diumenge, 15 d’abril del 2018

Escarxofes a Viladecans, a la C-32

L’any 1972, el Barri de Sales, estava envoltat de camps de conreu. El paisatge ha canviat radicalment: on actualment hi ha edificis, oficines i la autopista C-32, es conreaven hortalisses i sobre tot, escarxofes.

Una feina totalment manual i que amb el pas dels anys continua fent-se però als camps més enllà de l’autopista i de la mateixa manera: amb el cistell a l’esquena i el ganivet a la mà.

Jaume Muns


Ningú empresonat injustament!

 


Daurada grossa (Pluvialis apricaria) El Remolar-Maresma de les Filipines, 15 de desembre de 2013

Estat de conservació a Europa: Segura. Hivernant regular comú a les planes litorals. El plomatge bru esquitxat de blanc i groc d’or en les parts superiors. S’alimenta, principalment de nit, a base de cucs, insectes i altres petits invertebrats. No és nidificant als Països Catalans. Es veu principalment amenaçat per la modificació del seu hàbitat (obres hidràuliques, forestació i l'abandonament de les pràctiques agrícoles tradicionals).

Eio Ramon

Metges de família

A casa, com a molta gent a Viladecans, ens ha tocat canviar de metge i d’ambulatori com a conseqüència de la reorganització dels serveis de salut amb l’obertura del nou ambulatori de Montbaig. Una millora, sens dubte, per a la ciutat.

La manera com s’ha fet, però, m’ha resultat més aviat enutjosa, tot i entendre que deu ser ben difícil d’organitzar. A casa som tres, i ens han tocat tres metges diferents, en dos ambulatoris. Dos de nosaltres vam rebre avís, un, no. Els meus companys de pis (el meu marit i el meu cunyat) tenen força problemes de salut i són capaços d’alimentar diversos laboratoris només amb les pastilles que prenen. Vull dir que són persones que han mantingut una relació freqüent amb les seves respectives metgesses de capçalera, una relació a més de confiança i bon rotllo. Un metge se suposa que no és només un dispensador de receptes, ni un tècnic. Hi ha un plus d’escolta del pacient, d’atenció a les seves expectatives i a la seva manera de viure la malaltia, d’observació dels seus hàbits quotidians, que sens dubte té molt a veure amb la qualitat de vida, per no parlar de pactes i d’acords. I el mateix és aplicable al servei d’infermeria, que encara sol tenir una relació més estreta amb els pacients.

Per això la manera com ha anat tot plegat, m’ha desvetllat alguns interrogants:

Si el canvi de metge és inevitable, ¿no hagués estat bé fer un traspàs formal entre els dos metges i el pacient, quan aquest viu una situació sanitàriament complexa i necessita un seguiment continuat? Poder-se acomiadar va bé i poder recordar els acords i les coses rellevants pendents, també.

Jo tenia entès que el nom de “metge de família” responia a la voluntat d’atendre el conjunt familiar, una cosa pràctica des de molts punts de vista: per als pacients, perquè de vegades amb una sola visita pots enllestir coses de tota la família (sobretot quan la visita la fem gent que hem de combinar-la amb l’horari laboral), i per al personal sanitari perquè amb una mica de sort poden conèixer millor tot allò que té a veure amb la salut de les persones: des de les condicions de l’habitatge (les barreres arquitectòniques, les condicions higièniques i un llarg etcètera), els hàbits alimentaris, o les bones o males relacions mútues. 

Si l’espai d’atenció al pacient és de set minuts (penós!), raó de més per intentar coordinar esforços i reduir dispersions, dic jo. 

En fi, El meu agraïment a les metgesses que fins ara ens han atès al cap Maria Bernades. I la meva esperança que el serveis sanitaris deixin de ser objecte de privatitzacions i retallades i recuperin la seva qualitat. 

Mercè Solé

Escalfant motors per a Sant Jordi: 9 recomanacions i una torna

Ara que ve Sant Jordi, hem pensat que seria una bona cosa recomanar alguns llibres. I hem demanat a tres persones que ens fessin tres recomanacions cada una: dues formen part de la redacció de la revista, Montse Pastor i Mercè Solé, i el tercer és Ricard Caba, que forma part dels qui són els principals promotors de la diada a Viladecans, la llibreria Els Nou Rals.

Aquí teniu el que ens conviden a llegir (i a comprar, posats a fer).

Haru. Flavia Company (La Galera, Barcelona 2018)


Haru transcorre en un espai de l’Orient intemporal i ens descriu el viatge iniciàtic de la protagonista. Els pares d’Haru són mestres de shodo, l’art de la cal·ligrafia, però volen que la seva filla aprengui l’art del tir amb arc en una de les escoles del país. Hi passa cinc anys d’aprenentatge després de la mort de la seva mare, aprèn la disciplina del dojo amb il·lusió però també amb angoixa i sacrifici. La novel·la està escrita amb un llenguatge clar i directe, una cadència harmoniosa i un lleuger toc màgic. Flavia Company ens endinsa en els pensaments d’uns personatges que busquen la perfecció mitjançant l’observació, la disciplina, la força espiritual i l’esforç constant. Una obra moral i espiritual. (Montse Pastor)

El testament de Maria. Colm Tóibín. (Ara llibres. Barcelona, 2013)


És un monòleg de la mare de Jesús sorprenent. Com és lògic, ella no era cristiana, està en contra de les institucions jueves, del poder dels rabins i també dels seguidors del seu fill. Una Maria doncs pagana que vivia a Efes vigilada i mantinguda per alguns deixebles del seu fill. Ella sap que algun d’ells està escrivint mentides del seu fill. És una emocionant comprensió de la culpabilitat de Maria, entenent que és una dona ignorant i adolorida a la qual li passa una situació desmesurada. La seva tragèdia és que quan més la necessitava el va abandonar. (Montse Pastor)

Sueño profundo. Banana Yoshimoto (Tusquets, Barcelona)


Tres joves que travessen un període difícil de la seva vida són les protagonistes d´aquest bellíssim volum de l`escriptora japonesa. “Somni profund”, “Els viatgers de la nit” i “Una experiència “, els tres relats que componen el llibre, exploren a través d’aquestes joves els mons que s’obren quan tot sembla enfonsar-se i només queda el buit, mons poblats per ombres que de sobte es fan presents a la vida de cada dia. Un tret característic és la introspecció en la psicologia dels personatges, el seu món interior. Les ferides invisibles que cal curar. Banana Yoshimoto diu que a la seva obra hi ha una intenció de convidar el lector a la introspecció, a sanar ferides invisibles i portar una vida més autèntica. (Montse Pastor).

Sàpiens. Una breu història de la humanitat. Yuval Noah Harari (Edicions 62, Barcelona 2016). 


L’antropologia té la gràcia de fer-te adonar que allò que sembla natural, en realitat n’és ben poc. I que moltes de les nostres accions estan motivades per coses ben diferents dels arguments que fem servir per justificar-les. La mirada a la història de la humanitat d’aquest antropòleg, professor de la Universitat Hebrea de Jerusalem, a més a més és molt amena i provocadora. Potser hi descobrireu que el pas a l’agricultura va ser una estafa o que la Peugeot potser no existeix. O que no cal angoixar-se per les nostres excessives contradiccions, perquè això és el que ens fa avançar. Molt recomanable! (Mercè Solé)

Biografia del silenci. Pablo d’Ors (Angle editorial). 


No és un llibre recent i ja compta amb més de 100.000 exemplars venuts. Ha estat traduït a nombroses llengües i el seu èxit editorial ha acabat comportant la creació d’una associació d’Amics del Desert. L’autor explica senzillament la seva experiència personal en l’aprenentatge de fer silenci, que no requereix grans tècniques ni grans sacrificis. De fet el llibre té la virtut de posar damunt la taula el soroll i la dispersió que tots vivim constantment i que massa sovint ens impedeixen prestar l’atenció deguda a aquelles persones i objectius que considerem importants. Un soroll que ens impedeix, en definitiva, viure en llibertat. (Mercè Solé)

Martí Luter, monjo i reformador. Josep Castanyé (CPL, Barcelona 2017). 


La valentia de Martí Luter, en qüestionar el funcionament de l’Església catòlica ara fa cinc-cents anys, va provocar grans canvis a Europa molt més enllà dels debats teològics del moment. Al marge de la fe o no fe de cadascú, sens dubte resulta molt interessant aquesta aproximació històrica a un personatge poc conegut entre nosaltres, hereus d’un nacionalcatolicisme que menyspreà i demonitzà durant molt de temps “els protestants”. (Mercè Solé)

Mai no oblidaré el teu nom. Ignasi Llorente, amb il·lustracions de Maria Palet. (Cossetània Edicions).


Espectacular volum il·lustrat on es narra la història de la Fu-Hao i el seu avi, que tenen una relació molt especial. Viuen a prop del riu Yang-Tsé, a la Xina, en plena revolució neolítica. Es passen el dia pescant, recollint fruits, emmagatzemant arròs, molent el gra i fent farina. A les nits, al voltant del foc, l’avi de la Fu-Hao treu la seva flauta i toca unes boniques melodies mentre explica unes històries que agraden molt a petits i grans. Un dia, però, començarà a perdre la memòria. La Fu-Hao mirarà de posar-hi remei amb una idea molt original i revolucionària que canviarà la història universal per sempre més.
Vull destacar també que la il·lustradora Maria Palet ha deixat recentment empremta a Viladecans, ja que és l’autora de les il·lustracions amb què hem guarnit, meravellosament bé, les prestatgeries de la llibreria Els nou rals, i que compartirem amb ella la presentació del seu llibre el dissabte 14 d’abril a les 18.30 h, davant la llibreria. (Ricard Caba)

Permagel. Eva Baltasar. (Club Editor).


La poetessa Eva Baltasar, debuta com a novel·lista amb un llibre de molts vols sobre el jo, el cos, el sexe, i la família, primera part d’una trilogia sobre la vida d’una dona contemporània, que sens dubte serà un dels llibres de l’any. Permagel és aquella part de la terra que no es desglaça mai i és la membrana que revesteix l’heroïna d’aquest llibre. Una manera de preservar la part tovíssima que hi ha dins d’una persona en formació. “La força de la por és la suma de cada petit somni reduït a pols”, diu l’heroïna, i es posa a caminar sense agafadors. La seva vida lliure, mortalment sorprenent, tiba de banda a banda d’aquesta novel·la com la corda del funambulista a cent metres d’altura. Amb paraula lícita en una prosa cruament elegant. Més enllà d’una subtil xarxa de relacions entre dones d’una mateixa família i entre dones amants, la gran protagonista d’aquesta novel·la és la vida com a força que assetja i rebenta l’escut que li oposes –el permagel. (Ricard Caba)

La novel.la de Sant Jordi. Màrius Serra. (Editorial Amsterdam).


Molts ja coneixem en Màrius Serra com a col·laborador a Catalunya Ràdio, escriptor, llicenciat en Filologia Anglesa i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, però aquest any ens sorprèn amb una proposta àcida, negra, mordaç i irreverent. La novel·la de Sant Jordi és un retrat satíric del món literari que desvela amb ironia i habilitat l’engranatge que mou els fils de la diada, on durant les signatures del matí de Sant Jordi, una sèrie de crims tan execrables com reals tenyeixen de sang les parades de llibres de Barcelona. Els autors més reconeguts van caient com mosques i l’escàndol amenaça d’ensorrar els pilars sobre els quals s’alça la indústria editorial: l’ego, la vanitat, la venjança, l’ambició... Una trama plena d’enigmes, situada en la flamant República Catalana, planteja la mort d’una sèrie d’escriptors a mans d’un grupuscle de poetes furiosos guiats per un sinistre joc de rol. Les sensacions de Serra amb la seva primera novel·la negra no poden ser millors. (Ricard Caba)

I aquesta és la torna:

I ara, el sector Roca

Està sobre la taula la remodelació del solar que ocupa la factoria Roca de Gavà i Viladecans. Gairebé 326.000 m2 dels quals més del 80% corresponen al nostre terme municipal. El projecte vol reestructurar l’àrea creant nous vials, nous usos econòmics, un campus tecnològic, 1.600 nous habitatges i acollirà la seu de la multinacional, actualment a Barcelona.

Des d’ERC Viladecans fem una valoració positiva d’entrada perquè conserva els 650 llocs de treball actuals. Conservar i crear nova ocupació són dos factors clau que sembla garantir la remodelació. Uns objectius que es veuran beneficiats per l’arribada de la seu mundial de la companyia, dels seus laboratoris i per la generació de sinergies positives en el seu entorn. 

Després de revisar a fons la memòria amb l’avanç del planejament, podríem dir que ens agrada “la música”, però -després de resseguir la “lletra petita”- hem presentat un plec d’al·legacions per millorar el resultat global a curt, mitjà i llarg termini. Amb millores en mobilitat, habitatge i equipaments que podeu trobar a la nostra pàgina web (esquerra.cat/viladecans). Tenim molt present la reforma del Polígon Industrial del Centre i sabem que darrere alguns eufemismes i paraules grandiloqüents la realitat amaga sovint algunes sorpreses desagradables o amenaces potencials per a sectors prioritaris o la qualitat de vida de la ciutat. 

Esquerra Republicana confia que aquest projecte no esdevingui a la llarga una acció especulativa -l’enèsima- per requalificar terrenys industrials i convertir-los en residencials, permetent una operació immobiliària d’envergadura. Lamentem la teoria que impregna tota la memòria quan posa en qüestió el Pla General Metropolità de 1976, justificant les modificacions impulsades per l’Ajuntament socialista en els darrers anys, amb alçades que superen de llarg l’edificabilitat més habitual a la ciutat (PB+4P) i que han generat diversos nyaps amb un impacte irreparable sobre el paisatge urbà, trencant la idiosincràsia de la ciutat. Hi ha també el risc de caure en paraules grandiloqüents i de generar grans expectatives i titulars, efectistes en termes de publicitat i que s’assemblen molt a promeses electorals. 

Ens sorgeix també una reflexió més profunda: en els últims anys el lideratge de la ciutat s’està delegant al sector privat amb decisions i iniciatives de grans multinacionals com Neinver, Unilever o Roca. Estem deixant en mans d’interessos privats -legítims però amb ànim lucratiu- el futur de Viladecans. Trobem a faltar un projecte consolidat per part de l’equip de govern, un model de ciutat amb idees clares i ben definides. Massa sovint l’únic full de ruta sembla que sigui el de créixer de forma insostenible, ampliar constantment el parc d’habitatges. Ens preocupa també l’augment de població previst, els problemes derivats en els accessos a la ciutat i la manca de serveis i equipaments adaptats per a un augment tan substantiu d’habitants (3.000 habitatges al Pla de Llevant, 1.200 al Polígon Centre i 1.600 més al sector Roca). 

D’altra banda, el desenvolupament d’aquest pla gira entorn a les necessitats de la multinacional, per damunt de les necessitats de la ciutat, ja que preveu com a primera fase de desenvolupament la construcció de la nova seu de l’empresa i del tram ubicat a Gavà. Només en última instància, 25 anys després, preveu acabar la fase de desenvolupament del parc empresarial i d’innovació que ha d’acollir especialment el tram de Viladecans. És a dir, la hipotètica pluja de llocs de treball va per llarg. 

La factoria Roca va celebrar el centenari el passat 2017 i la multinacional utilitza poc més del 25% de la seva superfície industrial. Uns actius que vol rendibilitzar ara amb l’acord dels dos ajuntaments. Això és legítim però des d’ERC Viladecans treballarem per garantir que prevalgui l’interès públic en tota aquesta operació. Ens mou evitar la pèrdua de més múscul industrial, reafirmant una vegada més la nostra aposta per la reindustrialització de la ciutat. Perquè Viladecans ha estat, és i serà industrial malgrat l’auge del sector serveis, centres comercials i activitats econòmiques amb menys valor afegit, rendiments a curt termini i una aposta limitada en innovació que caracteritza l’actual Ajuntament. 

Myriam Moysset

Visca el 8 de març!

En els darrers anys alguns sectors socials han jugat a convertir el vuit de març, dia històric de les lluites pels drets de les dones, en una jornada per enviar-nos felicitacions, i dir-nos com n’estem de contentes de ser dones. Com si el 8 de març fos un dia de celebració, un “womens day”, com si fos Sant Valentí. Des de fa quasi cent anys aquest és un dia perquè les dones sortim a reivindicar i defensar els nostres drets socials, laborals i sexuals. 

El moviment feminista no es va inventar ahir. Les dones de les empreses tèxtils ja van començar a fer vaga i reclamar els seus drets en plena revolució industrial. Al nostre país, les primeres dones feministes van aparèixer amb la segona república. El 1931 Clara Campoamor va impulsar la Unión Republicana Femenina per tal de promoure campanyes a favor del sufragi femení i dels drets de les dones. Cap el final del franquisme i amb la instauració la democràcia es creen els grups de dones i comencen les reivindicacions dels drets sexuals, la creació dels centres de planificació i la mobilització pels drets socials, laborals i contra la violència masclista. El feminista és el moviment que més ha crescut, ha reivindicat i s’ha manifestat, abans i després del 15-M. Una convocatòria amb aquesta resposta no s’improvisa sinó que és resultat de molts anys de picar pedra, de ser quatre a les manifestacions, d’insistir i batallar per la igualtat a l’empresa, als moviments i als partits. Ha estat i és feina de moltíssimes dones treballadores, i d`alguns homes, de grups de dones, sindicats, partits i entitats, que hem aconseguit un èxit que ha agafat a contrapeu el govern i ha posat en agenda la lluita de les dones quan ningú comptava amb nosaltres.

La del 8 M no ha estat un vaga qualsevol. Homes i dones de 177 països vam omplir arreu els carrers de ciutats i pobles. La convocatòria “Si les dones ens parem el món s’atura” anava més enllà del lloc de treball i la bretxa salarial. Era també vaga d’estudiants, de cures, de consum i contra la violència masclista. A Espanya hi vam participar més de cinc milions de dones amb vagues, accions de protesta i manifestacions. Ni totes érem unes pijes, ni unes feministes radicals, ni unes comunistes, érem dones que anem a treballar, que cuidem a les nostres famílies, que anem a comprar i fem el dinar. Dones que quan treballem tenim pitjors feines i pitjor pagades, que dediquem més temps que ells a les feines a la llar i a la cura dels fills. Si algú ha de deixar la feina per tenir cura d’un familiar som les dones qui ho fem. 

El lema planteja la idea que les dones fem moltes feines que en no estar remunerades no es tenen en compte. És evident que aquest menysteniment de la dona en l’esfera privada i social té com a conseqüència el seu equivalent en el món de treball. La vaga, a banda de l’ocupació, ha mobilitzat l’ensenyament, la cura de familiars i el consum, àmbits en què la discriminació de les dones també és flagrant. Tot amb l’objectiu de denunciar, a més de l’escletxa salarial, la feminització de la pobresa, el fet que les feines més mal regulades i remunerades recaiguin en les dones i la doble jornada laboral –entre la feina fora de casa i la de casa– que moltes es troben obligades a fer.

S’ha demostrat que més que un lema és una realitat: si nosaltres ens parem el món s’atura. 

Encarna García

L’urbanisme, al servei del comerç a la nova plaça de les Palmeres




La plaça de les Palmeres és un indret entranyable per a tots el viladecanencs i viladecanenques, però també es el nus d’accés als eixos comercials del carrer del Doctor Reig, al Barri Antic i al centre de la ciutat. La seva centralitat la fa estratègica per al present i futur del comerç de proximitat i per a la mobilitat d’almenys dos barris.

Són dues tasques municipals, la promoció del comerç i l’urbanisme, que han d’anar coordinades. El comerç és important per a la vitalitat econòmica i social de la ciutat, i ha d’estar sempre en constant evolució per adaptar-se a les noves exigències de consumidors i veïns. L’urbanisme és un dels aspectes que afavoreixen la millora i vitalitat del comerç, socialment integrat en la ciutat, tot i que no es l’únic aspecte que hi incideix.

L’actuació urbanística de la plaça de les Palmeres té la voluntat de millorar i renovar aquest espai, unint de forma física els eixos comercials del carrer del Doctor Reig i del Barri Antic, utilitzant, per aconseguir-ho, els criteris de prioritat de vianants i d’espais de convivència ciutadana amables i integrats. També és important la millora de la mobilitat de vehicles que han d’accedir al Barri Antic i, per això, el projecte de millora de la plaça incorpora canvis en el sentit de marxa del carrer de Sant Isidre i del carrer de Joan Balletbó. El resultat serà una mobilitat més fluïda i deixar per als vianants més espai disponible, amb zones de descans amb ombres i bancs públics. Si el centre d’aquesta plaça s’havia utilitzat històricament com a rotonda viària de distribució, ara volem integrar-lo com espai públic, amb més zona verda i bancs.

La reforma de la plaça de les Palmeres és una part de tot un seguit d’actuacions per millorar el nostres eixos comercials i el Barri Antic. Així, es troba en l’última fase de redacció el projecte per completar la zona de vianants del carrer del Doctor Reig entre el carrer de Salvador Baroné i el carrer de Carles Altés, que ha de completar aquest eix per a vianants i que ha de permetre la millora de l’accés al mercat municipal de la plaça de la Constitució. També durant aquest any 2018 es millorarà la urbanització del carrer de Joan Batlletbó, que comptarà amb noves voreres i asfaltat. La futura obertura del carrer de Pere Masallach, que s’unirà al carrer de Pi i Maragall, millorarà la mobilitat a la zona. 

Aquestes actuacions i les previstes per a un futur immediat, com la renovació de la rambla Modolell i la integració de l’avinguda de la Generalitat, projecte conegut com La Vileta, ens han de permetre gaudir d’un centre de ciutat molt atractiu, que sigui modern però respectuós amb el seu patrimoni, i que sigui comercial i socialment actiu.

Pere Gutiérrez

Molta Isabel

Ja fa uns quants anys que a Viladecans va obrir les seves portes el taller ocupacional Caviga, un servei excel·lent per a més de 90 persones amb discapacitats de diversos graus que viuen al delta del Llobregat. De fet, l’únic que no m’agradava del taller és el nom, perquè això de Castelldefels, Viladecans i Gavà no és gaire creatiu. Amb el temps, però, ja ens l’hem fet nostre. 

Doncs bé. Una de les persones clau per al creixement de Caviga ha estat Isabel Ortuño, la seva directora des del 2004 fins a l’1 de març del 2018, la data en què s’ha jubilat. La seva canyera i generosa dedicació ha contribuït a fer del centre un punt de referència, no només per als nois i noies que hi van i per a les seves famílies, sinó també entre els professionals del sector. Jo destacaria dels múltiples encerts de Caviga en camps molt diversos, quatre aspectes:

l’excel·lència professional de la gent que hi treballa,

el compromís a favor dels drets de les persones amb discapacitat,

el treball fet amb entitats de tota mena i la sensibilització social que se’n deriva,

i la potenciació de la vena artística dels estadants del centre: des del teatre al cinema, passant per l’escriptura o la pintura.

I en tot això, la Isabel hi ha tingut un paper rellevant. Moltes gràcies per la feina feta. I molt benvinguda Laura Barrufet, que la substitueix (amb una experiència laboral i vital que encaixa perfectament amb Caviga).

Mercè Solé

P.S. Us deixo amb el text que l’associació de familiars de Caviga li va dedicar:

4.879 dies; o bé 117.096 hores; o bé 7.025.760 minuts; o bé 421.545.600 segons

des d’aquell 21 d’octubre de 2004 fins a l’1 de març de 2018

Per cada minut, cada segon, viscuts amb intensitat i amb generositat per Caviga.

Gràcies.

Per fer-nos quadrar a tots: professionals, monitors, nois i noies, pares, mares i cunyades.

Gràcies.

Per recordar-nos que tots tenim discapacitats de tota mena, 

i que, també, tots tenim capacitats que no sospitàvem.

Gràcies.

Per fer que cadascun dels nois i noies se senti acollit, estimat i potenciat.

Gràcies.

Per desvetllar la creativitat i la imaginació de tothom.

Gràcies.

Per fer-nos rumiar sobre un munt de coses.

Gràcies.

Per mantenir-te dins la coherència feminista.

Gràcies.

Per fer-nos a tots conscients que podem ajudar-nos els uns als altres.

Gràcies.

Per estirar diners i pressupostos per fer possible l’impossible.

Gràcies.

Per reivindicar sempre els drets dels nois i noies de Caviga.

Gràcies.

Per contribuir a la dignitat i a la bellesa del món.

Gràcies. Gràcies. Gràcies.

La Coordinadora del Mamut de Viladecans

El passat divendres 9 de març de 2018, tota la junta de la coordinadora d’entitats El Mamut de Viladecans vam renovar el nostre compromís amb la entitat.

D’ençà que vaig assumir la presidència de la Coordinadora, m’han passat moltes coses i he conegut a molta gent, també he hagut de suportar crítiques i rumors d’allò més enrevessat sobre la meva vida familiar i professional que també han estat compensades per algunes felicitacions per la feina feta dins la Coordinadora. 

La veritat és que no puc dir que ha estat una feina feixuga o dura, perquè l’he fet molt de gust i amb un equip que m’ha alliberat de moltes i pesades càrregues. Possiblement l’èxit d’aquesta junta és que entre nosaltres ens coneixem prou bé, ens respectem dins un ordre, ens motivem amb les mateixes coses i, sobretot, tenim clars quins objectius podem o volem o entenem que cal assolir. 

Sempre he cregut que els projectes són molt encisadors al començament però que, amb el temps, comencen a perdre interès, i que en realitat la lluita no és començar-ho sinó mantenir-ho, sent imaginatiu sempre i plantejant nous reptes que estimulin l’interès pel que anem construint. Per això, cal renovar-se cada dia, mirar d’innovar en el que es fa i intentar d’afegir nova gent amb una altra energia, per mirar de sumar diferents sinergies. Per això la nova junta ha passat de tenir sis membres a tenir-ne nou.

El Mamut i la Mamuteta han assolint un espai important a l’imaginari popular de Viladecans. És cert que la rapidesa amb què han estat acceptats per la majoria de la població ens ha eclipsat, en part, l’activitat de la coordinadora com a tal i hem gaudint dels èxits “mamutaires” i de la colla. Però, tot i així, hem sabut aprofitar aquesta empenta per crear cercaviles a la festa major d’hivern amb el “CAdeFOC”, grallers, timbalers... “La nit golfa” per gaudir de les nits d’estiu sense sortir de Viladecans, visitar les Associacions de veïns, les escoles, el museu... i hem sabut, també, crear nous espais culturals, sense bestiari; en col·laboració amb altres entitats, estic parlant del “Coneixes Viladecans?”, del “Carnaball” (que s’ha de recuperar) o del “Quinto de Nadal” (amb els Rudemon). Cal que les entitats continuem treballant juntes per assolir més reptes i per eixamplar l’oferta de cultura popular a la ciutat, i la coordinadora s’ha de convertir en aquest lloc d’encontre on proposar i portar a terme noves activitats i des d’on aconseguir més recursos.

També cal potenciar el que ja tenim i fer-ho arribar a més gent perquè la cultura popular és el millor nexe de cohesió social que tenim entre les persones.

En aquesta etapa també ens plantegem augmentar les nostres visites amb la Mamuteta i el Mamut fora de Viladecans, pensem que portant el nom del nostre poble en activitats compartides amb altres poblacions podem contribuir, com ja fan altres entitats locals, a augmentar, en positiu, la nostra imatge de ciutat oberta, dinàmica i emprenedora.

Només desitgem que gaudiu de les nostres propostes i que ens ajudeu a millorar.

La nova junta de la Coordinadora d’entitats som:

Mari Carme Garcia Roig, vocalia d’animació i logística

Angel Garrido Rivera, Vocalia d’imatge i comunicació.

Miguel de la Rubia, Cap/responsable de la colla del Mamut

Albert Ruiz Sala, secretari

Silvia Espín González, Vocal adjunta a secretaria

Vicenç Castelló Solina, Tresorer

Ivan Jal Granados, vocal adjunt de tresoreria

Joan Nieto Llopis, Vicepresidència

Josep Mumany Baños, Presidència

Josep Mumany

Xifres i lletres

El terra podria ser d’un entresòl de l’Eixample barceloní, amb les rajoles hidràuliques del modernisme, amb les portes del balcó obertes com els lloms d’un llibre abans de tancar-se. La llum té nostàlgia d’havanera i la transparència dels paradisos perduts dels diumenges de la infantesa. Tot té l’aire de bellesa de ciutat caribenya que subsisteix autèntica sota l’erosió del bloqueig i l’escassetat. És un local social d’escacs a Santiago de Cuba, aquest joc tranquil d’eterna guerra entre dos bàndols, les blanques i les negres.

El joc, d’origen persa, repeteix el nombre 8, nombre de resurrecció, com el diumenge de Pasqua, vuitè dia. El setè dia de la setmana era el Sàbat hebreu, quan el Senyor va descansar de la creació. No en va el 8 estirat en horitzontal és el símbol matemàtic de l’infinit: l’incomprensible, l’eternitat. Vuit són els peons, vuit les figures, vuit són els escacs horitzontals, blancs i negres, vuit els verticals. Vuit al quadrat, seixanta-quatre caselles, 6 + 4 = 10, l’1 i el 0. Vuit per quatre, 32, el nombre total de peces del joc.

Del quatre prové en part el nom castellà dels escacs. Segons Joan Corominas, Chaturanga, quatre ales en sànscrit, en referència a l’exèrcit indi, que tenia elefants, carros, cavalls i infanteria. La paraula va evolucionar en àrab a shatranj. Quan va arribar al califat cordovès ja era axatraz i d’allà va passar al castellà axedrez, encara convivint amb escac, que havia arribat per estranys camins del persa shâh designant al rei, que en singular és la casella del tauler i en plural el nom de joc, escacs. Del Shâh mâta persa, el rei està atrapat, esdevindria escac i mat. L’alfil és elefant en àrab, al fil, la torre es deia roque, d’aquí ve el terme enrocar, atzucac, carrer sense sortida en àrab, és una situació on qualsevol moviment de fitxa empitjora la posició.

Als escacs no li han faltat conflictes religiosos i polítics. Dubtes sobre si estava prohibit per Al·là, tot i que es va resoldre que no, sempre que les fitxes no tinguessin forma de figures. El cristianisme es negava a acceptar que un peó pogués ressuscitar la reina eliminada, ja que feia al rei polígam, i Jorge Luis Borges va penetrar en el joc de miralls i simetries com a metàfora del cosmos inabastable que podria ser peu d’aquesta foto. “En su grave rincón, los jugadores/ rigen las lentas piezas. El tablero/ los demora hasta el alba en su severo/ ámbito en que se odian dos colores.” Així comença el poema “Ajedrez” i així acaba: “Dios mueve al jugador, y éste, la pieza/¿Qué dios detrás de Dios la trama empieza/de polvo y tiempo y sueño y agonías?”.

Text: José Luís Atienza

Foto: Jaume Muns

Sanitat: set mesos d’espera per a una visita

Tinc artrosi de genolls: molt severa en un, i només severa en l’altre. Tinc 67 anys, i des que això va començar, ara deu fer ja vuit o nou anys, em venen dient que no em poden posar una pròtesi perquè sóc massa jove. Perquè resulta que les pròtesis duren deu anys i després s’han de canviar, i això és una agressió molt forta per al cos del pacient, i una despesa nova per a la seguretat social. I m’han anat fent passar amb pastilles i recomanacions de determinats exercicis físics.

Però és clar, l’artrosi, que és un desgast dels ossos, va avançant, i ara, per caminar amb una mica de seguretat, he d’anar amb bastó. Em costa molt asseure’m i aixecar-me, em costa moltíssim pujar i baixar escales, si camino en una zona inclinada perdo fàcilment l’equilibri, etc. Però es veu que els protocols continuen considerant-me massa jove. Sense tenir en compte que és ara, quan encara tinc el cap clar i tinc ganes de fer coses, que necessito disfrutar d’una mínima qualitat de vida que em permeti aprofitar les possibilitats que tinc a mà. Quan tingui 80 anys, ja no em molestarà tant quedar encallat o reduït a una cadira de rodes. Però ara sí. Molt.

I bé. L’altre dia, just durant la Setmana Santa, me’n vaig anar a veure la meva metgessa de capçalera per mirar de convèncer-la que m’activés el procés per a una intervenció quirúrgica. Vam estar-ne parlant, i ella va veure clar que, en efecte, era ara l’hora de facilitar-me la qualitat de vida que una pròtesi em podria aportar. I em va derivar cap al traumatòleg, el mateix que temps enrere m’havia dit que no era hora de pròtesis, a veure si ara el convencia. Però ja em va advertir que les coses anaven per llarg, que tot estava col·lapsat, i que posaria que el meu cas era preferent, a veure si estalviàvem esperes.

I heus ací que l’altre dia rebo a casa la carta amb la cita per al traumatòleg. Em donaven hora... per al 9 de novembre! O sigui, set mesos i mig després de la petició. I això, per a una visita. I, si tinc sort i el metge decideix que sí, que m’operen, vindrà la llista d’espera per a l’operació, que, pel que he sentit, ara és més o menys d’un any i mig.

En resum, una vergonya. La metgessa de capçalera ja m’ho havia dit: “Si no us mobilitzeu per protestar davant tot el que estan fent amb la Sanitat, això anirà cada cop pitjor. Ho estan liquidant tot”.

Davant d’aquesta situació, a mi se m’acudeixen unes quantes reflexions. Però em sembla que m’estimo més deixar que se les faci cadascú. 

Josep Lligadas Vendrell

Propostes per a Viladecans

 Amics i amigues, des de Viladecans Punt de Trobada us convidem a elaborar propostes per a Viladecans. Propostes per millorar la vida de la gent de la nostra ciutat, des de qualsevol punt de vista. 

Us convidem a cada un dels lectors i lectores d’aquesta revista a aturar-vos un moment, agafar alguna eina d’escriure, pensar quines coses us sembla més important de fer o millorar o canviar a Viladecans, i enviar-nos-les. 

També convidem a fer això mateix a les entitats de tot tipus que funcionen a la ciutat, que són moltes i actives: atureu-vos un moment, penseu en el conjunt de Viladecans –també podeu pensar en els interessos i objectius de la vostra entitat, però no només en això–, i envieu-nos quines coses us semblen més importants de tirar endavant. 

I igualment convidem, tant a persones particulars com a entitats, a estendre aquesta petició a tothom qui vulgueu.

Podeu enviar una proposta, o dues, o les que sigui. Envieu-les, sisplau, a aquesta adreça electrònica: 

puntviladecans@telefonica.net. 

I podeu firmar-les o no, com vulgueu.

Aquí teniu les vuit que hem rebut aquest mes. Va, envieu-nos les vostres!


Facilitar el lloguer d’habitatges, especialment per als joves

Major implicació de l’Ajuntament amb els habitatges buits: sancionar els Bancs per tal de posin en lloguer els que tenen i fer una aposta decidida per fomentar el lloguer per a joves per tal que es puguin independitzar.

Donar un ús lúdic a l’edifici dels cinemes

Per a les entitats i associacions, especialment de joves o culturals, i reservar algunes sales per al cinema de qualitat (no exclusivament comercial) encara que només funcionessin els caps de setmana (similar a com funciona el cinema Metropol de Castelldefels).

Biblioteca

Fer una nova biblioteca a Viladecans (l’actual és insuficient). Ampliar l’horari i no tancar el mes d’agost. Incrementar les activitats com ara conferències, presentacions de llibres, etc.

Jardí municipal

Cal una reforma integral, sense que perdi la seva essència, per esdevenir un lloc de trobada. Es podria instal·lar un “quiosc-bar” per donar serveis als pares amb nens petits, per fer el vermut del diumenge, petites actuacions, etc.

Horts urbans

Facilitar terrenys (no inclosos en el Parc Agrari) per fer horts lúdics, per als jubilats, aturats, etc. 

Platja

Millorar els accessos a la platja i la freqüència dels autobusos.

Remolar

Fer un centre de divulgació ambiental per a la ciutadania, i especialment per a les escoles, en les cases que hi ha a la pineda del Remolar.

Edifici de l’Ajuntament

Fer un nou edifici per a tots els departaments de l’Ajuntament que actualment estan repartits per nombrosos locals. Un únic edifici seria molt més eficient, aproparia l’administració al ciutadà i facilitaria les seves relacions. 


INDECISIÓ

Muntanyes i riu: és el que veig des de la meva finestra. De les primeres, en destaca una que em recorda Montserrat, amb les seves dents serrades i les seves roques pelades. Però no sóc a Montserrat. El sol brilla i arrenca miralls a l’aigua. Una parella balla davant del riu i també fulgeix, com la lluna en nits en què el disc està complet. 

He arribat a una cruïlla i per això la meva ment divaga més enllà d’aquí, d’aquesta finestra, d’aquell riu i d’aquelles muntanyes. El meu cor té ulls i somriu, és un cor alegre, i cap Torre de Babel confon la meva llengua. Visc sota el paraigua de la meva sensibilitat, de les meves emocions, i les llàgrimes no m’importen. Ploraré, però les gotes trobaran aixopluc en la solució al meu problema.

Haig de posar-me dempeus i prendre una decisió d’una vegada. Marxo de la casa on he viscut sempre des que em vaig convertir en independent? Me’n vaig lluny d’aquest lloc que conté els meus records, tots els que m’uneixen al passat que va ser feliç?

O m’atreveixo a separar-me d’aquestes parets i emprendre una nova vida en un altre indret, sense dur enganxades les etiquetes habituals? És poètic pensar en fer canvis, és motivador, però també fa por. I, a més, és difícil fer-ho realitat. La barca que solca les aigües fredes del riu, company dels meus pensaments, m’està esperant. Vol que em decideixi. Encara no hi ha pressa. Les eleccions crucials necessiten temps, i vaig a prendre-me’l.

Encara que hagi de desxifrar, de nou i una per una, totes les meves sensacions i també foragitar les meves angoixes i incerteses. Només aquesta tasca de reflexionar amb calma ja m’està ajudant. I, a poc a poc, el jeroglífic del meu cervell va semblant menys complicat.

Ara toca passeig i deixar que torni el blanc al meu cap, deixar que m’envolti la brisa i que passin les hores. Ja continuaré més tard…

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

TAMARA, NO ESTÀS SOLA. VILADECANS VOL DEMOCRÀCIA!


TAMARA, NO ESTÀS SOLA. 

VILADECANS VOL DEMOCRÀCIA!


Feministes i jubilats

Aquest passat mes de març van irrompre, amb una certa sorpresa, dues mobilitzacions especialment potents: la vaga feminista del 8 de març i les reivindicacions davant el ridícul augment de les pensions.

Certament, el fet que aquests dos temes ocupin l’interès de tanta gent i la mobilitzin és una notícia important, i ens porta un doble missatge. Per un cantó, si aquests temes treuen al carrer tanta gent que sent la necessitat de manifestar la seva disconformitat respecte a com van les coses, vol dir que la nostra societat encara està molt endarrerida, i els nostres governants no estan actuant com caldria. Però alhora, el fet que tanta gent estigui disposada a mobilitzar-se per demanar que les coses canviïn és també un magnífic senyal que indica que no estem resignats davant les situacions que van contra el dret a viure amb dignitat, en una societat d’iguals, i en què ningú no hagi de sentir-se maltractat ni discriminat.

Tant de bo que no s’aturi la voluntat de tots els ciutadans i ciutadanes per reclamar una vida millor per a tothom, en un món d’éssers humans lliures i que no hagin de patir ni pel seu present ni pel seu futur. I, més encara, tant de bo dintre la nostra societat agafin força propostes polítiques intel·ligents –i dirigents honestos disposats a dur-les a la pràctica– que tinguin com a objectiu construir aquest món en què la igualtat i la dignitat i el benestar siguin per a tothom. Perquè això, si es vol, no és cap quimera.