Que tot està per fer i tot és possible

Una feina d’encàrrec em té lligat a la cadira i a la pantalla: volen saber què pensen els del meu entorn madrileny sobre tot això del procés català. Us ho diré amb veu baixa: “quina llauna!” Si cada mentida, en els mitjans de comunicació més carques del país –‘El Mundo’, ‘La Razón’, ‘El País’, ‘ABC’– comportés, com en els actes vandàlics de la conducció amb automòbil, una pèrdua de punts en el carnet de periodista, que pocs mantindrien el dret a continuar engegant bestieses com a professionals de la comunicació. Si a ‘La Codorniz’ hi havia una ‘cárcel de papel’, ni a la Biblioteca Nacional de España cabria una antologia de bajanades dels il·lustres periodistes (premsa escrita, ràdios, tertúlies televisives) i dels dirigents polítics, ja caducats, que continuen practicant l’art de la condemna apocalíptica i/o de la profecia sobre catàstrofes catastròfiques per a la meva petita pàtria. 

El primer dissabte de març, Andrés Trapiello, erudit, la joia del patrimoni de Torío, a Lleó, publicava a ‘El País’ un article que jo primer creia que anava de conya, amb el títol de “La martingala”. Consulto el diccionari de María Moliner i llegeixo: “Martingala designó primero unos calzones de hechura adecuada para permitir la evacuación de una urgencia”. Com que el conec, no m’imaginava el senyor Andrés (García) Trapiello confessant-nos situacions tan íntimes. Rellegeixo l’article i em trobo amb perles com ara –després de comparar el procés amb un tren desbocat, que no sap contra qui xocar–: “Esto no obsta para que ese tren se precipite ciego contra los topes de la estación final, y chocará en breve. De eso no hay duda, y a tenor de la aceleración exponencial el impacto va a ser de los que hagan época”. Després va i ens diu que Rajoy és un fantasma. La llàstima és que l’Audiència Nacional els protegeix, els fantasmes, com a espècies que són en extinció. I encara: “Si en Cataluña no se hubieran conculcado o aborrecido derechos constitucionales desde hace 30 años en materia de lengua, educación y propaganda, ni transigido con victimizaciones políticas de nungún género, ni las corruptas de Pujol, ni las insensatas de Montilla, y se hubiera recordado a los españoles que en un Estado de derecho la falta de libertad y de igualdad es lesiva para todos, no estaríamos aquí”. Afirmació que em fa pensar que Andrés Trapiello participarà, en endavant, en totes les manifestacions madrilenyes de denúncia de la falta de llibertat i d’igualtat, tan greu, i tan persistent, i en matèries tan sensibles com la pobresa extrema, l’exclusió social, la precarietat laboral, la indigència energètica, les cues als hospitals públics, el drama de tantes famílies per arribar a final de mes...

Paral·lelament, i per al curs que imparteixo al cor de Madrid sobre ‘Literatura catalana’, també per a castellanoparlants, m’he tornat a llegir Els darrers dies de la Catalunya republicana d’Antoni Rovira i Virgili. L’espectre col·lectiu de la por, del fred, de la gana, de la desesperació de qui sap que ha perdut una guerra i que ha de fugir cap a un exili incert, “fa que tremoli l’esquena del llop”. I per això encara em sembla més exemplar el seu epíleg: 

JURAMENT DE L’EXILIAT

Ara que Catalunya ha caigut, trencada, esclafada, vençuda per la força; ara que volen esborrar el seu nom de la geografia, el seu idioma de la literatura, el seu amor dels cors; ara que Catalunya sembla que es desfaci i desaparegui en el clot negre de la persecució i de l’odi; ara que centenars de milers de catalans han de sortir de la pàtria envaïda pels vells enemics i per enemics nous; ara que és una hora de dolor i d’amargor, el meu pensament nacional s’afirma amb més vigoria. Enmig del present desolat i tràgic, poso la meva esperança en els dies que vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es restabliran, en la llengua que persistirà. No em descoratjo, no renuncio, no deserto. I somnio en la més gran Catalunya, la més gran pel territori, la més gran per la llibertat, la més gran per la civilització. De la màxima dissort, sortirà el definitiu redreçament de la nostra història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut...”

Quaranta anys més tard, el 1981, Miquel Martí i Pol, al llibre L’àmbit de tots els àmbits publicava el poema “Ara mateix”, amb versos com ara:

“... I som on som, més val saber-ho i dir-ho / i assentar els peus en terra i proclamar-nos / hereus d’un temps de dubtes i renúncies / en què els sorolls ofeguen les paraules / i amb molts miralls mig estrafem la vida. / De res no ens val l’enyor o la complanta, / ni el toc de displicent malenconia / que ens posem per jersei o per corbata / quan sortim al carrer. Tenim a penes / el que tenim i prou: l’espai d’història / concreta que ens pertoca, i un minúscul / territori per viure-la. Posem-nos / dempeus altra vegada i que se senti / la veu de tots solemnement i clara. / Cridem qui som i que tothom ho escolti. / I, en acabat, que cadascú es vesteixi / com bonament li plagui, i via fora!, / que tot està per fer i tot és possible”.

Nota final: Vells coneguts madrilenys, dels temps en què els visitàvem des l’Assemblea de Catalunya –ells assajaven la Plata-Junta– em pregunten què ens queda de tot allò, que va néixer aquell 7 de novembre de 1971. Els ho explico bo i recordant la literalitat del tercer punt de l’Assemblea de Catalunya:

“El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquests llibertats a Catalunya i com a via per arribar al ple exercici del dret a l’autodeterminació”.

O sigui que fa 36 anys que adoptàvem, en temps tan obscurs, el compromís de lluitar a favor de l’exercici del dret a l’autodeterminació. Si algú dels que se sentia de l’Assemblea de Catalunya ha canviat de parer, ¿no ens hauria de dir i d’explicar-nos per què ho ha fet? 

 Ignasi Riera (Madrid)