La fisioteràpia respiratòria, una eina molt útil per potenciar la capacitat d’acció de les persones.

La fisioteràpia respiratòria és un conjunt de tècniques i exercicis destinats a millorar la funció pulmonar i el treball dels músculs que intervenen en la respiració. En els darrers anys, gràcies a nombrosos estudis, se sap que no només ajuda a mobilitzar la mucositat o a alleujar símptomes, sinó que també incrementa la capacitat funcional de les persones, especialment quan es combina amb exercici físic ben pautat. 

En què consisteix realment?

Tot i que molta gent imagina només massatges o tècniques manuals, la fisioteràpia respiratòria actual es basa sobretot en entrenar el sistema respiratori, de la mateixa manera que entrenem cames o braços. Inclou:

Exercicis de control ventilatori: aprendre a utilitzar adequadament el diafragma i la musculatura toràcica.

Tècniques per mobilitzar secrecions, com espiracions lentes, drenatge autogen o dispositius oscil·latoris.

Exercici físic terapèutic, considerat avui la pedra angular del tractament en malalties respiratòries cròniques.

L’evidència científica més recent és clara: l’exercici regular adaptat –caminar a ritme moderat, entrenament de força i treball de resistència– millora la funció pulmonar, la tolerància a l’esforç i la qualitat de vida més que qualsevol tècnica aïllada. Per això, cada vegada s’integra abans i en més tipus de pacients.

Per a qui és útil?

- Persones amb malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC) o amb asma: l’exercici millora l’eficiència de la musculatura respiratòria i redueix la fatiga associada a esforços quotidians.

- Pacients després d’infeccions respiratòries com pneumònia o COVID-19: ajuda a recuperar la capacitat física i a reduir seqüeles.

- Infants amb mucositat persistent, especialment en èpoques de canvis estacionals.

- Persones grans, que necessiten mantenir força, mobilitat toràcica i un bon rendiment físic general.

- Persones actives o esportistes, que poden beneficiar-se d’un entrenament específic dels músculs respiratoris per millorar la seva condició física.

Beneficis demostrats

- Facilita l’eliminació de mucositat.

- Redueix la fatiga en les activitats del dia a dia.

- Augmenta la capacitat funcional i la resistència a l’esforç.

- Disminueix el risc de complicacions després d’infeccions respiratòries.

- Potencia la força de la musculatura respiratòria quan s’incorpora entrenament específic.

Quan cal plantejar-la?

Si després d’una infecció notes menys capacitat física, si hi ha mucositat persistent o si convius amb una malaltia respiratòria crònica i vols mantenir-te actiu, la fisioteràpia respiratòria basada en exercici pot ser una eina molt útil. Un fisioterapeuta pot valorar el teu cas i dissenyar un programa progressiu, segur i adaptat al teu nivell.

L’arribada del setembre –mes de refredats, al·lèrgies tardanes i tornada a les rutines– és un bon moment per enfortir el nostre sistema respiratori mitjançant hàbits i exercici que han demostrat ser eficaços i accessibles per a gairebé tothom.

Equip de professionals de l’Atenció Primària Metropolitana Sud

RECORDA EL SO DE LA CIGALA A L’ESTIU

Boscos de cigales (1950-1959), de Charles Ephraim Burchfield

Quan creguis que la teva vida no té sentit, 

o que no en té gaire,

si penses que et manca un propòsit,

recorda el so de la cigala a l’estiu.

Tornaràs de cop a la infantesa

i a aquell sentiment de comptar amb tot el temps per endavant.

Retornaràs a l’esperança en un futur

ple d’aventures i d’emocions.

Recorda el so de les cigales a l’estiu. 

Constant i estrident, dura poc temps, 

però conté tota una història al darrere.

Aquestes companyes de les altes temperatures neixen òrfenes

però encaren la vida sense pensar-hi gaire.

Elles viuen ocultes sota terra 

i poden arribar a fer-ho fins a disset anys.

Protegides dels seus depredadors,

no surten a la llum fins que arriba l’hora.

Quan és el moment deixen el seu cau fosc

i pugen als arbres a començar l’escàndol.

S’atreveixen perquè és llei de vida 

i altres cigales les han de substituir.

Busquen parella amb el seu cant de timbal. 

És un cant d’amor, han de crear noves vides. 

Cigales (s. XIX), de Mariano Fortuny y Marsal

No s’ho pensen dues vegades 

perquè és el que toca de fer. 

És el seu pla i el de tota la seva espècie.

Deixen darrere el fruit de l’amor, 

els que viuran després d’elles,

i moren al cap de pocs dies 

amb el seu deure complert. 

La història recomençarà

i mai no ens faltarà la seva música.

Recorda la seva melodia

i el teu pas per la vida es renovarà.

Com el so de totes les cigales a l’estiu.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Canvi de rector a Sant Joan de Viladecans.

Ja s’havia anat dient, i tothom ho sabia, però quan mossèn Fredi Esteve va comentar a la missa que se n’anava de Viladecans, unes quantes dones grans de les que es posen a les primeres files no es van poder estar de dir en veu alta: “Però si ja estem bé!”. Em sembla que aquest deu ser el millor comentari, i també el millor elogi, que es pot fer amb motiu de la marxa de mossèn Fredi, després d’estar onze anys com a rector de Santa Maria Magdalena i set com a rector de Sant Joan...

El cas és que aquest 8 de setembre, a més de celebrar la Festa Major, hem celebrat el seu comiat. Per qüestions organitzatives, no se n’anirà immediatament, sinó que es preveu que s’estarà aquí fins a la segona quinzena d’octubre, quan vindrà ja el que serà el nou rector de les dues parròquies, Carles Catasús, rector fins ara de Sant Sadurní d’Anoia, que és, d’altra banda, la parròquia on anirà mossèn Fredi. 

A la celebració de comiat, tant el Lluís Gonzalo com el Josep Caba, que van parlar com a representants de la parròquia, com també l’alcaldessa Olga Morales, que va parlar en nom de l’Ajuntament, van ressaltar la feina tranquil·la i constant del rector que se’n va, així com el seu caràcter amable i atent, i la seva vocació de facilitar les coses. Una molt bona descripció, sens dubte. Cal desitjar-li que, en el nou lloc on anirà, pugui trobar-se igual de bé de com s’ha trobat aquí.

El rector d’una parròquia, actualment, i gràcies a Déu, no té ja el paper d’autoritat oficial que tenia no fa pas tant de temps. Però sí que té un pes important en la vida d’una població com la nostra, en tant que encapçala un grup notable de gent que forma aquesta entitat de dos mil anys d’història que s’anomena l’Església i que aplega una comunitat que comparteix una determinada manera de caminar en el món, amb desitjos d’aportar valors que puguin ajudar a viure amb més humanitat. I per tant, si un rector ho fa bé, farà que no només la comunitat dels cristians, sinó també tota la societat, vagin millor. El que ara se’n va, crec que es pot dir que ho ha fet remarcablement bé. O sigui que cal agrair-l’hi.

En tot cas, cal dir que el canvi de mossèn Fredi per mossèn Carles té lloc perquè el bisbe ha cregut que hi havia motius de bon funcionament diocesà per fer-lo. I tot i que sap greu, crec que podem estar segurs que el nou rector seguirà una línia semblant i podrem estar-ne també contents.

Josep Lligadas Vendrell

Exposició: 11 de setembre de 1976. Tàctiques de llibertat.

El Museu de Sant Boi presenta l’exposició 11 de setembre de 1976. Tàctiques de llibertat, una proposta que commemora el cinquantenari de la històrica Diada de 1976, quan Sant Boi de Llobregat es va convertir en l’escenari de la primera gran mobilització nacional després de la dictadura franquista. Aquella jornada, sota el lema Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia, milers de persones van ocupar l’espai públic per reivindicar la recuperació de les llibertats democràtiques i de les institucions catalanes.

La Mostra, comissariada per la investigadora i comissària Antonella Medici, ofereix una lectura que combina història, memòria i experiència col·lectiva a través d’una àmplia selecció de fotografies, documents i materials audiovisuals procedents de diversos arxius catalans. Entre les peces destacades hi ha fotografies de Pilar Aymerich, Brangulí, Jaume i Anton Muns i Fèlix Tomàs Guix, com també el film inèdit 11 de setembre de 1976, de Julián Inglada, conservat a la Filmoteca de Catalunya.

L’exposició incorpora un àmbit dedicat a la construcció de la memòria democràtica, amb l’obra original Onze de setembre 1976 d’Antoni Tàpies, conservada al Fons Municipal d’Art de Sant Boi; una selecció documental dels dibuixos preparatoris de l’artista; fotografies de Martí Gasull i el documental Mirades d’una Diada històrica, de Xavier Sánchez, realitzat expressament per a aquesta exposició.

Més enllà del relat polític, la proposta posa l’accent en els gestos quotidians, les formes de participació i les petites accions col·lectives que van fer possible aquella jornada. Inspirada en el pensament de Michel de Certeau, l’exposició reivindica aquestes “tàctiques” quotidianes com a formes de resistència i de construcció democràtica, mostrant que la història també s’escriu a partir de les experiències compartides i dels petits gestos que transformen l’espai públic.

Una proposta per recordar i reflexionar sobre la força de la mobilització ciutadana i la construcció de la memòria col·lectiva.

La visita a l’exposició està programada del 8 de setembre de 2026 al 9 de maig de 2027 i es pot visitar al Museu de Sant Boi, situat al carrer de l’Hospital, 9. Els horaris d’obertura són de dimarts a divendres de 17 a 20 h, dissabtes d’11 a 14 h i de 17 a 20 h, així com diumenges d’11 a 14 h.

Museu de Sant Boi de Llobregat

Treballar als inferns

Quan va arribar a Viladecans des de la llunyana Amèrica Llatina va trobar feina de seguida. En un restaurant que portaven uns paisans. Sense papers, és clar, perquè va arribar i no hi havia manera de regularitzar la seva situació, encara que tingués feina. 

Ella és una dona amb molta experiència laboral, que havia portat algun negoci propi, bona cuinera, excel·lent cuidadora, amb iniciativa, persona responsable i de confiança. La seva primera feina va ser a la cuina d’un bar: jornada de més de 12 hores, cap reconeixement laboral i cap dret, perquè no hi ha drets laborals si no tens permís de treball.

Eixerida com és va trobar una altra feina. Al principi bé, però al cap d’un parell de setmanes la situació va derivar novament cap a l’explotació: feia d’encarregada en un restaurant. Cuinava i s’ocupava de tota la logística. No se li reconeixia la categoria, cobrava poc i es veia obligada a fer un munt d’hores extres sense compensació. Va arribar la regularització. La propietària del local va remugar i es va resistir tant com va poder, però finalment van presentar papers. Permís obtingut, però la propietària, que de fet amb prou feines posava els peus al negoci, pretenia fer un contracte per una jornada i una categoria molt menor a la real. La meva amiga la va engegar. Nova recerca.

Tercera feina. En un altre restaurant de la comarca. Promesa de sou raonable, que mai no es va fer realitat. Jornada partida, que ocupava tot el dia. Un sol dia festiu a la setmana. Cuina infernal, a temperatures altíssimes, sense cap mena de refrigeració. Entrar i sortir contínuament del congelador. Un congelador que obligava a desplaçar pesos considerables per accedir al material de cuina. Els estris de cuina se’ls havien de portar els treballadors. Tracte despectiu per part de la direcció. Personal atemorit. Algun desmai dels companys en horari laboral.

Nou canvi. Aquest cop a una fàbrica. Sembla que de moment les condicions laborals són molt més estables i favorables. Tampoc, m’imagino, per tirar coets, però com a mínim els riscos laborals són menors, els horaris permeten tenir vida pròpia i la meva amiga se sent tractada com una persona. 

Tota aquesta experiència em fa arribar a algunes conclusions:

No m’estranya que hi hagi dificultats per trobar treballadors en el món de la restauració. Qui voldria treballar en aquests horaris i condicions? Ho fa només qui no té més remei per tenir un plat a taula.

La irregularitat administrativa no afavoreix en absolut el pas d’aquestes pràctiques fraudulentes a unes condicions dignes. En aquest sentit la regularització ha estat molt i molt necessària. Sense drets es fa mol difícil denunciar abusos.

El món sindical sembla absent d’aquestes realitats: és importantíssim ser-hi i recordar que els treballadors només poden canviar aquestes pèssimes condicions organitzant-se col·lectivament.

Les inspeccions de treball semblen totalment absents. Malament per als treballadors i sospitós respecte a la qualitat dels aliments servits. 

La dignitat de les nostres condicions laborals està molt lligada a la dels treballadors nouvinguts. De fet, és una única realitat que ens compromet a tots.

Mercè Solé

Calor, calor i Festa Major

Un any més ha arribat la nostra Festa Major, però aquest any ha vingut acompanyada amb temperatures tan altes que s’han batut rècords. Davant d’aquest escenari s’ha portat a terme la Mamullada2026 i ha estat espectacular. Possiblement, la Mamullada més multitudinària de la història del Mamut de Viladecans. Aquest any en el qual el Mamut fa setze anys i la Mamuteta ha fet deu anys han tingut en la seva festa gran la participació de diferents bèsties catalanes. Hi han participat la Draca de Mataró, la Carpa Juanita i el Porró de Vilanova i la Geltrú, el Bojum de Rubí i el Gall de la Pobla de Montornés. També, ha estat acompanyada pels grups de percussió Sankofa i Sonaquetomba que ha posat ritme al ball de les i els participants. Totes les colles vingudes han destacat el caire festiu i participatiu de la festa i la gran quantitat de gent que hi participa. El bany que han protagonitzat les bèsties, els “pixats de mamuts 0.0”, repartits pel grup d’amics de l’Esplai Llumvi i els pixats amb “gràcia”, han estat molt agraïts pels participants que han acompanyat la comitiva des de la plaça de la Vila fins a la Plaça Constitució on s’ha finalitzat amb una gran festa d’escuma.

Una gran Mamullada, però també la cultura popular ha destacat per una renovada Espavilada-Comença la Festa Major en la qual han participat Diables, Grallers, Sankofa, Castellers i els Mamuts i que ha acabat amb l’encesa d’un “xupinazo” per part de l’alcaldessa Olga Morales i un referent de la cultura popular de Viladecans, en Joan Nieto.

Després d’aquest “xupinazo” s’han succeït moltes activitats en les quals la cultura popular ha estat present de forma important: Correfocs, Cercavila del Mocador, Trobada castellera, Matinades, Sardanes…

Les activitats festives populars i participatives fan entendre la importància de les entitats de cultura popular, lleure, esportives, etc.

La ciutadania ha de ser protagonista de la festa, no un simple espectador.

Ara, acabada aquesta ja ens queda una mica més a prop la pròxima Festa Major que serà la d’hivern el gener del 2027.

Miguel de la Rubia

ASDIVI celebra 35 anys de lluita, inclusió i futur inaugurant la Festa Major

El passat divendres 4 de setembre, ASDIVI va donar el tret de sortida a la Festa Major amb la inauguració de l’exposició commemorativa dels seus 35 anys d’història. Una exposició que repassa el camí recorregut per l’entitat i que, sobretot, posa rostre, veu i protagonisme a totes les persones que han fet possible aquesta història.

Fa 35 anys, un grup de famílies va decidir que les coses havien de canviar. Que les persones amb discapacitat intel·lectual havien de tenir oportunitats, drets i un paper actiu dins de la societat.

Amb aquesta determinació va néixer ASDIVI. Una entitat que, als seus inicis, va sorgir de la necessitat de disposar d’un espai de lleure per a les persones amb discapacitat intel·lectual i que, a poc a poc, va evolucionar cap a una lluita que va molt més enllà. Avui, sense deixar de banda les activitats d’oci, ASDIVI centra bona part dels seus esforços en defensar el dret de totes les persones a tenir una vida independent i a poder decidir sobre el seu propi projecte de vida.

Han estat 35 anys d’aprenentatges, de lluites, de reivindicacions i també de moltes victòries. 35 anys en què moltes coses han canviat, però en què encara queda molt camí per recórrer.

A Viladecans estem en el camí, però encara falta per poder garantir una vida independent per a les persones amb discapacitat intel·lectual. Per això continuem impulsant projectes d’inserció laboral i d’habitatge dotacional, i continuem denunciant les mancances de l’escola inclusiva, la falta d’oportunitats i les discriminacions que encara patim.

Al llarg d’aquests anys, ASDIVI ha crescut i ha impulsat projectes d’educació, formació, ocupació, habitatge, oci, esport i participació comunitària. Però, sobretot, ha contribuït a canviar una mirada.

Perquè la inclusió no consisteix només a deixar entrar. Consisteix a poder decidir, participar, equivocar-se, aprendre, treballar, estimar, fer esport, tenir amics, tenir un projecte de vida i formar part de la comunitat, sentint que en som part, en igualtat de condicions.

Aquesta exposició també vol reconèixer el paper imprescindible de les famílies. Famílies que, fa 35 anys, van decidir no conformar-se amb el que la societat els oferia i que van començar a obrir camins que abans semblaven impossibles.

Durant la inauguració, els veritables protagonistes van poder compartir i explicar aquesta història amb els veïns i veïnes, les entitats, els representants municipals, les famílies i totes les persones que, d’una manera o una altra, han format part del recorregut d’ASDIVI.

35 anys després, la història continua.

Perquè, si alguna cosa ens ensenya el camí recorregut, és que els drets no es regalen: es defensen, es reivindiquen i es fan realitat generant oportunitats.

L’exposició ens recorda d’on venim, però, sobretot, posa en valor els principis i els valors pels quals continuem lluitant per construir una societat més justa i inclusiva per a tothom. I, alhora, interpel·la els visitants a no ser només espectadors, sinó a convertir-se en part activa d’aquesta transformació.

La història no s’acaba aquí.

ASDIVI continuarà treballant perquè cada persona pugui decidir sobre la seva pròpia vida, perquè cap oportunitat tingui barreres i perquè la societat entengui que la inclusió no és una opció, sinó un dret.

35 anys canviant mirades.

35 anys obrint camins.

35 anys fent comunitat.

I molts més per continuar avançant.

I tu? Què fas per la inclusió?

Natàlia Morant Garrido

Ceuta

El passat 30 de juliol entren massivament a Ceuta, una ciutat d’uns 85.000 habitants, unes 70.000 persones, la major part marroquines, de les quals la majoria se’n tornen al cap de poc al seu país, mentre que la resta es queden a la ciutat. I després, a mig agost, un nombre força menor de persones, en aquest cas la majoria subsaharians, fan una segona entrada i en aquest cas es queden pràcticament tots.

¿Què ha passat? ¿Per què ha pogut passar això? ¿Qui ho ha incitat? ¿Qui ho ha facilitat? No, això no passa sol, no és espontani. ¿Quines màfies ho han muntat? ¿Quins interessos polítics i geopolítics hi ha al darrere? ¿Qui hi surt guanyant? ¿Qui hi surt perdent? L’última pregunta és l’única fàcil de contestar. Hi surten perdent els immigrants, que queden encara més estigmatitzats del que ja ho estaven, hi surt perdent la bona convivència a Espanya, i hi surt perdent el govern de Pedro Sánchez, assetjat, a part de pels afanys de manar que té l’oposició, pel fet de ser una pedra a la sabata a l’onada de dreta i d’extrema dreta que sembla envair el món sencer.

Aclarir-nos sobre el que ha passat en aquestes setmanes d’estiu no és una tasca gens fàcil. Però des d’aquesta revista el que voldríem fer és, més enllà d’aquesta impossibilitat d’aclarir-nos amb el que va passar i amb el que està passant, convidar els lectors a prestar atenció amb el llenguatge que s’utilitza, i que nosaltres potser també utilitzem, quan parlem d’aquest tema i altres de similars. Se sent massa gent que quan es refereix als que han entrat –il·legalment, sens dubte, però això no justifica aquesta manera de parlar– en parla com si fossin sacs de patates que se’ls pot carregar en un camió i tornar-los al lloc d’origen. O, més encara, com si fossin uns invasors perillosos que venen tots ells a fer terrorisme, inocular-nos malalties desconegudes, robar i violar a tothom qui puguin. 

I no. Els que han entrat, i sobretot els que s’han quedat, són persones com cadascú de nosaltres, i que a més són pobres, gent que busca un futur millor com nosaltres ho fem, i entre els quals hi ha nens, nenes i adolescents que s’han arriscat a una aventura com aquesta, amb tot el patiment que comporta, perquè ho han vist com una sortida a la situació ofegada en què es trobaven. Vagi com vagi tot, això no ho podem oblidar mai.