La tarda dona al paisatge la llum color òxid de la tardor. Les roques, emigrants d’alguna pedrera que mai ha vist el mar, estan donant la cara per evitar l’erosió de la sorra que ja no recorda el seu passat d’escull. El mar, com en la cançó de Trenet, “La mer, qu’on voit danser le long des golfes clairs a des reflets d’argent”, que es veu ballar al llarg dels golfs clars té reflexos de plata. Els golfs clars que formen les corbes de la sorra de la platja. El mar i el cel, l’aigua i l’aire, són una manifestació silenciosa i pacífica de blaus, amb llampecs blancs de la cresta de les onades, un esborrall de guix a la pissarra del cel i núvols de cotó fosc amb les fronteres d’ocres que anticipen els rosats del capvespre.
Aquesta platja és un regal de la casualitat i perquè, serem optimistes, comencem a assabentar-nos que l’espècie humana no és el centre de totes les coses. La naturalesa escriu recte amb línies tortes. D’una estranya operació especulativa, d’estranyes compres i estranyes vendes d’amics de l’amo que sabien a quines portes trucar i d’afortunades caramboles, el govern convergent es va fer ecologista per un dia i va comprar el Remolar. Aquesta Europa, que amenaça de descosir el cosit en els últims quaranta anys i recuperar duanes, fronteres i identitats pures, ens va salvar les pinedes del nostre litoral en exigir compensacions a l’impacte de les obres de l’aeroport. Va salvar l’oasi d’aquesta platja que va enamorar Lorenzo Silva, fins a l’extrem de fer-la sortir a la seva novel·la “La marca del Meridiano” i llançar-nos la floreta literària més gran dels nostres mil anys d›història: “Siempre que venía aquí me gustaba pensar en esta playa, esta arena dorada y casi sin gente…: la playa de Barcelona donde Don Quijote perdió su último combate”
Una platja que era territori vedat pels càmpings on la natura ha demostrat que és capaç de sobreviure, que per poc que li donis un dit et pren la mà sencera. Té un dels sistemes dunars naturals millor conservats del litoral de Catalunya, on el corriol cama negra –un petit ocell en etern exili del seu hàbitat, perquè els seus nius i els ous són víctimes de la gent, dels gossos i dels sistemes de neteja mecànics– ha aconseguit niar i criar, prova de vida de la qualitat natural d’una platja maltractada per la història i miraculosament regenerada per la paciència i la cura.
La banda sonora de la nostra platja renascuda verge seria una vella cançó del Duo Dinámico: “Y aunque los vientos de la vida soplen fuerte, soy como el junco que se dobla pero siempre sigue en pie. Resistiré, para seguir viviendo soportaré los golpes y jamás me rendiré.”
Text: José Luis Atienza
Foto: Jaume Muns
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada