dissabte, 15 de maig del 2021

1979: Tractament contra els mosquits


Sobre l’any 1979 es comencen a fer a Viladecans tractaments contra els mosquits a causa de la seva gran proliferació al Baix Llobregat, sobretot als camps on eren com una tortura per als pagesos, que es veien obligats a treballar envoltats d’aquests insectes. 

El tractament consistia a polvoritzar la zona dels camps, sobretot les sèquies i rieres on es crien aquests insectes, i també es feien tractaments a la zona on antigament hi havia els càmpings a Viladecans. 

Jaume Muns

Bec de serra gros (Mergus merganser) Bassa de Pollancres, espai natural Remolar-Filipines, 8 de maig de 2021

Espècie accidental a Catalunya. Estat de conservació a Europa: Segura. Ordre Anseriformes; família Anatidae. El bec dentat, de color vermellós, dona el nom català a l'espècie. Nia en llacs i llacunes situats en zones boscoses, en el tram alt de les conques fluvials, d'Euràsia i Amèrica del Nord. S'alimenta de peixos. 

Eio Ramon

Refundación de la Federación de Asociaciones de Vecinos

Hace unos 30 años un grupo de Asociaciones de Vecinos acordaron fundar la “Federación de Asociaciones de Vecinos de Viladecans” (FAVV). Hace unos 5 años dicho foro se dividió en dos corrientes creándose una nueva Federación que se denominó “Federación Coordinadora de Asociacionmes de Vecinos de Viladecans” (FCAVV).

Tras este periodo de división y en vista de que los resultados no eran los deseados, se adivinaba la desaparición del movimiento vecinal, se constituyó un comité de enlace y colaboración entre ambas federaciones, lo cual desembocó en una propuesta de unificación, a tal fin se convocó una asamblea constituyente celebrándose el dia 6 de febrero de 2021 en Can Sellarés llegándose a los siguientes acuerdos:

-Ambas federaciones se unifican en este acto.

-Su denominación será “Federación de Entidades Vecinales de Viladecans” (FEVV)

-Cambio de nombre con el objetivo de ampliarse a más colectivos.

-Nombrar en este acto una Comisión Ejecutiva formada por:

. Presidente: Casimiro Conde España.

. Vicepresidente: Rafael Barragán Izquierdo.

. Secretario: Adolfo Corbacho Pérez.

. Secretario Adjunto: Joseantonio Andrés Martínez.

. Tesorero: Vicente Andreu Torrecillas.

-Comisión Ejecutiva Plenaria formada por:

. Un miembro de cada Entidad Representada como Delegado con voz y voto.

-El programa de actuación pretende fundamentalmente:

. Representar a todas las Entidades Vecinales, Culturales y de Representación que lo soliciten (actualmente 19) de Viladecans.

. Decálogo Reivindicativo de cuestiones pendientes, algunas desde hace mucho tiempo que no han sido tratadas debidamente por la Administración.

. Prevenir la inminente modificación que va a experimentar urbanísticamente nuestra localidad, interviniendo en ella ante proyectos tan importantes como “Llevant”, “Ponent”, “Centre”, “Espai Roca”, etc.)

Informaremos puntual y periódicamente.

La Junta de la FEVV

Viladecans contra la crisi climàtica

 Segur que tots i totes tenim grans desitjos d’acabar amb l’emergència climàtica. Segur que sense prendre mesures des de la política no serà possible. Però segur, també, que nosaltres podem contribuir-hi amb les petites (o no tan petites) coses que tenim a l’abast. Us en proposem unes quantes a cada número.

Ecosolidaritat: unes quantes propostes

-Preservar la biodiversitat.

-Ornamentar amb plantes naturals.

-Plantar/cultivar vegetació mediterrània autòctona i evitar plantes exòtiques invasores.

-Evitar utilitzar fertilitzants i biocides/insecticides químics tòxics.

-Posar nius, casetes, menjadores d’ocells, hotels d’insectes...

-Informar-se sobre l’impacte ambiental quan es fan obres o rehabilitacions.

-Participar en horts i jardins ecològics compartits.

De qué hablamos cuando decimos políticas verdes

La alternativa verde constituye en sí misma una propuesta política integral, que incluye las cuestiones medioambientales pero no se agota en ellas, sino que esencialmente habla de la sociedad y las personas, y busca y hace propuestas para la construcción de un modelo social que en lo económico, en lo político y en lo cultural, tenga por eje central el cuidado de las personas en el marco de la casa común que habitamos.

La alternativa verde, o dicho con más precisión, la ecología política parte de una comprensión del mundo y la realidad desde una mirada ecosistémica, que se condensa en el concepto de la interdependencia de todo, incluido lo humano y lo social. Nada está aislado, nada es independiente de todo lo demás, todo está interelacionado. Es más, depende de esas relaciones. 

Por mucho que nos empeñemos, no podemos hacerle una D.U.I. al aire que respiramos, ni confinarnos como personas, ni como regiones, ni como países. Nunca se pudo, a pesar de las veces que se intentó y se continúa intentando, ponerle puertas al campo.

La mirada clásica de izquierdas y derechas, ve la economía como una caja cerrada en la que circula la extracción de materia, la transformación de esta en productos, la venta de los mismos en el mercado y el reparto de la riqueza generada entre salarios y beneficios. La mirada verde abre esa caja para incorporar las “entradas”, es decir el coste y la sostenibilidad del ritmo de extracción de materia y de energía, y las “salidas” en forma de residuos y contaminación. La economía no se entiende bien si no se incorporan como parte integrante estas cuestiones que ahora se perciben como efectos colaterales del ciclo económico.

Los verdes entendemos que cuando hablamos de descarbonización, de energías limpias, de calidad del aire, de gestión de residuos, de economía circular, de reindustrialización verde, de digitalización… estamos hablando también de economía.

Cuando los verdes miramos el trabajo humano, al contrario de la mirada clásica de derechas e izquierdas, no lo confundimos con el empleo, que no es sino la forma capitalista de organizar una parte del trabajo. Trabajar es poner en acción nuestra capacidad creativa, y el empleo productivo refleja, y lo hace mal, solamente una ínfima parte de esta capacidad humana. El trabajo se entiende mal si no se incorporan las dimensiones de la autorealización y de la contribución al bien común.

Los verdes entendemos que cuando hablamos de la inequidad, la insuficiencia y las desigualdades del salario, del reparto del empleo, de la reducción de la jornada laboral, de la garantía de rentas, de la Renta Básica Universal, de la conciliación, de la revalorización de las tareas reproductivas, de tiempo para disfrutar de lo que nos gusta hacer… estamos hablando también de trabajo.

La mirada verde a lo que se suele entender como medio ambiente, al contrarío de las miradas clásicas, no lo concibe como un lindo cuadro al que mirar de vez en cuando para el éxtasis estético. Sino como la casa común que habita, como el espacio que le permite vivir, ser, desarrollarse y del que forma parte. La humanidad no es más que otra hebra de la trama de la vida. La sociedad humana no se desarrolla al margen de lo natural, sino que depende de ello. Y en cuanto tal no puede concebirse como la administradora (leal o desleal) de un patrimonio que le pertenece, sino como albacea de un testamento que debe legar al futuro.

Por eso, cuando los verdes hablamos de renaturalización, de biodiversidad, de derechos de los animales, de protección del medio ambiente, de bosques, parques naturales y arbolado urbano, de agroecología, de pesticidas, de turismo sostenible… estamos hablando también de lo social.

La ecología política mira a la realidad desde la perspectiva del sentido. Oikos-logos significa “el sentido de la casa”, frente a “oikos-nomos” (raiz etimológica de economía) que habla de las “normas de la casa”, mirada esta que conforma las concepciones políticas clásicas. Se interroga por el sentido y lo encuentra en el cuidado de la vida como el objeto último, como el eje que ha de articular las relaciones, también las sociales. 

No tiene sentido un modelo social en el que lo “oikonomico” articula todo e impone su lógica por encima de todo. Una lógica que nace para ponerse al servicio del cuidado de la vida, pero que termina poniendo esta a su servicio, y por ende al de un pequeño puñado de personas.

No tiene sentido una vida puesta al servicio del empleo (vivir para trabajar), sin tiempo para lo que realmente nos importa y nos hace felices, que produce desigualdades tremendas entre personas, regiones y países, que excluye a un buen porcentaje de gentes, que nos enferma física y psicológicamente; que nos coloca ante el otro como el enemigo o el competidor; y que, a la postre, nos conduce a la destrucción de la casa, y con ella de nosotras.

La propuesta verde se sabe heredera de lo mejor de las diversas tradiciones liberadoras de la humanidad, pero también superadora de algunas de sus visiones que las atrapan en el pasado. La apuesta ecologista propone una nueva manera de mirar, de pensar y de hacer con la capacidad de responder a los viejos y a los nuevos retos de la humanidad. Necesitamos transitar hacia esas formas de mirar, pensar y hacer. Somos tan conscientes de que no es posible hacerlo de un día para otro, como de que o decidimos hacerlo (y por tanto controlamos el proceso), o se impondrá por la fuerza de la interdependencia (con consecuencias incontrolables).

Pedro Fuentes



El Casal Popular Trinitat Farré

El Grup d’Habitatge de Viladecans i Sant Climent ens ha convoca a tots a una roda de premsa, el proper 15 de maig a les 17,30 a la Rambla Modolell, per presentar al públic el Casal Popular Trinitat Farré, creat en un local que pertanyia al fons voltor Divarian.

El local oferirà una Biblioteca Popular, classes gratuïtes, aules d’estudi, espais de jocs infantil i de taula i les seves activitats respondran a problemàtiques socials com la manca d’habitatge, la precarietat, l’explotació laboral i la manca d’espais de trobada de lleure per als joves. 

Jubilades sense relleu

Així les gastàvem a la feina fa anys. Del contingut de les
reunions no me’n recordo gens. El record de la bona
companyia, que ajudava a treballar molt millor, perdura.

Em comentava una amiga que en el seu lloc de treball es van produint jubilacions sense recanvi. Les despeses s’externalitzen: més barat per a l’empresa, menys compromès per als qui manen. 

Això té costos importants: precarització dels treballadors, manca de cohesió dels equips, si és que existeixen, i, si això s’aplica en segons quins àmbits, manca de qualitat professional. És un error pensar que amb un títol universitari ja no cal aprendre l’ofici: hi ha feines molt especialitzades, que necessiten coccions lentes i l’aprenentatge de mètodes de treball que es transmeten de generació en generació. 

En la meva vida laboral m’he trobat amb joves directius amb talent que feien cursos d’”habilitats directives” (i que deuen costar una pasta a l’empresa). En aquests cursos vaig aprendre que les tals habilitats no són més que allò que la meva generació ha anat experimentant treballant dia rere dia i, és clar, sense començar la casa per la teulada.

Allò de "1+1 = molts més" és una gran veritat. De pensar mútuament, i de compartir la vida a la feina, surten suggeriments, vocacions, motivacions, aprenentatges mutus i informals, idees, petites revolucions. Però això no es valora. En el jardí de la feina, cal “perdre-hi” temps, companyia mútua, un punt de saltar-se la norma. Aleshores s’és autènticament productiu per avançar o resistent per aguantar les dures circumstàncies d’algunes feines. Altrament, el que surt és molt eixarreït. El jardí es converteix en un desert governat per algoritmes. Deu ser el que alguns volen.

Mercè Solé

Presentació del Projecte “A-PORTA”

El dimarts 27 d´abril hi ha hagut la presentació, per part de l’Ajuntament i representants de CONFAC, del projecte “A-PORTA”. Després dels parlaments de les autoritats s’han presentat els “Picaportes”, locals que començaran a treballar als barris, una feina engrescadora que de ben segur que faran amb molta il·lusió.

Viladecans té el privilegi de ser capdavanter d’aquest projecte, cosa que ens honora. Una vegada més Viladecans juga amb la lliga dels millors.

El projecte es desenvoluparà als barris de la Montserratina, La Unió i La Riera.

Revitalitzant els barris i trencant l’aïllament

Aquest és un projecte social d’empoderament veïnal en què veïns i veïnes carismàtics, que viuen a barris amb importants necessitats socials (anomenats Picaportes), són contractats, formats i coordinats per visitar a tots i cadascun dels seus veïns i veïnes i donar-los suport, consells i recursos sobre com millorar la seva qualitat de vida (accés a drets socials, vulnerabilitat energètica, recerca de feina, recursos del barri, gestió de residus, convivència i civisme, acompanyament a gent gran, etc.).

El millor d`aquest projecte és la gratitud de les veïnes i els veïns i el vincle que hi queda després de saber que hem estat útils. A-PORTA és un raig d’esperança pels barris.

La tasca dels Picaportes és escoltar i passar les informacions que creuen que poden ser d`utilitat al veïnat, així com recursos per millorar la seva qualitat de vida. Tracten problemàtiques concretes, anomenades missions, planificades entre els actors socials i l’administració, i que són d´interès comunitari. 

Beneficis 

Institucions: Coneixement personalitzat de les necessitats del veïnat. Proximitat amb la ciutadania. Poder arribar a totes les persones que necessiten ajuda.

Empreses: Detectar i solucionar problemes de les persones usuàries/consumidores. Reconeixement social dels veïns i veïnes. Prestigi i millora de la imatge. Desgravació fiscal del 35% sobre la vostra donació.

Entitats: Coneixement de primera mà dels veïns i veïnes i de les seves necessitats. Contribuir a la igualtat social de col·lectius amb majors dificultats. Difusió i reconeixement a les persones del barri.

* * *

A-PORTA és desenvolupat des de la Confederació d´Associacions Veïnals de Catalunya ( CONFAC) i la cooperativa Ser Barri. Darrerament, el 2020, ha rebut el Premi Civisme en la categoria d´Innovació que impulsa la Direcció General d’Acció Cívica i Comunitària del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya.

Desitgem una bona feina a tot l’equip!

Montse Pastor i Pujadó

Dues-centes pàgines de trossos de vida busquen persones que llegeixen

He publicat un llibre de relats! Si m’haguessin dit fa un any, en plena efervescència de la pandèmia, que el meu somni s’acompliria aquest 2021, en ple abril, no m’ho hagués cregut. Diuen que tot arriba quan toca, quan és el moment, i a fe que és veritat! Si podeu, no deixeu de banda el que voleu. Val molt la pena esperar, perseverar i, un dia, llençar-se a la piscina.

A “Retazos de vida/Fragments de vida” trobareu històries breus, algunes amb tints autobiogràfics i altres totalment imaginàries, sobre l’existència tal com jo la veig i la sento. A vegades, temes menors —que no ho són per a qui els escriu—, i altres cops, els grans temes als quals sempre donem voltes. En tot cas, la majoria estan escrites en primera persona, però no sempre soc jo, sinó una altra que viu en mi. M’agrada jugar amb l’ambigüitat! A més, la gent que escrivim ho fem basant-nos en el que vivim i per això sempre hi ha algú que s’identifica amb el que diem.

Aquests són dies dolços, de sentir l’estima de moltes persones de Viladecans i de fora en saber la notícia: família, amics, companys de feina. Dies d’agraïment per totes les mostres d’afecte que m’arriben, per l’oportunitat d’escriure cada mes que m’ha donat el Viladecans Punt de Trobada, i també pel suport en la tasca que m’heu brindat algunes persones, com el prologuista, el meu amic i company periodista Ángel T García, o una sorpresa gràfica d’una altra amiga, la dissenyadora local Àngela Blázquez, per a l’acte de presentació. Dies d’expectativa davant de la propera presentació a la ciutat, de la qual us avisaré quan estigui tot ben lligat. Dies d’il·lusió perquè el que explico en dues-centes pàgines arribi molt endins dels vostres cors.

Mil gràcies! Ens veiem aviat!

Patricia Aliu

Urbanisme amable

Em surt així potser en contraposició a l’urbanisme hostil, aquella manera d’entendre la ciutat i les institucions, públiques o privades, que deixa fora la gent. Avui són mostra d’arquitectura hostil els bancs, que ens van fent fora gens subtilment, quan posen els caixers automàtics al carrer, no fos cas que algun dels seus desnonats decidís passar la nit en algun dels seus espais. O quan en algunes ciutats s’eliminen seients per evitar que joves o grans, tant és, ens hi asseiem i xerrem i fem soroll.

Recordo amb afecte un veí que vivia una mica més amunt de casa nostra. Pujava per Pare Artigas cada dia i s’anava asseient a tots els pedrissos dels barris. Era gran i li costava caminar. És de la mena de necessitats que no detectes fins que no et trobes amb un problema de mobilitat. Fa uns anys ja que van arreglar Pare Artigas. I va estar molt bé: supressió de barreres arquitectòniques, eliminació de sorolls amb un millor paviment, reducció de la circulació de vehicles... Hi ha quatre cubs petris que potser són seients de disseny, encara que els adolescents seuen i xerrotegen des dels pedrissos de sempre. Vol dir que estan vius i senten bullir la sang.

Ara que acabem d’estrenar com qui diu un carrer nou (l’enllaç de Pere Masallach amb Pi i Margall), se m’acudeixen alguns suggeriments a fer, no només per a aquest carrer, sinó en general.

1. Posar-hi una mica de verd. Els carrers s’acaben omplint de pilones metàl·liques per garantir que no hi aparquin indegudament cotxes. Obstacles per obstacles, no seria millor posar-hi alguna mena de contenidor d’arbustos, herbes aromàtiques, flors o arbres? Com es fa -amb èxit- amb els escocells no els podrien apadrinar alguns veïns? En lloc d’anar a un hort urbà, potser podríem tenir cura dels espais públics, més a prop. I els nostres carrers verdejarien una mica. Estic segura que l’espai públic seria força més agradable.

2. Posar-hi bancs per seure, a poder ser que siguin còmodes. Vull dir amb respatller i d’on no necessitis una grua per aixecar-te. Per a veïns i passavolants. Per poder xafardejar de gust, llegir-hi el diari o seure i reposar quan el camí es fa costerut. 

3. Preveure uns vàters públics. Vaig haver d’anar a Barcelona durant el confinament per fer una gestió a la Generalitat. Una gestió llarga: unes entrevistes que van durar ben bé un parell d’hores. Amb un desplaçament de més d’una hora d’anada i una altra de tornada. Per raons sanitàries (i amb poc enteniment, des del meu punt de vista) no es permetia l’ús dels banys de les oficines on em van atendre. Però és que és clar, tampoc no hi havia la possibilitat d’entrar a fer un cafè en un bar. No vaig trobar cap alternativa al carrer. No patiu, que no m’ho vaig fer a sobre, però certament aquesta és una qüestió no resolta en els plans urbanístics. Només els gossos tenen el seu pipicà, les persones ens hem de buscar la vida d’una altra manera. No es podria buscar una solució?

Viladecans sens dubte és un molt bon lloc per viure. Encara ho podria ser més!

Mercè Solé

L'origen del món.

“L’origen del món” (1866),
de Gustave Courbet

 – El director d’aquest museu no té ni idea d’art, estimada Joanna. Dubto que sigui capaç de distingir la diferència entre una vulva i una poma. Quina poca sensibilitat! No puc creure que hagi desplaçat la meva obra a aquella sala tan espantosa i allunyada de tot.

Gustave està indignat, fora de si. Amb el treball que li ha suposat el seu “origen del món”, amb tota la passió que hi ha posat, ara la hipocresia, aquesta que regna arreu, engega a rodar el seu esforç.

– Gustave, amor meu, no et preocupis. Encara que marginin el teu preciós quadre, no ho poden fer amb mi. Pintant-me em vas fer lliure, sense embuts, sense complexos. Res del que faci ningú amb la teva obra serà significatiu. L’únic que val, el que més ens importa, tant a mi com als qui tenen els ulls preparats per al que és nou, és la teva valentia. Ho vas pensar i ho vas fer. Sense parar esment a les conseqüències.

– Ai, Joanna, tu em veus amb bons ulls, és clar. És una llàstima, però la majoria dels qui es miren el quadre s’escandalitzen. Pensen que soc un porc, que faig servir l’art per assedegar les meves ànsies de sexe, que soc una mena de maníac. La meva única intenció era brindar-vos un homenatge a totes les dones pel vostre poder creador, que envegem tant els homes. El veritable origen del món radica en vosaltres, que doneu vida, que en teniu cura i la feu prosperar, que la feu créixer.

“El desesperat” (1845), de Gustave Courbet

Ella mira el seu amant i se sent orgullosa. Ell no deixarà de ser com és per més que el critiquin. La Joanna està disposada a defensar-lo davant de qui faci falta. Per tots els mitjans, a ultrança. Amb i sense el beneplàcit de ningú.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

La decepció independentista

M’arriben de tant en tant comentaris adolorits d’independentistes que, per exemple, l’1 d’octubre de 2017 van anar entusiasmats a votar pensant que amb un acte com aquell empenyien Catalunya cap a la independència. O que havien participat en els Onzes de Setembre massius i plens d’il·lusió que van mobilitzar gentades i gentades de catalans i catalanes convençuts que l‘aleshores anomenada “revolució dels somriures” ens portaria, com sobre ales d’àguila, cap a l’anhelada Ítaca. 

Aquests comentaris adolorits es pregunten que com és possible que totes aquelles il·lusions i somnis s’hagin anat deteriorant i esvaint fins a arribar al lamentable espectacle de les negociacions per formar govern de dos partits que no se suporten i que es menyspreen tant políticament com fins i tot personalment. A hores d’ara no sabem si hi haurà govern o si anirem a noves eleccions. I en tot cas sembla bastant clar que, si hi ha govern, serà un govern sense força i sense futur. Un govern que només servirà per continuar enfonsant Catalunya més i més en el pou de la tristesa, l’esterilitat i la decadència.

He de dir que aquests comentaris decebuts em sorprenen, perquè venen de persones intel·ligents, cultes, amb capacitat de discerniment. Persones que no semblen, almenys d’entrada, que puguin deixar-se endur fàcilment pels vents de les pures emocions irreflexives.

I no entenc gaire com ha pogut passar això. Recordo que, en els primers anys del procés, davant les meves crítiques a la deriva que havia emprès la política catalana, un bon amic, independentista ell, em va preguntar un dia que com és que a mi em feia tanta por la independència de Catalunya. I jo li vaig contestar que no, que no era la independència el que em feia por. Jo vaig tenir clar des del primer moment –i no m’atribueixo per aquest motiu cap llestesa política especial: simplement, capacitat d’observació– que la independència de Catalunya no arribaria. No sabia si no arribaria mai, però almenys no arribaria mentre jo fos viu. I és que la meitat dels catalans no la volem, Espanya tampoc no la vol, i Europa tampoc. I a sobre, els dirigents independentistes no paren de mostrar una notable incompetència. De manera que jo, que no vull la independència i que crec que no ens faria cap bé, mai no he patit per això. Però en canvi, li explicava al meu amic, el que sí que em feia patir, i molt, era el gravíssim mal que comportaria per a Catalunya el procés en què estàvem ficats, que desgastaria el país, impediria cap projecte conjunt, dividiria la gent, ho paralitzaria tot, i ens convertiria en una nació estèril, precisament en un moment en què era fonamental crear possibilitats per a un futur de més igualtat, de més justícia, de més dignitat per a tothom. Aquí i a tot arreu. Jo sempre he pensat que Catalunya té una gran potència i una gran reserva de creativitat. Però ara aquesta potència i aquesta creativitat estan bloquejats, tapats, ofegats per la quimera del procés. 

No sé gens quin futur ens espera, i he de dir que en això soc força pessimista. Suposo que l’única esperança és que l’independentisme es desgasti de tal manera que hagi de canviar d’orientació, buscar acords amb el PSC i els Comuns, i posar els esforços a aconseguir més pes polític, econòmic i cultural per a Catalunya dins d’Espanya. Però estaria molt bé que, almenys els seus sectors més lúcids, tinguessin prou valentia per iniciar ja ara aquest viratge, comencessin a desinflamar les emocions desbordades que ells mateixos han creat, i apostessin per construir un país que camini cap endavant i deixi de donar voltes com un hàmster en una roda infinita.

Josep Lligadas Vendrell

Adeu a Can Sellarès

El passat mes de novembre de 2020 la Comissió Territorial d’Urbanisme de la Generalitat de Catalunya va suspendre el “Pla de millora urbana” (PMU-1) de Can Sellarès impulsat per l’Ajuntament de Viladecans fins a garantir l’ús majoritari esportiu de la peça d’equipaments i l’assolellament i la intimitat dels futurs habitatges. Aquesta exigència ens va donar un bri d’esperança al grup municipal d’ERC i a moltes veïnes i veïns que, com nosaltres, veuen malament aquesta operació immobiliària. 

Malauradament i com ens imaginàvem, la nova proposta de l’equip de govern (PSC+Comuns), aprovada durant el darrer Ple municipal d’abril amb els vots en contra de tota l’oposició, manté el mateix número d’habitatges (238). De fet, només modifica la disposició dels blocs, continua encaixonant la masia històrica declarada bé d’interès local i consolida la pèrdua d’espais verds i equipaments. Cal recordar que el 99,5% dels terrenys on s’ha definit aquest projecte són de titularitat pública i, per tant, no hi ha propietaris privats amb drets adquirits i interessos urbanístics al darrere. 

Caldrà veure si, ara sí, la Comissió Territorial d’Urbanisme dona el vistiplau. És probable que sigui així ja que les regles del joc i l’espai està sentenciat des de la modificació puntual del Pla General Metropolità aprovada el 2015. En qualsevol cas, és molt decebedor constatar com amb aquest text refós l’equip de govern perd una magnífica oportunitat per repensar tot el projecte i ignora una vegada més a la ciutadania, que s’ha mobilitzat per demanar que es mantingui l’espai lliure de la masia. No en va, la plataforma Salvem Can Sellarès està estudiant presentar un contenciós administratiu per aturar als tribunals el que ha estat impossible al Ple, on la majoria absoluta del PSC cau com una llosa. 

Des de l’executiu local es posa èmfasi en el fet que el 55% dels nous habitatges tindran algun tipus de protecció, 131 dels 238 previstos. I es justifica la reforma per la necessitat d’oferir habitatge públic al jovent, una cosa que compartim. El que és injustificable, però, és que per assolir aquest objectiu calgui trinxar l’últim espai lliure entre els nuclis urbans de Gavà i Viladecans i carregar-se l’entorn de Can Sellarès. Sobretot quan en els propers anys està prevista la construcció de més de 5.700 (!) habitatges en diversos barris de la ciutat. 

Per això ens preguntem: ¿hi haurà el mateix percentatge d’habitatge públic a la resta de projectes urbanístics en curs? Doncs no, aquest equip de govern va considerar que dels 2.956 pisos al Pla de Llevant només calia reservar-ne un 41% a habitatge protegit, el 46% dels 1.600 pisos previstos al sector Roca i un percentatge similar entre els 1.200 pisos aprovats al Polígon Industrial Centre. 

¿De debò cal carregar-se Can Sellarès, com es farà amb la falda de Sant Ramon, per obtenir 131 habitatges públics? I val la pena matisar aquesta xifra perquè dels 131 pisos només en el 37%, concretament en 48 pisos (un 15% del total d’habitatges), es requerirà justificar ingressos familiars per poder accedir-hi. La resta, el 63% dels pisos, seran a preu concertat, és a dir, sense barems, de manera que podrà optar al sorteig tothom que ho desitgi, sigui jove o no, tingui molts o pocs recursos. Llavors, insisteixo, ¿cal carregar-se Can Sellarès per només 48 habitatges públics? Des d’ERC estem convençuts radicalment que no. El que cal és estimar-nos més el nostre municipi, el nostre patrimoni i conservar els espais emblemàtics.

És molt trist que perdem aquest espai lliure i obert, on les persones poden passejar pels espais verds, jugar a l’aire lliure, amb distància de seguretat, en un entorn densament poblat i amb necessitat de pulmons verds com Can Palmer i els barris de ponent. ¿Què serà el següent? ¿Continuar la destrucció per Can Torrents? ¿Per la zona deltaica al Serral Llarg o Can Sabadell? ¿El passeig marítim? Créixer, créixer i créixer sense aturador!

Myriam Moysset

En la mort de la Carmeta Segura: dos poemes

En l’acte de comiat de la Carmeta Segura hi van tenir protagonisme dos poemes que aquí reproduïm: un, de la seva neta Clàudia Romero Gelabert, que el va llegir al final de la missa; un altre, de mossèn Cinto Verdaguer, que estava imprès en el recordatori que es va repartir. 

Els desitjos

Un desig demanat,

una ànima caiguda,

la llum de les estrelles li fa costat

fins que cau en forma de llàgrima abatuda.

 Un únic desig,

una única esperança

poder tornar a parlar

i tornar per fi a casa,

Aquest desig és complicat,

molt difícil de complir,

per això es rendeix

i ja no pot ni dormir.

Quan somnia, tot és diferent,

allà parla, juga, canta i corre.

Quan es desperta, torna a la realitat, 

la realitat de viure sense cap voluntat.

No hi vol pensar,

no es vol despertar,

per això dorm

i mai s’acaba de despertar.

Un dia, però, va esclatar a riure,

no sabrem mai per què,

però durant els seus instants de vida va ser feliç,

el desig va ser complert.

Clàudia Romero Gelabert

Caminant

Una barca va pel riu

d’una riba a l’altra riba,

fa cara de segador

la barquera que la guia.

Qui es deixa embarcar, mai més

torna a sa terra nadiua

i es desperta a l’altre món

quan ha feta una dormida.

Barquereta del bon Déu

no em faces la cara trista,

si tanmateix véns per mi

embarca’m tot de seguida;

lo desterro se’m fa llarg

cuita a dur-me a l’altra riba,

que mos ullets tenen son

i el caminar m’afadiga.

Mossèn Cinto Verdaguer

En la mort de la Carmeta Segura

La Carmeta Segura en el seu emblemàtic
paper de Sant Miquel als Pastorets.

El 2 de maig de 2020 va morir als 89 anys la Carmeta Segura, una persona clau en la història del teatre a Viladecans. La situació de la pandèmia en aquells moments va impedir fer-li un comiat adequat. Per això ara, un any després, aquest 2 de maig la vam recordar a la missa de tres quarts d’11 de la parròquia de Sant Joan. Aquí recollim el text que el Quim Bernat va llegir al final de tot.

Vaig conèixer la Carmeta sobre el gener del 1974, quan vaig entrar a Mossèn Cinto.

Mireu, la Carmeta tenia dos grans amors: la família i el teatre (no descobreixo res de nou ni res que no se sàpiga), que es fonien en un; ja que tota la seva família també formava i forma part del teatre. Des del seu marit, en Jaume, els seus tres fills, les netes i els besnéts.

Altruista i generosa, sempre tenia la porta oberta de casa seva per rebre els familiars i amics dels seus fills. Quantes bones estones hem passat fent calçots, carns a la brasa, migas... I quins farts de riure!

La primera vegada que la vaig veure assajar Terra Baixa, em vaig quedar impressionat. Res a envejar als professionals. Després he tingut la immensa sort de treballar amb ella durant molts anys i li estic molt agraït, ja que, com que tenia tanta exigència amb si mateixa per crear el personatge, feia que m’exigís a mi mateix per estar a la seva alçada i, dintre el meu tarannà, em va fer créixer com a actor i, a l’ensems, com a persona. 

Mil i una anècdotes, però en recordo una en especial: Corria l’any 1975 i havíem començat a assajar una obra que es deia “Una cigüeña bromista” d’André Roussin. Es tractava d’una parella que portaven 25 anys de casats i a punt de ser avis, quan la dona li comunica al marit que també estava embarassada. Doncs bé; una nit, esperant-la per començar a assajar, es va presentar la Margarita tornant el paper i li va dir a l’Eugeni que la seva mare ja parlaria amb ell. El resultat no va ser altre que la ficció es va convertir en realitat: estava embarassada de l’Es-ther. Podeu imaginar el rebombori i la gresca que es va organitzar.

Va anar passant el temps entre obres de teatre, revistes musicals, família... i de cop, el món de la Carmeta va quedar fet bocins: la Margarita ens deixava després una ràpida i cruel malaltia i poc després la mort d’en Jaume. El cop va ser tan fort, que el seu cervell va ser com si no volgués tirar endavant i de mica en mica va anar desconnectant. Això sí: es podia esperar hores asseguda al pati de butaques del Centro veient assajos o obres de teatre. Encara hi tenia connexió.

Fins que va arribar l’últim acte. I va haver de fer-ho sola: un monòleg. La pandèmia no va permetre ni més actors ni més públic.

Però... espereu! El teló s’alça i surt a saludar. Està feliç. Per què? Ara ho veig: algú li porta un ram de flors de benvinguda. Són en Jaume i la Margarita que porta en braços el petit Joan.

Aplaudiments. 

Quimet Bernat


Les roses de sant Jordi.

Aquest Sant Jordi no ha estat el Sant Jordi que somiàvem l’any passat per Sant Jordi. No obstant això hi ha hagut fam de roses, fam de llibres i fam de festa. Fam de normalitat. La vella normalitat que encara no sabem quan tornarà, ni tan sols si tornarà. La mascareta s’ha convertit en part del nostre vestuari, com una jaqueta o com una camisa.

La gent necessita sortir al carrer encara que sigui per saludar-se amb el colze. Necessita una nota de color en aquesta primavera, on encara que el cel sigui blau semblem viure en una pel·lícula en blanc i negre.

Les flors són el regal més antic de la humanitat. Potser ja els neandertals es regalaven els uns als altres els colors dels camps a la primavera. La rosa és la més simbòlica de totes les flors. Dona nom a la primera novel·la d’Umberto Eco, el nom de la rosa. Amb el rosa d’abril, morena de la serra comença el virolai, les dues roses és el nom amb què es va batejar la guerra per la corona entre la casa anglesa de Lancaster i la de York, Cinc Roses era el nom d’un barri de Sant Boi, en record gens romàntic de l’himne falangista Cara a el sol, “traerán prendidas cinco rosas las flechas de mi haz”, tretze roses eren les tretze joves afusellades per la dictadura franquista quatre mesos després d’acabada la guerra civil. La rosa té bellesa i espines.

La flor apareix en el Càntic dels Càntics, “Jo sóc la rosa de Saron, i el lliri de les valls. Com el lliri entre els cards, així és la meva estimada entre les donzelles “, a la Divina Comèdia de Dante on la rosa és el símbol de l’Paradís, “En forma d’una càndida rosa es em va mostrar la milícia santa, que amb la seva sang Crist la va fer esposa”. El mateix creuen els sufís, “Quan el cor s’obre i floreix la rosa, es pot percebre el deliciós aroma de paradís”.

En el seu Diccionari de Símbols Juan Eduardo Cirlot afirma que la rosa és el símbol de l’absolut, de la perfecció. La rosa blanca i la vermella per als alquimistes representava el dualisme dels dos principis primaris alquímics, el sofre i el mercuri. La rosa és al jardí d’Eros i apareixen en forma de pluja en el quadre de Botticelli “El naixement de Venus”, la deessa de l’amor, la bellesa i la fertilitat de la mitologia romana. La llegenda diu que del cos nu de la deessa Afrodita va néixer una rosa blanca, i que Bacus enlluernat s’hi va acostar i va deixar caure una gota de vi que va tenyir la flor i la va tornar vermella. Per això la rosa blanca es va convertir en el símbol de la puresa i la vermella en el de la passió.

No és estrany que el 23 d’abril la gent fes cua a les floristeries, però vam trobar a faltar les roses donant color als carrers. Caldrà esperar a l’any que ve, si el virus vol.

Text: José Luís Atienza

Foto: Jaume Muns

Sant Jordi 2021 a Viladecans

Espectacular! Sí, aquest Sant Jordi ha estat espectacular, hem tornat a sortir als carrers de Viladecans per gaudir d’una festa cívica i participativa, això sí, de forma ordenada i amb les mesures condicionades per la crisi sanitària que estem vivim.

Teníem la incertesa de com encarar la celebració i poder oferir els llibres aquest Sant Jordi, tot encarant-nos al drac del Covid-19, i ho vam anar preparant amb temps, esperant que quan s’apropés la data, es clarifiqués la manera de fer-ho.

Vam decidir no programar cap activitat ni presentació de llibres al carrer, davant la llibreria, com fem cada Sant Jordi, de fet portem més d’un any sense fer-ho, per la complexitat de les mesures que hauríem hagut de prendre per a realitzar-les. Tot i així, amb l’àrea de Cultura de l’ajuntament vam programar presentacions de llibres, durant el mes d’abril, a l’Ateneu Can Batllori, un espai que compleix amb totes les mesures sanitàries, i vam presentar llibres d’autors locals i el llibre ”Mar d’estiu”, la darrera novel·la de Rafel Nadal.

Des del gremi de llibreters i editors van negociar amb la Generalitat i el Procicat la manera de poder celebrar aquesta diada de Sant Jordi. Unes negociacions que es van concretar en un pla específic aprovat i certificat pels departaments de Salut i d’Interior, autoritzant la instal·lació de parades davant les llibreries i floristeries i només als comerços professionals de roses i llibres, i desautoritzant a altres col·lectius i associacions a poder instal·lar parades al carrer, també responsabilitzaven als ajuntaments d’adequar i triar espais als seus respectius pobles i ciutats.

A Viladecans van oferir a les llibreries i floristeries instal·lar-se a la rambla Modolell, però la llibreria Els nou rals vam preferir, com sempre, quedar-nos davant la llibreria, al carrer de Sant Joan, ja que l’espai donava peu a poder fer-ho amb totes les mesures protocol·làries que va aprovar el Procicat.

Així doncs vam pensar i dissenyar la instal·lació d’una carpa per acollir la parada, i com faríem l’accés. Vam proposar dues entrades, una per literatura d’adult i una altre per infantil i juvenil, sent dos circuits separats, que oferien la possibilitat de veure i remenar els llibres amb la prèvia neteja de mans amb gel hidroalcohòlic.

Podíem instal·lar la parada des del dimecres fins el divendres, dia de Sant Jordi, però vam muntar la carpa dijous, i no va ser fins divendres que vam treure els llibres al carrer.

Per sort la gent vau ser conscient de la problemàtica d’aquest any, i vau ser previsors i molts vau venir a la llibreria els dies previs, per evitar aglomeracions i cues. També va ajudar la nostra pàgina web, www.elsnourals.cat, des d’on vau poder fer compres, reserves i encàrrecs, tant els dies previs, com a la mateixa diada de Sant Jordi.

El dia de Sant Jordi vam tenir un clima i temperatura magnífics, que va fer que la jornada animés a sortir al carrer i gaudir de la diada. Les cues per l’accés a la parada van ser constants tot el dia, tot i així, l’ànim era alegre i festiu, i vam poder celebrar la primera festa al carrer, des de fa més d’un any, una victòria al drac del covid-19, al qual Sant Jordi va ajudar a allunyar de les nostres ments, almenys aquell dia.

Per tot plegat, volem agrair a tothom, que amb la vostra actitud, vau ajudar que fos possible aquesta diada de Sant Jordi tan espectacular.

Ricard Caba

Entitats amb múscul

La pandèmia continua aixafant-nos la guitarra: enguany tampoc no podrem tenir en el format habitual i multitudinari ni Fira de Sant Isidre ni Mostra d’entitats. Dues fites importants en el calendari de la ciutat, tant per recordar els orígens agrícoles de Viladecans i les aportacions i necessitats dels pagesos, com per posar a l’abast de veïns i veïnes una gran part de l’associacionisme viladecanenc, cosa que té especial valor en una societat cada cop més individualista i més consumista. 

Enguany la Mostra tindrà un altre format: mig digital i mig presencial. Per al format digital, les entitats participants han elaborat un vídeo de presentació. Tot un repte per posar en pràctica les noves tecnologies que tots plegats en aquests temps hem anat aprenent. D’altra banda recordar els propis objectius i fer l’esforç de comunicar-los públicament sempre és un bon exercici per treure’ns la pols de rutines. Quant al format presencial, la Rambla Modolell acollirà una exposició de quadres que contenen fotografies de l’activitat de cada entitat, degudament decorats per elles mateixes. En el moment d’escriure aquestes ratlles podem dir que la creativitat mostrada per les entitats en una cosa tan aparentment senzilla desborda tot esquema. 

Molts són els reptes de les entitats: no caure en el clientelisme, evitar bretxes digitals, mantenir un bon funcionament democràtic i participatiu, estar atents a les noves necessitats, transmetre la saviesa acumulada als més joves, ser crítics, creatius i transformadors per donar resposta als nous reptes, ser inclusius amb les persones amb més dificultats i solidaris amb les minories, crear una cultura comunitària, contribuir a la cohesió social... Però aquesta Mostra, tot i les seves mancances, posa damunt la taula que, efectivament, el cor de les entitats, que també és el cor de Viladecans, batega amb força i és immune als virus.