Em surt així potser en contraposició a l’urbanisme hostil, aquella manera d’entendre la ciutat i les institucions, públiques o privades, que deixa fora la gent. Avui són mostra d’arquitectura hostil els bancs, que ens van fent fora gens subtilment, quan posen els caixers automàtics al carrer, no fos cas que algun dels seus desnonats decidís passar la nit en algun dels seus espais. O quan en algunes ciutats s’eliminen seients per evitar que joves o grans, tant és, ens hi asseiem i xerrem i fem soroll.
Recordo amb afecte un veí que vivia una mica més amunt de casa nostra. Pujava per Pare Artigas cada dia i s’anava asseient a tots els pedrissos dels barris. Era gran i li costava caminar. És de la mena de necessitats que no detectes fins que no et trobes amb un problema de mobilitat. Fa uns anys ja que van arreglar Pare Artigas. I va estar molt bé: supressió de barreres arquitectòniques, eliminació de sorolls amb un millor paviment, reducció de la circulació de vehicles... Hi ha quatre cubs petris que potser són seients de disseny, encara que els adolescents seuen i xerrotegen des dels pedrissos de sempre. Vol dir que estan vius i senten bullir la sang.
Ara que acabem d’estrenar com qui diu un carrer nou (l’enllaç de Pere Masallach amb Pi i Margall), se m’acudeixen alguns suggeriments a fer, no només per a aquest carrer, sinó en general.
1. Posar-hi una mica de verd. Els carrers s’acaben omplint de pilones metàl·liques per garantir que no hi aparquin indegudament cotxes. Obstacles per obstacles, no seria millor posar-hi alguna mena de contenidor d’arbustos, herbes aromàtiques, flors o arbres? Com es fa -amb èxit- amb els escocells no els podrien apadrinar alguns veïns? En lloc d’anar a un hort urbà, potser podríem tenir cura dels espais públics, més a prop. I els nostres carrers verdejarien una mica. Estic segura que l’espai públic seria força més agradable.
2. Posar-hi bancs per seure, a poder ser que siguin còmodes. Vull dir amb respatller i d’on no necessitis una grua per aixecar-te. Per a veïns i passavolants. Per poder xafardejar de gust, llegir-hi el diari o seure i reposar quan el camí es fa costerut.
3. Preveure uns vàters públics. Vaig haver d’anar a Barcelona durant el confinament per fer una gestió a la Generalitat. Una gestió llarga: unes entrevistes que van durar ben bé un parell d’hores. Amb un desplaçament de més d’una hora d’anada i una altra de tornada. Per raons sanitàries (i amb poc enteniment, des del meu punt de vista) no es permetia l’ús dels banys de les oficines on em van atendre. Però és que és clar, tampoc no hi havia la possibilitat d’entrar a fer un cafè en un bar. No vaig trobar cap alternativa al carrer. No patiu, que no m’ho vaig fer a sobre, però certament aquesta és una qüestió no resolta en els plans urbanístics. Només els gossos tenen el seu pipicà, les persones ens hem de buscar la vida d’una altra manera. No es podria buscar una solució?
Viladecans sens dubte és un molt bon lloc per viure. Encara ho podria ser més!
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada