Amics per sempre

El temps, el puto temps, que escrivia Terenci Moix. Recordes la fletxa encesa dibuixant llum en el cel fosc fins a calar foc al pebeter, il·luminant la nit i aquell moment de la nostra memòria. Recordes una cerimònia que reivindicava la Mediterrània com a signe d’identitat de Barcelona, ​​la mar compartida, bressol de la cultura i la civilització occidental. Recordes l’any de les llums del 92 que va il·luminar les nostres vides, fins i tot la dels qui canvien de cadena quan hi ha alguna cosa d’esports. 

Recordes com ens sentíem tots formant part de tot allò, com volíem ensenyar la nostra ciutat al món, que no era una bella desconeguda però sí una bellesa per conèixer. Recordes com volíem mostrar el millor de nosaltres mateixos, una comunitat unida amb una ciutat, Barcelona i unes ciutats metropolitanes que havien deixat de ser el traster de Barcelona. Viladecans, ciutat olímpica, gràcies al beisbol.

Recordes el català com a llengua olímpica, anunciant al món que existia una Catalunya moderna en una Espanya que apareixia neta de passat fosc. Recordes el vendaval blanc de solidaritat il·lusionada dels voluntaris olímpics que multiplicaven l’hospitalitat en aquells dies en què el món ens mirava i els agradava el que veia. Recordes els Manolos i com cantàvem l’amigos para siempre com si anés en serio. Recordes quan s’apagava el pebeter... i deixes de recordar. Tanques els ulls i quan els obres han passat vint-i-cinc anys. El temps, el puto temps, que escrivia Terenci Moix.

Mires la foto i veus que els voluntaris han tornat, i que tornen a tenir el somriure als llavis, perquè un somriure de voluntari val més que mil paraules i no necessita traducció. De fons podria sonar el tango de Carlos Gardel. Volver/ con la frente marchita/ las nieves del tiempo platearon mi sien. /Sentir que es un soplo la vida/ que veinticinco años no es nada… encara que fa l’efecte que recordar aquells temps de servei a la il·lusió de la comunitat, no els fa sentir-se grans, els fa sentir millors. Donem-li una oportunitat a l’esperança a aquests somriures d’amigos para siempre, amics per sempre lai lo la. 

Com si fóssim tota la vida voluntaris olímpics.

Text: José Luís Atienza

Foto: Jaume Muns