Ceuta

El passat 30 de juliol entren massivament a Ceuta, una ciutat d’uns 85.000 habitants, unes 70.000 persones, la major part marroquines, de les quals la majoria se’n tornen al cap de poc al seu país, mentre que la resta es queden a la ciutat. I després, a mig agost, un nombre força menor de persones, en aquest cas la majoria subsaharians, fan una segona entrada i en aquest cas es queden pràcticament tots.

¿Què ha passat? ¿Per què ha pogut passar això? ¿Qui ho ha incitat? ¿Qui ho ha facilitat? No, això no passa sol, no és espontani. ¿Quines màfies ho han muntat? ¿Quins interessos polítics i geopolítics hi ha al darrere? ¿Qui hi surt guanyant? ¿Qui hi surt perdent? L’última pregunta és l’única fàcil de contestar. Hi surten perdent els immigrants, que queden encara més estigmatitzats del que ja ho estaven, hi surt perdent la bona convivència a Espanya, i hi surt perdent el govern de Pedro Sánchez, assetjat, a part de pels afanys de manar que té l’oposició, pel fet de ser una pedra a la sabata a l’onada de dreta i d’extrema dreta que sembla envair el món sencer.

Aclarir-nos sobre el que ha passat en aquestes setmanes d’estiu no és una tasca gens fàcil. Però des d’aquesta revista el que voldríem fer és, més enllà d’aquesta impossibilitat d’aclarir-nos amb el que va passar i amb el que està passant, convidar els lectors a prestar atenció amb el llenguatge que s’utilitza, i que nosaltres potser també utilitzem, quan parlem d’aquest tema i altres de similars. Se sent massa gent que quan es refereix als que han entrat –il·legalment, sens dubte, però això no justifica aquesta manera de parlar– en parla com si fossin sacs de patates que se’ls pot carregar en un camió i tornar-los al lloc d’origen. O, més encara, com si fossin uns invasors perillosos que venen tots ells a fer terrorisme, inocular-nos malalties desconegudes, robar i violar a tothom qui puguin. 

I no. Els que han entrat, i sobretot els que s’han quedat, són persones com cadascú de nosaltres, i que a més són pobres, gent que busca un futur millor com nosaltres ho fem, i entre els quals hi ha nens, nenes i adolescents que s’han arriscat a una aventura com aquesta, amb tot el patiment que comporta, perquè ho han vist com una sortida a la situació ofegada en què es trobaven. Vagi com vagi tot, això no ho podem oblidar mai.