diumenge, 28 de juliol del 2013

Hospital de Viladecans: la lluita continua

Juliol 1978
Els veïns de Viladecans es van manifestar per aconseguir un hospital per a la ciutat i la comarca.

Juliol 2013
Els veïns, les associacions i entitats, els partits polítics i els sindicats dels municipis de Begues, Castelldefels, Gavà, Sant Climent i Viladecans, tornen a reivindicar l’hospital per tal que continuï essent un hospital de referència a la comarca i en contra de la privatització dels serveis hospitalaris. 



Jaume Muns

dissabte, 27 de juliol del 2013

Els noms de les cases: “Cal” i “Can”

Can Sellarès

Cal Fusteret

Ca l'Almirall
En el número de febrer d’aquesta revista, i en aquesta mateixa secció, comentava que a tota aquesta zona nostra del Delta del Llobregat se li podia aplicar allà que Jaume Codina deia a propòsit del Prat: que va ser, fins no fa pas tant, un territori aïllat, “a les portes de Barcelona però increïblement lluny”.
Quan va començar la industrialització, i més encara després amb la immigració i la globalització, aquest aïllament va desaparèixer, i ara estem sotmesos a totes les influències. Però fins aleshores, en el nivell de les formes de vida, és a dir, en qüestions com el vestir o el parlar, podem dir que, realment, estàvem increïblement lluny de Barcelona. 
Una de les conseqüències positives d’aquest aïllament és que s’han pogut mantenir, i es mantenen encara, formes de parlar molt genuïnes, molt poc contaminades, molt profundament arrelades. Però, certament, ara tot això està canviant a tota velocitat. Fa anys que vam deixar la faixa i el mocador de cap, i juntament amb la nova forma de vestir ens va entrar també una forma més globalitzada de parlar. Però tot i així, com que la llengua està més enganxada a l’ànima que no pas el vestit, la llengua encara perdura i encara la podem repescar. Segurament que nosaltres som els últims que ho podem fer, i per això val la pena de dedicar-hi alguns esforços. En aquell article de febrer, em referia a les característiques peculiars en la manera d’anomenar les persones en el Viladecans de fa cent anys, i que va perdurar fins ben ençà, i que en molts casos encara perdura. Fa dos mesos, em vaig referir a un cas concret en la manera d’anomenar els llocs: els camps de l’Enregàs. I ara, en aquest article, dintre la manera d’anomenar els llocs, em voldria referir a un aspecte concret de la manera d’anomenar les cases: l’ús que fem de la partícula “cal” (per exemple, quan diem cal Menut) o la particula “can” (per exemple, can Bruguera) 
Deia fa un moment que nosaltres som segurament els últims que encara podem repescar la llengua pagesa, abans que quedi sepultada per totes les contaminacions. Doncs bé. Així com quan apliquem aquesta possibilitat als noms de les persones no podem pretendre res més que fer inventari de com s’utilitzaven, i no pas intentar recuperar-los, quan ens referim als noms dels llocs la cosa canvia. Els noms dels llocs, sí que els podem mantenir. Nosaltres hem rebut els noms dels nostres pares i dels nostres avis, i a més podem preguntar encara a la gent gran que ha rebut els noms d’una forma sens dubte més neta. És, doncs, una urgència escoltar aquests noms i deixar-los fixats, com a estació final de la parla que ens ha arribat, i que serà el millor testimoni que podrem deixar als qui vinguin darrere. 
Aturem-nos, doncs, en aquest cas concret: l’ús de la partícula “cal” o “can” per anomenar una casa. Si ens fixem en el nucli urbà de Viladecans, queda molt clar que en gairebé tots els casos s’utilitza “cal”: cal Banato, cal Pocapina, cal Figuerons, cal Calic, cal Riveró, cal Cot… i les poques excepcions que hi ha corresponen a senyors de Barcelona instal·lats a Viladecans, com és el cas de can Bruguera, o fins i tot de can Roca, que és com molta gent coneixia, i encara coneix, la fàbrica Roca Radiadors. I també s’utilitza “cal” en les antigues masies que fa temps que van quedar situades dins el nucli del poble: ca l’Almirall, cal Basomba, cal Marcó. 
En canvi, si anem fora del nucli urbà, a les masies que continuen sent masies aïllades, o que fa poc que han quedat rodejades de cases pel creixement de la població en aquests darrers anys, hi trobem de tot: masies clarament designades amb la partícula “can”, com can Torrents, can Sellarès, can Seguí, o la ja desapareguda can Pastera; d’altres clarament designades amb “cal”, com cal Menut, cal Roc de les Marines, cal Pere Trius, cal Dimoni, o la ja desapareguda cal Barratet; i altres que fluctuen, com és el cas de cal Simon o can Simon, que hi ha qui ho diu d’una manera i qui ho diu d’una altra. 
I encara s’hi pot afegir una altra dada. I és que sovint es donava el cas que famílies que feien de masovers en alguna d’aquestes masies, quan tenien ja possibilitats d’independitzar-se i d’anar-se’n a viure dins el nucli urbà, continuaven sent conegudes amb el nom de la masia, però aleshores, si eren d’una masia amb “cal”, continuaven igual (per exemple, cal Ginestar o cal Cot), però si era amb “can”, passava a ser “cal”. És a dir, que els masovers de can Pastera o can Sellarès, quan es van establir dins el nucli urbà van passar a ser coneguts com cal Pastera o cal Sellarès. Dins el nucli urbà, tothom era “cal”, llevat, com hem dit, d’alguns senyors importants.
Què hi ha al darrere de tot això? És bastant senzill. Prové d’un fet que en el número de fa dos mesos d’aquesta revista, en parlar de l’Enregàs, ja vam comentar. “Can” ve, com és sabut, de “casa d’en”, mentre que “cal” ve de “casa del”.  I resulta que, al llarg dels segles, mentre que en el territori que coneixem com la Catalunya Vella, és a dir, del Llobregat cap a França, s’ha mantingut en general el tractament “en” per anomenar les persones (en Joan, en Pere, en Coromines), a la Catalunya nova, és a dir, del Llobregat cap avall, com és el cas de Viladecans, aquest tractament ha anat desapareixent i s’ha anat introduint més aviat l’article “el” (el Jordi, el Xim-xim, el Comellas). 
Com a conseqüència, dins el nucli urbà, que era el lloc més viu i canviant, “can” (o sigui “casa d’en”) va anar sent substituït per “cal” (“casa del”), perquè això és el que més corresponia a la manera de parlar habitual, excepte, com hem dit, en el cas de la gent considerada més important. 
En canvi, a les masies de fora, com que el tracte era més llunyà, el canvi no va ser tan universal, de manera que “can” es va mantenir en els noms més antics i que havien quedat com més arrelats en la manera de parlar, mentre que en els altres es va anar fent servir també el “cal”, com dins el nucli urbà. No sé si s’hi podria afegir també que quan es tracta d’un nom de persona, o d’un qualificatiu, o d’un nom comú, aquesta substitució de “can” per “cal” es dóna pràcticament sempre (cal Pere Trius, cal Menut, cal Ginestar), mentre que si és un cognom és més fàcil que es mantingui el “can” (can Torrents, can Sellarès, can Seguí); però aquesta hipòtesi és només això, una hipòtesi. 
I bé. Per acabar, deixeu-me dir que aquesta manera de parlar que hem rebut dels nostres pares i els nostres avis s’està contaminant cada cop més. Per exemple, perquè a la televisió es tendeix a fer servir sempre “can”, i això provoca que nosaltres també substituïm el “cal” genuí de Viladecans pel “can” televisiu, cosa que és, evidentment, una pèrdua. Per això val tant la pena, ara que encara hi som a temps, recollir aquestes formes més genuïnes, que són petits però valuosos vestigis de la nostra història ciutadana.
Josep Lligadas

divendres, 26 de juliol del 2013

Fèlix Moreno, company de Roca

Havia nascut a Calasparra de Múrcia. Fill de pares vinguts a Cornellà els anys seixanta, sempre residí a Cornellà. Morí en el 1996 –als 43 anys per raó d’un càncer– després d’esmerçar tota la seva curta vida servint la classe obrera fent sindicalisme, fos esbombant des de dins i des de fora el sindicat “vertical” en el temps franquista, o mirant de fer possible la “Intersindical del Baix Llobregat” dins un unitarisme a ultrança al començament de la transició, o recolzant i orientant les lluites dels afiliats a la CONC durant els anys d’assentament de la democràcia.
Amb ell vaig aprendre que el Sindicat era una eina. Una eina per fer front de manera col·lectiva a les relacions desiguals en les quals els treballadors si ho fan individualment tenen totes les de perdre.
Amb ell vaig aprendre que el moviment obrer és el conjunt d’accions d’aquesta classe social, empreses per resoldre o posar fre a les condicions que el propietari imposa a l’assalariat en el seu afany sense limit d’acumulació de capital.
Amb ell vaig aprendre que al si de cada classe social hi ha contradiccions que s’han de conèixer i tenir en compte si es vol avançar en l’emancipació, i com en la confrontació, la divisió desplaça les solucions a favor de qui té l’hegemonia.
D’aquestes coses, i d’altres, discutíem l’any 1974 a les reunions setmanals de la cèl·lula de Bandera Roja a Viladecans, mesos abans d’acabar tornant a la casa gran: el PSUC. En aquestes reunions de Bandera repassàvem el dia a dia dins els entorns respectius, ja fossin temes estrictament de Partit, de CC.OO. o de l’associacionisme veïnal, i analitzàvem el qui és qui de tot el que es movia. Seguidament fèiem una estona de discussió teòrica i finalment encaràvem les accions a emprendre en els dies següents. En Fèlix Moreno era qui ens endinsava en el món de Roca Radiadors.   
D’ell vaig aprendre que l’avantguarda del moviment obrer la configura la gent amb el grau de consciència més elevat, però també l’”ai!” d’aquelles avantguardes que amb poca intel·ligència deixin de sentir l’escalf al clatell del conjunt dels seus companys avançant-se més enllà d’un pas. Hauran suïcidat el seu activisme i potser homicidiat el moviment.
D’ell vaig aprendre que les vagues només es poden convocar per ser guanyades. Que les indefinides les acabaràs perdent si començant-la cent treballadors a l’endemà en sou vuitanta, i que si dos dies després a les imprescindibles accions per estendre-la només te n’hi vénen cinquanta abans d’acabar la setmana no fareu la dotzena i s’haurà acabat el bròquil. 
D’ell vaig aprendre que la negociació col·lectiva és quasi bé un fi en si mateix i que en ella no sols s’ha d’incidir en els aspectes salarials de la contractació, sinó també en els processos productius per millorar-ne les condicions. 
En Fèlix Moreno havia vingut a raure a Viladecans i a estudiar el batxillerat a l’Institut de Gavà quan pel seu activisme començà a tenir problemes al de Cornellà. Ho féu juntament amb amb en Josep Palau, un altre jove memorable. A disset anys tots dos ja militaven a Bandera Roja. El seu nom “de guerra” era Hilario. Acabant el batxillerat, en Fèlix entrà a treballar a la Roca l’any 1974, en temps de la vaga general del Baix Llobregat solidària de les vagues d’Elsa i de Solvay. Vingué a casa nostra farcit d’activisme clandestí atresorat als barris de la Gavarra i Bonavista de Cornellà dins les Comissions de Barris i Fàbriques, al costat d’en Paco Arias, de l’Emilio García, de l’Isabel Aunión, d’en Benigno Martinez i d’en Pepe Vega, entre d’altres. Per tant, res li venia de nou.
A Roca Radiadors hi entrà per reforçar el moviment obrer desballestat pels acomiadaments de la vaga de 1971 i per refer les escapçades CC.OO. després de la detenció d’en Jaume Puig (el Peli), l’any 1973. 
Posant en contacte els uns amb als altres, motivant accions ara aquí ara allà, impulsant aturades parcials per això o per allò, en Fèlix Moreno va anar filant el moviment de Comissions Obreres a la fàbrica Roca. Aquestes, l’any que Franco moria, acabaren aconseguint un bon nombre de representants en les eleccions sindicals que l’empresa sempre copava. CC.OO, però, no aconseguí la suficient força per arrossegar i representar els prop de cinc mil treballadors de la fàbrica. D’entre tots aquells companys de lluita obrera, recordo com en Fèlix em parlava molt bé d’en Garcia Serralta, d’en Francisco Santiago i d’en Sánchez Sánchez, fins i tot de la gent de CNT malgrat que aquests eren de corda sindical ben diferent.
Mai fou un lider, ni ho pretengué. Més aviat al contrari, malfiant de la gent d’ego pujat, el seu tarannà el duia a apropar-se als qui feien bona conjugació dels verbs cooperar o col·laborar. Sempre em semblà que qui el menà a vincular el seu viure al sindicalisme fou la consciencia de classe acumulada en la praxi i en l’anàlisi intel·ligent del fastigós perquè de moltes coses. Només l’amistat, la companyonia i l’exercici de la solidaritat li compensaven les pesantors de l’explotació fabril i de l’enuig de confrontar idees amb companys de feina massa viscerals.
L’any 1976 érem a punt de canviar les regles del joc. El dictador acabava de morir com a tal a l’hospital, però finalment tot bullia. El moviment obrer “eclosionava” també malgrat que el moment ja era de greu crisi i la inflació rondava el 20%. Dotar-se d’un autèntic sindicat unitari per defensar-se en el món del treball era tan important com arribar a un autèntic sistema de delegació i representació política deixant ben definida la diferència entre tots dos àmbits. De sota els llençols emergia tota mena de gent fins llavors adormida. Altrament, el PSUC veia com la ruptura, tant de temps lluitada, li era bescanviada per la ruptura reformada de primer, via “Platajunta”, per la reforma rupturada de segon, i finalment per la reforma a seques, ben seques, gràcies al referèndum del 6 de desembre en el qual amb una participació del 77% a tot Espanya, més del 90% de la gent votà SI. 
En la batalla per canviar les coses de la manera més favorable a la classe obrera, en Fèlix Moreno visqué aquell inefable any com a capdavanter de CC.OO. a les dues vagues de Roca. En sortí no massa bé de la primera i força malament de la segona. En aquesta, després de la primera jornada d’atur a finals d’octubre recolzant la revisió semestral, fou sancionat per encapçalar-la. Això motivà una nova aturada total –el 6 de novembre– de la qual en sortí acomiadat en Sánchez Sánchez –també per capdavanter– i a partir d’aquí començà la vaga indefinida dels noranta-cinc dies. En Fèlix Moreno ja mai més tornà a esmicolar motlles de banyeres a Roca Radiadors.
Després d’una pantomima de negociació per part de l’empresa, que motivà que l’assemblea de treballadors del dia 2 de desembre votés a favor del “laude” (amb l’esperança que el mediador els compensés almenys l’augment del cost de la vida d’aquell any), i després que quaranta-cinc dels delegats romanguessin acomiadats sense negociacions a la vista, la vaga entrà en un atzucac dominat per trabucaires que avantposaven la restitució de la dignitat dels delegats a tornar a seure per negociar. D’enfrontar aquesta posició és d’on molta de la gent de Comissions Obreres –i en Fèlix especialment– en sortí escaldada. Ell i la gent del PSUC, no perquè fos una consigna sinó perquè així ho creien, defensà sempre a les assemblees l’absoluta necessitat d’obrir qualsevol via de negociació en la qual incloure totes les indignitats a resoldre. No era cosa de fer un pols –en dies de Nadal i sense cobrar– recolzat només en assemblees de tres-cents treballadors, en una fàbrica de cinc mil, contra qui demostrava que a més a més de suportar la crisi amb bons estocs i estalviant-se un fotimer en nòmines, tenia molt males intencions addicionals. A finals de gener es va saber que Roca tornava a ser una empresa totalment familiar després de recuperar les accions –de l’esparverada “Standar” americana–, emeses cercant el capital necessari per l’expansió fabril a Alcalà de Guadaira i a Alcalà d’Henares. La vaga acabà fatalment l’onze de febrer. La lluita obrera no.
Dies després prenia força la reclamació d’amnistia política i laboral. En Fèlix Moreno les batallà. Però un cop aconseguida, ell –dolgut– no s’hi volgué acollir. Sí, dolgut. Havia rebut tal quantitat d’imprecacions i insults, i s’havia sentit amenaçat fins a tal punt en les assemblees defensant el que creia, que va creure que difícilment podria tornar a sentir-se company i anar de bracet amb els fautors. Amén del fàstic d’haver-se de tornar a trobar representant els treballadors amb el llavors gerent de Roca Salvador Gabarró Serra, qui avui amb 78 anys encara “no en té prous” i fa de president de Gas Natural, d’Unión Fenosa i de vicepresident a La Caixa. 
I és que en Fèlix Moreno López, partidari, com molts d’altres, de la lluita contínua, sabia el que es va dir ja fa bastant més de dos mil anys: “... Hi ha un temps d’enrunar i un temps de construir, un temps de callar i un temps de parlar, un temps de lluitar i un temps de fer les paus, un temps de plantar i un temps de collir...”, però també que enlloc està escrit  que esdevenir mesell fos una virtut, i fins a morir es dedicà al sindicalisme de classe.
Andreu Comellas

dijous, 25 de juliol del 2013

Els homes de la República i la Revolució, 1931-1939 (II)

Segell del Consell Municipal de Viladecans emprat entre novembre de 1936 i desembre de 1938.Font: Arxiu Municipal de Viladecans, AMVA.

El cop d’estat militar del 18 de juliol va condicionar, inexorablement, tot l’esdevenir de la República al llarg de la resta de 1936 i fins a l’abril de 1939, quan oficialment s’acabà la guerra i amb ella el règim republicà, malgrat que aquest a Catalunya s’acabés el 10 de febrer de 1939, quan les tropes franquistes ocupen la frontera catalana amb França.
Les característiques principals de les corporacions municipals d’aquestes dates, entre el 18 de juliol de 1936 i el 25 de gener de 1939, per a Viladecans, són: el manteniment de l’alcaldia en la persona de Llorenç Puig (ERC) al llarg dels tres anys de revolució i guerra; el manteniment d’ERC com a partit majoritari a Viladecans amb equilibri de poders i força amb la CNT, fins als fets de maig de 1937, data a partir de la qual, els comunistes del PSUC aniran agafant més influència i pes polític en detriment de la CNT; l’intent de crear una nova estructura organitzativa a partir de la constitució del Consell Municipal; el fet que els consells municipals estiguin integrats, únicament, per ciutadans militants dels partits polítics i organitzacions sindicals d’esquerres; que el nombre dels seus representants en el Consell Municipal és proporcional al nombre de representants que cada partit polític o organització sindical disposa en el Govern de Catalunya –sempre i quan l’organització política tingui representació en el municipi– i, finalment, la continua substitució de consellers municipals que es van succeint al llarg del temps, atesa la seva incorporació al front, ja sigui de manera voluntària, com a milicià, o amb caràcter forçós, amb les crides de les lleves fetes pel Govern de la República.
Amb el cop d’estat militar, la dreta feixista provocà el que, molt possiblement, i d’una altra manera, no s’hagués produït: la revolució de les classes populars. A partir del 19 de juliol, amb el sufocament de la insurrecció, Catalunya entra en una espiral revolucionària, on el poder legalment constituït, tant del Govern de la Generalitat com dels ajuntaments, queda diluït per la força del poble armat, fonamentalment dirigit per la central anarcosindicalista (CNT-FAI). En la majoria de les poblacions catalanes es constitueixen comitès revolucionaris, després convertits en comitès de milícies antifeixistes que són els que detentaran, d’una manera clara i hegemònica, l’autoritat i els govern dels municipis, malgrat que nominalment es mantingui una corporació municipal i un alcalde. 
A Viladecans, el Comitè de Milícies, en aquests primers dies de la revolució, estarà integrat per tres membres de la CNT-FAI (Marià Sanjuan, Juan Carrique i Cayetano Piñero) i per dos d’ERC (Llorenç Puig, com a alcalde, i Josep Iturrioz com a màxim responsable del partit), sota la presidència, molt possiblement, de Marià Sanjuan. Durant uns mesos, fins a finals de setembre de 1936, hi haurà aquesta dualitat de poders: un alcalde d’ERC i un president del Comitè de Milícies de la CNT.
D’altra banda, els membres de la corporació municipal, en aquestes dates, seran tots representants d’ERC, una vegada expulsats, de facto, els regidors dels partits de dretes. Aquesta situació es veurà legalitzada el 4 d’agost de 1936 amb la constitució d’un nou ajuntament, el qual per decret del Govern de Catalunya, només estarà format per aquells militants designats pels partits que havien constituït el Front Popular. Pel cas de Viladecans, la corporació la integraran únicament ciutadans militants o simpatitzants d’ERC. Aquest ajuntament només durarà fins al 20 d’octubre, data en la qual pren possessió una nova corporació que ja reflecteix l’equilibri de poders polítics que hi ha a Catalunya i que també és reflex del Govern Tarradellas, format el 26 de setembre, i en el qual s’havia donat l’entrada als anarquistes, una vegada dissolt el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, dominat per la CNT. Aquest nou Consell Municipal –denominació de l’ajuntament a partir del 24 d’octubre de 1936– quedarà format per 4 membres d’ERC, 4 de la CNT, 2 d’UGT-PSUC (el Partit Socialista Unificat de Catalunya s’havia fundat el 23 de juliol) i un conseller de la Unió de Rabassaires (UR) amb les següents conselleries: 


Per qüestions administratives, el Consell Municipal es torna a reestructurar el 22 de gener de 1937, reduint-se el nombre de consellers d’11 a 9, en detriment d’ERC i de la CNT que quedaran amb tres consellers, però afavorint la figura de Juan Carrique (CNT), que a banda de mantenir Defensa, disposarà, també, de les conselleries de Treball i Obres Públiques.
La darrera reestructuració del Consell Municipal és del 16 d’octubre de 1937, i ja reflecteix els canvis polítics que s’havien produït a Catalunya a partir dels fets violents de primers de maig de 1937, quan les forces anarquistes i del POUM s’enfronten a les forces de la Generalitat recolzats pels milicians del PSUC: s’incrementa la representació municipal del PSUC (de 2 a 3 consellers, amb la incorporació de Manuel Amigó) igualant així la representació d’ERC i la CNT. Tot ens indica que es produeix una pèrdua de poder de la CNT local en favor del PSUC.
Davant de tot el reguitzell de substitucions de consellers municipals, produïts per la seva incorporació al front al ser mobilitzades les seves quintes, el darrer Consell Municipal que afrontarà la caiguda de Viladecans, a partir del 10 de juny de 1938, fins a l’entrada de les tropes de l’Exèrcit d’Ocupació franquista el 25 de gener de 1939, estarà integrat per les següents persones:
Finalment, el 31 de gener, amb el poble “liberado” es formarà una primera Comissió Gestora Municipal, nomenada pel general en cap de l’Exèrcit Marroquí que serà ratificada el 6 de febrer de 1939, presidida per l’alcalde de la dictadura de Primo de Rivera: Pere Masellach Monmany. Però, aquesta ja es un altra història, i en aquest cas, una història negra.

Manuel Luengo

dimecres, 24 de juliol del 2013

Capsigrany

Menja petits ocells, sargantanes, insectes, aranyes i cucs de terra. Viu en zones boscoses o amb abundància de matolls; també en camps de cultiu d’arbres fruiters. Acostuma a clavar els insectes que captura en les punxes d’alguns arbres o arbustos espinosos. És un ocell que podem trobar a Catalunya des de l’abril fins al setembre; els mesos freds emigra a l’Àfrica. Font:Xtec
Eio Ramon

dimarts, 23 de juliol del 2013

Dignidad o deshonor

La base de la dignidad creo encontrarla en el respeto. Los profesionales ante todo somos personas y concretamente los profesionales de la educación y del trabajo social somos personas que trabajamos junto a personas que precisan de nuestro acompañamiento. La dignidad en el ejercicio de nuestra profesión la encontraremos en una primera instancia cuando los diferentes actores que interactuamos juntos guardemos, así como nos guarden el respeto que la relación de ayuda precisa, así como también la relación institucional o contractual requiere.
La actual situación de austeridad económica que nos imponen está dirigida a la pérdida de inversión en el sector público en general y su objetivo toma forma en el ataque al Estado Social en particular, derivando en la destrucción de las políticas sociales y dejando a los profesionales de la educación y del trabajo social sin recursos, sin materia prima para crear acompañamiento hacia la igualdad de oportunidades.
Ya es una realidad que las políticas sociales no invierten lo suficiente para atender la demanda social actual y generan unas bolsas de desigualdades cada vez más alejadas, unas de las otras, siendo ya muy grande el segmento de pobreza, diluyendo la fase de riesgo de exclusión y dejando a una gran parte de la sociedad pendientes de un hilo, o bien encaminándola directamente al saco de la pobreza.
Esta idea de ser austeros con el Estado Social ha provocado que todos los recortes realizados en sanidad, educación, pensiones de garantía de la seguridad social sean derivados hacia la atención de los equipos de servicios sociales que en estos momentos también son víctimas de la austeridad. Los casos que se presentan poco podemos hacer por la falta de recursos aunque nos llevan a poder ofrecer nuestra mejor herramienta, la escucha activa, valiosa pero no resolutiva a la demanda. Lo peor es que esta forma de trabajar conlleva a ser utilizados, por parte de nuestros gobernantes, como profesionales de la contención y no de la integración, pasando a ser éste uno de nuestros principales encargos.
Al desarrollar la profesión en un equipo de atención social básico somos la primera cara de atención social de la administración y en estos momentos, tal y como se están gestionando los recortes en el ámbito social es una falta de respeto en mayúsculas la desprotección que sufrimos como profesionales por no disponer de medios suficientes y programas efectivos para hacer frente a la actual demanda derivada de la emergencia social que padecemos, y por dimensión se pierde el respeto a los propios protagonistas, los usuarios. Cuando el respeto se nos pierde, o vemos como se les pierde a nuestros usuarios entra en juego la humillación desembocando en el deshonor. Es por ello que no pienso aceptar esta realidad que lo que pretende es un cambio de modelo donde no tiene cabida, o no le encuentro sentido a nuestras profesiones porque poco le importa la igualdad de oportunidades a los Sres. del capital.
Yo digo NO. Pido justicia social primero como persona, segundo como ciudadano y tercero como profesional pido ser escuchado, pido complicidad con los usuarios y pido ayuda al pueblo porque veo que el dinero no lo puede comprar todo. Pido dignidad.
José Antonio Monteagudo

dilluns, 22 de juliol del 2013

Les dones parim, les dones decidim

Acció unitaria de dones de Viladecans al Teatre al Carrer en contra la reforma de la llei de l’avortament.


diumenge, 21 de juliol del 2013

Comiat al temple dels mots

Dedicat a Jordi  Vicente i a tots aquells familiars i companys seus, que han portat a terme l’aventura d’Els Nou Rals. 
Un gran sentiment   ens aplega a tots,
al llibre del seny  es tanquen les tapes,
després de molts anys   de dures etapes
se’ns clou el portal   del temple dels mots.

Per ser un llibreter  hem vist el que cal:
és molt important   dominar l’ofici,
estar resignat   a un gran sacrifici
i anar de la mà   d’un ferm ideal.

Malgrat que venim  amb el cor ferit,
complau recordar  el bon temps passat;
ens queda el bon gust  dels llibres llegits

i el que ha esdevingut  com cau d’amistat.
Avui ens sentim  del tot agraïts,
per això “Els Nou Rals” no serà oblidat !
Salvador Obiols - (Comiat al temple dels mots)
Viladecans,15 de juny de 2013

dissabte, 20 de juliol del 2013

Homenaje a Chej

Chej Ahmed Nayem, nació en los Campamentos saharauis de Tindouf (Dajla) en el 1.990 y murió en mayo del 2012 a los 22 años, de una enfermedad de las denominadas raras (Duchenne). 
Buenos días Chej:
Que sepas que tus amigos de Sant Vicenç del Horts me invitaron el sábado para hacerte un homenaje. Los conoces, sí, es la asociación que tiene la escuela para niños ciegos a la que tú asististe a unas pocas clases. Vinieron a casa, a Viladecans, a grabarme. Leí el escrito que te mandé cuando me enteré de tu muerte, ¿te acuerdas? Pues me grabaron y el sábado pasado, en una cena con unos 200 invitados aproximadamente que querían conocerte un poco más, cenamos y seguidamente pasaron el video, que por cierto quedó muy bien y me sentí tan afortunada y admirada por haberte ayudado que la experiencia fue todo un éxito.
Tú fuiste el primer protagonista de la noche. Sales guapísimo, con esa carita que demostraba tanta alegría y al mismo tiempo tanta tristeza. ¡Pero qué tonta soy! seguramente que lo que te estoy contando, ya lo sabes, o por lo menos es lo que quiero creer, aunque yo soy de las que piensan que no hay nada después de la muerte. Lo que seguro que no sabes, listillo, son mis pensamientos, que ahora te cuento.
Cuando regresamos a casa Antonio y yo, después de la cena, que serían por allí las 24,30 h., hacía mucho calor, y para refrescarme un poco antes de ir a la cama me senté en el balcón de la habitación donde tú dormías. Allí sentada tan ricamente, me empezaron a venir a la mente todas las vivencias, recuerdos, anécdotas, secretos, y también para ser sincera algún que otro enfado, como en una película. Me estaba gustando tantísimo que no quería que llegara el “FIN”, y al mismo tiempo sentía una tristeza que intenté superar porqué se que no te hubiera gustado verme triste. ¿Sabes cómo la superé?: acordándome de lo que me decías en catalán una y otra vez: “t’estimo”.
Alguna vez llegaste a impresionarme con tus aciertos. Me preguntaba cómo podías saber las cosas, si ni yo misma las sabía.
Estoy escribiendo estas cuatro palabras, y me viene a la mente uno de tus muchos comentarios, “Rosa tú no lo sabes, pero cocinas muy bien”. Normal, pensé yo, pero me diste tanta moral, que intenté superarme y esto nos favoreció a todos. 
Bueno, Chej, te dejo, hoy es segundo domingo del mes, y en la rambla hay exposición de cuadros, y tengo ganas de verlos, muchos besos, y hasta pronto.
Rosa Mercader y Antonio López Montero 

divendres, 19 de juliol del 2013

Viladecans estació, parada obligatòria




A la nostra ciutat recuperem aquesta vella però actual reivindicació. 
Viladecans, amb 65.000 habitants, som la vintena ciutat de Catalunya però la que té menys freqüència d’aturada de trens de la zona del Delta.
Bona part del dia hem de patir que només s’aturi un tren cada mitja hora, una freqüència totalment insuficient per la nostra població que té una alta mobilitat obligada per raons laborals o d’estudi. 
El servei que rep Viladecans es troba allunyat del que disposen les poblacions veïnes de Gavà, Castelldefels i el Prat de Llobregat ja que en els dos primers casos s’aturen els trens que tenen origen o destinació a Sant Vicenç de Calders i, en el cas del Prat de Llobregat, ho fan els de la línia que comunica amb l’Aeroport. Per això aquests municipis compten amb el doble de servei que a Viladecans malgrat ser iguals o més petits en població que nosaltres. 
Recordem que a tocar de la nostra estació es troben el Parc de Negocis, el Centre Comercial Vilamarina, el polígon industrial del Centre i la zona de Ca n’Alemany on properament s’intal·laran activitats com el magatzem logístic de Desigual i el complex comercial de Neinver amb una clara voluntat de servei metropolità. L’activitat econòmica de tot aquest sector requereix, amb urgència, poder disposar d’un transport públic adequat sobretot tenint en compte que a partir del 29 de juliol es talla un dels dos accessos a l’autopista que originarà greus problemes de mobilitat. Així es va comprometre el Conseller de Territori, però encara estem esperant.
En diverses ocasions hem anat a reunir-nos amb responsables de la Generalitat i de Rodalies i sempre, amb arguments diferents, ens deien que no és possible. Entenem que potser en hora punta hi ha més dificultat per afegir una parada més, però en hores vall no ve de dos minuts. 
És per això que hem portat aquesta qüestió al Parlament, ha vingut la diputada Lorena Vicioso a la nostra estació a explicar-ho als mitjans i passat l’estiu es posarà a discussió en Comissió. 
També hem fet, com fa anys, fundes de targetes de transport amb aquesta reivindicació i hem iniciat una recollida de signatures.
Per tots aquests motius demanem que s’aturin els trens amb origen i destinació Sant Vicenç de Calders, per tenir almenys dos trens cada mitja hora, que Viladecans sigui una parada obligatòria com Gavà, perquè és de justícia i perquè aquesta mesura no suposa cap cost afegit, només que uns trens que ja passen per casa nostra, s’aturin.
Idoia Baixench

dijous, 18 de juliol del 2013

Plataforma de professionals de l’àmbit social: “Nosaltres no callem”




El passat dijous 13 de juny va tenir lloc, a la Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer de Sant Boi de Llobregat, la presentació de la Plataforma de Professionals de l’Àmbit Social “Nosaltres no callem”, amb l’assistència de diversos professionals de la Comarca del Baix Llobregat.
Es tracta d’una Plataforma sense ànim de lucre, de caràcter assembleari, no jerarquitzada, de lliure adhesió i d’àmbit territorial inscrit a la Comarca del Baix Llobregat.
Donada l’actual crisi econòmica i política que pateix Catalunya, la constant agressió cap a l’Estat Social per la via del desmantellament dels Serveis Socials Públics i valorant la situació d’emergència social que ens trobem en aquests moments, un grup de professionals considera adient recuperar l’adormida competència professional d’influir en les polítiques socials des del coneixement de la realitat social de les comunitats on intervenim i des del posicionament que dóna la utilització de la Xarxa de Serveis Socials Pública.
El Treball Social és una professió conscient de la situació del país i manifestem la voluntat de posar el nostre coneixement i perspectiva professional al servei de la comunitat per encetar, des de la participació i el diàleg, aquelles reformes precises en matèria de Serveis Socials Públics que garanteixin el benestar social de les nostres comunitats.
L’objectiu fonamental de la Plataforma és adoptar un compromís amb la defensa de l’Estat Social i la defensa de la igualtat d’oportunitats, utilitzant el coneixement de la realitat social com a eina de transformació, sent actors i no espectadors.
Els objectius s’emmarquen al voltant de tres eixos d’actuació:
Les accions amb els professionals: dignificar i fer visible la professió del Treball Social i l’Educació Social.
Les accions amb la ciutadania: participar en la constitució d’un nou model social, integrant a la ciutadania, mitjançant l’exploració de nous canals de comunicació, i la seva utilització per denunciar l’actual situació social.
Les accions amb els i les representants polítics/polítiques: Influir en les polítiques socials, a través de propostes a les forces polítiques amb representació parlamentària, per a que puguin ser escoltades i tingudes en compte.
Tot aquell professional que vulgui contactar amb nosaltres, ho pot fer escrivint al següent email: 
nosaltresnocallem@gmail.com
José Antonio Pulgarín

dimecres, 17 de juliol del 2013

Escola pública catalana

Quan parles amb qualsevol persona, pots arribar ràpidament al consens que l’educació és la clau del nostre futur. La corresponsabilitat entre els diferents agents educadors (escola, administració, famílies, entorn…) és tan important que tots hauríem de treballar units, però la realitat sembla distant d’aquesta afirmació.
Estem d’acord que és més efectiu tenir  pocs alumnes per cada mestre o profe i d’aquesta manera aquest professional pugui atendre  la seva diversitat?
Cada alumne és diferent, cada persona té un ritme de creixement, una història personal, uns gustos i unes capacitats, per això és tan important adaptar-nos a ells i elles, com aprendre a respectar-nos entre nosaltres. Aprendre junts, fa que això passi. Si separem els nens de les nenes, els que van més ràpid dels que no, els que tenen una procedència diferent, fem que els alumnes aprenguin a no viure i conviure, i això a les nostres ciutats vol dir pèrdua de la cohesió social. 
Sembla lògic pensar que és positiu educar als nostres petits  en llibertat, que cadascun tingui la seva religió  i poder conèixer-la i aprendre a respectar-la des d’una escola laica. 
Com, de la mateixa manera, sembla lògic que si al nostre territori tenim la sort i la riquesa de tenir dues llengües puguem tenir la fórmula d’utilitzar-les de manera que acabem els estudis dominant ambdues, vinguem d’on vinguem, o tinguem la llengua materna que tinguem. 
Els professionals cada cop estan més convençuts que els esforços a la petita infància, garanteixen la igualtat d’oportunitats de la millor manera. Detectem més casos de risc, ens avancem a possibles trastorns, ajudem a vincular la família en el procés educatiu... I si parlem en termes econòmics, tota prevenció és una inversió de futur. Quantes més escoles bressol i més serveis als primers anys, menys serveis de retorn als estudis i traumes de fracàs escolar tindrem.
Aquests són només tres raonaments que semblen molt senzills de compartir, però que la nova llei d’en Wert, el ministre d’Educació del govern de l’Estat, no contempla. NI DIVERSITAT, NI CONVIVÈNCIA, NI LLIBERTAT, NI LLENGÜES NI PETITA INFÀNCIA. 
La LOMCE  les destrueix sense contemplacions.
Gisela Navarro Fuster

dimarts, 16 de juliol del 2013

Les nostres Lampeduses

Els cristians anem de sorpresa en sorpresa. Insòlitament agradables, últimament. Com la tossuderia del papa Francesc per posar en relleu el nucli de l’Evangeli a base no pas de discursos d’alta teologia (i difícil comprensió) sinó de gestos fàcils d’entendre, com el seu rentar els peus a dones (una d’elles musulmana!) i la seva recent visita a l’illa de Lampedusa, on es concentren moltíssims africans que intenten passar a Europa en condicions molt i molt precàries. Si sobreviuen, es veuen obligats o bé a viure en la clandestinitat o bé a romandre tancats en centres semblants a presons. Mentre que la gent de l’illa utilitzada per Europa com a “tap” per contenir la immigració, veu com la seva activitat i el seu territori que podrien ser d’acollida i de trànsit s’acaben convertint en cementiri i presó.
Sembla que aquest gest ha aixecat molta polseguera a Itàlia, un país on la Lliga Nord és capaç de qualificar d’”orangutan” la ministra negra d’integració Cecile Kyenge, nascuda al Congo i de nacionalitat italiana.
I al nostre país no som gaire lluny d’ells. Amb partits obertament feixistes i racistes com Plataforma per Catalunya i amb un PP que amenaça a convertir en delinqüent tot aquell que ajudi persones d’altres països fora de la UE a entrar al país, ja sigui per quedar-s’hi o per accedir a un altre estat membre. Ho denunciava no fa gaire la Plataforma d’Entitats Cristianes amb la Immigració. El PP pretén reformar l’article 318 bis del Codi Penal, posant al mateix sac les persones que actuen per solidaritat i les màfies que viuen del trànsit d’immigrants, màfies que, d’altra banda, desapareixerien si les persones poguessin circular tan lliurement com ho fan els diners i les mercaderies. La mesura, com bé diuen aquestes entitats, suposa una nova forma d’apartheid, que, a més, està en contradicció amb la Constitució i amb els Tractats Internacionals de Drets Humans.
Una altra de les “Lampeduses” amb què comptem al nostre país són els Centres d’Internament per a Estrangers, en els quals hi ha internades unes 2.500 persones a Espanya, privades de llibertat per no disposar de permís de residència. No han comès cap delicte, tan sols una falta administrativa. Segons la legislació vigent, no s’hauria de procedir a l’internament quan es tracta de persones que han tingut residència de llarga durada, persones que estan rebent una prestació social, dones embarassades quan l’execució de l’expulsió pot posar en risc la salut de la mare o l’infant, persones amb malalties cròniques i persones amb menors al seu càrrec. Tanmateix, això no es compleix sempre i amb certa freqüència trobem persones internades en aquests supòsits. 
Quim Pons, jesuïta, que forma part d’aquesta Plataforma d’Entitats Cristianes amb la Immigració, deia no fa gaire en un article al darrer número de la revista L’Agulla que les condicions de vida en aquests centres són molt més dures que les que es donen en un centre penitenciari. Esdevenen una immensa sala d’espera on les hores es fan eternes. Amb un model de gestió policial, es donen tractes poc respectuosos per part d’alguns policies. L’angoixa de sentir-te separat bruscament dels teus éssers estimats i la  tensió de no saber quan t’expulsaran, en qualsevol moment, sense previ avís; la por amb que viuen el sentir-se barrejats, de la nit al dia, amb interns amb antecedents penals; la manca d’informació i desatenció jurídica: ¿Per què sóc aquí? No sóc cap delinqüent!; les limitacions en l’atenció socio-sanitària, les dificultats de comunicar-se amb l’exterior... tot això crea en aquestes persones una situació difícil d’imaginar per als qui ens trobem a fora.
Per això ha estat una petita victòria que les ONG que defensen els drets dels immigrants i els serveis jurídics puguin accedir diàriament a l’interior dels Centres d’Internament per a Estrangers. Ha calgut constància i molt d’esforç, però és el camí per desactivar aquesta “globalització de la indiferència” que denunciava el papa.
Avui, en plena crisi, podem entendre millor la necessitat de la gent de buscar horitzons on viure amb dignitat. Sense solidaritat no hi ha sortida a la crisi.
Mercè Solé 

dilluns, 15 de juliol del 2013

Tocats i enfonsats

Mentre es destinen milions d’euros per reflotar la nova joguina de l’exèrcit en forma de submarí, les retallades en serveis bàsics enfonsen les persones més vulnerables. I no exagerem. 
A Viladecans hi ha 400 persones amb grau de dependència reconegut que no cobren les prestacions que els han estat concedides. D’altres, com és molt freqüent en la gent gran, han empitjorat, i no gosen demanar que se’ls actualitzi la valoració del grau de dependència perquè això significa una aturada immediata de l’ajut que reben de la Generalitat. Les recents noves places que s’han atorgat al taller ocupacional Caviga per a persones amb discapacitat són de pagament, la qual cosa crea un perillosíssim precedent: serveis només per a qui té capacitat de pagar-los. En aquest cas el cost de les places ha estat assumit pels serveis municipals. 
L’Ajuntament també sol avançar els diners per als serveis a domicili que la gent gran necessita, i eixampla el nombre de beques de menjador escolar, ha doblat la despesa destinada a ajuts a les famílies, però les administracions locals no podran fer-se càrrec indefinidament de tot allò que la Generalitat o l’Estat incompleixen respecte als ciutadans. Perquè no tenen prou diners i perquè les seves competències es veuen seriosament amenaçades pels projectes de llei amb què el PP es planteja reformar l’Administració Local.
Les prestacions de la Renda Mínima d’Inserció (per a aquelles persones que ja han exhaurit qualsevol altre dret a prestació) s’han reduït en un 50 % mentre que les demandes s’han doblat. Els tràmits per a les pensions no contributives s’allarguen fins a nou mesos. L’assessorament a persones immigrants s’ha reduït en un 50 %. Les retallades que afecten els Serveis Socials tenen un impacte directe i immediat sobre les persones amb més dificultats. Uns col·lectius que ho tenen també més difícil per sortir al carrer i per fer sentir la seva veu. 
¿Segur que és per aquí per on cal retallar? ¿No els fa vergonya?