dissabte, 9 de novembre del 2013

Bateig Castellers de Viladecans







La diada castellera que va tenir lloc al barri de Sant Jordi al 2012 va ser la font d’inspiració que va fer ressorgir la cultura dels castells a Viladecans. Un grup de persones properes a aquest món va iniciar uns tallers de castells que ben aviat es van quedar curts. Va ser llavors quan va sorgir la idea de crear una colla local. La colla es va presentar al poble aquell mateix any fent dos pilars de 4 al pregó de Festa Major. Amb el temps, ha anat creixent en nombre i en expectatives. Fins ara els Castellers de Viladecans han vestit la camisa blanca, però el 5 d’octubre del 2013, es van batejar, descarregant tres castells de 6, lluint així la seva nova camisa de color verd clar.  
Jaume Muns

divendres, 8 de novembre del 2013

La repressió de la postguerra i els avals del Manquet (2)

Baldiri Miracle, el campaner

Josep Iturrioz i Pepita Vicente
A l’article anterior repassàvem la detenció del Manquet i les declaracions sobre la seva actuació durant la guerra. Amb totes elles, el fiscal elabora un escrit en el qual es donen com a bones totes les acusacions que han anat sortint i destacant especialment les més greus, encara que no hi hagi cap prova. I conclou demanant la condemna a trenta anys de reclusió major o la pena de mort.
El 14 de gener de 1943 surt la sentència: trenta anys de reclusió major. Un parell de mesos després, però, l’“auditor de guerra” s’oposa a la sentència i demana, amb data de 20 de març de 1943, la pena de mort. El capità general manifesta que està d’acord amb l’auditor de guerra i no ratifica la sentència sinó que l’envia al Consell Suprem de Justícia Militar, unint-se, doncs, de fet, a la petició de pena de mort.
Davant d’aquesta situació, la dona del Manquet, Pepita Vicente, es posarà de seguida en marxa a la recerca d’avals per al seu marit. Els avals eren declaracions que determinades persones respectables i afectes al règim feien a favor d’un condemnat, fos parlant en general, o destacant algun aspecte concret, o desmentint alguna acusació. De fet, d’avals a favor del Manquet, pel que es veu, ja n’havien començat a arribar espontàniament al tribunal des d’abans de la sentència, cosa que va provocar que el jutge digués que se’ls entornessin i que els vinguessin a dur quan tocava, és a dir, un cop s’hagués dictat sentència.
El més antic d’aquests avals està signat per Baldiri Miracle, el campaner, amb data de 12 d’agost de 1939 i explica que, en esclatar la guerra, el signant va anar a veure Josep Iturrioz per demanar-li que evités que matessin els capellans, i que ell va dir-li que no patís i que, efectivament, va aconseguir evitar-ho; igualment, diu que li va permetre endur-se determinats objectes de culte. El que devia ser el primer original d’aquest aval es troba a l’Arxiu Parroquial de Sant Joan i està reproduït al llibre Viladecans 1930-1980. La mirada d’Antònia Doñate, pàgines 113-115. En aquest original hi ha afegida una nota del rector Josep Homar en què ratifica la veracitat del que diu el campaner, i el segell de la parròquia. Però en canvi, quan es va portar al tribunal en el moment adequat, no s’hi va adjuntar aquesta nota ni el segell, de manera que a l’expedient només hi ha l’escrit de Baldiri Miracle. Cosa que està en línia amb el que abans hem comentat sobre la declaració de Josep Homar.
En canvi, sí que hi ha un altre capellà que avala el Manquet. Es tracta de Josep Maria Cullell, que era vicari de Viladecans quan va esclatar la guerra i que en el moment d’escriure l’aval, el 23 de juny de 1943, era vicari de Santa Coloma de Gramenet. I diu: “Certifico: que durante el tiempo que estuve en Viladecans, conocí a José Iturrioz y Rebull y con el trato con él pude comprobar que era incapaz de cometer ningún hecho delictivo, al contrario debido a él se salvaron muchas vidas y bastantes objetos del culto católico”.
En total, les persones que avalen el Manquet són 27, sigui en escrits personals o col·lectius. No els presentarem aquí tots un per un, però sí que destacarem els més interessants. Per exemple, Juan José Escobar, director de les presons de Barcelona, fa un certificat dient que el Manquet és persona “de conducta intachable”. Els veïns del bloc de pisos on vivia a Barcelona diuen que és molt bona persona. Miquel Oliveras, farmacèutic de Barcelona, diu que es va prestar a amagar objectes religiosos que ell tenia, i que “siempre estuvo á punto para ayudarme á mi y á toda mi familia a pesar de saber nuestras ideas derechistas”. I Lorenzo García-Tornel y Carrós, tinent d’alcalde de l’ajuntament de Barcelona i president del Col·legi de Metges, diu que ell és qui va atendre el Manquet com a metge quan va tenir l’accident de la mà, i que des d’aleshores sempre havien mantingut molt bona relació, i que el considerava incapaç d’haver fet tot allò de què l’acusaven.
Especialment interessants són els avals de la gent de Viladecans. En primer lloc, una carta signada per nou viladecanencs, entre els quals n’hi ha alguns dels que han intervingut en les declaracions del judici. En la carta es diu que el Manquet era efectivament el President d’Esquerra Republicana i que durant la guerra “todos los de orden teníamos plena confianza en él, porque sus primeros actos fueron la salvación de los dos Sacerdotes de la localidad, de los dos Hermanos Gabrielistas que se presentaron en el Ayuntamiento y la entrega que hizo al sacristán de la Parroquia de los objetos de culto de la Iglesia. Siempre supo distraer a los elementos de la F.A.I. de las malas intenciones que dominaban en aquellos trágicos tiempos, dándoles trabajo en la reparación de un camino vecinal, y así evitó que nuestras casas y propiedades fueran saqueadas, como así ocurría en casi todas las localidades. (…). Manifestamos, con verdadera satisfacción, que nuestro pueblo es de los pocos de la zona marxista en el que no se perpetró ningún asesinato”. Signen la carta –transcrivim literalment les signatures– Juan Torras, Sebastián Salisachs, José Solina, Francisco Arnau, Gratacós (no es pot identificar el nom), S. Codina, Juan Pugés, Rosendo Pont i José Bosch. La carta té una nota final de l’alcalde Nicasi Marieges dient que tots els signants són “adictos a la causa Nacional”.
També es pot destacar la carta del veí del Manquet Otello Ricci, un italià molt de dretes que era el pare de Mercedes Ricci, la que després va ser famosa mezzosoprano amb el nom d’Anna Ricci. Otello Ricci agraeix a Iturrioz que gràcies a ell no el van molestar durant la guerra i no es van cometre “desmanes” en el poble. I també es pot destacar l’escrit de Paquita Piqué Deu, que explica que quan el seu marit Francesc Gratacòs va ser detingut pel S.I.M., el Manquet els va ajudar i va evitar que fos jutjat com a desertor i “desafecto a las hordas rojas”.
Però els avals més importants són, segurament, els que fan referència al tema de l’assassinat dels Germans Gabrielistes. Era, de fet, l’acusació més compromesa a la qual s’enfrontava el Manquet, perquè podia comportar-li la pena de mort. I aquí entren en escena els pesos pesants del franquisme viladecanenc: el cap de la Falange Vicente Ferro, l’alcalde Nicasi Marieges, i el falangista i membre de la primera Comissió Gestora Muncipal Francesc Arnau. Tots ells expliquen pas per pas les vicissituds dels Germans Gabrielistes, la seva anada a l’Ajuntament, l’allotjament a les cases de Ferro i Arnau, la posterior sortida cap a Barcelona… I deixen clar que tant Josep Iturrioz com Marià Sanjuán van fer tot el que estava a les seves mans per evitar, no només la mort dels Gabrielistes, sinó també moltes altres desgràcies.
Amb tot això, arriba la sentència definitiva el 14 d’abril de 1944. En ella es diu que no s’aprecien delictes de sang, i que per tant es desestima la pena de mort i es manté la condemna de trenta anys de reclusió major commutada per una de vint anys i un dia. Finalment, Josep Iturrioz s’estarà a la presó només sis anys i mig, ja que el 23 d’octubre de 1945 rebrà la llibertat condicional, tot i que la condemna no s’extingirà definitivament fins al 1960.
Després de sortir de la presó, el Manquet va poder reprendre la feina en una impremta, primer vivint a Barcelona i després a Viladecans. Es va retirar abans d’hora, i es va quedar aquí. Va continuar antifranquista, naturalment, i organitzava trobades d’expresos. Però es va allunyar de qualsevol actuació política. I, alhora, va mantenir la atípica i certament significativa amistat amb Baldiri Miracle. Va morir d’un infart el 14 de novembre de 1969, als 67 anys.
Fins aquí, doncs, els fets que hem pogut recollir i que hem mirat d’explicar ordenadament, incloent-hi, és clar, una certa interpretació. En el número que ve del Punt de Trobada, conclourem el tema amb alguna reflexió. 
Josep Lligadas Vendrell

dijous, 7 de novembre del 2013

L’Associació de Veïns Tres Torres (i 2)


Pel que fa al tema de l’Autopista, si bé es podia considerar una altra batalla perduda d’antuvi, l’associació l’encarà amb tota la fe i les ganes que requeria. Per  comptes de l’actual traçat que es menjava les millors terres agrícoles i les malmetia  per urbanitzar les que quedaven al seu nord, l’associació proposava rigorosament que, en l’hipotètic cas de fer-se, després d’esgotar altres remeis, es podia optar per una variant amb túnel per la muntanya, que entrés per Sant Boi a l’alçada de la fàbrica del Fonollar acabant a Sitges i amb sortida a la carretera de cada poble que anés trobant. De manera que entre l’estalvi d’expropiacions, l’extracció d’àrids i l’escurçament del recorregut es compensés el sobrecost. Cal afegir que el projecte que se’ns proposava salvava les costes de Garraf mitjançant un pas elevat damunt la mar des de l’actual Port Ginesta fins el Port d’Aiguadolç de Sitges. La Tres Torres a la Fira de Sant Isidre de l’any 1976 instal·là un Stand-Exposició al capdamunt de la Rambla denunciant el que ens queia a sobre, amb el lema: “L’Autopista que NO volem”. Una auca feta per en Juan Medina i un seguit de grans plànols refets per en Pere Ramells foren la base de les explicacions que, per primera vegada, molta gent de Viladecans escoltava oposant-se públicament a alguna iniciativa oficial. Els ajuntaments afectats acabaren oposant-se a l’opció “camps-mar” i això ajudà a retardar l’opció que finalment en resultà: traçat pels camps, amb eliminació dels ponts damunt la mar mitjançant túnels a les costes de Garraf. L’autopista fou inaugurada l’any 1994 fent tard a les Olimpiades i aquesta fou la pírrica victòria.
A més a més de remoure gent reivindicant asfaltats, clavegueres, escoles i hospitals, una altra vessant de l’acció social de l’Associació fou el remoure entre nosaltres els viladecanencs el Congrés de Cultura Catalana fet entre els anys 1975 i 1977. 
Havia estat convocat pel Col·legi d’Advocats de Barcelona amb l’afany de defensa de la cultura de tot l’àmbit de parla catalana. Es tractava –mentre Franco s’anava morint– de detectar totes les anormalitats imperants pel que fa a la nostra Cultura, Història i Llengua, i mirar de definir com enaltir-la, promocionar-la, donar-la a conèixer i com recuperar les seves institucions i tradicions. S’hi adheriren més de 1.500 entitats. 
L’A. V. Tres Torres fou una de les que s’hi adherí des de primera hora i engegà la campanya per aconseguir que altres fessin el mateix. Finalment a Viladecans les que ho feren foren: Agrupació Fotogràfica, Cine Amateur, Grup Esplai de Santa Magdalena, Agrupament Escolta Sant Joan, Asociación de Cabezas de Familia Poblado Roca, Massa Coral La Lira, Centre Excursionista Viladecans, UTT del Mixto, A. V. Tres Torres, Asociación de Amas de Casa, les tres Parròquies de Viladecans i l’Associació de la Dona. És a dir, quasi bé totes les entitats existents en aquells temps a excepció dels clubs esportius i els centres escolars.  
Si bé l’adhesió de moltes d’elles fou nominal, sense comprometre-s’hi gaire, es pogué constituir un Secretariat i s’escollí a l’Anton Muns de l’Agrupació Fotogràfica com a Delegat Local per coordinar les accions i presentar-les davant la Comissió Permanent. La Tres Torres per la seva banda, organitzà una xerrada-conferència al Centre Parroquial, sobre l’historia del Delta del Llobregat i els seus problemes –sobretot relacionats amb el riu– a càrrec d’en Jaume Codina. Codina era l’historiador i regidor del Prat del qual no m’estic de dir que se li deu molta de la present consciència comarcal. 
L’Associació mentrestant feia campanya i reclamava a l’Ajuntament l’ensenyament del català a les escoles, mitjançant escrit de gener de 1976 signat per Antònia Doñate  (perquè el Sr. Governador Civil, encara, no havia tingut a bé legalitzar més associacions per les molèsties que  li ocasionaven), participà també en diferents actes d’àmbit comarcal, del propi Congrés, que es feren al Parc de les Aigües de Cornellà i al Prat de Llobregat.
Cal que sigui dit també que la demanda d’adhesió al Congrés feta a l’Ajuntament per totes les Entitats, a través del regidor Josep Sánchez Ríos en el Ple del 8 d’octubre de 1976, fou acceptada i aprovada per unanimitat. Josep Sánchez fou escollit pel Ple com a delegat i coordinador de l’Ajuntament dins el Secretariat Local. 
Aquest Ple d’adhesió es produïa tres setmanes després de la gran manifestació al Prat contra el desviament del riu, en la qual unes vint mil persones convocades per tots els estaments del Prat, les embrionàries Unions de Pagesos –encara il·legals– dels pobles implicats i diferents associacions de veïns d’aquests mateixos pobles, inclosa la Tres Torres, plantaren cara a la gran Barcelona que volia ampliar el port a la nostra esquena. “Per ampliar el port no cal pixar tort” recordo que deia una de les pancartes que duien el pagesos de Sant Climent. Sigui dit també que als regidors convocants del Prat els acompanyà darrere la pancarta l’alcalde de Viladecans senyor Parellada.  I, encara que d’entrada no es vegi altra relació amb l’abocador del Garraf que l’ecològica d’agredir la comarca, el “desviament del riu” ressonà també dins el Congrés de Cultura Catalana per raó de la salinització, l’embrutament de costes i l’especulació urbanística. El primer govern de la Generalitat, l’any 1983, ajornà el projecte durant dotze anys fins que de manera pactada i amb més garanties es dugué a terme. 
Com deia, però, la quotidianitat eren les clavegueres, l’asfaltat i l’ambulatori. No obstant també es feren gestions relatives a fàbriques com Derivan, Synres i Brugués que ambientalment espantaven la gent. I es feren interpel·lacions a l’Ajuntament sobre l’atur, sobre l’amnistia, sobre l’estatut, i més... Bona part d’aquestes accions es mirava de que fossin fetes conjuntament amb altres entitats que es considerés que podrien assumir també el tema.
I per què desaparegué l’associació? Deia al començament que l’àmbit no el tenia definit sinó que abraçava tot el poble, però els promotors també eren conscients que en el moment que la participació en els afers públics fos més possible, cada barri aniria creant la seva pròpia. Així doncs, quan en la primavera de l’any 1978, esmolant eines de cara les eleccions municipals, a recer del Partit dels Treballadots (PTE) es creava l’A. V. La Unión també amb afany d’àmbit global, el PSUC va decidir que era el moment d’esqueixar-se i anar-se plantant de la manera més unitària possible allà on geogràficament fos buit. Per la tardor ja eren legalitzades les associacions de veïns de la Montserratina, de Can Palmer, del Barri de Sales, de l’Alba-rosa, del Grup Sant Jordi i de Sant Josep. 
En els primers anys, totes elles foren –com la Tres Torres– un bon instrument de participació ciutadana i un bon maldecap reivindicatiu per al nou Ajuntament democràtic –que d’això es tractava– però la Tres Torres no aconseguí arrelar-se en l’àmbit de la part antiga del poble al qual es veia relegada. I així començà el seu llanguiment.
Del després, del perquè, del que ara fan, i a què respon que a dia d’avui les associacions de veïns  en siguin quinze, ja és cosa que us ho haurà d’explicar algú altre. No ho conec prou.
Andreu Comellas

dimecres, 6 de novembre del 2013

Els refugiats de guerra de Viladecans, 1936-1938

“Madrid, noviembre-diciembre de 1936”, instàntania de Robert Capa publicada en Capa. Cara a cara, Ministeri d’Educació i Cultura [Madrid, 1999], pàg. 90.
A mesura que el cop d’estat militar es convertia en revolució en aquells territoris on va fracassar i en una guerra incivilitzada en aquells altres on es va produir un equilibri de poders i, a mesura que els rebels anaven guanyant terreny per la força de les armes, la rereguarda catalana es va convertir en terra d’acollida i de solidaritat per a moltes famílies que fugien de la violència, de les bombes i de la repressió. Així Viladecans, com moltes altres localitats catalanes, a partir del novembre de 1936 va començar a acollir refugiats de guerra procedent dels diversos fronts bèl·lics.
Des de novembre de 1936 fins al desembre de 1938, quan s’engegarà la campanya militar rebel que acabarà amb la desfeta de Catalunya, Viladecans acollirà un total de 466 refugiats. Un nombre prou significatiu de ciutadans si tenim en compte la població existent a la nostra vila al 1936. El padró municipal d’habitants acabat a 30 d’abril de 1936 ens donava un cens de 3.797 veïns i veïnes. Respecte a l’anterior padró, a 1 de desembre de 1930, la població s’havia incrementat en 793 persones, es a dir un 26,4 %. Un augment considerable en només cinc anys. Doncs bé, aquests 466 refugiats que s’aplegaran a Viladecans en temps de guerra i revolució suposen una ampliació del 12,3 % del veïnatge, i el que és més important, la majoria d’aquests refugiats arribaran l’any 1938 (411), quan ja les conseqüències de la guerra es fan notar en l’economia, en la subsistència quotidiana o en la moral i quan el cansament i la desil·lusió comencen a fer estralls entre la gent, que cada dia veu com el front de guerra s’acosta.
El ritme de l’arribada dels refugiats es paral·lel als moviments bèl·lics i a les grans batalles o ofensives de l’exèrcit rebel, que gradualment va guanyant territori a la República. Els primers refugiats (15) que arriben a la nostra ciutat procedien exclusivament de Madrid i ho fan entre el novembre i desembre de 1936 i continuarà, amb un degoteig, fins al juliol de 1937. L’arribada d’aquests primers desplaçats correspon cronològicament amb l’intent de prendre Madrid, en el darrer trimestre de 1936, per part de les tropes rebels. 
La següent tongada de refugiats es donarà el 20 d’agost (13 refugiats) i el 16 de novembre de 1937 (27); els primers procedents de Santander i els segons de diverses ciutats d’Astúries. La seva vinguda també coincidirà amb la caiguda en mans dels facciosos de Santander (26 d’agost) i del front del nord: Gijón i Avilés seran ocupades pels militars rebels entre el 19 i 21 d’octubre. 
Però, serà al llarg de l’any 1938 quan el gruix dels refugiats arribin a Viladecans. Per aquestes dates ja portem divuit mesos de guerra amb el patiment que això comporta, la carestia d’aliments que ja es fa visible en els comerços i botigues, les lleves de fills del poble que marxen i no tornen, els bombardejos de l’aviació feixista que aterroritza la població civil i l’esforç per mantenir, encara i malgrat tot, una moral alta. És en aquest context que es produeix l’arribada de la majoria dels refugiats, fet aquest que causarà alguns problemes de convivència entre la població autòctona.
El 1938, Viladecans acollirà 411 refugiats. Aquests desplaçaments, com els anteriors, també són conseqüència de l’avançada de l’exèrcit revoltat. L’arribada té tres dates claus. El 19 de març es produeix una primera onada de desplaçats: rebem 76 refugiats provinents dels pobles de Sástago, Plenas i Moyuela (Saragossa) i d’Híjar i Alcanyís (Terol). Entre l’1 i el 13 de maig arribaran un total de 92 refugiats que vénen de Calaceit, Fondespatla, la Vall del Tormo (Terol), Lécera, Escatrón i Belchite (Saragossa) però també de Caseres i Benifallet (Tarragona). Finalment, entre el juliol i agost de 1938 es rebran un total de 112 refugiats més, majoritàriament procedents de Calaceit i la Torre del Compte (Terol) i La Fatarella (Tarragona). Tots aquests desplaçaments són provocats per l’ofensiva facciosa sobre l’Aragó entre el març i abril de 1938 (22 de febrer ocupació de Terol; 10 de març, caiguda de Belchite; 17 de març, conquesta de Casp i 27 de març, possessió de Fraga) i, la darrera gran ofensiva republicana entre juliol i agost, coneguda com a batalla de l’Ebre, que s’allargaria fins a mitjan novembre. Encara, a pocs dies d’iniciar-se la campanya franquista sobre Catalunya, entre el 2 i el 9 de desembre arribarien 20 persones més, naturals de Calaceit.
Calaceit serà el lloc d’origen del qual ens vindran més desplaçats: un total de 140 persones de 194 que procedeixen de diversos pobles de Terol. Amb tot, l’Aragó serà la comunitat que aportarà més desplaçats: 314 sobre els 466 que Viladecans acollirà. Això no es una casualitat, els padrons municipals d’habitants de 1930 i 1936 ja reflecteixen com els pobles del Matarranya, i en concret Calaceit són els que aporten el major nombre de veïns vinguts de fora de Catalunya (131 veïns en 1930). Entre els que arriben en aquests temps de guerra es poden trobar les famílies Pitarque David, Campanales Pérez, Pérez Sorribes, Piñol Cuchí, Lombarte o Galindo, tots originaris de Calaceit i que cerquen l’empar dels seus amics i familiars vinguts uns anys abans a la nostra vila. 
Si analitzem l’estructura demogràfica de la població desplaçada podem constatar el que d’altra manera ja es obvi quan es produeixen migracions conseqüència de conflictes bèl·lics. El 62 % dels refugiats (291) que arriben a Viladecans són dones i la majoria dels refugiats (52 %, 243 refugiats) són menors de 19 anys. Un 10 % són homes i dones de més de 55 anys. D’altra banda, de la franja d’edat d’entre els 20 i 39 anys, només hi consten 12 homes, cosa que denota la seva incorporació massiva als fronts de guerra. En relació amb les dades anteriors, la majoria dels refugiats són escolars, les dones majoritàriament es dediquen a les labors domèstiques de la casa i els homes són treballadors del camp; només trobem, aïlladament, algunes persones dedicades als serveis: una mecanògrafa, un barber, un del comerç o un fuster.
Com a dades anecdòtiques podem dir que alguns dels desplaçats tindran veïnatge català per haver nascut ja a Viladecans, com la Carmen Palomo Rodríguez, filla de Julián i Elvira que procedent de Madrid van arribar a Viladecans el 16 de novembre de 1937; o la Luisa Molinos Pérez, que juntament amb sa mare i tres germans més, de 9, 8 i dos de 6 anys, van arribar el 20 de maig de 1938 procedents de Belchite. Les relacions dels refugiats de guerra també denoten l’ambient ideològic d’algunes de les famílies: així, podem veure com alguns dels fills petits –d’entre un i quatre anys– es diuen Durruti, Acracio, Electra, Victoria, Armonia, Bonaventura o Libertario. 
Per allotjar i garantir la subsistència de tota aquesta allau de persones, que en molts casos venien amb el que portaven a sobre, el Consell Municipal de Viladecans va tenir no pocs maldecaps. 
Entre octubre i novembre de 1937, davant de la imminència de l’arribada d’un bon nombre de refugiats, es produeixen acords i contraacords municipals sobre la manera d’allotjar als desplaçats: si aquests han d’estar hostatjats en els diversos edificis que les organitzacions polítiques i sindicals havien incautat –postura dels consellers Orenga Ferrer (UR) i Maldonado Prados (PSUC)–, o bé si s’havien d’instal·lar en els domicilis de les persones mes acomodades   –postura de l’alcalde Llorenç Puig (ERC)–, “(…) que per llur situació poguesin mantenir als refugiats ja que no és cap secret per ningú les dificultats que hi ha per a trobar queviures”. Tots els membres del Consell Municipal, però, van estar d’acord que l’important no era l’allotjament sinó “(…) la qüestió de les subsistències”. 
Aquest acord de distribuir els refugiats entre les cases dels particulars comportaria que pels volts del 25 d’octubre de 1937 hi hagués una manifestació de dones “(…) bastant nombrosa” contràries a l’acord municipal i que aquestes es mostressin “(…) del tot incorrectes proferint crits i amenaces [contra l’alcalde Llorenç Puig] arribant-se àdhuc a una desmoralització tan gran que poc hi ha faltat, per que les paraules es converteixin en fets”. Finalment, i malgrat el recolzament de les Joventuts Llibertàries que van protestar per “(…) la manifestació subversiva de que fou víctima l’Alcalde amb motiu del repart dels refugiats”, s’acabarà acordant repartir els refugiats entre els edificis dels partits polítics i organitzacions sindicals.
Per gestionar tota aquesta nova problemàtica, es van crear diverses comissions municipals Pro Refugiats. El 20 d’octubre de 1937, se’n va formar una primera, integrada pels consellers Josep Carreras Reguan (CNT), Joan Costa (PSUC) i Josep Orenga (UR) sota la presidència de l’alcalde Llorenç Puig (ERC). A partir del 16 de novembre, en va funcionar una altra sota la presidència del conseller delegat d’Assistència Social, ciutadà Orenga (UR) i formada pels companys Josep Arrufat Gasa (ERC), Vicenç Maestre (PSUC) i Joan Carrique Meca (CNT).
Manuel Luengo Carrasco

dimarts, 5 de novembre del 2013

Batallaire

Nidifica a zones temperades i subàrtiques. Quan arriba el temps de l’aparellament, el mascle vesteix una impressionant disfressa: una gran gorgera que pot estarrufar i dos amples plomalls al cap. Rep el nom de batallaire a causa dels combats incruents que organitzen els mascles amb la finalitat d’impressionar les femelles durant la parada nupcial. Llàstima que aquí sols vénen a hivernar o hi són de pas. Font: Viquipèdia.
Eio Ramon

dilluns, 4 de novembre del 2013

Ciutats defensores dels Drets Humans

Lectura declaración de Moulud Yeslem, artista y activista saharaui de los Derechos humanos.
Conferencia a cargo de Jaume Saura, presidente del Instituto de Derechos Humanos de Cataluña. 
La Asamblea General de las Naciones Unidas tiene establecido desde el año 1998 que toda persona tiene derecho, individualmente o colectivamente, a promover y procurar la protección y realización de los derechos humanos y las libertades fundamentales en el ámbito nacional e internacional.
Reconoce así la figura de los llamados defensores y defensoras de derechos humanos, individuos, grupos e organismos de la sociedad que promueven y protegen los derechos humanos y las libertades fundamentales universalmente reconocidos, y su importante y legítima función de promoción de los derechos humanos, la democracia y el estado de derecho.
El jueves pasado 3 de octubre,  el Ayuntamiento de Viladecans, VILADECANS PEL SÀHARA, conjuntamente con el Ayuntamiento de Gavá.
Jornada a favor de los Derechos Humanos, con el siguiente programa:
James Torth, defensor derechos humanos de Liberia
Marco Arana, defensor derechos humanos del Perú
Idagja Lachgare, defensora de los Derechos Humanos saharauis.
Nacida el 1958 en el Aaiun, Sáhara Occidental.  Es miembro de la oficina ejecutiva de   la Asociación Saharaui de Victimas de Violaciones graves a los Derechos Humanos cometidas por el estado Marroquí.  Es activista y defensora a favor de la independencia y del derecho a la autodeterminación y como causa de esta defensa, ha estado perseguida y encarcelada durante años.
Fue retenida durante once años entre 1980 y 1991, en varias cárceles secretas marroquíes, desaparecida sin ningún juicio ni proceso, sin que su familia ni la comunidad internacional supieran donde se encontraba y padeciendo torturas a manos de las fuerzas de seguridad marroquíes.
Su última detención se produjo en octubre del 2009, conjuntamente con 6 compañeros mas conocidos como el grupo de los 7, en el aeropuerto Mohamed V de Casablanca.  Volvían de una visita a los campamentos de refugiados en Tindouf, al Sur-oeste de Argelia.
A partir de entonces, la trasladaron en diversas cárceles, fue sometida a tortura y a condiciones deplorables, en protesta de las cuales inició una vaga de hambre.  A raíz de su deterioro físico y la detección de un cáncer, fue puesta en libertad en enero del 2010.
Seis meses después de su detención y encarcelamiento, todavía no se ha fijado una data de juicio.  Desde entonces se han realizado varios juicios, a ella y a sus compañeros, que siguen en la cárcel, los cuales han estado objetos de varias vejaciones y agresiones. 
Actualmente, Idagja se encuentra pendiente de una nueva citación por el Tribunal de Casablanca.
Inauguración de la exposición de fotografías, realizadas por Xavi Piera, fotógrafo y co-autor del libro “Te amargo” sobre las minas en los campamentos de refugiados.
Y como final, té y pastas.
Rosa Mercader

diumenge, 3 de novembre del 2013

La fraternitat, a l’aigüera

Aquest és el cartell que hi ha a les urgències de l’Hospital de Viladecans: l’atenció per a les persones sense targeta sanitària comporta, d’entrada, un pagament de 130 €. Una mesura que atempta contra la salut dels veïns i veïnes sense papers i, de retruc, contra la de la població en general, perquè des del punt de vista epidemiològic pot provocar la transmissió de malalties senzillament perquè els malalts no poden pagar-se l’atenció sanitària. 
Una mesura que, també, reforça l’estereotip que els estrangers ens “roben” l’atenció sanitària, cosa que, estadística en mà, és mentida. Les administracions públiques, doncs, en lloc d’eradicar rumors, els reforcen. Bravo. Tot sigui per dipositar en el més pobre la culpa del col·lapse del sistema.
Una mesura perfectament en línia amb la proposta de modificació del codi penal del PP que pretén penalitzar, al més pur estil italià, qualsevol ciutadà que “intencionadament i amb ànim de lucre ajudi una persona que no sigui nacional d’un Estat membre de la Unió Europea a romandre al territori d’un altre Estat membre o a transitar a través del mateix vulnerant la legislació d’aquest Estat sobre estada d’estrangers”. Mesura que, per exemple, pot penalitzar les entitats que treballen amb persones immigrades.
Amb aquesta mena de mesures Europa oblida les arrels. Per a uns, les arrels cristianes; per a d’altres, les arrels republicanes i revolucionàries que ens parlaven de llibertat, fraternitat i igualtat. En qualsevol cas, a cada bugada perdem un llençol.
Mercè Solé

dissabte, 2 de novembre del 2013

Mohammadi, el meu amic, ha tornat al Marroc

Als darrers temps, el paisatge urbà va canviant continuament i veiem dia a dia com van tancant botigues noves o botigues de sempre, però també veiem com hi ha persones que van marxant per la seva situació laboral o econòmica. Entre aquestes persones es troben alguns molt bon amics meus, el José que marxa a Orkoien (Navarra), ja que l’empresa Dytram ha tancat les seves portes i l’han traslladat a Abrera o a Orkoien. El José que deixa aquí la seva familia anirà anant i venint de moment.
L’altre cas, es el del Mohammadi i la seva familia. Sí, aquell noi marroquí que havia vingut en pastera i que explicava la seva aventura per arribar a Viladecans a l’entrevista que va sortir al Viladecans Punt de Trobada, ha tornat al Marroc. Finalment, la crisi l’ha estret econòmicament fins el punt que ha hagut de deixar Viladecans i tornar-se al seu Marroc. 
Mohammadi ha estat a Viladecans un dels elements necessaris per a la cohesió social de la ciutat, un pont entre comunitats i cultures. És un home que va venir amb la il·lusió d’un nou projecte de vida i que aviat va  trobar la manera de comprometre’s amb Viladecans i els seus ciutadans. La primera vegada que vàrem tenir l’oportunitat de coneixe’ns va ser a través d’una visita del Consell de Convivència al Centre Islàmic Al Nour. Vam compartir unes paraules i un te, i va començar el que ha estat fins ara i continuarà sent una gran amistat. Després vam conèixer la Nawual, la seva dona, i amb ells al seus fills l’Ashraf i l’Osama des que van néixer.  Compartia la seva botiga amb la participació en diversos fòrums on pretenia sempre incorporar als seus “paisans” a la vida diària de Viladecans i allà al carrer Casanovas ens trobàvem sovint per anar a compartir una bona xerrada. Curiosament, érem dels pocs autòctons que trepitjàvem bars com el “Melilla” on érem molt ben rebuts i on gaudíem d’uns explèndids tes com es fan al Marroc.
Membre del Consell de la Convivència i guardonat en el dia de les “Esquadres”, festa dels Mossos d’Esquadra, ha estat partícep del dia a dia de la nostra ciutat. Ell, bon musulmà, i jo, agnòstic, hem compartit molts bons moments. Ha estat part important de l’obertura a Viladecans de la seva Associació i va ajudar a aconseguir que Al  Nour fos present a la Fira d’Entitats de Sant Isidre, a les festes de l’Entrellaça i a l’èxit de les portes obertes del Centre Islàmic Al Nour. 
Ara, el seu projecte de vida ha canviat i s’ha encaminat amb la seva familia al seu poble de sempre, Segangan, al costat de Nador. El meu amic tamazhig torna a la seva terra de naixement però crec que portarà en el record sempre a Viladecans i la seva gent.
Miguel de la Rubia

divendres, 1 de novembre del 2013

Lliures d’outlet

El mes d’abril, quan es va confirmar a través de les portades dels diaris que el projecte Viladecans The Style Outlets prenia forma –a pesar que uns dies abans l’Alcalde ens ho havia negat–, vàrem demostrar el nostre posicionament contrari a aquest macroprojecte. Des d’aleshores hem treballat durament per tal d’impedir un despropòsit que fa xantatge emocional amb la difusa creació de llocs de treball. 
És per això, que també ens sumem a la Plataforma que tot just ara s’està consolidant, ja que com més temps passa, més pesen els inconvenients, i més diluïts resten els avantatges. El nucli dur d’aquesta Plataforma està format per dos importants col·lectius, amb interessos diferents, però que es complementen. Delta Viu, l’organització ecologista que fou un dels agents més actius en la lluita contra Eurovegas, i la Unió Catalana de Botiguers, que empara diverses associacions de comerciants de la zona delta de la comarca. 
Viladecans és un dels municipis amb una de les taxes d’atur registrat més elevades de la comarca, per això resulta pervers que es jugui amb la necessitat i la il·lusió de la ciutadania per trobar una feina. Sobretot, quan està per veure quants llocs de treball es crearien i, més important encara, amb quines condicions laborals.
Però el que sí que és segur és la repercussió mediambiental que tindrà aquest projecte, ja que s’asfaltarà i urbanitzarà tota una zona de camps amb una riquesa agrícola extraordinària, afectant el fràgil ecosistema deltaic i impedint la recàrrega de l’aqüífer superior. No té sentit sacrificar més el nostre entorn quan hi ha molts espais industrialitzats buits. 
A més a més, tot i que es puguin crear llocs de treball, la suma pot resultar zero o, fins i tot, negativa. Perquè posem en escac el nostre comerç local. El risc de tancar encara més persianes augmentarà. El comerç de proximitat dóna vitalitat als carrers, crea cohesió social i proporciona feines dignes a molta gent. L’outlet pot destruir tot aquest model de comerç de proximitat que ens caracteritza com a país. 
Cada decisió que pren el nostre consistori defineix el model de ciutat, i sembla que no s’aprèn dels errors. Tornen a caure en un model ja caduc que ens ha dut a la situació on som. No podem anar a cop de despropòsit urbanístic, perquè el preu que paguem a mig termini sempre repercuteix molt negativament al conjunt de la societat. 
Volem una ciutat equilibrada, respectuosa amb el seu entorn, amb carrers vius i actius. Un Viladecans orgullós del seu passat i il·lusionat amb el seu futur, que protegeixi el seu origen pagès i treballi per projectes econòmicament sòlids i de qualitat. Un municipi on el verd natural s’imposi al gris ciment, amb un comerç de proximitat que et conegui i t’aconselli, on comprar no sigui un simple tràmit. L’outlet és un greu obstacle per assolir aquests objectius. 
Bàrbara Lligadas