Fruit de l’arribada del maleït Covid-19, el cop més dur se l’ha endut el sector cultural. Els espectacles, concerts, activitats, conferències, presentacions de llibres.... són els primers actes que es van ajornar, quan van decretar l’estat d’alarma i seran, sense cap mena de dubte, dels darrers a tornar a normalitzar-se. Vull aturar-me un moment en aquesta paraula: normalitat. En aquests moments tan incerts, on ens plantegem com serà el futur de la cultura i de les polítiques culturals, ens han repetit, per activa i per passiva, que aquesta emergència ens portarà a una mal anomenada nova normalitat. Dic això, perquè, en el món cultural, considerar aquesta realitat normal ja és del tot discutible, ja que, en qualsevol cas, on anirem és a una nova anormalitat. Perquè, no en tingueu cap dubte, els sistema cultural ja no era normal.
M’explico. En general, les polítiques culturals han estat molt voluntaristes, mancades de suport institucional, mal subvencionades, amb empreses i excel·lents professionals molt fràgils i precaris, i després de més de quatre dècades de democràcia, la societat i la política no han estat capaces de construir un sistema just i digne on els professionals del sector (actrius, músics, tècnics, backliners, muntadors, taquillers, programadores, gestors culturals, coreògrafs, escenògrafs, ballarins, caps de sala, guionistes, directores, productores, mànagers, etc...) puguin desenvolupar-se correctament en un espai professional clar, comú i assumit pels poders públics i per la ciutadania. Un espai on hàgim pogut construir un imaginari col·lectiu que ens faci veure i sentir el sector cultural com a necessari per al desenvolupament de les persones i la millora de les nostres vides.
Tots tenim clar que la cultura és molt important. Segur que tothom està d’acord en la necessitat de posar els drets culturals al centre de les decisions polítiques i que el conjunt de la ciutadania pugui accedir a la cultura i expressar-se lliurament. Ningú pot negar que les associacions culturals i la cultura de base, altruista, autèntica, compromesa amb el lloc i vinculada a la ciutadania ens fa sentir més lliures i ens aporta un esperit crític molt lloable, que facilita la creació de comunitat. Aquests dies de confinament ho hem vist molt clar a les xarxes. S’han omplert de recitals, concerts i activitats culturals que molta gent espontàniament ha anat oferint per fer-nos més lleuger el tràngol d’haver d’estar tancats a casa. Però sense empreses i professionals de la cultura no hi ha sector ni política cultural. Un dels mals del nostre sector ha estat l’estèril dicotomia entre una cultura de base, plena de virtuts, i una cultura comercial que només respon a criteris mercantilistes. Aquesta tensió, el virus ens l’ha fet explotar a sobre. Amb cinemes, teatres, llibreries, sales de concert... tancats, la majoria dels creadors i professionals de la cultura han hagut d’aturar la seva tasca i quedar-se a casa esperant uns protocols i unes mesures draconianes per poder tornar a exercir la seva professió. Evidentment que hem de posar per davant la salut de les persones, però també hem de reprendre les activitats culturals amb totes les mesures sanitàries i de seguretat. Així serà. Però em fa una certa gràcia que per fer un acte cultural al carrer només hi pugui haver un nombre limitat de persones (segons les fases) assegudes, separades dos metres i amb mascareta i en canvi en segons quins sectors empresarials la màniga sigui més ampla.
No patiu, la cultura no desapareixerà. De les crisis n’apareixen oportunitats i la cultura sempre se’n surt. Des de la primera pintada paleolítica, els humans hem tingut la necessitat d’expressar-la i de gaudir-la i l’hem anat transformant i adaptant-la als nous temps. Això sí, ens caldrà voluntat i una ferma responsabilitat personal a l’hora de sentir com a pròpies les inquietuds dels artistes, de les creadores i creadors, i de totes les persones que treballen al voltant d’ella. Aquests dies he sentit algú que deia: “...hem viscut una enorme tragèdia i per salvar vides Beethoven no és necessari, però sí per viure...”. Doncs això, fem un vot de confiança a la gent de la cultura i, quan sigui possible, ompliu els teatres, els cinemes, les sales de concerts, les llibreries i els museus i normalitzem d’una vegada aquesta anormalitat.
Xavier Campón Brugada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada