La Pepita Forcada es una de les persones que he tingut la sort de tenir al meu costat com a amiga i companya. És una gran persona, i com moltes altres ha patit la Covid i crec que com a exemple, aquesta entrevista, amb les seves paraules, ens farà reflexionar sobre tot plegat.
Com va començar tot?
A finals de febrer vàrem fer una sortida amb l’Imserso, en tornar ja no ens trobàvem gaire bé, vam anar al metge. Una mica de constipat, no li va donar gaire importància, com que era al principi de la Covid 19 no tenien el xip posat sobre aquest tema. Al cap de tres dies hi vaig tornar, em va receptar antibiòtic i els inhaladors de sempre. S’ha de dir que jo sóc asmàtica.
Pràcticament aquí acaben els meus records, ja que l’endemà em vaig posar pitjor (tos, ofec, i malestar general). Segons diuen em vaig posar tan malament que va venir un metge a casa, però l’endemà ja em van portar a l´hospital i em van ingressar a l’UCI. A l’endemà ja van dir a la família que era la Covid 19.
Ja he dit que no recordo res, no vaig prendre consciència del fet fins uns dies després de despertar-me. Vaig estar dotze dies en coma induït i catorze a planta. i vaig tornar a casa que encara era positiva, però a casa van preparar quasi un hospital.
Quin moment recordes amb més intensitat?
Quan em vaig despertar, no tenia ni idea d’on era i vaig voler sortir del llit, sense ser conscient que no em podia aguantar dreta ni moure’m. Vaig caure a terra amb el corresponent ensurt de les infermeres que estaven allí.
Un altre moment que recordo és la sensació que vaig tenir quan un físio em va aguantar i em va portar fins a la finestra, vaig veure el carrer, amb la sorpresa que creia que estava en una plaça i era un carrer. A les meves al·lucinacions que vaig tenir estava convençuda que era en un altre lloc.
I un altre moment va ser quan ja era a casa, però no em podia moure. Amb una cadira de rodes en van portar a veure les flors de la terrassa i el paisatge.
Tots aquests moments van estar acompanyats per una gran plorada d’emoció.
Què pensaves quan ja vas tenir consciència del que passava?
Jo no vaig tenir consciència del que passava fins que una infermera em va explicar que estava en un lloc per la Covid-19. Vaig posar la tele de l’habitació i vaig sentir que parlaven de morts. Sols la vaig veure un dia, ja que tenia el cor massa encongit.
Però no vaig prendre consciència de la magnitud social que prenia aquesta malaltia fins que vaig arribar a casa i em van explicar tot el passava i el que havien passat ells, tancats a casa esperant cada dia la notícia de l’hospital.
Com et sents ara?
No puc dir que molt bé, primer perquè la meva malaltia no s’ha acabat, queden seqüeles que espero que vagin desapareixent a poc a poc. I per una altra part em sento diferent, jo dic que no sóc jo, em sento diferent sobretot en la visió que tinc de la vida i de les coses.
Consells, si en vols donar.
Sols puc donar un consell, ja molt repetit: responsabilitat personal i empatia amb els que estan enmig de la malaltia, no sols els malalts sinó tots els que l’envolten, familiars, amics, i tots els sanitaris sigui quin sigui el seu lloc, per portar endavant aquesta creu que és per a tots.
I vull aprofitar aquest portal per donar gràcies i una forta abraçada a tots els que s’han preocupat per mi. Dono gràcies a Déu d’estar entre vosaltres.
Montse Pastor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada