Aquest Sant Jordi no ha estat el Sant Jordi que somiàvem l’any passat per Sant Jordi. No obstant això hi ha hagut fam de roses, fam de llibres i fam de festa. Fam de normalitat. La vella normalitat que encara no sabem quan tornarà, ni tan sols si tornarà. La mascareta s’ha convertit en part del nostre vestuari, com una jaqueta o com una camisa.
La gent necessita sortir al carrer encara que sigui per saludar-se amb el colze. Necessita una nota de color en aquesta primavera, on encara que el cel sigui blau semblem viure en una pel·lícula en blanc i negre.
Les flors són el regal més antic de la humanitat. Potser ja els neandertals es regalaven els uns als altres els colors dels camps a la primavera. La rosa és la més simbòlica de totes les flors. Dona nom a la primera novel·la d’Umberto Eco, el nom de la rosa. Amb el rosa d’abril, morena de la serra comença el virolai, les dues roses és el nom amb què es va batejar la guerra per la corona entre la casa anglesa de Lancaster i la de York, Cinc Roses era el nom d’un barri de Sant Boi, en record gens romàntic de l’himne falangista Cara a el sol, “traerán prendidas cinco rosas las flechas de mi haz”, tretze roses eren les tretze joves afusellades per la dictadura franquista quatre mesos després d’acabada la guerra civil. La rosa té bellesa i espines.
La flor apareix en el Càntic dels Càntics, “Jo sóc la rosa de Saron, i el lliri de les valls. Com el lliri entre els cards, així és la meva estimada entre les donzelles “, a la Divina Comèdia de Dante on la rosa és el símbol de l’Paradís, “En forma d’una càndida rosa es em va mostrar la milícia santa, que amb la seva sang Crist la va fer esposa”. El mateix creuen els sufís, “Quan el cor s’obre i floreix la rosa, es pot percebre el deliciós aroma de paradís”.
En el seu Diccionari de Símbols Juan Eduardo Cirlot afirma que la rosa és el símbol de l’absolut, de la perfecció. La rosa blanca i la vermella per als alquimistes representava el dualisme dels dos principis primaris alquímics, el sofre i el mercuri. La rosa és al jardí d’Eros i apareixen en forma de pluja en el quadre de Botticelli “El naixement de Venus”, la deessa de l’amor, la bellesa i la fertilitat de la mitologia romana. La llegenda diu que del cos nu de la deessa Afrodita va néixer una rosa blanca, i que Bacus enlluernat s’hi va acostar i va deixar caure una gota de vi que va tenyir la flor i la va tornar vermella. Per això la rosa blanca es va convertir en el símbol de la puresa i la vermella en el de la passió.
No és estrany que el 23 d’abril la gent fes cua a les floristeries, però vam trobar a faltar les roses donant color als carrers. Caldrà esperar a l’any que ve, si el virus vol.
Text: José Luís Atienza
Foto: Jaume Muns
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada