Les fotografies dels germans Muns gaudeixen del poder d’alimentar la nostra memòria, al fer reviure uns esdeveniments que s’havien allunyat fins a empal·lidir o esborrar-se del record. Es tracta d’unes escenes de l’època que va tenir lloc la mort del dictador i l’albor d’una nova era social, política i cultural. ¿Però per què les van fer? ¿Per què es trobaven davant d’aquelles escenes? Queda clar que els dos germans estaven motivats per una ideologia catalana i d’esquerres, que els conduïa a estar al servei del país i de la seva gent. És per aquesta raó que es van identificar amb sectors propers amb el PSUC. Un partit polític que assumí el fet nacional, incorporant als combats per l’autonomia, amplis sectors de treballadors immigrants i l’extens suport de capes intel·lectuals i professionals.
Els seus afanys ideològics i fotogràfics, els van conduir a una lluita que tot i ser passiva, els enfrontava cos a cos amb la situació conflictiva del moment; de tal manera que foren definits per alguns com a guerrillers que utilitzaven la càmera fotogràfica com un instrument de lluita silenciosa però de resultat sonor. Els trets sorgits de les seves càmeres, van aportar un coneixement visual de la situació antagònica que s’estava vivint.
Avui ens arriben imatges del que està passant en el món, al mateix moment o als pocs instants, però aleshores els mitjans d’informació eren lents i la majoria estaven sotmesos a uns filtres rigorosos. Certes imatges que mostraven la realitat social i política de les esquerres o del catalanisme, sols tenien accés a ser publicats en reduïts mitjans i alguns d’ells clandestins.
Ara probablement no ens sorprèn i no ens impacta conèixer la realitat dels anys 70, però cal traslladar-nos al temps de la dictadura i de la transició, per comprendre les traves i dificultats que predominaven. Algunes instantànies havien de ser captades sense que se n’adonessin els grisos o els del tricorni, i no podien ser mostrades en públic. Les imatges de la Vaga de la Roca, en són un exemple.
Aquella etapa, els Muns la van viure amb plenitud i els va aportar la felicitat pròpia del nauxer que està fent el viatge vers aquella Ítaca, a la qual aspiraven arribar, tot gaudint d’aquell gavadal d’aventures, d’amistats i coneixements que els atorgava el camí. D’aquí els va sorgir la frase: “Aquell temps en què vàrem ser feliços”. Però això va durar, el que va durar. Ja que seguidament es produí la decepció, en adonar-se aquell 15J del 1977, que els vells somnis, que esdevingueren amb la mort del dictador, continuaven sent vells somnis, en comprovar que malgrat produir-se la transició de la dictadura a la democràcia, els hereus del franquisme havien agafat les regnes del poder i aquella idealització política i social que els feia somiar, no havia esdevingut en la mesura que anhelaven.
Fou el dia de la Mercè de 1997 en què l’Anton ens deixà i va emplaçar com a únic portador de la torxa al seu germà Jaume. Aquella torxa convertida en càmera de fotografiar, destinada a seguir plasmant les seves inquietuds. Unes inquietuds que van haver-se d’adaptar als temps que es començaren a viure a continuació. És així que el Jaume no s’ha aturat i que des d’aleshores manté viva la flama que va encendre, conjuntament, amb el seu germà.
Queda clar, que a Viladecans i en el Baix Llobregat, les fotografies dels germans Muns es mereixen ser reconegudes i admirades, tant pels seus valors creatius com per la contribució que han fet i continuen fent, al servei de les generacions futures, en l’afany de preservar la memòria històrica com un dels fonaments de la vida col·lectiva.
Visionant aquestes imatges, comprovem que el component més important d’una càmera fotogràfica està darrere d’ella. La vàlua compartida dels germans Muns com a fotògrafs, és paral·lela a la seva vàlua humana.
Salvador Obiols
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada