dilluns, 15 d’octubre del 2018

Masia can Carboner: “L’Agustí o l’Eulàlia de la llet”

El nom de la masia de can Carboner, a l’antiga Carretera de València, prové d’un dels propietaris que era carboner del Prat de Llobregat.

Després de passar per diverses mans, a l’any 1961 va ser llogada per Agustí Martí Ballobar i Eulàlia Reverter Abril.

La masia tenia com a principal activitat la vaqueria i el conreu de les terres que giraven al voltant de l’explotació ramadera (farratges bàsicament). Cada dia es distribuïa la llet entre Viladecans, Sant Boi de Llobregat, Castelldefels i el bar del Control de l’aeroport. Les feines a la masia no s’acabaven mai: netejar la quadra, donar de menjar a tot el bestiar, arreglar els animals, segar, carregar el carro i portar el farratge cap a la vaqueria i mantenir l’hort.

Tota la família participava de les tasques i en algunes ocasions era necessària la contractació d’alguna persona, especialment a l’estiu que era l’època de més feina tot emmagatzemant farratge per a l’hivern i el regadiu dels camps.

Per tal de garantir una excel·lent higiene, cada dia es netejaven les ampolles i lleteres que a la tarda s’envasarien amb la llet que es repartia amb una furgoneta durant dues o tres hores diàries a la nit i es portava fins a la porta de cada client, a una bona part de la població de Viladecans. 

Aquesta activitat es va realitzar durant quasi 25 anys cada dia de l’any. Molta gent els anomenava “els de la llet” o “l’Agustí o l’Eulàlia de la llet”. Cap a finals dels anys 80 deixen la finca i els camps passen a quedar erms. 

En aquests moments la masia ja no existeix i la finca ha estat adquirida per AENA.

Fotografies: Anton Muns

Text: Agustí Martí

Sylvia atricapilla,Tallarol de casquet, Curruca capirotada. Espai Natural Remolar-Filipines 31 d’octubre de 2014

Estat de conservació a Catalunya: Preocupació menor. Dels tallarols del Delta, és el més forestal. Viu a zones boscoses o embosquinades, especialment a les més humides. Els tallarols són insectívors, tanmateix durant la tardor s’alimenten de tota mena de baies. El mascle té un casquet negre, mentre que la femella, ocre-rogenc.

El cant del tallarol de casquet, a diferència del d’altres tallarols, és especialment melodiós i aflautat.

Eio Ramon

Sopant amb Rosa Ribas

Sempre és un plaer passar estones amb persones de saber, vull dir dialogants, senzilles, encara que prou importants, i que en tot moment estan disposades a compartir tota la seva experiència amb franquesa.

Vaig tenir la sort de ser convidada a un sopar on, envoltada de lectores, l’escriptora Rosa Ribas va contestar i explicar tot el que li demanàvem.

Rosa Ribas va néixer al Prat de Llobregat, va estudiar Filologia Hispànica a la Universitat de Barcelona i posteriorment s’hi doctorà amb una tesi sobre la consciència lingüística en els viatgers alemanys a Amèrica durant els segles XVI i XVII. Actualment viu a Alemanya on ha treballat en diferents camps de la didàctica com a docent i com autora.

La seva primera novel·la, El lector de Flandes, es va editar el 2006. L’autora ha aprofundit en el gènere negre creant la comissària Cornèlia Weber Tejedor, protagonista de quatre llibres amb els que ha tingut un gran èxit tant a casa nostra com a Alemanya. De tota la seva obra i de la fascinant experiència d`escriure a quatre mans amb Sabine Hofman ens n’anava explicant amb detall la metodologia i seguiment d’aquest compartir.

Durant tota la vetllada ens va transmetre la personalitat dels personatges de les seves obres com si de la seva família es tractés, sense poder o voler abandonar-los. Viu amb ells, els estima, els crea i els mima, modelant-los segons la trama de la història.

És una persona generosa i amable fent del sopar uns moments entranyables que mai oblidarem. Gràcies, Remei, per fer-ho possible i pensar en mi. Conèixer persones amb aquesta sensibilitat no és gaire habitual.

Montse Pastor i Pujadó

Propostes per a Viladecans: falten les teves!

Durant tot aquest any, des de Viladecans Punt de Trobada us hem convidat a elaborar propostes per a Viladecans. Propostes per millorar la vida de la gent de la nostra ciutat, des de qualsevol punt de vista. 

La resposta, sens dubte, ha estat bona, i ens han arribat un total de 31 propostes, de totes menes i espècies, que hem anat publicant.

I ara, quan falten només dos números més per acabar l’any, voldríem fer una crida perquè les persones i entitats aprofiteu aquest aparador per fer conèixer les idees que sens dubte teniu per millorar Viladecans. A final d’any tancarem aquesta secció i donarem també una difusió més àmplia a totes les propostes.

Vinga, animeu-vos!

Podeu enviar una proposta, o dues, o les que sigui. Envieu-les, sisplau, a aquesta adreça electrònica: puntviladecans@telefonica.net. 

Aquestes són les que han arribat aquest mes:


Cuidar el Parc Agrari

La zona agrícola de Viladecans està molt deixada. Llevat d’alguns camps dels pocs pagesos que queden, els camps que són d’alguna empresa els tenen abandonats i es converteixen en abocadors il·legals. Proposo que l’Ajuntament, per una part, obligui a tenir-los nets, i per una altra posi mitjans perquè no hi tirin escombraries.


Els horaris de Ca n’Amat

El ciutadà o ciutadana que vol visitar el Museu de Ca n’Amat no té totes les facilitats que hauria de tenir. Concretament, una de molt senzilla: que, al costat de la porta, hi hagi un cartell amb els horaris de visita. Ara, si un hi va quan està tancat, enlloc no se l’informa de quan estarà obert. I no costaria gens indicar-ho.

Els mausoleus que tapen l’absis de l’ermita de Sales

Des de la part vella del cementiri, i aprofitant l’espai que van deixar els nínxols que en el seu moment, molt encertadament, van ser traslladats, és té una molt bona vista de l’absis de l’ermita de Sales. El problema és que els mausoleus que hi ha a terra en aquell espai, s’han anat engrandint i tapen la perspectiva, i la vista deixa de ser tan bona. Evidentment que els propietaris dels mausoleus tenen els seus drets, però si volem que tothom pugui fruir de tot el que l’ermita ens ofereix, crec que seria bo de trobar una solució a aquesta deficiència. Potser, simplement, traslladant els mausoleus cap a la banda de muntanya.

El futur de l’Alba-rosa

El barri de l’Alba-rosa ha canviat molt pel que fa als seus habitants. Les persones d’una certa edat es van venent les seves cases perquè ara les cases són massa grans per a les seves necessitats, i els nous veïns són joves. Fins aquí molt bé. Però resulta que el barri està igual des de fa molts anys, amb problemes que tots coneixem.

Ara, finalment, sembla que després de tanta lluita hem aconseguit que l’Ajuntament hagi concedit una partida del pressupost per arreglar algun carrer. La comissió veïnal hem acordat la reforma integral, és a dir, soterrar tots els pals de la llum. De moment només hi ha pressupost per arreglar els carrers Ginesta, Liles i Tamariu. Esperem que aquest inici tingui continuació i es vagin arreglant tots els carrers.

Em sap greu que les persones grans potser ja no veurem tot el barri arreglat. Per això demanaria als nous veïns que no deixin de lluitar pel barri. És el seu futur, per viure millor en un barri en el qual, malgrat tot, s’hi està molt bé.

Maria Comas

Mare Nostrum

 

La tarda dona al paisatge la llum color òxid de la tardor. Les roques, emigrants d’alguna pedrera que mai ha vist el mar, estan donant la cara per evitar l’erosió de la sorra que ja no recorda el seu passat d’escull. El mar, com en la cançó de Trenet, “La mer, qu’on voit danser le long des golfes clairs a des reflets d’argent”, que es veu ballar al llarg dels golfs clars té reflexos de plata. Els golfs clars que formen les corbes de la sorra de la platja. El mar i el cel, l’aigua i l’aire, són una manifestació silenciosa i pacífica de blaus, amb llampecs blancs de la cresta de les onades, un esborrall de guix a la pissarra del cel i núvols de cotó fosc amb les fronteres d’ocres que anticipen els rosats del capvespre.

Aquesta platja és un regal de la casualitat i perquè, serem optimistes, comencem a assabentar-nos que l’espècie humana no és el centre de totes les coses. La naturalesa escriu recte amb línies tortes. D’una estranya operació especulativa, d’estranyes compres i estranyes vendes d’amics de l’amo que sabien a quines portes trucar i d’afortunades caramboles, el govern convergent es va fer ecologista per un dia i va comprar el Remolar. Aquesta Europa, que amenaça de descosir el cosit en els últims quaranta anys i recuperar duanes, fronteres i identitats pures, ens va salvar les pinedes del nostre litoral en exigir compensacions a l’impacte de les obres de l’aeroport. Va salvar l’oasi d’aquesta platja que va enamorar Lorenzo Silva, fins a l’extrem de fer-la sortir a la seva novel·la “La marca del Meridiano” i llançar-nos la floreta literària més gran dels nostres mil anys d›història: “Siempre que venía aquí me gustaba pensar en esta playa, esta arena dorada y casi sin gente…: la playa de Barcelona donde Don Quijote perdió su último combate”

Una platja que era territori vedat pels càmpings on la natura ha demostrat que és capaç de sobreviure, que per poc que li donis un dit et pren la mà sencera. Té un dels sistemes dunars naturals millor conservats del litoral de Catalunya, on el corriol cama negra –un petit ocell en etern exili del seu hàbitat, perquè els seus nius i els ous són víctimes de la gent, dels gossos i dels sistemes de neteja mecànics– ha aconseguit niar i criar, prova de vida de la qualitat natural d’una platja maltractada per la història i miraculosament regenerada per la paciència i la cura.

La banda sonora de la nostra platja renascuda verge seria una vella cançó del Duo Dinámico: “Y aunque los vientos de la vida soplen fuerte, soy como el junco que se dobla pero siempre sigue en pie. Resistiré, para seguir viviendo soportaré los golpes y jamás me rendiré.” 

Text: José Luis Atienza

Foto: Jaume Muns

Viladecans, 1961

 Fa pocs dies, gràcies a la meva mare que tot ho guarda, va arribar a les meves mans el programa de Festa Major de Viladecans de l’any 1961. 

El nostre poble no era gaire divertit per aquelles dates però, per festes, sempre s’hi feia un extra. Aquell any dins els actes religiosos es van dir dues misses i es va fer una processó; dins els actes civils oficials, hi va haver dues cercaviles, focs artificials, es va inaugurar el monument en honor de l’Àngela Roca Soler i se la va nomenar filla adoptiva de Viladecans; i els actes populars van consistir en un festival de jotes aragoneses, quatre balls per adults, dos d’ells a càrrec de José Guardiola, que era el màxim del moment, i un per a infants, a més de l’elecció de la Pubilla de Viladecans 1961. Gairebé tot al meravellós “entoldado”, adaptat a la nostra pista poliesportiva que avui ja no tenim.

El que més m’ha cridat atenció, però, és la propaganda dels comerços de Viladecans que s’anunciaven per tal de cobrir les despeses de la publicació. És curiós analitzar tots aquells comerços que treballaven a Viladecans l’any 1961. Fa 57 anys la majoria de gent que avui viu a Viladecans encara no hi era (Viladecans tenia pocs més de 7.500 habitants).

 Només hi ha quatre anuncis a pàgina completa. És de suposar que eren els de qui tenien més recursos: “Helados Marisa”, “Gravigón” (material per a la construcció), “Fábrica Levadura” i “Autobuses Mohn”; deu anuncis més són de mitja pàgina i la resta 29 són d’un quart de pàgina. El que crida més l’atenció és que la meitat dels anunciants no tenen telèfon. ¿Us imagineu avui un comerç sense correu electrònic ni telèfon? Doncs fa quasi 60 anys funcionaven i alguns encara hi són.

Als anys 60 Viladecans era un poble que començava a créixer, segurament en excés. Als 70 ja havíem arribat a 25.000 habitants, i és per això que dels 43 anuncis, el 40% eren d’empreses que es dedicaven a la construcció, un 30% a l’alimentació i l’altre 30% als serveis.

Sis comerços dels que s’anunciaven l’any 1961 encara estan actius —no voldria equivocar-me—: Electricitat Fco. Rué, Mobles Fco. Balagué, Bar Catalunya “Ca l’Andreu”, Sastreria Constancio Barberá, Ferreteria Calbet (l’any 1961 s’anunciaven amb “V”: Calvet) i, la més gran, Autobuses Mohn.

De tots els comerços m’agrada recordar els tres forns: el Forn de la Plaça, que era de Fco. Anguera; el Forn del Mig, dels Domènech, i el Forn de Dalt, que era el de Cal Mossa. Tot plegat em recorda el poble que jo vaig conèixer fa uns quants anys. 

Només per acabar, ja sé que no és el mateix fer un article per la revista Punt de Trobada que fer el Catàleg de Viladecans, però l’ajuntament fa massa anys que el té dintre dels seus propòsits però, el cert és que encara no el tenim. No estaria malament que posés fil a l’agulla d’una vegada per totes.

Vicenç Castelló Solina

Premi Menció Especial d’Interpretació Ovidi Montllor

La Companyia Delit Teatre de Viladecans ens vam presentar al concurs de teatre jove Buero Vallejo de la Coca Cola. Hi ha dues categories: l’escolar i la no escolar. Nosaltres vam participar a la segona. Aquesta ha estat la 15a edició dels premis. 

Vam participar amb l’obra Les germanes Pròzorov, una adaptació lliure de l’obra Les tres germanes d’Anton Txèhov, sota la direcció de Montse Tomeu. Les premiades eren Eva Pacheco i Alba Herrojo. Aquesta obra tracta d’unes germanes que viuen en un petit poble perdut de Rússia i que l’únic desig de la seva vida és tornar al seu Moscou natal. Olga (Eva Pacheco) és la germana gran. Ha dedicat tota la seva vida al seu treball: l’ensenyament. Ansia poder trobar un home que l’estimi. Després tenim la Irina (Alba Herrojo), la petita. Porta tota la seva vida sense fer res ni treballar i desitja trobar l’amor igual que la seva germana. Però en realitat el que més els agradaria és poder sortir d’aquella casa i poder tornar a ser lliures a Moscou. 

Vam anar el dissabte 26 de maig al Teatre Poliorama de Barcelona per al lliurament de premis. I vam gaudir d’una gala plena de diferents actuacions i vídeos de tots els grups nominats. 

Montse Tomeu

La PAH Viladecans desmiente las acusaciones

Acaecidos los hechos que nos han transmitido las Administraciones Locales (Ayuntamiento, Partidos Políticos, asociaciones de vecinos y particulares): remitimos este escrito como aclaración que en la Plataforma Afectados por la Hipoteca de Viladecans, jamás hemos participado ni como Plataforma ni por sus componentes en los hechos que nos imputan, sino por el contrario el objetivo de esta entidad es desarrollar tareas de Asesoramiento colectivo Asambleario-Información, Desplazarse con los Afectados, a las diferentes entidades (Bancos, Cajas de Ahorro y Financieras) para obtener soluciones dignas para con los Afectados.

Abordando los hechos que se nos imputan, de ocupar pisos de propiedad particular e introducir personas en ellos (okupas), jamás ni como organización ni particularmente de los integrantes de la P.A.H Viladecans, hemos ejecutado acciones de esa naturaleza.

Así, por lo expuesto, negamos cualquier vinculación con la imputación de que se nos acusa. Rectificando en lo expuesto firmamos este escrito, en Viladecans.

P.A.H. Viladecans



UNA PETITA CONQUESTA

“Diuen que als homes se’ls sedueix per la vista, però se’ls manté per l’estómac. De tant repetir aquesta sentència ens la creiem, i la veritat és que no va gens desencaminada”.

Això pensa l’Eva mentre camina cap a la feina amb la seva carmanyola ben guardada a la bossa i proveïda d’una deliciosa truita d’espàrrecs salvatges, d’aquests que creixen sols sense la intervenció de ningú, a ple aire i sol.

Avui ha pres una decisió. L’única opció per conquerir al seu company d’oficina, que tant li agrada, és aconseguir que s’interessi per ella mitjançant el plaer del paladar. L’Eva ja sap que el seu aspecte extern ja és una bona puntuació davant dels ulls d’ell. Però té clar que, com que ell està casat, ha de fer alguna cosa més a part d’estar ben bonica. Ha de posar més carn a la graella.

Així que anit se li va ocórrer aquesta gran idea: anar a buscar amb tot el seu amor la matèria primera verda per a l’obra final, i també escollir uns bons ous de pagès, d’aquelles gallines que no pateixen l’explotació de la majoria.

Abans de posar-se mans a l’obra, es va preparar una banyera amb les seves sals preferides, va encendre unes espelmes, es va posar la música èpica que l’animava i es va deixar dur per la placidesa del moment. Volia estar molt relaxada per fer la seva truita especial per a un home especial. El resultat d’aquesta preparació és a dins de la seva carmanyola: una truita uniforme, esponjosa, ben quallada, sense espàrrecs durs i sense trossos cremats ni per dins ni per fora.

L’Eva ja arriba a la feina acompanyada de la seva seguretat. Aquesta truita és el seu as d’or, la seva millor basa, la seva gran esperança… En definitiva, el seu arc de triomf. Un arc que traspassa vencedora hores després. I el petó d’ell, després de donar-li les gràcies pel detall i tastar la seva truita, constitueix ja la seva corona de llorer particular.

Per als qui lluiten, siguin quines siguin les seves batalles.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Orgull de platges verges

 

Com a ecologista i veïna de Viladecans no puc negar l’orgull que sento que el grup Ecologistes en Acció atorgui, any rere any des del 2011, el distintiu de Platges Verges a les platges de la pineda de Cal Francès i del Remolar de Viladecans. Amb aquesta distinció Ecologistes en Acció posa en valor aquelles platges que encara mantenen el seu espai natural des del punt de vista ecològic i de preservació del medi i alhora és un reconeixement als municipis per mantenir les platges del seu terme en estat més salvatge, amb un bon nivell de qualitat ambiental i un equilibri entre l’ús del medi natural i el respecte de l’entorn, lluny de la massificació, amb el mínim d’intervenció humana, i que les seves aigües, en general, presentin uns bon estat de qualitat.

Per conèixer la importància que té per a Viladecans el reconeixement d’Ecologistes en Acció cal anar enrere i recordar quin ha estat el punt partida de les nostres platges i de l’entorn natural del nostre delta de Llobregat. Durant molts anys el nostre litoral ha estat ocupat pels càmpings, que a més de servir de barrera que impedia l’accés dels veïns i veïnes de Viladecans a la platja, ens van deixar una lamentable herència de parets, tanques, i antigues construccions, traduïdes en tones de residus. Hem comptat per milers les plantes invasores i exòtiques que hem hagut d’arrencar, un any sí i l’altre també, fins a aconseguir retornar a la platja el color groc de la flor del melgó marí i el blanc dels lliris.

Fer les feines i aconseguir la regeneració i recuperació de les dunes i dels ecosistemes de les pinedes litorals i dels aiguamolls, res té a veure amb tenir com a veïns AENA, ni amb la ubicació dels nostres espais a prop de la desembocadura del Llobregat.. No són el resultat de la casualitat sinó de la voluntat política, la tossudesa i la bona gestió tècnica municipal en la conservació i la popularització dels nostres espais naturals, que han fet de la nostra platja un motiu d’orgull per a la gent de Viladecans.

Amb la natura cal ser més formiga que cigala, però sense renunciar a presumir de tenir una de les millors platges naturals de Catalunya, que demostra amb fets que té sentit la persistència de la tasca de govern del grup municipal ICV-EUiA legislatura rere legislatura en la conservació dels espais naturals i de la seva biodiversitat.

Ignorar i menystenir l’esforç, el coneixement i l’experiència dels nostres treballadors ambientals, i d’entitats com el consorci dels Espais Naturals del nostre Delta, en la millora constant de les nostres platges i d’un ecosistema en constant moviment, on una llevantada o una garbinada en poques hores poden desfer la feina de mesos no és exercir la crítica política. És desconèixer la sensibilitat, les hores de treball, dedicació i recursos que requereix la cura del nostre litoral, amenaçat per terra, mar i aire. És desconèixer que costa donar una oportunitat a la natura, i que els veïns i les veïnes de Viladecans puguin sentir-se orgullosos i gaudir dels seus espais naturals i d’una de les millors platges del litoral català. Per tenir orgull de platja verge.

Encarna Garcia

Fa un any, sí… i avui, què hem de fer?

Fa un any que es va viure l’1 d’octubre a Catalunya i també a Viladecans. Jo hi vaig participar i vaig votar en blanc i també em vaig mobilitzar a posteriori dels desgraciats fets. El meu partit sempre ha defensat la democràcia, el vot i el dret a decidir dels pobles. Unid@s Podemos – En Comú Podem, ho va intentar en moltes ocasions, per exemple el setembre de 2017 amb la trobada de càrrecs electes per a un referèndum legal a Catalunya realitzada a Saragossa, que hagués donat solució al conflicte polític. Però ens vam veure sols a nivell estatal i a més, els nostres representants van ser atacats per fatxes a la sortida de la trobada.

L’1 d’octubre per a mi no va ser un referèndum amb validesa, molta gent no es va sentir cridada a votar, no era possible tenir un referèndum pactat i reconegut internacionalment amb el govern del PP, que en tots aquests anys solament ha ofert repressió, empresonaments i pèrdua de llibertats com a resposta a una legítima aspiració a votar.

Aquesta repressió ens va empènyer encara més a moltíssimes catalanes i catalans a rebel·lar-nos i mobilitzar-nos fa un any. La força popular de l’1 d’octubre no hem de deixar-la apropiar a la dreta catalana, ni pot ser patrimonialitzada per seguir una via unilateral que no porta enlloc, ni tampoc com a argument per als violents; hi ha una gran majoria de força pacífica, que entre tots hem d’ajudar a reconduir per aconseguir una Catalunya amb els seus anhels socials i nacionals, entre ells el dret a decidir. 

Aprenguem dels fets, dialoguem, sumem forces i aconseguim el referèndum pactat que és l’única cosa que ens pot unir a la majoria i l’únic que pot fer acabar amb el conflicte. Alhora lluitem pels drets socials que també són per a la majoria, i que per a la meva formació política i per a mi, sempre han estat i seran la prioritat: sanitat, educació, pensions públiques, aquest és el nostre patrimoni col·lectiu. 

Personalment defenso la identitat pròpia dels pobles com a riquesa cultural, encara que les banderes i fronteres m’interessen poc, però el que sí que em rebel·la és que es carreguin els drets humans, tant dels que pensen igual com dels que pensen diferent de mi. Un any després podem dir que hi ha una conseqüència clarament positiva: la pèssima gestió del PP en l’1 d’octubre, sense diàleg possible, i solament amb repressió i destrucció de llibertats bàsiques, unit a les marxes feministes, a la marea de pensionistes i a la indignació contra la corrupció, tot junt, va derrotar al govern de Rajoy. I d’això hem de felicitar-nos-en tots i totes.

Idoia Baixench 

Manifest de l’1 d’octubre

Avui fa un any, a Catalunya i a Viladecans, vàrem fer història. 

Vam votar en un referèndum d’autodeterminació en el qual totes vam estar implicades. Tots i totes, amb tenacitat i astúcia, vam fer possible aquella jornada, entre la incertesa dels dies previs i la por viscuda en aquell dia que durarà anys. 

Durant dies es van custodiar les urnes, en cases particulars, en cotxes, en patis, garatges... Ningú preguntàvem, només confiàvem les unes en les altres, i va funcionar. Arribat el moment, vam tenir les urnes preparades per a la votació. A totes les persones que de forma altruista es van arriscar i van ajudar a fer que totes poguéssim votar: gràcies infinites. 

Tots i totes tenim gravades a la retina imatges de l’1 d’octubre. Algunes esperançadores, i d’altres esfereïdores. Les àvies i els avis amb llàgrimes als ulls, perquè per fi havia arribat el moment de posar la papereta, la solidaritat de les veïnes deixant passar primer a les famílies amb infants, per protegir-los en cas d’atac de la policia, la quantitat gegant de persones protegint el seu vot a l’hora del recompte... i tantes d’altres que ens emocionen com a poble. 

D’altra banda, mai oblidarem l’atac de la policia a tants col·legis electorals, les persones ferides, contusionades, la policia robant les urnes i els vots, els polítics espanyols i espanyolistes lloant l’intent d’humiliació.. 

Aquell dia, el poble català i Viladecans, vàrem demostrar que la dignitat no ens la prendrien mai, i molt menys, a cops de porra. Independentistes i no independentistes, vam posar el cos per protegir els nostres drets civils i el dret a decidir, en llibertat, si volíem esdevenir, o no, una república. 

L’1 d’octubre del 2017 va forjar vincles entre les veïnes de Viladecans que mai podran ser esborrats. Noves amistats han crescut des d’aleshores. Ens volien trencades, separades i espantades, però han aconseguit tot el contrari. Ens hem tornat més forts i valentes, perquè aquell dia vam aprendre que la solidaritat ens salvaria. 

Avui, un any després, volem reforçar aquells vincles, tornar a sentir l’escalf dels nostres veïns i amics, volem reivindicar el Referèndum i la seva legitimitat. 

Un referèndum, un acte de democràcia, que per desgràcia ens ha dut a patir fortes represàlies, amb preses polítiques i exiliades per haver posat les urnes, i més de 1.000 represaliats i represaliades a tot Catalunya per haver lluitat pel dret a decidir i per la República mitjançant accions pacífiques. 

Al Baix Llobregat, la repressió sobre la població civil esta sent més dura que enlloc. A Esplugues va obligar l’Adri a exiliar-se, que no sap si podrà tornar a casa i caminar pel seu poble en llibertat. 

Aquí a Viladecans, amb la Tamara, tancada en una cel·la de 20km2 sense saber quan podrà tornar a ser veritablement lliure. 

Per totes elles, i en especial per la nostra companya, veïna i amiga, avui, hem de ser més forts i fortes que mai, i reivindicar amb totes les nostres forces l’1 d’octubre de 2017. 

Ens van pegar, ens han empresonat, represaliat, forçat a l’exili, i malgrat tot, amb tot l’aparell de l’Estat instal·lat a casa nostra, no van trobar cap urna, vam votar i vam guanyar. 

Visca Catalunya 

Visca la República

ANC Viladecans

 Òmnium Viladecans

ERC Viladecans

 Jovent Republicà

 PDeCat Viladecans

 CDR Viladecans

Simpatitzants de la CUP

Aquells temps en que vàrem ser feliços

 

L’edició del catàleg sobre l’obra dels germans Muns, Anton i Jaume, per part de l’arxiu municipal, és una capbussada a la memòria des de més de quaranta anys d’alçada. Una travessia que comença amb la imatge de dos pagesos dinant a l’ombra d’una garita de canyes i fusta amb l’antic company de fatigues, el cavall, menjant garrofes del sac que li penja del coll, allà l’any 1972, i acaba amb la capçalera de la manifestació contra l’OTAN al 1981. Enmig, la dècada que va canviar el nostre món, on vam passar de ser súbdits de la dictadura a ciutadans de la democràcia, allò que els joves irats, i els desairats no tan joves, anomenen el règim del 78.

Allò no va ser un conte de fades, 591 morts entre 1975 i 1981, la policia va carregar contra 788 manifestacions el 1977, l’any de les primeres eleccions democràtiques des de la fi de la guerra civil. Però, com deia Anton Muns i recorden els texts excel·lents de Ribas Prous i Salvador Obiols, aquells eren “aquells temps en que vàrem ser feliços”. Van ser anys en què tot i que ens tancaven les fàbriques, que l’atur tenallava les famílies, teníem la sensació que anàvem guanyant igual que ara tenim la certesa que anem perdent. 

Van ser anys en què –com recorda el Nani Riera des dels caus madrilenys on es reuneixen “amb olor de clandestinitat” els pàries de la terra del segle XXI, els sense papers– el Baix Llobregat va saber ajuntar com ningú el moviment obrer i el moviment veïnal, la instauració de la Generalitat i la reclamació d’escoles, ambulatoris, hospitals, zones verdes. Allò que es va aconseguir llavors a Viladecans, primer de tot va ser pancarta amb molta gent a sota, reclamacions col·lectives a crits des de la muda veu de les Nikon dels germans Muns.

Passem les pàgines del catàleg com les fulles d’un calendari vital. La Diada de Sant Boi amb el gust intens de fruit prohibit, la del Passeig de Gràcia amb sabor de poema de Celaya “a la calle que ya es hora de pasearnos a cuerpo”, l’Estatut, la Bru, la Norma, la Roca, l’ambulatori, el Congrés de Cultura Catalana formava part d’un tot, la lluita d’un futur millor en una pàtria democràtica per fer. Els germans Muns no van ser els testimonis, van ser els cronistes que miraven on tocava mirar, que fa més de quaranta anys van saber disparar una arma carregada de futur: el clic de la seva càmera fotogràfica.

Són vuitanta-tres fotos que són vuitanta-tres moments que valen més que vuitanta-tres mil paraules. És també un discurs de compromís cívic i ciutadà, de l’Anton, un gran conversador que em deia que Xirinacs tenia el cor en el PSAN i el cervell al PSUC, una bona reflexió per temps amb més cor que cervell, del Jaume, que estalvia en paraules tot el que els seus ulls ens lliuren en imatges.

L’emoció que destil·len les fotografies de banderes enlaire, de punys al vent, de carrers de fang, de poesia de descampats, són deutores de l’enquadrament, de la llum, del focus, del moment exacte. És aquest instant, ni un segon abans ni un segon després, on la fotografia capta l’essència i pren tot el seu significat.

El somriure de l’àvia de diaris, l’aire proletari del nen amb els pantalons mal cordats i la bragueta oberta, davant els pasquins electorals de la falç i el martell del PCP, és com un pòster de la revolució dels clavells que tenia com a música de fons Grandola Vila Morena; el volem treballar dels joves a la plaça del Mercat, alguns dels quals ja mai arribaran a vells, encadenats a unes cadenes que segueixen sense trencar-se quaranta anys després o el cross escolar per un carrer amb obstacles de runa seguint una línia de calç més tortuosa que recta, són més que fotos. Són arguments, metàfores, poesia sense paraules, relat social, declaració política. 

Són fotos que augmenten de valor cívic cada dia que passa. Plagiaré les tres paraules del Nani Riera amb que acaba la introducció. Gràcies, gràcies, gràcies, germans Muns.

José Luis Atienza

Els germans Muns, una vàlua compartida

Les fotografies dels germans Muns gaudeixen del poder d’alimentar la nostra memòria, al fer reviure uns esdeveniments que s’havien allunyat fins a empal·lidir o esborrar-se del record. Es tracta d’unes escenes de l’època que va tenir lloc la mort del dictador i l’albor d’una nova era social, política i cultural. ¿Però per què les van fer? ¿Per què es trobaven davant d’aquelles escenes? Queda clar que els dos germans estaven motivats per una ideologia catalana i d’esquerres, que els conduïa a estar al servei del país i de la seva gent. És per aquesta raó que es van identificar amb sectors propers amb el PSUC. Un partit polític que assumí el fet nacional, incorporant als combats per l’autonomia, amplis sectors de treballadors immigrants i l’extens suport de capes intel·lectuals i professionals.

Els seus afanys ideològics i fotogràfics, els van conduir a una lluita que tot i ser passiva, els enfrontava cos a cos amb la situació conflictiva del moment; de tal manera que foren definits per alguns com a guerrillers que utilitzaven la càmera fotogràfica com un instrument de lluita silenciosa però de resultat sonor. Els trets sorgits de les seves càmeres, van aportar un coneixement visual de la situació antagònica que s’estava vivint. 

Avui ens arriben imatges del que està passant en el món, al mateix moment o als pocs instants, però aleshores els mitjans d’informació eren lents i la majoria estaven sotmesos a uns filtres rigorosos. Certes imatges que mostraven la realitat social i política de les esquerres o del catalanisme, sols tenien accés a ser publicats en reduïts mitjans i alguns d’ells clandestins. 

Ara probablement no ens sorprèn i no ens impacta conèixer la realitat dels anys 70, però cal traslladar-nos al temps de la dictadura i de la transició, per comprendre les traves i dificultats que predominaven. Algunes instantànies havien de ser captades sense que se n’adonessin els grisos o els del tricorni, i no podien ser mostrades en públic. Les imatges de la Vaga de la Roca, en són un exemple. 

Aquella etapa, els Muns la van viure amb plenitud i els va aportar la felicitat pròpia del nauxer que està fent el viatge vers aquella Ítaca, a la qual aspiraven arribar, tot gaudint d’aquell gavadal d’aventures, d’amistats i coneixements que els atorgava el camí. D’aquí els va sorgir la frase: “Aquell temps en què vàrem ser feliços”. Però això va durar, el que va durar. Ja que seguidament es produí la decepció, en adonar-se aquell 15J del 1977, que els vells somnis, que esdevingueren amb la mort del dictador, continuaven sent vells somnis, en comprovar que malgrat produir-se la transició de la dictadura a la democràcia, els hereus del franquisme havien agafat les regnes del poder i aquella idealització política i social que els feia somiar, no havia esdevingut en la mesura que anhelaven. 

Fou el dia de la Mercè de 1997 en què l’Anton ens deixà i va emplaçar com a únic portador de la torxa al seu germà Jaume. Aquella torxa convertida en càmera de fotografiar, destinada a seguir plasmant les seves inquietuds. Unes inquietuds que van haver-se d’adaptar als temps que es començaren a viure a continuació. És així que el Jaume no s’ha aturat i que des d’aleshores manté viva la flama que va encendre, conjuntament, amb el seu germà.

Queda clar, que a Viladecans i en el Baix Llobregat, les fotografies dels germans Muns es mereixen ser reconegudes i admirades, tant pels seus valors creatius com per la contribució que han fet i continuen fent, al servei de les generacions futures, en l’afany de preservar la memòria històrica com un dels fonaments de la vida col·lectiva.

Visionant aquestes imatges, comprovem que el component més important d’una càmera fotogràfica està darrere d’ella. La vàlua compartida dels germans Muns com a fotògrafs, és paral·lela a la seva vàlua humana. 

Salvador Obiols

Habitatges amb (dis)capacitat

El passat 30 de setembre vam poder gaudir d’un espectacle excel·lent a l’Àtrium de Viladecans. El grup de teatre del taller ocupacional Caviga, format per persones amb discapacitat psíquica, va representar l’obra Pinzellades, que ja havia estrenat a l’edició d’aquest any de Teatre al Carrer. Una mostra més que patir una discapacitat no és obstacle per viure en plenitud ni per transmetre la bellesa de la vida. I una actuació que sempre desvetlla un seguit d’emocions: una certa sorpresa davant la creativitat del grup i la seva capacitat de tirar endavant un projecte, a banda de l’admiració i agraïment per la feina de tots els educadors que ho han fet possible.

Dit això, sovint fa la sensació que aquestes emocions que ens desvetllen són efímeres, perquè no s’acaben de traduir en el suport necessari perquè aquestes persones puguin abordar l’etapa adulta de la vida amb els recursos que els calen. Una de les necessitats més punyents és la d’un habitatge adequat a la seva situació. ¿Com és que Viladecans, amb 65.000 habitants, no compta amb cap pis tutelat o petita residència per a persones amb discapacitat psíquica? Quan la convivència amb la família ja no és possible, els nostres aplaudits veïns de Viladecans han de deixar forçosament la nostra ciutat, amb tot el que significa de desarrelament i de dificultat per mantenir els vincles afectius i socials, una qüestió important quan parlem de persones amb poca autonomia personal. Canviar de localitat pot voler dir canviar també de taller ocupacional, o no disposar de mitjans o de capacitat per tornar a visitar el lloc d’origen. 

En els darrers anys hem anat veient com a Viladecans la reserva d’habitatges reservats a aquests col·lectius va saltant una vegada i una altra dels plans urbanístics amb l’argument que una llar d’aquestes característiques és cara de mantenir. Però no n’hi ha prou a emocionar-se amb el seu teatre: cal considerar-los ciutadans amb dret a viure en la seva pròpia comunitat. És car, sí. Però la qualitat d’una democràcia es mesura per la qualitat dels serveis als més vulnerables.