ARRELS

 Els pares arribaren en tren a Barcelona,

del camp de l’Aragó, de les aigües de l’Ebre.

Volien deixar enrere la misèria, 

pujar dalt d’un tramvia, veure les Rambles,

anar al cinema, ser prop del mar…

però eren freds els dies de postguerra,

al barri fosc de Sant Antoni

en un pis petit de rellogats.

El pare feinejava amb roba blanca,

traginava pots, pinzells, i estris de pintura.

Pujava l’escala, la bastida del pintor de parets.

L’empresa era de l’oncle, hi confiava, 

i va signar els papers presentats.

Un dia, la bastida va trencar-se,

el cos va caure pel pati de l’escala,

la sang brollava per la cara i la llengua,

dins el crani, la resta dels estralls.

Els veïns cridaren l’ambulància,

el portaren a urgències de Sant Pau.

A l’hospital no troben el seu nom,

les dades laborals no el reconeixen.

L’oncle l’ha deixat a la intempèrie.

El pare cau en un silenci fred.

Hi ha un fil invisible de la història,

un atleta que corre en cada època

i no sempre va cap endavant,

que recorda les fites truncades,

les arrels i l’empremta del camí.

I jo escric aquests versos, sabedora

de l’origen precari en les arrels,

del dolor profund en l’ancoratge.

Un sentiment que no fineix 

en les mancances, la intimitat viscuda

és també la ferida múltiple d’un temps 

on pensar era sinònim de silenci,

i a les taules no es deixava res al plat.

Pare, podràs perdonar-me

per la por patida en aquells dies 

quan senties uns passos a l’escala

o veies el meu llit sense desfer?, 

per l’angúnia que no tornés a casa,

les teves nits sense dormir ...?

Volíem canviar el món en tots els mapes.

En indrets amagats, reunions secretes

fumàvem tabac negre, forjàvem plans ocults,

compartíem la tasca dels companys 

a les fàbriques o a la universitat.

En aquelles cites clandestines

ningú no sabia el nom de l’altre.

Resistir era l’acció d’un nom de guerra.

Pare, sé que vas patir molt,

que no vaig ser la filla que esperaves.

Ara que fa tant d’aquell estiu gelat,

voldria parlar amb tu, amb calidesa, 

del silenci comú i compartit,

del valor de la paraula en la memòria, 

de la veu del poble agermanada,

d’aquesta Europa cega i sorda

a l’èxode infernal dels refugiats.

De com el dolor rebut acaba retornant

al nucli imperfecte i vital de la família,

sura en l’arrogància de la joventut,

en la malaptesa de viure.

Un dia, la nostra edat ens sorprèn,

sistemàtics, els miralls i els papers oficials

conspiren per excloure’ns,

per fer-nos invisibles.

Són aliens al delit de la nostra levitat 

solcada amb solidesa interior.

Assumim estoicament la paradoxa,

el pensament i els somnis davallen esquerdats,

i recollim del present la trencadissa.

En aquest cicle obstinat,

acabem fallant als nostres.

Ignorants, perduts i sense paradís,

anem a les palpentes

vers el darrer significat,

potser tot intuint un bri de lucidesa:

estimar i ser estimats, pare.

 Lola Irún (Gavà)

Primer Premi XVI Concurs de Poesia 

“Espejo de Viladecans”