Emociona aquesta fotografia perquè és com contemplar el paradís perdut. El paradís perdut de la normalitat. Fer cua amb els nens a l’espatlla sense guardar la distància social. Formar una rotllana per parlar, sense pensar si som tres, quatre o cent. Sortir al carrer sense por de fregar-nos amb gent que passeja sota les llums de Nadal. Arriben les festes i fins i tot el torró el Almendro es nega a cantar-nos el Vuelve, a casa vuelve, por Navidad. Els pessebres llangueixen sense veus que ajuntin l’alè per cantar una nadala. Dispersem-nos, ens diem com un policia quan pensem en ajuntar-nos. El cagar el tió no sortirà de casa, i els Reis d’Orient no es deixaran veure i vindran només quan dormim. Els àpats en família, quan no pocs esbufegaven quan els esmentaven, uns i altres sospiraran per ells si no poden fer-los.
Mires la foto i la llum sembla de primavera. Era el 2018, dos anys que avui semblen dècades en aquest desembre cruel per a tota la humanitat. Però estem vius i es tracta de seguir estant així. Ens costa acceptar que una bestiola que no veiem ens amargui tant la vida. I a més ens la canvia. Ens ho prenguem com ens ho prenguem és així. Podem escopir cap el cel a veure si encertem el govern o el gobierno, però ens trobem davant d’un dur enemic. Es fica dins nostre per viure, créixer i multiplicar-se.
Toca escoltar Gramsci i practicar el pessimisme de la intel·ligència i l’optimisme de la voluntat. Allò que sempre deia la meva mare, Al mal tiempo buena cara. El moviment hippie tenia una màxima, probablement copiada d’algun lloc, que deia: No és feliç qui té allò que vol, sinó qui vol allò que té. Hi ha un munt de coses que tenim i que no apreciem en el just valor que tenen per a nosaltres. Llevat que les perdem. Hi ha joves que després de quatre setmanes d’haver-se’n curat no han recuperat el sentit del gust. Recorden els sabors de les coses però per a ells tenen gust de res.
Si fóssim humils, que és la manera de ser sincers amb nosaltres mateixos, ens miraríem al mirall de la grip de 1918, batejada “l’espanyola”. Va haver-hi illes del Pacífic en què van morir el 90% dels indígenes. I el governador de Burgos fa 102 anys advertia: “La infección se propaga por las gotitas de saliva que despide el que habla, tose, etc. a nuestro lado, al ser respiradas por los que le rodean. Que se abstengan en consecuencia, de permanecer en locales cerrados, mal ventilados, donde se reúne mucha gente, como tabernas, cafés, etc…”. 102 anys més tard, aquí estem. Ens toca ser humils, prendre consciència de la nostra fragilitat, de la fragilitat de la vida, aquesta excepció a la regla de la no vida a l’univers conegut. I estar encantats d’estar vius i tenir salut.
En aquest Nadal ens toca estar junts encara que només podrem comptar fins a deu. Mirem aquesta foto com una carta als Reis per a l’any que ve. Encara que no hi hagi sol de primavera, tot i que encara portéssim màscara, demanem per anticipat fer cagar el tió a la plaça i seure a la taula de la família sense haver de numerar-nos. Tornarem a tenir una foto com aquesta, encara que Heràclit diu que no ens banyem mai al mateix riu.
Text: José Luís Atienza
Foto: Jaume Muns
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada