diumenge, 15 de desembre del 2019

Romance de Delgadina (romanç de tradició oral, s. XV)

Tres hijas tenía el rey,

todas tres como la plata,

y la más pequeña de ellas,

Delgadina se llamaba.

Un día al ir para misa,

su padre la reparaba:

Delgadina, Delgadina,

tú has de ser mi enamorada.

No lo quiera el Rey del cielo

ni la Virgen soberana.

Ser yo mujer de mi padre,

de mis hermanos madrastra!

La agarra por los cabellos

y a una torre la arrastrara;

no la daba de comer,

más que pez y agua salada.

Delgadina con gran sede

se asomara a la ventana

y viera abajo a su madre

en silla de oro sentada.

Madre, si es usted mi madre,

por Dios deme un jarro de agua

que el alma tengo en un hilo

y la vida se me acaba.

Vete de ahí, hija de perro;

vete de ahí perra malvada,

que va para cuatro años

que me tienes mal casada.

Delgadina con gran sede

se asomó a otra más alta,

y viera allí a sus hermanas

lavando paños de Holanda.

Por Dios os lo pido, hermanas,

que me deis un jarro de agua,

que el alma tengo en un hilo

y la vida se me acaba.

Yo bien te lo diera, hermana,

y todas las que aquí lavan,

pero si padre lo sabe,

la cabeza nos cortara

Delgadina con gran sede,

asomose a otra más alta,

y abajo viera a su padre

con gran jueguito de barra.

Padre, si es usted mi padre,

por Dios deme un vaso de agua

que el alma tengo en un hilo,

y la vida se me acaba.

Yo bien te la diera hija,

pero has de cumplir palabra.

Yo se la cumpliré, padre,

aunque sea de mala gana.

Alto, alto, mis criados,

a Delgadina dadle agua

Unos van con jarros de oro,

otros con jarros de plata.

Más por mucho que corrieron,

Delgadina muerta estaba

A los pies de Delgadina,

una fuente que manaba.

El primero que llegase,

la vida tiene ganada

el último que llegase,

la vida tiene jurada.

La cama de Delgadina

de ángeles está rodeada

y la cama de su padre,

de sierpes y cosas malas.


La gitanilla. Miguel de Cervantes (1547-1616)

Libres y exentos vivimos de la amarga pestilencia de los celos; nosotros somos los jueces y verdugos de nuestras esposas y amigas; con la misma facilidad las matamos y las enterramos por las montañas y desiertos como si fuesen animales nocivos; no hay pariente que las vengue, ni padre que nos pidan su muerte.



CLARAS FUENTECILLAS. María de Zayas y Sotomayor (1590-1661)

Claras fuentecillas,
pues murmuráis,
murmurad a Narciso
que no sabe amar.
Murmurad que vive
libre y descuidado
y que mi cuidado
en el agua escribe;
si sabe mi pena,
que es dulce cadena
de mi libertad.
Murmurad a Narciso
que no sabe amar.
Murmurad que tiene
el pecho de hielo,
y que por consuelo
penas me previene:
responde que pene
si favor le pido,
y se hace dormido
si pido piedad;
murmurad a Narciso
que no sabe amar.
Murmurad que llama
cielos otros ojos,
más por darme enojos
que porque los ama,
que mi ardiente llama
paga con desdén,
y quererle bien
con quererme mal;
murmurad a Narciso 
que no sabe amar.
Y si en cortesía
responde a mi amor,
nunca su favor
duró más de un día;
de la pena mía
ríe lisonjero
y aunque ve que muero
no tiene piedad;
murmurad a Narciso
que no sabe amar.
Murmurad que ha días
tiene la firmeza,
y que con tibiezas
paga mis porfías;
mis melancolías 
le causan contento,
y si mudo intento,
muestra voluntad:
Murmurad a Narciso
que no sabe amar.
Murmurad que he sido
eco desdichada,
aunque despreciada,
siempre lo he seguido;
y que si le pido
que escuche mi queja,
desdeñoso deja
mis ojos llorar:
Murmurad a Narciso
que no sabe amar.
Murmurad que altivo,
libre y desdeñoso
vive, y sin reposo,
por amarle, vivo;
que no da recibo
a mi tierno amor,
antes con rigor
me intenta matar:
Murmurad a Narciso
que no sabe amar.
Murmurad sus ojos
graves y severos,
aunque bien ligeros
para darme enojos,
que rinde despojos
a su gentileza
cuya altiva alteza
non halla su igual:
Murmurad a Narciso
que no sabe amar.
Murmurad que ha dado
con alegre risa 
la gloria de Belisa,
que a mí me ha quitado,
no de enamorado,
sino de traidor,
que aunque finge amor,
miente en la mitad:
Murmurad a Narciso
que no sabe amar.
Murmurad mis celos
y penas rabiosas,
ay, fuentes hermosas,
a mis ojos cielos,
y mis desconsuelos,
penas y disgustos,
mis perdidos gustos,
fuentes, murmurad,
y también a Narciso
que no sabe amar.


Violència de gènere en la literatura

El passat 26 de novembre, Viladecans en Comú organitzà a la Biblioteca un acte contra la violència de gènere. Carmen Romero, professora de literatura, va oferir un recorregut esplèndid, enmig d’un silenci gairebé religiós, per diversos textos escrits en èpoques i en estils molt diferents, que van ser llegits per unes quantes dones, algunes de les quals són fidels col·laboradores d’aquesta revista. Frapa contemplar com l’incest, la violació, el maltractament quotidià són descrits una vegada i una altra al llarg de la història, enmig d’una certa indiferència general, pel que sembla. Us oferim un tastet dels textos.

Mercè Solé

El pessebre, expressió de la fragilitat

Un nen nascut en una menjadora, a falta d’un espai millor, d’una parella sense possibles, obligada a fer els tràmits administratius i burocràtics de l’imperi malgrat el bombo de la mare, resulta una situació gairebé confortable al costat de com han de parir algunes dones immigrants i refugiades avui. I, se sigui o no cristià, és difícil ofendre’s per la presència de la representació de la fragilitat. Alguns hi veuran un Déu fet home. D’altres hi veuran senzillament la imatge d’una humanitat que aspira a viure dignament.

El costum de fer el pessebre, amb l’estil que sigui, no deixa de ser una forma d’expressar aquesta fragilitat que ens frapa de mil maneres. Es pot reproduir senzillament l’estil hereu de la pròpia tradició, o es pot intentar actualitzar el missatge. Un exemple d’actualització és el pessebre californià, que apareix a les xarxes socials, en què Josep, Maria i Jesús ocupen, cadascú, una gàbia com les que s’utilitzen amb els immigrants que intenten passar la frontera dels Estats Units. Un altre exemple és el sempre polèmic pessebre de l’Ajuntament de Barcelona, on l’actualització sol tenir un accent estètic. A mi, els pessebres de la plaça de Sant Jaume m’agraden molt perquè, amb més o menys encert, acaben posant damunt la taula el sentit del Nadal. I si a un li ve de gust contemplar bons pessebres més tradicionals Barcelona n’és plena.

I Viladecans, també. És una tasca important la que fa l’Associació de Pessebristes de Viladecans: per transmetre als més joves la tècnica i la passió pessebrista, i per dotar la ciutat d’un nou atractiu nadalenc. Les seves exposicions a la parròquia de Sant Joan, a la Torre del Baró i enguany, per primer cop, a Vilamarina, són dignes de veure’s. Fins al punt que fins i tot la mamuteta ha decidit posar-se a la filera dels adoradors del nen Jesús a la Torre del Baró, on també s’amplien les reproduccions dels edificis emblemàtics de la ciutat: des de la parròquia de Santa Maria de Sales, la Torre del Baró, l’ermita de Sant Ramon, el jardi de Magdalena Modolell, la masia de Ca l’Almirall, i l’antic col·legi dels “hermanus”, que era a l’actual plaça d’Europa. Una bona manera d’explicar la ciutat.

Us deixo amb unes quantes fotografies d’aquest pessebre monumental de la Torre del Baró.








Mercè Solé

un idioma d’altre planeta

Apenas él amalaba el noema, 

a ella se le agolpaba el clémiso 

y caían en hidromurias, en salvajes ambonios, 

en sustalos exasperantes.

Fragment en gíglic del capítol 68 de “Rayuela”. Julio Cortázar

– Espera, atura’t, si us plau. Es pot saber què estàs llegint? No entenc res i no puc parar de riure.

El seu somriure il·lumina tota l’estança i els ulls li llagrimegen a causa de les riallades. Ell també somriu, encantat de l’efecte que el seu text ha provocat en ella, la dona que més estima.

–Has entès què he escrit, amor?– li pregunta, després d’esguardar-la una estona. Li agrada molt fer-ho, quedar-se un cop més amb els seus trets felins, amb els seus ulls clars i bells que sempre miren de front i sense pors.

Ella no ha comprès gairebé res. Pensa que el fragment que ha escoltat és estrany, extraterrestre, semblant al realisme màgic de narradors que mai no volen seguir estàndards. I fan bé no seguint-los, potser. Ell espera la seva resposta.

– Estimat, aquest text és tan original i rar com tu. Inventes paraules, expressions, frases que mai no he sentit abans i dubto que hi hagi molta gent que sí que ho hagi fet. Crec que parles d’amor, de fer-lo, d’acaronar-nos, besar-nos i ajuntar els meus “hurgalios” amb el teu “orfelunios”. Estic convençuda que la teva editora quedarà parada, però… qui sap? Tal vegada creïs tendència, com diuen ara!

Aquestes paraules són les que necessita. I no dubta més, és la història que vol publicar i compartir amb tothom que desitgi llegir-lo. Recull el manuscrit sencer —mai fa servir l’ordinador—, el guarda en una carpeta, li fa un petó de comiat a la seva dona i es dirigeix cap a la porta.

– Bonica, a la tornada et convido a sopar en aquell lloc que t’agrada tant. Quan tornem tips del restaurant, podem posar en pràctica el text que hem llegit. Què et sembla? 

Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

La memòria dels refugiats

Aquesta estela de pedra val per tot un cementiri a la vora del mar de la platja d’Argelers. L’octubre de 1940, unes inundacions van arrasar el que era el cementiri dels republicans morts al camp de refugiats d´Argelers, le cimetière des espagnols. Els cossos desenterrats van surar sobre les aigües del mar abans d’anar a parar al fons d’aquesta fosa comuna dels damnats de la terra, el Mediterrani. 

El febrer va fer vuitanta anys de la “Retirada” dels vençuts portant a coll i bé la derrota i la vida. En mirar les fotos d’aquella fugida escampades per Internet, als desheretats de les guerres se’ns posa cara de l’altra banda del Mediterrani, de que Àfrica comença de veritat als Pirineus. Els nostres avantpassats que es retiraven de Catalunya i Espanya -amb les butxaques buides i el lleuger equipatge d’una manta a les espatlles i un sarró en bandolera-, feien cara de moros, de siris, de kurds, de subsaharians disposats a desafiar la prohibició tallant de les concertines, de nens amb cara de candidats a Menas. Cara de pobres fugits de guerres i postguerres. 

La majoria anaven a peu. En trepitjar la frontera, encara a trenta kilòmetres a peu fins la platja d’Argelers, no per arribar a la salvació, sinó per ser amuntegats dins de tancats, cercats d’alts pals amb filats d’espines. “Un infern damunt la sorra” va denunciar Robert Capa, el fotògraf hongarès de la guerra civil espanyola, al qual va matar una bomba a la guerra d’Indoxina, “sobreviuen sota tendes de fortuna i cabanes de palla que ofereixen una miserable protecció contra la sorra i el vent”, va precisar. Van arribar a ser cent mil. Vigilats, i sovint maltractats per l’exèrcit colonial del Senegal francès. Aquell febrer de 1939, un dels febrers més freds de tot el segle XX, va començar un llarg malson. Al juny de l’any següent el III Reich va envair França. 

Va ser cruel la lamentable actuació del govern francès, però més val no entrar a imaginar com seria avui l’actitud del govern d’aquí o d’allí, dels partits, els mitjans i la gent, davant d’una allau de més de 355.000 refugiats en vint dies en un territori, els Pirineus Orientals francesos, de 240.000 habitants. Veient els telenotícies ens ho podem ensumar. La solidaritat s’encongeix quan creix el PIB i la renda. 

En dos anys van morir al camp d’Argelers 228 republicans, entre ells 70 nens. On hi havia el cementiri, ara hi ha el monòlit de la foto. És el testimoni en roca, resistent al temps, les inundacions i l’Alzheimer de la memòria col·lectiva, el pal amb la bandera de la II República i un arbre plantat en memòria d’aquelles 70 nenes i nens que mai no van poder créixer.

Text:José Luís Atienza

Foto: Jaume Muns

La bòbila de Sales

 


Aquestes ruïnes que veieu fotografiades en aquesta pàgina no són, com és obvi, les ruïnes de Babilònia, Tampoc no són les del Fòirum Romà. Són una cosa més modesteta i casolana: són les ruïnes de la bòbila de Sales i els edificis del seu entorn. Un espai curiós, estrany, exòtic, una mica esotèric i tot. I en tot cas, un espai encantador. Si el nostre Ajuntament no estigués tan obsessionat pel totxo i pel metre quadrat edificable, jo proposaria que es preservés tot el conjunt i es convertís en un parc. Seria una cosa força insòlita, i que podria valdre molt la pena. Però com que sé que no me’n sortiré, em limito a demanar que es preservi, no només la xemeneia, sinó també tot l’edifici que li fa de base. Per favor, Ajuntament, no destruïu més vestigis de la nostra història! La nostra història és una història molt humil, i aquestes ruïnes en són un bon exemple, però aquest és precisament el nostre orgull!


Josep Lligadas Vendrell

ARRELS

 Els pares arribaren en tren a Barcelona,

del camp de l’Aragó, de les aigües de l’Ebre.

Volien deixar enrere la misèria, 

pujar dalt d’un tramvia, veure les Rambles,

anar al cinema, ser prop del mar…

però eren freds els dies de postguerra,

al barri fosc de Sant Antoni

en un pis petit de rellogats.

El pare feinejava amb roba blanca,

traginava pots, pinzells, i estris de pintura.

Pujava l’escala, la bastida del pintor de parets.

L’empresa era de l’oncle, hi confiava, 

i va signar els papers presentats.

Un dia, la bastida va trencar-se,

el cos va caure pel pati de l’escala,

la sang brollava per la cara i la llengua,

dins el crani, la resta dels estralls.

Els veïns cridaren l’ambulància,

el portaren a urgències de Sant Pau.

A l’hospital no troben el seu nom,

les dades laborals no el reconeixen.

L’oncle l’ha deixat a la intempèrie.

El pare cau en un silenci fred.

Hi ha un fil invisible de la història,

un atleta que corre en cada època

i no sempre va cap endavant,

que recorda les fites truncades,

les arrels i l’empremta del camí.

I jo escric aquests versos, sabedora

de l’origen precari en les arrels,

del dolor profund en l’ancoratge.

Un sentiment que no fineix 

en les mancances, la intimitat viscuda

és també la ferida múltiple d’un temps 

on pensar era sinònim de silenci,

i a les taules no es deixava res al plat.

Pare, podràs perdonar-me

per la por patida en aquells dies 

quan senties uns passos a l’escala

o veies el meu llit sense desfer?, 

per l’angúnia que no tornés a casa,

les teves nits sense dormir ...?

Volíem canviar el món en tots els mapes.

En indrets amagats, reunions secretes

fumàvem tabac negre, forjàvem plans ocults,

compartíem la tasca dels companys 

a les fàbriques o a la universitat.

En aquelles cites clandestines

ningú no sabia el nom de l’altre.

Resistir era l’acció d’un nom de guerra.

Pare, sé que vas patir molt,

que no vaig ser la filla que esperaves.

Ara que fa tant d’aquell estiu gelat,

voldria parlar amb tu, amb calidesa, 

del silenci comú i compartit,

del valor de la paraula en la memòria, 

de la veu del poble agermanada,

d’aquesta Europa cega i sorda

a l’èxode infernal dels refugiats.

De com el dolor rebut acaba retornant

al nucli imperfecte i vital de la família,

sura en l’arrogància de la joventut,

en la malaptesa de viure.

Un dia, la nostra edat ens sorprèn,

sistemàtics, els miralls i els papers oficials

conspiren per excloure’ns,

per fer-nos invisibles.

Són aliens al delit de la nostra levitat 

solcada amb solidesa interior.

Assumim estoicament la paradoxa,

el pensament i els somnis davallen esquerdats,

i recollim del present la trencadissa.

En aquest cicle obstinat,

acabem fallant als nostres.

Ignorants, perduts i sense paradís,

anem a les palpentes

vers el darrer significat,

potser tot intuint un bri de lucidesa:

estimar i ser estimats, pare.

 Lola Irún (Gavà)

Primer Premi XVI Concurs de Poesia 

“Espejo de Viladecans”

Els Nou Rals #somculturals 40 anys de la llibreria Els nou rals a Viladecans

Els nou rals fa 40 anys, va ser a finals de 1979 quan un jove estudiant universitari, en Jordi Vicente, va voler obrir una llibreria al delta del Llobregat, i va acabar obrint-la a Viladecans.

Per fer memòria, podeu recuperar l’entrevista a en Jordi Vicente publicada al Viladecans Punt de Trobada núm. 15 del 13 d’octubre de 2008. Mesos després d’aquesta entrevista, va arribar la crisi, que va culminar amb al tancament de la llibreria el juny del 2013. Tot i que es va fer una Cash mob, iniciativa solidària, recollida en el Viladecans Punt de Trobada núm. 65 de l’abril de 2013, i després d’un llarg procés d’un estiu, la llibreria Els nou rals es va re-formular, reinventar, es va reestructurar, i finalment es va reobrir el novembre del mateix any, i ho va fer en format de cooperativa de treball, apostant per l’economia social que representa: creure que unint forces els projectes es poden fer realitat.

Han passat sis anys des de la reobertura, i Els nou rals continua viu, veient com el consum va canviant i intentant anar-nos adequant a les demandes i necessitats dels nostres clients, amb gran esforç, treball constant i amb moltes ganes i il·lusió, apostant pel comerç que omple i dona vida i llum als carrers, i continuant apel·lant a comptar amb el suport de la ciutadania conscient, que aposta i dona valor al consum de proximitat, com un valor de model de construcció social, per donar vida al nostre poble i als carrers de la ciutat i que ens dona identitat com a col·lectiu que formem part d’un barri, d’un poble, d’una ciutat. 

I volent gratificar aquesta aposta, recompensant amb un treball professional i de qualitat, amb una gran selecció de novetats editorials, un fons seleccionat de novel·la en català i castellà i literatura infantil i juvenil, un pessic de joguina pedagògica, oferint tallers i xerrades a les escoles, millorant cada any l’espai de llibreria, aquest any amb una nova entrada i aparadors, i continuant oferint una dinamització cultural amb contacontes, xerrades, presentacions de llibres, tallers... per fer d’Els nou rals un centre de consum cultural. 

Per tot això, hem volgut celebrar aquest 40 anys, amb un munt de propostes culturals per a tots el públics, amb noms com Màrius Serra, Marc Pastor, Montse Barderi, Rafael Vallbona, Anna Fité, Aniol Florensa, un munt de contacontes, i cinc propostes de vermut musical, amb actuacions en directe de cantautors locals i de la comarca, tots els dissabtes de novembre i el 14 de desembre:

I per molts anys més!

Ricard Caba

20 de novembre, Dia Internacional dels Drets de l’Infant

El 1948 les Nacions Unides van aprovar la Declaració dels Drets Humans, document que ja contenia els drets de l’infant encara que no era ben palesa la seva rellevància.

Després d’una dècada, el 1959, l’Assemblea General de l’ONU, conscient de la importància que es mereixia la normativa infantil, va aprovar la Declaració dels Drets de l’Infant explicant amb deu principis els drets contemplats a la Declaració de 1948.

A Viladecans vàrem celebrar aquest aniversari a Can Palmer, organitzada per l`Ajuntament, associacions de veïns, Creu Roja i altres entitats. Els jocs, la música i els entreteniments per a la mainada no hi varen faltar, i tampoc el públic que omplia la plaça. 

Inaugurat l’acte pel nostre Alcalde, varen seguir els parlaments de nens i nenes llegint alguns dels Drets dels infants. Moment emotiu, molts d’ells ben segur que mai no havien tingut un micròfon entre les mans i s’emocionaven. Acabats els parlaments tothom va poder jugar, saltar, ballar i berenar. Una xocolatada hi va posar la cirereta.

Aquests Drets han de servir perquè totes les nenes i nens creixin en un ambient de pau i alegria, degudament protegits.

Els més importants: Dret a la vida; Dret al joc; Dret a donar les seves opinions; Dret a tenir una família; Dret a la diversió; Dret a la salut; Dret a la protecció contra el treball infantil; Dret a un nom i una nacionalitat; Dret a gaudir i conèixer la cultura; Dret a l’alimentació; Dret a viure amb harmonia; Dret a l`educació.

Actualment hi ha 191 països que han ratificat la Convenció. El món entén o hauria d’entendre que el més important és protegir al col·lectiu més innocent de la societat, la nostra mainada.

Montse Pastor i Pujadó

I ara, Can Sellarès

El gener de 2015 l’equip de govern de Viladecans va aprovar la modificació puntual del Pla General Metropolità (MPPGM) a l’illa delimitada per les avingudes de Gavà, Riera de Sant Llorenç, Mil·lenari i Doctor Fleming. Incloïa dos plans de millora urbana (PMU), un a Can Sellarès i l’altre a Can Palmer, i fins a nou polígons d’actuació (PA). La diferència entre PMU i PA és que els primers requereixen més tràmits urbanístics perquè van associats a nova construcció. En els PA que ens ocupen es pretén fer més permeable l’espai desocupat per les edificacions de Can Palmer, és a dir, eliminar les construccions que hi ha entre els blocs i traslladar els locals existents a altres ubicacions. En el PMU de Can Palmer es vol reorganitzar l’espai ocupat per l’antiga escola Fleming, configurant un zona central d’uns 30 metres d’amplada i 300 de longitud, amb una plaça central, nous habitatges, redistribuir els locals... Tot això encara està per desenvolupar. En canvi, el PMU de Can Sellarès ja està en tràmit, de fet el 25 de novembre va acabar el període d’exposició pública i des d’ERC vam presentar al·legacions. Hem fet una esmena a la totalitat on demanem aturar el projecte i repensar-lo durant el 2020. 

El primer que ha de quedar molt clar és que el 99,5% dels terrenys ocupats pel PMU de Can Sellarès són públics, se’ls reparteixen els ajuntaments de Gavà i Viladecans; per tant, només cal voluntat política per reconduir el projecte. Què preveu tal com està redactat? Destrucció de la piscina descoberta en desús des de 2010, adeu a la pista de bàsquet, la pista polivalent i els dos camps de futbol de terra, i construcció d’un camp de futbol, una pista de petanca, una sala esportiva de 200 m2 i la cirera del pastís, 238 (!) nous habitatges. En concret, set blocs de pisos: un de nou plantes, tres de sis plantes, dos de cinc plantes i un de tres plantes disposats a la banda de la riera i a l’extrem nord-est de l’àmbit. Dels 238 habitatges, 107 són per al mercat lliure i la resta protegits en diferents restriccions: 83 per al règim menys restrictiu, és a dir, habitatge protegit amb preu concertat (molt semblant als preus del mercat lliure), 36 en règim general i 12 en règim especial. 

Des del nostre grup municipal considerem que no necessitem més pisos a Viladecans i menys en terrenys majoritàriament públics. Recordem que ens esperen els 2.900 pisos del Pla de Llevant, els 1.200 del Polígon Industrial Centre, els de l’antic Poliesportiu Municipal del Centre, els 1.600 de la reorganització de la factoria Roca… En uns anys ens plantarem amb més de 5.700 habitatges nous sense comptar amb els serveis ni els accessos preparats per a un augment tan substantiu de la població. Què tenim, un ajuntament o una promotora immobiliària a la Torre Modolell? 

El que sí que necessitem en canvi són equipaments i donar la importància que es mereix a la masia de Can Sellarès, bé cultural d’interès local des d’aquest mateix 2019, no encaixonar-la com es vol ara. També perdem gran part de zona verda com es pot apreciar en la imatge on es mostra la comparativa entre l’actualitat i com quedarà l’entorn un cop desenvolupat el projecte. En el mapa del PMU en blau es representen els nous habitatges, blau fort el bloc més alt i claret el més baix, ubicat al nord-est. Els equipaments nous van en taronja i també es representen les zones amb simbologia.

En la redacció prèvia al MPPGM l’equip de govern es va reunir amb les associacions de veïns per explicar el projecte transformador i la Llei de Barris a Ponent i van signar un conveni on, per exemple, es sol·licitava l’eliminació d’alguns edificis i així ho van fer. Però també es demanava concretar la transformació de l’equipament mancomunat de Can Sellarès i això no s’ha concretat. Creiem que, tot i ser positives les reunions prèvies, cal continuar amb les explicacions quan es presenta el PMU, els veïns i de fet la ciutadania en general han de saber com es transformarà el barri abans de que entrin les màquines. No ens van acceptar ampliar el termini d’al·legacions per poder-ho explicar als veïns i que poguessin dir-hi la seva. El passat 30 de novembre ho vam fer nosaltres des del grup municipal d’ERC. Els veïnat sol·licita molts més equipaments en sòl públic. Per tant, comencem nou mandat igual que quatre anys enrere, amb un nou meló urbanístic damunt la taula. No ens vam quedar de braços creuats amb la reforma del Polígon Centre i tampoc no ho farem ara. Depèn de la força i la decisió dels afectats aturar aquesta “millora” que amenaça la qualitat de vida dels barris de Ponent. 

Myriam Moysset 

El feminisme de Najat El Hachmi. Val més que no ens fiquem en aquest jardí.

 

Najat El Hachmi (Nador, 1979) no és una dona musulmana feminista. És feminista i prou, sense matisos, amb tot el significat del terme. De fet, ja ni tan sols és musulmana perquè, en paraules seves, no va aconseguir conciliar els seus anhels vitals amb la seva identitat musulmana. La controvèrsia sobre si es pot encabir el feminisme dins de la religió (totes les religions) està servida —conec dones sincerament feministes i profundament cristianes— però no podem negar que els arguments de la Najat per refutar-ho són sòlids, fruit d’un llarg i dolorós procés de creixement personal i d’una reflexió intensa. 

El feminisme de la Najat no és mainstream i genera recels fins i tot entre les feministes occidentals d’esquerres, que en nom de la tolerància i del bonisme no ens posicionem en la seva lluita. Tanmateix, Najat El Hachmi té clar quin és el seu compromís: defensar la igualtat entre homes i dones i això passa, en efecte, per denunciar el patriarcat que, segons ella, és inherent a la religió musulmana. 

De tot això en vam parlar fa uns dies, aprofitant la publicació del seu primer assaig Sempre han parlat per nosaltres (2019, Edicions 62). La sala d’actes de la Biblioteca era plena de gom a gom, majoritàriament de dones, sí, però també hi havia un bon grapat d’homes. El temps es va fer curt per preguntar, reflexionar i debatre sobre tots els temes que l’autora anava posant sobre la taula, alguns d’ells força objectables a priori. 

El “nosaltres” del títol de l’obra fa referència a les filles de famílies musulmanes que aspiren a la igualtat com qualsevol altra dona, sense cap mena de condició, i que defensen el feminisme laic. Per Najat El Hachmi, la necessitat d’escriure aquest llibre va néixer en veure com encara ara, trenta anys després de la primera onada migratòria marroquina, dones joves de famílies musulmanes estan vivint coses molt semblants a les que ella va viure, i rebent unes càrregues i pressions indecents que provenen de fronts diversos: de la família, del fonamentalisme que s’ha instal·lat a les mesquites i oratoris d’occident i, més recentment, d’algunes dones activistes musulmanes que neguen que el masclisme existeix a l’islam. 

Segons l’autora, aquest corrent feminista islàmic que sembla que ha començat a alçar la veu en el marc del moviment global és fal·laç i perillós, ja que defensa que l’islam en ell mateix no és masclista, sinó que han estat les interpretacions patriarcals les que l’han convertit en masclista. Per El Hachmi aquesta és un afirmació com a poc arriscada, perquè voldria dir que la religió islàmica fa 1.400 que s’interpreta malament. En aquest sentit, les feministes àrabs construeixen el seu feminisme des de la religió, i aquesta, avui dia, està majoritàriament dominada pel fort capitalisme islamista dels països del Golf. 

“En el context actual de les comunitats islàmiques a occident, si tu, com a dona, no defenses aquests mandats fonamentalistes és perquè estàs sent col·lonitzada per les idees de les feministes d’occident. El problema, doncs, ja no és el patriarcat sinó la dona blanca occidental”. 

“En conseqüència, a les dones musulmanes feministes ens diuen que callem per no fomentar el racisme, i que hem de buscar un altre feminisme, el feminisme islàmic, que limita el nostre marge de llibertat a la revisió de l’Alcorà. Si no som com elles, quedem fora”.

Fa dècades que convivim amb musulmanes i musulmans. Són els nostres veïns i veïnes, portem els fills a la mateixa escola i comprem a les mateixes botigues, però ens desconeixem absolutament. Les declaracions de la Najat són dures i des d’alguns àmbits se l’ha titllada d’islamòfoba. Estic segura que no ho és, d’islamòfoba, tot i que em costa entendre algunes parts del seu discurs. El que no li puc rebatre és la manca d’implicació de les dones occidentals en la seva lluita, el “val més que no ens fiquem en aquest jardí”. La Najat no vol representar ningú, cap col·lectiu de dones, tan sols vol batallar per l’únic feminisme que coneix, el que lluita perquè les dones siguin humans de ple dret, i amb això totes hauríem d’estar-hi d’acord.

Vanessa Rodríguez

Vull un scalèxtric

                                           

Estimats Reis d’Orient,

Aquest any m’he portat molt bé, i per això vull que em porteu d’una vegada l’scalèxtric que fa tants anys que us demano. Sé que soc una nena, però m’agraden molt els cotxes i vull un scalèxtric, i que vingui amb molts cotxes de tots els colors del món i també un dels cotxes podria portar unes rodonetes pintades als costats.

També vull que em porteu una nina, d’aquelles grans per portar en un cotxet. Però una nina que porti un vestit de color verd. Digueu als amos de les fàbriques de joguines que no facin la roba blava o rosa, perquè jo vull una nina amb la roba de color verd! Ah, i porteu-me el cotxet també, que no en tinc cap encara.

Vull moltes més coses perquè he estat molt bona... em podríeu portar alguns contes? També m’agraden els que són per pintar. L’altre dia la mama ens va dur a la botiga de joguines perquè agaféssim idees per escriure-us la carta. Però no entenc per què el meu germà havia d’anar a un lloc i jo a un altre, així no podrem jugar mai junts.

I per això us demano que li porteu una nina i un cotxet com els meus. Així podrem anar a passejar junts i també farem alguna carrera. La seva nina que porti la roba de color… groc! El groc és el seu color preferit! El blau no!

La meva amiga Carla diu que no puc jugar amb un scalèxtric perquè soc una nena, però a mi m’agraden els cotxes. Sisplau, porteu-me un scalèxtric, sisplau. I també una nina per posar-la en un cotxet i al meu germà una altra nina, sisplau.

I ja està! Vull jugar amb el meu germà, però com que ell és un nen i jo sóc una nena, és complicat, sabeu? Perquè jo he de jugar amb nines i ell amb cotxes i no entenc per què, si ens ho passem millor jugant junts a qualsevol cosa.

Espero que m’ho porteu tot! Gràcies!

Blanca

Assemblea Feminista VDK

Color sota sospita

Vigila, perquè si tens un color de pell un pèl més fosc del compte (¿quin és aquest “compte”? ens preguntem) t’arrisques a haver d’ensenyar la teva documentació dia sí i dia també a les autoritats, tant si ve al cas com si no. Tinguis la nacionalitat que tinguis i parlis la llengua que parlis.

Vigila, perquè si tens aquest plus acolorit, pots trobar moltes pegues per llogar un pis, per compartir aula amb altres, o per assolir una feina digna d’aquest nom.

La desconfiança en l’altre, el prejudici, l’etiqueta social, sovint esdevenen un recurs fàcil, en moments de crisi com l’actual i davant la complexitat de la realitat, per convertir el veí o la veïna en boc expiatori. És un dels motius, sens dubte, del creixement del racisme entre nosaltres. 

Però quan aquesta desconfiança es manifesta per part de les institucions, amb el pretext de l’increment del terrorisme i de la inseguretat, les conseqüències són encara més nefastes. En primer lloc perquè els drets humans passen a un perillós segon terme i la por justifica actituds arbitràries des del poder; en segon lloc perquè quan la policia fa visible una actuació discriminatòria, molta gent pensa que s’ha aixecat la veda per fer el mateix; i en tercer lloc perquè els homes i dones que són tractats com a ciutadans de segona difícilment deixaran de viure el nostre sistema democràtic com un greuge arbitrari i allò tan difícil com és la cohesió social saltarà pels aires. Tenint en compte, és clar, que la tasca policial de debò deu circular per altres paràmetres més discrets i més eficaços. I que l’aspecte dels delinqüents i dels terroristes de debò probablement passa molt més desapercebut.

Dèiem això a la redacció tot comentant la situació d’algunes persones que coneixem, que se senten permanentment sota sospita perquè són assetjades per la policia senzillament perquè semblen estrangeres, encara que no ho siguin (i què, si ho són!). Ara que vindran els reis, un de groc, un de grec i un de negre, com diu la cançó, farem bé de recordar que el bon veïnatge es construeix des de la solidaritat i no des de la desconfiança.

Els treballadors de Metron en defensa del conveni laboral

 


L’any 1917, al carrer Torrent de l’Olla, al barri de Gràcia de Barcelona, va néixer l’empresa S.A.E. METRON. La empresa va créixer i va arribar amb el temps a quasi 500 treballadors i va haver d’ampliar les seves instal·lacions de Barcelona. Així, el 27 de gener de 1961, es va inaugurar la fàbrica de Viladecans.

Des de l’any 1978 fins al 1982 van ser nombroses les manifestacions dels seus treballadors per les millores en els convenis laborals. 

L’any 1987, la multinacional suïssa BROWN BOVERI va comprar el 100% de l’empresa i, l’any 1988, aquesta es va fusionar amb una altra multinacional. A partir d’aquest moment l’empresa passa a anomenar-se ABB Metron i, més tard, Asea Brown Boveri, S. A.

L’any 2001 la fabrica va traslladar l’activitat a la veïna població de Gavà on va ser-hi fins l’any 2013. Després es van traslladar a Sant Quirze del Vallès. 

Jaume Muns

Tord comú (Turdus philomelos). Espai Natural Remolar-Filipines. 26 d’octubre de 2019

Estat de conservació a Catalunya: Preocupació menor. Té el pit blanc cremós amb taques negres en forma de “v” invertida, amb els laterals de color taronja clar, el cap i esquena marró terrós. La gran part dels tords que es veuen durant els mesos d’octubre i novembre són migrants dirigint-se cap al sud d’Espanya i nord d’Àfrica. S'alimenta principalment d'invertebrats, a la tardor i hivern la seva dieta es fa més vegetariana i inclou fruites, baies i llavors de tot tipus. Tradicionalment molt apreciada per al consum humà va patir una gran pressió cinegètica en el passat. Gràcies al fet que la seva caça és molt menys habitual unit amb la prohibició de diferents arts de captura (lliga, trampa), l'espècie s'ha pogut recuperar.

Eio Ramon

EL TOT DE TU

Company, em fas sentir la placidesa 

d’un mar enfuriat dintre de mi, 

el meu cos embolcalles amb dolcesa

per seguir-te a les palpentes pel camí. 

Amant, tu em fas sentir el més gran plaer, 

d’assaborir la vida amb alegria,

de gaudir de l’intens moment; perquè

de passió i amor és nostre dia. 

Amic, mercès per tota la franquesa 

quan necessito el mots que em dius sols tu, 

que m’emplenes el cos de fortalesa, 

quan parlar vull i mai no tinc ningú. 

Enamorat, amor incandescent, 

que amb tendresa sublim pugem al cel; 

i amb el teu cor tan ple de sentiment,

esdevenir podrem al nostre estel.

No arribarà aquell dia de l’absència, 

res no em farà que oblidi aquell instant,

i tot serà la nostra confidència. 

Company, Amant, Amic, Enamorat.

Nati Regàs

Canto a la madre de familia. Ángela Figuera Aymerich (1932-1984) - El indulto. Emilia Pardo Bazán (1851-1921)

 Canto a la madre de familia. Ángela Figuera Aymerich (1932-1984)

Una mujer de su casa la pobre, 

Tan gris por todos lados, 

Tan oveja por dentro

Aunque suela gritar con los chiquillos.

Canto a sus manos suaves de lejía

Los lunes y los martes, 

Los miércoles y jueves picadas por la aguja,

Quemadas cada viernes por la plancha, 

Ungidas por el ajo y la cebolla. 

(El sábado es un día extraordinario:

Limpieza de cocina, compra doble,

Y hacia las seis, barniz sobre las uñas

Para salir a un cine baratito

Del brazo de su esposo).

Canto a la madre de familia 

A las ocho de la mañana 

Distribuyendo cautamente

La leche azul del desayuno 

En los tazones de asa rota.

(Para Juanito que tanto crece

Hay que poner la mejor parte).

Canto a la madre de familia

Que era tan linda hace quince años,

Que ahora se ríe (un poco triste)

Con los consejos de belleza.

(Dedique usted todos los días 

Un cuarto de hora a su cabello).

Canto a la madre de familia 

Que suma y suma equivocándose, 

Cincuenta y siete y llevo cinco…

Porque se han ido veinte duros 

Y sin pagar al carbonero.

Canto a la madre de familia 

Que al acostarse por la noche

Nunca termina su rosario.

(Lolita sigue tan flacucha, 

Juanito tuvo malas notas, 

El nene va lo que se dice 

Con el culito al aire).

Canto a la madre de familia

Cuando se duerme tan cansada

Que un ángel blanco y bondadoso

Baja en secreto y la conforta. 


El indulto. Emilia Pardo Bazán (1851-1921)

“Nadie había olvidado tampoco la lúgubre tarde en que la vieja fue asesinada, encontrándose hecha astillas la tapa del arcón donde guardaba sus caudales y ciertos pendientes y brincos de oro; nadie, tampoco el horror que infundió en el público la nueva de que el ladrón y asesino no era otro que el marido de Antonia (yerno)……

¡Veinte años de cadena! En veinte años –pensaba ella para sus adentros–, él se puede morir o me puedo morir yo, y de aquí allá, falta mucho todavía”

Así que Antonia supo que había recaído indulto en su esposo, no pronunció palabra, y la vieron las vecinas sentada en el umbral de la puerta, con las manos cruzadas, la cabeza caída sobre el pecho, mientras el niño, alzando su cara triste de criatura enfermiza, gimoteaba…

Cuando Antonia volvió de la consulta (del abogado), más pálida que de costumbre, de cada tenducho y de cada cuarto bajo salían mujeres a pelo a preguntarle noticias, y se oían exclamaciones de horror. ¡La Ley, en vez de protegerla, obligaba a la hija de la víctima a vivir bajo el mismo techo, maritalmente, con el asesino!

Era él (…) –¡Mal contabas conmigo ahora!– murmuró con acento ronco, pero tranquilo; y al sonido de aquella voz, donde Antonia creía oír vibrar aún las maldiciones y las amenazas de muerte, la pobre mujer, como desencantada, despertó, exhaló un “¡ay!” agudísimo, y cogiendo a su hijo en brazos, echó a correr hacia la puerta. El hombre se interpuso –¡Eh, chst! ¿Adónde vamos, patrona? –silabeó con su ironía de presidiario–. ¿A alborotar el barrio a estas horas?

–Voy a acostar el pequeño– contestó ella sin saber lo que decía; y refugiose en la habitación contigua, llevando a su hijo en brazos. De seguro que el asesino no entraría allí. ¿Cómo había de tener valor para tanto? Era la habitación en que había cometido el crimen, el cuarto de su madre. (…) Creyéndose en salvo, empezaba a desnudar al niño, que ahora se atrevía a sollozar más fuerte, apoyado en su seno; pero se abrió la puerta y entró el presidiario…

Incorporose el marido, y extendiendo las manos, mostró querer saltar de la cama al suelo. Mas ya Antonia, con la docilidad fatalista de la esclava, empezaba a desnudarse. Sus dedos apresurados rompían las cintas, arrancaban violentamente los corchetes, desgarraban las enaguas. En un rincón del cuarto se oían los ahogados sollozos del niño.

Y el niño fue quien, gritando desesperadamente, llamó al amanecer a las vecinas, que encontraron a Antonia en la cama, extendida, como muerta. El médico vino aprisa, y declaró que vivía, y la sangró, y no logró sacarle gota de sangre. Falleció a las veinticuatro horas, de muerte natural, pues no tenía lesión alguna. El niño aseguraba que el hombre que había pasado allí la noche la llamó muchas veces al levantarse, y viendo que no respondía, echó a correr como un loco.

divendres, 15 de novembre del 2019

1976, Església de Sant Andreu del Palomar


Un any després de la mort de Franco i després de gairebé 40 anys de dictadura,  es va produir un moviment social a Catalunya reclamant  l’amnistia pels presos polítics i el retorn dels exiliats. Entre d’altres actes, l’any 1976  l’església de Sant Andreu del Palomar a Barcelona va ser escenari d’un tancament  i vaga de fam de persones properes a  Xirinacs i al moviment de la marxa de la llibertat que  va recórrer pobles de Catalunya i va tenir una forta repressió policial.


Jaume Muns

Tallareta cuallarga (Sylvia undata). Pineda de la Murtra, 27 d’octubre de 2019

Resident nidificant arreu de Catalunya. Escàs al Delta. Té el dors gris pissarrós i les parts inferiors d'una tonalitat vinosa amb motes blanques a la gola, l'anell ocular vermellós i les potes ataronjades. Viu en àrees de matoll i boscos oberts. S'alimenta gairebé exclusivament d'invertebrats tot i que a la tardor i a l'hivern pot consumir petits fruits i llavors. No es considera una espècie amenaçada.

Eio Ramon

Blanca de Centelles, la darrera castlana d’Eramprunyà

El passat 19 d’octubre va tenir lloc la XII Trobada d’Estudiosos i Centres d’estudis d’Eramprunyà a Sant Boi de Llobregat. Us presentem, a continuació, un breu resum de la ponència que hi vam presentar.  

Blanca de Centelles fou la darrera castlana d’Eramprunyà, és a dir, l’última després que l’any 1337 vengués la castlania a Pere Marc el Prohom pel preu de 141.000 sous de moneda de Barcelona. Aquesta dona, pertanyent a la baixa noblesa catalana, fou filla de Bernat de Centelles, castlà de Sitges, i de Saurina de Terrassa, senyora de Vallparadís i castlana de Terrassa i Eramprunyà. A la mort de la seva mare, l’any 1298, Blanca de Centelles va heretar les seves possessions, tot i que fou el seu pare, Bernat de Centelles, qui es va ocupar d’administrar tots els seus dominis, tal com havia fet d’ençà del seu matrimoni amb Saurina de Terrassa l’any 1273. 

L’any 1304 es va casar amb Guillem Galceran de Serrallonga, senyor de Cabrenys, raó per la qual va establir la seva residència principal al castell d’Hostoles, propietat de la família del seu marit. Un temps més tard, l’any 1312, va contraure noves núpcies amb Guillem de Calders, senyor de Calders, de qui va enviudar el 1330.

L’any 1313 Blanca de Centelles va iniciar un viatge fins a terres del Sacre Imperi Romano-Germànic com a dama de companyia d’Elisabet d’Aragó, filla de Jaume II i de Blanca d’Anjou, amb motiu del matrimoni de la dita infanta amb el duc d’Àustria, Frederic el Bell. La seva estada a la cort austríaca no es va produir en les millors circumstàncies, ja que Frederic estava en guerra amb el seu cosí Lluís de Baviera pel control de l’imperi, que va quedar dividit en dos bàndols. Les conseqüències d’aquest conflicte van ser nefastes per a la infanta Elisabet i el seu seguici, ja que es van veure immersos en grans dificultats econòmiques, fins al punt que la majoria dels seus acompanyants van haver tornar cap a Catalunya, a excepció de Blanca de Centelles i de l’escrivent Bonanat Cardona. Blanca de Centelles es va quedar a disgust a Àustria, perquè es va veure privada dels seus propis servents i, a més, va haver d’ocupar-se personalment del servei d’Elisabet, sense cap tipus de remuneració a canvi. Però, sobretot, perquè temia morir a Àustria, lluny dels seus fills. Tot i el seu malestar, Blanca  de Centelles va assegurar al rei Jaume II que no marxaria del costat d’Elisabet sense la seva autorització.

Un temps més tard, cap a l’any 1318, la tornem a documentar en terres catalanes. L’any 1319, va tenir lloc la mort del seu pare, moment a partir del qual es va convertir, finalment, de forma efectiva, en senyora de totes les possessions que havia heretat de la seva mare,  a les quals va afegir la castlania de Sitges. Malgrat tot, i especialment un cop viuda del seu segon marit, va establir la seva residència a la casa que tenia a la plaça de Santa Anna de Barcelona, des de la qual administrava els seus dominis. Tanmateix, els conflictes amb els senyors eminents de les castlanies que posseïa van obligar-la a vendre els seus drets sobre Sitges (1320) i Eramprunyà (1337).

L’any 1344 Blanca de Centelles va cedir la seva casa de Vallparadís als cartoixans d’Escaladei i de Sant Pol de Maresme, perquè hi fundessin un monestir, amb la condició que el posessin sota el patronatge de sant Jaume. En morir Blanca de Centelles sense descendència l’any 1348, els cartoixans de Sant Jaume de Vallparadís es van convertir en els seus hereus universals.  D’aquesta manera, es va trencar la continuïtat del seu llinatge, els Terrassa, i també del seu patrimoni, tot i que ja havia quedat força disminuït amb la venda de les castlanies. Pel que fa a la casa de Vallparadís, els cartoixans van romandre en aquest lloc fins el 1413, moment en què la comunitat es va traslladar a Montalegre, al Maresme, on actualment encara perviu.

1. El castlà o castlana era, a l’Edat Mitjana, la persona encarregada del govern, la defensa i la jurisdicció d’un castell i el seu terme, en domini útil i possessió immediata, en nom del seu senyor o del sobirà amb obligació de defensar-lo.

Mireia Comas Via

Un esforç de contenció

És el que hauríem de fer tots plegats. A mi de vegades em surt, de vegades, no. Però crec que és el que tocaria en la situació que vivim a Catalunya. En tot l’espectre dels partidaris de la independència i dels que no en som, hi ha moltes matisacions, molta trencadissa, i molts motius, sovint contradictoris, per a la indignació. Però faríem bé de comptar fins a 10, de contrastar informacions i de contemplar-les amb prudència (les notícies falses o esbiaixades arrasen no només a les xarxes, també als mitjans més convencionals com diaris, ràdios i televisions).  Jo, que soc molt vehement, sé per experiència que quan has insultat algú, per molt que te’n penedeixis, alguna cosa s’ha trencat que costa molt de reconstruir.

Un punt de referència en tot això va ser la vinguda, per exemple, de Pedro Sánchez a Viladecans, en la precampanya electoral. Allà, una font tan fiable com la Laia Muns (que em mereix tota la confiança) ens oferia en una gravació de video, una molt tèrbola actuació policial que sembla que ha acabat al jutjat. Simultàniament una amiga que va anar al míting socialista m’explicava la mala estona que va passar quan l’escridassaven (els seus veïns!) en entrar al Cúbic. Em va agradar la imatge que vaig veure al Periódico, on un altre amic ensenyava una pancarta reivindicativa amb el missatge “Sit and Talk” sense violentar ningú. 

Crec que les tres coses, segurament d’opcions polítiques molt diverses, estan bé: objectivar una mala actuació policial i tenir el valor de denunciar-la; fer ús de la pròpia llibertat i significar-se en un acte polític que a molta gent li pot ser summament antipàtic i malgrat les escridassades. Dir el que es vol dir sense agredir ni físicament ni verbalment ningú. Ara bé, això del “sit & talk”, del seure i parlar, també estaria bé que a més a més dels polítics de dalt de tot ho féssim la gent normal. Potser haurem d’aprendre tècniques de mediació que ens puguin ajudar. Però ho hauríem d’intentar. La indignació ja la tenim, ara, com que ja som grandets, toca l’entesa en allò en què ens puguem entendre.

La situació és dura: gent a la presó (i previsiblement la desproporció jurídica del procés s’aplicarà a d’altres persones), precarietat general que comporta una desigualtat brutal, extrema dreta, clima en combustió, immigrants i refugiats maltractats i en l’ull de l’huracà, professionals de la salut i de l’ensenyament esgotats, pensionistes en risc de deixar de ser-ho i polítics que no estan per la feina. La responsabilitat també és nostra. Sense un mínim de cohesió social, tot això serà difícil de manegar. No ens deixem dividir. Parlem. Proposem. Treballem en conjunt. 

Mercè Solé

El que Caviga significa per a mi

 

Text llegit en els actes de celebració del 15 aniversari del Centre Ocupacional Caviga.

Bon dia. A continuació llegiré un escrit que he fet sobre què significa per a mi Caviga.

Caviga és un centre ocupacional que pot presumir d’activitats, com ara futbol, hip-hop o teatre. També realitzem feines per empreses, fem peces per Roca, encens i d’altres manipulats.

Al nostre centre hi ha persones de diferents orígens. Gent del Marroc, l’Argentina, Bolívia, l’Uruguai i el Pakistan. D’aquí som 94, un cóctel, una gran família però molt ben avinguda, això sí.

Per mi Caviga és un lloc de refugi en el qual sento alegria. Tinc molts amics com ara la Mònica, l’Antònia, el Leo, la Marta, l’Ernesto o l’Antonio.

Vull deixar ben clar que les persones amb discapacitat tenim valors. Som persones humanes que donem el do de pit, sabem estimar i gràcies a això ens paguen amb la mateixa moneda.

I parlant de discapacitat, aquí al taller hi ha una mini-auca o cartell que explica els nostres drets, perquè en el fons tots estem capacitats per fer i per viure!

Jordi Lligadas

Amb C de Caviga


Aquesta és la primera impressió que es té quan s’arriba a Caviga, un equipament per a persones amb discapacitat funcional (no sé si he encertat la denominació, perquè canvia cada dos per tres) que acaba de complir 15 anys. Per celebrar-ho han remodelat l’espai i una gran C, ben vermella, et dona la benvinguda quan hi arribes, a tocar de Can Calderón.

Vaig escrivint i m’adono que he fet un inici molt fred. Caviga és un gran, grandíssim equipament que fa servei a veïns i veïnes del delta: des de Viladecans fins a Castelldefels, que compta amb gairebé un centenar de molt entusiastes usuaris (aquí tampoc no sé què cal posar: usuaris? clients? Cap d’aquestes paraules no m’agrada!) que estan disposats a treballar en el millor sentit de la paraula per desenvolupar cada dia més totes les seves habilitats i possibilitats. Això, que dit així sembla tan senzill, és potser el que ens convindria a tots plegats. A Caviga hi ha qui fa teatre, qui aprèn a relaxar-se, qui fa esport, qui rega i espurga les plantes, qui prepara l’esmorzar, qui escriu, qui llegeix, qui fa anar els ordinadors, qui pinta i qui dibuixa, qui fa videos, qui cus, qui xerra, qui aprèn qüestions bàsiques, des d’entendre allò que es llegeix a relacionar-se educadament amb els altres (ja es veu que molts polítics no han tingut el privilegi d’anar a aquesta mena de “Eton college” que és Caviga). Hi ha qui treballa a dins (i fa molta feina) i qui es prepara per treballar a fora (en dura competència en un món laboral que cada dia és més excloent amb tothom). Aquests nois i noies, homes i dones des dels 16 als 65 anys, tan aviat et preparen els premis del Carnestoltes de Gavà com els sabons per repartir el dia del teu casament, com les roses de Sant Jordi. Si mai heu de fer un regalet d’aquesta mena, allà en trobareu de preciosos i a bon preu. Tots ells són ben coneguts de molts nens i nenes de les escoles de la nostra ciutat que han après d’ells a fer roses o sabons, i ben coneguts també dels aficionats al teatre i al cinema, per les seves memorables intervencions al Teatre Al Carrer i al Festival de Cinema Fantàstic de Sitges.

Tot això no seria possible sense la Fundació Caviga, a l’abric del Consell Comarcal del Baix Llobregat i, naturalment, sense uns professionals que, per variar, tampoc no sé com anomenar, perquè el cert és que fan la seva feina de forma excel·lent. 

Llàstima que molts d’aquests nois i noies, quan ja no poden comptar amb el suport de la seva família, i necessiten viure en una llar o espai residencial, hagin de marxar de Viladecans a llocs distants perquè una població de 65.000 habitants no disposa de cap plaça. Llàstima que les valoracions tècniques de la Generalitat sovint no acaben de correspondre al seu estat real perquè així les administracions públiques (novament la Gene) poden escaquejar-se de donar-los el servei que els pertoca. Però, siguem positius, Caviga és un gran regal per a tots, que funciona esplèndidament i que esdevé un suport inestimable per a les persones amb alguna mena de discapacitat i les seves famílies.  

Mercè Solé

Maria Bernades Guardiola, llevadora

Resum de la Comunicació presentada a la XII Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis de l’Eramprunyà, sota el títol “Les dones de l’Eramprunyà: passat i present”, celebrada el 19.10.2019 a Sant Boi de Llobregat.

La Maria Bernades Guardiola va ser una dona de caràcter i empenta, capaç de superar els entrebancs que la societat de la seva època posava a les dones perquè poguessin triar què volien ser i com volien viure personalment i professionalment. 

La Maria, filla gran d’un fuster i d’una mestressa de casa, va néixer a Tàrrega el 3 de juliol de 1900. De jove tingué el somni de ser llevadora i demanà permís al seu pare per a poder estudiar. Malgrat que a l’època no era normal que una noia, que a més no era de casa bona, estudiés una carrera universitària, la Maria es traslladà a Barcelona i estudià Obstetrícia. Acabaria primera de la seva promoció, l’any 1923.   

Mentre esperava plaça a l’Hospital Clínic s’assabentà que Viladecans buscava llevadora i presentà candidatura. Va venir a viure a Viladecans el 13 de desembre de 1926. Arribà a Viladecans sola i soltera i un any després es casà amb el viladecanenc Isidre Solina Bosch, que tenia un taller de fer carros. El matrimoni condicionava completament la vida de les dones, però la Maria sempre va tenir molt clara la seva vocació i li va dir al seu marit: “No he estudiat per quedar-me a casa, vull fer la meva feina. Amb les propines que guanyi pagaré algú perquè faci les feines de casa que jo no pugi fer”.

La parella s’instal·là a la carretera de Barcelona on viurien un desgraciat incident. Els van entrar a robar i van emportar-se l’únic que van trobar: les restes d’un pernil. El lladre, que era de Viladecans, ferí el matrimoni i marxà donant-los per morts; fugí al cementiri i amagat dintre d’un nínxol va menjar-se el poc que quedava del pernil. Sortosament, només van quedar molt mal ferits i amb el temps es van curar, encara que van patir seqüeles. La Maria, per culpa dels cops al cap que rebé mai no va recuperar del tot el cabell i va dur perruca la resta de la seva vida. Unes mesos més tard, després d’haver assaltat altra gent del poble, van trobar i detenir el lladre.

Al gener de 1927, tot just un mes després d’instal·lar-se a Viladecans, la Maria va ajudar a néixer al primer dels viladecanencs dels molts que ajudaria durant els gairebé cinquanta anys que va exercir la seva professió. Fer de llevadora als anys trenta, quaranta, cinquanta en un poble petit, amb pocs equipaments i per a una població, en general, amb escassos recursos econòmics, significava atendre parts, si calia, sota els ponts o a ple sol, arribar fins a casa de la  partera damunt del carro dels fems, perquè no hi havia altre mitjà, o del tractor, perquè la neu en dificultava l’accés.

Un cop, va ser requerida per atendre un part a l’aire lliure al fons del torrent de “la Punyalada”. Plovia a bots i barrals. La partera sobre d’un matalàs tot moll i la llevadora asseguda sobre una galleda girada, protegides amb un paraigua, van portar una criatura al món. Això sí, el refredat de la llevadora i la partera van durar uns quants dies. En una altra ocasió, el pare de la criatura l’amenaçà de mort si el part no anava bé. També la ignorància de la gent li va fer males passades, com quan va assistir una dona que no reaccionava a les seves indicacions perquè la família li havia donat a beure un quart de litre de rom per tranquil·litzar-la mentre ella arribava.

La Maria es va jubilar als 69 anys. Va morir, amb 100 anys, a Viladecans l’11 de desembre de 2000.

Va rebre, en vida, uns quants homenatges i reconeixements. L’any 1971 el Col·legi de Llevadores de Barcelona va lliurar-li la Cigonya de Plata pels seus cinquanta anys de llevadora. Posteriorment, l’ajuntament de Viladecans es va adherir a l’esmentat homenatge i més endavant li va lliurar una placa pels seus anys de feina a Viladecans. Ja pòstumament, per acord municipal del 27 de febrer de 2003, es va posar el seu nom al C.A.P. número 2 de Viladecans i el 2017 l’ajuntament de Tàrrega la va incloure en el programa de reconeixement de dones targarines destacades amb un documental, l’edició d’uns contes infantils i una exposició, presentats tots ells a Tàrrega i també a Barcelona a l’Institut Català de la Dona. 

 Vicenç Castelló Solina,

net de Maria Bernades Guardiola