diumenge, 15 de juny del 2008

La pagesia de Viladecans


Les festes de Sant Isidre serveixen cada any, entre altres coses, per recordar els orígens pagesos de Viladecans. I haurien de servir, més encara, per recordar que continua havent-hi entre nosaltres un nucli de pagesos que, encara que reduït respecte al que era en èpoques passades, té una importància destacable en la vida de la nostra ciutat. A Viladecans tenim una zona agrícola preservada com a tal, i volem que es mantingui així perquè creiem que és un bé per a la vida col.lectiva. Doncs si realment ho volem, aleshores cal prendre les mesures necessàries perquè els pagesos puguin desenvolupar la seva feina de manera adequada.
En aquest sentit, en aquest número de Punt de Trobada hem volgut prestar atenció a un tema que els pagesos denuncien amb freqüència. Es tracta del mal que fan als conreus els animals salvatges de tot tipus que hi ha en tota la zona del delta: els que poblen les reserves naturals, i els que s’han anat criant fora de la reserva. A Viladecans, cada cop som més conscients de la importància d’aquestes reserves naturals, i les valorem, les disfrutem i ens en sentim orgullosos. I per això volem protegir-les i potenciar-les. Però això no treu que també hàgim de ser conscients que la protecció dels animals és difícil de fer compatible amb el desenvolupament tranquil de l’agricultura. I que aquesta protecció no es pot fer a costa dels pagesos, els quals no és raonable que es vegin obligats a mantenir els seus camps en situació d’indefensió davant els animals.
Com que el tema ens sembla important, hem demanat a un parell de persones del món pagès que ens parlin de com veuen la situació. I esperem que l’administració pública s’afanyi per trobar solucions al problema.

Els animals que danyen les collites


La Cooperativa Agrícola de Viladecans porta molt de temps recollint les queixes dels pagesos de Viladecans per les contínues incidències dels animals: conills, polles d’aigua, estornells, garses, ànecs, porcs senglars, tudons, etc., etc.
Fins ara la resposta del Departament de Medi Ambient i Habitatge és la de donar autoritzacions de caça, molt delimitades en el temps de durada i només per tipus d’animals concrets. Tots aquests permisos, abans de poder ser atorgats, calia avaluar els danys; si es mira la quantitat de permisos atorgats, veurem que els danys han estat molt importants. Aquesta, creiem que és una solució a mitges, que com s’ha pogut comprovar no ens ha pal.liat el problema, perquè d’animals que ens danyen les collites n’hi ha cada dia més.
Els pagesos socis de la Cooperativa Agrícola de Viladecans amb autoritzacions de caça no es poden dedicar a sortir a caçar per tota la zona agrícola del poble, primer perquè aquesta no és la seva feina i després perquè no hi tenen cap obligació. Tenir les reserves Filipines-Remolar i zona Zepa (Reguerons) als costats de les zones ageícioles porta aquests problemes. És totalment incompatible unes reserves amb mala gestió i nuls recursos per danys amb una activitat agrícola on el que prima en l’actualitat és la qualitat dels productes.
Per tant, els permisos de caça haurien de ser més llarga de durada i per a més espècies, acompanyats de recursos econòmics per poder indemnitzar els pagesos afectats i que els responsables de la reserva prenguin mesures per controlar aquests animals tan danyins per a l’entorn agrícola de la zona, com ara conrear franges de la reserva, controlar el número d’individus de les espècies, etc.
Carles Faura Parés

Fauna salvatge


El problema dels atacs de la fauna salvatge als conreus del Baix Llobregat ve de lluny. Ja fa anys que la pagesia del delta i la vall baixa del Llobregat van donar el toc d’alerta. Es tracta d’espais que són zones de seguretat per a la caça i, per tant, no es pot caçar lliurement. Per tal de controlar els atacs de la fauna als conreus, s’habiliten uns permisos especials, que permeten caçar les espècies. Aquesta mesura és pal·liativa, és a dir, minora els danys, però no els elimina.
En l’actualitat, els atacs de la fauna salvatge han augmentat moltíssim. Els animals mengen i es reprodueixen en els camps i, per tant, tenen una gran capacitat de causar danys als conreus, que comporten pèrdues econòmiques importants a les explotacions.
Entre els mamífers, els que més perjudiquen són els conills i els senglars, que ataquen també els fruiters de les àrees de muntanya de la comarca. El ventall d’aus és més ampli: cotorres, estornells, pardals, garses, tudons, polles d’aigua, faisans, ànecs coll-verd, etc...
La solució a aquest problema creixent no és senzilla, i segurament, no n’hi ha una de sola. Els pagesos demanen a l’administració la compensació econòmica pels danys causats. I l’administració no en vol ni sentir a parlar. Segurament el cost que tindria pagar aquests danys, seria bastant inassumible, però hem de tenir present que, en el delta del Llobregat, l’agricultura conviu al costat de les zones naturals, que alberguen bona quantitat de les aus que causen danys i, per tant, una correcta gestió d’aquests espais ha de comportar una control de la fauna i, si el que interessa és mantenir-la més enllà dels límits de la reserva, el que cal és que es compensi econòmicament.
Però el problema va més enllà. No són només les reserves naturals les que proporcionen aquesta fauna. Pensem per exemple amb les cotorres de kramer, o en els coloms. Són espècies clarament relacionades amb la població.
Per tant, ens trobem amb un desequilibri brutal entre la fauna salvatge i l’espai útil perquè aquestes visquin i es reprodueixin sense que causin danys. Cal doncs, una correcta gestió del problema. Fer un estudi de les espècies que hi ha i veure quin és el límit que el nostre entorn pot assumir. I si el nombre d’individus ha d’ésser superior al que es pot admetre doncs aleshores cal una compensació econòmica per les pèrdues.
L’actual sistema de control es pot millorar, però per molt millor que sigui no farà que es torni a un equilibri que permeti conviure a la població amb l’agricultura i amb la fauna salvatge. Cal alguna cosa més.
Montserrat Lligadas i Sorribas

Sortida final de curs de "Parlar per conviure"


El passat 31 de maig ens vam aplegar unes setanta persones dels diferents grups de Parlar per conviure de Viladecans (Can Pastera, Grup Sant Jordi, Casal Albarrosa, Col·legi Sagrada Família) per celebrar el fi de curs fent una sortida cultural a la Colònia Güell, a les ruïnes romanes de Sant Boi i, per últim, Catalunya en Miniatura a Torrelles de Llobregat.
La visita a la Colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló, va ser molt interessant; declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco l’any 2005, l’església o cripta de la Colònia Güell és una de les obres cabdals d’Antoni Gaudí. Hem d’agrair a la nostra guia que ens fes còmplices de la visita amb les seves preguntes i fent-nos adonar de molts detalls que no hauríem sabut veure: l’aprofitament de materials que semblaven d’enderroc, cagaferro a les columnes, els trencadissos, els ferros de les reixes dels vitralls aprofitant peces dels telers de la fàbrica, tot un conjunt de detalls que feia que quedéssim bocabadats davant de tanta intel·ligència. Per altra banda, unes quantes senyores van aprofitar per retratar-se dins la cripta, recordant una altra ocasió en què fa uns quants anys s’hi van casar.
A continuació la guia ens va acompanyar a visitar el recinte industrial de la Colònia, construït per Eusebi Güell. Els Güell van construir tot al voltant de la indústria tèxtil un poble per als seus treballadors: cases amb jardinets, carrers amplis, casal d’esbarjo, església, casa del metge i un entorn envoltat de pinedes i camps de cultiu.
Cap allà les dotze del migdia ens vam dirigir a les termes romanes de Sant Boi, construïdes a finals del segle II d.C.. Al segle XVII s’hi construí al damunt mateix una masia que les va protegir fins el seu redescobriment l’any 1953, de manera que actualment són les més ben conservades de Catalunya. Després de tanta cultura se’ns havia obert la gana i ens vam dirigir cap el restaurant Escándalo, i ben cert que va ser un àpat de “escándalo”!
Ben tips i refets vam fer cap a Catalunya en Miniatura, l’última visita del dia. La passejada per aquests jardins i monuments de Catalunya va estar acompanyada per una pluja fina que no va impedir que gaudíssim d’aquest bonic indret.
El bon ambient i bon humor ens van acompanyar durant tot el dia i crec que parlo per tothom quan dic que tenim ganes de tornar-ho a repetir.
Conxita Almirall

Carta al ple municipal


Benvolguts senyors i senyores,

els escric la present carta per informar-los de diverses irregularitats comeses en Serveis Socials.
Porto cinc cursos treballant en Centres Oberts, un projecte que m’agrada molt i que entre tots hem aconseguit donar-li reconeixement per part dels diferents agents educatius de la ciutat, però tenen una petita mancança. Està pensat com un lloc de pas de monitors i aquí és on crec que falla el projecte. ¿Quin model educatiu es pot considerar bo en què el referent educatiu pugui canviar constantment, sobretot en uns infants amb unes necessitats més elevades que els infants normalitzats? No es pot canviar el referent així com així, cosa que no permetria fer-los un bon seguiment, ni que tinguin respecte per a la figura adulta que els abandona a la que troba quelcom més ben pagat. A més, l’interès per part de la institució es veu reflectit en el concurs que ofereixen, demanant monitors per a una feina que hauria de ser d’educadors socials pel simple fet d’abaratir costos i deixar a uns professionals mal remunerats, que poden influir en la qualitat del servei.
A més, aquesta institució sap per diferents vies que s’estan complint una sèrie d’irregularitats força greus. Els explicaré el meu cas. Aquest és el cinquè curs que disposo d’un contracte per obres i serveis amb una durada de 10 mesos cada un amb una data d’inici i una de final ben definides. És un contracte que incompleix la legislació vigent. La categoria emprada per la qual se’ns contracta no surt reflectida en el Conveni Laboral de monitors de lleure, a l’igual que el contracte d’obres i serveis. Durant el curs passat, durant sis mesos, compresos de gener a juny de 2007, vaig cobrar per sota del mínim establert en el Conveni Laboral de monitors de lleure.
He posat en coneixement de l’ajuntament diversos aspectes de la meva reclamació, però encara no s’ha actuat, ni parlant amb la cap de l’Àrea de Serveis Personals ni parlant amb l’Alcalde.
Llavors el que demano és simplement que acabin amb totes les pràctiques irregulars que s’estan fent en el vostre nom, vulnerant la legislació vigent reflectida en l’Estatut dels Treballadors i millorar el concurs del centres oberts per a poder donar un servei públic de qualitat amb constància i d’acord amb la legislació vigent (caldria destacar que quan un treballador no pot assistir a la feina, s’ha de pagar el substitut i, fins i tot, a vegades, buscar-se’l. Vostès s’imaginen un treballador de Seat o Roca fent aquesta pràctica?).
L’únic que he aconseguit per voler intentar que les coses es facin ben fetes és que se’m comenti que si continuo amb aquesta línia se’m despatxarà de l’empresa, ja que estic molestant a l’ajuntament i que ja paguen a una empresa per no tenir maldecaps.
Després de la reunió d’ERC amb l’ajuntament explicant el cas, l’únic que ens ha transmès l’empresa és que volem deixar la feina.
Moltes gràcies pel vostre temps i la vostra paciència. Espero que es resolgui el més ràpidament possible sense necessitat de generar més maldecaps a l’empresa, a l’ajuntament i als treballadors.
Atentament,
Pau Osuna Polaina

Puntaires sota la pluja


Quan i com va néixer aquesta festa dedicada a la puntaire? La primera convocatòria es va organitzar el dia 19 de juny de 1988, Arenys de Mar, gracies a Jordi Palomer, que va ser el pioner i el que va creure en el renaixement de l’afició a fer puntes de coixí. A la diada hi van assistir 180 puntaires.
Al dia 13 de setembre 1988 es van aprovar els primers estatuts, amb què es creava l’Associació Catalana de Puntaires, i en els quals es diu que l’associació donarà suport a trobades arreu del nostre país. D’aquí va sortir la idea que l’associació, en col.laboració amb els ajuntaments d’arreu del nostre territori organitzin la Diada de la Puntaire, d’aquesta manera es recupera un art que forma part de la nostra cultura.
S’han celebrat a Arenys de Munt, Torelló, Sant Adrià del Besos, Lloret de Mar, L’Arboç, Sant Boi, Barcelona... fins a vint pobles i ciutats del nostre país; només se n’ha repetit un, que és l’Arboç. La més nombrosa va ser l’any 2000 que es va celebrar a Barcelona i hi van assistir 5.000 puntaires.
Aquest any, Viladecans ha tingut l’honor de poder organitzar, el passat 1 de juny, la 21 Diada de la Puntaire, i per a les puntaires de Viladecans ha estat un honor i ens ha fet una gran il·lusió treballar juntament amb l’ajuntament i l’associació catalana en l’organització d’aquest dia tant important per a tots i totes les puntaires d’arreu del nostre país.
Teníem una assistència d’uns 3.400 puntaires. A més de les que van venir de Catalunya, n’hi havia de Mallorca, Guadalajara, Bilbao, Pamplona, Granada... també del sud de Franca, Bèlgica i Holanda, on aquest juliol es celebrarà la diada de puntaires internacional, i uns 54 firaires del món del boixet, d’arreu de Europa.
Viladecans va treballar perquè sortís un dia molt bonic i complert. L’arxiu de la nostra ciutat, juntament amb les puntaires, es van esforçar en buscar a la nostra ciutat la història d’aquesta artesania que és “avui”, i que “ahir” era feina, quan les dones després de treballar a la terra i a la llar feien una estona de puntes, per poder ajudar a l’economia de la casa.
Gràcies a l’esforç vàrem trobar que Viladecans forma part d’una zona on es feia una punta anomenada blonda negra o punta negra. En els escrits que hem trobat diu que es feien a Sant Boi, Sant Climent, Molins de Rei i Viladecans. Crec que ara l’ajuntament hauria de fer un esforç en recuperar aquesta blonda d’origen del Baix Llobregat.
Referent al dia de la Diada, jo em sento una mica trista, perquè desprès de l’esforç i la il·lusió, tot es va deslluir degut a la tan esperada pluja... No vam poder gaudir de l’espectacle de tot el Passeig de la Marina ple de puntaires; de l’exposició tan preciosa de blonda negra en la qual hi havia peces molt antigues i propietat de dones que formaven part de les grans artesanes del món de les puntes de coixí de finals de segle XIX i començament del segle XX, peces realitzades per les i els nostres puntaires de Viladecans; de l’exposició de punta contemporània; i de la que hi havia a Ca n’Amat que era de punta clàssica i punta blanca.
Per acabar he d’agrair a l’Associació Catalana de Puntaires per confiar em nosaltres, a l’Ajuntament de Viladecans per estar sempre al nostre costat, i a tots i totes les puntaires d’arreu del nostre país i dels països veïns per compartir la diada amb tanta pluja i paciència.
Carme Reguant (Carmeta)

Misteri especulatiu a Viladecans. El Barça compra 27,8 ha. de terrenys naturals protegits


El Futbol Club Barcelona ha anunciat la compra de 27’9 ha. d’uns terrenys situats a tocar de la reserva del Remolar de Viladecans, els quals són qualificats segons el PGM del 1976, llei pre-democràtica, com a 7-c, equipaments metropolitans, però preservats com a Xarxa Natura 2000, per la seva proximitat a la reserva natural del Remolar, així doncs no es pot fer en ells cap intervenció urbanística.
Xarxa Natura 2000 és una xarxa europea d’espais naturals protegits que representa la iniciativa més important de la Unió Europea en política de conservació. La Xarxa Natura 2000 representa, doncs, l’aportació catalana a la salvaguarda de la biodiversitat europea.
Així doncs, com és possible que un club esportiu com el Barça, es gasti 18 milions d’euros, en uns terrenys on no hi pot fer cap intervenció urbanística? Ha comprat només els “drets adquirits” que li dóna una llei pre-democràtica, i per tant rebrà compensacions a l’hora que es desenvolupi la zona?
En la pàgina web del Barça diu textualment: “Aquesta operació enforteix el patrimoni immobiliari de l’entitat i és fruit d’un procés que es va iniciar el primer semestre de l’any passat, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Viladecans.”
L’Ajuntament de Viladecans ha col·laborat en aquesta operació immobiliària, doncs des de fa anys, ja volia, en aquests mateixos terrenys, amb la promoció conjunta amb l’empresa Golf de Viladecans, realitzar un camp de golf, cosa que gràcies a l’oposició ciutadana, la Generalitat va revocar. L’ajuntament va haver de tornar els terrenys expropiats i ara Golf de Viladecans ha venut terrenys al Barça.
Actualment l’ajuntament té un projecte a la zona deltaica, encara no desenvolupat ni concretat públicament, anomenat “Pla del Delta”, on en un total de 2.270.098 m2, vol desenvolupar tot un complex on hi tenen cabuda instal·lacions esportives, recreatives, docents, hoteleres, restauració, cultural, oficines, sanitari no hospitalari, assistencial. Sense comptar amb l’obertura de la platja.
Per tant tot sembla indicar que l’ajuntament ha fet de mitjancer entre l’empresa Golf de Viladecans i el Barça per no se sap quines intencions, potser per pal·liar compromisos no acomplerts amb Golf Viladecans, o l’ajuntament de Viladecans ha estat mirant d’aconseguir la cessió dels terrenys que històricament encara té el Barça en la zona dels Reguerons, on hi ha un aiguamoll, i per part del Barça potser vol fer servir “drets adquirits” pels terrenys com a peça de canvi perquè els deixin augmentar l’edificabilitat en la urbanització del Miniestadi. En definitiva, tot un misteri especulatiu.
Ricard Caba i Calbet

Fibromiàlgia, les vicissituds d'un pla

(Foto Jordi Bertran)

Donat que he viscut de prop els fets referents a la Iniciativa Legislativa Popular per a l’atenció de la Fibromiàlgia i Síndrome de Fatiga Crònica, voldria oferir-vos la meva visió sobre el tema.
Tot va començar l’any 2004, quan hi va haver per part de la Conselleria la voluntat política de fer un Pla per a la Fibromiàlgia i la Síndrome de Fatiga Crònica. Durant el 2005 es va treballar amb experts en medicina, fundacions, federacions i malalts per poder abordar el tema des del coneixement i l’experiència de cadascú. Finalment, el 2006, en un acte al qual vaig tenir el plaer d’assistir, ens va ser presentat per la consellera Marina Geli el Pla per a la Fibromiàlgia i la Síndrome de Fatiga Crònica.
La Conselleria va oferir a fundacions, federacions, experts mèdics i d’altres la participació en una taula de seguiment, per comentar com anava desenvolupant-se el pla i poder fer aportacions de millora.
Així doncs, tots plegats, amb esperança en el futur, vam començar la nova etapa. Sabíem que el Pla no era perfecte, però també teníem clar que era la primera cosa que s’havia fet per a aquestes malalties i que era necessari treballar per tirar-lo endavant. Més lent del que ens hagués agradat, s’anaven introduint canvis en el plantejament inicial, com el fet que s’inclogués en el Pla una unitat de tractament de dolor i fatiga crònica infantil.
Però un bon dia, unes persones van decidir aixecar-se de la taula de seguiment i van declarar-se com a futura promotora de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP).
Aquesta promotora va preferir recollir firmes per presentar una ILP abans que continuar treballant per la continuïtat de millora del Pla ja establert. Van començar a demanar firmes per poder presentar aquesta ILP al Parlament de Catalunya. La gent, per solidaritat, signava per la Fibromialgia i la Síndrome de Fatiga Crònica, però tal i com jo mateixa vaig poder constatar no sabien exactament què es demanava, ni què era una ILP. Es van recollir 140.000 signatures i la ILP va poder seguir el camí que la promotora s’havia marcat.
El 21 de maig, en el Parlament de Catalunya, vaig assistir a la votació de la ILP per l’Atenció de Fibromiàlgia i la Síndrome de Fatiga Crònica. Era una votació pactada a última hora de la tarda anterior pels partits polítics i els promotors de la ILP, que van acordar una proposta de resolució que pràcticament deixava la situació dels malalts tal i com estava en el Pla.
El que em va sorprendre molt és que en el debat previ a una votació ja pactada, els partits polítics parlessin tan apassionadament d’un tema del qual mai no s’havien preocupat el més mínim. Fent uns discursos plens de bona voluntat, felicitacions efusives per als promotors de la ILP i l’oferiment per donar el recolzament necessari als malalts, al mateix temps que exhortaven al Govern de Catalunya a prendre mesures ràpides i efectives per fer mes fàcil la vida dels afectats.
I així, el dia 21 de maig de 2008 s’arriba a l’aprovació d’aquesta ILP, que a pesar del bombo que se li ha donat, més del 80% de les peticions que demanava ja figuraven en el Pla inicial.
Fins aquí el relat del que ha succeït sota el meu punt de vista. Jo mentrestant continuaré treballant i esforçant-me en millorar el Pla, per assolir les fites proposades en ell i d’altres que es van afegint, i per aconseguir una millor qualitat de vida per els malalts de Fibromiàlgia i Síndrome de Fatiga Crònica.
Maria Lluïsa Capdevila

Aprendre la llengua, conèixer Viladecans. Dues sortides de les dones del curs d'alfabetització de Càritas



Pujada a Sant Ramon. 8 de maig

No és la primera vegada que amb les nostres alumnes pugem la muntanya, els agrada, de fet la sortida la trien elles. El grup format per dones i noies vingudes la majoria del Marroc, ja veuen la muntanya com un símbol que les uneix i les fa arrelar a Catalunya.
En començar la caminada m’adono que el calçat del grup en general no és l’adient per a l’excursió, però no dic res, això no serà un problema per arribar-hi; tot i que fa un dia càlid i assolellat, resisteixen com pals de paller amb les seves vestidures llargues, feixugues i els mocadors al cap.
El camí pedregós descarnat per les pluges dels últims dies fa més difícil encara la pujada, les pedres relliscoses sovint ens fan fer tentines per no caure.
Anem pujant, doncs, vorejant el caminet sinuós, mirant i parant-nos davant les plantes i flors que els són més estranyes o bé no coneixen. La primavera ha esclatat. Enguany, per les sovintejades pluges, gaudim d’una natura esplendorosa.
En arribar al cim, visitem l’ermita, expliquem una mica la història del sant i la seva simbologia, gaudim també de les meravelloses vistes, assenyalant els poblets, riu, mar, serralades...unes fotos i busquem una taula per fer un mos, la pujada ens ha obert la gana. Elles porten un munt de menjar, s’han llevat d’hora per cuinar-lo, ens conviden, no pots dir que no, ho has de tastar.
Descansades iniciem la baixada i el retorn a casa. El migdia s’acosta, els fills i filles surten de l’escola i s’ha de fer el dinar.

Sortida al Remolar-Filipines. 20 de maig

Sempre és un petit plaer gaudir d’aquesta reserva natural que ocupa una extensió d’aiguamolls de 173.58 hectàrees dins de la zona protegida per a les aus del Delta del Llobregat, i que els viladecanencs tenim tan a prop nostre. En arribar els vam explicar que la llacuna del Remolar, com tots els aiguamolls que queden en aquesta zona, es troben molt a prop del mar i és per això que la llacuna manté la característica de llacuna salabrosa. La llacuna voltada de canyissars acull una nombrosa fauna: hi podem trobar ocells i també invertebrats aquàtics; per a tots aquests animals el Remolar els serveix d’estació i parada necessària en les migracions entre Europa i Africa.
Fem el circuit observant tota aquella vida que gaudeix d’aquest espai, ànecs, xatracs, esplugabous, fredelugues, gavines... amb algunes espècies amenaçades d’extinció, com per exemple el martinet, el rasclet o el corriol camanegre entre d’altres.
Les nostres alumnes no ho coneixien i per això algunes no paraven de fer fotografíes; els faltaven ulls per poder guardar totes aquelles imatges que no esperaven.
Seguint el sender ens arribem fins a la platja torbada només pel soroll dels avions que s’enlairen. El bosc arriba fins a la sorra, aquest petit tros del litoral poc transitat és preciós, a poc a poc arribem a l’aigua, ens traiem les sabates i ens refresquem. Abans de marxar, però, pugem al mirador: darrere, les muntanyes i Viladecans; davant, el mar; als costats, bosc. A poc a poc et vas adonant que de natura en tenim, i que cal cuidar-la, protegir-la i, per què no, com en aquest moment fer una respiració profunda i gaudir-ne.
Montse Pastor i Pujadó

Vergonya aliena








És el que sentim els veïns del barri de l’Alba-rosa quan contemplem aquestes imatges dels nostres carrers. Ens agradaria que els responsables de Fecsa i Telefònica fessin una passejada pel nostre barri per contemplar en directe com tenen d’obsoletes les seves instal.lacions.
I respecte al nostre ajuntament, és prou coneixedor d’aquesta situació, ja que fa molt de temps que estem lluitant per buscar una solució al problema del nostre barri, i pensem que no hi està posant gaire voluntat ni pressiona les companyies com seria la seva obligació.

Maria Comas Oriol

El Parc de la Marina: sorollós i amb molt mercuri


El mes passat es va inaugurar el parc de la Marina. Un parc amb l’omnipresència d’aquestes moles de ciment que són els edificis de Vilamarina.
Es poden fer molts comentaris respecte a aquest parc, però aquí només ens centrarem en dos: la contaminació acústica del parc, i la lumínica.

Sobre la contaminació acústica. Vilamarina no és un parc on un pugui anar a relaxar-se. L’autopista està a tocar d’aquest parc, i pel que es veu, no s’ha pres cap mesura per a disminuir l’efecte sonor d’aquesta sobre el parc. I ja era de preveure, ja que l’autopista es troba al sud d’aquest parc. Entre març i octubre, que és quan més ve de gust sortir al carrer i al parc, el vent dominant a Viladecans, com a municipi costaner que és, és la marinada, la brisa marina, de component sud-est, sud, i sud-oest. Per tant, el soroll dels trànsit de l’autopista és transportat per aquest vent cap al parc. Passegeu-hi i notareu com és un parc molt sorollós. Es podrien haver pres mesures, com instal·lar pantalles acústiques, o bé situar el nyap arquitectònic més important de les darreres dècades com són les torres de Vilamarina, fent de pantalla acústica, al llarg de l’autopista, en lloc de tapar el sol de tarda a una part del Parc. En aquest sentit, Oliveretes és un paradís: passegem sentint ocells, sense sentir cotxes, i gaudint realment de la natura... fins que es cometi el segon nyap més important de les darreres dècades: el barri insostenible de les Oliveretes.
Sobre l’enllumenat. No us heu preguntat mai per què a tot el casc urbà de Viladecans l’ajuntament ha canviat les bombetes blanques de mercuri per les grogues de baixa pressió de sodi? La raó que se’ns dóna, i pel que puc saber encertada, és que contaminen molt menys, i sobretot no contenen mercuri, element altament contaminant. Així doncs, per què el parc de la Marina té llums blanques de mercuri? Per què, si és un espai de nova construcció i ja hauria de tenir aquest tipus de bombetes? La raó la desconec, i les explicacions que hem pogut saber, poc convincents. Perquè si la raó és evitar les falses ombres que fan les llums grogues, per què al parc de la Torre Roja les han canviat a grogues? Per què a les places com la de la Diversitat? És un autèntic misteri... tot i que potser el disseny dels fanals, que curiosament estan patentats pel mateix urbanista que ha dissenyat el parc, hi tingui a veure... si és així, sembla que s’ha prioritzat l’estètica per sobre de la sostenibilitat! I això no s’hauria de permetre...
Jordi Mazon Bueso

Ocupados / represión / llamamiento



El presidente de la República Saharaui, Mohamed Abdelaziz, ha pedido al Secretario General de la ONU, Ban Ki-moon, que “intervenga urgentemente” para proteger a los estudiantes saharauis de la universidad de Marrakech, sometidos el pasado 14 de mayo por las autoridades marroquíes a “una represión feroz, secuestros y encarcelamientos arbitrarios”.

“A la vez que nosotros condenamos enérgicamente las prácticas bárbaras del Gobierno marroquí contra ciudadanos civiles que reclaman con valor sus legítimos derechos garantizados por la Carta de Naciones Unidas, insistimos ante el representante de la comunidad internacional que es usted para que proteja a los hijos de los saharauis que están bajo la ocupación, a la espera de que se descolonice su territorio”. Indicamos que fuerzas compuestas por varios cuerpos de policía y paramilitares marroquíes cargaron contra los estudiantes saharauis en el campus universitario de Marrakech “con una ferocidad ciega”, causando así “varias víctimas” entre los estudiantes de ambos sexos, como consecuencia de una sentada organizada para apoyar a sus compatriotas encarcelados en las mazmorras marroquíes.
Citamos los ejemplos de los estudiantes El Uali El Ghadimi, arrojado desde el 4º piso, que está hospitalizado con varias fracturas y corre el riesgo de quedar paralítico; Abdallahi Chaiyba, arrojado desde el tercer piso y que se encuentra en estado crítico en el mismo hospital Ibn Rush (Averroes) de Marrakech que su compatriota El Ghadimi.
El secuestro del estudiante saharaui de la misma universidad Jalihenna Abu Elhussein, el pasado 13 de mayo, a las cuatro de la mañana para someterlo durante horas a salvajes interrogatorios en los locales de la policía, por cuarta vez desde el pasado 16 de abril.
Se han dado otros casos de secuestros aislados en Dajla, como el de Chiáa Hmeyen, Abdati Taleb Omar y Sami Omar, que fue llevado directamente a la Cárcel Negra de El Aaiun.
Señalamos igualmente el caso de la detención de saharauis defensores de los Derechos Humanos como Chreiyef Buayla y Mrabih Yussef, a los que se somete desde hace mucho tiempo a interrogatorios en los locales de la policía, sin que haya habido juicio ninguno.
Otros ocho presos políticos saharauis de la cárcel de Agadir siguen estando allí desde el pasado febrero en condiciones infrahumanas, sometidos a tortura y a otras prácticas que atentan contra la dignidad humana, sin juicio tampoco.
Pedimos el apoyo del gobierno español para que intervenga de forma urgente, porque era una colonia española.

Rosa Mercader

Entre mines d'aigua, fonts i mamuts a Can Tries





Una època de sequera com la que hem passat a la zona metropolitana de Barcelona, ens ha de fer reflexionar sobre la cultura de l’aigua que tenim. La majoria hem nascut sabent que per obtenir aigua tan sols hem d’obrir una aixeta, però perquè l’aixeta pugui rajar aigua, cal tota una infraestructura inimaginable, que fa possible que aquest miracle es produeixi.
Una bona eina per conscienciar i valorar aquesta cultura de l’aigua, per ser conscients que no podem continuar creixent i consumint insosteniblement, seria donar a conèixer una de les infraestructures que històricament ha tingut Viladecans i Gavà, com la font i la mina de Can Tries, que es van començar a construir, a iniciativa de no sé pas de qui, a finals del segle XIX, i és un bon exemple d’enginy per recollir i apropar l’aigua a on es necessitava.
Can Tries és una masia que es troba a Viladecans just a la cruïlla entre els termes municipals de Gavà i Sant Climent de Llobregat, i dóna nom a la zona de muntanya de la riera de Sant Llorenç. És en la vessant nord de la riera on discorria, al llarg de més d’un quilòmetre, una mina d’aigua, que acabava al molinet d’en Sobiracs, restes del qual encara es poden veure integrats al parc de can Guardiola.
Però tot això se n’ha anat en orris. Segons una denúncia feta pel grup ecologista Quercus de Gavà, hem sabut que les obres de la bassa de laminació de la riera de Sant Llorenç, ha fet desaparèixer la font de Can Tries, i ha destruït gairebé tota la mina d’aigua del terme municipal de Viladecans, amb l’excusa que ningú hi va presentar cap al·legació en el seu moment. I per no parlar, segon Quercus, de com llençaven l’aigua de la mina (mes de 150.000 litres diaris) directament al clavegueram, perquè no els molestés per realitzar les obres. Totalment inexcusable.
Viladecans perdrà la font de Can Tries, que per falta de pressupost de l’obra de la bassa de laminació, ara la volen reconstruir una mica mes amunt, però quedarà ubicada en el terme municipal de Sant Climent. Segons Quercus, es podria canalitzar l’aigua de la mina destruïda fins a l’únic tram que queda de mina a Viladecans i integrar la font en la part alta de dins la bassa de laminació. Els hi faran cas?
Un altre fet singular en la mateixa línia, i en la mateixa obra de la bassa de laminació, és que han trobat un jaciment de mamuts, elephans anticus, i altres, segons va publicar el setmanari “El Far”, gràcies a que s’obligava a tenir un arqueòleg in situ.
Tot això ens fa pensar que créixer urbanísticament destrueix patrimoni i veure el poc coneixement i el poc que valorem el nostre patrimoni, fa que puguem perdre moltes més coses, en tots els projectes urbanístics que volen desenvolupar a Viladecans.
Tenint en compte els antecedents d’haver trobat, els anys 70, un ullal de mamut a la bòbila de Sales, què passarà si finalment acaben urbanitzant l’espai agrícola-forestal d’Oliveretes?
Ricard Caba i Calbet

ASDIVI. Associació per a la integració de disminuïts físics i psíquics de Viladecans



Asdivi va néixer l’any 1991 per iniciativa d’un grup de pares i mares amb l’objectiu de vetllar per la qualitat de vida i el benestar de les persones amb disminució física o psíquica de la nostra ciutat. Bona part d’aquesta qualitat de vida consisteix en la participació en la vida pública de Viladecans, de manera que les persones “no tan diferents, però sí molt especials”, es facin visibles, siguin acceptades, i rebin l’atenció que necessiten com a ciutadanes que són.
Una altra de les seves finalitats és millorar la informació i la formació dels familiars sobre els recursos disponibles i mantenir un espai on compartir les dificultats. I, també, oferir als nois i noies activitats esportives i de lleure que complementin la l’educació que reben, i els facin, tant a ells com als seus pares –que sovint tendim a la sobreprotecció– més autònoms.
Finalment, Asdivi es proposa sensibilitzar la població de Viladecans sobre les necessitats de les persones amb disminució.
La nostra associació pot funcionar gràcies a la feina desinteressada de moltes persones que hi col·laboren com a voluntàries, a les quotes dels membres d’Asdivi i a subvencions de les administracions públiques, especialment de l’Ajuntament de Viladecans.
Ja el curs 1991-92 tres persones posen en marxa un esplai infantil, que encara continua, ampliat ara a joves i a adults. Més endavant Asdivi va aconseguir cursets de natació adaptats a la Piscina Municipal, organitzà colònies i treballà per aconseguir un taller ocupacional per a persones amb disminució psíquica. Després van venir activitats molt diverses que s’han anat fent segons la disponibilitat i les necessitats del moment: reforç escolar, logopèdia, psicomotricitat, escola de pares, cursos de català, biblioteca, esport, una revista, ginmàstica de relaxació per a mares, dansa, manualitats, cangurs...
Asdivi ha rebut diversos premis per la seva activitat. Acull un bon nombre d’infants, adolescents, joves i adults amb disminucions molt diverses. Compta amb una vuitantena de socis i actualment les seves activitats són un esplai, un equip de futbol, la natació i el Casal d’Estiu.
L´associació no està adscrita a cap tendència política ni partit, per la qual cosa acceptem socis amb qualsevol pensament o tendència política, sempre que aquests no es contradiguin amb l´acceptació dels drets humans. Pel que fa a la religió també som respectuosos amb la pràctica religiosa de les famílies, tot i que l´associació es manifesta clarament laica.

Les nostres masies (o encara hi som a temps)


No fa gaire, un conegut programa de televisió intentava, amb més o menys èxit, ensenyar com era la vida en una masia catalana del segle XIX. A la nostra vila molts dels nostres veïns ens poden explicar en primera persona com es vivia en un d’aquests massos que indubtablement formen part de la història de Viladecans.
Es veritablement difícil passejar per la vila i els seus voltants sense trobar-ne alguna en millor o pitjor estat. Tot i això, en gran part encara conserven, pràcticament, les mateixes estructures amb què foren construïdes a l’edat mitjana, època de la qual daten la majoria.
Tot i que a cadascuna d’elles es podrien arribar a dedicar diferents pàgines amb la seva història, anècdotes, habitants, únicament introduirem una petita descripció d’algunes d’elles. Aquí la teniu.
Can Tries. Situada a la confluència dels termes de Viladecans, Sant Climent i Gavà. La seva història ha estat sempre vinculada a l’ermita de Sant Llorenç, situada molt a prop i que fins i tot va pertànyer a la masia a començaments del segle XIX.
Cal Menut. Coneguda antigament com Torre de la Verdera, està situada en un dels camins que pujen des de Viladecans fins a Sant Ramon. Es pot veure des de diferents llocs de la vila com la Riera de Sant Climent o la mateixa Carretera.
Gairebé a tocar de Cal Menut podem veure la masia de Can Torrens, i que era coneguda com Casa d’en Martí de la Riera.
I finalment Can Simó, una masia encara en ple funcionament, al començament del Camí de les Filipines.
Dintre de la vila podríem destacar entre d’altres Can Ginestar situada a la avinguda Roureda quasi arribant a la Carretera de Sant Climent. Can Xic, actualment en estat de reforma, i que trobem molt a prop de la Biblioteca municipal dins el parc al qual dóna nom. Fet que es repeteix amb la masia de Can Sellarès situada a la frontera amb Gavà.
Fins i tot fent un esforç d’imaginació podriem arribar a veure la masia de Can Palmer de la qual només es conserva la façana principal, que ha acabat sent un element decoratiu més de la escola a a la qual dóna nom.
I, ben al centre de Viladecans, al carrer del Sol, la masia de Ca l’Almirall, magníficament mantinguda.
Ampliant una mica el cercle trobariem el Mas i Molí d’en Tallada que tot i que pertany al terme de Sant Climent, la seva història ha estat molt vinculada a Viladecans degut a la seva proximitat. Té com a particularitat que contenia el molí fariner d’en Tallada que data aproximadament de l’any 1316.
Per acabar, tot i que en tenim menys informació, no hem d’oblidar l’existència d’altres massos com el mas Guardiola, tocant el terme de Gavà, o Can Preses, ja desparegut i que estava situat al costat de la Font del Llorer.
Recordar la història dels masos és, doncs, incidir en un dels aspectes més importants de la memòria més o menys llunyana de la nostra vila.. Encara avui som a temps perquè, en el futur, qui escrigui un article com aquest pugui també veure en millor o pitjor estat les masies i només se n’hagi d’imaginar unes poques.
Potser encara som a temps, fins i tot, de poder fer d’una d’elles un petit museu de la vida als massos de Viladecans. Encara som a temps que els futurs viladecanencs no hagin de veure a la televisió com es vivia en una masia del segle XIX.
Víctor J. Martínez

Montserrat Pastor: “Amb el català s’està donant un procés de substitució pel castellà”

Professora de professió i per vocació, ara ja jubilada, la Montserrat Pastor és una d’aquelles persones amb qui ve de gust compartir conversa, perquè t’enriqueix quan parla i transmet experiència, saviesa i humanitat. Parlem d’una persona ben coneguda i apreciada al poble, qui més qui menys l’ha tingut com a mestra o com a tutora dels seus fills o nets. Ara, prejubilada i retirada de la primera línia docent, continua treballant pel bé comú i ho fa de forma voluntària a Càritas, on dóna classes d’alfabetització a dones d’origen magrebí. Parlem d’un referent en l’àmbit educatiu de Viladecans, d’una de les pioneres en l’escolarització en català al Baix Llobregat a les darreries del franquisme, en definitiva d’una guia per a moltes companyes i companys de professió. Un reconeixement que li ha arribat, per exemple, amb la biblioteca de l’Institut Torre Roja que porta el seu nom o amb un doctorat sobre l’ús de la llengua catalana a Viladecans que va obtenir fa pocs anys amb una avaluació d’excel·lent. Precisament de com veu l’ús social de la llengua i, en general, l’educació dels més joves n’hem volgut parlar amb ella, perquè ens ha semblat -com diuen aquells- “una veu autoritzada”.
- La teva tesi analitzava la llengua catalana a Viladecans. Quin és l’estat de salut actual?
Doncs no és gens afalagador, les criatures parlen català a l’escola i prou. En general, jo he fet la prova, pots asseure’t en un banc de qualsevol barri i estar tot un dia sense sentir ningú parlar en català, això aquí a Viladecans. Els nanos el saben, no hi tenen res en contra, els pares tampoc, tothom està molt content... però no s’utilitza. És clar que aquí hi ha hagut alguna cosa que ha fallat. Es van fer molts esforços per normalitzar els professors de primària, però quan es passa a l’educació secundària... no hi ha hagut mai immersió lingüística, vas a qualsevol institut i el professor està fent la classe en castellà, tot i que té el llibre en català: perquè té més vocabulari en castellà, pel que sigui, però això no val.
- Aquesta situació és pròpia del Baix Llobregat o va més enllà?
Estem en un punt negre, abans ja es deia, a tots els pobles de l’entorn com Sant Boi, Gavà, Castelldefels, Cornellà... A mi em sembla que aquesta taca d’oli s’està estenent. Anem a pitjor. La gent nouvinguda que té una llengua diferent al castellà ha fet esforços, però la gent que té el castellà d’origen li costa molt aprendre català i aquí tenim el problema. No necessiten el català per a res, els hi és igual. S’està donant un procés de substitució. No és que haguem llançat la tovallola, però hem arribat a un conformisme, que això serà així i no hi ha res a fer.
- I com es podria fer front a aquests símptomes?
La llengua si no s’utilitza i no es parla emmalalteix i va morint, és el que està passant amb el català. Llavors, aquí a Viladecans tampoc veig massa interès polític per fer que això canviï, ho sembla però no. Nosaltres vam iniciar un intercanvi d’alumnes de l’Institut Torre Roja amb alumnes de Cervera que hauria estat un bon projecte, s’hagués fet cada any i en més llocs, però vam trobar molts inconvenients, ajudes ben poques. Hem de veure què es pot fer, però penso que tampoc hi ha massa voluntat. D’aquí a 50 anys suposo que encara es parlarà en català, dependrà molt de la política, de si continuarà o no invertint-hi recursos. En tot cas, veig que hi va havent una substitució lingüística.
- També en índexs de fracàs escolar sembla que no anem gens bé. Què ens està passant?
Penso que s’haurien de dir moltes coses a la societat, als mestres, als pares, als alumnes... Falten referents. Perquè un nen funcioni ha de tenir un referent a la família i penso que s’han anat perdent. No es pot dir que això sigui així perquè els pares treballen, els pares han treballat sempre! Abans hi havia un referent, veies sempre un exemple a seguir. La canalla ara està completament desorientada, un dia els diem cap aquí, un altre cap allà.
- Per què?
Tendim a l’individualisme, hem viscut però que molt bé i no sé si la gent se n’adona. El sacrifici que fèiem abans... ara no li demanis a una persona que estudii i treballi, el sacrifici ara no existeix. És a casa on s’ha de practicar amb l’exemple, on hem de corregir els nostres fills, no ho podem deixar per l’endemà. En cert sentit és com un arbre, que si de petit no vetllem perquè pugi dret després es torça i ja no hi ha res a fer. Jo he sigut tutora durant molts anys i sempre arribava a la mateixa conclusió amb els pares: “Jo el tinc unes hores, vostè el tindrà tota la vida!”. No hi havia manera, si un no vol reconèixer el que està malament, si els pares són els primers que no veuen el que està passant, aleshores no es pot arreglar.
- Hi ha qui també assenyala el professorat com a responsable...
Tots tenim la nostra part. Hi ha mestres que fan molt bé la feina i que estan molt ben preparats i després també n’hi ha que no tant. De mestre, com de metge, no ho pot ser tothom. No tothom pot ser actor, tenen un perfil, cal tenir vocació. Tot i això, els valors, els referents, han de venir de casa. L’escola ha d’anar junta amb la família i la família amb l’escola.
- Existeixen iniciatives per redreçar aquest camí com les anomenades “escoles de pares”. Quina opinió li mereixen?
Els pares que realment vénen a les escoles de pares que organitza la Federació d’Associacions de Pares i Mares de Catalunya (FAPAC), que està molt bé, són pocs. Hi ha poc interés. Les famílies desestructurades també influeixen, però tampoc crec que sigui el veritable motiu del fracàs escolar. És una mica tot, és la societat, el consumisme irresponsable, l’obsessió per les marques... En això també hi té molt a dir la família. Molts pares no s’han parat a pensar que tenen el rol més important en l’educació del nen. D’altra banda, també es constata com, a mesura que els nens es fan grans, les famílies van menys a l’escola. A infantil i primària hi van bastant, però quan els alumnes passen a secundària només hi van quan hi ha algun problema.
- A grans problemes, grans solucions?
Solucions? Hem de començar nosaltres. L’escola pública té molts recursos, hi ha unes grans instal·lacions als instituts, a l’escola pública, però hem de canviar una mica tots: s’ha de donar més confiança als professors, al temps que el professorat s’ha de reciclar i si no tens vocació, doncs marxa. La societat ha de començar a reaccionar, com en el cas de la sequera, que ha sigut un exemple, cal fer una mica de sacrifici. L’educació és una inversió a molt llarg termini, has de repetir una cosa moltes vegades i cada dia el mateix, i al final sempre arriba el resultat.
Josep Ginjaume