“Diuen que als homes se’ls sedueix per la vista, però se’ls manté per l’estómac. De tant repetir aquesta sentència ens la creiem, i la veritat és que no va gens desencaminada”.
Això pensa l’Eva mentre camina cap a la feina amb la seva carmanyola ben guardada a la bossa i proveïda d’una deliciosa truita d’espàrrecs salvatges, d’aquests que creixen sols sense la intervenció de ningú, a ple aire i sol.
Avui ha pres una decisió. L’única opció per conquerir al seu company d’oficina, que tant li agrada, és aconseguir que s’interessi per ella mitjançant el plaer del paladar. L’Eva ja sap que el seu aspecte extern ja és una bona puntuació davant dels ulls d’ell. Però té clar que, com que ell està casat, ha de fer alguna cosa més a part d’estar ben bonica. Ha de posar més carn a la graella.
Així que anit se li va ocórrer aquesta gran idea: anar a buscar amb tot el seu amor la matèria primera verda per a l’obra final, i també escollir uns bons ous de pagès, d’aquelles gallines que no pateixen l’explotació de la majoria.
Abans de posar-se mans a l’obra, es va preparar una banyera amb les seves sals preferides, va encendre unes espelmes, es va posar la música èpica que l’animava i es va deixar dur per la placidesa del moment. Volia estar molt relaxada per fer la seva truita especial per a un home especial. El resultat d’aquesta preparació és a dins de la seva carmanyola: una truita uniforme, esponjosa, ben quallada, sense espàrrecs durs i sense trossos cremats ni per dins ni per fora.
L’Eva ja arriba a la feina acompanyada de la seva seguretat. Aquesta truita és el seu as d’or, la seva millor basa, la seva gran esperança… En definitiva, el seu arc de triomf. Un arc que traspassa vencedora hores després. I el petó d’ell, després de donar-li les gràcies pel detall i tastar la seva truita, constitueix ja la seva corona de llorer particular.
Per als qui lluiten, siguin quines siguin les seves batalles.
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada