 |
| La Carmeta Segura en el seu emblemàtic paper de Sant Miquel als Pastorets. |
El 2 de maig de 2020 va morir als 89 anys la Carmeta Segura, una persona clau en la història del teatre a Viladecans. La situació de la pandèmia en aquells moments va impedir fer-li un comiat adequat. Per això ara, un any després, aquest 2 de maig la vam recordar a la missa de tres quarts d’11 de la parròquia de Sant Joan. Aquí recollim el text que el Quim Bernat va llegir al final de tot.
Vaig conèixer la Carmeta sobre el gener del 1974, quan vaig entrar a Mossèn Cinto.
Mireu, la Carmeta tenia dos grans amors: la família i el teatre (no descobreixo res de nou ni res que no se sàpiga), que es fonien en un; ja que tota la seva família també formava i forma part del teatre. Des del seu marit, en Jaume, els seus tres fills, les netes i els besnéts.
Altruista i generosa, sempre tenia la porta oberta de casa seva per rebre els familiars i amics dels seus fills. Quantes bones estones hem passat fent calçots, carns a la brasa, migas... I quins farts de riure!
La primera vegada que la vaig veure assajar Terra Baixa, em vaig quedar impressionat. Res a envejar als professionals. Després he tingut la immensa sort de treballar amb ella durant molts anys i li estic molt agraït, ja que, com que tenia tanta exigència amb si mateixa per crear el personatge, feia que m’exigís a mi mateix per estar a la seva alçada i, dintre el meu tarannà, em va fer créixer com a actor i, a l’ensems, com a persona.
Mil i una anècdotes, però en recordo una en especial: Corria l’any 1975 i havíem començat a assajar una obra que es deia “Una cigüeña bromista” d’André Roussin. Es tractava d’una parella que portaven 25 anys de casats i a punt de ser avis, quan la dona li comunica al marit que també estava embarassada. Doncs bé; una nit, esperant-la per començar a assajar, es va presentar la Margarita tornant el paper i li va dir a l’Eugeni que la seva mare ja parlaria amb ell. El resultat no va ser altre que la ficció es va convertir en realitat: estava embarassada de l’Es-ther. Podeu imaginar el rebombori i la gresca que es va organitzar.
Va anar passant el temps entre obres de teatre, revistes musicals, família... i de cop, el món de la Carmeta va quedar fet bocins: la Margarita ens deixava després una ràpida i cruel malaltia i poc després la mort d’en Jaume. El cop va ser tan fort, que el seu cervell va ser com si no volgués tirar endavant i de mica en mica va anar desconnectant. Això sí: es podia esperar hores asseguda al pati de butaques del Centro veient assajos o obres de teatre. Encara hi tenia connexió.
Fins que va arribar l’últim acte. I va haver de fer-ho sola: un monòleg. La pandèmia no va permetre ni més actors ni més públic.
Però... espereu! El teló s’alça i surt a saludar. Està feliç. Per què? Ara ho veig: algú li porta un ram de flors de benvinguda. Són en Jaume i la Margarita que porta en braços el petit Joan.
Aplaudiments.
Quimet Bernat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada