dilluns, 15 de juny del 2020

Morell de cap roig (Aythya ferina) Espai Natural Remolar-Filipines. Bassa dels pollancres, 1 d’abril de 2017

 

Resident comú. Estat de conservació a Catalunya: Vulnerable. El mascle té el cap i el coll de color marró vermellós, el pit negre i l’esquena i les ales grises. El bec és negre amb una franja blavosa enmig. La femella és més homogènia, pit marronós i ales grises. Ànec bussejador, omnívor. Consumeix aliment d'origen animal, insectes, crustacis, petits peixos, com vegetal, vegetació submergida. La principal amenaça, com sempre, la destrucció o alteració de les zones humides.

Eio Ramon

IMAGINARI

L´imaginari dels homes 

en aquells temps

no eren pas raquítiques

definicions de somnis

copsats ja d´antuvi,

sinó especulacions

serioses sobre

un esdevenidor

que desitjàvem

esperançador.

Sobre una il·lusió comuna

que no hauria pas

de ser malferida.

L´imaginari dels homes,

i dones per descomptat,

era també

un desfici neguitós

però real sobre la salut

d´aquell ens aparentment

impertorbable

que ens conté.

Aquell ens que ens suporta amb un

històric estoïcisme,

digne d´afalac i multiples lloances.

amb una actitud esfereïdora

per superba que n´és.

Una diària preocupació

amb la qual convivíem

i connivíem 

en cordial simbiosi.


Antoni Garcia Iranzo

maig 2020

https://antoni-garcia-iranzo-75.webself.net/


Antònia Doñate Royo


La mort de l’Antonia Doñate, aquest passat mes de maig, en ple confinament, m’ha fet recordar quan ens vam conèixer, allà per l’any 1977. A les fotografies se la pot veure amb una de les seves facetes, quan l’any 1979 va formar part de la llista electoral del PSUC al primer ajuntament democràtic després de la dictadura i assistint al primer ple municipal, quan el PSUC va vèncer a les eleccions municipals. La casa de l’Antònia, dels Comellas, era el lloc de trobada de les reunions polítiques dels militants i lluitadors antifranquistes, però alhora l’Antònia no va deixar mai de banda la seva fe com a cristiana i la seva participació a la parròquia de Sant Joan. L’Antònia, una gran dona. 


Jaume Muns

S’ha mort l’Antonyita, un referent

Fotografia extreta del compte de facebook
de l’Andreu Comellas

Ella deia que no es pensava morir fins que no veiés l’ordenació de dones com a capellans, però no ha pogut ser. Es va morir el dijous 14 de maig, als 93 anys, a casa, d’una pneumònia. En fa gairebé cinc que un ictus la va deixar en cadira de rodes, però fins llavors havia estat una dona imparable, que serà recordada, simultàniament, com a puntal fidelíssim de la vida parroquial a la seva parròquia de Sant Joan, i com a puntal també fidelíssim en els anys de la lluita antifranquista a la comarca. I tot, amb una vitalitat encomanadissa i a prova de bomba.

L’Antònia Doñate Royo, l’Antonyita, filla de pares aragonesos, va néixer l’any 1926 al barri del Clot, a Barcelona, però quan tenia tres anys la seva família va venir a viure a Viladecans, perquè el pare era pouataire i en aquells anys hi havia molta demanda de pous a les terres del Delta del Llobregat. Van instal·lar-se al carrer de casa, i per això des de petites van ser molt amigues amb la meva mare. Quan tenia sis ays, però, el pare es va morir d’un atac d’apendicitis. I, quan en tenia catorze i mig, el 1940, la mare es va morir de càncer. Sort, explicava ella, del bon grup d’amics forjat ja abans de la guerra entorn de la parròquia, i sort, explicava també, de la meva àvia, que va vetllar per ella i pel seu germà.

L’Antonyita, quan va fer 16 anys, va entrar a treballar en una fàbrica i després, quan el seu germà se’n va haver d’anar a la mili, va anar a viure a la Torre Roja com a minyona, amb la família Cabaní, una família benestant carlina, molt catòlica, cosa que la va integrar encara més en la vida cristiana i parroquial. Allà se li va declarar el que seria el seu marit, el Joan Comellas, de família pagesa ben situada, i amb ell es va casar. 

Fotografia: Jaume Muns

El Joan era un home íntegre, convençut del que feia, molt cristià, molt atent a tot el que passava... Van tenir vuit fills, com corresponia a uns bons catòlics. I després va venir el Concili Vaticà II, que els va entusiasmar i els va canviar les perspectives. El Joan va quedar impactat per la Pacem in terris de Joan XXIII i la Populorum progressio de Pau VI. I després, els fills, a mesura que s’anaven fent grans, s’anaven integrant en la lluita antifranquista. I els pares, que ja hi tenien l’esperit disposat, van veure que el que corresponia en aquells moments era fer que casa seva –una casa pagesa gran, i que donava a dos carrers– pogués esdevenir una mena de central comarcal del PSUC, amb reunions de totes menes, acolliment de fugitius i lloc de confecció i distribució de propaganda. A les primeres eleccions municipals l’Antonyita va anar a les llistes del PSUC, en posició de suport, i va estar aquella primera legislatura, en què el PSUC va tenir l’alcaldia, en situació d’atenta vigilància del que anava passant.

Quan aquesta etapa es va acabar, l’Antonyita es va tornar a centrar en la parròquia. Feia de monitora i directora de cants a missa, feia de catequista, promovia les anades a Lourdes amb malalts. Això darrer, fins que l’edat la va obligar a canviar d’estatus: de promotora i organitzadora, va passar, diríem, a la condició de promoguda i organitzada. Però això sí: sempre amb vitalitat, entusiasme, i ganes de saber-ho tot.

Fa onze anys, vaig tenir la sort de poder fer-li un llibre-entrevista amb els seus records, que es va titular Viladecans 1930-1980. La mirada d’Antònia Doñate, publicat pel Grup Tres Torres. Ara, en homenatge, hem penjat el llibre a internet. Si cliqueu aquí, podreu llegir-lo. 

Acabo. L’any 2015, el dia de la Mercè, quan tenia el telèfon a la mà per felicitar el sant a la meva dona, va patir, com ja he dit, un ictus que la va deixar en cadira de rodes. I quan va tornar a estar en condicions de sortir, cada diumenge venia a missa, amb la cadira de rodes, portada alternativament per un dels vuit fills.

Ara se’ns ha mort. Era, sens dubte, i ho continuarà sent, tot un referent ciutadà.

Josep Lligadas

Antònia Doñate, in memoriam

Antònia Doñate i Andreu Comellas
Fotografia: Jaume Muns

L’Antònia per a mi era simplement la mare de l’Andreu. Érem aspirants a conspiradors reclutats per un Andreu de Trenka blau marí amb caputxa i pinta de sospitós habitual. Tenia una gran semblança amb Oliver Reed, un actor anglès dels temps del free cinema, amb la cabellera llisa que li arribava a les espatlles, un serrell que en caure li tapava els ulls com a fars de Comellas Doñate. Anàvem a formar una cèl·lula del Partit Comunista, o això pensava jo. A l’Andreu li va tocar intentar explicar-me que el partit comunista no es deia comunista, que es deia Partit Socialista Unificat, PSUC, que no era socialista sinó que era comunista.

Érem uns set, com els dies de la setmana, però sempre faltava algú. La tarda de la reunió trucàvem un darrere l’altre el timbre i de vegades obria la mare de l’Andreu amb somriure còmplice. Érem una cèl·lula al nostre aire, impuntuals, sense la mítica disciplina ni la sensació de perill de la lluita antifranquista. Un militant amb nom de guerra ens portava un paquet de Món Obrer jugant-se la llibertat per aquells dobles folis. 

Havíem de repartir-los però la premsa prohibida se’ns acumulava sense repartir i creixia una columna delictiva de premsa caducada a l’eixida que donava al carreró. Si entrava la secreta creuria haver descobert l’estat major de l’oficina de propaganda dels comunistes catalans. Ella, de tant en tant mirava i movia el cap dient “aquest jovent” amb una mirada més divertida que crítica.

Ella havia vist més canvis en 90 anys que cap generació que li hagués precedit en la història de la humanitat. Va créixer en temps de guerra. No parlava molt, tenia la discreció entrenada de les nores sobrevingudes. A partir d’algun moment va deixar de ser únicament la mare de l’Andreu per ser l’Antònia. Ella era el pegament invisible d’una família de vuit fills i un marit en temps de vents forts, tempestes i canvis. Va ser també la protectora discreta d’aquella cèl·lula tan poc prometedora que va ser capaç d’impulsar la primera associació de veïns i ser motor per guanyar les primeres eleccions municipals de la democràcia recuperada.

Déu escriu recte amb ratlles tortes, diria l’Antònia, que era cristiana i dona de missa. Els diumenges eren de missa al matí i cinema a la tarda, fins que la televisió va prendre el comandament. L’església era també relació social i lloc de trobada. Avui en part encara és l’Arca de Noè de la societat que queda del Viladecans de tota la vida, sacsejada pel creixement de l’onatge migratori de la segona meitat de segle XX. 

Jo la vaig acabar de descobrir llegint el llibre Viladecans 1930-1980. La mirada d‘Antònia Doñate, una llarga i excel·lent entrevista del nostre editor, Josep Lligadas. És un llibre que hauria de ser lectura obligada a les escoles, i per a qualsevol de Viladecans que vulgui saber d’on venim; una lliçó d’història d’una d’aquestes veus imprescindibles, silencioses i silenciades pel seu pecat original: ser dona. L’Antònia era una dona brillant, observadora, amb una vida intensa, de novel·la de Dickens, valenta i comprensiva. 

La seva filla Maria i el Vaticà II van ajudar l’Antònia a recórrer el camí que va de la caritat a la solidaritat i fer de Can Comellas un modest Open Arms per exiliats i fugits de la policia que trucava a casa de matinada. Cada cop que la llegeixo, sento la seva veu. És clar, acostumava a dir, que no era manera de donar la raó, sinó de dir que així són les coses. Vam anar junts a les llistes de les municipals, l’Antònia, l’Andreu i jo. Al PSUC crèiem en la igualtat de la dona i pensàvem que la practicàvem. No crèiem en les quotes. De vint-i-un, divuit homes i tres dones. Vam treure nou regidors. Nou homes i zero dones.

És clar, diria la nostra Antònia.

José Luis Atienza

Camins i corriols a Viladecans

Entre la meva recent jubilació i el confinament he fet una descoberta important: els camins de muntanya de Viladecans, aquests dies molt transitats.

És un regal gaudir de la primavera, dels arbres, dels ocells, del paisatge... M’he dedicat amb entusiasme a fer enveja amb les fotografies que els anava enviant a les amistats barcelonines, més enclaustrades que nosaltres (tot i que a mi “barcelonejar” badant sempre m’ha encantat). 

La descoberta, però, em porta a fer dues peticions:

Una, a les autoritats competents (que no sé gaire quines són) perquè actualitzin i millorin els indicadors dels camins, que de vegades semblen fets exclusivament per als qui ja saben on van, que sovint són imprecises, i que donen per òbvies coses que els urbanites despistats desconeixem. Perquè pots passar-te una bona estona seguint un camí que sembla que porta a una font, acabar-lo fins al final i no trobar la font. S’adoba refent el camí i posant en marxa la intuïció, però un indicador en l’inici del corriol que porta a la font s’agrairia. També hi ha indicadors deteriorats o recoberts per la vegetació. 

Una altra, al Grup Tres Torres: ¿no us animaríeu a fer, en les pàgines d’aquesta revisteta, uns petits itineraris descriptius dels llocs i els camins? Aquí en teniu un exemple, en els itineraris que el meu amic Jaume Roig fa per a la revista L’Agulla.

I a qui correspongui, per què no fer un fulletó explicatiu de diversos itineraris per Viladecans? O una app que hi ajudi? O dotar els indicadors de codis QR que remetin a més informació, no només sobre el camí, la història del lloc, sinó també sobre la flora i la fauna?

Mercè Solé

Parlem de verbs

Els últims mesos ha sovintejat l’ús del futur, resistirem, ens retrobarem, farem, celebrarem, anirem... segur que mai havíem utilitzat aquest temps verbal, denotant esperança en un nou temps potser no verbal ple d’il·lusions. Però avui em venia de gust oblidar-me del passat i parlar-vos del present d’aquest dies de confinament on les passejades ens han vingut tan bé.

He gaudit com mai de la natura de la nostra vila, com suposo que ha fet la majoria he buscat espais amples per caminar descobrint parcs, boscos i jardins que en passar-hi amb cotxe no conec prou bé. Aquest “senderisme”, una mica obligada per la situació, m’ha portat als nostres espais naturals.

Ja sabia que tenim més de 19.000 arbres, ara n`he gaudit. Les rutes d`aquest present eren diferents segons les contrades on decidia caminar. Quan ho faig al parc de la Marina amb els espais elevats per salvar la riera de Sant Climent, auditoris, llacs, espais verds, em sentia dins d’un autèntic pulmó verd. Si la ruta em porta a Can Guardiola gaudeixo de les palmeres canàries, pi blanc, garrofers, oliveres... O al Torrent Ballester que combina zones pavimentades amb plantes inspirades amb les arrels pageses de la vila, alenteixo el pas per respirar la flaire dels tarongers, til·lers, pruneres de jardí... Algun dia m’arribo fins a Cal Ginestar, petit tros de muntanya al bell mig dels blocs de pisos on els roures i les alzines entre arbustos ajuden d’una manera fàcil i harmònica a contrarestar els efectes del CO2 a la natura.

Avui m’he aturat just davant d’una gran mata de ginesta florida, preciosa o a mi m’ho sembla, un esclat primaveral difícil de superar, és el temps de la ginesta, això vol dir calidesa com ella mateixa, més llum, dies llargs, radiants, un regal en present que tenim a tocar.

Penso, sense deixar de caminar, que tot això és fruit en gran manera de moltes replantacions i cura del medi que s’han fet per restablir l`equilibri de la natura i mantenir la nostra salut, en gaudeixo i segueixo fent camí.

Montse Pastor 

PARADÍS RETROBAT

Llac del Monestir Budista del Garraf
(foto extreta del bloc Viajar a Barcelona, 31 de març del 2014)

Feia anys que ella no recordava aquell lloc on acostumava a anar. Un simple esment en una conversa va recuperar-lo a la seva memòria i va decidir tornar-hi. 

Els revolts tancats, la carretera estreta, sense cap protecció davant l’abisme, en un massís pedregós i sec, de vegetació escassa però margallons arreu. La visió del mar en cada essa del camí augmenta la sensació de perill. I la soledat és la reina. Això és el que sent mentre puja amb el seu cotxe al palau del cim de la muntanya.

En arribar-hi, s’informa en el punt de visitants i comprova que l’edifici ja no és només una antiga casa d’indians: ha esdevingut monestir budista. La meditació, l’espiritualitat i els recessos són el pa de cada dia i no només per als seus residents. El restaurant de l’interior del palau, on va anar amb els seus pares diverses vegades, ja no hi és, igual que ells, morts més de deu anys enrere, encara que sempre li sembla que va ser ahir. L’establiment ha estat substituït per un altre a l’exterior. El que sí que roman és el jardí i el vell gronxador que va compartir amb les seves amigues quan van anar-hi un dia a celebrar amb els seus marits que totes estaven embarassades alhora.

Aquell va ser un dia preciós del que conserva el seu fill, fotografies i records, encara que moltes coses han canviat des d’aleshores i no totes aquelles parelles continuen juntes. El jardí del lloc va seguir els riures de tots. Romàntic i decadent, amb el seu llac i el seu petit pont, que ja llavors havien viscut temps millors, amb les seves flors cridaneres i els salzes plorant sobre l’aigua, continua on era, però mai no serà ja el mateix jardí i tampoc el que ella era en aquella època. És una altra persona, ni millor ni pitjor, només han passat els anys i moltes històries, algunes per oblidar-les. Però no es penedeix de gairebé res. Continua somrient, fent d’aquest gest un símbol que la reflecteix allà on va.

S’alegra de ser-hi avui i pensa que ha valgut la pena el “sofriment” en pujar-hi, que ni tan sols recordava, perquè ella no conduïa en aquell temps. Tornarà ben aviat al jardí recuperat: vol crear nous records. I tornar a començar, un cop més.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Una realitat que clama silenciosament

Porto més de dos mesos sense treballar a causa de la COVID-19. El lloc on treballo és una residència de joves esportistes lligada a un institut. No podrem tornar a la feina fins que no obrin els instituts. Mentrestant em vaig plantejar com podia donar un cop de mà davant de tantes necessitats com anaven apareixent. Després d’oferir-me a Càritas, em van proposar de participar en un punt de distribució d’aliments als barris de Trinitat-Roquetes, a Nou Barris de Barcelona, tot atenent a famílies que per primer cop s’acostaven a Càritas, a causa de la pèrdua de feines o d’aturada de les feines (amb un ERTO) pel coronavirus. Porto més d’un mes col·laborant en aquesta tasca. Què he observat des d’aquest lloc en aquestes setmanes?

Un 70% de les famílies són immigrants “sense papers”. En situacions ben diverses en alguns aspectes, no així en el resultat final de necessitat màxima. M’explico. Molts d’ells no porten gaire temps al nostre país: entre uns mesos i menys de dos anys. N’hi ha d’altres que porten tres o més anys i encara no tenen papers. Alguns els havien presentat i la paralització administrativa els ha deixat congelats. Altres, però, estan a l’espera d’aconseguir un contracte laboral d’un any a jornada complerta per poder presentar-los. Aquesta és una de les exigències absolutament injustes de la Llei d’Estrangeria que impedeix a moltes persones, malgrat l’arrelament al país, poder regularitzar la seva situació a Espanya i accedir a un mercat de treball regular, primer pas per poder adquirir la ciutadania amb els drets corresponents.

D’aquest grup lògicament els que treballaven ho feien sense contracte i la pandèmia els ha tret la font d’ingressos per anar tirant endavant el dia a dia, ja que les feines que feien han quedat aturades: feines de cura, de neteja, a la construcció, etc.

Un altre grup important és el de les persones que treballaven legalment però l’empresa ha fet un ERTO. Moltes d’elles ho feien en el món de l’hoteleria i la restauració. Resulta que gairebé ningú, a mitjans de maig, no ha cobrat res encara! Tot i que l’ERTO era de mitjans de març. Només alguns han cobrat el mes de març. Per tant, porten un mes i mig sense entrades. L’angoixa per no poder fer front a l’alimentació, el pagament dels subministraments, dels lloguers dels pisos o habitacions, etc., és notable. En aquesta situació hi ha persones d’origen immigrant amb permís de residència i treball i també persones del país. Segons dades de CCOO, a dia d’avui hi ha 15.000 treballadors i treballadores que no han cobrat l’ERTO, i en aquesta xifra només consten els de mitjanes o grans empreses, no els de les petites, com és el cas dels que han vingut al punt de distribució d’aliments on col·laboro.

Un grup menor, però que m’ha cridat l’atenció, és el de persones que estaven a casa nostra de turisme i els ha agafat la situació d’alarma proclamada pels governs respectius, on s’han prohibit o reduït al mínim els vols. No han pogut tornar als seus països i han consumit tots els recursos de què disposaven. Els consolats i l’ambaixada els han deixat penjats. Els d’aquest grup son principalment d’Amèrica del Sud.

Alguns casos més concrets. El d’una mare amb dos fills adolescents que porten sis mesos al nostre país. Encara no han aconseguit empadronar-se per les traves burocràtiques, a les quals s’ha afegit la no-atenció en les oficines presencialment i els mitjans telemàtics estan col·lapsats. Resultat: els dos nois no han pogut escolaritzar-se i perden tot el curs. A més de no tenir accés als drets bàsics que atorga l’empadronament.

Una dona jove que treballava en una botiga estava de baixa maternal quan va entrar en vigor l’aturada per l’estat d’alarma. La petita empresa va acollir-se a un ERTO… però es van oblidar d’ella i no la van incloure! Un “oblit” que l’ha deixada a ella i els seus dos fills al límit, en una habitació de lloguer de la qual l’amenacen de treure si no paga…

O el de diverses persones amb formació en educació i sanitat que s’enfronten a una quasi missió impossible quan intenten convalidar els seus estudis. Precisament professionals que podrien tenir possibilitats de feina davant la necessitat que tenim en aquests àmbits.

O el d’un parell de persones que els han rescindit el contracte d’obra i servei per la situació del coronavirus, que era la seva única font d’ingressos.

Aquesta és la fotografia des de l’atenció directa a 120 famílies. És una fotografia fidel d’una realitat laboral i social molt més amplia. Com la punta d’un iceberg. Ella ens parla, a condició que vulguem veure-la i escoltar-la. És fonamental veure-la i escoltar-la en tant que persones, com a treballadors i treballadores amb els quals podem identificar-nos. Però més important encara és que siguin vistes i escoltades pels responsables polítics, perquè puguin donar una resposta decent a aquestes persones. La majoria d’elles expressen que només volen viure del seu treball i viuen amb certa vergonya haver de demanar ajuda… Per això, aquesta setmana, quan han tornat per segon cop a recollir els aliments, he descobert una llumeta d’esperança en els ulls i la veu d’un grup d’ells, perquè han començat a fer algunes hores, els han trucat de la feina dient que a finals de mes o principis de juny reprendran la feina i compten amb ells.

Una vegada més constatem que la feina és molt més que un pur mitjà per obtenir recursos materials per subsistir. És una acció que expressa la dignitat i l’autonomia personal i atorga un lloc social. Ho tindrà en compte la “nova normalitat”? O aquesta només voldrà dir seguir amb les mateixes condicions laborals però amb mascareta i distància física? (Em nego a acceptar el concepte de distància social que és terrible i ben significatiu!)

Les situacions referides, reals i feridores, són una denúncia viva d’unes condicions de vida laborals i socials que són inadmissibles. I que caldrà modificar a favor de les persones si volem ser una societat decent. Només aquesta acció serà digna de dir-se acció política. Per aquest motiu preferim fer nostra l’expressió de Guy Ryder, director general de la OIT, que afirma que més que una nova normalitat el que cal és entrar en una normalitat millor per a tothom.

Pepe Rodado

Nissan, un gerro d’aigua freda (també per a Viladecans)

Encara me’n recordo de com punxaven els carbassons. Després de treballar un parell d’anys al camp amb el tiet Salvador, vaig anar a fer de lampista amb en Valeriano a Calonge, a la Costa Brava. El Comitè Olímpic Internacional va atorgar las olimpíades a Barcelona’92. Van ser temps d’especulació, l’empresa familiar se’n va anar en orris. 

El febrer de 1988 vaig entrar a treballar a Nissan Motor Ibérica, i fins avui. En aquella època et feien fix als dos anys i mig. L’empresa va començar a treure un rendiment màxim de les instal·lacions i del personal. La feina era quasi tota manual. En aquells anys entràvem xavals cada setmana. Soc fill i nebot d’extreballadors de Motor Ibérica i, com jo, molts companys érem de Viladecans.

El primer robot que va venir, “el Serra”, soldava els pisos del Patrol. Amb els anys es van modernitzar les instal·lacions. La fàbrica anava a plena producció, durant una temporada es feien cinc models de vehicles alhora. Però el 2008, amb la crisi econòmica, l’empresa va plantejar un ERO que afectava 1.800 persones. Amb lluita i molt sacrifici, entre tots vam aconseguir reduir l’expedient, però durant aquesta última dècada s’han anat deixant caure les produccions fins arribar a les xifres actuals.

Ara, com és sabut, la matriu de Nissan al Japó ha anunciat que vol tancar les plantes a Catalunya. Això representa una pèrdua de 3.000 llocs de treball directes i 20.000 d’indirectes. Moltes companyes i companys que viuen a Viladecans. Entre directes i indirectes, els sindicats calculen que uns 350 treballadors. 350 famílies que després dels anys de sacrifici que portem es veuran abocades a un sobreesforç per tirar endavant. Si a això hi sumem tot el Baix Llobregat, veiem com la nostra comarca patirà un altre retrocés social i econòmic. No podem permetre que una multinacional com Nissan se’n vagi d’un dia per l’altre, sense més. Seria una porta oberta per a altres fàbriques i indústries instal·lades a la comarca. Un panorama negre per al Baix Llobregat i més tenint en compte la “nova normalitat” que ens deixa el coronavirus. Seria l’excusa perfecta per aplicar polítiques més liberals i que paguin els de sempre els plats trencats. Ja hem vist reconversions industrials recents que, amb l’argument de mantenir l’ocupació, han deixat societats més empobrides, amb gent que té feina però un sou miserable que impedeix arribar a final de més.

Aquí tots plegats ens hem de fer preguntes. Què ha fet l’empresa? I els sindicats? I els governs? I els treballadors? No per retreure res, sinó per reflexionar què s’ha fet bé i què malament, per mirar al futur aprenent de l’experiència. Les empreses han de començar a interioritzar que hi ha més factors a tenir en compte que el compte de resultats. Tenen un compromís i una responsabilitat amb la societat, de sostenibilitat mediambiental amb el planeta i social amb els treballadors. Els sindicats, una mà estesa per negociar i l’altra ferma perquè ningú aprofiti aquesta situació per retrocedir en drets. Els governs, donant les eines legislatives perquè tots els actors socials puguin treballar per al bé comú de la societat. Els treballadors, estant atents als canvis que vindran i preparant-se per fer una societat més sostenible.

Viladecans ha sigut un poble agrari durant segles que ha anat mudant cap a una ciutat industrial durant la segona meitat del segle XX. Hem contribuït amb el nostre esforç i les nostres mans a fer una comarca i, de retruc, un país més fort. Som part de la “fàbrica” de Catalunya. La marxa de la Nissan és un gerro d’aigua freda que espero que es pugui revertir d’aquí a desembre. És el temps que s’han donat els interlocutors per resoldre la situació. Ara és temps d’arremangar-se i no deixar ningú enrere. Hi ha massa en joc i hem de fer tot el que estigui a les nostres mans per mantenir el múscul industrial del Baix Llobregat. Des d’Esquerra Republicana (presideixo la secció local a Viladecans) sabem que la indústria forma part del nostre ADN i és una font importantíssima d’ocupació de qualitat, d’estabilitat i generació de benestar. Hem d’evitar sigui com sigui la desertització industrial.

Albert Artero Roig

La gimnàstica de l’esperança de vida

 

El coronavirus està entestat a rejovenir la piràmide d’edat i carrega amb acarnissament contra els que han passat la cantonada dels setanta anys. Ha entrat com un psicòpata invisible i silenciós en la calma de les residències de gent gran i ha omplert de gom a gom les UCI, massa sovint com a avantsala de tanatoris buits. Sembla que se n’ha anat però segueix amagat com un franctirador per disparar contagis quan estiguem distrets.

Podíem tenir un mòbil flexible, un televisor corbat, un cotxe que aparca sol i un rellotge que ens busca ligues al Tinder; tenim a punt satèl·lits que descobreixen si ens estem quedant calbs o hem de tornar al tint, drons que es passegen per l’aire per controlar-ho tot, però hem estat incapaços de tenir mascaretes a temps per a la cara. Una mica més i ens quedem sense paper per al cul. Estem preparats per a tot, som formigues guerreres que acumulem arsenals nuclears per si de cas, però cigales joglars en la prevenció de la salut.

Com a espècie hem demostrat que tenim comportaments suïcides. El pitjor que ens podia passar és el que ens ha passat, haver de dependre de nosaltres mateixos. Els nostres manaments es resumeixen en un de sol, vagi jo calent i que rigui la gent. Els Bolsonaro, els Boris Johnson, els Trump, els Abascal, no són com la primavera del poema de Machado, la primavera ha venido y no sabemos como ha sido. Han arribat i sabem com ha estat, amb la força dels vots dels qui els ha votat.

Encara sort que al parc de Vilamarina fa gimnàstica l’esperança de vida. Hi ha optimisme primaveral en aquests moviments de braços, de cames, de malucs, hi ha responsabilitat de pensar en tu i en l’altre. Sabem que viure junts demà, vol dir separar-nos dos passos avui. Fins i tot amb la mascareta fan cara d’haver aplaudit als balcons, d’haver lluitat per l’hospital que ha estat, és i serà una trinxera on es defensa la vida.

Les cinc dones tenen aquest gest de nova normalitat per arribar, perquè la vella normalitat jeu trencada als nostres peus com un plat impossible de reparar. Se’ns ha emportat vides per viure i ens ha recordat que per molt que insistim uns i altres no som els reis del mambo. Som fràgils i finits, i encara avui que les ciències avancen que és una barbaritat no ens toca fer una altra cosa del que van fer els nostres avis i besavis en l’any 1918 o molt més enrere en la pesta. Evitar el contagi d’un virus que no vola per l’aire sinó que el portem posat.

Comprarem llibres i roses el 24 de juliol per militància vital, gaudirem de la festa major, tingui el format que tingui, i ens repetirem els uns als altres allò que ens diu aquesta foto sense dir res. Mentre hi ha vida hi ha esperança.

Text: José Luís Atienza

Foto: Jaume Muns

Tornarem a ser el que érem

Ara que tot sembla que torna a la normalitat és l’hora de tornar a començar.

Un dels sectors que més ha patit la crisi del COVID-19 ha estat el sector del comerç. Aquelles botigues que cada dia obrien perquè poguéssim tenir els productes de primera necessitat, els més frescos, els de sempre... es van veure obligades a tancar.

Tot i les ajudes (sempre precàries), els autònoms es van veure obligats a continuar pagant les seves quotes a la Seguretat Social i els impostos (encara que els intents d’ajuda de les administracions mai poden cobrir les necessitats de cada una de les persones).

Això va passar i està passant, encara que ara, amb la nova situació, a poc a poc anirem tornant a ser el que érem. Una gran societat amb uns grans valors.

Ajudem al comerç local a ser el que era, comprem a casa, tornem la vida als nostres carrers.

Desde la Xarxa Comercial de Viladecans volem afegir-nos al dolor de les persones que han perdut algun familiar i us volem veure, a poc a poc i amb precaució, omplint de nou els nostres carrers.

Donem les gràcies a totes aquelles persones que han estat en primera línea ajudant als altres, fent de la seva feina una passió.

Jordi Centelles Izquierdo

Cultura en temps de Covid: La nova normalitat (o no)

Fruit de l’arribada del maleït Covid-19, el cop més dur se l’ha endut el sector cultural. Els espectacles, concerts, activitats, conferències, presentacions de llibres.... són els primers actes que es van ajornar, quan van decretar l’estat d’alarma i seran, sense cap mena de dubte, dels darrers a tornar a normalitzar-se. Vull aturar-me un moment en aquesta paraula: normalitat. En aquests moments tan incerts, on ens plantegem com serà el futur de la cultura i de les polítiques culturals, ens han repetit, per activa i per passiva, que aquesta emergència ens portarà a una mal anomenada nova normalitat. Dic això, perquè, en el món cultural, considerar aquesta realitat normal ja és del tot discutible, ja que, en qualsevol cas, on anirem és a una nova anormalitat. Perquè, no en tingueu cap dubte, els sistema cultural ja no era normal. 

M’explico. En general, les polítiques culturals han estat molt voluntaristes, mancades de suport institucional, mal subvencionades, amb empreses i excel·lents professionals molt fràgils i precaris, i després de més de quatre dècades de democràcia, la societat i la política no han estat capaces de construir un sistema just i digne on els professionals del sector (actrius, músics, tècnics, backliners, muntadors, taquillers, programadores, gestors culturals, coreògrafs, escenògrafs, ballarins, caps de sala, guionistes, directores, productores, mànagers, etc...) puguin desenvolupar-se correctament en un espai professional clar, comú i assumit pels poders públics i per la ciutadania. Un espai on hàgim pogut construir un imaginari col·lectiu que ens faci veure i sentir el sector cultural com a necessari per al desenvolupament de les persones i la millora de les nostres vides. 

Tots tenim clar que la cultura és molt important. Segur que tothom està d’acord en la necessitat de posar els drets culturals al centre de les decisions polítiques i que el conjunt de la ciutadania pugui accedir a la cultura i expressar-se lliurament. Ningú pot negar que les associacions culturals i la cultura de base, altruista, autèntica, compromesa amb el lloc i vinculada a la ciutadania ens fa sentir més lliures i ens aporta un esperit crític molt lloable, que facilita la creació de comunitat. Aquests dies de confinament ho hem vist molt clar a les xarxes. S’han omplert de recitals, concerts i activitats culturals que molta gent espontàniament ha anat oferint per fer-nos més lleuger el tràngol d’haver d’estar tancats a casa. Però sense empreses i professionals de la cultura no hi ha sector ni política cultural. Un dels mals del nostre sector ha estat l’estèril dicotomia entre una cultura de base, plena de virtuts, i una cultura comercial que només respon a criteris mercantilistes. Aquesta tensió, el virus ens l’ha fet explotar a sobre. Amb cinemes, teatres, llibreries, sales de concert... tancats, la majoria dels creadors i professionals de la cultura han hagut d’aturar la seva tasca i quedar-se a casa esperant uns protocols i unes mesures draconianes per poder tornar a exercir la seva professió. Evidentment que hem de posar per davant la salut de les persones, però també hem de reprendre les activitats culturals amb totes les mesures sanitàries i de seguretat. Així serà. Però em fa una certa gràcia que per fer un acte cultural al carrer només hi pugui haver un nombre limitat de persones (segons les fases) assegudes, separades dos metres i amb mascareta i en canvi en segons quins sectors empresarials la màniga sigui més ampla. 

No patiu, la cultura no desapareixerà. De les crisis n’apareixen oportunitats i la cultura sempre se’n surt. Des de la primera pintada paleolítica, els humans hem tingut la necessitat d’expressar-la i de gaudir-la i l’hem anat transformant i adaptant-la als nous temps. Això sí, ens caldrà voluntat i una ferma responsabilitat personal a l’hora de sentir com a pròpies les inquietuds dels artistes, de les creadores i creadors, i de totes les persones que treballen al voltant d’ella. Aquests dies he sentit algú que deia: “...hem viscut una enorme tragèdia i per salvar vides Beethoven no és necessari, però sí per viure...”. Doncs això, fem un vot de confiança a la gent de la cultura i, quan sigui possible, ompliu els teatres, els cinemes, les sales de concerts, les llibreries i els museus i normalitzem d’una vegada aquesta anormalitat.

Xavier Campón Brugada

El meu pla Marshall

 

No deixa de ser pretensiós, per part meva, fer plans econòmics. No hi entenc gens. I, com molts pensionistes i treballadors, no tinc altres diners per invertir que els dels impostos que pago, no pas religiosament, sinó amb esperit ciutadà. Perquè sense impostos no hi ha serveis comuns ni possibilitats de polítiques socials.

La meva intuïció és que per sortir de les conseqüències del bitxo s’invertiran molts diners a fons perdut. A fons perdut perquè hi ha gent en situació molt i molt precària que no estarà en condicions de tornar els diners a curt i mitjà termini i a fons perdut perquè les administracions públiques tampoc no estan en condicions de controlar exhaustivament a qui i com es presten els ajuts. De vegades és més car per a tothom dedicar les energies al control social que no pas deixar que flueixin els diners.

Posats a fer, doncs, se m’acudeixen algunes propostes. 

És cert que ja fa molt de temps que estem marcats per l’atur. Però bona part d’aquest atur no és perquè no hi hagi llocs de treball (en altres moments sí que ha estat així), sinó perquè els molts llocs de treball que hi ha ningú no els pot o vol pagar. Les retallades en serveis bàsics socials, educatius i sanitaris, l’envelliment progressiu de la població, la desigualtat en drets (en deures, no hi és) i en mitjans econòmics... Les conseqüències de tot plegat s’han fet molt visibles durant aquests dies de pandèmia. 

Per això jo crec que seria bo prendre algunes mesures:

Crear llocs de treball d’atenció a les persones en tots els àmbits, especialment en els de la cura a gent gran o amb discapacitat. Llocs que garanteixin formació per als treballadors, cotització a la Seguretat Social, sous dignes i qualitat de la feina, en definitiva. Això pot contribuir a fer que les persones més vulnerables estiguin més ben ateses, que les famílies en atur trobin ocupació de qualitat, que la Seguretat Social i Hisenda no vegin escamotejades les seves quotes. I contribueix sens dubte a fer circular el diner, evita desnonaments i aporta seguretat i confiança. El mateix es podria fer en l’àmbit de l’educació, dels serveis sanitaris, etc. Em sembla molt bé la renda garantida, però encara em sembla millor que la gent s’ocupi.

Fer aflorar l’economia submergida. Hauríem de deixar de trobar normal que les treballadores de la llar i de la neteja, les cuidadores de gent gran i molts altres professionals no cotitzin. És una pèrdua absurda de diner col·lectiu, un menyspreu a aquestes feines, i una manca d’indicadors que permetin l’equitat quan es distribueixen ajudes, per no parlar de la jubilació que espera a totes les persones que mai no han cotitzat a la Seguretat Social. Tenir cura d’una persona amb Alzheimer en un domicili 24 hores s’hauria de pagar el que val, a banda de garantir els drets laborals dels cuidadors. Segurament el que val potser no tothom ho pot pagar. Aquí entrarien els mecanismes de suport de les administracions públiques. Però el primer pas és canviar la mentalitat i posar-hi voluntat política.

Permetre que els homes i dones de nacionalitat estrangera puguin treballar en igualtat de condicions. Altrament es crea una barrera que dificulta extraordinàriament la convivència, reforça estereotips, impedeix la integració mútua, crea desigualtat i “cova” un ressentiment social que és una bomba de rellotgeria. 

Hi ha moltes altres coses que convindria fer. Però us les deixo a vosaltres.

Mercè Solé

Reactivem Viladecans

M’agradaria començar el meu article amb unes paraules d’afecte a totes les famílies de Viladecans que han perdut un familiar. Les històries viscudes són colpidores i totalment cruels. Vull que us arribi una enorme abraçada.

Avui, però, no vull parlar del confinament, ni de la “desescalada”. Vull parlar de com ens proposem plegats reactivar la ciutat per tenir-la recuperada com abans millor i en especial, com podrem ajudar a tanta i tanta gent que ha patit situacions duríssimes. 

Per poder aplegar el màxim de veus possibles, hem fet un procés ràpid i exhaustiu de participació. Hem partit d’una comissió especial on totes les forces polítiques que representem la ciutadania al Ple municipal hem fet un treball de definició, d’objectius i prioritats. 

Després una gran participació, en especial de les entitats de la ciutat, però també de col·lectius econòmics i socials, ha acabat d’arrodonir la proposta que tots i totes ja podeu llegir al web municipal.

Els pilars del document són: Mantenir la cohesió social i cívica, atendre amb recursos les necessitats actuals de les entitats, tenir present la gent jove i la gent gran que estan patint en especial i sempre sense perdre de vista la perspectiva de gènere. 

El document, que anomenem PRL (pla de reactivació local) té un total de 140 mesures, i 4M € disponibles del pressupost 2020, amb accions pensades per ser executades d’avui a desembre d’aquest any. 

La intenció de totes elles és reactivar l’activitat econòmica i l’ocupació, ampliant les mesures de suport a la ciutadania, i en especial a les entitats, com he mencionat i posar en marxa els nostres serveis i l’espai públic per gaudir-lo amb seguretat i de manera responsable. 

M’agradaria desenvolupar-les una per una, ja que totes han estat estudiades per fer front a una necessitat, però és del tot impossible. Us n’intentaré resumir algunes i us torno a emplaçar a visitar el document sencer.

Trobareu ajudes econòmiques directes, via diferents subvencions a diferents col·lectius com comerços, empreses, autònoms (per a la contractació de personal, per a inversions en sistemes de seguretat, per a solucions digitals) així com a la part social a famílies, persones individuals, que fruit la situació de pandèmia han patit una situació excepcional.

Es posaran serveis en marxa que assessoraran, formaran, ajudaran a tramitar ajuts de diferents administracions, també a diferents col·lectius.

Crearem noves eines tecnològiques per ajudar a solucionar diverses situacions; un market place per als comerços. Serveis d’assessorament online a empreses i a entitats, espais de formació online per a estudiants, eines per capacitar a persones en matèria tecnològica. 

Ajudarem tant amb material de protecció els comerços com en assessorament de canvis per poder abordar totes les noves mesures sanitàries i de protecció. 

S’oferiran alternatives d’espai de coworking a aquells autònoms que no poden pagar el lloguer, així com microcrèdits per abordar els canvis.

L’atenció social i emocional té un seguit de mesures que resumeixo en l’activació d’un servei nodal d’atenció psicològica comunitària. Així com un servei psicològic per a joves, o espais emocionals per a gent gran.

Enfortirem com hem fet sempre en situacions difícils tot el paquet de mesures socials com beques, atenció social, punt solidari, etc.

La cultura ens ha acompanyat durant el confinament, ara volem ajudar a mantenir-la programant una bona proposta cultural online per no perdre el cicle festiu tan estimat. Tenint present que no podem provocar multituds al carrer. 

Per acabar el meu article vull explicar que no oblidem que les entitats són el motor de la ciutat, i a part d’incorporar partides extraordinàries a la línia de subvenció, volem treballar d’una banda amb elles de manera personal per abordar la necessitat de cadascuna i d’altra ajudar a aquelles que necessitin reinventar-se o redirigir la seva acció per no desaparèixer en aquesta nova realitat. Vehiculant l’emergent voluntariat.

Gràcies a totes les famílies que amb el vostre confinament heu salvat vides. Seguiu gaudint de la nostra ciutat sempre amb tota amb responsabilitat i civisme. 

Gisela Navarro

A quin preu?

Si busques al diccionari el significat de personal sanitari, trobaràs que és la persona que té cura dels malalts. El que no trobaràs és a quin preu. Sent infermera, professió que diuen que és vocacional, et dediques en cos i ànima a fer que els pacients rebin les cures el més òptimes possible. I durant aquests tres mesos que hem viscut en el punt àlgid del coronavirus també ha estat així. 

Però a quin preu? Doncs a un preu molt alt. Esgotats físicament i mentalment. 

Esgotats no només per la falta d’equips de protecció individual (EPI) ni per la saturació dels serveis, com tothom sap, sinó pel fet que els malalts de tot l´hospital no podien rebre visites de familiars i, en ocasions, tenies la necessitat de fer-los companyia i els agafaves de la mà per acompanyar-los a les portes de la mort. Com podíem deixar a una persona morir sola? Era un sentiment d’impotència de no poder fer res més per aquella persona quan realment, si ho penses ara, era el millor que podies fer: agafar-li la mà.

Esgotats no només per les hores de més que t’oferies a treballar pensant en els teus companys d’altres torns, sinó pel temor a contagiar-te del virus, encara desconegut, i de rebot contagiar tots aquells que compartien la seva vida amb tu. Molts companys, encara a dia d’avui, no poden veure les seves famílies, ja sigui perquè són personal de risc o ja sigui pel fet que som persones que tractem de tu a tu el coronavirus diàriament.

Personalment, vaig estar dos mesos sense veure els meus fills. Pels torns de la feina, hi havia dies que necessitava que es quedessin amb els avis i el que no podíem permetre és que jo contagiés els meus fills i de rebot contagiés els avis. Així que vam decidir que es quedessin amb ells per evitar les anades i vingudes dels nens i del possible virus. I no ho vaig fer pels fills, sinó pels avis. Això em va facilitar la meva feina perquè deixava d’estar preocupada per si jo em contagiava del virus. 

En acabar el torn marxaves a casa esgotada però amb sentiments contradictoris: necessitaves marxar per agafar forces perquè no sabies com et trobaries el servei el dia següent, però alhora et volies quedar per ajudar els teus companys. 

Era la guerra i havíem d’anar tots a una. Tots a una, sí. Tots els professionals, sí. Perquè aquesta pandèmia l’hem patida tots, tots: els de dintre i els de fora. 

Quan dic els de dintre em refereixo a tots aquells que directament han fet funcionar tots els serveis sanitaris: personal de la neteja que a cuita i corrents havien de deixar preparades les habitacions de tots els serveis perquè de seguida entrés un altre pacient que feia hores que esperava; personal de bugaderia i cuina; personal de manteniment, que muntaven unitats d’UCI en menys de 24h o instal·laven dipòsits extra d’oxigen per cobrir la demanda de l’hospital; tècnics de laboratori que no donaven a l’abast amb totes les proves per detectar el virus en els pacients; servei de farmàcia; tècnics de raigs; auxiliars d’infermeria (TCAI) i infermeres tant d’atenció primària com d’hospitals; metges; gestors que van iniciar una recerca intensa per trobar recursos tan materials com personals per cobrir les necessitats de l’hospital,... Tots nosaltres ens vam haver de reinventar per tirar endavant.

I quan dic els de fora, i no menys importants, em refereixo a tots aquells que s’han quedat a casa per la pandèmia. Gent que ha perdut les seva feina; gent que ha perdut familiars i no els ha pogut acomiadar; infants que han deixat d’anar als parcs a jugar amb els seus amics; avis sols sense les visites dels seus fills i néts... Tots vosaltres també us heu hagut de reinventar.

Tot i això, i després de sortir del camp de batalla contra el virus, em sento afortunada. Afortunada perquè segueixo tenint la meva feina que tant m’agrada; afortunada perquè sé que sempre podré comptar amb els meus companys (que ja amics) de batalla; afortunada perquè, tot i haver tingut un daltabaix emocional, aquesta crisi m’ha fet més forta; afortunada perquè hem demostrat al món que tots junts podem moure muntanyes; afortunada per estar de nou amb la família... 

Em sento afortunada, sí, tot i que hàgim hagut de pagar-ho a un preu molt alt.

Judit Amat i Comellas

Els que ens han deixat

Ara que la pandèmia sembla que va realment de baixada, caldrà recordar especialment els que ens han deixat, els que han mort a causa del virus i no han pogut tenir el comiat que els seus familiars i amics haurien volgut, i també els que durant aquestes setmanes de confinament han mort per altres causes i tampoc no han pogut rebre l’adéu que els corresponia.

Des de la nostra revista, avui voldríem dir que sentim com a nostres totes les morts d’aquests dies, i tots els dolors i tristeses dels qui han perdut algú estimat. Sabem que escriure unes paraules com aquestes no arregla gran cosa, però en tot cas, estem segurs que, a tots, als que han patit les morts i als que no les han hagut d’experimentar de prop, ens fa bé unir-nos en el condol i en el desig de fer que la vida continuï per a tots els que restem aquí.

Aquesta pandèmia ens ha fet adonar a tots que som més vulnerables del que sovint pensem. No ens farà cap mal, sinó tot al contrari, no oblidar-ho. Potser això ens portarà a estar més atents els uns als altres i buscar amb més ganes el bé col·lectiu. I potser, també, farà que a l’hora de pensar les prioritats polítiques tindrem més en compte la necessitat de prestar la màxima atenció a tot allò que ens permeti tenir recursos per ajudar-nos en la vulnerabilitat, de manera que no hi hagi cap persona que no tingui, en situacions com aquestes, allò que ha de menester.