dilluns, 29 de setembre del 2014

Un curs apassionant


Foto: Jaume Muns
 Aquests dies estem iniciant un curs polític apassionant, ple de reptes i il·lusions. On podrem construir un país lliure, lliure de corruptes i retallades, perquè tot aquest esforç que fem és per fer quelcom diferent, per aprendre dels errors i no permetre que es tornin a cometre. Per gaudir dels nostres recursos i poder proporcionar a la ciutadania els hospitals i les escoles que mereixem. 
No serà fàcil, però la tenacitat, capacitat d’organització, civisme i intel·ligència que està mostrant el nostre poble ens podran dur allà on vulguem. A un estat on no es menystingui la nostra llengua, ni la nostra cultura, ni els nostres mitjans de comunicació públics corrin perill. Només depèn de nosaltres i espero que quan llegiu aquestes línies tinguem a la retina la força de tot allò que volem, la força d’una V plena a vessar, que serà l’empenta final per a poder exercir un dret que als països realment democràtics no s’ha de demanar permís per a exercir-lo, el dret a vot. 
Però aquest curs també tindrem una altra cita a les urnes, on escollirem els primers ajuntaments de la nova Catalunya que estarem construint. I Viladecans no pot quedar-se fora de la història, no pot quedar-se com si res no s’hagués mogut, impertorbable a la revolució que estem vivint. 
Hi ha una altra manera de governar la ciutat, anant molt més enllà que la gestió freda i grisa dels espais que configuren el nostre municipi. Una ciutat és gent, no carrers i places dures. Una ciutat és ànima, arrels, orgull. I tot això es fa pensant en les necessitats i les inquietuds de la ciutadania. Tot això es fa amb propostes com les que hem fet des d’Esquerra en àmbits com l’ampliació dels horaris del pàrquing el Remolar perquè els viladecanencs i viladecanenques puguin aprendre a estimar el seu entorn, aquell que està tan lluny del nucli que els nostres avantpassats en deien les Filipines, però que configuren la riquesa i la bellesa del nostre municipi.
Així com pensant més enllà de titulars sucosos que sovint no s’acompleixen, com promeses de llocs de treball que encara estan per veure. Una ciutat viva i competitiva aposta amb intel·ligència per sectors de futur, sent ambiciosa i no acceptant projectes sense condicions, sense matisos, sense pensar en els efectes col·laterals. 
Viladecans ha de recollir l’anima de la seva tradició pagesa i l’ha de convertir en una aposta de futur, ha de dissenyar els seus espais pensant-los com escenaris de quotidianitat i relacions, ha de millorar i dignificar tots els tipus de patrimonis existents, ha de cohesionar la diversitat i no oblidar ningú pel camí. 
En resum, a Viladecans hem de ser tan ambiciosos com amb el país, perquè només depèn de nosaltres i aleshores tot és possible, fins i tot allò que fa poc semblava improbable.
Bàrbara Lligadas

dissabte, 27 de setembre del 2014

Mercat de Pagès a Viladecans

Fotografies: Jaume Muns

Al  mes de juny, es va posar en marxa a Viladecans el Mercat de Pagès. Agricultors de Viladecans, membres de la Cooperativa Agrícola, portem els nostres productes hortícoles a l’espai que hi ha entre la Biblioteca Municipal i la Masia de Can Xic (Plaça de la Sardana), en el marc del Mercat setmanal (Mercadillo).
La Cooperativa Agrícola portava dos anys treballant conjuntament amb l’Ajuntament de Viladecans i amb el Parc Agrari, per encabir aquesta iniciativa del sector agrícola del municipi en un espai i temporalitat adequats.
I després d’unes setmanes en marxa, fem una breu reflexió del que significa aquesta iniciativa per al sector agrícola municipal.
Actualment l’agricultor lluita contra corrent, en una societat gestionada per l’especulació. La situació de l’agricultor conscient, membre social i cultural (transmissor del coneixement tradicional i acompanyant en el creixement de les plantes que ingerim i ens alimenten), es troba a molta distància del col·lectiu social per a qui, dia rere dia, treballa.
El valor del seu treball
L’agricultor no pot estar condicionat a la valoració del seu treball per un comerç especulatiu, que prima els beneficis, deixant en un segon lloc la feina diària, que està desvaloritzada.
La situació és insostenible i posa en greu perill la continuïtat de moltes empreses agrícoles del nostre territori, com també del gran coneixement cultural que fa possible unes de les bases fonamentals de l’ésser humà.
L’agricultor necessita valorar els seus productes de manera justa. Cobrint costos i assegurant la seva sostenibilitat econòmica.
Només d’aquesta manera, assegurarem una agricultura conscient i sostenible en el temps, i el manteniment del tan important coneixement cultural que l’agricultor aporta a diari amb la seva feina.
Tots hi guanyem
La justa valoració i un consum de proximitat enriqueix l’economia local i proporciona un producte fresc, del camp a la taula. Un col·lectiu social conscient crea vincles al territori i una consciència comuna que desenvolupa el nostre ser comú.
En aquest sentit, valorem positivament la iniciativa municipal i comarcal de recuperar al nostre territori els mercats de verdures, on a més, l’agricultor local és tractat en primera persona, creant noves expectatives de futur a les nostres iniciatives agrícoles.
I com no, trobem molt interessant l’oportunitat que la xarxa de mercats de pagès pugui oferir als nostres conciutadans productes fruiters i hortícoles d’agricultors locals i comarcals. La dinamització d’aquesta iniciativa no es posa en dubte i és valorada molt positivament.
La resposta ciutadana ha estat del tot gratificant
La qualitat d’uns fruits tan frescos i amb un valor no subjecte a l’especulació comercial sorprenia a les primeres persones, que descobriren un oasi de fruits hortícoles i fruiters a la Plaça de la Sardana. 
Al llarg de les primeres setmanes de funcionament, gràcies a la difusió de cartells ha corregut la veu i l’afluència de ciutadans ha augmentat. Satisfà la bona acceptació que produeix la convivència entre l’agricultor i consumidor final, que comparteixen molt més que els seus fruits.
Sens dubte, el llegat cultural de l’agricultor, la seva connexió amb la natura i la nutrició de les persones amb fruits del seu propi territori és una bona mixtura.
Cal dir que l’agricultor i la gent coincidim en una reclamació comuna i lògica. La Cooperativa en tot moment ha volgut arribar a tota la ciutadania, comprenent que vivim en un municipi on les vides laborals ens impedeixen assistir el dimecres al mercat setmanal.
 La proposta inicial i coincident és que també es pogués fer mercat de pagès el dissabte i així donar opció a una bona part de la gent del nostre municipi als productes de la comarca, així com la possible  afluència de ciutadans d’altres municipis molt propers que puguin, a més, dinamitzar el nostre teixit comercial. Esperem que en un futur aquesta proposta es pugui fer realitat.
Mentrestant, amb  la nova iniciativa al mercat setmanal dels dimecres, els agricultors que hi participem coincidim en sentir més harmonia en la nostra feina al complir un cicle natural.
Sergi Camí i Gorriz

dijous, 25 de setembre del 2014

El carro d’anar a comprar

Quan parlem en català, diem que “anem a comprar” i no que “anem a fer la compra”. Això de “la compra” és una expressió castellana que caldria evitar en català.
Per això, dels estris que fem servir per carregar el que hem comprat, en diem “el cistell d’anar a comprar”, o “el carro d’anar a comprar”, i no “el cistell de la compra” ni “el carro de la compra”. Alguns, més fins, parlen també del “carret d’anar a comprar”, o bé n’hi ha que del carro en continuen dient “el cistell d’anar a comprar”. Totes aquestes formes són correctes: el cistell d’anar a comprar, el carro d’anar a comprar, el carret d’anar a comprar. I en canvi no s’hauria de fer servir mai ni “cistell de la compra”, ni “carro de la compra”, ni “carret de la compra”.
En català, anem a comprar.
Josep Lligadas Vendrell

dimarts, 23 de setembre del 2014

Presentació Oficial de la Junta Local de Viladecans de l’AECC Catalunya contra el Càncer


El pròxim 10 d’octubre a les 18 h. a l’Ateneu d’entitats Pablo Picasso tindrà lloc la presentació oficial de la Junta Local de Viladecans de l’aecc (Associació Espanyola Contra el Càncer) Catalunya contra el Càncer.
La aecc és una associació amb 60 anys d’història que té com a objectiu la lluita contra el càncer, en totes les seves modalitats conegudes o que en un futur es coneguin.
La Junta Local de Viladecans de l’aecc neix a partir d’un grup de persones afectades i/o sensibilitzades amb aquesta malaltia que volen donar resposta a una mancança social: donant informació i suport totalment gratuït  a les persones de Viladecans amb patologia oncològica i als seus familiars, així com fer campanyes de prevenció i recaptació de fons per lluitar contra aquesta difícil malaltia.
És un acte obert a tothom, on s’explicarà la tasca que vol realitzar aquesta Junta Local per ser un punt de referència pel malalt oncològic i els seus familiars, a Viladecans.
Remei Aragon
Junta Local de la aecc Catalunya contra el Càncer
Ateneu d’Entitats Pablo Picasso
Passatge Sant Ramon, 2
08840 Viladecans
Tel. 936591456
viladecans@aecc.es
Horari: dilluns de 17 a 19 h.

diumenge, 21 de setembre del 2014

Pobresa infantil ; casals d’estiu

Les iniciatives i decisions que afavoreixen els més necessitats, en aquest cas els infants, sempre són lloables, però hem hagut d’esperar aquesta gran crisi perquè ajuntaments, associacions i altres iniciatives hagin pensat que la mainada de famílies desafavorides puguin passar unes vacances com la resta d’infants. Aquest estiu, els organitzadors de casals i campaments han hagut de doblar el nombre de beques, però ni així s’ha arribat a cobrir les situacions per les quals moltes famílies estan passant. Els casals gratuïts s’han convertit per a molts nens i nenes en l’única vàlvula d’escapament d’una dura realitat que tenen a casa.
Perquè a Catalunya hi ha nenes i nens que passen gana. És molt dura la frase però és així. Acabat el curs ja no fan l’àpat del migdia a l’escola, i a casa, malgrat ajuts de Càritas, Creu Roja... no s’hi arriba. Aquesta situació crea una vulnerabilitat als infants difícilment superable. La desnutrició no és només un problema de gana immediata, és un problema de salut física i mental que posa en risc el desenvolupament posterior dels individus. Les nenes i els nens que no reben avui els aliments necessaris demà podran tenir dificultats. S’han de crear doncs espais de convivència on sense sentir-se vivint de la caritat puguin menjar i gaudir del lleure estiuenc.
El debat és encès. Quan la Generalitat fa públics comunicats dient que a Catalunya no hi ha mainada que passi gana, acceptant que hi ha desnutrició, és a dir que no poden menjar el que caldria, immediatament en alguns centres comencen a repartir berenars per pal·liar aquesta malnutrició.
Sigui com sigui aquestes colònies “per necessitat” han estat un encert. Ben segur, quan se’n faci la valoració, tothom que socialment hi hagi estat relacionat ho trobaran una experiència per repetir, enriquidora, gratificant. Pensant, doncs, que s’hi ha de comptar, s’ hauria de preveure una fórmula de finançament fins que passi la maleïda crisi. Crec que molts estaríem d’acord que s’hi dediquessin part del nostres impostos.
Afavorir la base de la nostra societat, els nostres infants, és a la llarga formar les persones que hauran de tirar endavant el nostre país.
Montserrat Pastor i Pujadó

divendres, 19 de setembre del 2014

El Voluntariat per la Llengua: Una possibilitat per a nous parlants i una oportunitat per a la llengua catalana

El Voluntariat per la Llengua és un programa que va néixer fa 10 anys impulsat per la Direcció General de Política Lingüística i gestionat pel Consorci per a la Normalització Lingüística.  Aquesta iniciativa va nàixer per millorar l’aprenentatge dels alumnes adults dels cursos de català, però es va obrir ràpidament a tothom que volgués practicar el català. La situació és que de manera espontània i natural és pràcticament impossible trobar algú que parli en català amb gent que no el parla, però que l’entenen. Així, aprendre’l per la pràctica natural diària, cosa que és imprescindible per parlar una llengua, esdevé gairebé un impossible.
Aquest programa crea parelles lingüístiques perquè  persones que parlen el català una mica, però que no l’han pogut practicar mai i els fa vergonya parlar-lo, puguin conversar tranquil·lament en una situació real i distesa.  Aquesta pràctica d’1 hora a la setmana, a l’hora que els va bé, durant 10 setmanes, amb una persona que parla català, permet guanyar seguretat per llençar-se a parlar-lo amb qualsevol persona. El programa ha estat premiat per la Unió Europea i fins ara s’han creat 81.600 parelles a tot Catalunya.  
L’experiència dels qui hi han participat és tan positiva i gratificant que moltes d’aquestes persones mantenen una relació d’amistat, més enllà de l’objectiu pel qual es van conèixer. És sorprenent que molta gent que no s’ha atrevit a parlar mai en català, perquè es pensa que no en sap prou, descobreix que ho pot fer i a més ho fa bé.
Sabem que hi ha molta gent que és nascuda aquí i ha estudiat el català a l’escola o hi viu des de fa molts anys, i que a causa d’aquesta situació no han pogut posar en pràctica el seu català, o l’han sentit tan poc que ni l’han après. Aquesta és una oportunitat i, per això, el Servei Local de Català (SLC) de Viladecans ha establert acords amb diverses entitats (Òmnium Cultural Baix Llobregat, AMPA Germans Amat i Targa, AMPA Àngela Roca, AMPA Doctor Trueta, AMPA Sant Gabriel, Centre de Formació d’Adults Edelia Hernández) per augmentar la difusió del Voluntariat per la Llengua i arribar a tothom que ho necessiti i vulgui participar-hi.  A més, el SLC té en vigor 21 acords amb establiments comercials del municipi perquè els aprenents puguin practicar el català en aquests espais en una situació quotidiana i en un context real. 
Per inscriure’s al Voluntariat per la Llengua com a aprenent o  com a voluntari, només cal emplenar una fitxa i a partir dels horaris, gustos i preferències indicats, el Servei de Català els buscarà una persona que s’hi ajusti i els posarà en contacte. 
A l’aprenent li servirà per guanyar una llengua amb facilitat, amb tot el que representa de noves possibilitats i de satisfacció personal, i al voluntari li serveix per prendre consciència i reflexionar sobre el costum de parlar en castellà, que dificulta enormement que tothom pugui aprendre i parlar el català. Transmetre el català com es fa en qualsevol altra societat és també donar-li una oportunitat a la llengua. 
Us animem a sumar-vos-hi o bé com a voluntaris o bé com a aprenents. Podeu fer-ho trucant al Servei Local de Català al 93 659 33 28 o per correu electrònic a l’adreça: acliment@cpnl.com  o per Internet a: www. vxl.cat. La vostra participació és fonamental. 
Si voleu sentir en directe com viuen aquesta experiència un voluntari i una aprenenta de Viladecans podeu clicar a:
http://www.viladecanstv.tv/2014/07/les-parelles-linguistiques-una-manera-daprendre-catala
Adela Climent

dimecres, 17 de setembre del 2014

L’experiència d’estudiar a l’estranger

Marxar d’Erasmus a un país europeu, o bé fer una estada en un altre continent, és el somni de molts estudiants universitaris. N’hi ha que ho veuen com l’oportunitat de conèixer noves cultures, d’enriquir-se personalment i professionalment, i molts altres aprofiten per desconnectar uns mesos, viatjar, sortir de festa i, això sí, intentar aprovar tots els exàmens. És una oportunitat única que requereix un esforç acadèmic i econòmic, però de la que la gran majoria torna molt satisfeta.
Estudiar a fora és molt diferent d’haver de marxar a treballar a l’estranger per la precària situació del mercat laboral a casa nostra. Un estudiant escull aquesta opció amb il·lusió i amb ganes, sense una força externa que l’empenyi a fer-ho. És una experiència que s’inicia per voluntat pròpia i que es gaudeix des del primer fins a l’últim segon, més enllà de les petites dificultats que sorgeixen en el dia a dia. A la tornada tothom pregunta “com ha anat?”, i és molt difícil trobar una resposta més enllà d’un “molt bé” i un somriure. Perquè convertir en paraules les impressions, els sentiments i les vivències de tantes setmanes lluny d’allò conegut no és fàcil.
Són tantes coses viscudes que és inevitable donar explicacions contradictòries. Per a molts joves és el primer cop que adquireixen determinades responsabilitats. Han d’anar a comprar, fer el menjar, rentar la roba, netejar el lloc on viuen, fer gestions... I no es tracta d’ajudar una mica a casa; s’ha de fer tot i a més acompanyar-ho d’un rendiment acadèmic. I d’altra banda, es gaudeix d’una llibertat mai coneguda abans. No s’han de donar explicacions a ningú, es pot sortir amb qui es vulgui, a qualsevol hora i a qualsevol lloc, es pot menjar el que vingui de gust i fer el gandul tot el temps que es vulgui.
Però sens dubte, d’estudiar a l’estranger se n’extreu una gran reflexió: no tot és blanc o negre. Sovint, motivats per les dificultats que vivim a casa nostra, tendim a idealitzar certs països com a llocs on no hi falta la feina, on la gent és respectuosa i on el benestar està garantit. O altres vegades creiem que hi ha certes coses que sabem fer millor que ningú. 
Viure un mesos a fora com a universitari, sense l’obligació d’haver de mantenir una feina o tirar una casa i una família endavant —que sens dubte ha de ser molt diferent—, et fa admirar tota l’escala de grisos. Valores tot allò del teu país d’origen que no t’havies parat a mirar mai abans, i intentes adaptar a la teva vida aquí tot allò nou tan meravellós que has conegut a fora i que t’ha captivat. T’adones que totes les cultures tenen la seva part “bona” i la seva part “dolenta”, i que al final el més important és adaptar-se a allò que t’ha tocar viure, sense deixar de lluitar pel que t’agradaria canviar, però donant també les gràcies pel que tens.
Se’m fa difícil expressar-me en primera persona, com a periodista acabada de graduar, acostumada a escriure sobre els altres i a separar l’opinió de la informació. Però posant-me per una vegada al centre, m’agradaria recomanar a tots els joves estudiants de Viladecans que s’esforcin. Val la pena treballar per una nota que et permeti escollir el destí dels teus somnis per passar-hi uns mesos i per poder optar a una beca de la teva universitat, del govern o del país d’acollida per poder finançar l’estada. Però sobretot val la pena esforçar-se —i has de fer-ho tu, perquè ningú t’ho donarà mastegat—­ per poder gaudir d’una experiència única que anirà amb tu la resta de la teva vida.
Laura Barrio Aguilar

dilluns, 15 de setembre del 2014

L’impacte del “cas Pujol”

Tots els qui, d’una manera o d’una altra, estem interessats en la vida social i política, i que creiem que és molt important preocupar-se per quines actuacions i prioritats cal tirar endavant en el nostre país i en el món sencer, vam quedar impactats per la “confessió” que va fer Jordi Pujol el passat 25 de juliol a propòsit del seu continuat frau a Hisenda i més encara hem quedat impactats per la manera com després ha actuat intentant obstruir la tasca de la Justícia i fins i tot del mateix Parlament de Catalunya.
“És una vergonya”, hem dit tots. I hem constatat també, amb tristor, que la prolítica espanyola i la política catalana, des de l’inici de la democràcia, ha estat marcada per males pràctiques molt greus, i que semblava que ningú tenia cap interès a destapar. La primera conseqüència d’això és que la política espanyola i la política catalana necessiten un sacseig i una neteja a fons, i crear una nova cultura que impedeixi aquestes actuacions que fan que sembli que dedicar-se a la gestió de la cosa pública sigui simplement una manera d’enriquir-se a l’esquena dels ciutadans. No sabem com es pot fer aquest sacseig, i com es pot crear aquesta nova cultura, però estem convençuts que és imprescindible fer-ho.
Però juntament amb això, a la redacció del Punt de Trobada crèiem que, en aquest moment, era important destacar una altra cosa, que considerem bàsica per entendre i valorar la nostra història. I és que, ja des de l’època del franquisme, va ser molta la gent que va lluitar amb tota honestedat, sense embutxacar-se ni un duro sinó més aviat perdent-hi diners i tranquil·litat i, en força casos, acabant a la presó o fins i tot perdent-hi la vida. I no estem parlant només dels grans noms de la lluita obrera i antifranquista, sinó també de ciutadanes i ciutadans (una part dels lectors d’aquest article, per exemple) que van contribuir de diverses maneres, amb més o menys riscos, a aconseguir la democràcia. El pas de la dictadura a la democràcia va ser una gran obra col·lectiva. I la corrupció d’uns quants polítics no hauria d’enfosquir l’orgull que n’hem de sentir.