El coronavirus està entestat a rejovenir la piràmide d’edat i carrega amb acarnissament contra els que han passat la cantonada dels setanta anys. Ha entrat com un psicòpata invisible i silenciós en la calma de les residències de gent gran i ha omplert de gom a gom les UCI, massa sovint com a avantsala de tanatoris buits. Sembla que se n’ha anat però segueix amagat com un franctirador per disparar contagis quan estiguem distrets.
Podíem tenir un mòbil flexible, un televisor corbat, un cotxe que aparca sol i un rellotge que ens busca ligues al Tinder; tenim a punt satèl·lits que descobreixen si ens estem quedant calbs o hem de tornar al tint, drons que es passegen per l’aire per controlar-ho tot, però hem estat incapaços de tenir mascaretes a temps per a la cara. Una mica més i ens quedem sense paper per al cul. Estem preparats per a tot, som formigues guerreres que acumulem arsenals nuclears per si de cas, però cigales joglars en la prevenció de la salut.
Com a espècie hem demostrat que tenim comportaments suïcides. El pitjor que ens podia passar és el que ens ha passat, haver de dependre de nosaltres mateixos. Els nostres manaments es resumeixen en un de sol, vagi jo calent i que rigui la gent. Els Bolsonaro, els Boris Johnson, els Trump, els Abascal, no són com la primavera del poema de Machado, la primavera ha venido y no sabemos como ha sido. Han arribat i sabem com ha estat, amb la força dels vots dels qui els ha votat.
Encara sort que al parc de Vilamarina fa gimnàstica l’esperança de vida. Hi ha optimisme primaveral en aquests moviments de braços, de cames, de malucs, hi ha responsabilitat de pensar en tu i en l’altre. Sabem que viure junts demà, vol dir separar-nos dos passos avui. Fins i tot amb la mascareta fan cara d’haver aplaudit als balcons, d’haver lluitat per l’hospital que ha estat, és i serà una trinxera on es defensa la vida.
Les cinc dones tenen aquest gest de nova normalitat per arribar, perquè la vella normalitat jeu trencada als nostres peus com un plat impossible de reparar. Se’ns ha emportat vides per viure i ens ha recordat que per molt que insistim uns i altres no som els reis del mambo. Som fràgils i finits, i encara avui que les ciències avancen que és una barbaritat no ens toca fer una altra cosa del que van fer els nostres avis i besavis en l’any 1918 o molt més enrere en la pesta. Evitar el contagi d’un virus que no vola per l’aire sinó que el portem posat.
Comprarem llibres i roses el 24 de juliol per militància vital, gaudirem de la festa major, tingui el format que tingui, i ens repetirem els uns als altres allò que ens diu aquesta foto sense dir res. Mentre hi ha vida hi ha esperança.
Text: José Luís Atienza
Foto: Jaume Muns
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada