Malgrat tot, els Reis del 2021 han arribat a la majoria de cases, això si, amb solitud pels carrers a causa de les restriccions obligades pel Covid.
No com d’altres anys, com podem veure en aquestes imatges de l’any 1982 amb una plaça de la Vila i els carrers al voltant de l’Ajuntament plens de gent celebrant el pas de les carrosses reials arrossegades per tractors dels pagesos de Viladecans.
.jpg)
Estat de conservació a Catalunya: Vulnerable. Migrador i hivernant comú arreu de tot el territori. Ocell estilitzat, d’uns 13 cm, de bec curt i amb cua llarga i escotada. Bru al dors i ocre molt pàl·lid en els flancs i el ventre. Pit i ventre ratllat. En època d’aparellament, el mascle té el pit vermellós i una taca al front del mateix color. Menja petites llavors i insectes. Com a principal amenaça té els “ocellaires” que els engabien pel seu cant variat i melodiós. Els herbicides i plaguicides també els perjudiquen.
Eio Ramon
Acabo de fer un curs sobre internet, motivada pel forat immens que percebo en les meves relacions. Jo, que no tinc fills i que per tant no tinc a casa adolescents ni joves, ni tampoc nets, m’adono de com vivim de compartimentats. Fa poc que m’he jubilat, però és que a la meva feina només hi havia una persona menor de 30 anys, que se’n portava almenys 15 amb la persona que la seguia en edat. Fa molts anys que l’espai laboral, en general, ha reduït el contacte intergeneracional. Tampoc en les entitats socials, polítiques i eclesials de què formo part convisc amb joves. I aquesta és una situació força comuna, de què sovint ens culpabilitzem. Penso que, entre d’altres causes, al darrere d’aquest forat hi ha el mur que impedeix als joves accedir a una feina estable. El que nosaltres teníem a disposició als 14-16 anys, ells ho troben amb sort cap als 30! El curset que he fet m’ha ajudat a adonar-me com l’acceleració dels canvis que hem viscut ha afectat també el llenguatge i la forma de comunicar-nos.
És impressionant adonar-se que més de la meitat de la població mundial accedeix a internet, encara que sigui de forma desigual. Les xifres maregen una mica. A banda d’això, en el curs ens parlaven de quatre generacions:
1. Els babyboomers, nascuts abans de 1964. Els que hem vist néixer la tele, el pas de blanc i negre a color, les rentadores i els electrodomèstics (recordo bé a casa què va significar la compra de la primera rentadora, la primera nevera i la primera tele), el fax, els vídeos, els cd, els ordinadors, internet i els mòbils. Diuen que encara ens agrada llegir, que som lents i solem ser lleials tant a determinades marques com a determinades institucions. A alguns ens agrada el món digital, però ens costa moure’ns-hi amb agilitat. Som majoria al facebook (una gerra d’aigua freda si penseu que ser usuari del facebook és ser modern: facebook és un magatzem de iaios, segons els experts!) i ens agrada (a mi, no) el twitter.
2. La generació X, nascuda entre 1965 i 1979. Immigrants digitals d’infància analògica, però que en aquests moments són els qui remenen les cireres i alguns es troben en l’edat del poder adquisitiu. Alguns són reacis al comerç electrònic i a internet. Interessats per la formació, la busquen a postgraus i màsters. Una mica més àgils a l’hora de comprar que la generació anterior.
3. De la generació Y en diuen “Mil·lenials”, i són nascuts entre el 1980 i el 1999. Més liberals respecte a la família i amb tendència a ser autodidactes. Els tutorials d’internet són la seva font de coneixement. Els encanta el vídeo i ja no segueixen gaire ni ràdio ni tele. Es van criar amb els videojocs i són nadius digitals.
4. Els “Centennials”, nascuts a partir del 2000, són multicanal. Internet forma part del seu ADN. Busquen immediatesa i personalització. Es troben bé a instagram, youtube i tiktok, que és la xarxa amb més creixement en aquests moments.
Segurament tot això és matisable, i hi ha també variables de classe social i d’origen, però per esquemàtic que sigui, m’ha fet adonar que, per voluntat que hi posi, difícilment aconseguiré comunicar-me amb el tiktok. Si amb els joves no compartim espais vitals i si a més a més no parlem el mateix llenguatge, serà difícil transmetre’ls allò que vivim i que ens apassiona i sobretot escoltar-los. Sorprendre’ns mútuament, vaja.
El que més m’ha fet pensar, però, ha estat la reflexió d’Antonio Spadaro, en un vídeo, que nega la dicotomia entre món virtual i món presencial. Per començar ja diu que internet no és una cosa tècnica, sinó una xarxa sobretot de relacions. De la mateixa manera que una llar pròpiament no són les parets de la casa. I per continuar diu que la xarxa forma part de la realitat quotidiana de moltes persones. No es tracta de pensar que les relacions presencials són reals i les altres, no. Són reals totes dues, amb la mateixa càrrega de falsedat i d’autenticitat, per bé o per mal.
Mercè Solé
Les limitacions d’aforament i seguretat pel Covid impossibilitaven l’exposició de diorames a les parròquies i a la Torre del Baró. Com a solució alternativa ens vàrem plantejar de portar els diorames al carrer i exposar-los en els comerços de la ciutat així que, amb la col·laboració de l’Ajuntament i de la Xarxa Comercial, vàrem buscar comerços de Viladecans interessats en tenir un diorama en els seus aparadors. La iniciativa ha tingut molt d’èxit i finalment hi ha hagut un total de 37 diorames i pessebres exposats en 26 comerços de la nostra ciutat.
Pel que fa al concurs de pessebre popular que fins ara funcionava amb un sistema en què un jurat passava per les cases dels participants i valoraven els pessebres, hem passat a un concurs en què se’ns envien les fotografies dels pessebres participants. Tot i la novetat, estem molt satisfets per la participació obtinguda, perquè no només hem pogut mantenir els concursants de sempre sinó que hem arribat a un major nombre de ciutadans.
Les fotografies presentades es poden veure a instagram i a facebook.
Atesa la bona acollida d’aquestes iniciatives, ens plantegem repetir-les el proper Nadal.
David Madrenas
A ese señor de la escultura le llamaban José Antonio, así con confianza, como si fuera el vecino de la escalera. En los años cuarenta decir José Antonio en voz alta en un banquete, en un entierro o en un cine era poner a los asistentes en pie como movidos por un resorte, o por un gol en una final de fútbol, aunque la mayoría lo hacía por el miedo a que si no se levantaban podrían cortarles el pelo al rape, darles una ración de aceite de ricino o ir de legales y pegarles simplemente una paliza. Además de levantarse había que pegar un grito y escupir presente!!! como si no hubiese pasado ni futuro.
Él fue el jefe de una organización que tenía el nombre de los huesos de un dedo, falange, Falange Española. Por eso quizás al levantarse de un salto y gritar presente, levantaban el brazo como con rampa o como si se les hubiera aparecido Hitler vivito y coleando doblado al castellano. El saludo con el brazo al frente de Hitler, Mussolini y Franco, imitaban la manera romana, porque cada uno se soñaba César, Emperador y amo del mundo como descubrió Charlot.
El señor de la foto está como el país que soñaba, en blanco y negro. Pero él había elegido un color de camisa para la falange, el azul mahón, porque dijo que era “un color neto, entero, serio y proletario”, el color del mono del obrero. Y de la División Azul. Ahí estaba como una momia embalsamada en el parque del ayuntamiento, de los pajaritos. Un fósil. Era como un telón de fondo de cementerio, con ese granito gris y negro de tumba de pago, que le protege las espaldas de la pared proletaria que enseñaba descarnada los tomates de mendigo de la piedra sin revocar. Lo del yugo y las flechas iba de maldición bíblica, o tiras como un buey en una yunta o serás asaeteado como un San Sebastián laico por perturbar el orden ciudadano.
Lo del haz de flechas dicen que fue una idea de Ernesto Giménez Caballero, un intelectual falangista de la generación del 27 que intentó promover una boda surrealista entre Adolf Hitler y Pilar Primo de Rivera. Un haz, a la manera del fasces italiano de Mussolini. El fascismo sobrevivió más de cuarenta años gobernando en España, y cuarenta y tres años después hace algo más que asomar la oreja.
Es quizás el momento de recordar el gesto del primer alcalde democrático del PSUC y de la democracia recuperada, Joan Masgrau. Él mandó quitar el monumento y echar abajo el telón de granito. En vez de mandar destrozar el monumento lo ofreció íntegro a los falangistas por si lo querían conservar. No lo quisieron. Nosotros no somos como ellos, hacemos las cosas de otra manera, explicaba aquel alcalde. No solo lo explicó, lo hizo.
Text: José Luís Atienza
Foto: Jaume Muns
Quan sobrevolen males notícies, el meu cor, el meu cap, els meus ulls busquen la bellesa allà on sigui o a on jo pugui sentir-la. Quina millor manera de trobar-la que cercant des de dins?
A més d’observar el teu voltant i descobrir-la en les persones i en les coses, pots comptar amb ella dintre dels teus somnis i els teus records. Un lloc on vas ser tan feliç que potser no hauries de tornar-hi per no espatllar la memòria que en tens. Un llibre que no pots oblidar i que ja ha donat els seus fruits en la teva ment. Una melodia vitalista que portes a la teva motxilla sempre i et segueix allà on vas. Un amic que representa per a tu el millor bastió. Un fill de qui t’enorgulleixes més a cada dia que passa...
Hi ha tanta meravella on consolar la teva tristesa que, si només plores, les teves llàgrimes no et deixaran veure més enllà. Un poeta va dir quelcom semblant, sí. Jo hi afegeixo: el dolor, el teu o l’aliè, durarà menys si el mantens envoltat de paraules de suport als qui han perdut algú estimat, si veus una posta de sol, si repeteixes les frases d’una cançó, d’un poema, com si fossin el teu mantra. La bellesa és l’única que et pot salvar. La bellesa et donarà més força per tirar endavant. Al final, somriuràs. I podràs veure les estrelles que deia aquell poeta.
Patricia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Aquests dies he llegit el llibre de Javier Moro A flor de piel. Us el recomano, em va fer pensar molt en el tema de la vacunació, descobrint a Isabel Zendal i la seva proesa, quan va salpar del port de La Corunya el 1803 amb 22 nens, la majoria orfes. La missió era portar la vacuna de la verola acabada de descobrir als territoris d´ultramar.
El metge britànic Edward Jenner va inventar el primer vaccí contra la verola, inspirat en la tècnica de la variolització, introduïda per Lady Mary. L’experiment de Jenner consistí en la introducció de la verola bovina, procedent d`una pústula d’una camperola que treballava amb vaques, a un nen de vuit anys. Gairebé dos segles després, l`any 1979, l’Organització Mundial de la Salut va proclamar oficialment erradicada la verola a tot el món.
D’aquells anys ja ha plogut molt, com diríem de manera col·loquial, i sabem i tenim molta informació sobre el tema. Un vaccí o una vacuna segons l’OMS és “qualsevol preparació destinada a crear immunitat contra una malaltia estimulant la producció d’anticossos”. Aquesta preparació, una vegada introduïda en l’organisme, indueix una resposta immune específica contra el microorganisme patogen injectat. L’objectiu és crear, com a conseqüència d’aquesta resposta de defensa, una certa memòria immunitària.
Abans de néixer, els nadons ja tenen per la placenta les defenses que necessiten les primeres setmanes contra malalties infeccioses però que van perdent a poc a poc. Aquest fet determina la necessitat de vacunar els infants per immunitzar-los i el moment de fer-ho.
El descobriment de les vacunes i la potabilització de l’aigua són les mesures de prevenció més beneficioses per a la humanitat. Quan parlem de riscos, sempre seran inferiors als seus beneficis, com passa amb tot, la informació majoritàriament és de la Viquipèdia la decisió de posar-la o no, és lliure, és vostra.
Montse Pastor Pujadó
Al Ple municipal de desembre l’equip de govern (PSC+Comuns) va aprovar els pressupostos de l’Ajuntament i les empreses municipals per a l’any 2021 amb els vots en contra de tota l’oposició. Per què els hem rebutjat des del grup d’ERC? Creiem que no són els comptes que la ciutat necessita en aquests moments tan complicats, ja que s’equivoquen en les prioritats que exigeix la crisi provocada per la pandèmia.
Diuen que són uns pressupostos expansius, nosaltres els veiem molt continuïstes, allunyats de la situació que estem patint. Si són o no són expansius ho veurem quan arribem a la liquidació de l’exercici. Llavors potser comprovarem allò que portem anys advertint, que el govern local infravalora els ingressos expressament per poder disposar així de romanent i pagar deute amb els bancs. Potser el que ara han fet per fi és posar damunt la taula tots els ingressos que realment genera la ciutat. Ho veurem d’aquí a uns mesos.
Diuen que congelen impostos i sort d’això essent com som una de les ciutats amb l’IBI més alt de Catalunya. Més enllà de titulars, quan gratem els números descobrim que els recursos públics no es destinen allà on la ciutadania més ho necessita. Per això sobten les retallades en cultura, programa LGTBI, Policia Local, servei d’àpats a domicili, dinamització de la gent gran o de les entitats. Més encara quan conviuen amb augments en partides com alcaldia (10.000 euros més) o contractes de jardineria (40.000 més), després d’anys d’escocells buits i d’oblidar el replantament d’arbrat.
Juguen amb les inversions. Generen grans anuncis i quan analitzes els plans d’inversió a mig termini i compares el pressupost de l’any passat amb el realment executat, les coses canvien molt. Per exemple, el camp de beisbol: al pressupost de 2020 hi havia una reserva de 550.000 euros, però a l’hora de la veritat només se n’han executat 17.000 (!). En el pla d’inversions 2020-2023 aquestes instal·lacions tenien una partida d’un milió per al 2021, però ara ens trobem que només seran 127.000 euros. Tot plegat és molt poc seriós. I cal denunciar-ho.
El PSC assegura complir amb el seu programa electoral quan destina més recursos a la millora de l’enllumenat públic, necessària en molts punts de la ciutat. Però llavors hem de recordar l’ampli llistat de promeses socialistes que continuen al calaix, algunes des de fa dècades com la pista d’atletisme o d’altres més recents com la piscina descoberta, la segona biblioteca a Can Ginestar, la millora dels jardins de Magdalena Modolell o la reforma de la Rambla. Aquestes dues últimes després de processos participatius, abans de les eleccions municipals, que han quedat en no res.
Diuen, diuen i diuen que donen suport al comerç. Però a finals de l’any passat els comerciants encara no havien cobrat les ajudes del Pla de reactivació local i alguns d’ells han descobert a la lletra petita que un 20% d’aquest suport econòmic serà a través de la moneda local vilawatt. Per què han de rebre les ajudes en vilawatts? No necessiten comprar en altres establiments de la ciutat, el que ara necessiten són ajudes directes per pagar el lloguer i fer front a les despeses més urgents, per mantenir la persiana oberta o subsistir mentre han de tancar per les mesures de contenció de la pandèmia.
Diuen que ajuden molt el comerç, però han posat una pantalla gegant que val desenes de milers d’euros al mercat municipal de la Plaça Europa sense que cap paradista ho hagi demanat. Una pantalla que tapen els arbres i que inclou informació generada per l’Ajuntament, no sobre el mercat, i que van instal·lar un matí d’obertura al públic, obstaculitzant l’accés principal quan saben que la majoria de tardes el mercat està tancat. O es gasten milers d’euros en campanyes de publicitat en mitjans nacionals líders d’audiència per promocionar una pàgina web que no funciona i molts botiguers veuen amb escepticisme: realment ens preguntem si es vol promocionar el comerç i el Nadal a Viladecans o més aviat l’Ajuntament i el projecte polític que el sosté. A jutjar pels resultats, sospitem que preval això darrer.
En definitiva, ens hauria agradat com a mínim abstenir-nos en els pressupostos de 2021, perquè entenem que l’excepcionalitat exigeix d’acords i consensos polítics, però ens ho han posat molt difícil, tant com impossible. Ens van enviar molt tard la informació i pretenien que en tres dies féssim aportacions, quan hi ha un munt de capítols a revisar i moltes preguntes a respondre que no vam tenir temps a formular. Esperem que el govern local estigui disposat a treballar plegats de debò quan actualitzi les ordenances fiscals i quan concreti el segon Pla de reactivació local. Des d’ERC tindrà sempre la mà estesa per reactivar Viladecans, però vigilarem l’execució de les mesures, mai obtindrà de nosaltres un xec en blanc. Perquè com vam dir al principi de la pandèmia el paper ho aguanta tot, i hi ha massa reptes i urgències pendents.
Bàrbara Lligadas
Tras la petición que la Asociación de Vecinos Alba-rosa formulamos respecto a la compra del Casino por parte del ayuntamiento queremos presentar la siguiente propuesta respecto del uso de la finca.
Pretendemos que el Casino esté abierto al barrio, que vuelva a ser un referente de la zona, y muy especialmente a la parte alta de Alba-rosa donde no existe ningún tipo de equipamiento, comercio o simplemente punto de encuentro de los vecinos, que vuelva a activarse ese sentimiento de pertenencia que sigue latente en los corazones de todos nosotros.
Somos conscientes de las necesidades que tiene nuestra ciudad en materia de equipamientos de todo tipo y por ello no queremos, como parte de esta ciudad que somos, dejar de lado a nuestros vecinos de Viladecans lo que nos hace reflexionar sobre las posibilidades que ofrecería este nuevo equipamiento y en base a ello pensamos que podría utilizarse también como un centro social.
Si efectuamos un repaso a la importancia que tienen para todos los viladecanenses las entidades sociales de esta ciudad nos viene a la cabeza una muy especial, con una larga trayectoria en el ámbito social y que además creemos que necesita un lugar donde poder desarrollar su trabajo en óptimas condiciones, ya que en estos momentos no es así, y pensamos que en el Casino podrían disponer de su sede social.
La entidad que entendemos podría “mudarse” al “centro social Casino de Alba-rosa” sería Asdivi.
Asdivi es una entidad referente en el mundo de la discapacidad en Viladecans, actualmente tiene su centro social en un local que tiene alquilado (de momento) el ayuntamiento pero que carece de muchas de las ventajas que sí tendrían en el casino.
Si comenzamos por el exterior proponemos la implantación de una pista de fútbol sala, una zona de parque infantil, una pista de petanca y unos jardines con su mobiliario correspondiente.
Con respecto al edificio la propuesta sería disponer de una cafetería, un despacho para el responsable del equipamiento, aseos, zona de vestuario y duchas, sala de reuniones-convenciones, sala polivalente, sala de juegos (mesa ping-pong, billar, futbolín, diana dardos), sede social de Asdivi (despacho, almacén, zona office, aseos adaptados, sala sensorial, sala de actividades).
El equipamiento estaría abierto al barrio de manera que los vecinos podrían disfrutar de la sala de juegos, jugar en la pista de fútbol sala y de petanca, hacer uso de la zona infantil, disfrutar de la tranquilidad del jardín y tomarse un café o un refresco en la cafetería.
Asdivi, además de las zonas reservadas como sede social, podría disponer de las distintas salas del equipamiento en caso de necesidad.
Pensando en la posibilidad de que el ayuntamiento pueda disponer de recursos económicos que sirvan para el mantenimiento del equipamiento podríamos pensar en las siguientes posibilidades que enumeramos a continuación.
La cafetería podría funcionar como una concesión de manera que aporte una entrada fija de dinero, la sala de reuniones-convenciones podría alquilarse para eventos puntuales al igual que la sala polivalente y, por otro lado, debido al déficit existente de equipamientos para las entidades deportivas de nuestra ciudad, creemos que podría alquilarse, en una determinada franja horaria, la pista de fútbol sala a alguno de los clubs de Viladecans, lo que reportaría otro ingreso económico fijo. A todo esto deberíamos pensar en el dinero que dejaría de desembolsar el ayuntamiento en el caso del alquiler del local actual de Asdivi.
Evidentemente, esto es una propuesta efectuada sin plano alguno, por lo que debería poder estudiarse en función de las superficies existentes y las necesarias.
Luis Royo
Ecosolidaritat: unes quantes propostes
Practicar una economia ètica, solidària i coherent:
- Operar amb entitats financeres que actuïn de forma ecosolidària (Banca ètica).
- Establir relacions laborals ètiques i coherents.
- Complir amb totes les obligacions comptables i fiscals.
- Donar suport econòmic a causes i accions ecosolidàries.
Migraciones climáticas
Ya podemos decir que los daños del cambio climático que el planeta está sufriendo no son cosa del futuro. La borrasca Filomena está relacionada con ello, y en el levante de la península ibérica hemos sufrido tempestades en los últimos años cuya magnitud también es atribuida por los científicos al cambio climático. Pero donde los impactos son mucho más dañinos es en las áreas tropicales. Ahí, la desertificación crece deprisa, llevándose por delante terrenos de pasto y de cultivo; las sequías son cada vez más frecuentes y prolongadas; las lluvias son cada vez más torrenciales y destructivas, y la subida del nivel del mar está eliminando ya muchos cultivos de los deltas por la intromisión del agua salada en los acuíferos subterráneos a agua dulce.
Esto está provocando desplazamientos de población. Cuando desaparecen los terrenos en los que la población rural tenía sus cultivos o zonas de pasto, no hay más alternativa que abandonar el hábitat. Por ahora, la gran mayoría de las personas desplazadas por el clima se está yendo a los suburbios de las ciudades de su propio país. No se convierten en migrantes, son desplazados internos. Esta es una de las razones por las que las ciudades tropicales están creciendo de forma desmesurada. Dentro de unas décadas, las ciudades europeas o norteamericanas no podrán contarse entre las mayores del mundo, pues estas serán todas africanas y de Asia del sur.
También hay una parte de las personas que están abandonando sus hábitats que emigra, es decir, que sale de su país para buscar las ciudades de otros países; pero la gran mayoría de las que hacen tal cosa se queda en los países vecinos. Así, por ejemplo, la emigración climática que se produce en los países del Sahel que están desertificándose se va a las ciudades de los países vecinos de África occidental, sobre todo, a las ciudades costeras. Lo mismo ocurre en el Cuerno de África, en Asia del sur, en el Sudeste Asiático, etc. Podemos decir que las migraciones climáticas son, por ahora, de corta distancia y que apenas llegan a Europa.
Pero llegarán. Habrá un momento en el que los impactos climáticos también obligarán a mucha gente a salir de esas ciudades costeras tropicales. El calor, la escasez de agua potable, el incremento de las tempestades y la subida del nivel del mar harán inhabitables algunas zonas urbanas costeras. Las migraciones climáticas de larga distancia crecerán; quizás no de forma desmesurada, pero, según las estimaciones que muestro en mi libro, en el 2060 podría haberse doblado el número de migrantes que hoy hay en el mundo.
¿Qué consideración debemos dar a los migrantes climáticos? ¿Qué tratamiento jurídico? Para responder a esto no podemos obviar que el cambio climático que el planeta está sufriendo es debido a las actividades humanas; está provocado por los gases de efecto invernadero que venimos emitiendo desde el inicio de la industrialización. Pero, además, los gobiernos de todo el mundo lo saben desde hace varias décadas, como también saben que el cambio climático se frenaría si detuviésemos las emisiones. La clave está en que los gobiernos llevan tres décadas haciendo acuerdos climáticos para reducir las emisiones y las mismas tres décadas vulnerándolos. Las emisiones no han dejado de crecer (con lapsus como el de la crisis del 2008 y el de la pandemia del 2020). Así que los gobiernos tienen una responsabilidad evidente en el avance del cambio climático, y ello es lo que convierte a los migrantes climáticos en víctimas de una determinada acción política, en este caso, la inacción frente al cambio climático.
Los migrantes climáticos, en tanto que víctimas de una acción política, son merecedores de protección internacional, al igual que lo son las personas que huyen de persecuciones políticas o de guerras. Es por ello por lo que debemos hablar de refugiados climáticos. Sin embargo, no hay ningún marco jurídico internacional que reconozca la figura del refugiado climático, y, por tanto, debe abrirse un debate sobre la mejor manera de llegar a tal reconocimiento. Un debate que ha de darse tanto en los ámbitos de la lucha contra el cambio climático, como en los de defensa de los derechos de los refugiados.
Miguel Pajares
Cuando se pasa por el entorno del Hospital de Viladecans es imposible no darse cuenta de las obras de ampliación que ahí se están llevando a cabo. A simple vista podemos ver que esta ampliación promete un crecimiento considerable, con una ocupación de la manzana muy superior a la que tiene hasta ahora.
Parece ser que quien siembra recoge. Lo digo por el esfuerzo colectivo de l@s ciudadan@s de Begues, Castelldefels, Gavà, Viladecans y Sant Climent, quienes, coordinados por la Plataforma en Defensa del Hospital de Viladecans y de la Sanidad Pública, “apretaron” mucho a los Governs de la Generalitat.
Tanta presión vecinal no fue gratuita: a partir del 2010/11, much@s vecin@s nos percatamos de las mentiras y traiciones, de distintos signos políticos, respecto al porvenir de nuestro Hospital de referencia. Por otro lado, también la calidad asistencial de la sanidad pública iba cayendo en picado, ya que el Govern del Sr. Mas le recortó cerca de 1.500 millones de euros. Esta perversa combinación de malos propósitos + pérdida de calidad fue lo que hizo que reaccionáramos.
Esta etapa de lucha ciudadana se cerró cuando finalmente logramos ver que se ponía la primera piedra para la construcción del nuevo Hospital de Viladecans.
Teniendo en cuenta que años antes el Govern del Sr. Montilla también se comprometió a hacer el nuevo Hospital, aunque, finalmente, el de Viladecans nunca se llevó a cabo, y que, más de una década después, el Govern del Sr. Puigdemont logró ofrecer esta inequívoca muestra de que su ampliación será una realidad, seguro que los politic@s de turno pensarán “y colorín colorado… la presión vecinal ha acabado…”. Por ello, desde la Plataforma, solo queremos hacerles llegar una cosa: ¡no se hagan ilusiones!!!!!
Evidentemente nos alegra mucho ver que, por fin, nuestro Hospital de referencia tiene un horizonte prometedor, empezando por la construcción de una estructura que permita ofrecer más y mejores prestaciones sanitarias. Sin embargo, no somos ingenuos y sabemos que, una vez construido, el nuevo Hospital debe ser correctamente equipado con materiales y dotado con suficiente personal. Las buenas prestaciones sanitarias dependen directamente de los recursos adecuados.
Como plataforma vecinal que somos, en todos los foros en los que hemos podido manifestar nuestras inquietudes hemos dejado claro nuestro descontento por el hecho de que el proyecto del nuevo Hospital de Viladecans no contempla disponer de una Unidad de Cuidados Intensivos Polivalente (UCI).
Entendemos que un Hospital que da cobertura a casi 200.000 habitantes y cuya cartera de servicios incluye amplia actividad quirúrgica debe disponer de suficientes camas en un servicio altamente especializado y equipado con todo lo necesario para atender a pacientes con pronóstico grave o con alto riesgo de presentar complicaciones.
No hace falta explicar que la pandemia que viene golpeando el mundo corrobora este nuestro malestar. Sabemos que en la primera ola, el colapso de todos los servicios sanitarios exigió que centros como el Hospital de Viladecans tuvieran que improvisar UCI, sin apenas disponer de recursos para ello.
También sabemos que, desde siempre, nuestro Hospital deriva habitualmente pacientes a UCI de otros centros. Y que, particularmente en los inviernos, es frecuente que haya situaciones en las que tarda mucho lograr encontrar una cama de UCI disponible en la provincia de Barcelona. Esto, además de colapsar aún más nuestro servicio de urgencias, pone en riesgo la supervivencia de pacientes cuya situación clínica es complicada.
Tenemos muy claro que nuestro nuevo Hospital de Viladecans debe disponer de una UCI. Lucharemos para ello.
Por otro lado, pensamos que nuestro nuevo Hospital debería incorporar a su cartera de servicios otras especialidades, como la nefrología, la cirugía vascular, la hemodiálisis... Además, sería importante reforzar todas las áreas existentes cuya demanda es elevada, como puede ser la neumología.
Que nadie tenga duda de que, desde la Plataforma en Defensa del Hospital de Viladecans, estamos muy atentos y no daremos tregua hasta que tengamos el Hospital de referencia que merecemos: resolutivo y muy atento a la calidad asistencial.
Eliana López
És l’any 2030. Una revolta a Lirlistan està fent trontollar l’aparent tranquil·litat del Règim. Els insurrectes demanen millors condicions laborals. La jornada de 8 hores diàries s’ha ampliat a 12, la precarietat salarial dificulta la supervivència de la ciutadania en unes condicions mínimament decents i els drets adquirits en el passat, s’han anat perdent a poc a poc. És l’hora d’activar els laboratoris secrets de l’Estat. El nou virus afectarà a… tant se val, serà tan contagiós que els mandataris aconseguiran contenir les protestes ciutadanes. Tothom s’haurà de quedar a casa per no contagiar-se i morir. La prova pilot va funcionar de meravella 10 anys enrere, va ser tot un triomf. Aviat, a l’altra punta del món, sorgeix una nova revolta: no poden permetre que es multipliquin, agafen exemple els uns dels altres i perden la por. No poden permetre que les persones perdin la por. El nou virus ja està a punt. En els darrers anys, la ciutadania s’ha acostumat a aquestes etapes de mascareta i distància social. Amb l’habitual resignació obeeixen les ordres de quedar-se a casa. Efectivament, el virus, vingui d’on vingui, existeix, la pandèmia és real, i quedant-se a casa protegiran les persones vulnerables del seu entorn. S’han acabat les protestes, el control policial es fa l’amo dels carrers i les persones es tornen a tancar a les seves llars (si en tenen) per preservar les seves vides.
És l’any 2030. La Cimera Mundial del Clima proclama el retrocés del Canvi Climàtic. Entre tota la ciutadania l’hem aconseguit aturar. Tot va començar 10 anys enrere. La Covid-19 va fer que els habitants del Planeta Terra obríssim els ulls i valoréssim com n’és d’important el nostre entorn natural. Durant el confinament de 2020 la mare Terra va respirar i es van començar a revertir els efectes del Canvi Climàtic. Tota la ciutadania i, en especial, els líders polítics mundials, van prendre consciència de la importància de cuidar el nostre planeta. Va ser llavors quan es van començar a fer pactes per afavorir aquest retrocés. El Canvi Climàtic ja està a punt de passar a ser història. Prendre consciència de l’amor i el respecte per la natura i de l’amor i el respecte pels nostres conciutadans, és fruit d’un llarg període sense abraçades i sense petons. Totes les persones d’aquest planeta, sense cap mena d’excepció, van aprendre a donar valor a una cosa tan habitual i mundana com el contacte físic i social. La lluita contra la Covid-19 va fer de la Terra un món molt millor.
L’equip de redacció del Punt de Trobada m’ha plantejat una de les preguntes del milió en aquests temps de pandèmia: Després de la Covid, com veus el futur que ens espera? Ens servirà tot això d’alguna cosa?
Al principi del confinament pensava sovint en la segona història. Suposo que tot plegat va ser un mecanisme de protecció davant de la por al contagi i del fet de passar de 100 a 0 en la meva vida social. La meva intuïció em deia que tot aniria bé, que un nou ordre mundial basat en l’amor i el respecte sorgiria de tot plegat. Crec que els arcs de Sant Martí de la TV i de les xarxes socials potser em van influir una mica. Tanmateix, de tant en tant, la conspiranoia del primer relat venia a saludar. Però després sortia en Miguel Bosé a xerrar sobre les mascaretes i tal i se’m passava.
En fi, que amb tota la sinceritat de què disposo, no tinc ni idea de si tot això ens servirà d’alguna cosa. Bé, rectifico, sí que aquesta pandèmia ens ha aportat algunes coses: el teletreball, la capacitat d’adaptabilitat a noves situacions (això no és per tothom), el negoci de les mascaretes “molones” que crec que no protegeixen massa i el neologisme de l’any, que ha estat “coronavirus”.
Laia Lligadas
Des de la redacció del Punt de Trobada vam escriure una carta als Reis, demanant coses que voldríem que ens portessin aviat. Esperem que funcioni. La carta deia així:
“Estimats Reis d’Orient, blanc, ros i negre. Us voldríem demanar totes aquestes coses, que no cal que les tinguem totes el dia 6, però que sí que ens agradaria que no triguessin gaire. Apa, animeu-vos i sigueu generosos! Us demanem això:
Que s’acabi la pandèmia.
Que les vacunes arribin també, equitativament, als països pobres.
Que augmenti el pressupost i la bona gestió de la sanitat.
Que la crisi econòmica que ens ve a sobre no recaigui com sempre en els més febles.
Que tothom pugui tenir una feina i un habitatge dignes.
Que Europa avanci en el camí cooperatiu i comunitari que tímidament ha iniciat amb motiu de la pandèmia.
Que Europa sigui capaç de consensuar i dur endavant una política digna i humanitària davant la immigració.
Que s’adoptin, ja, mesures convençudes i eficaces davant la crisi climàtica.
Que a Catalunya sapiguem trobar el desllorigador adequat davant la complicada situació política que estem vivint.
Que els presos independentistes surtin de la presó.
Que es fabriqui urgentment, i s’administri a tothom, una vacuna contra el feixisme i l’extrema dreta en general.
Que tots plegats aprenguem a ser més cívics, més responsables de cara al bé comú, més cuidadosos en la preservació del planeta.
Moltes gràcies!”.
