Aquells temps en que vàrem ser feliços

 

L’edició del catàleg sobre l’obra dels germans Muns, Anton i Jaume, per part de l’arxiu municipal, és una capbussada a la memòria des de més de quaranta anys d’alçada. Una travessia que comença amb la imatge de dos pagesos dinant a l’ombra d’una garita de canyes i fusta amb l’antic company de fatigues, el cavall, menjant garrofes del sac que li penja del coll, allà l’any 1972, i acaba amb la capçalera de la manifestació contra l’OTAN al 1981. Enmig, la dècada que va canviar el nostre món, on vam passar de ser súbdits de la dictadura a ciutadans de la democràcia, allò que els joves irats, i els desairats no tan joves, anomenen el règim del 78.

Allò no va ser un conte de fades, 591 morts entre 1975 i 1981, la policia va carregar contra 788 manifestacions el 1977, l’any de les primeres eleccions democràtiques des de la fi de la guerra civil. Però, com deia Anton Muns i recorden els texts excel·lents de Ribas Prous i Salvador Obiols, aquells eren “aquells temps en que vàrem ser feliços”. Van ser anys en què tot i que ens tancaven les fàbriques, que l’atur tenallava les famílies, teníem la sensació que anàvem guanyant igual que ara tenim la certesa que anem perdent. 

Van ser anys en què –com recorda el Nani Riera des dels caus madrilenys on es reuneixen “amb olor de clandestinitat” els pàries de la terra del segle XXI, els sense papers– el Baix Llobregat va saber ajuntar com ningú el moviment obrer i el moviment veïnal, la instauració de la Generalitat i la reclamació d’escoles, ambulatoris, hospitals, zones verdes. Allò que es va aconseguir llavors a Viladecans, primer de tot va ser pancarta amb molta gent a sota, reclamacions col·lectives a crits des de la muda veu de les Nikon dels germans Muns.

Passem les pàgines del catàleg com les fulles d’un calendari vital. La Diada de Sant Boi amb el gust intens de fruit prohibit, la del Passeig de Gràcia amb sabor de poema de Celaya “a la calle que ya es hora de pasearnos a cuerpo”, l’Estatut, la Bru, la Norma, la Roca, l’ambulatori, el Congrés de Cultura Catalana formava part d’un tot, la lluita d’un futur millor en una pàtria democràtica per fer. Els germans Muns no van ser els testimonis, van ser els cronistes que miraven on tocava mirar, que fa més de quaranta anys van saber disparar una arma carregada de futur: el clic de la seva càmera fotogràfica.

Són vuitanta-tres fotos que són vuitanta-tres moments que valen més que vuitanta-tres mil paraules. És també un discurs de compromís cívic i ciutadà, de l’Anton, un gran conversador que em deia que Xirinacs tenia el cor en el PSAN i el cervell al PSUC, una bona reflexió per temps amb més cor que cervell, del Jaume, que estalvia en paraules tot el que els seus ulls ens lliuren en imatges.

L’emoció que destil·len les fotografies de banderes enlaire, de punys al vent, de carrers de fang, de poesia de descampats, són deutores de l’enquadrament, de la llum, del focus, del moment exacte. És aquest instant, ni un segon abans ni un segon després, on la fotografia capta l’essència i pren tot el seu significat.

El somriure de l’àvia de diaris, l’aire proletari del nen amb els pantalons mal cordats i la bragueta oberta, davant els pasquins electorals de la falç i el martell del PCP, és com un pòster de la revolució dels clavells que tenia com a música de fons Grandola Vila Morena; el volem treballar dels joves a la plaça del Mercat, alguns dels quals ja mai arribaran a vells, encadenats a unes cadenes que segueixen sense trencar-se quaranta anys després o el cross escolar per un carrer amb obstacles de runa seguint una línia de calç més tortuosa que recta, són més que fotos. Són arguments, metàfores, poesia sense paraules, relat social, declaració política. 

Són fotos que augmenten de valor cívic cada dia que passa. Plagiaré les tres paraules del Nani Riera amb que acaba la introducció. Gràcies, gràcies, gràcies, germans Muns.

José Luis Atienza