Quan va arribar a Viladecans des de la llunyana Amèrica Llatina va trobar feina de seguida. En un restaurant que portaven uns paisans. Sense papers, és clar, perquè va arribar i no hi havia manera de regularitzar la seva situació, encara que tingués feina.
Ella és una dona amb molta experiència laboral, que havia portat algun negoci propi, bona cuinera, excel·lent cuidadora, amb iniciativa, persona responsable i de confiança. La seva primera feina va ser a la cuina d’un bar: jornada de més de 12 hores, cap reconeixement laboral i cap dret, perquè no hi ha drets laborals si no tens permís de treball.
Eixerida com és va trobar una altra feina. Al principi bé, però al cap d’un parell de setmanes la situació va derivar novament cap a l’explotació: feia d’encarregada en un restaurant. Cuinava i s’ocupava de tota la logística. No se li reconeixia la categoria, cobrava poc i es veia obligada a fer un munt d’hores extres sense compensació. Va arribar la regularització. La propietària del local va remugar i es va resistir tant com va poder, però finalment van presentar papers. Permís obtingut, però la propietària, que de fet amb prou feines posava els peus al negoci, pretenia fer un contracte per una jornada i una categoria molt menor a la real. La meva amiga la va engegar. Nova recerca.
Tercera feina. En un altre restaurant de la comarca. Promesa de sou raonable, que mai no es va fer realitat. Jornada partida, que ocupava tot el dia. Un sol dia festiu a la setmana. Cuina infernal, a temperatures altíssimes, sense cap mena de refrigeració. Entrar i sortir contínuament del congelador. Un congelador que obligava a desplaçar pesos considerables per accedir al material de cuina. Els estris de cuina se’ls havien de portar els treballadors. Tracte despectiu per part de la direcció. Personal atemorit. Algun desmai dels companys en horari laboral.
Nou canvi. Aquest cop a una fàbrica. Sembla que de moment les condicions laborals són molt més estables i favorables. Tampoc, m’imagino, per tirar coets, però com a mínim els riscos laborals són menors, els horaris permeten tenir vida pròpia i la meva amiga se sent tractada com una persona.
Tota aquesta experiència em fa arribar a algunes conclusions:
No m’estranya que hi hagi dificultats per trobar treballadors en el món de la restauració. Qui voldria treballar en aquests horaris i condicions? Ho fa només qui no té més remei per tenir un plat a taula.
La irregularitat administrativa no afavoreix en absolut el pas d’aquestes pràctiques fraudulentes a unes condicions dignes. En aquest sentit la regularització ha estat molt i molt necessària. Sense drets es fa mol difícil denunciar abusos.
El món sindical sembla absent d’aquestes realitats: és importantíssim ser-hi i recordar que els treballadors només poden canviar aquestes pèssimes condicions organitzant-se col·lectivament.
Les inspeccions de treball semblen totalment absents. Malament per als treballadors i sospitós respecte a la qualitat dels aliments servits.
La dignitat de les nostres condicions laborals està molt lligada a la dels treballadors nouvinguts. De fet, és una única realitat que ens compromet a tots.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada