El temps es queda com congelat en les fotografies de blanc i negre, potser perquè somiem en blanc i negre, o perquè els nostres records són somnis tancats en les caixes de cartró on guardem les fotografies. Les velles caixes de fotos que abans havien estat caixes de sabates, segurament perquè quan les obrim posem els records a caminar. Ara, amb els ordinadors, les fotos ja no són de veure i tocar, són de mira’m però no em toquis. Una foto en ordinador no deixa de ser una foto però és una altra cosa. No la podem sostenir a les mans, tocar-la amb els nostres dits com si fos el cos o la cara d’un ésser estimat reduït a dues dimensions.
Molta gent que era aquí, ja no hi és. La foto és una finestra a l’instant congelat de la vida, un instant viu que va deixar de ser vida per ser fotografia. Instants que se n’han anat, emportant-se persones amb ells, que en un modest miracle tornen a la vida quan les mirem perquè la imatge fa bategar el record com un cor.
Un cor que batega intens amb Vicente Romeu com si estigués aquí, amb la seva cara mirall de l’ànima de bona persona. Vesteix com vestia la gent normal quan era una ocasió important, amb la pulcritud proletària de dia de diumenge de camisa blanca, jaqueta i corbata, de sentir-se com Déu per descansar el setè dia.
Un cor que batega com un tambor amb el Manel Valeriano, quan la seva absència encara crema com una ferida sense cicatritzar. Ens queden només els píxels, però al mirar-los qui el van conèixer escoltaran la seva veu, oloraran el fum de la seva cigarreta, veuran l’arruga informal de la camisa abans de ficar-se sota la cintura dels pantalons i la jaqueta descordada de futur regidor de Cultura, perquè per a la cultura els dies de festa són els més feiners. Més que la presa de possessió de regidor municipal sembla llegir un manifest veïnal en una assemblea d’associació de veïns. Aquella era una democràcia municipal horitzontal de distància curta entre governants i governats. Democràcia amb derecho a roce, tan jove que no arribava a nounada. Valeriano. com que no podia comptar amb el pressupost es va dedicar a comptar amb la gent, el principal capital del nou ajuntament. Ell va fer seva la cançó del Lluís Llach cal que neixin flors a cada instant, i les va fer florir sobre la pols i el fang dels carrers sense asfaltar, sobre els descampats amb bruta aridesa d’abocador, entre les pancartes de fàbriques en lluita, no per guanyar més, sinó per evitar el tancament i no perdre la feina. El seu pas per cultura va fer que de tant en tant, encara que fos hivern, una modesta primavera de participació i alegria s’apoderés dels carrers com un vent d’esperança.
Text: José Luís Atienza
Foto: Jaume Muns
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada