En els darrers anys alguns sectors socials han jugat a convertir el vuit de març, dia històric de les lluites pels drets de les dones, en una jornada per enviar-nos felicitacions, i dir-nos com n’estem de contentes de ser dones. Com si el 8 de març fos un dia de celebració, un “womens day”, com si fos Sant Valentí. Des de fa quasi cent anys aquest és un dia perquè les dones sortim a reivindicar i defensar els nostres drets socials, laborals i sexuals.
El moviment feminista no es va inventar ahir. Les dones de les empreses tèxtils ja van començar a fer vaga i reclamar els seus drets en plena revolució industrial. Al nostre país, les primeres dones feministes van aparèixer amb la segona república. El 1931 Clara Campoamor va impulsar la Unión Republicana Femenina per tal de promoure campanyes a favor del sufragi femení i dels drets de les dones. Cap el final del franquisme i amb la instauració la democràcia es creen els grups de dones i comencen les reivindicacions dels drets sexuals, la creació dels centres de planificació i la mobilització pels drets socials, laborals i contra la violència masclista. El feminista és el moviment que més ha crescut, ha reivindicat i s’ha manifestat, abans i després del 15-M. Una convocatòria amb aquesta resposta no s’improvisa sinó que és resultat de molts anys de picar pedra, de ser quatre a les manifestacions, d’insistir i batallar per la igualtat a l’empresa, als moviments i als partits. Ha estat i és feina de moltíssimes dones treballadores, i d`alguns homes, de grups de dones, sindicats, partits i entitats, que hem aconseguit un èxit que ha agafat a contrapeu el govern i ha posat en agenda la lluita de les dones quan ningú comptava amb nosaltres.
La del 8 M no ha estat un vaga qualsevol. Homes i dones de 177 països vam omplir arreu els carrers de ciutats i pobles. La convocatòria “Si les dones ens parem el món s’atura” anava més enllà del lloc de treball i la bretxa salarial. Era també vaga d’estudiants, de cures, de consum i contra la violència masclista. A Espanya hi vam participar més de cinc milions de dones amb vagues, accions de protesta i manifestacions. Ni totes érem unes pijes, ni unes feministes radicals, ni unes comunistes, érem dones que anem a treballar, que cuidem a les nostres famílies, que anem a comprar i fem el dinar. Dones que quan treballem tenim pitjors feines i pitjor pagades, que dediquem més temps que ells a les feines a la llar i a la cura dels fills. Si algú ha de deixar la feina per tenir cura d’un familiar som les dones qui ho fem.
El lema planteja la idea que les dones fem moltes feines que en no estar remunerades no es tenen en compte. És evident que aquest menysteniment de la dona en l’esfera privada i social té com a conseqüència el seu equivalent en el món de treball. La vaga, a banda de l’ocupació, ha mobilitzat l’ensenyament, la cura de familiars i el consum, àmbits en què la discriminació de les dones també és flagrant. Tot amb l’objectiu de denunciar, a més de l’escletxa salarial, la feminització de la pobresa, el fet que les feines més mal regulades i remunerades recaiguin en les dones i la doble jornada laboral –entre la feina fora de casa i la de casa– que moltes es troben obligades a fer.
S’ha demostrat que més que un lema és una realitat: si nosaltres ens parem el món s’atura.
Encarna García
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada