Contra la mili, l’objeccció de consciència!

Recordant els joves objectors de consciència, que varen lluitar per l’aboliment del servei militar obligatori molts dels quals van pagar la seva lluita amb alguns anys de presó. Entre ells voldria recordar Pepe Beunza que l’any 1971 va ser el primer espanyol a declarar-se objector de consciència i a negar-se a fer la mili, cosa que li va suposar anar a la presó diverses vegades.

En aquest Punt de Trobada publico unes fotografies de l’any 1976 de joves implicats en l’objecció de consciència que mitjançant cartells mostraven el seu desacord amb el servei militar obligatori. Aquestes fotografies, tot i que els negatius resten al meu poder, no van ser preses per mi. Desconec la identitat de l’autor de les imatges ja que els rodets van anar passant de mans en mans fins a arribar a mi per por que fossin requisades per la policia i també perquè les revelés (cosa d’aquells temps...).

Jaume Muns

Uns dibuixos escolars de fa gairebé cent anys

Núm. 1

Núm. 2

Núm. 3

Núm. 4

Núm. 5

Núm. 6

Núm. 7

Núm. 8

Una de les bones adquisicions de la pedagogia actual ha estat, segons es diu, fer que els nens i nenes descobreixin el seu entorn immediat, i després vagin ampliant el camp d’observació fins a arribar a conèixer el món sencer. A l’època del qui escriu aquestes ratlles, l’observació de l’entorn no existia. A l’escola no ens parlaven de Viladecans, sinó que anàvem directament a la geografia d’Espanya i del món.

Doncs no. Aquesta adquisició pedagògica té més antiguitat. Hem trobat un àlbum escolar de Vicenç Vendrell –Vicente Vendrell, diu allà–, del curs 1914-1915, que és tot un exemple d’aquesta pedagogia de la proximitat. Aquell nen, avi del qui escriu aquestes ratlles, i que havia nascut l’any 1903, comença el seu àlbum dibuixant un plànol de l’escola (l’“Escuela Nacional de niños de Viladecans”, que es trobava al carrer de la Muntanya, a la cantonada amb el carrer de la Rere Església), després un plànol del nucli urbà de Viladecans, després un mapa de tot el terme municipal, després el partit judicial de Sant Feliu, després la província de Barcelona, després diversos mapes (físic, administratiu, de ferrocarrils) de Catalunya, després diversos mapes d’Espanya, després d’Europa, després de cada un dels continents, i finalment un mapamundi. I a més, encara, ficat dintre l’àlbum, en fulls solts, hi trobem tot de dibuixos de llocs de Viladecans, cosa que vol dir que aquella era una escola realment atenta a la realitat dels alumnes.

Més enllà del valor pedagògic per als nens de l’època, però, aquest àlbum ens ofereix unes quantes informacions interessants sobre Viladecans. La primera, el mapa del nucli urbà que reproduïm al número 1. Aquest mapa sembla fet a partir d’un que havia elaborat un temps abans l’Instituto Geográfico Estadístico, que està reproduït a la pàgina 107 del llibre Viladecans, els llocs i les històries. Hi ha unes parts en negre i unes altres en marró, però no queda clar quin és el motiu de la diferència entre aquests dos colors. En canvi, sí que sembla clar que les parts de color vermell són les de recent construcció o que encara s’estaven construint.  Fixem-nos sobretot, a l’esquerra, com s’edificava el carrer del Sol i, al capdamunt, el carrer de la Mare de Déu de Sales.

I després del mapa, els dibuixos. Un bon testimoni d’aquell Viladecans que en part encara es conserva. 

La il·lustració número 2 és òbvia. Una muntanya amb una ermita al capdamunt i, al peu una masia: Sant Ramon i Cal Menut. I la número 3, el pou de la masia, ho duu escrit: “Pozo Manut”.

I anem a la il·lustració número 4: “Casa Busquets”. Cal Busquets és la casa coneguda també com Ca l’Evaristo (pronunciat Evaristu), de la cantonada del carrer de Joan Balletbó amb el del Doctor Reig. Temps després de fer el dibuix, la casa va ser escapçada de la seva part esquerra, per poder obrir el carrer del Doctor Reig.

La il·lustració número 5 porta indicat: “Molino de viento de casa Borrull”. Les terres i la casa de Cal Borrull, després coneguda com Cal Xim-xim, es trobaven al carrer de la Muntanya, des del carrer de Santa Teresa cap amunt, on actualment hi ha la plaça de Salvador Espriu i els blocs de pisos que l’envolten i fins al número 32 del carrer de la Muntanya. El molí era a la banda del carrer de Sant Marià.

Després, al número 6, tenim el campanar de l’església, tal com era abans de la guerra civil.

El número 7 és una masia amb rellotge de sol i una era al davant, que no duu cap indicació i no resulta fàcilment identificable.

I finalment, al número 8, una eina de treball imprescindible per a la majoria de viladecanencs i viladecanenques de l’època: un carro. En aquest cas, l’anomenat “carro de trabuc”, que es podia descarregar trabucant-lo cap endarrere.

Josep Lligadas Vendrell

Breu història de l’Agrupació Fotogràfica de Viladecans

Fotografia de Josep Ponsa, primer premi de la XXXIII edició del concurs estatal organitzat per l’Agrupació amb tema de Viladecans.

L’any 1961 un grup d’aficionats a la fotografia, van fundar l’Agrupació Fotogràfica de Viladecans, aconseguint disposar d’un local amb laboratori per revelar les fotografies en blanc i negre, situat al segon pis del edifici de Can Modolell (Ajuntament). L’entitat  va quedar integrada dins del Patronat Municipal de Cultura i Esports.

Des d’un bon començament l’Agrupació ha difós l’art de la fotografia a la nostra població, mitjançant cursets i tallers de fotografia, la qual cosa ha donat al llarg d’aquets anys excel·lents fotògrafs a la nostra vila. 

Entre d’altres, les activitats i esdeveniments més importants realitzades durant aquests 52 anys d’existència han estat:

Concurs Estatal de Fotografia amb els temes Lliure i Viladecans que enguany arribarà a la seva XXXIV edició.

L’any 1984, els membres de l’Agrupació Fotogràfica vàrem constituir juntament amb l’Arxiu Històric de Viladecans l’Arxiu Gràfic de Viladecans (embrió del que posteriorment, seria l’Arxiu d’Imatges Municipal). Es tractava de recopilar la memòria històrica partint de les fotografies i targetes postals antigues, aportades pels fotògrafs i veïns de la ciutat.

L’Agrupació va ser cofundadora de la Federació Catalana de Fotografia. 

L’any 1997, l’Agrupació Fotogràfica de Viladecans, amb el suport l’Arxiu Municipal de l’Ajuntament, va organitzar la Festa de la Fotografia que promou la Federació Catalana de Fotografia.

L’any 2003, l’Agrupació Fotogràfica va organitzar el Congrés Nacional de la Confederació Espanyola de Fotografia, també amb el suport de l’Arxiu Municipal de l’Ajuntament, i de la Federació Catalana de Fotografia.

Un dels esdeveniments més  destacables dels darrers anys, va ser rebre de la Confederación Española de Fotografia el premi a la millor Agrupació Espanyola de  l’any 2006.

Hem de dir que la presència d’aquesta entitat va mes enllà de l’àmbit municipal, ja que en el transcurs d’aquests anys els socis de l’entitat han estat reconeguts amb nombrosos premis i distincions, tant estatals com internacionals.

Actualment, a part les activitats esmentades fem un concurs social mensual, realitzem cursets d’iniciació i avançats, de captura i processat de la imatge digital, fem sortides i tallers fotogràfics, i durant tot l’any diverses exposicions a locals de Viladecans. També disposem al nostre local d’una impressora fotogràfica professional de capacitat fins a la mida DIN A3, que resta a disposició del nostres socis.

Tots els divendres els fotògrafs que ens trobem a la seu social, comentem els nostres treballs i exposem les tècniques per fer fotografies i el tractament digital de la imatge.

La seu social es troba al Carrer de la Antiga Riera, 8-1er i els dies de reunió són els divendres de 20:00  a 22:00 h. Per a més informació podeu consultar la nostra web o adreçar-vos al correu electrònic.

Pàgina web: http://www.agfovi.com

Correu electrònic:  agfovi@gmail.com 

Secundí Roca Roca: fúria infernal, jutge terrenal

Fou en un dels Nadals de quan era petit que vaig conèixer Satanàs. Al bosc de la por, ulls i orelles se’ns esbatanaven sentint el banyut bramular: “Caps de cargol sense closca!” “Becs de lloca esmicolats!” “Sac de rocs escantellats!”  Entestat a endur-se els pastors Lluquet i Rovelló a les calderes d’en Pere Botero,  sempre apareixia l’arcàngel Sant Miquel per salvar-los, fent serpentejar per terra el pobre diable fins a endinsar-lo per la trapa de l’infern, d’on immediatament emergia una flamarada pudenta de sofre. La representació era al Centre Parroquial de Sant Joan i eren els Pastorets els d’en Folch i Torres, els més populars. El meu Satanàs particular era en  Secundí Roca i morí el 28 d’octubre passat, als vuitanta-cinc anys.

Uns altres Pastorets eren els de “L’Estel de Natzaret”. Escrits pel mataroní Ramon Pàmies per explicar a gent més gran el què i perquè del Nadal,  resultaven més difícils de representar per raó de ser en vers i musicals. Però també Satanàs, embolcallat amb mantell negre i caputxa roja, hi feia patxoca escridassant:  L’infern bramula i omplen els aires sos udols de fera!  Crideu éssers infernals! Crideu diables! Llanceu ronc a l’espai el crit satànic! Recordeu-los que al fons del negre abisme amenaçant, hi vetlla sempre l’odi d’aquells que un jorn vam exclamar: Non Serviam!!.  Crideu fúries: Guerra! Guerra! Guerra! al Déu del Sinaí. I, vinga més sofre, altra vegada flamarades pudentes. 

Quasi bé no tinc cap altre representació del dimoni al cap que la que en Secundí ens donà de manera tant truculenta.

En els últims anys de Pastorets dels seixanta, ja sense la por d’infant, més d’una vegada em tocà ser qui feia les flamarades de sofre, bufades amb una llarga pipa de canya, darrera les seves davallades a l’avern. Mai no vaig tenir altre paper a les funcions del Centre, per Nadal, a casa només hi era els dies de vacances. Mon pare habitualment hi sortia, dirigia o feia d’apuntador. A ell, tan seriós, li tocaven els papers de fer riure per dissipar la por que era capaç de transmetre el dimoni pelut. Acostumava a fer de Rovelló en els d’en Folch i Torres i  de Jonàs en els de L’Estel.  Són de recordar les cantades estripades que amb en Josep Quilez, en paper de Mathathies, feien de la peça de l’Estel: Se’ns ha mort l’ase a mig camí… Què farem ara sense el pollí?... Era tant maco!, tant ben criat!, que ens estimàvem com a germans!...

Però és d’en Secundí Roca que avui us en faig memòria. En Secundí, que tots anomenàvem Secundinu, va néixer al carrer Major de Viladecans l’any 1927. El seu pare havia emigrat de Mequinensa pocs anys abans, després d’haver conegut l’infern de les mines de lignit i rebutjat l’ofici de l’avi que era sirgador. No volgué que els seus fills s’haguessin de guanyar la vida com els talps i menys encara sirgant. Sirgar era la duríssima feina, ja desapareguda, de fer avançar pel riu els grans llaüts que traginaven mercaderies, arrossegant-los amb cordam des del camí de la vorera. En el cas del riu Ebre, lignits anant avall i arròs i altres queviures d’Amposta anant amunt. Si la garbinada no omplia veles, penjar-se  la maroma a l’espatlla per remuntar el corrent per Xerta, Miravet, Mora, Ascó, Flix… havia de ser  escruixidor. 

De l’Ebre i de la mina en Secundí se’n lliurà, i Mequinensa acabà només essent la cantarella dels pares. Del que no es lliurà fou de veure cremar la parròquia de Sant Joan el juliol de 1936, tenint deu anys, ni de la fam que durant la guerra el feia anar a menjar cireres, figues, prunes, etc. als camps que no eren seus, per sobreviure. Fa un parell d’anys em contava  com aquests fets són dues de les espines més penoses que sempre arrossegà com a record, de quan havent de ser quasi bé un angelet només podia ser fúria. 

Aquesta fúria, ja força més gran, fora del Centre se’ns transformava en celestial jugador de bàsquet al jardí de l’Ajuntament, fent equip amb l’Almirall, en Barat, en Piqué i altres, Esdevingué un bon atleta i en calçotets i samarreta jugà fins i tot un partit amb la Selecció Catalana, en els anys més espaterrants del bàsquet a Viladecans. Recordo especialment un partit al jardí de Can Modolell en què l’equip de la nostra vila  se les va tenir amb l’equip de VI Flota Americana amarrada a Barcelona, malgrat que el més baix d’ells fos quasi bé tan alt com l’Almirall, el més alt dels nostres. 

De resultes de ser tan destre jugant a bàsquet, convincent fent teatre i prou bon jan en la vida quotidiana, és molt possible que la filla del Domingo del Molí, la Roser Túgas, s’embadalís d’ell, i ell d’ella. Els embadalits solien passar per la vicaria i de la contemplació al casori, i això és el que succeí. A partir d’aquí, s’acabà l’encistellar-la al jardí dels periquitos.

D’atleta passà a retratista, una afició força més sedentària i casolana que sempre li haurem d’agrair. L’any 1961, fundà juntament amb Sebastià Carbó, Ricard Grau, Pere Graells, Jordi Garcia i Esteve Esparducé, l’Agrupació Fotogràfica de Viladecans. Altrament, començà a acabar-se això d’entrar i sortir per l’escotilló de l’escenari del Centre fent de Satanàs, i és que l’any 1962 l’Ajuntament nomenà al nostre estimat maligne Jutge de Pau de Viladecans, i no era cosa que, paral·lelament a la funció judicial, anés cridant: “Guerra al Déu del Sinaí”. Ni en broma. Ho va  ser disset anys, fins el 1979.

A l’Agrupació Fotogràfica, que fundà, Viladecans li deu bona part de la compilació del fons de fotografies de l’Arxiu Municipal, tan important per a la nostra memòria. Tanmateix, els trenta-i-tants concursos nacionals i les dotzenes d’exposicions  on, gent d’aquí i de fora, ens mostrava altres realitats que habitualment no vèiem, i les visions artístiques que han anat omplint dignament  les nostres minses galeries. L’any 2006 l’Agrupació Fotogràfica de Viladecans va rebre el reconeixement com a millor Agrupació Fotogràfica d’Espanya per part de Confederació Estatal. I no és qualsevol cosa això. Particularment, en Secundí se’n va fer un fart de guanyar premis no sols d’àmbit local sinó també nacional i internacional, i és que el seu cop d’ull sempre va estar fora del comú.

Gràcies  al seu bon cop d’ull no tingué mai gaires problemes per fer aplicar el sentit comú exercint de Jutge. Perquè d’això es tracta. Al primer graó del poder judicial, que s’exerceix sense necessitat de tenir la carrera de dret, li pertoca conciliar posicions enfrontades i dictaminar el que correspongui en absència del que hauria de ser el més comú dels sentits, en qualsevol assumpte o litigi de poca monta. Disset anys en aquesta funció no funcionarial, del 62 al 79,  i el fet d’haver estat escollit                                      novament per l’Ajuntament per ser-ho entre el 2008  i  l’hora de plegar d’aquest món tenint vuitanta-cinc anys, ens parlen de quina mena de personatge deuria ser en Secundí. Crec jo que amb els cognoms pagava. Si l’haguéssim escantellat una mica, de segur que seríem molts a haver vist en l’esmicolament la fortalesa de la sirga, la gosadia de la mina, la bondat de l’esport afeccionat, l’afany d’esbrinar la bellesa  i altres virtuts. 

En Secundí Roca també fou regidor de l’Ajuntament, “concejal” que dèiem llavors, del 1964 al 1971. A la fi del mandat d’en Joan Miernau i al començament del periple d’en Vicenç Galindo. No en tenia un bon record d’aquest servei al poble. Les poques possibilitats de fer-hi res profitós, les emprà quan li fou encomanada  la gestió del cementiri. Vés a saber si el fer-ho bé, que així va ser, tingué més a veure amb el saber escatològic  propi del diable que amb el sentit comú del jutge terrenal.

Bromes a part, quan novament l’Ajuntament li tornà a demanar exercir de jutge quatre anys més i ell s’hi avingué malgrat l’edat que tenia, em semblà molt bé. Estic convençut que un home espaordit de veure cremar una església, lladre de fruita per fam, i actor que ha bramat en broma: Non sèrviam!, al Déu del Sinaí!, sempre, sempre, serà més bon Jutge de Pau que qualsevol candidat picaplets espavilat que, per ser-ho, ens vulgui fer creure que mai no ha matat una mosca.

Tanmateix era prou divertit veure un ex-diable oficiant cada any un centenar de matrimonis civils, registrar naixements i defuncions, certificar que encara som vius i haver-li de dir, a més d’un, que no, que avui per avui encara no hi han batejos pel civil. Gràcies Secundí, al cel siguis, dimoni!

Andreu Comellas

La propietat de la terra a Viladecans l’any 1931

L’article d’aquest mes pretén donar una mica més de coneixement del que va ser el món agrari del Viladecans de les primeres dècades del segle XX, en concret conèixer quina era l’estructura de la propietat de la terra a Viladecans, uns mesos abans de proclamar-se la II República. La font documental utilitzada és l’Amillarament de 1931, aprovat el 28 de febrer de 1931 (Tota  la documentació que es cita es conserva a l’Arxiu Municipal de Viladecans (AMVA)).

 L’amillarament es una font fiscal que es forma a partir de les declaracions jurades dels propietaris sobre les seves finques, on consta l’extensió que tenen, el tipus de conreu així com la seva qualitat. En funció de la superfície de la finca, del conreu i de la seva qualitat s’ha de pagar major o menor contribució. Tots els historiadors que han treballat amb els amillaraments i cadastres han destacat que s’ha de tenir en compte la previsible ocultació, tant en la superfície de les finques com en el tipus i qualitat del conreu. Els amillaraments tampoc no ens parlen de les relacions contractuals entre els pagesos, propietaris o no de terres, ni dels diversos tipus de contractes (rabassa, censal, emfiteusi, parceria, etc.), per contra podem conèixer tots els propietaris de terres del terme, d’on són, quantes finques tenen, on les tenen, què s’hi conrea, què paguen així com el nom dels paratges on tenen les terres, element, aquest últim, d’interès per a la toponímia local. Malgrat les limitacions de la font i les possibles ocultacions i fraus, els amillaraments ens donen la tendència i la imatge fixa aproximada del que és l’estructura de la propietat agrària en un terme municipal en unes dates concretes.

Viladecans a primers de l’any 1931 tenia una població de 2.997 habitants que, encara, majoritàriament es dedicaven a les activitats agràries. El 81 % de la seva població activa es dedicava a les feines agrícoles o amb activitats relaciones amb l’agricultura i la ramaderia. D’aquests, una gran majoria –645– eren jornalers i 345 persones, es declaraven en el padró municipal d’habitants com a pagès, agricultors, “conreuador” o “llaurador”, a banda dels 6 cabrers, 2 xolladors, 3 pastors i 5 vaquers. Les persones que podem vincular amb el sector secundari son unes 80 (6 %), de les quals 58 estan relacionades amb el món de la construcció (36 paletes i 22 rajolers/teulers). Ciutadans que declaren activitats/professions relacionades amb el sector terciari o de serveis són 163, el 13 % del total de la població activa. Vegem doncs, la importància del món agrícola en la nostra ciutat, malgrat que a partir de la segona meitat de la dècada dels anys 1920 es va produir una primera industrialització, amb la instal·lació de la indústria del Llevat (1926), la fàbrica tèxtil de Joan Fàbregas (1929) o l’assentament a Gavà de la Compañia Roca Radiadores (1917). Possiblement, i ho coneixem per la història oral, molts del jornalers i fins i tots aquests que es declaren pagesos comencen a simultaniejar la feina al camp amb les feines en aquestes primeres indústries; no obstant això és indubtable que el Viladecans de la dècada de 1930 encara és un Viladecans pagès i rural, ni que sigui pel seu paisatge.

Aquest fet també es pot concloure si observem les matrícules de la contribució rústica, industrial i urbana de l’any 1931. La contribució a satisfer pels propietaris de finques agrícoles i forestals importa 17.104,48 pts., davant de les 15.126,80 pts., dels industrials i les 8.753,48 pts., dels propietaris de finques urbanes. Com podem veure, encara, malgrat ja en franca disputa, la contribució rústica segueix generant mes ingressos que la industrial i està molt per sobre de la contribució urbana. 

 Per tant, tenint en compte la importància de l’activitat agrícola en la nostra ciutat en aquells primers anys de la dècada de 1930, és preceptiu preguntar-nos: com eren les finques del nostre terme municipal?, qui eren el seus propietaris? Com he dit anteriorment, una part de les respostes les tenim amb l’explotació de la informació que conté l’amillarament de 1931. Anem a pams.  

El febrer de 1931, a Viladecans hi havia un total de 1.485 finques agrícoles i forestals corresponents a 650 propietaris.

El 94 % de les finques són inferiors a 6 mujades i d’aquestes el 38 % ho són de menys d’una mujada. A destacar les tres finques de mes de 100 mujades: la de Montserrat de Casanovas, de Barcelona, en la Casa Alta, amb 113 mujades i, dues finques de Dolors Casanovas Montero, del Prat de Llobregat, a Las Africas, de 100 i 146 mujades.

Dels 650 propietaris, el 81 % ho són de terres, amb una superfície total de menys de 6 mujades i d’aquests, el 21 % són propietaris de terres de menys d’una mujada, és a dir la gran majoria són petits propietaris, per no dir molt petits propietaris. Cal ressaltar els cinc gran propietaris, dels quals la superfície total de les finques sumen més de 100 mujades: la Dolors Casanovas Montero, del Prat de Llobregat, amb 284 mujades, i quatre propietaris de Barcelona, Climent Guix Sabadell amb 137 mujades, Montserrat de Casanovas amb 131 mujades, Josep Amat Aymar, 118 mujades i Carles Garcia Fària, 104 mujades. Aquests cinc grans propietaris posseeixen el 21 % de totes les propietats agrícoles i forestals de Viladecans. 

La majoria dels propietaris de finques agrícoles i forestals són de Viladecans, uns 348 –el 53,5 % del total–; la resta, fonamentalment, són propietaris de Sant Climent de Llobregat –143, 22 %–, de Barcelona –71, 10,9 %– o de Gavà –56, 8,61 %–, i en menor mesura de poblacions del Baix Llobregat, de Vilafranca del Penedès (1), Vilanova (1) i Madrid (1).

Els propietaris de Viladecans, que són la majoria, només controlen un terç de totes les terres amillarades i detenten el 63 % de la propietat de les finques de menys 6 mujades, però tanmateix caldria assenyalar que els propietaris locals són un terç del total dels propietaris de finques d’entre 26 i 99 mujades: Rossend Busquets, amb 71 mujades; Josep Presas, amb 45 mujades; Baldiri Faura, amb 34 mujades; Roc i Claudi Monmany amb 29 mujades i Josep i Mateu Bosch amb 29 mujades (mesura agrària utilitzada al Delta del Llobregat: 1 mujada = 4.896,5006 m2 = 16 mundines; 1 mundina =  306,0313 m2.)

Els 71 propietaris de Barcelona tenen quasi el 38 % de totes les terres de Viladecans i són la gran majoria entre els propietaris de finques, l’extensió total de les quals, sumen més de 50 mujades. Entre la resta de propietaris forans, es distingeix la gran propietària del Prat de Llobregat i primera del llistat de grans terratinents del terme de Viladecans, la Dolors Casanovas Montero, amb 284 mujades, totes concentrades al paratge de l’Àfrica. Entre els propietaris originaris del Prat, de Gavà i de Sant Climent sumen un domini del 20 % de les terres de Viladecans. 

A tall de resum: la majoria dels propietaris de terres del terme municipal de Viladecans, són locals, però aquests només controlen la major part de les finques petites i molt petites; són els propietaris forans els que dominen les dues terceres parts de la propietat de la terra de Viladecans, i entre aquests els barcelonins, amb l’excepció de la pratenca Dolors Casanovas. Aquesta es una tendència que ja vam veure en els amillaraments de Viladecans de mitjan segle XIX i que ve a confirmar la importància de la inversió en terres del Delta per part de la burgesia barcelonina, ja des de temps enrere. Una altra dada de la concentració de la propietat local en poques mans ens la dóna el fet que 29 propietaris (4,5 % del total), que tenen més de 20 mujades, són els amos del 48 % de tota la terra agrícola i forestal del terme municipal de Viladecans. 

Les dades de la matrícula de la contribució territorial rústica per a l’any de 1931 ens ve a confirmar la informació anterior. La riquesa agrícola de vecinos y colonos s’estima en 27.747,12 pts. mentre que la dels hacendados forasteros ho és en 46.513,88 pts. Es a dir, els propietaris forasters disposen de les dues terceres parts de la riquesa agrícola de Viladecans. 

Manuel Luengo Carrasco

Corriol camanegre

La seva àrea de distribució s'ha vist reduïda en les darreres dècades a causa de la destrucció del seu hàbitat natural. Així, per exemple, ja fa temps que no cria a  Gran Bretanya. Menja cucs, mol·luscs, crustacis, insectes i aràcnids. És molt característic el comportament d'aquest ocell quan se sent amenaçat, ja que simula estar ferit i es mou feixugament i arrossegant una ala com si la tingués trencada. D'aquesta manera desvia l'atenció del possible depredador i evita que aquest trobi el niu. Aquest comportament no és exclusiu del corriol camanegre. 

Font: Viquipèdia.

Eio Ramon

Independentista i d’esquerres

Al respecte de les eleccions del 25 de novembre passat voldria esmentar un fet que m’ha sobtat positivament. I és que hi ha hagut un partit, en concret la CUP, que ha demostrat que es pot ser independentista i també d’esquerres. Fins ara l’esquerra tradicional d’aquest país havia mirat amb recel el moviment independentista com a sospitós de ser, diguem-ne, burgès. La CUP ha trencat aquesta premissa. És pot ser independentista i estar  fins i tot a l’esquerra de l’esquerra de sempre. Semblava que un partit d’esquerres podia defensar amb tota llibertat un estat propi per al poble  palestí  però no un estat propi  per a Catalunya. No era políticament correcte. La CUP demostra que es pot anar a les manifestacions del 15M, lluitar  contra els desnonaments, estar fora de l’euro i fins i tot fora de la Unió Europea. Tanmateix voler que el Tibet sigui independent però que també ho sigui Catalunya.  

Ja no val el discurs social com a coartada per anul·lar el discurs nacional. Són dos vasos comunicants. No hi ha esquerra sense discurs social com tampoc sense defensa de la llibertat individual o col·lectiva. L’esquerra tradicional no té cap problema en denunciar els problemes socials. També la CUP ho fa. Però a l’esquerra tradicional li  surt urticària cada cop que ha d’esmentar el dèficit fiscal que pateix Catalunya des de fa 30 anys, aquells 16.000 milions d’euros anuals que van cap a Espanya sense retorn. La CUP no té cap problema en denunciar-ho.

L’esquerra tradicional pot  seguir lluitant  pels drets socials i creure en una Espanya federal  però també en una Catalunya independent.

Jaume Alloza

L’any que Eurovegas ha sacsejat el Parc Agrari

L’any 2012 serà recordat per molta gent perquè ha estat un any molt intens en diferents aspectes. La situació econòmica, el mercat laboral, la qüestió nacional, entre d’altres. Per a la gent del Baix Llobregat també quedarà en el record com l’any d’Eurovegas.

A finals del mes de febrer sortia la notícia que el magnat nord-americà del joc, el Sr. Adelson, volia portar el seu negoci a l’estat espanyol i Barcelona era candidata per a acollir-lo. El govern català va confirmar la notícia i, tot i voler amagar, tant si com no, les converses que mantenia amb Las Vegas Sands Corporations, les filtracions van posar en evidència que el lloc escollit per l’empresa i acceptat per la Generalitat era el delta del Llobregat. I concretament els terrenys que ara són Parc Agrari. No entraré més en els detalls d’aquesta història tortuosa, que va arribar al seu final a principis de setembre, quan la Generalitat va anunciar que renunciava al projecte i que es decantava pel Barcelona World, un altre negoci del mateix estil, però que aquest cop s’ubicava en terrenys a tocar de Port Aventura.

El cas és que si d’alguna cosa va servir el globus d’Eurovegas va ser per a fer prendre consciència a la ciutadania del Baix Llobregat i de Barcelona, de que al costat de casa hi té un rebost. L’opinió majoritària va ser la de preservar-lo i potenciar-lo.

I vet aquí, que la zona agrícola del delta del Llobregat, anomenada, des de fa més de deu anys, Parc Agrari, es posa en relleu, i un sector de la població que fins aquest moment se n’havia mantingut al marge, o bé l’havia ignorat, en comença a parlar. I surt a la llum la feina que s’ha estat fent durant aquests anys. Des de la millora de las infraestructures agràries, fins a la promoció del producte local, sota el nom de Producte Fresc del Parc Agrari del Baix Llobregat.

I un dels projectes que ha estat al calaix durant molt de temps, tot esperant la voluntat política de tirar-lo endavant, surt a la premsa i pren rellevància: posar mecanismes a l’abast de propietaris i arrendataris per tal de posar en producció terres que, pels motius que sigui, han estat durant anys ermes, o bé terres de pagesos que es jubilen i deixen l’activitat. De manera que el potencial productiu del Parc Agrari sigui posat en valor i aprofitat al màxim. En contra del que es pugui pensar, no estem parlant d’un nombre molt significatiu d’hectàrees, però l’important és que, siguin les que siguin, estiguin en producció.

Es tracta doncs, de que l’administració pública faciliti la posada en contacte de propietaris i possibles arrendataris. Aquests arrendataris poden ser explotacions ja existents que ampliïn la seva base territorial o bé persones que es vulguin incorporar al sector agrari com a titulars d’explotacions, assumint els riscos que comporta emprendre un negoci d’aquestes característiques.

Aquesta iniciativa no és nova, ja que en d’altres indrets de Catalunya ja s’està portant a terme. En moments de crisi, on tothom ha de fer esforços per reinventar-se, tornar a l’explotació familiar pot ser una manera de sortir-se’n. Cooperatives que gestionen terres dels seus associats que deixen l’activitat i les cedeixen a altres pagesos de la mateixa cooperativa, és una altra de les iniciatives que s’està posant en marxa, a Lleida, per exemple.

Esperem que el 2013 sigui l’any de la consolidació d’aquest projecte i de molts d’altres que el Parc Agrari té en marxa, per tal de donar a conèixer i potenciar el sector agrari, per fer-lo econòmicament viable i per garantir un espai on la seguretat alimentària de la ciutadania estigui garantida, en un entorn metropolità molt densament poblat.

Montse Lligadas

Com és l’agricultura a Viladecans?

Hi ha força desconeixement de l’agricultura que es practica al Baix Llobregat, i en concret a Viladecans. Potser aquest fet sigui donat perquè des del mateix sector no l’hem sabut obrir prou als ciutadans que tenim tan a prop de les nostres explotacions agràries. Però crec que seria interessant que es conegués la varietat de cultius que s’hi fan i les tècniques que apliquem per fer una agricultura respectuosa amb el medi que ens envolta. 

Els professionals que ens hi dediquem estem associats a una ADV (Agrupació de Defensa Vegetal) amb dos enginyers agrònoms que treballen perquè els nostres cultius es puguin desenvolupar sans, lluitant contra plagues i malalties, amb tècniques que siguin respectuoses amb el medi ambient i amb total seguretat per al consumidor. Els socis de l’ADV paguem una quota i tenim també l’ajuda del Departament d’Agricultura i del Parc Agrari, i la constant col·laboració amb la UPC de Castelldefels, per tal que la transferència tecnològica sigui la manera d’actualitzar els coneixements sobre les noves tècniques que s’apliquen per dur a terme una agricultura adaptada a les necessitats del nostre temps.

A l’horta de Viladecans hi podem trobar una gran varietat de cultius com: apis, cols, coliflors, enciams, bledes, cebes, alls tendres, faves, mongetes, pèsols, carbassons, carbasses, xíndries, escarxofes, tomàquets, cogombres, entre d’altres. Aquesta rica varietat de conreus és plantada en diferents tipus de sòls, propis del Delta de Llobregat i formats a causa dels sediments dipositats com a conseqüència de les riuades. Aquests sòls estan classificats com Francs, Argilosos, Llimosos i de sorres quan ens apropem a la línia de costa.

Els pagesos hem anat cultivant les diverses hortalisses als tipus de sòls on s’hi adapten millor, seguint l’estacionalitat de cada varietat o protegint-lo amb estructures d’hivernacle per poder produir a contra-estació i avançar les collites. Els tècnics de l’ADV fan un seguiment dels cultius d’exterior per determinar el moment òptim per dur a terme els tractaments necessaris amb productes autoritzats per Producció Integrada i respectuosos amb la fauna auxiliar, que ens ajuda a controlar les diferents plagues. En cultius protegits, en no existir aquesta fauna auxiliar, es fa un control biològic introduint diferents espècies d’insectes depredadors o paràsits a fi de trobar l’equilibri entre espècies beneficioses i perjudicials, obtenint així collites amb nivell zero de residus. Pel que fa a la fertilització, l’any passat vam signar dos convenis: un amb la Junta de Residus per fer aportacions de matèria orgànica als camps amb el compost que es genera de la transformació de la recollida selectiva d’escombraries de l’Àrea Metropolitana; l’altre amb un doctor enginyer agrònom, professor associat de la Universitat de Lleida, especialitzat en fertilitat de sòls i nutrició de cultius que ens assessora en el maneig del reg i la fertilització des de la interpretació de les anàlisis de sòls, aigües, fulles i fruits, que en funció dels resultats fem l’aportació dels diferents nutrients segons les necessitats d’extracció de les plantes en cada fase del cultiu i aconseguir amb aquestes tècniques un estalvi en el consum de fertilitzants, mantenir la textura del sòl, que és la proporció de les diferents partícules minerals que el composen, aconseguint l’equilibri necessari per al creixement de les plantes i evitant la salinització i la contaminació per excessos  d’adobs.

Hem de tenir present que com a activitat econòmica del sector primari té una problemàtica diferenciada de qualsevol altre sector. Com a  espai obert a tothom, en els últims temps, estem patint onades de robatoris que van des de la pròpia collita a les infraestructures de reg (vàlvules i conduccions elèctriques), saquejos a magatzems i robatoris de maquinària pesada per tractors, la qual té un alt valor d’adquisició, i posteriorment és venuda  desballestada o a pes. 

Destacar també la poca sensibilitat de les administracions i particularment de la local, que senyalitza camins d’ús agrari perquè hi puguin circular les bicicletes, amb els riscos que això comporta. La xarxa de camins no està adequada per circular tractors i camions amb grups de ciclistes, els quals dificulten el trànsit i, per tant, l’activitat agrària. A més, és important parlar de la problemàtica que comporta conviure al costat d’un espai natural com és el Remolar-Filipines i els Reguerons, considerada zona ZEPA (Zona d’Especial Protecció d’Aus) amb cultius al voltant. La viabilitat els nostres cultius es veu amenaçada, quan en diferents èpoques de l’any, patim els atacs dels estornells en la fruita, dels tudons en cultius acabats de plantar, dels ànecs quan les plantes estan a punt per collir i de les gavines que paren a sobre dels hivernacles i ens foraden els plàstics. Portem anys denunciant aquesta situació, i els únics que assumim les pèrdues som els pagesos, que davant de veritables destrosses no rebem cap compensació, arribant a la paradoxa que el Departament d’Agricultura dóna permisos per matar a trets les aus que se’ns mengen els cultius.

Tinc la sensació que alguns conservacionistes confonen la biodiversitat i la sostenibilitat amb la protecció de les espècies. Si podem gaudir d’un entorn com aquest és perquè els nostres avis i besavis s’hi van deixar la pell per modelar el territori com el coneixem ara, però una agricultura periurbana, amb la pressió urbanística que això comporta i sense un relleu generacional garantit, està en constant risc, com ha passat aquest darrer any amb el projecte que la Conselleria de Territori tenia previst construir al Baix Llobregat.

Hem de tenir clar com volem que sigui el nostre entorn i en aquest sentit, la pagesia, amb una agricultura sostenible i respectuosa amb la biodiversitat del territori i amb la implicació de tots i totes, farà que en puguem gaudir durant molts anys.    

Josep Domènech Vendrell

El racó de la lectura “Llibertat” & “El llenguatge secret de les flors”

La lectura és una de les activitats més apassionants que existeixen, per això un bon propòsit per a aquest any que acabem d’encetar podria ser llegir més sovint. Dedicar-nos més estones al plaer de la desconnexió i la relaxació, que en aquests temps tan convulsos són ben necessàries per poder mantenir el seny.

Per això us proposo un parell de bones novel·les, per si us ve de gust plantejar-vos un propòsit assumible per al 2013. Els títols són “Llibertat”, de Jonathan Franzen, i “El llenguatge secret de les flors”, de Vanessa Diffenbaugh. Dues novel·les amb protagonistes femenines que degut a esdeveniments traumàtics sobrevinguts durant l’adolescència evolucionen coixes emocionalment al llarg de la història.

Dues dones envoltades de personatges rics, complexos i emocionalment molt ben definits, que acaben configurant novel·les pràcticament corals. Un entorn que les ajuda a enfortir-se a poc a poc, per superar la mancança d’un entorn familiar estable i sòlid que els va impedir proveir-se d’una maduresa emocional que els permetés fer front als reptes de la vida adulta.

Dues històries molt contemporànies, amb les quals us sentireu probablement identificats/des i reconeixereu detalls del vostre entorn proper. Dos autors diferents, un home i una dona que retraten amb mestria la travessia que fan les protagonistes a la cerca de la felicitat ofegant vells fantasmes. Dos viatges emocionals que no us deixaran indiferents, us absorbiran i gaudireu de la lectura de forma plena. No voldreu que s’acabin les pàgines, perquè voldreu saber com continuen les seves vides. Us endinsareu en les seves experiències i voldreu seguir donant-los la mà, acompanyant-les en la seva quotidianitat. Us costarà enllestir la lectura.

Bàrbara Lligadas

La gran nevada de 1962 en 6 qüestions

El 24 de desembre de 1962, ara fa tot just  50 anys, a Viladecans i a bona part de la costa catalana hi va haver la nevada més important en més de 100 anys. Una nevada que no s’ha tornat a repetir, i que va deixar gruixos de fins a mig metre de neu al nostre terme. L’àrea de Patrimoni Cultural de l’ajuntament  ha elaborat una exposició per a rememorar aquell episodi a partir de les fotografies de molts conciutadans van poder fer, i que d’una forma o altra van viure la gran nevada. En aquesta exposició vaig tenir la sort de participar amb una conferència per explicar el fet meteorològic, i que es va estructurar en 6 preguntes bàsiques. Aquí en mostraré les 5 primeres... La sisena, en el següent Punt de Trobada. 

1. Què és la neu?  El vapor d’aigua  de l’atmosfera, provinent de l’evaporació del mar, de l’aigua continental,  i de la transpiració de la vegetació i els animals, en refredar-se es condensa, transformant-se en gotetes d’aigua líquida, tan petites que suren en l’aire. Es forma aleshores un núvol. Si la temperatura en què es produeix aquesta condensació es troba per sota de 0ºC, aleshores el vapor es sublima, i en comptes d’aigua líquida es forma un cristall de gel. 
2. Per què neva? Aquests cristallets són molt lleugers, i queden suspesos en l’aire, dins del núvols. Però a poc a poc van creixent, pel fet que sobre ells es van dipositant més i més cristalls, fins que el pes d’aquests es fa suficientment gran, fins que es forma un floc de neu. Aleshores cau cap al terra, produint-se la nevada. 
3. Què ha de passar a la costa catalana perquè hi nevi? Que nevi a la costa és inusual, però no estrany. Cada dècada acostumen a caure entre 4 i 8 nevades, generalment de poca importància, més anecdòtiques que res. Perquè nevi  es requereix que dues condicions es donin de forma simultània. Primerament, que ens arribi una massa d’aire molt freda, generalment del nord-est. Aquesta massa d’aire que prové de Centre-Europa i més enllà, de Sibèria, acostuma a ser eixuta quan arriba a la costa catalana, i només provoca algunes nevades a la cara nord dels Pirineus. Però si simultàniament a aquesta massa freda i eixuta també arriba a la costa catalana aire humit de la Mediterrània, aleshores es poden formar núvols que acostumen a generar precipitacions sòlides al litoral. Aquesta situació es dóna quan un anticicló potent se situa sobre el nord d’Europa, i una depressió sobre la Mediterrània occidental. 
4. Per què va nevar tant el 24 de desembre del 1962? La nit de Nadal d’aquell any la configuració de l’atmosfera era exactament com la descrita en la qüestió 3. Un potent anticicló ja feia un parell de dies que enviava aire molt fred del centre d’Europa. El 24 es va formar una baixa pressió sobre la Mediterrània, que va impulsar un vent de llevant, humit. Podríem dir que vam tenir una llevantada hivernal durant unes hores. A partir del 25 a migdia la depressió es va allunyar i així el vent humit de la Mediterrània, de manera que va sortir el sol i això va fer que els viladecanencs i viladecanenques poguessin gaudir d’un bon tou de neu fresca pertot arreu.
5. Feia més fred abans que ara? Nevava més? Dels nostres avis se sol sentir que abans feia més fred, que nevava més... I certament, les dades mostren que és així. Des del 1850 aproximadament, la Terra ha iniciat un cicle d’ascens tèrmic, en el qual estem plenament immersos. Però per causes no conegudes del cert, entre el 1940 i el 1975 aproximadament, la temperatura de la Terra va experimentar una davallada transitòria. Entre aquests anys hi trobem un major nombre de dies de gelada, de nevades, i una pluja que si bé al cap de l’any és la mateixa que en l’actualitat, es produïa d’una forma més contínua, sense tantes setmanes de sequera, com passa actualment. Entre aquests anys hi trobem la gran gelada del 1957 o la gran nevada del 1962. Tal i com es mostra en la gràfica adjunta de la temperatura mitjana a l’observatori Fabra de Barcelona, els anys més freds dels últims 15 anys són els més càlids del període 1914-1980.

Les nevades observades al pla de Barcelona durant els darrers 110 anys mostren també aquesta concentració de nevades en aquest període de temps, i una clara davallada a partir de la dècada dels 1980. 

Jordi Mazón

L'esperança és el regal

Cada any quan arriben les festes nadalenques sovintegen anuncis de  regals, joguines, bons propòsits… intentant entendrir els cors i les ànimes del personal, demanant ajuts  per als més desprotegits. Forma part de la tradició, per Nadal hem de ser solidaris i pensar en tot aquest món gris i opac que potser durant la resta d’any obviem. 

Una de les accions més solidàries al nostre país per la repercussió mediàtica que comporta és la Marató de TV3, esdeveniment solidari,  que estimula diferents agents socials, combina sensibilització pública amb l’entreteniment i la divulgació científica, i que enguany s’ha dedicat al càncer en general.

Quina família malauradament s`escapa d’aquesta malaltia, en un grau o un altre, amics, pares, germans, fills, néts… és una de les xacres amb què la nostra societat ha de viure.

Les investigacions avancen i els percentatges de salvació han augmentat considerablement, però malauradament encara són moltes les persones que es queden al camí i per a elles sí que el càncer és el final, després de patir llargs tractaments la majoria de vegades molt agressius, que els han  portat al límit de les seves forces.

Quan tens contacte amb la malaltia, no és només al voltant d’ aquestes festes sinó sempre, que veus com metges i metgesses, infermers i infermeres, voluntaris i voluntàries… treballen tot l`any per alleugerir i potser aconseguir guarir els malalts. Quan passes a formar part del món de l`hospital veus realment l’abast d’aquesta malaltia. Crec que el personal que en forma part estan fets d’una fusta diferent, no és només una feina, és un acompanyament per fer aquest camí tan difícil, sense pensar a llarg termini perquè el futur no existeix, només el present, tractament darrere tractament.

Amb el programa de la Marató hem vist com molts dels malalts que han patit o pateixen càncer viuen dins el món de la malaltia amb l’esperança dels canvis que es van aconseguint gràcies a les investigacions. A poc a poc s’avança.

Les persones afectades viuen  sense fer plans. Estar lligat a un tractament t’invalida per a tenir una vida normal, alguns durant les quinze hores de la Marató ens han explicat com viuen amb la malaltia, s’acostumen a passar temporades dins l’hospital compartint les hores, dies  i nits amb les infermeres i infermers, metges i metgesses, una família nova. 

La societat fa un gran esforç solidari amb les aportacions, músics, escriptors col·laboren amb el disc i enguany també amb un llibre ben interessant, aquests actes precedeixen a la gran festa cívica. Tot i la crisi el nostre país participa unànimement perquè el motiu s’ho val. Des del 1992 ja és una tradició més que consolidada amb testimonis íntims sense caure en la morbositat, s’aprofundeix científicamente en el tema, és una ocasió per a l’optimisme en uns moments difícils.

Una societat capaç d’organitzar aquests actes amb les seves forces és una societat preparada i madura per assumir nous reptes. Emoció, entreteniment, aportacions de metges especialistes detallen l’estat de les investigacions actuals i els seus avenços.

Per un dia s’aparca la crisi, malgrat les dificultats econòmiques enguany s’ha superat amb escreix la recaptació d’altres convocatòries,  destinant-la a la investigació biomèdica perquè el càncer deixi de ser mortal i es converteixi en malaltia curable o crònica.

Una vegada més hem demostrat que no deixarem sols els malats i els especialistes. 

Hi ha desitjos impossibles, malalties invencibles. Per tot això: “L’esperança, és el regal”.

Montserrat Pastor

El tió de Nadal torna a Viladecans

Com ja sembla ser habitual, el tió de Nadal va tornar a ser present a la plaça de la Vila de Viladecans. Va ser el passat dilluns 24 de desembre. L’ajuntament de Viladecans amb el suport d’Òmnium Cultural Viladecans i l’AAVV del Casc Antic, va fer possible que la plaça s’omplís i que una columna de gent fes una cua que va arribar a enfilar-se carretera enllà en direcció a Gavà, perquè els nens i nenes poguessin fer cagar el tió.
Òmnium Cultural de Viladecans és el segon any que màgicament alimenta el tió de Nadal perquè els cops de bastó facin cagar al tió unes revistes de Cavall Fort per a cada un dels nens i nenes que hi van participar. Aquest any 500 nens i nenes han rebut un Cavall Fort perquè han seguit al peu de la lletra allò que marca la tradició.
Com és prou sabut, el tió de Nadal és un costum català que se celebra el dia de Nadal o a la seva vigília quan la família està reunida. Símbol del geni boscà benefactor de la casa (perpetuació del foc a la llar) és l’equivalent de l’avet típic dels països nòrdics i germànics. Al tió, adormit com la natura en aquest temps d’hivern, cal despertar-lo picant ben fort per obtenir regals per a tothom (fertilització cíclica de l’arbre).
Els tions d’alzina i roure són els millors. Un bon garrot flexible i consistent per bastonejar-lo assegurarà una collita abundant. Dies abans es prepara el tió tapant-lo amb un sac o flassada perquè no es constipi. Si li dóna menjar cada dia: galetes, fruita. Si fa sol se’l treu a passejar. Un tió malaltís pateix de restrenyiment. I no el faràs cagar per molts cops de bastó que rebi.
Moments abans de fer-lo cagar, se li crema el morro, i se’l rega amb vi (símbol de joventut i vitalitat). Després es pica ben fort tot cantant tonades com aquesta:

Caga tió

Caga torró

No caguis arengades,

Que són salades,

Caga torrons

Que són molt bons

Aquest any vam comptar amb actuació de Miqui Giménez que va animar la festa fins passada la una del migdia.

Ricard Caba

Educació i immersió lingüística

El nostre sistema educatiu pateix, des de l’inici de la democràcia, de la incapacitat, o la manca de voluntat, dels dirigents polítics per posar-se d’acord a l’hora de fer un programa educatiu consensuat, cosa que fa que cada cop que canvia el govern canviïn també els plans d’estudis, amb el consegüent desgavell per a alumnes i mestres, i amb el greu perjudici que això comporta per al nivell educatiu.

Però resulta que ara, a més de tot això, ens han caigut a sobre els deliris d’un ministre que, amb el suport del govern del qual forma part, ha decidit posar tots els entrebancs possibles al sistema d’immersió lingüística amb què l’escola catalana ha estat capaç de fer front, amb un èxit inqüestionable, a la realitat de la diversa procedència dels nois i noies. L’escola feta en català ha aconseguit que tots els nois i noies puguin compartir escola i aula sense problema, i que tots en surtin amb un bon coneixement de la llengua castellana (present majoritàriament als mitjans de comunicació i amb projecció mundial) i la llengua catalana (minoritària a tots els efectes). En aquest èxit hi ha tingut un paper determinant el bon seny dels pares i mares castellanoparlants que, en la seva immensa majoria, han entès que els seus fills i filles viuran millor i tindran més oportunitats de futur si dominen bé totes dues llengües.

És evident que l’intent de tombar aquest sistema educatiu en nom d’una suposada llibertat d’elecció dels pares, no està mogut per cap interès pel bé dels nois i noies, sinó pel desig de fer mal al bon funcionament escolar, amb l’esperança de perjudicar així el coneixement de la llengua catalana. Però és que aquesta mena de llibertat no s’aguanta per enlloc, perquè els plans d’estudis, llengua inclosa, no els han de triar els pares, sinó són els poders públics democràtics els que han de buscar –de forma participativa, això sí– el que millor ajudi a l’educació dels nois i noies. A Catalunya això s’ha fet, i ha funcionat bé. És una indignitat que hi hagi qui s’ho vulgui carregar.