dijous, 28 de febrer del 2013

Els efectes de la crisi sobre la salut mental


Una enquesta recent del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat ha posat de manifest com els psicofàrmacs (antidepressius, ansiolítics, somnífers...) són l’única droga que registra un augment en el darrer any empesa pels efectes de la crisi sobre la població. Coincidint amb el trencament de la bombolla immobiliària, des de 2007 s’ha duplicat el consum d’aquest tipus de substàncies tranquil·litzants i somníferes, només per sota de l’alcohol i el tabac. 
Assistim a una progressiva medicalització de la societat, que arriba a l’extrem de voler controlar comportaments, sensacions, emocions o estats d’ànim a través de substàncies químiques. El perfil del consumidor habitual d’hipnosedants, pastilles per a l’angoixa i l’insomni respon al d’una dona major de 35 anys. No cal dir que tots aquests medicaments tenen una sèrie d’efectes secundaris importants, a banda d’un cost per a la butxaca no gens menyspreable (aquí és on hi ha el negoci). 
Fa pocs dies el Consell Comarcal del Baix Llobregat va organitzar una jornada al CaixaForum de Barcelona sobre crisi i salut mental, en el marc de la qual es va presentar un estudi sobre els efectes que la recessió econòmica està tenint sobre la ciutadania. La recerca s’ha fet a diverses poblacions de la comarca i al districte de l’Eixample. La principal conclusió és que l’atur està provocant sensació de desemparament en una part important de la població, així com una baixada de l’autoestima que pot derivar en tendències suïcides. 
Hi ha, doncs, una relació directa entre l’augment dels trastorns mentals i la crisi. Segons un balanç de 2010 de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, l’increment a la capital de les alteracions mentals respecte l’any anterior va ser del 7 %, xifra que al Baix Llobregat es va disparar fins al 20 %. El fet que siguem una comarca    molt industrialitzada hi té molt a veure: només el 2009, 1 de cada 4 treballadors afectats per un Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) al sector de l’automòbil era del Baix Llobregat. Una desocupació que en molts casos es manté fins avui, ja que molts operaris que varen perdre la feina encara no n’han trobat cap de nova i han esdevingut parats de llarga durada. 

Per tal de reduir aquest impacte, l’estudi presentat al CaixaForum liderat pel psiquiatra Josep Moya proposa teixir una nova intervenció comunitària, a través per exemple dels centres cívics, que vagi molt més enllà de l’atenció individual i personalitzada que ofereixen actualment els serveis de salut mental. Es tractaria, segons els mateixos experts, de fer emergir les capacitats de cadascú per tal de poder valorar-les i aprofitar-les en benefici de la comunitat. Al mateix temps es generaria autoestima en els individus i un treball en xarxa cohesionador i promotor d’unes relacions interpersonals riques i enriquidores. En definitiva, una recepta socialitzadora per un mal massa estès en una societat cada vegada més individualista. 
Josep Ginjaume

dimecres, 27 de febrer del 2013

El colegio Ángela Roca


La semana del 14 de enero no la olvidarán muchos padres y alumnos del colegio Ángela Roca. Se enteraron que iban a cerrar su colegio. La incredulidad, la confusión y la desesperación ante esta noticia generó un pequeño caos en toda la Comunidad Educativa y ciudadanos vinculados de alguna manera al colegio, bien por su entorno o por otros vínculos. El Departament d’Ensenyament les comunicó el cierre de su Centro para convertirlo en un nuevo Instituto en el plazo de dos años paulatinamente. ¿La causa? “Motivos demográficos”, o al menos eso alegaban. Según el estudio de la Generalitat, el descenso de alumnado justificaba  la reubicación de los  alumnos en otro centro. 
Querían desplazar a 450 alumnos a casi 2 km. de distancia del centro actual. Toda la Comunidad Educativa se volcó en rechazar el cierre que planteaba el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. El Ayuntamiento a través de unas declaraciones a los medios de comunicación,  mostró su rechazo al cierre.
El colegio Ángela Roca, con 53 años de vida, fue un legado de uno de los  hermanos Roca, fundadores de la empresa “Roca Radiadores” para hacer una escuela para los niños de Viladecans.
Toda la Comunidad Educativa se volcó de lleno, pero quiero destacar y elogiar el trabajo del AMPA. Reaccionó con celeridad y premura, lo que contribuyó positivamente para reorganizarse los padres. 
Un padre de otro centro me contó que su madre (que vive de toda la vida  enfrente del colegio) lo había llamado llorando y pidiéndole que hiciera algo, que no se podía consentir que cerraran la escuela, este padre me contaba con pena y nostalgia, que había sido su escuela y que ayudaría a los padres de Ángela Roca en su lucha. 
El día 18, y  tras una reunión mantenida entre el Ayuntamiento de Viladecans y Josep Maria Pérez, director de los Serveis Territorials d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, desestimaron el cierre del colegio.
Pero no se puede levantar la guardia, porque en estos momentos se necesita estar en un mismo barco, para luchar por el derecho de todos los alumnos, por una educación digna y de calidad. Es innegable que el peligro de aumentar más las ratios (número de niños por clase) está ahí. 
Nuestro sistema educativo está enfermo y falto de recursos para mejorar. Los padres y profesores se tienen que apoyar, y juntos  hacer un frente común por el bien y el futuro de nuestros hijos.
Milagros Jonte

dimarts, 26 de febrer del 2013

Qui vol fer-se gran en un país així?


Impotència. Això és el que sento. Per què? Perquè no acabem de reunir la força necessària. Per a què? Per a fer front al futur que ens espera, company.
Els joves d’avui en dia sentim impotència davant la política que, en principi, ens està fent de guies cap a un món més millor. I sobretot, em vull centrar en els infinits casos de corrupció que matí i nit s’estan descobrint, si més no, sortint a la llum. Què esperen d’un poble, on els seus màxims representants s’aprofiten dia rere dia dels béns públics? L’únic que estan aconseguint és que molta gent, en especial el jovent, i sobretot de la meva generació cap amunt, aquells que aviat començarem la universitat, vulguem marxar. Fora d’Espanya, i molt probablement fora d’Europa. 
És ben cert que aquí les coses no van bé, tots ho sabem, però molt poca gent fa coses per arreglar-ho. Un petit pas del poble pot quedar anul·lat per un d’algun polític, com està passant aquests dies amb tots els casos de malversació de fons. Posaré un exemple ben clar. Hi ha molta gent que ajuda a la gent que no té casa, oferint-los menjar, lloc per dormir... Però mentre s’ajuda a “x” persones, una persona, i quasi sempre polític, s’embutxaca milers d’euros. Nosaltres volem canviar la situació, però sembla que ells no ens deixin. 
Ens estan ensenyant que la felicitat s’aconsegueix amb els diners, que l’esforç no importa, és l’engany el que funciona, que les persones no s’entenen parlant, sinó barallant-se entre elles. 
Doncs no, no i no. Segurament molts d’ells no dimitiran, ni nosaltres farem que ho facin, però el que sí que està a les nostres mans és fer un petit passet per a canviar el món on vivim. Qui vol fer-se gran en un país així? 
Núria Molina Barrera

dilluns, 25 de febrer del 2013

La (bona) cara amagada de l’associacionisme


Una seixantena de persones ens aplegàrem el passat  17 de gener a Can Xic per parlar de l’associacionisme dels joves, en el marc de la Festa Major d’Hivern. 
Teníem ganes ja fa temps d’abordar el tema de l’associacionisme i de fer-ho amb els joves. De fet, entre l’atur i els problemes d’habitatge, el desmantellament de l’Estat del Benestar i el descrèdit de les institucions polítiques i econòmiques,  el paper que les entitats poden jugar es valora poc: un lloc on tothom pot ser protagonista, desenvolupar la pròpia creativitat i habilitats, sentir-se reconegut i valorat, adquirir sentit crític i col·lectiu i relacionar-se. Una eina importantíssima, doncs, que contribueix a la cohesió social.
Volíem parlar-ne amb els joves, perquè són un dels col·lectius més afectats per la crisi i un col·lectiu sobre el que se sol fer un doble discurs: ser jove és meravellós, s’entesten a transmetre els mitjans de comunicació, però ser jove també és carregar amb el percentatge més elevat d’atur i amb retallades socials en educació i cultura que sens dubte tindran greus repercussions en el seu futur.
Però per sort hi ha unes quantes entitats que a Viladecans fan aquest paper estimulant, creador de cultura (més enllà del corsé escolar, de cultura en el sentit de fer les persones més crítiques, més lliures, més creatives, més capaces davant les dificultats). I que moltes d’aquestes entitats treballen amb joves i són portades per joves. I ens va semblar que valia la pena fer aquesta realitat més visible i pensar entre tots com podem ajudar-nos mútuament per construir una societat més justa, més digna, més amable. 
Van participar en la taula rodona:  Jordi Agut (Delit Teatre), Anna Bordas (vinculada a C.S.O. Els Timbres i que parlava a nivell personal), Manel Membrilla (Agrupament Escolta Sant Joan), Joan Sànchez Escamilla (Castellers de Viladecans) i  Oriol Úbeda (La K y la B). 
La trobada va donar molt de si i es van dir coses molt interessants. Aquí en teniu unes quantes:
- la cultura va associada al sentit crític. Fer teatre, fer música és una manera de prendre postura en el món i de transmetre un sentit crític que no sempre troba camins en les institucions.
- les entitats de joves troben els mateixos problemes per a donar-se a conèixer entre la població i per organitzar-se que la resta d’entitats.
- l’associacionisme dels joves i la seva expressió pública no depèn tant dels diners que s’hi dediquen sinó de la simplificació de tràmits administratius que ells perceben com una barrera.
I encara es va fer una altra aportació valuosa per part d’alguns integrants del públic (que són membres d’Asdivi): és important que les entitats de joves i d’adults tinguin en compte que les persones amb discapacitat poden participar i col·laborar amb elles de moltes maneres.
I la taula va finalitzar amb una crida a associar-se i a les administracions a donar més protagonisme a les associacions de joves. Tot just abans d’escoltar tres magnífiques cançons de La K i la B. Un acte rodó (mal ens està el dir-ho!).
Mercè Solé

diumenge, 24 de febrer del 2013

L'esperança és en nosaltres


La corrupció ens ofega. Ens sentim estafats, enganyats, robats. Ens fa mal que la justícia coli el mosquit i s’empassi el camell, i que per tant la majoria d’imputats en surtin indemnes, mentre que el sistema de benestar social, que sempre protegeix els més febles, s’ensorri. No sembla que els partits afectats estiguin disposats ni a reconèixer el que han fet, ni a disculpar-se, ni a tornar els diners, ni a canviar el seu funcionament. Neguen l’evidència i com a molt acusen l’adversari de fer el mateix.
Un atemptat gruixudíssim a la democràcia, sens dubte. Ara bé, també un bon reflex de la nostra inhibició. «En la dictadura tots som víctimes, en la democràcia tots som culpables», deia l’escriptor Joan Fuster. I potser tenia raó. Els partits necessiten militants honestos, generosos, crítics, imaginatius, capaços de construir amb qui no pensa exactament com ells i capaços de posar el bé comú per damunt de l’interès personal o de partit. I de fet si ens apropem una mica més al món de la política, coneixerem gent que ha patit presó per defensar la llibertat, gent que ha estat regidora durant molts anys sense haver-ne tret res en benefici propi, gent que ha dedicat moltes hores a conèixer més a fons la realitat que l’envolta per buscar-hi solucions. No reconèixer això és retallar la realitat.
En aquest sentit, més que fer desqualificacions globals i no provades sense cap compromís personal (el camí cap a una mena de feixisme, sens dubte), necessitem saber mirar la política d’una altra manera, valorar allò de positiu que tanta gent hi ha abocat i hi continua abocant, i saber sortir de casa per posar-nos, no només a criticar allò que fan (o que no fan) les institucions polítiques, sinó per aportar-hi també el nostre esforç, la nostra capacitat crítica, la nostra objectivitat. L’única esperança és en nosaltres.

divendres, 8 de febrer del 2013

Contra la mili, l’objeccció de consciència!





Recordant els joves objectors de consciència, que varen lluitar per l’aboliment del servei militar obligatori molts dels quals van pagar la seva lluita amb alguns anys de presó. Entre ells voldria recordar Pepe Beunza que l’any 1971 va ser el primer espanyol a declarar-se objector de consciència i a negar-se a fer la mili, cosa que li va suposar anar a la presó diverses vegades.
En aquest Punt de Trobada publico unes fotografies de l’any 1976 de joves implicats en l’objecció de consciència que mitjançant cartells mostraven el seu desacord amb el servei militar obligatori. Aquestes fotografies, tot i que els negatius resten al meu poder, no van ser preses per mi. Desconec la identitat de l’autor de les imatges ja que els rodets van anar passant de mans en mans fins a arribar a mi per por que fossin requisades per la policia i també perquè les revelés (cosa d’aquells temps...).
Jaume Muns

dijous, 7 de febrer del 2013

Uns dibuixos escolars de fa gairebé cent anys

Núm. 1
Núm. 2
Núm. 3
Núm. 4
Núm. 5
Núm. 6
Núm. 7
Núm. 8
Una de les bones adquisicions de la pedagogia actual ha estat, segons es diu, fer que els nens i nenes descobreixin el seu entorn immediat, i després vagin ampliant el camp d’observació fins a arribar a conèixer el món sencer. A l’època del qui escriu aquestes ratlles, l’observació de l’entorn no existia. A l’escola no ens parlaven de Viladecans, sinó que anàvem directament a la geografia d’Espanya i del món.
Doncs no. Aquesta adquisició pedagògica té més antiguitat. Hem trobat un àlbum escolar de Vicenç Vendrell –Vicente Vendrell, diu allà–, del curs 1914-1915, que és tot un exemple d’aquesta pedagogia de la proximitat. Aquell nen, avi del qui escriu aquestes ratlles, i que havia nascut l’any 1903, comença el seu àlbum dibuixant un plànol de l’escola (l’“Escuela Nacional de niños de Viladecans”, que es trobava al carrer de la Muntanya, a la cantonada amb el carrer de la Rere Església), després un plànol del nucli urbà de Viladecans, després un mapa de tot el terme municipal, després el partit judicial de Sant Feliu, després la província de Barcelona, després diversos mapes (físic, administratiu, de ferrocarrils) de Catalunya, després diversos mapes d’Espanya, després d’Europa, després de cada un dels continents, i finalment un mapamundi. I a més, encara, ficat dintre l’àlbum, en fulls solts, hi trobem tot de dibuixos de llocs de Viladecans, cosa que vol dir que aquella era una escola realment atenta a la realitat dels alumnes.
Més enllà del valor pedagògic per als nens de l’època, però, aquest àlbum ens ofereix unes quantes informacions interessants sobre Viladecans. La primera, el mapa del nucli urbà que reproduïm al número 1. Aquest mapa sembla fet a partir d’un que havia elaborat un temps abans l’Instituto Geográfico Estadístico, que està reproduït a la pàgina 107 del llibre Viladecans, els llocs i les històries. Hi ha unes parts en negre i unes altres en marró, però no queda clar quin és el motiu de la diferència entre aquests dos colors. En canvi, sí que sembla clar que les parts de color vermell són les de recent construcció o que encara s’estaven construint.  Fixem-nos sobretot, a l’esquerra, com s’edificava el carrer del Sol i, al capdamunt, el carrer de la Mare de Déu de Sales.
I després del mapa, els dibuixos. Un bon testimoni d’aquell Viladecans que en part encara es conserva. 
La il·lustració número 2 és òbvia. Una muntanya amb una ermita al capdamunt i, al peu una masia: Sant Ramon i Cal Menut. I la número 3, el pou de la masia, ho duu escrit: “Pozo Manut”.
I anem a la il·lustració número 4: “Casa Busquets”. Cal Busquets és la casa coneguda també com Ca l’Evaristo (pronunciat Evaristu), de la cantonada del carrer de Joan Balletbó amb el del Doctor Reig. Temps després de fer el dibuix, la casa va ser escapçada de la seva part esquerra, per poder obrir el carrer del Doctor Reig.
La il·lustració número 5 porta indicat: “Molino de viento de casa Borrull”. Les terres i la casa de Cal Borrull, després coneguda com Cal Xim-xim, es trobaven al carrer de la Muntanya, des del carrer de Santa Teresa cap amunt, on actualment hi ha la plaça de Salvador Espriu i els blocs de pisos que l’envolten i fins al número 32 del carrer de la Muntanya. El molí era a la banda del carrer de Sant Marià.
Després, al número 6, tenim el campanar de l’església, tal com era abans de la guerra civil.
El número 7 és una masia amb rellotge de sol i una era al davant, que no duu cap indicació i no resulta fàcilment identificable.
I finalment, al número 8, una eina de treball imprescindible per a la majoria de viladecanencs i viladecanenques de l’època: un carro. En aquest cas, l’anomenat “carro de trabuc”, que es podia descarregar trabucant-lo cap endarrere.
Josep Lligadas Vendrell

dimecres, 6 de febrer del 2013

Breu història de l’Agrupació Fotogràfica de Viladecans

Fotografia de Josep Ponsa, primer premi de la XXXIII edició del concurs estatal organitzat per l’Agrupació amb tema de Viladecans.

L’any 1961 un grup d’aficionats a la fotografia, van fundar l’Agrupació Fotogràfica de Viladecans, aconseguint disposar d’un local amb laboratori per revelar les fotografies en blanc i negre, situat al segon pis del edifici de Can Modolell (Ajuntament). L’entitat  va quedar integrada dins del Patronat Municipal de Cultura i Esports.
Des d’un bon començament l’Agrupació ha difós l’art de la fotografia a la nostra població, mitjançant cursets i tallers de fotografia, la qual cosa ha donat al llarg d’aquets anys excel·lents fotògrafs a la nostra vila. 
Entre d’altres, les activitats i esdeveniments més importants realitzades durant aquests 52 anys d’existència han estat:
Concurs Estatal de Fotografia amb els temes Lliure i Viladecans que enguany arribarà a la seva XXXIV edició.
L’any 1984, els membres de l’Agrupació Fotogràfica vàrem constituir juntament amb l’Arxiu Històric de Viladecans l’Arxiu Gràfic de Viladecans (embrió del que posteriorment, seria l’Arxiu d’Imatges Municipal). Es tractava de recopilar la memòria històrica partint de les fotografies i targetes postals antigues, aportades pels fotògrafs i veïns de la ciutat.
L’Agrupació va ser cofundadora de la Federació Catalana de Fotografia. 
L’any 1997, l’Agrupació Fotogràfica de Viladecans, amb el suport l’Arxiu Municipal de l’Ajuntament, va organitzar la Festa de la Fotografia que promou la Federació Catalana de Fotografia.
L’any 2003, l’Agrupació Fotogràfica va organitzar el Congrés Nacional de la Confederació Espanyola de Fotografia, també amb el suport de l’Arxiu Municipal de l’Ajuntament, i de la Federació Catalana de Fotografia.
Un dels esdeveniments més  destacables dels darrers anys, va ser rebre de la Confederación Española de Fotografia el premi a la millor Agrupació Espanyola de  l’any 2006.
Hem de dir que la presència d’aquesta entitat va mes enllà de l’àmbit municipal, ja que en el transcurs d’aquests anys els socis de l’entitat han estat reconeguts amb nombrosos premis i distincions, tant estatals com internacionals.
Actualment, a part les activitats esmentades fem un concurs social mensual, realitzem cursets d’iniciació i avançats, de captura i processat de la imatge digital, fem sortides i tallers fotogràfics, i durant tot l’any diverses exposicions a locals de Viladecans. També disposem al nostre local d’una impressora fotogràfica professional de capacitat fins a la mida DIN A3, que resta a disposició del nostres socis.
Tots els divendres els fotògrafs que ens trobem a la seu social, comentem els nostres treballs i exposem les tècniques per fer fotografies i el tractament digital de la imatge.
La seu social es troba al Carrer de la Antiga Riera, 8-1er i els dies de reunió són els divendres de 20:00  a 22:00 h. Per a més informació podeu consultar la nostra web o adreçar-vos al correu electrònic.
Pàgina web: http://www.agfovi.com
Correu electrònic:  agfovi@gmail.com 

dimarts, 5 de febrer del 2013

Secundí Roca Roca: fúria infernal, jutge terrenal




Fou en un dels Nadals de quan era petit que vaig conèixer Satanàs. Al bosc de la por, ulls i orelles se’ns esbatanaven sentint el banyut bramular: “Caps de cargol sense closca!” “Becs de lloca esmicolats!” “Sac de rocs escantellats!”  Entestat a endur-se els pastors Lluquet i Rovelló a les calderes d’en Pere Botero,  sempre apareixia l’arcàngel Sant Miquel per salvar-los, fent serpentejar per terra el pobre diable fins a endinsar-lo per la trapa de l’infern, d’on immediatament emergia una flamarada pudenta de sofre. La representació era al Centre Parroquial de Sant Joan i eren els Pastorets els d’en Folch i Torres, els més populars. El meu Satanàs particular era en  Secundí Roca i morí el 28 d’octubre passat, als vuitanta-cinc anys.
Uns altres Pastorets eren els de “L’Estel de Natzaret”. Escrits pel mataroní Ramon Pàmies per explicar a gent més gran el què i perquè del Nadal,  resultaven més difícils de representar per raó de ser en vers i musicals. Però també Satanàs, embolcallat amb mantell negre i caputxa roja, hi feia patxoca escridassant:  L’infern bramula i omplen els aires sos udols de fera!  Crideu éssers infernals! Crideu diables! Llanceu ronc a l’espai el crit satànic! Recordeu-los que al fons del negre abisme amenaçant, hi vetlla sempre l’odi d’aquells que un jorn vam exclamar: Non Serviam!!.  Crideu fúries: Guerra! Guerra! Guerra! al Déu del Sinaí. I, vinga més sofre, altra vegada flamarades pudentes. 
Quasi bé no tinc cap altre representació del dimoni al cap que la que en Secundí ens donà de manera tant truculenta.
En els últims anys de Pastorets dels seixanta, ja sense la por d’infant, més d’una vegada em tocà ser qui feia les flamarades de sofre, bufades amb una llarga pipa de canya, darrera les seves davallades a l’avern. Mai no vaig tenir altre paper a les funcions del Centre, per Nadal, a casa només hi era els dies de vacances. Mon pare habitualment hi sortia, dirigia o feia d’apuntador. A ell, tan seriós, li tocaven els papers de fer riure per dissipar la por que era capaç de transmetre el dimoni pelut. Acostumava a fer de Rovelló en els d’en Folch i Torres i  de Jonàs en els de L’Estel.  Són de recordar les cantades estripades que amb en Josep Quilez, en paper de Mathathies, feien de la peça de l’Estel: Se’ns ha mort l’ase a mig camí… Què farem ara sense el pollí?... Era tant maco!, tant ben criat!, que ens estimàvem com a germans!...
Però és d’en Secundí Roca que avui us en faig memòria. En Secundí, que tots anomenàvem Secundinu, va néixer al carrer Major de Viladecans l’any 1927. El seu pare havia emigrat de Mequinensa pocs anys abans, després d’haver conegut l’infern de les mines de lignit i rebutjat l’ofici de l’avi que era sirgador. No volgué que els seus fills s’haguessin de guanyar la vida com els talps i menys encara sirgant. Sirgar era la duríssima feina, ja desapareguda, de fer avançar pel riu els grans llaüts que traginaven mercaderies, arrossegant-los amb cordam des del camí de la vorera. En el cas del riu Ebre, lignits anant avall i arròs i altres queviures d’Amposta anant amunt. Si la garbinada no omplia veles, penjar-se  la maroma a l’espatlla per remuntar el corrent per Xerta, Miravet, Mora, Ascó, Flix… havia de ser  escruixidor. 
De l’Ebre i de la mina en Secundí se’n lliurà, i Mequinensa acabà només essent la cantarella dels pares. Del que no es lliurà fou de veure cremar la parròquia de Sant Joan el juliol de 1936, tenint deu anys, ni de la fam que durant la guerra el feia anar a menjar cireres, figues, prunes, etc. als camps que no eren seus, per sobreviure. Fa un parell d’anys em contava  com aquests fets són dues de les espines més penoses que sempre arrossegà com a record, de quan havent de ser quasi bé un angelet només podia ser fúria. 
Aquesta fúria, ja força més gran, fora del Centre se’ns transformava en celestial jugador de bàsquet al jardí de l’Ajuntament, fent equip amb l’Almirall, en Barat, en Piqué i altres, Esdevingué un bon atleta i en calçotets i samarreta jugà fins i tot un partit amb la Selecció Catalana, en els anys més espaterrants del bàsquet a Viladecans. Recordo especialment un partit al jardí de Can Modolell en què l’equip de la nostra vila  se les va tenir amb l’equip de VI Flota Americana amarrada a Barcelona, malgrat que el més baix d’ells fos quasi bé tan alt com l’Almirall, el més alt dels nostres. 
De resultes de ser tan destre jugant a bàsquet, convincent fent teatre i prou bon jan en la vida quotidiana, és molt possible que la filla del Domingo del Molí, la Roser Túgas, s’embadalís d’ell, i ell d’ella. Els embadalits solien passar per la vicaria i de la contemplació al casori, i això és el que succeí. A partir d’aquí, s’acabà l’encistellar-la al jardí dels periquitos.
D’atleta passà a retratista, una afició força més sedentària i casolana que sempre li haurem d’agrair. L’any 1961, fundà juntament amb Sebastià Carbó, Ricard Grau, Pere Graells, Jordi Garcia i Esteve Esparducé, l’Agrupació Fotogràfica de Viladecans. Altrament, començà a acabar-se això d’entrar i sortir per l’escotilló de l’escenari del Centre fent de Satanàs, i és que l’any 1962 l’Ajuntament nomenà al nostre estimat maligne Jutge de Pau de Viladecans, i no era cosa que, paral·lelament a la funció judicial, anés cridant: “Guerra al Déu del Sinaí”. Ni en broma. Ho va  ser disset anys, fins el 1979.
A l’Agrupació Fotogràfica, que fundà, Viladecans li deu bona part de la compilació del fons de fotografies de l’Arxiu Municipal, tan important per a la nostra memòria. Tanmateix, els trenta-i-tants concursos nacionals i les dotzenes d’exposicions  on, gent d’aquí i de fora, ens mostrava altres realitats que habitualment no vèiem, i les visions artístiques que han anat omplint dignament  les nostres minses galeries. L’any 2006 l’Agrupació Fotogràfica de Viladecans va rebre el reconeixement com a millor Agrupació Fotogràfica d’Espanya per part de Confederació Estatal. I no és qualsevol cosa això. Particularment, en Secundí se’n va fer un fart de guanyar premis no sols d’àmbit local sinó també nacional i internacional, i és que el seu cop d’ull sempre va estar fora del comú.
Gràcies  al seu bon cop d’ull no tingué mai gaires problemes per fer aplicar el sentit comú exercint de Jutge. Perquè d’això es tracta. Al primer graó del poder judicial, que s’exerceix sense necessitat de tenir la carrera de dret, li pertoca conciliar posicions enfrontades i dictaminar el que correspongui en absència del que hauria de ser el més comú dels sentits, en qualsevol assumpte o litigi de poca monta. Disset anys en aquesta funció no funcionarial, del 62 al 79,  i el fet d’haver estat escollit                                      novament per l’Ajuntament per ser-ho entre el 2008  i  l’hora de plegar d’aquest món tenint vuitanta-cinc anys, ens parlen de quina mena de personatge deuria ser en Secundí. Crec jo que amb els cognoms pagava. Si l’haguéssim escantellat una mica, de segur que seríem molts a haver vist en l’esmicolament la fortalesa de la sirga, la gosadia de la mina, la bondat de l’esport afeccionat, l’afany d’esbrinar la bellesa  i altres virtuts. 
En Secundí Roca també fou regidor de l’Ajuntament, “concejal” que dèiem llavors, del 1964 al 1971. A la fi del mandat d’en Joan Miernau i al començament del periple d’en Vicenç Galindo. No en tenia un bon record d’aquest servei al poble. Les poques possibilitats de fer-hi res profitós, les emprà quan li fou encomanada  la gestió del cementiri. Vés a saber si el fer-ho bé, que així va ser, tingué més a veure amb el saber escatològic  propi del diable que amb el sentit comú del jutge terrenal.
Bromes a part, quan novament l’Ajuntament li tornà a demanar exercir de jutge quatre anys més i ell s’hi avingué malgrat l’edat que tenia, em semblà molt bé. Estic convençut que un home espaordit de veure cremar una església, lladre de fruita per fam, i actor que ha bramat en broma: Non sèrviam!, al Déu del Sinaí!, sempre, sempre, serà més bon Jutge de Pau que qualsevol candidat picaplets espavilat que, per ser-ho, ens vulgui fer creure que mai no ha matat una mosca.
Tanmateix era prou divertit veure un ex-diable oficiant cada any un centenar de matrimonis civils, registrar naixements i defuncions, certificar que encara som vius i haver-li de dir, a més d’un, que no, que avui per avui encara no hi han batejos pel civil. Gràcies Secundí, al cel siguis, dimoni!
Andreu Comellas

dilluns, 4 de febrer del 2013

La propietat de la terra a Viladecans l’any 1931


L’article d’aquest mes pretén donar una mica més de coneixement del que va ser el món agrari del Viladecans de les primeres dècades del segle XX, en concret conèixer quina era l’estructura de la propietat de la terra a Viladecans, uns mesos abans de proclamar-se la II República. La font documental utilitzada és l’Amillarament de 1931, aprovat el 28 de febrer de 1931 (Tota  la documentació que es cita es conserva a l’Arxiu Municipal de Viladecans (AMVA)).
 L’amillarament es una font fiscal que es forma a partir de les declaracions jurades dels propietaris sobre les seves finques, on consta l’extensió que tenen, el tipus de conreu així com la seva qualitat. En funció de la superfície de la finca, del conreu i de la seva qualitat s’ha de pagar major o menor contribució. Tots els historiadors que han treballat amb els amillaraments i cadastres han destacat que s’ha de tenir en compte la previsible ocultació, tant en la superfície de les finques com en el tipus i qualitat del conreu. Els amillaraments tampoc no ens parlen de les relacions contractuals entre els pagesos, propietaris o no de terres, ni dels diversos tipus de contractes (rabassa, censal, emfiteusi, parceria, etc.), per contra podem conèixer tots els propietaris de terres del terme, d’on són, quantes finques tenen, on les tenen, què s’hi conrea, què paguen així com el nom dels paratges on tenen les terres, element, aquest últim, d’interès per a la toponímia local. Malgrat les limitacions de la font i les possibles ocultacions i fraus, els amillaraments ens donen la tendència i la imatge fixa aproximada del que és l’estructura de la propietat agrària en un terme municipal en unes dates concretes.
Viladecans a primers de l’any 1931 tenia una població de 2.997 habitants que, encara, majoritàriament es dedicaven a les activitats agràries. El 81 % de la seva població activa es dedicava a les feines agrícoles o amb activitats relaciones amb l’agricultura i la ramaderia. D’aquests, una gran majoria –645– eren jornalers i 345 persones, es declaraven en el padró municipal d’habitants com a pagès, agricultors, “conreuador” o “llaurador”, a banda dels 6 cabrers, 2 xolladors, 3 pastors i 5 vaquers. Les persones que podem vincular amb el sector secundari son unes 80 (6 %), de les quals 58 estan relacionades amb el món de la construcció (36 paletes i 22 rajolers/teulers). Ciutadans que declaren activitats/professions relacionades amb el sector terciari o de serveis són 163, el 13 % del total de la població activa. Vegem doncs, la importància del món agrícola en la nostra ciutat, malgrat que a partir de la segona meitat de la dècada dels anys 1920 es va produir una primera industrialització, amb la instal·lació de la indústria del Llevat (1926), la fàbrica tèxtil de Joan Fàbregas (1929) o l’assentament a Gavà de la Compañia Roca Radiadores (1917). Possiblement, i ho coneixem per la història oral, molts del jornalers i fins i tots aquests que es declaren pagesos comencen a simultaniejar la feina al camp amb les feines en aquestes primeres indústries; no obstant això és indubtable que el Viladecans de la dècada de 1930 encara és un Viladecans pagès i rural, ni que sigui pel seu paisatge.
Aquest fet també es pot concloure si observem les matrícules de la contribució rústica, industrial i urbana de l’any 1931. La contribució a satisfer pels propietaris de finques agrícoles i forestals importa 17.104,48 pts., davant de les 15.126,80 pts., dels industrials i les 8.753,48 pts., dels propietaris de finques urbanes. Com podem veure, encara, malgrat ja en franca disputa, la contribució rústica segueix generant mes ingressos que la industrial i està molt per sobre de la contribució urbana. 
 Per tant, tenint en compte la importància de l’activitat agrícola en la nostra ciutat en aquells primers anys de la dècada de 1930, és preceptiu preguntar-nos: com eren les finques del nostre terme municipal?, qui eren el seus propietaris? Com he dit anteriorment, una part de les respostes les tenim amb l’explotació de la informació que conté l’amillarament de 1931. Anem a pams.  
El febrer de 1931, a Viladecans hi havia un total de 1.485 finques agrícoles i forestals corresponents a 650 propietaris.
El 94 % de les finques són inferiors a 6 mujades i d’aquestes el 38 % ho són de menys d’una mujada. A destacar les tres finques de mes de 100 mujades: la de Montserrat de Casanovas, de Barcelona, en la Casa Alta, amb 113 mujades i, dues finques de Dolors Casanovas Montero, del Prat de Llobregat, a Las Africas, de 100 i 146 mujades.
Dels 650 propietaris, el 81 % ho són de terres, amb una superfície total de menys de 6 mujades i d’aquests, el 21 % són propietaris de terres de menys d’una mujada, és a dir la gran majoria són petits propietaris, per no dir molt petits propietaris. Cal ressaltar els cinc gran propietaris, dels quals la superfície total de les finques sumen més de 100 mujades: la Dolors Casanovas Montero, del Prat de Llobregat, amb 284 mujades, i quatre propietaris de Barcelona, Climent Guix Sabadell amb 137 mujades, Montserrat de Casanovas amb 131 mujades, Josep Amat Aymar, 118 mujades i Carles Garcia Fària, 104 mujades. Aquests cinc grans propietaris posseeixen el 21 % de totes les propietats agrícoles i forestals de Viladecans. 
La majoria dels propietaris de finques agrícoles i forestals són de Viladecans, uns 348 –el 53,5 % del total–; la resta, fonamentalment, són propietaris de Sant Climent de Llobregat –143, 22 %–, de Barcelona –71, 10,9 %– o de Gavà –56, 8,61 %–, i en menor mesura de poblacions del Baix Llobregat, de Vilafranca del Penedès (1), Vilanova (1) i Madrid (1).
Els propietaris de Viladecans, que són la majoria, només controlen un terç de totes les terres amillarades i detenten el 63 % de la propietat de les finques de menys 6 mujades, però tanmateix caldria assenyalar que els propietaris locals són un terç del total dels propietaris de finques d’entre 26 i 99 mujades: Rossend Busquets, amb 71 mujades; Josep Presas, amb 45 mujades; Baldiri Faura, amb 34 mujades; Roc i Claudi Monmany amb 29 mujades i Josep i Mateu Bosch amb 29 mujades (mesura agrària utilitzada al Delta del Llobregat: 1 mujada = 4.896,5006 m2 = 16 mundines; 1 mundina =  306,0313 m2.)
Els 71 propietaris de Barcelona tenen quasi el 38 % de totes les terres de Viladecans i són la gran majoria entre els propietaris de finques, l’extensió total de les quals, sumen més de 50 mujades. Entre la resta de propietaris forans, es distingeix la gran propietària del Prat de Llobregat i primera del llistat de grans terratinents del terme de Viladecans, la Dolors Casanovas Montero, amb 284 mujades, totes concentrades al paratge de l’Àfrica. Entre els propietaris originaris del Prat, de Gavà i de Sant Climent sumen un domini del 20 % de les terres de Viladecans. 
A tall de resum: la majoria dels propietaris de terres del terme municipal de Viladecans, són locals, però aquests només controlen la major part de les finques petites i molt petites; són els propietaris forans els que dominen les dues terceres parts de la propietat de la terra de Viladecans, i entre aquests els barcelonins, amb l’excepció de la pratenca Dolors Casanovas. Aquesta es una tendència que ja vam veure en els amillaraments de Viladecans de mitjan segle XIX i que ve a confirmar la importància de la inversió en terres del Delta per part de la burgesia barcelonina, ja des de temps enrere. Una altra dada de la concentració de la propietat local en poques mans ens la dóna el fet que 29 propietaris (4,5 % del total), que tenen més de 20 mujades, són els amos del 48 % de tota la terra agrícola i forestal del terme municipal de Viladecans. 
Les dades de la matrícula de la contribució territorial rústica per a l’any de 1931 ens ve a confirmar la informació anterior. La riquesa agrícola de vecinos y colonos s’estima en 27.747,12 pts. mentre que la dels hacendados forasteros ho és en 46.513,88 pts. Es a dir, els propietaris forasters disposen de les dues terceres parts de la riquesa agrícola de Viladecans. 
Manuel Luengo Carrasco

diumenge, 3 de febrer del 2013

Corriol camanegre


La seva àrea de distribució s'ha vist reduïda en les darreres dècades a causa de la destrucció del seu hàbitat natural. Així, per exemple, ja fa temps que no cria a  Gran Bretanya. Menja cucs, mol·luscs, crustacis, insectes i aràcnids. És molt característic el comportament d'aquest ocell quan se sent amenaçat, ja que simula estar ferit i es mou feixugament i arrossegant una ala com si la tingués trencada. D'aquesta manera desvia l'atenció del possible depredador i evita que aquest trobi el niu. Aquest comportament no és exclusiu del corriol camanegre. 
Font: Viquipèdia.
Eio Ramon

dissabte, 2 de febrer del 2013

Independentista i d’esquerres


Al respecte de les eleccions del 25 de novembre passat voldria esmentar un fet que m’ha sobtat positivament. I és que hi ha hagut un partit, en concret la CUP, que ha demostrat que es pot ser independentista i també d’esquerres. Fins ara l’esquerra tradicional d’aquest país havia mirat amb recel el moviment independentista com a sospitós de ser, diguem-ne, burgès. La CUP ha trencat aquesta premissa. És pot ser independentista i estar  fins i tot a l’esquerra de l’esquerra de sempre. Semblava que un partit d’esquerres podia defensar amb tota llibertat un estat propi per al poble  palestí  però no un estat propi  per a Catalunya. No era políticament correcte. La CUP demostra que es pot anar a les manifestacions del 15M, lluitar  contra els desnonaments, estar fora de l’euro i fins i tot fora de la Unió Europea. Tanmateix voler que el Tibet sigui independent però que també ho sigui Catalunya.  
Ja no val el discurs social com a coartada per anul·lar el discurs nacional. Són dos vasos comunicants. No hi ha esquerra sense discurs social com tampoc sense defensa de la llibertat individual o col·lectiva. L’esquerra tradicional no té cap problema en denunciar els problemes socials. També la CUP ho fa. Però a l’esquerra tradicional li  surt urticària cada cop que ha d’esmentar el dèficit fiscal que pateix Catalunya des de fa 30 anys, aquells 16.000 milions d’euros anuals que van cap a Espanya sense retorn. La CUP no té cap problema en denunciar-ho.
L’esquerra tradicional pot  seguir lluitant  pels drets socials i creure en una Espanya federal  però també en una Catalunya independent.
Jaume Alloza

divendres, 1 de febrer del 2013

L’any que Eurovegas ha sacsejat el Parc Agrari


L’any 2012 serà recordat per molta gent perquè ha estat un any molt intens en diferents aspectes. La situació econòmica, el mercat laboral, la qüestió nacional, entre d’altres. Per a la gent del Baix Llobregat també quedarà en el record com l’any d’Eurovegas.
A finals del mes de febrer sortia la notícia que el magnat nord-americà del joc, el Sr. Adelson, volia portar el seu negoci a l’estat espanyol i Barcelona era candidata per a acollir-lo. El govern català va confirmar la notícia i, tot i voler amagar, tant si com no, les converses que mantenia amb Las Vegas Sands Corporations, les filtracions van posar en evidència que el lloc escollit per l’empresa i acceptat per la Generalitat era el delta del Llobregat. I concretament els terrenys que ara són Parc Agrari. No entraré més en els detalls d’aquesta història tortuosa, que va arribar al seu final a principis de setembre, quan la Generalitat va anunciar que renunciava al projecte i que es decantava pel Barcelona World, un altre negoci del mateix estil, però que aquest cop s’ubicava en terrenys a tocar de Port Aventura.
El cas és que si d’alguna cosa va servir el globus d’Eurovegas va ser per a fer prendre consciència a la ciutadania del Baix Llobregat i de Barcelona, de que al costat de casa hi té un rebost. L’opinió majoritària va ser la de preservar-lo i potenciar-lo.
I vet aquí, que la zona agrícola del delta del Llobregat, anomenada, des de fa més de deu anys, Parc Agrari, es posa en relleu, i un sector de la població que fins aquest moment se n’havia mantingut al marge, o bé l’havia ignorat, en comença a parlar. I surt a la llum la feina que s’ha estat fent durant aquests anys. Des de la millora de las infraestructures agràries, fins a la promoció del producte local, sota el nom de Producte Fresc del Parc Agrari del Baix Llobregat.
I un dels projectes que ha estat al calaix durant molt de temps, tot esperant la voluntat política de tirar-lo endavant, surt a la premsa i pren rellevància: posar mecanismes a l’abast de propietaris i arrendataris per tal de posar en producció terres que, pels motius que sigui, han estat durant anys ermes, o bé terres de pagesos que es jubilen i deixen l’activitat. De manera que el potencial productiu del Parc Agrari sigui posat en valor i aprofitat al màxim. En contra del que es pugui pensar, no estem parlant d’un nombre molt significatiu d’hectàrees, però l’important és que, siguin les que siguin, estiguin en producció.
Es tracta doncs, de que l’administració pública faciliti la posada en contacte de propietaris i possibles arrendataris. Aquests arrendataris poden ser explotacions ja existents que ampliïn la seva base territorial o bé persones que es vulguin incorporar al sector agrari com a titulars d’explotacions, assumint els riscos que comporta emprendre un negoci d’aquestes característiques.
Aquesta iniciativa no és nova, ja que en d’altres indrets de Catalunya ja s’està portant a terme. En moments de crisi, on tothom ha de fer esforços per reinventar-se, tornar a l’explotació familiar pot ser una manera de sortir-se’n. Cooperatives que gestionen terres dels seus associats que deixen l’activitat i les cedeixen a altres pagesos de la mateixa cooperativa, és una altra de les iniciatives que s’està posant en marxa, a Lleida, per exemple.
Esperem que el 2013 sigui l’any de la consolidació d’aquest projecte i de molts d’altres que el Parc Agrari té en marxa, per tal de donar a conèixer i potenciar el sector agrari, per fer-lo econòmicament viable i per garantir un espai on la seguretat alimentària de la ciutadania estigui garantida, en un entorn metropolità molt densament poblat.
Montse Lligadas