maestra escondida», El País.
Jaume Sagués:
Revisat per Ricard Bardés i Arnau Terrón