diumenge, 15 d’octubre del 2017

Parròquia de Santa Maria de Sales, novembre de 1981.

 




L’església, que molta gent coneix com la del Poblat Roca o del “tobogan”, obra de l’arquitecte austríac Robert Kramreiter, va ser inaugurada el 27 d’agost de 1967.

Per commemorar aquest 50 aniversari s’ha publicat el llibre de Manel Simó “Santa Maria de Sales de Viladecans. 50 años de presencia”, on es recull la història d’aquest singular edifici i on va jugar un paper molt important mossèn Celestino Bravo.

Església molt fotografiada sobretot en els concursos que organitza l’Agrupació Fotogràfica de Viladecans per la seva singular construcció.

Jaume Muns

D’un 28 de setembre a un 3 d’octubre a Viladecans

28 de setembre, 19 h

28 de setembre, 20 h



1 d’octubre, 6,45 h.


1 d’octubre, 8,00 h.

1 d’octubre, 7,00 h.

1 d’octubre, 12,00 h.

1 d’octubre, 12,00 h.

1 d’octubre, 22,00 h.

3 d’octubre, 9,00 h.

3 d’octubre, 10,00 h.

3 d’octubre, 10,00 h.

3 d’octubre, 11,00 h.

3 d’octubre, 15,00 h.



3 d’octubre, 18,00 h.




Fotografies de Jaume Muns

Trist-Cisticola juncidis Espai Natural del Remolar-Filipines. 23 de setembre de 2017

 

Comú i resident. El nom vulgar ve del seu cant en vol "trist", "trist". Mesura 10 cm de llargària. No hi ha grans diferències entre tots dos sexes. Viu en regions baixes i càlides, en què apareix associat a zones amb canyissars, jonqueres, herbassars densos i cultius de regadiu.

Tots dos sexes construeixen un niu molt elaborat, en alt, de forma ovoide amb entrada lateral, amb fulles, teranyines i borrissol vegetal; posada de 4 a 6 ous de color molt variable; incubació d'uns 15 dies; els polls volen després d'una mica més de dues setmanes.

Eio Ramon

Amics per sempre

El temps, el puto temps, que escrivia Terenci Moix. Recordes la fletxa encesa dibuixant llum en el cel fosc fins a calar foc al pebeter, il·luminant la nit i aquell moment de la nostra memòria. Recordes una cerimònia que reivindicava la Mediterrània com a signe d’identitat de Barcelona, ​​la mar compartida, bressol de la cultura i la civilització occidental. Recordes l’any de les llums del 92 que va il·luminar les nostres vides, fins i tot la dels qui canvien de cadena quan hi ha alguna cosa d’esports. 

Recordes com ens sentíem tots formant part de tot allò, com volíem ensenyar la nostra ciutat al món, que no era una bella desconeguda però sí una bellesa per conèixer. Recordes com volíem mostrar el millor de nosaltres mateixos, una comunitat unida amb una ciutat, Barcelona i unes ciutats metropolitanes que havien deixat de ser el traster de Barcelona. Viladecans, ciutat olímpica, gràcies al beisbol.

Recordes el català com a llengua olímpica, anunciant al món que existia una Catalunya moderna en una Espanya que apareixia neta de passat fosc. Recordes el vendaval blanc de solidaritat il·lusionada dels voluntaris olímpics que multiplicaven l’hospitalitat en aquells dies en què el món ens mirava i els agradava el que veia. Recordes els Manolos i com cantàvem l’amigos para siempre com si anés en serio. Recordes quan s’apagava el pebeter... i deixes de recordar. Tanques els ulls i quan els obres han passat vint-i-cinc anys. El temps, el puto temps, que escrivia Terenci Moix.

Mires la foto i veus que els voluntaris han tornat, i que tornen a tenir el somriure als llavis, perquè un somriure de voluntari val més que mil paraules i no necessita traducció. De fons podria sonar el tango de Carlos Gardel. Volver/ con la frente marchita/ las nieves del tiempo platearon mi sien. /Sentir que es un soplo la vida/ que veinticinco años no es nada… encara que fa l’efecte que recordar aquells temps de servei a la il·lusió de la comunitat, no els fa sentir-se grans, els fa sentir millors. Donem-li una oportunitat a l’esperança a aquests somriures d’amigos para siempre, amics per sempre lai lo la. 

Com si fóssim tota la vida voluntaris olímpics.

Text: José Luís Atienza

Foto: Jaume Muns

Què vol dir el nom de “Mercè”

El passat 24 de setembre es va celebrar la festa de la Mare de Déu de la Mercè, i amb aquest motiu vam rebre a la redacció de la revista una pregunta d’algú que volia saber d’on venia el nom de Mercè. La nostra comunicant afegia que havia llegir en algun lloc que “Mercè” tenia relació amb “merceria”, però no li semblava gaire raonable.

Doncs aquí contestem. El 10 d’agost de l’any 1218 –l’any vinent farà 800 anys– es va crear a la catedral de Barcelona l’“Orde de la Verge Maria de la Mercè per a la redempció de captius”. La formaven un grup d’homes, principalment comerciants, que en les seves visites de negocis a les terres de moros –tant a la península mateix com al nord d’Àfrica– havien quedat impressionats per la situació en què vivien els que havien estat capturats en les diverses guerres i accions pirates pròpies del moment. 

L’objectiu de l’orde era bàsicament anar recollint diners per poder pagar rescats, i també, a vegades, intercanviar captius cristians en terres de moros per captius moros en terres de cristians.

El seu líder es deia Pere Nolasc, i ja feia temps que pel seu compte organitzava aquestes expedicions de rescat. Ara ho podrà fer de manera oficial, i a més ho farà amb el profund convenciment que és la Mare de Déu qui l’hi empeny. I donarà a la Mare de Déu el nom de “Mare de Déu de la Mercè”. Actualment, en el llenguatge normal, “mercè” vol dir “favor”. Però en aquella època, “mercè” s’entenia més aviat com a “acció misericordiosa”. O, com diríem amb el nostre llenguatge, “acció solidària”. O sigui que la traducció actual del nom de l’orde seria “Orde de la Verge Maria de l’Acció Solidària per a redimir captius”. 

Certament que a Pere Nolasc li podem retreure que només es preocupava dels captius cristians en terres de moros i no patia gaire pels captius moros en terres de cristians. Però és que cada època dona de si el que pot donar, i cada època es mira el món des dels seus ulls i no des dels ulls d’altres èpoques... En tot cas, crec que Barcelona es pot sentir orgullosa d’haver engegat, fa 800 anys, una acció solidària com aquesta.

Josep Lligadas

Pau, diversitat i convivència a Viladecans

El passat 21 de setembre, l’Ajuntament de Viladecans va organitzar un berenar de convivència a Ca n’Amat, i una taula rodona amb el títol de Pau, Diversitat i Convivència, amb la participació d’Enric Canet, del Casal d’Infants del Raval, Samar Taha Farah, sociòloga d’orígen sirià, i Mohamed Halhoul, portaveu del consell islàmic de Catalunya i actual president del Grup estable de treball de les religions. Ah, i servidora com a viladecanenca en representació del Punt de Trobada.

L’acte s’organitzà per celebrar el Dia Internacional de la Pau, instaurat per les Nacions Unides el 21 de setembre.

Feia temps que no participava en un acte d’aquesta mena i una de les coses que més em va impressionar i em va alegrar va ser veure que bona part dels assistents semblava de procedència marroquina. Tant de bo sigui un indicador d’una major presència en la vida associativa d’aquest col·lectiu i d’una millor motivació per part de l’Ajuntament.

Enric Canet posà l’accent en les qüestions bàsiques de l’acceptació de la diferència: certament veiem diferències on no n’hi ha o estem subjectes a estereotips diversos. Samar va fer una bona repassada, molt crítica, de l’actuació de moltes institucions i entitats socials: poc dinàmics, poc eficaços. I, finalment, Mohamed Halhoul va insistir en el paper socialitzador de la religió.

Per part meva, vaig reclamar l’extingit consell de la convivència o alguna cosa semblant que ajudés a crear espais de relació i de coneixement mutu, vaig insistir que sense igualtat de drets no hi ha cap altra igualtat i encara vaig intentar animar –sospito que sense gaire èxit– a valorar el paper de les entitats religioses com a entitats ciutadanes.

Vam acabar amb un poema a la pau i un bon berenar.

Mercè Solé

Ja tenim la Renda Garantida de Ciutadania!

 La Renda Garantida de Ciutadania és un dret cívic i social que des de fa poques setmanes tenim tota la ciutadania de Catalunya i que té com a finalitat que les persones i famílies en situació de pobresa tinguin assegurats els mínims per a una vida digna. Aquest dret s’ha aconseguit gràcies a un llarg procés de lluita social que ha durat sis anys i ha superat els obstacles que han posat els governs de la Generalitat des del seu inici. La Llei aprovada al juliol d’enguany, s’ha impulsat per prop de 80 entitats cíviques, que han promogut xerrades, mocions als ajuntaments, concentracions... i la Iniciativa Legislativa Popular amb més de 120.000 signatures recollides. 

A Catalunya hi ha 26.130 perceptors de la RMI que passen automàticament a rebre la Renda Garantida de Ciutadania sense haver de fer cap tràmit.

A Viladecans hi ha 156 famílies que estan cobrant la RMI, que a partir del 15 de setembre de forma automàtica la Generalitat els hi ha reconegut la RGC. També hi ha 710 pensionistes o perceptors de pensions i ajuts, que hauran de sol·licitar la diferència entre el que cobren i la quantitat que estableix la RGC. A més, pel que fa al col·lectiu de persones/unitats familiars sense ingressos econòmics o ingressos inferiors al que estableix la RGC, establir el nombre de beneficiàries és més complicat, però tenim que 2119 persones aturades no cobren cap prestació de l’Estat i que més d’una persona coincideix en una mateixa unitat familiar. 

Tot va començar a l’agost de 2011, quan el govern de la Generalitat presidit per Artur Mas, en plena onada de retallades socials, va posar la diana contra la població més vulnerable, aquella que percebia la Renda Mínima d’Inserció (PIRMI). Després d’una campanya de criminalització de la pobresa i amb l’excusa del frau dels més pobres, van imposar mesures d’exclusió que van deixar un terç de les famílies beneficiàries a Catalunya sense la prestació. Així ho vam patir la ciutadania i els Ajuntaments, que van haver d’intentar pal·liar la situació a través d’esforços pressupostaris i esforços personals dels treballadors i treballadores socials municipals en ple periode vacacional. 

Davant d’aquest escenari, l’Assemblea de treballadors i treballadores en atur de Barcelona, que va estar present en les mobilitzacions contra les retallades socials, també va promoure les protestes al costat de les persones desposseïdes de la RMI, compartint la seva ràbia i dolor. 

En el context de l’any de l’11M, es va organitzar la resposta a aquesta nova retallada social, convocant entitats socials i cíviques i proposant una Iniciativa legislativa emparada per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que estableix “que les persones i famílies que es trobin en situació de pobresa tenen dret a accedir a una renda garantida de ciutadania que els asseguri els mínims d’una vida digna, d’acord amb les condicions que legalment s’estableixin”. Allà va començar la llarga lluita per un dret social que empara a la ciutadania, i que protegeix els sectors més vulnerables i més castigats per la crisi: víctimes dels acomiadaments massius, de la bombolla immobiliària i de la retallada dels drets laborals per exemple. 

Des del 15 de setembre del 2017 això es tradueix en la possibilitat de sol·licitar una prestació econòmica que tenen dret a cobrar les persones o famílies sense ingressos econòmics o amb ingressos insuficients. Es cobrarà la quantia o complement fins a l´import següent:

1 persona  564 euros

2 persones 836 euros

3 persones 911 euros

4 persones 986 euros

5 persones 1.061 euros

La quantitat a percebre anirà augmentant fins l’any 2020 quan els beneficiaris cobraran el 100% de l’Índex de Renda de Suficiència de Catalunya (IRSC) estimat ara en 664€ al mes. Es computa el conjunt d’ingressos de la Unitat Familiar i hi haurà un complement de 150 euros condicionat al compliment del Pla d’inserció laboral/social acordat amb l’Administració. Si se sol·licita abans del 14 de novembre el cobrament tindrà caràcter retroactiu.

 La RGC ja s’està tramitant a l’Oficina de Treball de la Generalitat que a Viladecans està ubicada a l’edifici de la Torre Roja demanant cita prèvia al telèfon 900 400 012. 

Per a més informació entreu a www.rendagarantida.gencat.cat

Ens felicitem per aquesta llei i aquest nou dret, pioner a l’Estat, i que, com passa sovint, s’ha hagut de lluitar de valent per aconseguir.

Idoia Baixench Rodríguez


Presentació del llibre “Viladecans i l’ermita de la Mare de Déu de Sales”

 

El passat dia 30 de setembre va tenir lloc la presentació del llibre Viladecans i l’ermita de la Mare de Déu de Sales, escrit per Josep Lligadas Vendrell i promogut pel Grup Tres Torres. L’acte s’havia de celebrar al carrer de Sant Joan però finalment es va haver de fer dintre l’església a causa de la pluja. Hi van intervenir Encarna García, regidora de Cultura, Mireia Comas, historiadora, Josep M. Domingo, vicari general del bisbat de Sant Feliu. El llibre es pot adquirir a la llibreria Els Nou Rals.



Puix de tot Viladecans

sou Maria tan lloada,

ajudeu el suplicant,

de Sales nostra advocada.

Partir de la unitat, no de la divergència

Molts dels que no creiem ni en la deessa Catalunya ni en la deessa Espanya volem una societat laica també respecte al culte a aquesta mena de deïtats, unes deïtats rivals entre sí que inflamen i afecten la raó i la convivència i que més d’una vegada han reclamat sang.

Cap de les persones que viuen i treballen a Catalunya que conec s’ha mostrat insensible a aquest horrorós inici de curs que hem tingut. Mig Catalunya va quedar seriosament tocada quan l’independentisme va passar del molt legítim camp de les idees al menys legítim camp de l’abús parlamentari, amb la convocatòria del referèndum i amb la il·legal aprovació de la llei de transitorietat. La deessa Espanya no sé com ho va viure, servidora ho vaig viure com una bufetada a les institucions catalanes i a la població que formem una minoria d’escons i una majoria de vots, i que vam ser passats per la pedra amb una arrogància considerable. El fi de festa (o l’inici de les festes que seguiran) va ser un tastet de franquisme policial en estat pur. Que tots hem viscut amb dolor.

Alguns amics indepes m’han justificat tot aquest procés d’enfolliment: És que tenim pressa. És que tenim bones intencions. És que som pacífics.

Que a hores d’ara un referèndum és imprescindible. Totalment d’acord, però en condicions. Un referèndum no acceptat per totes les parts, amb un cens piratejat, que posava en risc funcionaris, que no podia garantir que tothom pogués votar, controlat per voluntaris, ja em perdonaran, però de democràtic poca cosa. Bo, i molt, com a mobilització, però res més. I aquest és un dels arguments esgrimits pels observadors internacionals convocats per la Generalitat.

Que hi ha pressa i que l’adversari és dur de pelar. Això també ho sabem els del molt humil moviment obrer, que no només no aconseguim avançar sinó que sovint reculem. Potser estem massa resignats i no sabem convèncer la gent. Segur. Però és que mai les teles públiques no han promogut eleccions sindicals, ni la participació en cap vaga general que afavoreixi els drets dels treballadors. 

Que l’independentisme és molt legítim. Prou. Justament per això no cal imposar-lo, sinó carregar-se de raons, a poder ser reals. L’exercici d’anar adaptant el promès “dia-després-en-què-lligaran-els-gossos-amb-llonganissses” a la crua realitat serà dur. I fer-se el càrrec que les conseqüències de les presses i les imposicions les paguem tots, no només els indepes. Els del moviment obrer prou sabem que fer vaga vol dir que et descompten el dia no treballat; fer objecció fiscal pot voler dir pagar el doble d’impostos; ser delegat sindical pot voler dir no fer carrera. Lluitar té un cost. Aquí no es regala res. Mantenir el contrari és enganyar la gent.

Que són pacífics ja ho sé. Però que estan donant llonguets a molts dracs menys pacífics, també.

Viure en una societat fraterna, en condicions de dignitat per a tothom, sense violència, sense castigar el planeta, és tan difícil amb independència com sense, perquè l’adversari (aquest capitalisme sense ànima) té un front molt ampli, que depassa de molt la geografia espanyola. La dreta (aquesta dreta que també és indepe i també volia Eurovegas, per exemple) té molt de poder. I el diàleg amb els veïns, ni que sigui per les infrastructures compartides, és imprescindible, amb independència o sense.

No em va sorprendre el molt lamentable discurs del rei (que li hauríem d’agrair com a primer pas inexcusable cap a la república), però tampoc el de Puigdemont, que va parlar tota l’estona com si Catalunya fos un país compacte, de pensament únic, on els qui no pensem com ell, senzillament no existim. A Catalunya hi ha de tot: el mal i el bé no s’arrengleren dins o fora de les fronteres, conviuen a tot el món. I és bo que sigui així. 

En fi. Ara mateix, des dels llimbs, demano si no seria possible unir forces en allò que és comú a una amplíssima majoria de catalans: un referèndum pactat, la retirada de la poli, el retorn a la legalitat. Per què no busquem allò que uneix i no allò que separa?

Mercè Solé

No ser de ninguna parte

 

No voy a pretender ser un ejemplo común de ciudadano de a pie, así que doy mi visión personal y que se identifique, o no, quien quiera.

Me gustaría sentirme orgulloso de ser parte de una comunidad, más o menos clara y definida, pero me voy a quedar con las ganas. Los acontecimientos entre los dirigentes Catalanes y Españoles, no solo me ponen en entredicho ante el resto de países, sino que como “representado” me avergüenzan, me frustran y me ningunean.

Hablar de lo que piensa cada uno sobre la situación, en bandos tan divididos y encontrados, es facilitar un enfrentamiento puesto que la mera aceptación de que otro pueda pensar diferente a ti ya no existe de facto.

Por un lado están los sentimientos, que no atienden a razones, algo que personalmente considero muy peligroso. El amor ciego suele coincidir con el robo de tu cartera o con el borde de un precipicio… Tratar de dialogar con quien se empeña en hablar únicamente con el corazón es en vano.

Quienes aplican la lucidez para dirimir sobre esta misma cuestión, también pueden llegar a tener diferentes puntos de vista.

Soy Catalán y Español por nacimiento. Tengo instrucción para sentir aprecio a “cosas” más o menos tergiversadas en las que basar una emoción de pertenencia. Tradiciones, cuentos y leyendas, que con el tiempo descubres que algunas cosas no fueron exactamente así y otras no lo fueron de ningún modo.

En tiempos de Franco, a mi padre le llamó la atención un ciego, vendedor de cupones, por decir “doni’m un número si us plau” amenazando con denunciarlo por hablar en Catalán. Mientras, mi abuelo conseguía permiso para hacer teatro en Catalán y participar en la creación del club Pimpinela donde se reunían autores y artistas de la cultura catalana. Estas contraposiciones no lo son, existieron juntas en el mismo tiempo y ninguna sirve para situarme en ningún extremo sino en su justo centro.

Quizá por ello escribo en castellano, ante la ley lingüística que se me antoja tan limitante como fue aquella anterior, en lugar de complementarla y ampliarla.

Me parece un gran desacierto el esfuerzo mal dirigido de la Generalitat en un proceso que tiene graves repercusiones para los ciudadanos. Por expresar esto mismo, el maestro Joan Manuel Serrat ha sido increpado por los mismos que aplaudían sus canciones de contenido político en aquellos otros tiempos. Ahora no estamos en ese contexto. 

Gran parte de la Constitución Española fue también contribuida por políticos catalanes y aunque muchos estamos de acuerdo con la necesidad de un cambio en ella que la actualice y limite los desmanes que aqueja nuestra sociedad como la fórmula del recuento de votos, la transparencia, la corrupción, la falta de cualificaciones para acceder a un cargo político y otras para salvaguardar nuestra seguridad social y los problemas de extranjería y fronterizos, por no hablar del ministerio de cultura…

Me siento ridículo ante el resto de Españoles por el comportamiento de los dirigentes Catalanes que infringen los tratados firmados, incapaces de utilizar el sistema para defender sus cuitas. También me siento ridículo por ser Español por la incapacidad del presidente a utilizar el dialogo y el sistema político para resolver los problemas y por no hacer nada (y soy tan cauto como cáustico en esta frase) ante los problemas de corrupción que nos degradan tanto a todos, porque al final, somos todos responsables de ponerles en sus puestos, de no manifestarnos por nuestra indignación, por no pedir los cambios oportunos que ayuden a la mayoría y no solo a unos cuantos y por tantas otras cosas…

Me gustaría sentirme orgulloso de ser Español y Catalán, pero me lo han puesto muy difícil.

David Rebollo

11.750 gràcies

La nit anterior a l’1 d’octubre, desenes de persones van dormir a l’IES Mestres Busquets per vetllar el col·legi electoral i garantir que al matí següent es pogués obrir el centre. Des de les 5 del matí fins acabar el recompte a cada punt de votació, dotzenes de persones es van aplegar voluntàriament a les portes per evitar que la policia no s’endugués les urnes, garantint així els drets polítics de tots.

I ho feren malgrat la pluja, malgrat veure imatges i vídeos de les brutals i indecents càrregues policials arreu de Catalunya. Els veïns i veïnes en comptes d’arronsar-se i marxar cap a casa, s’acostaven a les portes. Tots estoicament formaven llargues cues que donaven la volta als col·legis electorals, causades pels ciberatacs de la Guàrdia Civil. S’hi podia trobar gent que no tenia pensat votar, i que ara n’estava convençuda, gent que ja havia votat i ara tornava a protegir el col·legi electoral, gent que duia menjar i aigua als voluntaris. El passat dia 1 d’octubre la ciutadania de Viladecans va donar una lliçó de civisme i dignitat.

Una lliçó de civisme per l’aferrissada defensa dels seus drets polítics i civils: per la llibertat de vot, la llibertat d’expressió, de decidir col·lectivament el seu futur i no supeditar-lo a cap tribunal polititzat ni policia política dirigida.

I una lliçó de dignitat, diguem-ho tot, a un ajuntament hostil. Un ajuntament suposadament d’esquerres i progressista que ha utilitzat treballadors públics pels seus interessos partidistes. Que ha enviat la policia local a actes de partit a dir de què es podia i de què no es podia parlar, que ha enviat la brigada municipal a retirar tota la publicitat relativa al referèndum, tant de llocs no autoritzats com de llocs habilitats per a això. Que ha enviat funcionaris públics a despenjar rètols informatius de la ubicació d’equipaments on tindria lloc la votació, per despistar els possibles votants. Un ajuntament, en definitiva, que no satisfet en no facilitar espais públics -de tots-, s’ha dedicat a instrumentalitzar els funcionaris públics per perseguir els qui creien que votar era la millor manera de resoldre la situació de Catalunya.

I milers de persones van sortir a votar a Viladecans. Concretament 11.750 ciutadans i ciutadanes; a tots vosaltres, moltes gràcies pel vostre valor i compromís. I alguns potser diran que és poca gent, o que no és representatiu... potser caldria recordar que al 2015 a l’actual alcalde el van votar 9.892 persones (i sense temor a càrregues policials).

Des d’aquí un darrer agraïment a totes aquelles persones amb nom i cognoms que desinteressadament ho van fer possible: a tots els voluntaris, als membres de les meses, als responsables de l’administració, als que van guardar i van fer arribar el material electoral a lloc, tots de manera professional i impecable; uns pocs arriscant molt, per fer possible el dret de tots. A vosaltres, gràcies. 

I contra la repressió i brutalitat policial, l’aturada general de dimarts. Seguiment massiu a Viladecans, amb persianes abaixades als comerços i la ciutadania al carrer. Tall de la C-32, la C-245, la Plaça de la Vila plena de gom a gom com mai... Amb la por es pensaven trobar un poble atemorit i agenollat, i s’han trobat un país tossudament alçat que defensa les seves llibertats, les de tots, contra els qui les volen limitar. Milers de gràcies.

A l’ajuntament que demana “diàleg” li diem que ho faci de debò, que no persegueixi ciutadans, que condemni la violència policial i no invisibilitzi una part molt important de la seva ciutadania, potser minoritària, però que aquests dies s’ha guanyat el respecte i reconeixement de tothom. Per unes institucions de tots, encara són a temps de rectificar.

Cristian Jurado

Portaveu Partit Demòcrata Viladecans

Violència versus dignitat

És diumenge 8 d’octubre al vespre. Vull escriure quelcom sobre l’excepcional jornada de fa tot just una setmana, l’1 d’octubre. Ha estat una setmana de contrastos. Violència versus dignitat. Les informacions que es veuen a les xarxes socials sobre la manifestació d’avui posen els pèls de punta: banderes i salutacions feixistes, un periodista apallissat perquè creuen que és de TV3, crits que demanen presó per al President de la Generalitat, cartells que diuen que les paperetes han fet més mal que ETA, insults... I tot això amb l’objectiu de demanar-nos seny a aquells que volem constituir una República Catalana. Increïble. 

Una manifestació que ha vingut a felicitar els policies que ens van apallissar fa tot just una setmana. El dia 1 finalment vam poder votar, i ho vam fer malgrat absolutament tot. Ens van prohibir fer campanya. Sí, sí. Ens van prohibir fer campanya. Van identificar gent per penjar cartells o voler fer actes. On va quedar la llibertat d’expressió? Van entrar al Departament de Vicepresidència, violentant el nostre sistema institucional, i van mentir dient que aquells qui vam anar a defensar les nostres institucions vam crear un “tumulto”. Van detenir càrrecs de la Generalitat i treballadors d’empreses privades com si fossin terroristes. Van registrar impremtes, diaris i empreses diverses. Van amenaçar tothom i de moltes maneres. 

Però malgrat tot, com deia, el dia 1 d’octubre vam votar. Perquè votar, diguin el que diguin, no és delicte. I el Govern de la Generalitat tenia un compromís amb els seus ciutadans per a fer-ho possible. Ara bé, el dia va començar de forma molt dura. Les imatges d’agressions a la nostra gent per part de la policia dolien. Et colpien l’ànima. I no podies parar de pensar “Si us plau, que no ens toqui a nosaltres”. La tensió durant tot el dia va ser immensa. Però ningú abandonava els col·legis electorals. A Viladecans, centenars de persones van blindar les urnes. Van defensar els seus drets. Van fer possible que allò que en qualsevol país realment democràtic seria normal, aquí fos possible a pesar de totes les excepcionalitats. A Viladecans milers de persones es van conjurar per contribuir a la dignitat de tot un poble. Gràcies!

Ara bé, el més dur no van ser les imatges de violència, sinó la mesquinesa amb què l’Estat espanyol hi ha respost negant-la i parlant de policies i guàrdies civils ferits. Uns mitjans de comunicació manipulant de forma vergonyant dient que posàvem infants i gent gran com a escuts humans. Un cap d’Estat amenaçant-nos i obviant la violència policial i els nostres ferits. 

I com va respondre a tot això la ciutadania? Doncs un cop més amb dignitat. El 3 d’octubre vam omplir les places d’arreu del país. La plaça de la Vila de Viladecans mai havia estat tan plena. Vam aturar per denunciar la situació de Catalunya. I, de nou, ni un sol incident. L’enèsima mobilització massiva. Milions de persones als carrers. I ni un bri de violència. 

I com responen aquells que no volen que marxem? Doncs alguns ens demanen que parlem. Però només del que ells volen i després de tèbies reaccions davant les agressions rebudes. Altres, s’han manifestat avui a Barcelona. Ens demanen seny, però són ells els que l’han perdut. El món sencer ha vist com la policia ha apallissat dones grans i les salutacions feixistes d’avui. Mentrestant, el Govern de la Generalitat seguirà ferm amb el seu compromís amb el mandat rebut. Perquè ens diuen que votar no és legal, mentre legislen de forma exprés perquè les seus d’empreses es puguin traslladar per seguir atacant amb l’arma que creuen més poderosa: la por. Però no han entès que el que ens fa més por, realment, és quedar-nos com estem per tal què ens continuïn humiliant. 

Bàrbara Lligadas

DE TORNADA A LA BOIRA

Ja no puc més. Mort de fam, set, fred i calor, entumit, flotant... I sol. Em pesa aquest silenci com una llosa. Tan sols sento gavines i, de vegades, la brisa. D’altres, el vent fort, la pluja, les onades. No he vist ni un vaixell ni un helicòpter des que sóc aquí. Trobo a faltar la meva dona. M’estarà buscant, però no em trobarà ja ningú. Aquest és el final. Acabo de decidir-ho. Ella em trobarà a faltar, i un dia només seré un record llunyà.

És l›únic que em queda per fer. Beure d’aquesta aigua salada és el meu únic pensament. Vull que m’alliberi d’una vegada, que deixi de empresonar-me. Vull volar per sobre. Veure de nou els meus pares, els amics que ja no hi són. Ho sento, estimada. Segueix vivint sense mi... Quines nàusees que tinc! Se m’està inflant la llengua; com una llima està, i em batega el cor a tota pastilla... Estossego i m’ofego... No duraré molt.

Espera... Això és un transatlàntic? D’on ha sortit? Moc els braços com un boig i com puc. Estic tan cansat, tan feble... Els agito, crido amb tot el que tinc dins, els torno a agitar. Aquest paio a la borda, m’ha vist? No n’estic segur. Per xisclar, que no quedi. Sí, crec que sí que m’ha vist. Però... què fa? Ara es posarà a trucar per telèfon? Auxili! Aquí!

No puc creure-ho. No pot ser. Encara sóc capaç de sorprendre’m. Una oportunitat que encara no s’havia presentat, un hàlit de fe en dies, i vaig a trobar-me amb l’únic passatger que em veu i l’únic que se li ocorre és fer-me una foto. Es pot ser més desgraciat? El meu goig ha estat efímer i inútil. I s’esfuma després de la mateixa boira. Com la meva última esperança.

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Les rajoles amb els noms populars dels carrers de Viladecans



Després de la campanya per posar a les façanes els noms tradicionals de les cases de Viladecans, el Grup Tres Torres vam pensar que seria una bona cosa recuperar també alguns noms populars de carrers que la gent d’una certa edat continuem mantenint vius però que els més joves potser ja han començat a oblidar.

I, repassant el nostres carrers, ens en van sortir set, d’aquests noms:

La Raval. Correspon a l’actual carrer de Sant Joan, entre el carrer d’Àngel Guimerà i el carrer del Sol. Antigament aquí s’acabava el poble, i per això rebia el nom de Raval.

Carrer del Barris. És el carrer del Pare Artigas, entre el carrer de Sant Joan i el carrer de la Mare de Déu de Sales. Aquest carrer era la part de darrere de les cases pageses dels carrers de la Muntanya i del Sol, i en ell hi havia els barris –dels quals encara en queden alguns– per on sortien els carros per anar al camp o a vendre.

El Corraló. És el carrer estret que hi ha darrera la masia de Ca l’Almirall, entre el carrer del Pare Artigas i el carrer del Sol, i que porta el nom oficial de Passatge Estret.

Carretera Vella. És l’antiga carretera de Gavà, el camí que anava a Gavà fins que es va obrir la carretera actual l’any 1873. Porta el nom oficial d’Avinguda de Gavà.

El Torrentet. És el torrent que des de l’alçada del carrer de Ricard Serrajòrdia passa pel costat del Parc de Can Xic.

La Regadora. És actualment el carrer del Doctor Creixell, i és conegut amb aquest nom per una regadora que passava l’aigua per regar els camps d’una banda a altra de la carretera..

Les Escaletes. És l’actual carrer del Doctor Ros, i és conegut així per les escales que hi ha.

D’aquestes rajoles, ja estan col·locades les quatre primeres, i esperem que no triguem a poder posar les altres. Són un bon record de la nostra petita història local.

Josep Lligadas

Actuació del cor Som i Serem a les festes de la Mercè

 




Repensem el Pla de Llevant

El Pla de Llevant es va aprovar l’abril de 2007 a les acaballes de la bombolla immobiliària. L’Ajuntament va promoure la modificació urbanística a la falda de Sant Ramon que a la pràctica representava la destrucció d’un dels últims espais naturals annexos al nucli urbà. La iniciativa va generar una forta contestació per part de la ciutadania vehiculada a través de la Plataforma Salvem Oliveretes. Segur que molts se’n recorden. 

L’esclat de la crisi va impedir que el Pla es desenvolupés tal com estava previst. Però amb la recuperació actual s’han encès de nou totes les alarmes. Avui veiem com Viladecans torna a caure en els mateixos errors del passat en bona part com a conseqüència dels alts preus dels habitatges a Barcelona i la gentrificació que expulsa molts dels seus veïns a la primera, segona o tercera corona metropolitana. 

Des de l’Ajuntament el Pla de Llevant de 2007 es va vendre amb l’eufemisme d’ecobarri però a la pràctica sentenciava a mort el sector d’Oliveretes. La proliferació d’edificis, carrers i nous vials representava una forta petjada a l’entorn. El 2015, poc abans de les últimes eleccions municipals, el govern del PSC -en aquella ocasió sense el suport dels socis de govern- va aconseguir aprovar una modificació del Pla parcial que concentrava l’edificació a la zona més propera a la carretera de Barcelona. A canvi, no obstant, augmentava el sostre residencial i les alçades dels edificis respecte al projecte de 2007: gairebé 3.000 habitatges en 62 blocs de 4 a 11 plantes. 

Malgrat l’alliberament d’edificació a l’àmbit d’Oliveretes, l’impacte sobre el model de ciutat i la silueta urbana serà igualment irreparable, sense continuïtat amb el sistema predominant a Viladecans que estableix el Pla General Metropolità. S’incideix de nou en la proliferació d’edificis excessivament alts que desvirtuen el caràcter del nostre municipi com ja es va posar de manifest amb el projecte de reforma del Polígon Industrial del Centre. 

Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya el 2011 a Viladecans hi havia 2.700 habitatges buits: quina necessitat justifica ara la construcció de 2.900 habitatges? La resposta segurament té més a veure amb Vimed: la immobiliària de l’Ajuntament acumula més de 50 milions d’euros de deute i reserves negatives per les pèrdues registrades en els últims anys. És a dir, sembla que l’objectiu real sigui sanejar Vimed pagant una factura altíssima, ja que bona part dels terrenys on es vol edificar són de propietat municipal. 

ERC Viladecans considera que, tal com va succeir amb el primer projecte de reforma del Polígon Centre, cal frenar el Pla de Llevant i repensar-lo de dalt a baix. La posició d’Esquerra Republicana passa per replantejar la planificació urbanística conscients que s’ha d’intervenir, ja que en cas contrari s’haurien de recompensar els propietaris. Però sí que es pot actuar amb responsabilitat: recalculant el sòl edificable, concentrant l’afectació a la franja més propera a la carretera C-245, reduint les alçades dels edificis excepcionalment fins a sis plantes a les zones més alineades amb la carretera, preservant Oliveretes com a pulmó verd de la ciutat i revisant tot el Pla amb la participació activa dels veïns. Encara hi som a temps, és qüestió de voluntat política. 

Veiem amb bons ulls l’alternativa que ha presentat el Centre d’Estudis Urbans de Viladecans (CEUV) on es redueixen els vials d’un 30%, es consoliden parcs i rambles amb menys impacte i es proporciona més recolliment al cementiri municipal i l’ermita de Sales. També plantegem a les al·legacions que vam presentar fa poques setmanes el soterrament parcial de la futura circumval·lació que ha d’enllaçar la carretera de Sant Climent amb el Tanatori, especialment a l’àmbit d’Oliveretes. Alhora intentarem reduir la forta petjada de les obres d’urbanització, molt invasives ja que es preveu un gran moviment de terres degut a la gran quantitat de desnivells, rieres, talussos i terraplens que s’hauran de construir.

Des d’ERC també apostem per conservar el conjunt de la Bòbila de Sales com un dels últims vestigis del patrimoni fabril de Viladecans, no només la xemeneia i els forns com preveu l’Ajuntament, sinó en la seva integritat per convertir-la en un equipament cívic i cultural que doni servei als nous veïns, així com als barris de la Torre Roja, Can Preciós i Sales. ERC va plantejar durant la campanya de les eleccions municipals transformar la bòbila en la segona biblioteca pública de la ciutat. El PSC ens va “comprar” la idea (mai ho reconeixerà) però ha optat per Cal Ginestar. Tanmateix considerem que podria ser igualment una bona oportunitat per guanyar un equipament públic per a la ciutadania, més encara després de la desaparició del Poliesportiu Municipal del Centre.

Myriam Moysset

Compromís amb el diàleg

En aquests moments tan complicats que estem vivint, va ser com una glopada d’aire fresc la moció que l’Ajuntament de Viladecans va aprovar, amb el suport de tots –tots!, que aviat està dit– els grups que formen el Ple Municipal, el passat dia 28 de setembre.

Fent-nos nostres les paraules de la moció, també la redacció de la revista Viladecans Punt de Trobada volem reafirmar “el nostre compromís amb el diàleg com a única via de solució, i instem les parts a cercar solucions democràtiques respectuoses amb totes les opinions i sentiments”.

I, acostant-nos més a la nostra realitat viladecanenca, hem de dir, com s’afirma també en la moció, que “creiem que, per sobre de la discrepància política, està la bona convivència i el respecte entre les ciutadanes i ciutadans de Viladecans”.

No volem afegir res més. Només desitjar i demanar que aquests criteris siguin els que guiïn les actuacions tant dels nostres dirigents polítics com de cadascú de nosaltres.