Tinc artrosi de genolls: molt severa en un, i només severa en l’altre. Tinc 67 anys, i des que això va començar, ara deu fer ja vuit o nou anys, em venen dient que no em poden posar una pròtesi perquè sóc massa jove. Perquè resulta que les pròtesis duren deu anys i després s’han de canviar, i això és una agressió molt forta per al cos del pacient, i una despesa nova per a la seguretat social. I m’han anat fent passar amb pastilles i recomanacions de determinats exercicis físics.
Però és clar, l’artrosi, que és un desgast dels ossos, va avançant, i ara, per caminar amb una mica de seguretat, he d’anar amb bastó. Em costa molt asseure’m i aixecar-me, em costa moltíssim pujar i baixar escales, si camino en una zona inclinada perdo fàcilment l’equilibri, etc. Però es veu que els protocols continuen considerant-me massa jove. Sense tenir en compte que és ara, quan encara tinc el cap clar i tinc ganes de fer coses, que necessito disfrutar d’una mínima qualitat de vida que em permeti aprofitar les possibilitats que tinc a mà. Quan tingui 80 anys, ja no em molestarà tant quedar encallat o reduït a una cadira de rodes. Però ara sí. Molt.
I bé. L’altre dia, just durant la Setmana Santa, me’n vaig anar a veure la meva metgessa de capçalera per mirar de convèncer-la que m’activés el procés per a una intervenció quirúrgica. Vam estar-ne parlant, i ella va veure clar que, en efecte, era ara l’hora de facilitar-me la qualitat de vida que una pròtesi em podria aportar. I em va derivar cap al traumatòleg, el mateix que temps enrere m’havia dit que no era hora de pròtesis, a veure si ara el convencia. Però ja em va advertir que les coses anaven per llarg, que tot estava col·lapsat, i que posaria que el meu cas era preferent, a veure si estalviàvem esperes.
I heus ací que l’altre dia rebo a casa la carta amb la cita per al traumatòleg. Em donaven hora... per al 9 de novembre! O sigui, set mesos i mig després de la petició. I això, per a una visita. I, si tinc sort i el metge decideix que sí, que m’operen, vindrà la llista d’espera per a l’operació, que, pel que he sentit, ara és més o menys d’un any i mig.
En resum, una vergonya. La metgessa de capçalera ja m’ho havia dit: “Si no us mobilitzeu per protestar davant tot el que estan fent amb la Sanitat, això anirà cada cop pitjor. Ho estan liquidant tot”.
Davant d’aquesta situació, a mi se m’acudeixen unes quantes reflexions. Però em sembla que m’estimo més deixar que se les faci cadascú.
Josep Lligadas Vendrell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada