dimecres, 15 de març del 2017

Coral La Lira, any 1982

La Coral La Lira és una de les entitats més antigues de la ciutat. Fundada l’any 1949 va recollir la tradició del cant coral de Viladecans que es remunta a principis de segle. 

Per la festa major d’estiu de l’any 1982 la Coral La Lira, sota la direcció de Francesc Ollé Rosell, va oferir un concert al Jardí municipal.


L’Alcalde, Joan Masgrau, va atorgar una condecoració a l’Enric Pascual, pels seus anys de dedicació a la Coral i la Candelària Casadó va fer la presentació del repertori. 


Jaume Muns


Un inventari de l’ermita de Sales de l’any 1730

 

Aquesta secció destinada a fer conèixer millor Viladecans us ofereix aquest cop un document curiós: un inventari del que hi havia a l’ermita de la Mare de Déu de Sales el 20 d’agost de l’any 1730. Certament que en el document no hi trobem grans sorpreses, però sí que fa gràcia veure la quantitat de coses que hi havia en un espai tan petit –per exemple, tres imatges de la Mare de Déu amb el respectiu Nen Jesús, i a més a més un altre Nen Jesús de cera dins una vidriera!–, i també la llengua utilitzada en la descripció –això del “ninyo” és fantàstic–.

El document es troba a l’Arxiu Parroquial de Sant Climent, al “Manual d’Actes 1721-1754”, núm. 44, i es fa amb motiu dels canvis d’ermità que hi hagué en els anys 1729-1730. Els asteriscos entre parèntesis (***), indiquen paraules no identificades, i l’interrogant entre parèntesis (?), paraules dubtoses.

El document recull en primer lloc l’elecció de nou ermità el 23 de febrer de 1729, i en ell es diu que una comissió formada pel vicari curat de Sant Climent i de Viladecans, un representant del capítol de canonges de la catedral, i el batlle i els jurats de Viladecans, reunida arran de la mort de l’ermità Pere Ros, “han elegit i anomenat a Montserrat Pastor, de nacio valenciana, habitant vuy dins la ciutat de Barcelona, la qual persona nos han assegurat esser digna de occupar dit carrech”. Cal tenir en compte que en aquella època el nom de Montserrat s’utilitzava també per als homes.

Després, el diumenge 20 d’agost de 1730 es deixa constància de la renúncia voluntària de Montserrat Pastor, i es fa inventari de tot el que hi ha a l’ermita, per entregar-lo l’endemà, 21 d’agost, al nou ermità, Pere Mas, el qual l’accepta.

Aquest és l’inventari:

“Primo, la venerable Imatge ab son ninyo a la ma esquerra, ab son manto, y cortinatge, ab tres vias de perlas grossas a la ma y uns rosaris de vidra.

Item uns rosaris de perlas y tres rosaris de os, un de coral, un de granats y altres de caragolins.

Item tres escapularis.

Item un crucifixo al altar major y altre a la paret gornit ab cortinatge de tafetá vert.

Item una Imatge de la Mare de Deu ab son ninyo.

Item altre Imatge de N. Sra. Del Roser ab son ninyo ab uns rosaris de vidra y cortinatge de (***) blanca.

Item un ninyo de sera ab una vidriera de vidra.

Item tres llantias de llautó.

Item set siris tots de mes de una lliura de pes a la paret.

Item un ventall gran gornit ab un llehó.

Item quatre mortallas a les parets.

Item tres mantos del ninyo a la paret.

Item quaranta set retaulons.

Item una manilla y una petxina a la paret.

Item un guardamassil, una sacra.

Item un palit de espolin vert gornit ab una (***) de plata y or ab un frontal de fusta dorat.

Item altra palit ab dos caras la una de pell pintada, y la altra de satí de flors color de plom gornit ab galó de plata.

Item tres cadiras gornidas de cuyro negra, un banch espatllé gornit ab aixa y altre banch espatllé sens, y dos banchs de peu de gat, un faristol gran, y altre de petit.

Item un calser ab la tassa y patena de plata sobredorat y lo peu de bronso sobredorat.

Item set estovallas la una mostrejada y las sis de tela.

Item dos missals, tres garnatxas petitas, nou dormidors (?) blancs, y quatre de negras.

Item altras cortinas de tafetá morat.

Item dos bossas de corporals la una de domás carmesí ab flors ab uns corporals (***).

Item altra y cortinas de tafetá negra.

Item un mirall gran gornit ab fusta negra.

Item unas (?) camisas y sinch amits y dotze purificadors.

Item dos cobri calses lo un de satí vert folrat de tafetá y lo altre de domás carmesí ab flors folrat de tafetá blau gornit ab (***) de plata.

Item una casulla estola y manible de domás color de rosa gornida ab galó de or.

Item altra casulla estola y manible de (***) blanca ab la sanefa vermella gornida ab galó de or.

Item altre casulla estola y manible de tela de (***) ab flors gornida ab galó de or.

Item altre casulla morada ab flors blancas gornida ab galó de seda.

Item dos caixas a la sagristia, la una ab son pany y clau.

Item un (***).

Item una taula, un banch espatller, dos banchs per posar botas (?)”.

Per acabar, voldria destacar un dels objectes que recull l’inventari: els “quaranta set retaulons”. Els retaulons eren fustes petites pintades amb l’escena d’una gràcia demanada a la Mare de Déu o d’un favor rebut, que es penjaven a les parets de l’ermita i que reben també el nom d’exvots. Se’n poden trobar encara ara conservats en algunes esglésies. A Sales n’hi havia 47, que realment són molts, i és una llàstima que no se’ns n’hagi conservat cap, perquè constitueixen magnífiques mostres d’art popular.

Josep Lligadas

Xibec (Netta rufina) Remolar-Filipines 21/04/2013

El mascle té el cap de color ataronjat o marronós rogenc, el bec vermell, el coll i el pit negres. Les ales són meitat fosques, meitat blanques. Per sobre és fosc i per sota blanquinós. Les potes són rogenques. La femella canvia les tonalitats i en conjunt és més marronosa; destaquen les galtes blanquinoses i el bec fosc. Menja llavors i plantes aquàtiques; també insectes aquàtics, crustacis i mol·luscos.

Habitual al Delta encara que escàs. 

Eio Ramon

Volem acollir

Una gran manifestació ha tornat a Barcelona. Aquest darrer febrer, Barcelona va tornar a estar al davant en la defensa mundial des drets humans i la pau. Uns valors, que una part important de la ciutadania de Catalunya ha demostrat i demostra voler defensar sortint al carrer.

Però, quan diem que “volem acollir”, com es concreta aquest desig? Si bé es cert que la situació dels refugiats que s’allunyen de la guerra és dramàtic, i que necessita una solució urgent, també es posa a debat qui és refugiat i sota quins preceptes. A qui es considera refugiat?

Per mi, crec que qualsevol desplaçat hauria de tenir condició de refugiat, assumint així causes diverses (fugir de la guerra o la violència, de la misèria, de la fam, dels desastres naturals...).

Ni els governants de la Unió Europea ni la resta de governants dels Estats o Nacions europees no només no han estat mai a l’alçada, mai han fet una política d’acolliment pels refugiats que venien a aquestes terres i ara no sembla que sigui molt diferent. Més al contrari, cada cop s’aixequen més murs, tant a Europa com als EUA, creant fortins dels països desenvolupats.

A nivell de Catalunya o de l’Estat Espanyol, no sé si serà per competències o incompetències, com deia el periodista, encara no hem acabat d’acollir els milers i milers de persones que han vingut d’altres llocs en els últims decennis. Encara la igualtat de drets de ciutadania per a molts i moltes, són una il·lusió i la igualtat d’oportunitats, no només és una utopia per a algunes comunitats estrangeres vingudes de fora sinó també per a col·lectius autòctons com el «romaní». Aquests veuen com estan en inferioritat de condicions i d’oportunitats quan simplement van a demanar un lloc de treball o bé quan NO es visibilitzen en cap de les esferes de la vida corrent. Pocs metges, advocats, mestres, presentadors de TV, etc. podem veure de persones de la Comunitat Gitana o d’algunes de les procedències majoritàries de la immigració en les nostres terres.

Mentrestant, alguns pretenen sota la consigna de «la integració» acollir l’emigració, ho fan amb polítiques d’assimilació contràries a que les minories culturals mantinguin caràcters culturals o religiosos propis. 

Altres persones, cada dia fenomen creixent a Europa, ja no és que no vulguin acollir sinó que el que pretenen és retallar els drets de ciutadania dels nostres veïns i veïnes vinguts de fora o bé segregar-los en les nostres ciutats.

El multiculturalisme, fruit de l‘acollida de la gent que ve de diverses parts del món i que significa diversitat i diferència cultural, no té un altre camí que les polítiques interculturals on es respectin els aspectes culturals dels que vénen i interactuïn amb la cultura autòctona.

El món cada dia és més petit i haurem d’aprendre a conservar-lo i compartir-lo, i a conviure en diversitat.

Miquel de la Rubia

Una trobada per Un País en Comú

El passat diumenge 19 de febrer, al voltant d’una seixantena de veïns i veïnes de Viladecans ens vam trobar a l’auditori Pablo Picasso per donar el tret de sortida al que serà el nou subjecte polític de les esquerres a Catalunya. Aquesta trobada forma part de les moltes que s’estan fent arreu del territori, per debatre les propostes del grup promotor, enriquir-les i engrescar la gent a participar en el nou projecte.

A la trobada hi van participar persones pertanyents als espais que conformen la confluència (Podem, ICV, EUiA…) però també persones sense cap carnet però sí moltes ganes de contribuir al canvi polític.

En Comú Podem, la coalició electoral predecesora d’aquest nou espai, va néixer amb tres objectius bàsics: aglutinar l’esquerra alternativa a l’actual règim polític del 78, defensar els drets de les classes populars (acabar amb els desnonaments, construir una banca pública, derogar les darreres reformes laborals o combatre la corrupció entre d’altres mesures) i lluitar per un referèndum sobre quina Catalunya volem i la seva relació amb l’estat espanyol. Una proposta que serviria per construir una majoria social no reduïda al binomi independència/continuisme.

Aquesta proposta ha de tenir un pilar fonamental en tot moment: la gent comuna. La gent que cada dia s’aixeca a treballar o a cercar feina, la que estudia per fugir de la precarietat laboral a què estem cada cop més abocats, la que va sortir a les places el 15-M, al carrer a les vagues generals o contra la guerra.

I algunes d’aquestes persones ens vam veure aquell dia. I no només per parlar de quina és la situació en general, sinó per parlar de la nostra ciutat. I és que el canvi comença a l’àmbit més proper: als centres de treball, als barris i als pobles. Vam parlar de les necessitats que tenim a Viladecans. Es va parlar de la manca d’oportunitats (oci, educació...), amb una destacable presència de gent jove preocupada pel seu futur. Es va parlar de la manca de perspectives de treball a la nostra ciutat, de com Viladecans i en el seu conjunt l’àrea metropolitana ha passat de ser una potent àrea industrial a un desert on el sector serveis i la precarietat s’obren pas, com per exemple la masclista cadena de restauració Hooters. Vam comentar també la problemàtica del nostre hospital i molts d’altres assumptes que em deixo al tinter.

La jornada va gaudir d’un bon ambient i tothom que va voler va parlar va tenir l’oportunitat d’aportar les seves idees. Des d’aquí, voldria agraïr a les persones que van participar-hi la seva assistència i, sobretot, a les que van treballar en la seva organització, aperitius inclosos. Quan ens tornem a veure?

Miguel Ángel Parra González

Flors marcides

 

El temps es queda com congelat en les fotografies de blanc i negre, potser perquè somiem en blanc i negre, o perquè els nostres records són somnis tancats en les caixes de cartró on guardem les fotografies. Les velles caixes de fotos que abans havien estat caixes de sabates, segurament perquè quan les obrim posem els records a caminar. Ara, amb els ordinadors, les fotos ja no són de veure i tocar, són de mira’m però no em toquis. Una foto en ordinador no deixa de ser una foto però és una altra cosa. No la podem sostenir a les mans, tocar-la amb els nostres dits com si fos el cos o la cara d’un ésser estimat reduït a dues dimensions. 

Molta gent que era aquí, ja no hi és. La foto és una finestra a l’instant congelat de la vida, un instant viu que va deixar de ser vida per ser fotografia. Instants que se n’han anat, emportant-se persones amb ells, que en un modest miracle tornen a la vida quan les mirem perquè la imatge fa bategar el record com un cor.

Un cor que batega intens amb Vicente Romeu com si estigués aquí, amb la seva cara mirall de l’ànima de bona persona. Vesteix com vestia la gent normal quan era una ocasió important, amb la pulcritud proletària de dia de diumenge de camisa blanca, jaqueta i corbata, de sentir-se com Déu per descansar el setè dia. 

Un cor que batega com un tambor amb el Manel Valeriano, quan la seva absència encara crema com una ferida sense cicatritzar. Ens queden només els píxels, però al mirar-los qui el van conèixer escoltaran la seva veu, oloraran el fum de la seva cigarreta, veuran l’arruga informal de la camisa abans de ficar-se sota la cintura dels pantalons i la jaqueta descordada de futur regidor de Cultura, perquè per a la cultura els dies de festa són els més feiners. Més que la presa de possessió de regidor municipal sembla llegir un manifest veïnal en una assemblea d’associació de veïns. Aquella era una democràcia municipal horitzontal de distància curta entre governants i governats. Democràcia amb derecho a roce, tan jove que no arribava a nounada. Valeriano. com que no podia comptar amb el pressupost es va dedicar a comptar amb la gent, el principal capital del nou ajuntament. Ell va fer seva la cançó del Lluís Llach cal que neixin flors a cada instant, i les va fer florir sobre la pols i el fang dels carrers sense asfaltar, sobre els descampats amb bruta aridesa d’abocador, entre les pancartes de fàbriques en lluita, no per guanyar més, sinó per evitar el tancament i no perdre la feina. El seu pas per cultura va fer que de tant en tant, encara que fos hivern, una modesta primavera de participació i alegria s’apoderés dels carrers com un vent d’esperança.

Text: José Luís Atienza

Foto: Jaume Muns

MEVA

Fotografia de l’artista surrealista nord-americana Francesca Woodman.

La vaig comprar. Perquè la volia. Per a mi sola. Quan la vaig veure, la vaig desitjar a l’instant. Em recordava a mi quan era més jove, quan la meva pell no tenia arrugues i no m’avergonyia despullar-me davant del mirall ni davant dels altres.

Tenia moltes ganes que estigués a la meva disposició, de ser la seva mestressa, la propietària del seu cos i de les seves accions. Sempre disponible i disposada a obeir. Submissa com cap altra. Ara la tinc.

L’he col·locada en una vitrina al centre del meu estudi. Li he demanat, sense el típic “si us plau”, que es tregui la roba al meu davant i que romangui immòbil com un quadre d’Edward Hopper, quieta, sense expressió i amb la seva solitud a collibè. La soledat freda i tallant a què ens acostumem a vegades perquè no hi ha altra sortida.

La seva serietat enfront les meves ordres em commou. La seva capacitat de deixar enrere la dignitat, també. És la meva titella, la meva nina, mouré els seus fils a la meva voluntat, segons el vent i els meus anhels.

Posseir-la és la meva sort. Les mitges que ha deixat penjant d’una de les parets de la vitrina que la conté m’evidencien encara més la seva fragilitat. I l’estimo des d’ara mateix per la seva feblesa, per la seva mansuetud, pel seu deixar-se fer. És meva, i ja em té. És lliure malgrat la seva clausura, pot anar-se’n i tria quedar-se.

Ja som una. Dues cares de la mateixa moneda. Jo, el seu futur de vellesa; ella, el passat retornat i el meu present.

La llum radiant fa via endins de les finestres a la nostra esquena. M’esfuma, ella es defineix cada cop més i les dues esdevenim estàtues, detingudes en aquest moment fins a l’eternitat. Mai més no ens separarem, i surarem per sobre de la pressa del temps, bressolades per l’acer brillant del sol de cada dia. Fins al final.

Per a les dones lliures per dins.

Patrícia Aliu

patri.aliu@gmail.com

El 8 de març no em felicitis i lluita cada dia al meu costat!

El 8 de març vaig rebre algun whatsapp i vaig veure alguns comentaris a les xarxes que distaven molt de l’objectiu del dia. Alguns fins i tot em van esgarrifar. Tots em van fer reflexionar molt i van aconseguir que, un cop més, em ratifiqui en el meu feminisme. En la necessitat de continuar lluitant, de fer pedagogia i de seguir treballant per assolir una igualtat real entre homes i dones.

Molta de la gent que felicita les dones el Dia Internacional de les Dones continua sense entendre gaire de què va la cosa. No celebrem el fet de ser dones, lluitem contra la discriminació que patim cada dia pel fet de ser dones. I no deixar-ne passar ni una és la responsabilitat de totes aquelles persones que compartim aquesta lluita. No es tracta de fer sentir als responsables de perpetuar els micromasclismes –molt sovint des del desconeixement–que estan equivocats i nosaltres tenim raó. No es tracta d’aplicar superioritat moral a ningú. Res més lluny de la realitat. Es tracta de fer veure a la gent que tots som corresponsables de la permanència i la preponderància del masclisme, de la bona salut de l’heteropatriarcat a la nostra societat. I que tothom ha d’esforçar-se per combatre’l. Per això no podem callar mai. Perquè el silenci et fa còmplice.

Així que vaig rumiar molt com podia contribuir en aquesta lluita permanent, com podia fer sentir la meva veu i ajudar a reflexionar una mica a aquelles persones que –des de la bona fe– estaven reproduint missatges que a la pràctica anaven en contra de les proclames que cridaven milers de dones pels carrers de Barcelona i arreu del món. Finalment vaig decidir que el meu granet de sorra del dia seria escriure un breu text que vaig fer circular per les xarxes i grups de whatsapp:

Dones, el dia que els vostres companys deixin d’ajudar-vos per repartir-vos les tasques de la llar. El dia que les vostres filles somiïn en ser científiques. El dia que en les cimeres internacionals les dones hi siguem a parts iguals. El dia que ningú digui als seus fills que plorar és de nenes. El dia que es deixi de culpabilitzar les noies que són agredides sexualment per anar begudes o dur faldilles curtes. El dia que liquidem la bretxa salarial. El dia que deixem de tenir por d’anar soles pel carrer. El dia que l’amor romàntic no sigui entès com a submissió. El dia que les nenes vulguin ser les protagonistes de la seva història i no la princesa que cal salvar. El dia que cap home s’atreveixi a posar la mà a sobre d’una dona perquè la considera seva. El dia que el cos de la dona deixi de ser un objecte.

Aquell dia haurem assolit la veritable igualtat entre homes i dones, i el 8 de març deixarà de ser un dia de lluita per a ser un dia de record. Mentrestant, a seguir lluitant per abolir el masclisme! #8demarç

Bàrbara Lligadas

De Viladecans a la platja

Finalment ara és veritat que han començat les obres de la carretera B 204. Després de molt de temps tindrem carril bici de Viladecans a la platja. Fins ara s’havia d’anar per la riera de Sant Climent amb tots els inconvenients que hi ha.

Esperem que sigui més transitable per als vianants que la carretera de les Filipines, que no es va pensar en les persones que van caminant. Hi ha perill que t’atropelli una bici, i no passeges tranquil, sempre pendent de qui et ve per darrere.

Potser l’ajuntament es replantejarà subsanar aquest problema, i els vianants ho agrairan. Sempre tenim el problema de competències que perjudica els ciutadans.

Maria Comas

Zygmunt Bauman, lucidesa crítica

Que els bancs estan més interessats a tenir-nos permanentment endeutats que no pas a cobrar el deute, perquè viuen d’això, deu ser una obvietat, però a mi em va fer falta llegir-ho a El temps no espera, de Bauman, per adonar-me’n, perquè encara em creia –il·lusòriament– que el més raonable seria viure sense deutes i que la gent s’endeutava quan era imprescindible fer-ho per accedir, per exemple, a un habitatge. Això significa que jo havia entès poques coses de la crisi del 2008. Només cal tenir un compte en un banc per adonar-se que, després d’haver acusat la gent d’estirar més el braç que la màniga, continuen intentant cultivar en nosaltres l’addicció al crèdit, sovint per tonteries perfectament prescindibles.

Que els governs tenen més interès a mantenir en nosaltres la por al terrorisme que l’acollida al nouvingut, perquè això permet un control extraordinari de la població, els legitima en el poder i crea “caps de turc”, és una altra afirmació de Bauman (al llibre Desconeguts a la porta de casa), que a més a més analitza les nostres pors, inseguretats i fantasies des de l’òptica de l’ètica i dels drets humans.

Que en la societat occidental, les institucions van passant del sòlid al líquid, és potser la més coneguda de les seves aportacions, que descriu molt bé l’evolució de les relacions socials, econòmiques i sobretot humanes del segle que ens ha tocat viure. Una imatge que no necessita gaires interpretacions i que expressa bé el canvi, la incertesa, la fragmentació i el desballestament dels estats socials de dret. N’hi ha prou a observar com viuen els joves en relació a com hem viscut les generacions anteriors.

Zygmunt Bauman (1925-2017), sociòleg i filòsof polonès d’origen jueu, que va patir en carn pròpia el III Reich, ha tingut la gràcia de formular els grans reptes del nostre temps de manera lúcida i intel·ligible, desemmascarant les nostres pors, els enganys que s’amaguen darrere el consum, l’economia, les xarxes socials i els mitjans de comunicació. Una forma de profecia: anar al fons de les coses, veure’n causes i conseqüències, sens dubte ajuda a prevenir mals i a buscar solucions. Tant de bo que el sapiguem escoltar.

Mercè Solé

(Publicat al Full Parroquial

de Sant Joan de Viladecans)

Que tot està per fer i tot és possible

Una feina d’encàrrec em té lligat a la cadira i a la pantalla: volen saber què pensen els del meu entorn madrileny sobre tot això del procés català. Us ho diré amb veu baixa: “quina llauna!” Si cada mentida, en els mitjans de comunicació més carques del país –‘El Mundo’, ‘La Razón’, ‘El País’, ‘ABC’– comportés, com en els actes vandàlics de la conducció amb automòbil, una pèrdua de punts en el carnet de periodista, que pocs mantindrien el dret a continuar engegant bestieses com a professionals de la comunicació. Si a ‘La Codorniz’ hi havia una ‘cárcel de papel’, ni a la Biblioteca Nacional de España cabria una antologia de bajanades dels il·lustres periodistes (premsa escrita, ràdios, tertúlies televisives) i dels dirigents polítics, ja caducats, que continuen practicant l’art de la condemna apocalíptica i/o de la profecia sobre catàstrofes catastròfiques per a la meva petita pàtria. 

El primer dissabte de març, Andrés Trapiello, erudit, la joia del patrimoni de Torío, a Lleó, publicava a ‘El País’ un article que jo primer creia que anava de conya, amb el títol de “La martingala”. Consulto el diccionari de María Moliner i llegeixo: “Martingala designó primero unos calzones de hechura adecuada para permitir la evacuación de una urgencia”. Com que el conec, no m’imaginava el senyor Andrés (García) Trapiello confessant-nos situacions tan íntimes. Rellegeixo l’article i em trobo amb perles com ara –després de comparar el procés amb un tren desbocat, que no sap contra qui xocar–: “Esto no obsta para que ese tren se precipite ciego contra los topes de la estación final, y chocará en breve. De eso no hay duda, y a tenor de la aceleración exponencial el impacto va a ser de los que hagan época”. Després va i ens diu que Rajoy és un fantasma. La llàstima és que l’Audiència Nacional els protegeix, els fantasmes, com a espècies que són en extinció. I encara: “Si en Cataluña no se hubieran conculcado o aborrecido derechos constitucionales desde hace 30 años en materia de lengua, educación y propaganda, ni transigido con victimizaciones políticas de nungún género, ni las corruptas de Pujol, ni las insensatas de Montilla, y se hubiera recordado a los españoles que en un Estado de derecho la falta de libertad y de igualdad es lesiva para todos, no estaríamos aquí”. Afirmació que em fa pensar que Andrés Trapiello participarà, en endavant, en totes les manifestacions madrilenyes de denúncia de la falta de llibertat i d’igualtat, tan greu, i tan persistent, i en matèries tan sensibles com la pobresa extrema, l’exclusió social, la precarietat laboral, la indigència energètica, les cues als hospitals públics, el drama de tantes famílies per arribar a final de mes...

Paral·lelament, i per al curs que imparteixo al cor de Madrid sobre ‘Literatura catalana’, també per a castellanoparlants, m’he tornat a llegir Els darrers dies de la Catalunya republicana d’Antoni Rovira i Virgili. L’espectre col·lectiu de la por, del fred, de la gana, de la desesperació de qui sap que ha perdut una guerra i que ha de fugir cap a un exili incert, “fa que tremoli l’esquena del llop”. I per això encara em sembla més exemplar el seu epíleg: 

JURAMENT DE L’EXILIAT

Ara que Catalunya ha caigut, trencada, esclafada, vençuda per la força; ara que volen esborrar el seu nom de la geografia, el seu idioma de la literatura, el seu amor dels cors; ara que Catalunya sembla que es desfaci i desaparegui en el clot negre de la persecució i de l’odi; ara que centenars de milers de catalans han de sortir de la pàtria envaïda pels vells enemics i per enemics nous; ara que és una hora de dolor i d’amargor, el meu pensament nacional s’afirma amb més vigoria. Enmig del present desolat i tràgic, poso la meva esperança en els dies que vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es restabliran, en la llengua que persistirà. No em descoratjo, no renuncio, no deserto. I somnio en la més gran Catalunya, la més gran pel territori, la més gran per la llibertat, la més gran per la civilització. De la màxima dissort, sortirà el definitiu redreçament de la nostra història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut...”

Quaranta anys més tard, el 1981, Miquel Martí i Pol, al llibre L’àmbit de tots els àmbits publicava el poema “Ara mateix”, amb versos com ara:

“... I som on som, més val saber-ho i dir-ho / i assentar els peus en terra i proclamar-nos / hereus d’un temps de dubtes i renúncies / en què els sorolls ofeguen les paraules / i amb molts miralls mig estrafem la vida. / De res no ens val l’enyor o la complanta, / ni el toc de displicent malenconia / que ens posem per jersei o per corbata / quan sortim al carrer. Tenim a penes / el que tenim i prou: l’espai d’història / concreta que ens pertoca, i un minúscul / territori per viure-la. Posem-nos / dempeus altra vegada i que se senti / la veu de tots solemnement i clara. / Cridem qui som i que tothom ho escolti. / I, en acabat, que cadascú es vesteixi / com bonament li plagui, i via fora!, / que tot està per fer i tot és possible”.

Nota final: Vells coneguts madrilenys, dels temps en què els visitàvem des l’Assemblea de Catalunya –ells assajaven la Plata-Junta– em pregunten què ens queda de tot allò, que va néixer aquell 7 de novembre de 1971. Els ho explico bo i recordant la literalitat del tercer punt de l’Assemblea de Catalunya:

“El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquests llibertats a Catalunya i com a via per arribar al ple exercici del dret a l’autodeterminació”.

O sigui que fa 36 anys que adoptàvem, en temps tan obscurs, el compromís de lluitar a favor de l’exercici del dret a l’autodeterminació. Si algú dels que se sentia de l’Assemblea de Catalunya ha canviat de parer, ¿no ens hauria de dir i d’explicar-nos per què ho ha fet? 

 Ignasi Riera (Madrid)

Vilawatt, la cultura energètica com a motor de canvi social

En transició energètica Göteborg, París, Viladecans”. Quan van dir els tres noms seleccionats entre més de 113 vam sentir una ràfega d’orgull i un calfred de ser Gulliver al país dels gegants. Érem la ciutat més petita de les 18 triades entre les 378 dels quatre apartats al costat de Milà, Viena, Edimburg, Barcelona, Madrid i un llarg etcètera.

El mapa de l’energia va posar davant els nostres ulls la desigualtat energètica dels nostres barris, que és la conjunció de dues desigualtats, la de la renda i la de la qualitat constructiva dels habitatges. Vam créixer en onades des dels 1.500 habitants del 1920, però la gran onada es va donar entre els anys seixanta i els vuitanta quan augmentem la població un 583%. El projecte es fa en dos barris que concentren gran part de la gent d’aquella onada: Eixample i Montserratina, amb més de vint mil habitants, més del 30% del total de Viladecans, 8.000 habitatges, el 75% construït abans del 76, amb la permissiva legislació franquista. Vilawatt vol generar quatre coses principals, coneixement de l’energia, estalvi energètic, moneda d’estalvi energètic i rehabilitació energètica. 

Els qui tenen més de seixanta anys hauran conegut el llum d‘oli, de carbur i la cua per omplir la galleda d’aigua de la font o la garrafa de petroli, però portem més de cinquanta anys de lectures de comptador, de pagar el rebut de la llum i és com si les factures estiguessin escrites en arameu, excepte on posa excepte total a pagar. No sabem llegir ni escriure l’idioma de la despesa energètica. Som analfabets energètics. Vilawatt pretén transformar la desinformació en cultura ciutadana de l’energia. Fer un model cooperatiu amb la gent del barri, comunitats d’escales, comerços, entitats, empreses, amb un òrgan gestor innovador, el PPCP, Públic Privat participat per la ciutadania que farà una aliança amb una comercialitzadora alternativa. Esquerdar el monopoli de les grans elèctriques en el barri Vilawatt.

La crisi ha arrasat el confort de les llars humils, les més desprotegides contra el fred i la humitat, contra el clima. A les llars més vulnerables hi ha una lluita sorda per reduir la factura, es viu el retorn al butà i al càmping gas i fins i tot a conviure amb la llum de les espelmes amb un inacabable apagón. Vilawatt vol fer la quadratura del cercle, gastar menys i viure millor a través de saber més, canviar hàbits i evitar fuites.

 L’energia s’escapa sense que la veiem i es desaprofita amb un cost ambiental i un cost en euros per a les buides butxaques ciutadanes. És un cost invisible, i un estalvi invisible. Aquí entra la moneda Vilawatt, que converteix l’estalvi de llum o gas en bitllets Vilawatts. En diners de barri, per comprar en botigues del barri Vilawatt, per donar protagonisme a llocs centrals de relació veïnal: les botigues de proximitat. Farà emergir la curiositat, avantsala de la informació, i una modesta economia del no res, del forat negre del malbaratament sense confort.

Vilawatt farà la rehabilitació energètica de seixanta habitatges de més de quaranta anys per fer que tinguin menys fred a l’hivern i menys calor a l’estiu. La ciutat construïda necessita renovació reparadora i innovadora que vagi més enllà de la instal·lació d’ascensors per facilitar la mobilitat, o posar més guapa la façana. Crear una nova necessitat, rehabilitar per viure millor i més barat, recuperar vells i nous llocs de treball per fer construcció sense creixement. Decreixement en despesa d’energia, en CO2. Vilawatt: decréixer per millorar.

José Luis Atienza

Taula de persones grans de Viladecans

La taula formada pel president de l`associació per a la investigació dels maltractaments a les persones grans (EIMA), la directora del programa d`Envelliment Actiu de Benestar Social de la Diputació de Barcelona, tècnics de Benestar Social de la Diputació de Barcelona, membres d’EIMA, treballadores socials de l`Ajuntament, dinamitzadora de la gent gran, mossos d’esquadra del grup d`atenció a la víctima a Viladecans, policia local, metgessa d’atenció primària, infermeres i representants de la gent gran, vol crear una “Guia local” per fer front als maltractaments a les persones grans a Viladecans.

La comissió ha elaborat un guió per estructurar la metodologia de les sessions amb propostes d`expectatives i necessitats.

Es treballa en grups la prevenció, concepte i tipologies de maltractaments remarcant la importància de la implicació dels professionals, així com aconseguir elaborar una eina adaptada al territori, suprimint i afegint apartats a la guia actual en funció de les necessitats i opinions dels professionals del territori.

S´ha preguntat les expectatives i necessitats que tenen davant d`aquest projecte per tal de veure com podria ser aquesta nova guia, una eina útil i eficaç.

Hi ha previstes quatre sessions per al treball en qüestió.

La millor forma de ser efectiva és una formació per a tots els professionals per tal de ser conscients de la seva actuació i així aconseguir una visió unificada de la situació tant de tots els professionals com dels diferents serveis.

Montse Pastor i Pujadó

Viladecans, ciutat per a joves?

 Des de fa anys està passant un cas molt greu a la nostra ciutat, un cas que molt té a veure amb la problemàtica juvenil. Viladecans sembla ser que per la seva condició de ciutat treballadora no té dret a tenir espais per a la joventut, espais d’oci juvenil, llocs on la joventut viladecanenca pugui sense problemes anar i parlar o simplement debatre les problemàtiques juvenils que està passant en aquets moments aquesta ciutat. Si bé és cert que la ciutat té espais que se suposa que són espais on la joventut pot anar i fer vida de jove, l’únic que fomenten és l’antipolítica entre els més joves i això també impedeix que els joves tinguin ganes de transformar la ciutat.

Viladecans en aquests moments és una ciutat adormida pel que fa a l’aspecte d’oci i cultural, és una ciutat on els joves si volem sortir a divertir-nos o simplement al cinema hem d’agafar el transport públic per anar a Barcelona o a la ciutat veïna. Comença a ser una mica preocupant que estiguem sense cinema aproximadament des de 2011.

Fins quan el jovent de Viladecans hem d’aguantar aquesta situació?



Julián Algaba

Carnaball


Enguany, des de la coordinadora d’entitats hem fent força conjunta per tal de recuperar la festa de Carnestoltes. Amb el Carnaball hem recuperat a la ciutat quelcom que ja feia anys s’estava demanant: una opció d’oci per a una de les festivitats més característiques de la nostra cultura popular. No ens podíem estar més de voler donar cabuda a totes aquelles persones que, fins ara, ens veiem forçades a sortir de la ciutat per gaudir de la disbauxa en una nit com aquesta.

La comissió de Carnestoltes, formada per membres de Rudemón, la Colla del Mamut, Diables de Viladecans i Vincles anàvem preparant l’esdeveniment des de feia temps com més ens agrada, treballant conjuntament de manera transversal, entrellaçant els projectes dels quals formem part per unir esforços treballant de valent en l’organització de la festa.

La nit va arrencar a la Rambla Modolell amb una rua dinamitzada pel rei Carnestoltes, que volia aprofitar al màxim i ens va arrossegar a tots i totes pels carrers de Viladecans fins a Can Batllori, equipament cedit per l’Ajuntament per fer la festa de nit. L’espai, que se’ns va quedar petit a causa del limitat aforament, va ser testimoni de com vam gaudir del concert del grup viladecanenc 4 Formatges. Amb un directe rumbero, variat i molt divertit vam poder gaudir del principi de la nit i marcar-nos unes bones ballaruques! DJ Efrem, va tancar la nit fent-nos ballar amb els clàssics omple pistes que mai defrauden! Concurs de disfresses, música en directe, barra a preus populars, fotos, gent del poble, entitats, etc. La nit va ser completa! Tot i que l’horari també se’ns va quedar petit i la festa va haver d’acabar tot just quan estava arrencant.


Entre les quatre entitats vam aconseguir donar cobertura a una necessitat que anàvem localitzant des de fa anys a la ciutat; si vols festa de carnestoltes, ja no tens per què anar buscant alternatives fora de Viladecans!

Estigueu atents i atentes a Facebook, perquè allà us informarem d’aquí poc dels nous projectes que estem preparant. Tenim ganes de continuar preparant activitats participatives per tots els públics. Tenim idees, tenim ganes, tenim la força del vincle associatiu i tenim un poble ple de persones desitjant participar!

Laia Casado Rodríguez; Ángel Garrido Rivera; 

María Hernández Romero; Natalia Uviña del Rey; 

Silvia Espín González; Cristina H. Romero

vinclesviladecans@gmail.com

Facebook @agendaviladecans


Casa nostra, casa vostra

 El 18 de febrer passat tingué lloc a Barcelona una concorreguda manifestació a favor dels refugiats que tenia com a lema “Casa nostra, casa vostra. Volem acollir”, i que ha estat la manifestació més nombrosa celebrada a Europa sobre aquest tema que, cada cop que ens ve als ulls i al cap, ens avergonyeix.

Els ciutadans i ciutadanes normals, els que no tenim a les mans els mecanismes de la presa de decisions però que sí que tenim, en canvi, un ferm convenciment que tota persona, sigui d’on sigui, té dret a una vida digna i en pau, assistim amb una barreja d’estupor i indignació al joc de càlculs porucs i a vegades directament malvats que els nostres governants europeus estan fent a l’hora de plantejar-se les actuacions que cal dur a terme davant d’aquesta situació tan inhumana.

Sí, ja sabem que les coses s’han de pensar i que donar entrada a una allau de refugiats sense haver previst on col·locar-los i què oferir-los podria crear tensions i malestars que més val evitar. Però també sabem que els països europeus podem fer moltíssimes més coses que les que estem fent. Començant per una de tan simple com és explicar i crear consciència que Europa podrà sentir-se molt més orgullosa de si mateixa si treballa per donar resposta a tanta i tanta gent que no té cap altra sortida que fugir de la seva terra. I, a partir d’aquesta convicció, estudiar de veritat les actuacions concretes que cal dur a terme, i posar-les en pràctica. 

No, no volem ser còmplices de tantes morts i de tant de dolor. I els nostres governants, els de Catalunya, els d’Espanya, els d’Europa, haurien de fer molt més del que fan. Perquè poden fer-ho.