La proa és un pur incendi. Qui en té la culpa s’està amagant a poc a poc, tenyint de vermell i malva la llum. Vespreja, i miro l’espectacle, recolzada damunt el passamà de caoba. El mar, abans blau, esdevé plata, i aquest lloc remot del meu Carib sempre somniat brilla com un diamant.
Al lluny, entre sol, llum i ocells, una bandera negra amiga oneja per recordar-me que no estic sola. Ja fa temps, vaig deixar casa meva i al qui creia el meu amor i va resultar una farsa; vaig abandonar el meu espai conegut, la meva feina, els meus amics, la meva família, i vaig emprendre viatge sense previsió ni desig de tornar mai. Necessitava un canvi, i ara no em penedeixo de res, igual que una Edith Piaf renascuda. Sóc lliure, com mai no ho he estat, capitana de les meves emocions i de la meva tripulació.
Reconec aquella ensenya pirata que ara és més a prop. Veig un dels meus nous amics, que em semblen antics per la màgia de la complicitat, i somric. Està al pont de comandament, té bon aspecte, amb la seva pèl-roja i preciosa melena arrissada, pentinada per la brisa, i em saluda agitant els braços. S’alegra de veure’m, de la mateixa manera que jo em sento en veure’l.
En Víctor és el meu pirata preferit, el meu col·laborador més habitual. El casc de la seva nau és negre i les veles, taronges, en homenatge als cítrics que tant l’apassionen. Tinc sort que ell existeixi. Ell diu el mateix de mi. Recordo converses buides en la meva altra vida. En aquesta, amb persones com ell, de caràcters forts i generosos, i envoltada cada dia dels colors que em regalen el sol, el mar, el cel i els estels, es fa impossible que em calgui cap altre món. Ara aquest és el meu i no el canvio pas per res.
– Hola, vella amiga, com estàs?
El meu pirata estimat i escollit, que ho fa tot sense demanar res a canvi, m’interpel·la amb el seu ample somriure, i la nit va caient sobre nosaltres. Avui soparem junts, a les meves estances privades. Fruirem de la nostra estona compartida, com sempre, com altres vegades. Ni espero ni vull més en aquest moment. Només la xerrada que ens espera i que ens unirà un poc més, un cop més, sota el firmament bell, conegut i familiar que ens guia en les nostres singladures. N’és l’únic testimoni que ens importa i que, mai de la vida, no ens jutjarà pel que fem, pel que som.
Per un Nadal feliç i un Any Nou ple de promeses i desitjos acomplerts.
Patrícia Aliu
patri.aliu@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada