dissabte, 15 de gener del 2022

Mamutaires d’honor 2021


1. Judith Francisco López 

2. AVV Hispanitat 

3. AVV Casc Antic 

4. Josep i Mercè

5. Jordi Amat 

6. AMPA Sant Gabriel 

7. AVV Can Palmer 

8. Vicky i Vicenç 

9. Drogueria Felisa 

10. Bar Ca l’Andreu 


11. Ferreteria Calbet 

12. Cuidat! Parafarmàcia

13. Roc i Gaia 

14. La Carboneria

15. SDN Print Services

16. Joan Salvador Perruquers

17. Cal Sei 

18. Secret’s Vila

19. Restaurant La Candela 

20. Castelló Esports 


21. Frankfurt Nando’s 

22. May Coffee 

23. Xarxa Comercial de Viladecans 

24. Llibreria Els Nou Rals 

25. Frankfurt Heidelberg

26. Damas y Damitas 

27. Associació de Familiars Caviga

28. La Pilu 

29. Clínica Dental Diez Marieges 

30. Tattoo Studio 77th ink 


31. Calçats d’Ara 

32. Forn de la Plaça 

33. Grup Tres Torres 

34. Le Petit Paris 

35. Vila d’Arts 

36. Viladecans en Comú 

37. Fruites Esther 

38. Jeysa Cosas Bonitas 

39. La Salchicha Peleona 

40. Gessami S.C.P. 

41. Familia Williams Martínez 

42. PSC 

43. ERC 

44. Raíces de Andalucía

45. Bodegas Segura 

46. El Petit Can Batllori 

47. La Lira 

48. Gelateria de Pas 

49. Calçats Valero’s 

50. Viladecans Punt de Trobada

III Marató Catalunya 1980


La tercera Marató de Catalunya, que desprès es va passar a dir de Barcelona, va sortir de Barcelona i va passar per diverses poblacions del Baix Llobregat, entre elles Viladecans.

En una de les fotografies surt María Reyes Sobrino que fou campiona de marxa atlètica en diverses curses estatals i internacionals, i formada a l’escola de Marxa de Viladecans. La podem veure amb el dorsal 893 al costat del seu entrenador Marcos Flores i la seva companya Yolanda Fernández.

Jaume Muns

Ànec collverd (Anas platyrhynchos) Espai Natural Remolar-Filipines 20 de desembre de 2021.

Estat de conservació a Catalunya: Preocupació menor. Resident molt comú a tot el territori. Viu en zones humides de tota mena, fins i tot basses estacionals o estanys en parcs i jardins. El plomatge del mascle destaca pel color verd brillant al cap i coll. Un estret collaret blanc separa el coll del pit, que és castany.  El bec és groc amb la punta negra. Les femelles, com passa amb la majoria de les anàtides, mostren un acusat dimorfisme sexual.  Molt críptiques, amb un plomatge bru clapejat.  Omnívor. S’alimenta principalment de plantes aquàtiques.  Tanmateix també ingereix insectes, cucs, mol·luscs o petits peixos.

Eio Ramon

Revolución industrial y reforma laboral

La década de los 80, en los países industrializados, fue un tiempo de instalación, de promesas, expectativa, anhelos: instalación de las innovaciones digitales, creando un nuevo marco tecnológico que removía la estructura ocupacional, relaciones de producción, hábitos culturales. En 1982, Philips y Sony lanzaron conjuntamente al mercado el disco compacto CD, el primer formato comercial de grabación de audio digital. Instalación también de la democracia en España. Tras aprobar la Constitución, se creó el marco de relaciones laborales del Estatuto de los Trabajadores. La norma laboral, que acompañaría la fase expansiva iniciada en los años 60 con el empuje industrialista todavía bajo la dictadura, llegaba a España cuando las empresas industriales habían alcanzado ya la madurez y se disponían a librar el duro combate schumpeteriano de la “destrucción creativa”. Schumpeter describió a inicios del siglo XX el proceso a través del cual las innovaciones tecnológicas compiten en un combate sin cuartel con el viejo y agotado statu quo empresarial que se resiste a ceder ante productos y empresas de nueva creación. Los productos digitales: audio, video, internet… conquistaban el deseo de las nuevas generaciones impulsando un proceso de mutación industrial que iba destruyendo lo antiguo para crear continuamente cosas nuevas. El CD barrió del mercado los discos de vinilo. Con la TV digital, la coreana Samsung desplazaba a las viejas Sony, Philips y Panasonic del liderazgo de mercado en la electrónica de consumo.   

El desfase entre el desarrollismo de la segunda mitad de siglo y la regulación tardía del trabajo explica quizás por qué la ley laboral en España sufriría diversas y frecuentes revisiones. Al poco de estrenar la democracia se dejaban sentir ya los amargos avisos de declive industrial. Cierre de empresas, paro y huelgas estaban al orden del día. Entonces el gobierno de Felipe Gonzalez, no ajeno a los vientos neoliberales que ya soplaban en Europa, emprendió la reconversión de la siderurgia, la minería y el sector naval mandando al paro a miles de trabajadores que ya no eran necesarios en el nuevo paradigma industrial. En la calle cundía el desencanto. Paro juvenil y pasotismo fueron dos síntomas del periodo de instalación, cohabitando el anhelo de cambio y la frustración. Ya en los años 90, el frenetismo financiero sobrecalentaba las empresas industriales bajo la presión extrema de altas retribuciones exigidas por el capital inversor que, sumado al estancamiento de la productividad, habida cuenta de la madurez de los mercados, desataría más si cabe el dictado del thatcherismo o reaganismo, que es la misma cosa, o sea la voluntad del capital financiero global, retrayendo de los salarios y de las condiciones laborales de los trabajadores la exigencia del accionista. Se enquistaba la precariedad. Cómo consecuencia del frenesí de un capital financiero que no paraba de hinchar burbujas especulativas que no tardarían en reventar, los gobiernos flexibilizaban, reforma laboral en mano, y devaluaban las condiciones de trabajo, mientras algunas multinacionales más exigentes deslocalizaban la producción primero a Europa del este y luego al continente asiático: Sony, que fue líder de mercado en el sector de la electrónica, clausuró en 15 años todas sus fábricas de televisión en Europa, una en Alemania, dos en Reino Unido, y la última en Barcelona en 2010.   

La última depreciación del capital laboral la hizo el Partido Popular con mayoría absoluta en el Congreso en 2012 cuando la burbuja financiera había ya colapsado. España se encontraba en lo peor de la recesión, pero el frenesí del capital financiero global había tocado su fin. El PP no quería percatarse de que con el pinchazo de la burbuja en 2008 empezaba un periodo de pugna populista, donde quedaría también atrapado en medio de nacionalistas, negacionistas y antisistema, expresiones todas ellas de una profunda crisis institucional fruto de un aumento de la desigualdad, los abusos del capital financiero, de los oligopolios y la connivencia de los gobernantes. La crisis de gobernabilidad que atravesamos en esos años, y todavía perdura, responde a un cuestionamiento de la legitimidad del marco institucional establecido. Partidos xenófobos y pseudofascistas conquistaron posiciones de poder en algunos países del entorno, igual como en los años de la Gran Depresión previos a la Segunda Guerra Mundial. Pero el nuevo paradigma tecno-económico del ciclo digital estaba ya instalado industrial y culturalmente, y listo para su despliegue solo a la espera de una recomposición de las instituciones, del gobierno, del marco regulatorio laboral y financiero, del sistema educativo… todo, para generar un nuevo clima de confianza habilitador, con seguridad jurídica y con el liderazgo de los gobiernos para impulsar la recuperación. La UE reaccionó con un plan estratégico de reindustrialización liderado por la presidenta Úrsula von der Leyen: el Pacto Verde Europeo. Y tras la pandemia, un plan Marshall: los fondos Next Generation EU, para financiar la recuperación y el cambio de modelo productivo.

Ese es el contexto de la actual reforma laboral, una de las primeras reformas profundas que ha abordado el gobierno de coalición PSOE-UP con el fin de enmendar el marco regulatorio laboral. Mucho se habló de derogar la reforma laboral del PP, a modo de desquite, pero se trataba de otra cosa. Aquella regulación tan lesiva para los intereses de los trabajadores es hoy un sinsentido puesto que en el nuevo paradigma la exigencia del capital financiero global ha sido conculcada por la iniciativa institucional con el fin de emprender un periodo de crecimiento ahora gobernado por el capital productivo. Esta reforma no es una nueva imposición de los representantes del capital con mayoría absoluta en el Congreso sino otra cosa muy distinta: el fruto de una presión social creciente que ha fraguado el acuerdo entre sindicatos y patronales, auténticos valedores, ante la debilidad parlamentaria, del nuevo sentido común. Se trata de un marco regulatorio de mayor solidez para responder a los retos de un nuevo periodo en el cual el capital financiero será solo acompañante.

La industria del automóvil es sintomática del nuevo periodo que se avista: exhausta de la schumpeteriana destrucción creativa tras años o décadas de resistencia numantina del motor térmico que terminó con el pinchazo de la burbuja del Dieselgate, se rindió por fin a la electrificación y la digitalización.  Seat se dispone a relanzar la producción en la fábrica de Martorell ante inciertas expectativas energéticas y de materiales. El fabricante de cargadores para automóviles eléctricos Wallbox, la startup más exitosa de España, ha cuadriplicado las ventas y duplicado la plantilla en el último año. Retos y expectativas imposibles de abordar sin un marco regulatorio que asegure estabilidad. Para convertir esas expectativas bajo el nuevo paradigma industrial en inversión, creación de empleo y crecimiento es preciso establecer un marco institucional que favorezca la economía real. Para ello se requiere la intervención de las fuerzas políticas y la máxima concertación social posible impulsando acuerdos como por ejemplo en Catalunya el Pacte Nacional per a la Indústria, para alinear trabajo, capital inversor i estrategia gubernamental, en torno a un proyecto común que en el caso del estado español es el plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia. Aquellas fuerzas políticas que no lean bien el contexto de este inicio del periodo de despliegue del ciclo industrial de la digitalización serán apartadas por los propios actores sociales y económicos que son los más interesados en el despliegue y transformación de la cuarta revolución industrial.

Salvador Clarós (Transicions)

Els tres Reis

El somni dels tres reis. Gislebert d’Autun (Franca),
any 1120 aproximadament

Ja fa dies que van passar els Reis, i espero que a tots us vagin deixar bones coses. En justa correspondència, crec que el mínim que podríem fer seria parlar bé d’ells. Parlar-ne bé des del punt de vista lingüístic, vull dir. I ara us ho explico.

En català, la forma habitual i genuïna de parlar dels tres Reis és aquesta: “Els Reis d’Orient són tres: el Rei blanc, el Rei ros i el Rei negre”.

En castellà, la forma habitual i genuïna de parlar dels tres Reis és, en canvi, aquesta altra: “Los Reyes Magos son tres: Melchor, Gaspar y Baltasar”.

Farem bé, doncs, de donar a cada llengua allò que és seu, i així, quan parlem en català, no direm, per exemple, “els Reis Mags” o “els Reis Màgics”, sinó “els Reis d’Orient”. I, també en català, preferirem anomenar els Reis pel color més que no pas pel nom.

Apa, proposem-nos-ho de cara a l’any que ve.

Josep Lligadas Vendrell

El repte social de la salut mental

Reconec que mai no he prestat gaire atenció a la Marató de TV3. Per descomptat que em sembla encomiable l’esforç, però em resulta excessiva l’emotivitat que l’embolcalla i m’incomoda aquest sentiment de “som-els-més-solidaris-del-món” que traspua, sobretot perquè jo tendeixo a pensar que la solidaritat de debò s’ha d’expressar en els pressupostos de les administracions públiques un any rere l’altre. Té menys glamur, però crec que dona millors fruits. Però aquesta darrera edició em va interessar especialment, perquè per a mi aquest és un tema sensible. No he passat greus trastorns però sí que al llarg de la vida he necessitat suport professional en diverses ocasions: desgavell amb les emocions, estrès excessiu, “cremades” laborals... Les meves relacions personals i laborals se n’han ressentit i m’ha comportat un patiment llarg i difícil de gestionar. El suport psicològic i fins i tot alguna pastilleta durant un temps han fet l’efecte necessari, junt amb família i amics, per tornar el tren a la via.

Quan estudiava treball social, la psicologia em va interessar força. I de la meva experiència professional a Càritas conservo un gran record de l’aportació de les meves companyes psicòlogues, i encara d’una jornada que vam fer sobre la incidència de l’experiència migratòria sobre la salut mental amb els doctors Joseba Achotegui i Jorge Luis Tizón. Del primer recordo com a partir del text de L’emigrant, de Verdaguer, va ser capaç d’exposar les pèrdues i els símbols associats al procés migratori, i del segon la seva defensa de la xarxa comunitària de relacions per prevenir la malaltia mental, i la seva poca simpatia per donar d’entrada respostes medicalitzades a símptomes de malestar psíquic, cosa que de vegades potser escapça altres recursos amb què compta el pacient i que tenen a veure amb el seu interior. Senzillament, la medicació, quan cal, i prou. I no parlava des de la teoria, sinó des d’una llarga experiència en un barri considerat perifèric com és la Mina.

Potser amb aquests antecedents em va xocar que el treball de la Marató –magnífic sens dubte en molts aspectes– insistís tant en general a situar la malaltia mental “en el cervell”, subratllant doncs els aspectes biològics i hereditaris, i passés de puntetes sobre qüestions que a mi em continuen semblant rellevants i que tenen a veure amb com ens relacionem amb els altres. La recerca biològica, que considero molt important, és una qüestió d’experts, entre els quals òbviament no m’hi compto, mentre que en els factors socials, familiars i comunitaris sí que hi tinc molt a repensar. Jo em pregunto, per exemple: ¿la manca d’oportunitats laborals dels joves no té cap incidència en la malaltia mental?  L’individualisme excessiu, el fet de dipositar les expectatives en el consum, com afecten les nostres relacions? La medicalització abusiva –un fet entre nosaltres segons molts experts–, ¿quines conseqüències té? El desemparament que provoquen els desnonaments com afecta psicològicament les famílies? La bretxa digital? El racisme? La llei d’estrangeria? La indiferència? La solitud?

En aquest sentit em va resultar molt més estimulant escoltar el cicle de conferències i de taules rodones organitzat per la Universitat Ramon Llull, la Fundació Vidal i Barraquer i l’editorial Herder el setembre passat amb motiu del Dia Internacional de la Salut Mental. Podeu trobar-lo al canal youtube de l’editorial Herder. No us decebran els interrogants sobre l’ús i abús dels psicofàrmacs, la incidència d’internet, el mindfulness, l’estigmatització de les malalties, i el paper de la família i l’educació en la infància. Sense respostes fàcils, en una societat complexa. Ja és això.

Mercè Solé

Els pessebres no s’aturen


Ja ha passat un altre Nadal i des de la Associació de Pessebristes de Viladecans podem fer un resum de les nostres activitats. Hem continuat sota els efectes de la pandèmia, amb totes les limitacions que això comporta. Les principals activitats en grup han estat suspeses, per això no hem pogut realitzat els cursets de pessebrisme, ni l’infantil ni el de adults, però sí que hem fet el concurs de dibuix dels nens de catequesi. El que hem pogut recuperar ha estat  l’exposició de diorames a la Torre del Baró, tot i que amb limitacions d’aforament.  

El format de la Exposició  ha variat una mica, amb la majoria dels diorames exposats a dins de la sala de exposició i instal·lats en una nova estructura que ens facilitarà el muntatge en properes exposicions. Aquí hem d’agrair a l’Ajuntament de Viladecans que ens hagi cedit un espai en un dels seus magatzems per guardar els nostres diorames i per treballar en el muntatge d’aquesta estructura.

A l’Expo d’aquest any hem tingut  diorames de la nostra Associació, algunes maquetes d’edificis de Viladecans realitzades pels nostres socis, un pessebre ambientat en una de les barraques reconstruïdes pel Grup Tres Torres, diorames cedits per altres associacions i un pessebre obert, inspirat en l’església de Bohí, realitzat per un dels nostres pessebristes més veterans, el Josep M. Valbuena.

Per tercer any hem instal·lat un pessebre al CC Vilamarina. Fa dos anys hi vàrem instal·lar un pessebre monumental, l’any passat hi vàrem fer una exposició de diorames  i enguany hi hem tornat a instal·lar un gran pessebre monumental. Sobre la base d’un pessebre cedit per la Associació de Pessebristes de Barcelona, hem creat un bonic  pessebre amb un fons de muralles, una ciutat i muntanyes, amb un telefèric i tot.  L’esforç ha estat considerable, però pel resultat ha valgut la pena.

També hem fet el concurs de pessebre tradicional, amb el format fotogràfic que vàrem estrenar l’any passat, un format que enguany han anat adoptant la majoria d’Associacions de Pessebristes. És un format on els participants ens envien per mail  fotografies dels seus pessebres  i que ens permet arribar a molta més gent però que suposa un major esforç per fer-nos conèixer.  Esperem que de mica en mica vagi creixent la participació.

Tot i les dificultats, un any més hem continuat amb la tasca que és el motiu de ser de la nostra entitat,  mantenir aquesta tradició tan bonica que és la de fer el pessebre, sigui tant com a pessebre tradicional com  com a diorama. Esperem que aquest 2022 puguem ja tornar a recuperar totes les nostres activitats habituals.

David Madrenas

La casa habitada

Fa gust que em visquin, fins i tot quan venen visitants. Pel que es veu, avui en Claudi rep entre les meves parets la seva neboda. És bonica i sembla simpàtica. Estaria bé que vingués més sovint a veure’l. Quan m’ha mirat no li ha importat que jo estigui una mica deixada. En Claudi no està gaire per mi, i no és perquè no vulgui, sinó perquè no té els diners que farien falta per reformar-me de dalt a baix.

Malgrat això, jo segueixo resistint els embats d’un temps i del següent. Per què ho faig? Perquè sé que estic plena de records de qui em posseeix, sobretot els viscuts en bells estius de la seva infantesa. He crescut i m’he tornat decadent, però ho agraeixo perquè no m’he perdut res pel camí que hem fet plegats. Me’n faig creus, de tants moments que hem arreplegat junts. No en canviaria ni un de sol.

Cadascuna de les meves rajoles caigudes, la meva teulada feta pols, el meu jardí oblidat amb un pomer solitari, la meva tanca rovellada que potser desapareixerà tard o d’hora, les meves parets deslluïdes, els meus vidres a punt d’esquerdar-se només són vestigis del passat que he compartit amb el meu amo. L’estimo i cap defecte meu té importància. Ni el meu terra vell que trepitgen els seus peus cada dia. Donar-li refugi i amor és el meu destí. Hi ha alguna cosa millor a desitjar que la seva fidelitat? Servir-lo amb el cap ben alt és el meu compromís per a sempre.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Ai, aire d’aquesta nit!

Vaig conèixer en Pere Raich, la Montserrat Toran i la Cèlia Prats gràcies a Justícia i Pau, el 2016, perquè a l’entitat ja era una tradició escoltar el Poema de Nadal a l’església de Sant Pau del Camp de Barcelona, l’església més antiga de la ciutat, i aquell any em van demanar que en fes una presentació. La Montserrat –-aleshores sense la seva filla Cèlia– i en Pere es van ocupar de recitar-lo i de posar-hi música.

Reconec el meu desconeixement del Poema de Nadal de Josep Maria de Segarra fins a aquell moment. N’havia sentit molts fragments mil vegades, però mai no l’havia llegit o escoltat amb atenció. Potser perquè sempre m’ha costat escoltar poesia (m’incomoden les cantarelles), potser per la meva ignorància sobre el patrimoni cultural català, potser per la meva pròpia pobresa lingüística, perquè potser en sentir-ne només fragments mai no m’havia preocupat del sentit general de l’obra... El cas és que me’l vaig haver de llegir i va ser tota una descoberta: quina magnífica descripció de l’individualisme i la indiferència en parlar del rabadà! Quin encert allò de “Tots els camins van a Roma, però no van a Betlem”! , frase que al Vaticà haurien de gravar a l’entrada de la basílica de Sant Pere! Quina bellesa la del “Noi de la mare”!

Quan, després d’haver-lo llegit vaig escoltar la versió d’en Pere Raich, vaig quedar impressionada perquè mai no havia sentit recitar d’aquesta manera, tan senzilla i tan significativa. El ritme dels mots tal i com ell els diu en facilita la comprensió de forma natural.  Tot plegat presentat de forma molt austera, a partir d’unes figures de pessebre, i amb nadales intercalades per una veu a capella que cantava magníficament. 

Vaig estar molt contenta, doncs, quan vaig veure que també a l’església més antiga de Viladecans, es faria el Poema de Nadal amb els intèrprets que jo ja coneixia.  

I per tant el dissabte 18 de desembre, a les 12 del migdia, els Amics de l’Ermita de Sales van oferir aquesta versió excel·lent del Poema de Nadal. Potser no érem gaires, però en qualsevol cas vaig pensar que estava molt bé haver pogut gaudir d’un espectacle de qualitat, que no desmereixia gens les sessions culturals que hi organitza el Departament de Patrimoni. 

Servidora, que continua “fitxant” entre els cristians, vaig pensar que efectivament el camí de Betlem no està fet per als motors de gran cilindrada, sinó per als qui han de caminar amb crosses. No és una cursa de velocitat, sinó un espai de trobada, on ens ajudem mútuament a caminar. No és espai de xerrameca, sinó silenci atent i expectant.  Perquè és més important ser en el camí que arribar al final. Josep M. de Sagarra ho va saber explicar molt bé.

Mercè Solé

Espigoladors

Darrerament es produeixen grans debats al voltant del canvi climàtic, de la sostenibilitat del planeta, del consum just i responsable, del no malbaratament dels aliments.

Davant de tot aquest rebombori permeteu-me que aporti el meu granet de sorra explicant-vos què és la Fundació Espigoladors, quines són les seves prioritats i la seva raó de ser.

La Fundació Espigoladors treballa per a fomentar l’aprofitament alimentari, per garantir el dret a una alimentació saludable de les persones en situació de risc d’exclusió social, i per a generar oportunitats laborals pels col·lectius en situació de vulnerabilitat.

L’activitat que els dona nom és l’espigolament, una pràctica mil·lenària que han recuperat i que permet treballar per l’aprofitament alimentari de manera activa i directa.

La Fundació Espigoladors és una empresa social que treballa per a l’aprofitament alimentari d’una manera transformadora, inclusiva, innovadora, participativa i sostenible. L’activitat que els dona nom i que esdevé el punt de partida de tot el seu projecte és l’espigolament. Aquesta pràctica consisteix en la recollida, en conveni amb pagesos i pageses locals i la col·laboració de persones voluntàries, de fruites i verdures que són descartades del circuit comercial per excedents de producció, per un descens de les vendes o per qüestions estètiques. Tots els aliments recuperats es distribueixen a entitats socials i punts de distribució gratuïta d’aliments que treballen per garantir l’accés a una alimentació saludable a col·lectius en situació de vulnerabilitat.

Per altra banda, elaboren en un obrador propi conserves vegetals 100% naturals i artesanals sota la marca es im-perfect®, la primera marca d’aliments de l’estat espanyol que comercialitza productes de qualitat elaborats a partir d’excedents alimentaris. L’obrador, situat al barri de Sant Cosme del Prat de Llobregat, genera oportunitats laborals que permeten la contractació de persones en situació de vulnerabilitat, principalment d’aquest barri i municipi.

La generació de nous estudis que il·lustrin la problemàtica de les pèrdues i el malbaratament alimentari i la realització d’activitats de sensibilització, és un altre dels pilars fonamentals de la Fundació Espigoladors. Per una banda, treballen en l’elaboració de nou coneixement i participen en xarxes institucionals i d’actors per a generar influència. Per altra banda, realitzen, entre altres, tallers educatius i activitats de responsabilitat social corporativa.

Després de tot això segur que us esteu preguntant com hi podeu participar com a voluntariat:

Doncs heu de saber que la Fundació Espigoladors necessita persones inquietes, compromeses i amb moltes ganes de somiar, que vulguin contribuir a la lluita per l’aprofitament alimentari, intercanviar experiències i treballar en contacte amb la terra. Si sou una d’aquestes persones, sereu  benvinguda a la comunitat d’Espigoladors. Si sou una entitat social i voleu que els vostres membres o voluntaris/voluntàries participin en una espigolada, no ho dubteu, us estan esperant! Si voleu connectar-hi, escriviu al correu voluntariat@espigoladors.com.

Agustí Martí Reverter

Més informació a: www.espigoladors.cat   @espigoladors (Twitter, Facebook i Instagram)


Els meus regals, les seves vides


Mai no he sigut gaire amiga de la compra en línia. Primer era simplement per mandra d’haver de ser a casa quan vingués el repartidor o de possibles complicacions si havia de retornar alguna cosa. D’un temps ençà s’ha convertit, per dir-ho d’alguna manera, en un posicionament personal. Us explicaré els meus motius.

Fa anys que llegeixo notícies sobre la tirania d’Amazon envers els seus treballadors i sobre com les grans plataformes de comerç electrònic perjudiquen el comerç tradicional. Quedi clar, per endavant, que no tinc res en contra del comerç electrònic per se. Em sembla fantàstic que qualsevol botiga física tingui també una versió en línia; de fet em sembla que millora molt el seu servei. Fins i tot em sembla fantàstic que un comerç sigui únicament digital. Però no tot s’hi val.

Fa poques setmanes, just abans de Nadal, vaig veure una pel·lícula que em va esfereir. Es tracta de Sorry We Missed You (2019) del cineasta britànic Ken Loach. El prota és un treballador amb família que no aixeca cap des de la crisi financera del 2008. No obstant, gràcies a la revolució de les aplicacions i del comerç electrònic li surt el que ell creu que és una bona oportunitat: treballar com a repartidor autònom per a un centre logístic. Com que ell posa la furgoneta i les hores, espera que aquesta feina li doni més llibertat i li permeti ser el seu propi cap. Error.

La peli ens mostra com les condicions laborals draconianes d’aquests repartidors els trituren la vida. Ens posa al davant una realitat que és impossible que no ens regiri l’estómac: la de la cultura del consum via “clic” que ha creat un model d’explotació laboral semiesclavista, extenuant, que posa al límit als seus treballadors i les seves famílies i on, per si fos poc, les estructures de solidaritat obrera han saltat pels aires. Els neoliberalisme salvatge ens està convencent a tots que som els únics culpables del nostre fracàs. Ens estem deixant robar els drets a canvi de que ens portin els regals de Nadal a casa, i si pot ser d’aquí un parell d’hores, millor que demà.

El negoci de les vendes online s’ha incrementat un 550% en l’última dècada. Per cada lloc de feina precari, mal pagat, temporal, rotacional, amb horaris impossibles, i de vegades il·legal que crea se’n destrueixen 2,2 del comerç tradicional. Però la qualitat del treball no és l’únic dany per a la nostra societat. Aquest nou model de negoci perjudica també la nostra economia –els grans monopolis tecnològics traslladen els seus beneficis a tercers països i posen en risc la sostenibilitat de l’Estat del Benestar– i, sobretot, el nostre planeta. Som conscients de la petjada mediambiental que suposa moure tones de mercaderies d’una punta a l’altra del món en tan poc temps? I de la pol·lució que genera a les ciutats la flota de vehicles de repartiment? O de la quantitat de residus que suposa tanta paqueteria?

M’agradaria que cada vegada que féssim un “clic” tinguéssim en ment aquestes conseqüències. Amb això no vull dir que no puguem comprar res per Internet, de vegades és necessari, però no sempre. Potser no cal rebre un paquet a les 22 h de la nit. Potser no cal comprar una colònia per Amazon. Ens costarà més barata que a la botiga, sí, tanmateix és necessari fer venir una furgoneta a casa per portar un paquet tan petit? Tots plegats, consumidors, legisladors i administracions públiques, hauríem de decidir què s’hi val i què no. I estic convençuda que no tot s’hi val.

Vanessa Rodríguez

Escarxofes i escarxoferes de Viladecans




Jaume Muns

Com funciona el “Viladecans Punt de Trobada”

Comencem aquest gener l’any setze de la nostra revista, cosa que no està gens malament. I aquest nou any el comencem amb algunes novetats. En primer lloc, ha deixat la redacció l’Anna Besora, que hi era des del començament, i que ha cregut que era moment d’anar-se’n. Moltes gràcies, Anna, per la col·laboració de tots aquests anys! I hi hem incorporat tres nous membres, que ajuden a rejovenir-nos: Natàlia Morant, Vanessa Rodríguez i Agustí Martí.

I amb les mateixes ganes de sempre, i amb nova saba, continuem endavant. Com hem explicat ja alguns cops, la redacció d’aquesta revista ens reunim un cop al mes, i, tot repassant l’actualitat viladecanenca i de més enllà, pensem articles possibles per fer i mirem a qui podríem encomanar-los, i pensem també el tema de l’editorial. A aquests articles se n’hi afegeixen alguns més, que són les seccions fixes: Recerca històrica, de Manuel Luengo i Xavier Calderé; La mirada aguda, d’Eio Ramon; La memòria en imatges, de Jaume Muns; L’ull i la ploma, de Jaume Muns i José Luis Atienza; i la secció de relats de Patrícia Aliu.

Això és el que planifiquem des de la redacció. Però llavors hi ha una altra part que també és, sens dubte, molt important: els articles o col·laboracions de tot tipus que espontàniament vulgueu enviar-nos els lectors. Els publiquem tots, amb l’únic límit, això sí, del respecte als altres. I si us costa redactar, envieu-nos igualment el que vulgueu dir, que nosaltres ja mirarem de fer que quedi bé.  La data última de rebuda d’articles cada mes és el dia 8, i l’extensió no ha de sobrepassar les 600-700 paraules. Els heu d’enviar a l’adreça electrònica puntviladecans@gmail.com. Us animem molt vivament a fer funcionar la vostra creativitat i enviar-nos tota mena d’opinions, notícies, relats, el que sigui. Per un Viladecans més viu i on totes les veus puguin ressonar!