dimarts, 15 de desembre del 2015

O todos o ninguno

 


El passat 14 de novembre s’han commemorat 40 anys de l’esclat de la vaga de l’empresa metal·lúrgica Laforsa de Cornellà que va marcar una fita històrica en el moviment obrer. Una vaga que molts recorden com un exemple de lluita i solidaritat que va desembocar en una vaga general de dues setmanes per tot el Baix Llobregat . “O todos o ninguno” va ser el crit que es va fer sentir per la comarca fins el 22 de febrer de 1976. Després de 106 dies de vaga, l’empresa es va veure obligada a readmetre els 157 treballadors acomiadats per haver exercit el seu dret de vaga. 


Jaume Muns

Corriol pit-roig (Charadrius morinellus) Parc agrari. Setembre 2015

Migrador molt escàs al Delta del Llobregat. El més gros dels corriols que es poden observar als Països Catalans. Estival nidificant, molt escàs i localitzat, en alguns massissos pirinencs. A Catalunya es troba amenaçat per la desaparició del seu hàbitat a causa del desenvolupament del turisme hivernal (estacions d'esquí i urbanitzacions) i a la caça il·legal.

Eio Ramon

26 de novembre, reivindicant una llar per a tothom

Milers de persones sense llar van sortir el passat 26 de novembre als carrers i places de més de 50 ciutats de tot el país per reclamar dignitat i drets, convocades per diverses organitzacions que treballen amb persones sense llar. Ho van fer amb una “flashmob” simultània a tot el país per donar visibilitat als objectius del Dia de les Persones Sense Llar, que se celebra el diumenge 29 de novembre sota el lema “Perquè és possible. Ningú sense llar“.

A Sant Feliu de Llobregat, aquesta convocatòria es va desenvolupar, a les 12h, a la Plaça de la Vila. En aquesta cita hi van prendre part persones sense llar que es troben en el Centre d’Acollida Abraham per a homes sense Llar de Vilafranca del Penedès, voluntaris i professionals de Càritas. 

Culmina una campanya europea de cinc anys

Aquest any culmina una campanya que durant els últims cinc anys s’ha desenvolupat a nivell europeu, sota el lideratge de FEANTSA (Federació Europea d’Associacions Nacionals que treballen amb les persones sense llar), sota el lema general “Acabar amb el sensellarisme és possible”. Durant el període 2010-2015 s’ha marcat els següents objectius: que ningú dormi al carrer; que ningú visqui en allotjaments d’emergència per un període superior al necessari; que ningú resideixi en allotjaments temporals més del que és estrictament necessari; i que ningú abandoni una institució sense alternativa d’allotjament.

El 2015 finalitza aquest quinquenni global de sensibilització, amb l’objectiu de deixar patent davant l’opinió pública que la possibilitat que totes les persones tinguin una llar pot ser una realitat factible si s’aconsegueix aquest compromís comú. No obstant això, a data d’avui segueixen sent milers les persones que es troben en situació de sense llar al nostre país. Les entitats socials estimen que hi ha prop de 40.000 persones en situació de sense llar a Espanya, una xifra que, d’acord a les dades aportades per FEANTSA, pot ascendir fins a 400.000 a tot Europa.

Diferents històries i experiències

Com es constata a través dels testimonis d’aquestes persones, cadascuna d’elles porta amb si un cúmul d’experiències vitals, ja sigui de forma conscient o no. Aquestes experiències poden ser traumàtiques i especialment dures en alguns casos. Les persones sense llar arriben a sumar fins a 14 successos o experiències vitals estressants al llarg de la seva vida, mentre que una persona “normalitzada” té 3 o 4 d’aquests successos en el mateix període de temps.

"Perquè és possible. Ningú Sense Llar "

La Campanya anual de Persones Sense Llar es marca un objectiu complex i potser utòpic, com és que ningú es trobi en situació de sense llar. Per a això, cal que tots treballem junts: les persones en situació de sense llar, els voluntaris, els tècnics, els equips directius de les entitats, les parròquies, les institucions, els ciutadans, els mitjans de comunicació.

Per aquests motius, les entitats convocants de la Campanya llancen les següents propostes:

A les administracions públiques que facin polítiques socials compromeses que posin les persones en el centre. Igualment, que l'Estratègia Nacional Integral per a Persones Sense Llar, recentment aprovada pel Govern, tingui veritable desenvolupament i implementació i no es quedi en una mera declaració d'intencions.

Als mitjans de comunicació que comuniquin missatges respectuosos amb els drets de les persones "amb un enfocament sensible cap a les persones sense llar".

A la societat que s'impliqui i exigeixi els drets de les persones en situació de major exclusió.

Francesc Arnáez

Com escalfa el foc a terra!

Ara que sentim parlar el català a través de tants mitjans diferents (des de la tele als veïns del carrer, passant pels companys de feina o els avisos de la megafonia del tren), tots tendim a fer servir un llenguatge estàndard i a oblidar la parla més pròpia del lloc on vivim. A Viladecans, evidentment, això també passa. I és una llàstima, perquè la llengua és més rica i viva com més variants manté. 

Aquí van tres exemples de paraules que a Viladecans s’havien dit sempre i ara estan sent substituïdes per unes altres:

Xemeneia / Foc a terra. En la parla pagesa viladecanenca no es feia servir l’expressió “llar de foc”. Es deia o bé “el foc a terra” o bé “la xemeneia” (pronunciat sovint “xumeneia”). Ara, en canvi, la majoria de gent fa servir “llar de foc”. I no cal.

Màquina de rentar. Quan va aparèixer aquest estri automàtic per rentar, en dèiem “màquina de rentar”. Ara, per estalvi de paraules i per influència del castellà “lavadora”, en diem més aviat “rentadora”. I tampoc no cal.

Tirar a terra. Aquí, quan cal eliminar una paret, diem que l’hem de “tirar a terra”. Però hi ha qui pensa que “enderrocar” queda més culte, o més català. I no. Més val continuar dient-ne “tirar a terra”.

Josep Lligadas

Gat per llebre al Polígon Industrial del Centre

Sembla que en tots aquests anys no hàgim après res. No n’hem tingut prou amb la bombolla immobiliària. Just ara quan potser comencem a aixecar el cap, el nostre Ajuntament (PSC+ICV) s’entesta a continuar amb les mateixes polítiques especulatives, de diner fàcil i trinxament del territori. Podria citar el Pla de Llevant (3.000 habitatges), l’enderrocament del Poliesportiu Municipal del Centre o d’altres projectes en cartera... Avui, però, em centraré en el projecte de reforma del Polígon Industrial del Centre. 

Hi ha molts punts criticables. Amb l’excusa d’incentivar el Polígon Centre, el consistori obre la porta a la construcció de 1.300 habitatges amb una alçada màxima similar als blocs de Vilamarina. Però quin motiu hi ha per construir més pisos a Viladecans? I amb edificis tan alts? Per creixement demogràfic segur que no perquè segons l’anuari 2014 de l’Ajuntament hem perdut habitants i des del 2010 hi ha una tendència a l’alentiment. 

A més a més, si contextualitzem aquest projecte amb les altres iniciatives immobiliàries que es volen desplegar, en els propers vuit anys ens plantaríem amb un augment de la població del 18 %, és a dir, 12.000 nous habitants per emplenar els 4.000 habitatges dels dos plans estrella, Pla de Llevant i Polígon Centre. Un sense sentit tenint en compte el creixement absolut negatiu de la població. 

La reforma del Polígon Industrial del Centre és un projecte molt ambiciós que enfocat des d’una altra perspectiva hagués pogut regenerar tot l’entorn. Però actualment hi ha 1.800 llocs de treball en joc i cal donar prioritat a la seva protecció. Des del grup municipal d’ERC-AM creiem que la nova distribució de les parcel·les, l’agrupament de solars, afavoreix als grans inversors en detriment de les petites i mitjanes empreses, quan són les que sustenten la majoria del nostre teixit industrial. 

El desplegament d’aquest pla –pel que fa referència al sòl dedicat a la indústria– requereix superar diverses particularitats com que els propietaris de les petites parcel·les es posin d’acord per sumar superfície, la jubilació d’un propietari o el tancament d’empreses... Aquestes particularitats dificulten la concreció del nou model industrial i, per tant, hi haurà nous habitatges (sembla que sigui aquesta l’última finalitat) però temem que la zona industrial –en si mateixa– no haurà canviat. 

El projecte també preveu la prolongació de l’avinguda Segle XXI tot travessant el polígon. Però la xarxa viària per donar servei a un polígon industrial amb pas de camions d’alt tonatge és incompatible amb el trànsit de vianants i la xarxa urbana. A menys que la intenció sigui restringir el trànsit de camions d’alt tonatge. Es vol dissenyar “un nou polígon industrial”. Se’ns diu que les noves naus han de tendir a l’excel·lència energètica, amb sostres verds, passarel·les entre edificis, energies renovables... Però proposar un polígon industrial autosuficient és una quimera, encara més si tenim en compte les restrictives lleis del Govern espanyol en aquesta matèria. En aquest capítol també s’obvia la proximitat dels habitatges a la indústria, no trobem cap referència als sorolls, a les molèsties ni a l’impacte que provocarà en els nous veïns. 

D’altra banda, el projecte proposa un nou traçat de la carretera de Barcelona per ampliar el barri Centre, intenta oxigenar la plaça de l’Ajuntament i crear una zona per a vianants i comercial, tot mantenint les façanes de les cases singulars. Però ens falten dades, molta més concreció. No es parla de quines cases es mantindran, ni què passarà amb les cotxeres de la Mohn. Tampoc queda clara l’oxigenació de la plaça de l’Ajuntament: just davant hi ha projectats un nou mercat i altres equipaments sense especificar. És el que succeeix quan tot plegat es planifica des d’un despatx, sense consultar a la ciutadania ni als implicats. 

Precisament per promoure el procés d’al·legacions i fomentar la participació ciutadana, ERC Viladecans va convocar el passat 2 de desembre una assemblea oberta informativa on vam explicar el projecte de reforma i vam compartir tota la documentació que teníem a l’abast. Gràcies a la nostra pressió hem aconseguit ampliar en un mes el període d’informació pública, que acabarà el 28 de gener. A la nostra pàgina web (www.esquerra.cat/viladecans) trobareu la presentació que vam elaborar per a l’ocasió, dins de la secció “Documents”. Estem al vostre servei.

Myriam Moysset


El pati del darrere, més que un pati

 


Jo no sóc del Baix Llobregat, hi he vingut a viure ja fa dotze o tretze anys. M’agrada, tot i enyorar el meu barceloní Poblenou d’origen. Com tothom tinc un raconet per al lloc on vaig desar la infantesa i la joventut, on vaig descobrir coses importants i on conservo bons amics. Poblenou és un d’aquells llocs que tendeixes a idealitzar, senzillament perquè ja no hi vius.

Per això tenia ganes de veure l’episodi El pati del darrere del programa Sense ficció de TV3. És una manera també de poder explicar Viladecans i el seu entorn als amics que no el coneixen.

Bàsicament em va agradar, però d’entrada em va semblar molt incomplet potser perquè jo esperava un programa sobre el Baix Llobregat, que és com s’anunciava, i va ser un programa sobre el delta, centrat en la seva pagesia. 

El programa remarca aquest menyspreu de la gran ciutat envers la “comarca”, que fa que s’acabin prioritzant les grans infraestructures per damunt de les necessitats agràries, alimentàries i dels paisatges, o que s’estigui disposat a destruir el delta, la seva història, la seva economia i la seva gent per posar-hi un casino. Em va semblar molt oportú, ara que es parla tant de sobirania, recordar què pretenien fer i com volien fer-ho alguns dels defensors de la pàtria que han fet molts diners a partir del totxo, especialment del totxo públic.

Però amb tot a mi no em sembla que es tracti tant del vassallatge de “la comarca” envers la ciutat, com de la mentalitat que tenim tots, a la gran ciutat i a les comarques, de voler una certa “grandeur”: grans infraestructures no sempre gaire rendibles des d’un punt de vista que no sigui l’estrictament econòmic. Ara critiquem amb entusiasme l’AVE, però fa quatre dies sembla que el problema era procurar que les nostres infrastructures fossin, sobretot, més grans que les de Madrid. I això en el nostre cas afecta i molt el Baix Llobregat: port, comunicacions, aeroport... Per contrast, la nostra comarca està pèssimament comunicada internament. Les poblacions del delta, per exemple, si volem anar a la capital de comarca, hem de passar per Barcelona! 

L’altra qüestió és que alguns ajuntaments, com el de Viladecans, valoren més el creixement numèric de la població, com si de l’increment d’habitants se’n derivés un gran bé per si sol, que no pas la cohesió i l’arrelament al territori. I en època d’atur i de crisi qualsevol iniciativa que creï ocupació, sigui quin sigui el seu cost social, ecològic, etc. és molt temptadora, però és inquietantment perillosa en termes de qualitat de l’ocupació, de sostenibilitat i d’equilibri.

Ja que el reportatge va ser monotemàtic, em va semblar un pèl superficial l’abordatge dels problemes de la pagesia, que situaven en un entorn harmònic amb el paisatge natural, quan de fet sovint hi ha alguns conflictes entre el rendiment de la terra i la conservació dels espais naturals.

També hi vaig trobar a faltar la referència al moviment obrer i les seves lluites, a l’arribada de la immigració, a la deixadesa amb què les administracions han tractat alguns serveis, a l’impacte de la indústria contaminant en el territori, al futur comercial i turístic que s’està promovent. I hagués estat bé fer alguna referència a la seva cultura i al seu patrimoni, en risc permanent.

Us recomano el reportatge i agraeixo l’estímul ni que sigui per plantejar-nos uns quants interrogants sobre el món que volem.

Mercè Solé

Les activitats del Centre Ocupacional Caviga

El Centre Ocupacional Caviga és un servei i establiment d'atenció diürna on s'atén persones amb discapacitat intel·lectual, majors de 18 anys, en edat laboral i que la seva disminució no els permet, de forma temporal o definitiva, la seva integració en una empresa ordinària o en un Centre Especial de Treball.

En aquest article ens centrarem en les activitats d'ocupació terapèutica que, d'acord amb la legislació vigent, consisteixen en aquelles tasques en les quals els usuaris i usuàries han de percebre l'èxit d'un resultat material satisfactori.

A Caviga fem diferents manipulats com encaixar, embossar, ensobrar, classificar, comptar, empaquetar, entre d'altres, per a empreses externes com Roca, Corysan, Comansi, Pakot, etc.

Realitzem un altre tipus d'ocupació dissenyada per a trencar amb les tasques rutinàries dels manipulats, que consisteix en la realització d’articles artesanals de qualitat que puguin ser objecte de venda a través de l’Associació de Familiars del Centre Ocupacional Caviga i, així, accentuar la satisfacció del resultat final. Els usuaris i usuàries confeccionen productes i articles elaborats en la seva totalitat dins el centre (espelmes, productes fets amb vímet, sabons, clauers, gerros, ninots, llibretes, arracades, postals, rètols, marqueteria, xapes...). Elaborem un stock de productes que té sortida en fires i mercats d’artesania com la Fira Medieval de Viladecans o la paradeta que muntem per la Diada de Sant Jordi. També confeccionem productes de temporada en èpoques concretes de l’any (articles nadalencs a final d’any, roses i punts de llibre per Sant Jordi...) i rebem encàrrecs de productes per diferents celebracions (aniversaris, casaments, batejos, comunions, per a empreses, etc.).

En els últims anys hem donat resposta a nombrosos encàrrecs per a decorar diferents espais amb temàtiques relacionades amb la festa de Nadal, Sant Jordi i Sant Joan. Hem decorat els vestíbuls de l'Hotel Ibis i Budget de Viladecans, Hotel Ibis de Cornellà i les biblioteques de Gavà en diferents ocasions. Actualment estem treballant per a decorar el vestíbul de la biblioteca de Viladecans per a les festes de Nadal.

La nostra ocupació té altres finalitats, ja sigui confeccionar els decorats, el vestuari i l'atrezzo per a les obres i curtmetratges que es realitzen a les activitats de cinema i de Teatre i Música al Carrer, com realitzar els tallers d'entrepans i sucs per l'esmorzar saludable i l'activitat d'hort ecològic.

Per últim, explicar-vos que fem tallers educatius ens què pretenem ensenyar algunes de les nostres ocupacions i sensibilitzar la població del que som capaços de fer. Aquests tallers són dirigits principalment a escoles i instituts de la zona. Hem col·laborat amb els CEIP Mediterrània, Trueta i Martí i Pol, els col·legis Sagrada Família de Viladecans i el col·legi Santo Ángel i Immaculada Concepció de Gavà i l’IES Camps Blancs de Sant Boi. Hem fet diferents tallers de roses de paper, sabons i espelmes artesanals i ha sigut una experiència enriquidora tant per als alumnes com per als nostres usuaris i usuàries.

Maite Basacoma

Sabates de dona

 


Són més de cinquanta parells de sabates vermelles. Sabates vermelles buides com a metàfora, com a símbol de tantes dones mortes allà on ens havien ensenyat que era el lloc més segur. A casa. Quan els nens juguen a agafar en els jocs infantils diuen la paraula màgica: Casa !, i estan fora de perill de tots i de tot. Després de la porta tancada, amb la clau passada, ens sentim invulnerables contra els perills que ens amenacen al passadís, al carrer, a la ciutat al món. El risc, l’agressió, el mal, sempre és cosa d’ells, dels desconeguts, a qui imaginem dolents, una lletja amenaça que ens pot esperar a la volta de qualsevol cantonada. Aquestes sabates vermelles –que representen a totes les sabates de dona, de taló, de sola plana, esportives, a les sabatilles d’estar per casa, que van calçar el que ja no calcen, peus d’alegres cossos vius, alts, prims, baixos, grossos, joves, vells–, són un homenatge a aquelles que van ser maltractades, caigudes a terra, descalces d’un peu o de tots dos, sabates perdudes en la batalla perduda per seguir vivint. El pitjor, el que fa estremir quan mirem aquestes espelmes que fan llum a les sabates vermelles i imaginem la foscor de la mort en el color gris brut de la plaça, és que els qui van segar les seves vides eren, o havien estat, les persones més estimades.

Els amors, si són amors, no maten. Hi ha una cultura amorosa que és la disfressa històrica d’una cultura masclista que està encara en el nucli dur testicular d’una bona part de la població masculina. La lletra de la copla popular ja indica per on van els trets i a on encerten i maten: La maté porque era mía, y si ella resucitara otra vez la mataría. Segons aquesta cultura del desamor la nòvia és propietat eterna del nòvio, l’enamorada de l’enamorat i l’esposa del marit. La propietat va més enllà de la vida, més enllà de la mort i més enllà de la llei. El pitjor és que aquesta cultura que es porta tatuada dins de la bragueta i del cor també ha estat gravada en els llibres de lleis. Mentre que l’adulteri masculí era una marca en la cartutxera de l’amor clandestí, la carne es débil, l’adulteri femení era un delicte que avui dia encara hi ha països que el castiguen amb la lapidació.

Aquesta lectura compartida per les dones, aquestes sabates buides, aquestes espelmes enceses són la flama que no cessa d’un dolor que no acaba fins que la casa, la llar, sigui un lloc segur on fer l’amor i no la guerra. Una guerra on els morts i ferits porten gairebé sempre nom de dona.

Fotografia: Jaume Muns

Text: José Luis Atienza

Primer premio del II Certamen de Poesía “Constancio Zamora Moreno”, tema Jorge Manrique, organizado por la Fundación Espejo


 Cuna

Paredes: lecho triunfante

de soldados, infanzones,

caballeros,

monjes de adusto semblante,

cruces de piedra y blasones

duraderos.

Pueblo venturoso, albergue

de Jorge Manrique, vida

como ejemplo.

Su memoria aquí se yergue

como una rosa dormida

sobre un templo.

Aquí distinguida cuna

perdura como salvaje

melodía,

aquí el lucero y la luna

dispersan en el paisaje

su poesía.

Polvo de viejo camino

la memoria del poeta

purifica.

Es eterno su destino

y eterna lumbre secreta

le salpica.


Vida

Heredero de un maestro

de la Orden de Santiago

–paz y guerra–,

clarín de sonido ecuestre

era pasión y era halago

de su tierra.


Armas y letras unidas

se dieron cita en su pecho

con fortuna, 

vida partida en dos vidas

y nobleza por derecho

de alta cuna.

Aquellas coplas rotundas

que hicieron que meditara

tanta gente

sentencias fueron profundas,

catarata de agua clara

meramente.

Altas gestas militares

por polvorientos senderos:

luz y arcilla.

Versos bellos, singulares

plasmados en cancioneros 

de Castilla.

Qué probada valentía

en la batalla sangrienta

de Ajofrín.

Qué memorable elegía

sobre la aurora sedienta

de su fin.

Con lira dulce, bucólica

cantaba –donoso estilo–

a la amada.

Por su Majestad Católica

puso la vida en el filo

de una espada.


Muerte

Hombres: viajeros sombríos

hacia profundos ocasos

sin cesar.

Ni siquiera somos ríos

que van a dar con sus pasos

en la mar.

Era su mano martillo

de la guerra, lanza fría

del camino, 

y la muerte hasta el Castillo

de Garcimuñoz un día

terca vino.

Jorge tenía una cita

con la causa verdadera

del partido,

cuando una lanza maldita

lo arrojaba a la pradera

malherido.

Aquí la piedra reseca.

Aquí la sangre en el trigo

derramada.

Aquí la trágica mueca 

por el acero enemigo

provocada.

Y hasta Uclés, humilde villa

que del asedio salvara

cierto día,

viene la dama amarilla

para besarle la cara 

todavía.

Aquí enterraron al hombre

que conjugaba el afán

con la meta.

Beato sea su nombre,

valeroso capitán 

y poeta.

Manuel Terrín Benavides (Albacete)

Premi a la Mamullada. Crònica d’un dissabte best!


Premi Best al millor projecte estratègic: Per la seva singularitat, per haver aconseguit que una de les principals activitats festives i culturals del seu municipi tingui com a protagonista la figura de bestiari festiu, per la seva contribució a que aquesta esdevingui senya d’identitat del seu territori, el jurat ha determinat que el Premi BEST al millor Projecte Estratègic és per “La Mamullada”, impulsat per la Colla del Mamut de Viladecans.

El passat dissabte 21 de novembre de 2015, l’Agrupació del Bestiari Festiu i Popular de Catalunya va convocar un conjunt d’esdeveniments relacionats amb el món del bestiari festiu.

El congrés

El congrés “Bestiari festiu: definició i criteris de catalogació” va aplegar prop de 150 persones al Fòrum Berger Balaguer, on es van presentar continguts relacionats amb el bestiari festiu i el seu procés de catalogació a través de vuit ponències de curta durada. Així doncs, els assistents van poder conèixer aspectes sobre la música que acompanya les figures, les seves danses, l’origen dels dracs, com es cataloga el patrimoni material…

A més, durant la pausa-cafè, els assistents van poder gaudir d’una ballada de cortesia a càrrec del Drac de Vilafranca, el Drac de l’Agrupació i el Poulain de Pézenas (Occitània), declarat obra mestra del patrimoni oral i immaterial per la UNESCO. Fins a un total de dotze figures de bestiari festiu van participar de la mostra de bestiari durant tot el matí.

Totes les entitats de bestiari participants, ponents i convidats van poder gaudir d’un dinar de germanor a Cal Figarot, el local dels Castellers de Vilafranca.

Cercavila de bestiari festiu

A les cinc de la tarda, totes les figures de bestiari festiu van iniciar el camí en cercavila des de la Rambla de Nostra Senyora fins a l’Auditori Municipal. Cada una d’elles va fer una ballada a la Plaça de la Vila, davant l’Ajuntament.

Festivitas Bestiarum

A dos quarts de set, es va donar inici a la gala Festivitas Bestiarum, la celebració de la Nit del Bestiari Festiu. Presentada per Xavier Graset, aquesta segona edició –la passada es va celebrar al Born Centre Cultural de Barcelona– pren un caràcter festiu, de cloenda de la temporada d’actuacions, que pretén reivindicar la declaració oficial del Dia Europeu del Bestiari Festiu (24 de novembre) i que, a més, pretén donar visibilitat i reconeixement als projectes i iniciatives dutes a terme per les entitats federades a l’Agrupació.

L’Ambaixador del Bestiari Festiu 2015, el periodista Jordi Margarit (programa La Primera Pedra de RAC1), va lliurar el testimoni a la nova Ambaixadora del Bestiari Festiu 2016, la periodista Rita Marzoa.

Els Ministrers de Vilafranca van amenitzar la gala amb una actuació de música tradicional.

Els premis Best

Els Premis BEST a la societat els atorga un Jurat format per persones vinculades en l’àmbit de la cultura popular i les administracions. I entre ells n’hi va haver un per a Viladecans.

Per sort, per la nostra ciutat aquest premi s’afegeix als dos anteriors aconseguits per a Coordinadora d’Entitats del Mamut de Viladecans, un del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Lobregat i l‘altre de la Fundació Garcia Nieto, que demostren que aquesta iniciativa popular ha estat un encert i que tots i totes les ciutadanes de Viladecans han pres en Vilamut com un personatge molt estimat i arrelat a Viladecans.

Miguel de la Rubia


Lliurament dels premis de la Fundación Espejo

El passat dia 19 de novembre va tenir lloc l’acte de proclamació dels guanyadors del XII Concurs de poesia en català “Espejo de Viladecans”, així com també el lliurament dels premis de compromís social Ciutat de Viladecans, concedits a l’Associació de Familiars del Centre Ocupacional Caviga i al poeta i rapsoda Miguel Olivas Jiménez. En propers números de la nostra revista anirem publicant les poesies guanyadores.

A la foto, d’esquerra a dreta, hi veiem: Raimond Aguiló (primer premi), Joan Carles González (segon premi), Eliseu Massana (premi autor local), José Luis Atienza (tinent d’alcalde i regidor de Cultura), Josep Alcaraz (president de l’Associació de Familiars del C.O. Caviga), Manuel Olivas (poeta i rapsoda) i Diego Fernández (president de Fundación Espejo).



Aprendre alemany a l’Escola Oficial d’Idiomes de Viladecans

Com ja sabeu l’Escola Oficial d’Idiomes de Viladecans, centre públic del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, ofereix estudis d’anglès, francès i alemany i la possibilitat d’obtenir els certificats oficials de nivell A2, B1, B2 i C1 d’anglès; A2, B1, i B2 de francès i A2 i B1 d’alemany.

Els estudis d’alemany s’ofereixen en modalitat flexibilitzada, és a dir, quadrimestral. Durant el mes de setembre va tenir lloc el primer procés de preinscripció i matrícula en aquesta modalitat i ara obrim un nou termini per poder accedir a aquests estudis. 

Si esteu interessats en aquests estudis d’alemany durant el segon quadrimestre 2015-16, haureu de realitzar una preinscripció en línia, des de la web de l’escola, entre els dies 19 i 22 de gener de 2016. A la web de l’escola (http://www.eoiviladecans.com) trobareu tota la informació en detall. 

En aquest segon quadrimestre podeu optar als cursos de nivell 1A, 1B, 2A, 2B (certificat de nivell A2), 3A i 3B (certificat de nivell B1). Recordeu que en el moment de fer la preinscripció podeu seleccionar l’opció “Prova de Nivell” si penseu que podeu accedir a un nivell superior a 1A. També podeu optar a un nivell superior a 1A en cas que tingueu una certificació d’entre les considerades equivalents i que estaran recollides a l’aplicatiu de preinscripció mateix. En qualsevol cas, no dubteu a posar-vos en contacte amb l’escola (tel.: 936357422, correu electrònic: 

consultes@eoiviladecans.com) en cas que necessiteu qualsevol aclariment. 

Us recordem que els certificats expedits per les EOI són oficials i reconeguts a tot Europa a efectes professionals i com a mèrits de formació personal. 

Durant el mes de juliol l’EOI també ofereix cursos d’idiomes en modalitat intensiva d’anglès, francès i alemany.

Tingueu en compte que el procés de preinscripció per als estudis d’alemany del segon quadrimestre tindrà lloc entre els dies 19 de gener de 2016 a partir de les 9:00 hores i el 22 de gener de 2016 fins les 14:00 hores.

Animeu-vos!


Rodrigo Alonso

Tres vies per ajudar els refugiats

Càritas Diocesana de Sant Feliu ha rebut l’encàrrec del bisbat de coordinar l’atenció que l’Església diocesana presti als refugiats i com a tal va informant periòdicament. Com que aquest procés d’acollida segur que interessa també moltes altres persones a banda de les comunitats cristianes, transcrivim part del seu comunicat:

No tenim novetats referents al que serà el procés d’acollida, no coneixem encara com, quan i en quines condicions es desenvoluparà l’acollida de les persones refugiades. Sembla ser que en una primera etapa de l’acollida, s’acollirà les persones de manera col·lectiva, en centres, albergs, cases de colònies... i que no serà fins passats uns mesos que se les allotjarà de manera individual i per famílies, en habitatges, on es parla que hi podrien estar fins a dos anys. La responsabilitat de l’acollida d’aquestes persones refugiades és del govern de l’Estat, ni la Generalitat, ni els ajuntaments tenen clar quines seran les seves competències, ni quin serà el seu paper en aquest procés d’acollida, però el que sí que hem de tenir clar és que el paper de Càritas i de la resta d’entitats d’Església, ha de ser de subsidiarietat, és a dir haurem d’arribar allà on no arribin les administracions.

Donada aquesta situació, des de la Mesa volem destacar tres aspectes que creiem que són importants.

En aquests moments, per tant, la principal tasca que podem fer, és una tasca de sensibilització i denúncia, reclamant la dignitat i els drets d’aquestes persones, però sobretot perquè s’actuï en les causes que han portat aquestes persones a aquesta situació. Demanar als governs dels diferents estats implicats, unes polítiques de migració i humanitàries que tinguin en compte els drets de les persones.

És important no fer distincions entre refugiats i immigrants econòmics, són dues realitats inseparables i íntimament relacionades. Es tracta de persones i famílies que, per diferents raons, es veuen obligats a marxar de casa per construir una vida més digna.

Hem d’estar preparats per al moment en què arribin els refugiats, per si se’ns demana suport, preveure quins recursos podrem oferir i veure en quin grau hi podrem col·laborar, però ara mateix, no té sentit organitzar cap tipus de campanya de recollida de roba, aliments, joguines, etc... Perquè no sabem quines seran les necessitats d’aquestes persones, ni de moment tenim mitjans per fer arribar tot el que es reculli als països on estan els refugiats.

El que veiem aquests dies no és nou i no només és una crisi humanitària, és el fracàs d’una política mal anomenada migratòria i de cooperació i una manca de polítiques coherents que abordin la complexitat de les causes que motiven la mobilitat humana. És per aquest motiu, que com a Església tenim l’obligació moral d’explicar el drama que estan vivint aquestes persones i reclamar als governs, unes polítiques de migració més justes i una actuació urgent en les causes polítiques, econòmiques o socials que porten a aquestes persones a haver de prendre la decisió d’abandonar les seves cases i famílies, posant en risc les seves vides. No podem permetre que aquestes situacions es tornin a repetir.

De moment no s’ha obert cap compte específic per recollir donatius pels refugiats, donat que desconeixem encara quin serà el nostre paper en aquest procés. Però tots els donatius que estem rebent a Càritas, destinats a la Crisi dels Refugiats, els estem vehiculant a través de Càritas Espanyola, que els fa arribar a les diferents Càritas dels països de trànsit on van arribant els refugiats. Per tant qualsevol donatiu que es vulgui realitzar, es pot fer al núm. de compte de Càritas Diocesana, indicant en el motiu la paraula “Refugiats”.

Càritas Diocesana de Sant Feliu

MÉS INFORMACIÓ I DONATIUS

Telf: 93 652 57 70

Correu electrònic: 

secretaria@caritassantfeliu.cat

Núm. de compte: 

ES65-2100-5000-58-0200042738

Eduquem contra la violència masclista. El missatge del 25 de novembre

 

Avui és 25 de novembre, Dia Internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones, un dia en què arreu es fan condemnes a la xacra que arrasa dones arreu del planeta. Avui és un dia per visualitzar aquest drama, per posar el focus davant el risc que corren moltes dones de perdre les seves vides en mans d’aquells que diuen haver-les estimat. Però això tan sols és a punta de l’iceberg. La mort és la part més punyent de l’angoixa amb què viuen milers i milers de dones.

Però si no mirem sota l’aigua, si no ens fixem en tot allò que no sura, que no surt als mitjans de comunicació, mai acabarem amb les morts. Violència també és la pallissa, el cop de puny, l’estirada de cabells, l’empenta, la por. La por a com arribarà. La por a què em farà. La por a no saber mai si tindrà ganes d’abraçar o d’estomacar. La por a no saber mai què puc fer perquè no sé com reaccionarà. La por a tenir por.

Ara bé, la violència no només pot ser física, la violència pot ser psicològica. Una violència silenciosa que va rosegant per dins les dones i es van perdent a sí mateixes. Una violència que les acomplexa, les manlleva la seva autoestima i la seva dignitat. Un atac constant i discret que perfora les seves ànimes i les converteix en uns éssers vulnerables i desprotegits.

Violència és que et controlin el mòbil. Violència és que et diguin com has d’anar vestida i amb qui no has de parlar. Violència és que et demanin explicacions de forma constant. Violència és que et facin sentir malament perquè no has respost al missatge de forma immediata. Violència és que deixis el cafè amb les amigues per anar corrents al supermercat a comprar cerveses perquè se n’ha quedat sense. Violència és que et diguin que ets seva.

Avui és dia de denúncia, però cada dia és dia de lluita. Perquè si no lluitem, si no combatem ferotgement, les dones sempre seguirem sent “el sexe dèbil”. I quina és l’arma més poderosa de què disposem? L’educació.

Només amb educació podrem apoderar les nenes, les noies i les dones perquè entenguin que aquell que realment t’estima et vol lliure, et vol tal qual ets i et respecta sense condicionants. Només amb educació podrem fer entendre als homes que no som propietat de ningú i que controlar una dona els fa menys homes. Només amb educació combatrem l’ideal de bellesa irreal que esclavitza noies i dones a una imatge que és impossible d’assumir. Només amb educació assolirem la veritable igualtat entre homes i dones, aquella que ens farà lliures i polvoritzarà l’iceberg de la violència masclista.


Bàrbara Lligadas

LLIURE

 


La proa és un pur incendi. Qui en té la culpa s’està amagant a poc a poc, tenyint de vermell i malva la llum. Vespreja, i miro l’espectacle, recolzada damunt el passamà de caoba. El mar, abans blau, esdevé plata, i aquest lloc remot del meu Carib sempre somniat brilla com un diamant.

Al lluny, entre sol, llum i ocells, una bandera negra amiga oneja per recordar-me que no estic sola. Ja fa temps, vaig deixar casa meva i al qui creia el meu amor i va resultar una farsa; vaig abandonar el meu espai conegut, la meva feina, els meus amics, la meva família, i vaig emprendre viatge sense previsió ni desig de tornar mai. Necessitava un canvi, i ara no em penedeixo de res, igual que una Edith Piaf renascuda. Sóc lliure, com mai no ho he estat, capitana de les meves emocions i de la meva tripulació.

Reconec aquella ensenya pirata que ara és més a prop. Veig un dels meus nous amics, que em semblen antics per la màgia de la complicitat, i somric. Està al pont de comandament, té bon aspecte, amb la seva pèl-roja i preciosa melena arrissada, pentinada per la brisa, i em saluda agitant els braços. S’alegra de veure’m, de la mateixa manera que jo em sento en veure’l.

En Víctor és el meu pirata preferit, el meu col·laborador més habitual. El casc de la seva nau és negre i les veles, taronges, en homenatge als cítrics que tant l’apassionen. Tinc sort que ell existeixi. Ell diu el mateix de mi. Recordo converses buides en la meva altra vida. En aquesta, amb persones com ell, de caràcters forts i generosos, i envoltada cada dia dels colors que em regalen el sol, el mar, el cel i els estels, es fa impossible que em calgui cap altre món. Ara aquest és el meu i no el canvio pas per res.

– Hola, vella amiga, com estàs?

El meu pirata estimat i escollit, que ho fa tot sense demanar res a canvi, m’interpel·la amb el seu ample somriure, i la nit va caient sobre nosaltres. Avui soparem junts, a les meves estances privades. Fruirem de la nostra estona compartida, com sempre, com altres vegades. Ni espero ni vull més en aquest moment. Només la xerrada que ens espera i que ens unirà un poc més, un cop més, sota el firmament bell, conegut i familiar que ens guia en les nostres singladures. N’és l’únic testimoni que ens importa i que, mai de la vida, no ens jutjarà pel que fem, pel que som.


Per un Nadal feliç i un Any Nou ple de promeses i desitjos acomplerts.

Patrícia Aliu

patri.aliu@gmail.com

L’any del centenari

 L’any del centenari. De quin centenari estem parlant? Doncs del centenari d’aquesta revista. Que no fa cent anys, sinó, més modestament, cent números. El proper mes de juny sortirà, si no hi ha cap daltabaix per entremig, el número 100 del Viladecans Punt de Trobada. I no cal dir que, als qui formem part de la redacció de la publicació, ens fa molt de goig arribar en aquesta fita.

Ja ho sabeu, però ens agrada recordar-ho un altre cop. Som una revista que es distribueix per correu electrònic, que no cobra res, que les úniques despeses que té són les estrictament tècniques (per exemple, la tinta de l’ordinador que gastem en la impressió en paper que en fem abans d’enviar-la, per llegir-la de cap a cap i evitar que hagi faltes) i, sobretot, el temps que tant els promotors com els que hi escriviu hi dediquem. I som una revista, sobretot, que està totalment oberta a totes les aportacions, opinions, propostes o debats que puguin sorgir. Per dir un exemple, ens enorgulleix que, en aquest temps de debat sobre el futur de Catalunya, aquestes pàgines hagin pogut acollir posicions de totes menes, i que ningú s’hagi estranyat que les acollís.

No sabem encara de quina manera celebrarem el nostre centenari. Ja ens ho pensarem i us ho comunicarem. També us convidem a fer-nos suggeriments sobre aquesta celebració. I, sobretot, us convidem a fer servir aquestes pàgines per aportar les vostres històries, les vostres idees, les vostres reivindicacions, les vostres utopies. Per un Viladecans millor i per un món més digne per a tothom.

De moment, des de la redacció de Viladecans Punt de Trobada us desitgem que tingueu unes molt bones festes i una molt bona entrada de l’any 2016!


diumenge, 15 de novembre del 2015

70 anys del club de beisbol Viladecans


El Club de Beisbol Viladecans va néixer oficialment l’any 1945. Es compleixen enguany els 70 anys d’una entitat que ha passejat el nom de Viladecans per tot arreu. Als anys 80 aquest club esportiu era ja un dels més destacats  de Catalunya i Espanya. Aquestes fotografies de l’any 1981 corresponen a un partit celebrat en el que va ser durant molts anys el seu camp situat darrera l’Hospital i conegut popularment pel camp del Poblat Roca. L’any 1987 es va inaugurar l’Estadi municipal de Beisbol, al Parc de la Torre Roja, i des d’on continuen ara amb la pràctica i la difusió del beisbol.




Jaume Muns

Els noms que es posaven a Viladecans


Els nens Joan, les nenes Maria, i una Maria de Sales

Fa alguns mesos, una amiga de Molins de Rei em va explicar que una besàvia seva era de Viladecans i es dia Maria de Sales. Concretament, Maria de Sales Deu Castells, i havia nascut el 29 d’octubre de 1862. Aquesta noia, anys després, es va casar amb un noi de Molins, i se’n va anar a viure allà.

La informació em va semblar realment destacable. A Viladecans sempre hem dit que era una llàstima que el nom de Sales no hagi fet fortuna, com n’ha fet el de Bruguers a Gavà o el de Vinyet a Sitges. I heus ací que no: que almenys ens consta el cas d’una nena que duia el nom de Sales.

Vaig pensar que valia la pena investigar si en aquella època hi havia hagut més nenes amb aquest nom, i me’n vaig anar a l’arxiu parroquial. I, lamentablement, el llibre o llibres de baptismes entre els anys 1859 i 1917 estan perduts. Vaig mirar aleshores els anys més propers, del 1850 al 1858, i no, no hi ha cap Sales. O sigui que possiblement la Maria de Sales Deu sigui l’única noia que ha dut aquest nom en tota la història de Viladecans. Caldria fer-li un reconeixement públic...

Però bé. Ja que era a l’arxiu, vaig pensar que podria aprofitar el viatge i fer una mirada als noms que es posaven a Viladecans en les diferents èpoques, des que Viladecans va ser parròquia independent, a la primera meitat del segle XVIII. El Jaume Lligadas ja havia fet un primer tast d’aquest tema en aquesta mateixa revista, en un article ara reproduït en el llibre Viladecans, recull d’històries, però em va semblar interessant fer una recerca més àmplia. O sigui que vaig agafar tres mostres, de cinc anys cada una, de tres moments diferents: de 1750 a 1754, de 1850 a 1854, i de 1918 a 1922 (sempre tots dos anys inclosos).

I aquí teniu els resultats, respecte als quals cal tenir en compte dues coses: 

La primera, que en les dues primeres mostres (1750-1754 i 1850-1854) els llibres de baptismes estan en català, i en català és com en transcric aquí els noms, respectant la forma en què estàn escrits i assenyalant, quan s’escau, les diverses versions d’un mateix nom. En canvi, en la tercera mostra (1918-1922) els llibres estan en castellà, i en aquest cas els poso traduïts, que és com sens dubte els deia la gent (encara que no els devia dir amb la correcció normativa amb què els tradueixo: segur que deien Fransiscu i no Francesc, i Dumingu i no Domènec...).

Segurament que alguns dels nens o nenes que van néixer a Viladecans en aquests anys no estan registrats en els llibres baptismals: o perquè els van batejar en algun altre lloc, o perquè no els van batejar, especialment en la tercera mostra, quan ja hi ha algunes famílies que volen manifestar clarament el seu distanciament del catolicisme. Però segur que són molt pocs els casos.

Aquests són, doncs, els noms que es posaven a Viladecans.

Anys 1750-1754 (124 bateigs)

Nens (62): 8 Joan; 6 Baldiri; 6 Francesch/Francisco; 5 Jaume; 5 Miquel; 4 Antoni; 3 Climent/Clement; 3 Joseph; 3 Pere; 2 Banet; 2 Christofol; 2 March; 2 Pau; 2 Salvador; 1 Andreu; 1 Barthomeu; 1 Domingo; 1 Esteva; 1 Falip; 1 Felis; 1 Isidro; 1 Llorenç; 1 Salvi.

Nenes (62): 10 Maria; 6 Eularia; 6 Paula; 5 Coloma; 5 Theresa; 4 Rosa; 3 Francisca; 3 Madrona; 3 Margarida; 2 Anna; 2 Catharina/Chaterina; 2 Geltrudias; 2 Josepa; 2 Madelena; 2 Orosia/Erosia; 1 Antonia; 1 Ignes; 1 Isabel; 1 Monica; 1 Ursula.

Anys 1850-1854 (209 bateigs)

Nens (110): 16 Joan; 12 Jaume; 12 Josep; 8 Anton; 8 Pere; 7 Francisco; 5 Baldiri; 5 Pio; 4 Bernat; 4 Ramon; 3 Climent; 3 Jacinto; 3 Pau; 2 Joaquim; 2 Llorens; 2 Roch; 1 Andreu; 1 Benet; 1 Esteva; 1 Cosma; 1 Feliph; 1 Isidro; 1 Magí; 1 Maurici; 1 Miquel; 1 Nicasi; 1 Rafael; 1 Rossendo; 1 Simeon; 1 Thomas.

Nenes (99): 19 Maria; 8 Teresa/Theresa; 6 Francisca; 6 Rosa; 5 Antonia; 5 Eularia; 4 Joana; 4 Madrona; 4 Rafela/Rafaela; 3 Dolores; 3 Elisabet/Elisavet; 3 Josepha; 2 Engracia; 2 Gaiatana/Caetana; 2 Gertrudis; 2 Ignasia; 2 Magdalena; 2 Marina; 2 Paula; 1 Adelaida; 1 Amalia; 1 Carme; 1 Claudia; 1 Clotilda; 1 Concepcio; 1 Emilia; 1 Jacinta; 1 Llúcia; 1 Margarida; 1 Maria Angela; 1 Maria Anna; 1 Serafina; 1 Sibina.

Anys 1918-1922 (197 bateigs)

Nens (107): 19 Josep; 16 Joan; 12 Jaume; 8 Baldiri; 7 Pere; 5 Anton; 5 Salvador; 4 Francesc; 4 Ramon; 2 Enric; 2 Isidre; 2 Joaquim; 2 Josep Maria, 2 Julià; 2 Llorenç; 2 Miquel; 1 Agustí; 1 Àlvar; 1 Andreu; 1 Claudi, 1 Daniel; 1 Domènec; 1 Esteve; 1 Leonci; 1 Lluís; 1 Manuel; 1 Maurici; 1 Sebastià; 1 Vicenç.

Nenes (90): 14 Maria; 11 Antònia; 10 Rosa; 7 Josepa; 7 Teresa; 3 Carme; 3 Concepció; 3 Eulàlia; 3 Jacinta; 3 Maria Dolors; 2 Assumpció; 2 Francesca; 2 Isabel; 2 Pilar; 2 Trinitat; 1 Anna; 1 Carolina; 1 Cecília; 1 Elvira; 1 Encarnació; 1 Engràcia; 1 Florentina; 1 Fuensanta; 1 Gertrudis; 1 Joaquima; 1 Laura; 1 Margarida; 1 Marina; 1 Primitiva; 1 Ramona.   

Alguns comentaris

En els anys de la primera mostra, Viladecans té entorn de 400 habitants; en els de la segona, entorn de 1.000; i en els de la tercera, entorn de 1.500. Sorprèn, aleshores, que en els anys de la segona mostra hi hagi més bateigs que en els de la tercera. Caldria veure si aquest fet té alguna explicació.

Els noms que es mantenen sempre molt comuns són el de Joan pels nens i el de Maria per les nenes. En canvi, a la primera mostra el nom de Josep és molt poc present. O sigui que la famosa dita que “de Joans, Joseps i ases n’hi ha a totes les cases”, és més aviat recent, de la meitat del segle XIX ençà.

A destacar el pes que el nom de Baldiri té a Viladecans. Baldiri era un sant del sud de França (de Nimes, concretament) que es va popularitzar en aquesta banda del Pirineu i va donar nom a un poble (Sant Boi) i, almenys aquí al Delta, va tenir èxit com a nom de persona.

A destacar també la nul·la presència dels noms típicament catalans com Montserrat i Jordi: no n’hi ha ni un. Sí que hi ha un altre nom català, Mercè, però només un i a la tercera tongada. El significat “catalanista” d’aquests noms no va arrelar fins entrat el segle XX.

A destacar igualment que, en la primera tongada, el nom de Francesc apareix tant en la forma pròpia catalana Francesch com en la forma castellana Francisco. En canvi, a la segona, ja s’escriu només Francisco, fruit sens dubte d’un procés de castellanització però que alhora comporta una forta catalanització dels noms castellans, fins a fer-los irreconeixibles (¿qui, que no ho sapigués, podria endevinar que Cisquet ve del castellà Francisco?).

També és curiós que a la primera mostra s’escrigui Antoni, i a la segona passi a ser Anton, de manera que Antoni no es torni a utilitzar fins fa ben poc.

Una curiositat és el nom de Pio, que apareix cinc cops a la segona mostra. És sens dubte pel papa Pius IX que governava en aquells anys, i que va provocar grans adhesions catòliques perquè se’l considerava assetjat davant els embats de la modernitat. No sé si el nom de Cal Piu, la casa enderrocada que hi havia a la cantonada del carrer Major amb Jaume Abril, ve d’aquí.

Finalment, assenyalem que a la tercera mostra apareix ja un nom d’origen clarament no català: Fuensanta, que és la patrona de Múrcia. Li van posar a la nena Fuensanta Rubio Linares, filla d’una parella originària de la localitat murciana de Guadalupe. També surten dues Pilar, però els seus pares no eren aragonesos: Pilar aleshores ja era un nom difós a molts llocs.

Josep Lligadas Vendrell


Mosquiter de doble ratlla (Phylloscopus inornatus). Reserva Natural del Remolar-Filipines 11/10/2015. Desena citació al Delta del Llobregat

 


El seu àmbit de cria s'estén des dels Urals cap a l'est fins a la Xina, al nord de l'Himàlaia i les seves cadenes muntanyoses associades. A finals de setembre i octubre es pot allunyar fins a Europa Occidental (3.000 km. del seu territori de cria).

Eio Ramon

Más allá de la muerte


Aunque aguarden las tinieblas

al fin de nuestro camino,

aunque la vida no sea

más que un inútil castigo

y el ave de la esperanza

se vaya helando de frío,

aunque los sueños amados

se pierdan en el abismo

y vivamos en la cárcel

del sufrimiento cautivos

agitando las cadenas

de un deseo enloquecido,

aunque el mañana no sea

más que un sepulcro sombrío

y todas nuestras acciones

pasajeros espejismos

sabiendo que de este infierno

no hay nadie que salga vivo,

aunque todos los recuerdos

se pudran en el olvido

y el cielo con que soñamos

sea la piedra de un nicho,

aunque al morir nos parezca

que ya está todo perdido

sintiendo que ha sido un sueño

este dolor que sufrimos,

aunque el tiempo nos arrastre

igual que a imparables ríos

que se derrumban sin tregua

sobre los mares vacíos

sin podernos escapar

de un tiránico destino,

aunque todas las miserias

se claven como cuchillos

y el Olvido nos abrace

igual que a arrugados niños

que lloran ante el terror

de ser sin fin extinguidos,

y la Luz no nos aguarde

detrás del último grito,  

proclamo que hemos amado

y la Vida santifico

y santifico a la aurora

que dora a la mar y el trigo,

y santifico a los hombres

que dentro llevan un niño

y la canción del azul

y ese misterio escondido

que reluce en la mirada

del santo amor que bendigo,

yo bendigo a los que sufren

y a los que aman heridos,

pues brotarán, tras la Muerte

puros jardines de vinos

y mareas de luceros

y bóvedas de narcisos,

y valles de rico néctar

en donde fluyen los himnos

dorados de la alegría

que perfuman como lirios,

y los astros, por los mares

verterán amantes brillos

donde brotarán rosales

de licores prometidos,

y fluirán lagos de auroras

por los cielos más benditos,  

y la noche brillará

como un mar de soles vivos

donde se funden las lunas

y los luceros dormidos,

y en su Luz exprimiremos

los deslumbrantes racimos

que regalan la ambrosía

de milagrosos hechizos, 

y abrazaremos los mares

de los Misterios Divinos,

y transformados seremos

en líquidos astros vivos

que se vierten en cascadas

de gloriosos paroxismos

y en éxtasis que se alzan  

con fulgor desconocido,

y seremos surtidores

ligeros y diamantinos

que destellan por las aguas

de los cielos derretidos

en una amante delicia

de preciosos paraísos,

estallando en una luz

que se agranda en lo Infinito. 

David Coll Rodríguez 

(Madrid – 2015 ) 

Primer premio del II Certamen de Poesía “Constancio Zamora Moreno”, tema libre, organizado por la Fundación Espejo

Presentació del Grup Ecologista Terra i Sal

Benvolguts veïns i conveïns, el proper dia 1 de desembre farem la presentació oficial de l’Associació Grup Ecologista Terra i Sal. Farà justament sis mesos que vam iniciar la marxa, amb els seus esculls però amb moltes ganes i forces. Volem ser la hipotenusa del mar i de la muntanya, volem sumar els potencials que tenim, treballant amb ells i per a ells. Volem que estigueu amb nosaltres, volem que Terra i Sal sigui el punt de l’equilibri del raciocini, conscienciant i actuant a través de nostre voluntariat. Per això us fem saber que teniu una cita el dia 1. Deixeu un forat a l’agenda i veniu a conèixer-nos. Molta terra i sal!

Vatua!

Vatua” és una curiosa degeneració de l’expressió “Voto a...”, que no té res a veure amb les eleccions, sinó que “votar”, aquí, vol dir prometre alguna cosa a la divinitat com a signe d’entrega personal o per demanar un favor. Amb aquest sentit, doncs, van néixer les expressions “voto a Déu”, o “voto a Cristo” (cal tenir en compte que antigament no es deia “Crist”, sinó “Cristo”, pronunciat Cristu). Aquestes expressions, però, van acabar tenint un sentit més d’imprecació i de renec, que no pas de devoció, i per evitar el seu caràcter malsonant “voto a” va passar a promunciar-se “vatua”: “vatua Déu!, “vatua Cristo!”, i després, simplement, “vatua!”.

Posteriorment, per dissimular més el sentit original, es va passar del “vatua Déu!” i “vatua Cristo!” a “vatua dena!” i “vatua listo!”, expressions que deien, potser sense saber-ne l’origen, també la gent de missa. I finalment es va fer ja un pas nou i es va passar a expressions surrealistes, que no volien dir res, com ara “vatua l’olla!”.

A casa, que eren molt de missa, utilitzaven amb freqüència “vatua listo”, “vatua l’olla” i “vatua”, i no amb caràcter d’imprecació, sinó simplement de contrarietat davant una cosa que no havia anat prou bé.

Josep Lligadas Vendrell

Vols una parella lingüística?

No, no és un mètode per lligar (o sí). És una bona manera d’ajudar les persones que volen aprendre català. A Viladecans ja fa molts anys que el mètode funciona, per iniciativa del Consorci de Normalització Lingüística. Com molt bé diu l’Adela, la responsable del programa, el Voluntariat per la llengua té com a objectiu facilitar la pràctica del català a persones que el poden parlar però que no ho han fet mai perquè els fa vergonya o perquè es pensen que no en saben prou. Per això, el Voluntariat per la llengua és una proposta adreçada a gent que parla català, que fan de voluntaris, per fer conversa una hora a la setmana, durant 10 setmanes, amb una persona que necessita practicar-lo (aprenents), per llançar-se a parlar-lo. 

Tant als voluntaris com als aprenents que s’hi inscriuen els demanen una sèrie de dades com ara: quin dia i a quina hora poden quedar amb algú, així com si prefereixen quedar amb un home o una dona, i també quines aficions tenen. A partir d’aquestes dades els busquen una persona que s’ajusti als dies i hores especificats i també es mira que hi hagi algunes afinitats. Per inscriure-s’hi només cal que ens truquin al 93 659 33 28, o també poden fer-ho per Internet a: www.vxl.cat.

L’Adela ens diu que en aquests moments hi ha sis aprenents desaparellats. Els fan falta quatre voluntaris (homes):

- Per un aprenent de 65 anys que pot quedar dimecres o divendres, als matins o a les tardes.

- Per un aprenent de 64 anys que pot quedar els dilluns, a la tarda, a partir de les 18h.

- Per un aprenent de 39 anys que pot quedar els divendres, a partir de les 18h

- Per un aprenent de 42 anys que pot quedar els dilluns al matí.

D’una altra banda, cal trobar dues voluntàries (dones):

- Per a una noia de 27 anys que pot quedar els dilluns, dimarts o dimecres, als matins.

- Per a una noia de 44 anys que pot quedar els dilluns, a partir de les 17h.


Doncs ja ho sabeu: parlant, la gent s’entén.


Refugiats, immigrants, veïns, ciutadans

L’altre dia vaig tenir ocasió d’assistir a una xerrada de Llorenç Olivé, advocat i membre de Justícia i Pau, que treballa en el Departament d’Immigració de la Generalitat. Una persona que coneix bé el tema i que tota la vida, d’una forma o altra ha estat treballant a favor dels immigrants.

No pretenc pas resumir-vos el que es va dir en aquesta xerrada. Però en vaig prendre alguns apunts, que vull compartir amb vosaltres. 

L'atenció als refugiats no és solament un deure moral. Es tracta del compliment d'una llei en vigor... al qual els estats es resisteixen. Vés per on, tant parlar de desobediència, i resulta que Espanya n'és pionera...

El nombre de refugiats és molt minso respecte al total de la població novinguda cada any a Catalunya. Es parla de 15.000 refugiats (3.000 a Catalunya). L'any passat van arribar a Catalunya, que se sàpiga, 118.000 immigrants. La xifra, doncs, és irrisòria en el conjunt.

Europa dóna voltes i voltes al tema dels refugiats. Mentre nosaltres pensem, afeixugats, els països que envolten Síria reben no milers, sinó milions de refugiats. Encara que siguin països petits, amb conflictes, i, com és el cas del Líban, amb molts altres refugiats, provinents de Palestina.

No sembla pas que els països europeus reconsiderin les seves polítiques de venda d'armament ni que revisin quin ha estat el seu paper en l'eclosió dels conflictes bèl·lics que han causat tants refugiats.

Els refugiats que ens arribaran (de moment, de 15.000, n'han arribat 19, que finalment han estat 15; sí, no és un error: 15) no són els que surten per la tele. Són refugiats que fa molts i molts mesos que són en camps. La imatge que veiem per la televisió ens toca el cor, però és una petita part d’una realitat és molt més complexa. S'estan ara distribuint els refugiats que ja han anat superant tots els lents i exasperants obstacles administratius.

Si volem ajudar refugiats, el nostre país és ple de persones immigrades que han vingut per conflictes que potser desconeixem o hem oblidat, i que no han obtingut la condició de refugiat, però que necessiten ajut. Ser considerat immigrant econòmic o refugiat depèn molt sovint de qüestions purament polítiques o administratives. Depèn per exemple de les relacions bilaterals amb el país en qüestió.

La immigració afecta el 3 % de la població mundial. Si els consideréssim un sol país, seria el cinquè més gran del món. I més del 50 % d'aquests immigrants són menors de 18 anys.

Els refugiats no són pas els únics que necessiten suport. Hi ha la gent d'aquí que ha perdut casa i o feina, que viu en condicions precàries; hi ha els immigrants amb o sense papers que malviuen. Estaria bé que tots plegats poguessin beneficiar-se de tots els recursos que som capaços de generar. La imatge d'Aylan mort a la platja ha estat més potent que la del veí desnonat. Però tothom necessita suport de la mateixa manera.

Hi ha qui mira malament els refugiats perquè la llei estableix que rebran ajuts, però aquests ajuts, escassos, són només per a mig any. Després hauran de passar per les mateixes dificultats que tothom.

 Molts dels refugiats que ens arriben són persones amb formació i estalvis, que es veuen despullades de tot el que tenen perquè el sistema d'accés europeu els deixa en mans de les màfies, cosa que comporta que després hagin de ser destinataris d'ajuts. Per què les ambaixades no inicien els tràmits de refugiat en el lloc d'origen?

Sembla que alguns països es plantegen donar l'estatut de refugiat a qui estigui més qualificat o els convingui més. És una bona manera d'exemplificar que la qüestió dels refugiats és, com en tantes altres coses, una qüestió de classe.

Cal anar amb compte amb el tipus de solidaritat que gestionem. En general el que sol anar millor són diners en mans d'entitats solvents. Donar coses (roba, estris...) no serveix de gran cosa si no es compta amb una logística important aquí i allà, i si no hi ha uns recursos potents per pagar el transport. Sol ser molt millor comprar el que fa falta a la zona, és una forma també de generar riquesa allà. 

Hauríem de recuperar la memòria històrica dels exilis i migracions del nostre país...

Mercè Solé

El carter no tornarà a trucar

La vida és injusta i la mort ho és més encara. Mirem la foto, la mirada cap amunt del Jordi Miralles, i sembla que estigui encara aquí, entre nosaltres, en la fila que fa seva la banderola de Defensem l’Hospital de Viladecans. El seu origen popular feia que quan parlava el Jordi se li entengués tot. En aquests temps de descrèdit de la política de les portes giratòries (surts de polític per una porta i entres per l’altra en algun consell d’administració), ell va mantenir la dignitat de les classes subalternes. Va superar la prova del nou en passar amb naturalitat de ser càrrec polític a ciutadà qualsevol. Ell era carter abans de ser coordinador d’EUiA, abans de ser parlamentari, i carter continuava sent després de ser coordinador i després de ser parlamentari.

Avui t’he portat una carta,  em deia quan el trobava amb el carret de bossa groga, amb la humilitat, la dignitat i l’orgull de ser fidel als seus orígens, a la seva identitat: ser una persona treballadora a qui ningú li regala res. Una persona normal que es guanya el pa amb la suor del seu front.

El més d’admirable no és que passés de parlamentari a carter, sinó que arribés de carter a parlamentari i coordinador. Pocs carters/es, electricistes, caixers/es de supermercats, venedors/es de sabates o de cotxes, i la resta d’ocupacions tan modestes com imprescindibles que són la base dels suports de l’esquerra arriben a ser coordinadors o parlamentaris. Això diu molt a favor del partit al qual va consagrar la seva vida fins al dia de la seva mort. L’esquerra s’ha tornat massa exquisida. Fa anys que se li ha avariat l’ascensor que feia possible que nois de barri com el Jordi tinguessin igualtat d’oportunitats en la política per aspirar a tot. La seva última aventura democràtica va ser fer de palanca per prendre-li al PP l’única alcaldia del Baix Llobregat. Va lluitar per una vida millor per a tothom, però amb poc més de 53 anys, un bacteri invisible li va treure la seva sense avisar. Una lliçó d’humilitat sobre la nostra fragilitat d’éssers humans.

Deixa la petjada de la seva empremta  a les vides de la gent del seu partit, en aquella gent que el vam conèixer i quan mirem la foto recordem la seva veu i el seu somriure. Ens ha recordat que això de la vida i la mort va de debò. No és cap consol, però per als que el vam conèixer ell segueix vivint entre nosaltres en els batecs de la memòria, i les idees a les quals va dedicar cos i ànima segueixen vives i cuejant. Els nostres somnis ens sobreviuen. 

José Luis Atienza

Fins sempre, Jordi

Jordi Miralles, treballant com a carter

Darrerament, s’ha parlat molt de la nova i la vella política amb el supòsit que la nova és una solució i que la vella política és negativa per si mateixa. No es distingeix qui representa la nova o vella política, ni quins objectius persegueix.

Vull parlar-vos d’un amic meu, del qual no podria dir si pertanyia a la nova o a la vella política. Sí que tinc molt clar que era un polític de carrer i de cercar solucions per a aquells desafavorits que més les necessitaven. Un home, que per mi sí que havia representat la bona política. Un polític que podia estar en política institucional  i que a la vegada acompanyava els treballadors en les seves reivindicacions. 

Un revolucionari, que vaig conèixer allà pel 1985 als CjC (Col·lectiu de Joves Comunistes), una organització de joves revolucionaris, de la qual acabaria sent Secretari General. Des de llavors hem compartit vida política i estratègia. Un company i amic que ha defensat “el front d’esquerres” com a estratègia política i que, de mica en mica, ha anat forjant unitat de les esquerres i ha estat peça clau en la seva entesa. Des de les seves responsabilitats a Esquerra Unida i Alternativa, de la qual va ser Coordinador General, va apostar per la unitat de l’esquerra transformadora i amb ella, pel canvi polític a Catalunya quan el Govern d’Entesa va treure del Govern de la Generalitat CiU, un partit que durant 23 anys va respondre només als interessos dels poderosos i com veiem ara, a altres interessos bastant foscos. M’estic referint, és clar, a Jordi Miralles.

La relació d’en Jordi amb Viladecans demostra un cop més el tarannà del bon polític que era, i com diria un altre Jordi, Évole per més senyes, era un polític que va utilitzar la porta giratòria per tornar a la feina en la qual havia treballat des de molt jovenet, abans d’exercir la política institucional. Quan va deixar de ser diputat del Parlament de Catalunya, va tornar de carter, ara, a Viladecans. Un carter que amb el caràcter d’en Jordi, era molt proper al veïnat, i que va patir, segons em va comentar, la seva adaptació a les noves condicions laborals que se li presentaven, ja que li tocava fer les substitucions en una ciutat de la qual desconeixia la situació dels seus carrers.

Però, a més de fer política o de carter a Viladecans, el podíem veure gaudint de la Festa Major, altres fites culturals o d’algunes sortides del Mamut acompanyat dels seus.

La seva sortida de la política institucional, com la d’altres coneguts, no va significar l’abandonament de la política. En Jordi, a la seva ciutat de residència,  va treballar per forjar una aliança, “Movem Castelldefels”, que ajudés a treure el PP del govern de la ciutat veïna. I aquesta aposta es va fer realitat. Era una de les útimes apostes per allò que sempre va defensar, la pluralitat i diversitat de les esquerres i la necessitat que s’entenguessin. 

Malauradament, als 53 anys, després de lluitar durant més de dos mesos amb una meningitis, el darrer 14 d’octubre, alguns van perdre el seu carter de barri però, sobretot, molta gent vam perdre un defensor dels drets de treballadors. 

Jo, a més, perdo un bon company i amic que sempre ens recordava una dita: “Vive como piensas porque si no acabarás pensando como vives”.

Miguel de la Rubia