Aquesta estela de pedra val per tot un cementiri a la vora del mar de la platja d’Argelers. L’octubre de 1940, unes inundacions van arrasar el que era el cementiri dels republicans morts al camp de refugiats d´Argelers, le cimetière des espagnols. Els cossos desenterrats van surar sobre les aigües del mar abans d’anar a parar al fons d’aquesta fosa comuna dels damnats de la terra, el Mediterrani.
El febrer va fer vuitanta anys de la “Retirada” dels vençuts portant a coll i bé la derrota i la vida. En mirar les fotos d’aquella fugida escampades per Internet, als desheretats de les guerres se’ns posa cara de l’altra banda del Mediterrani, de que Àfrica comença de veritat als Pirineus. Els nostres avantpassats que es retiraven de Catalunya i Espanya -amb les butxaques buides i el lleuger equipatge d’una manta a les espatlles i un sarró en bandolera-, feien cara de moros, de siris, de kurds, de subsaharians disposats a desafiar la prohibició tallant de les concertines, de nens amb cara de candidats a Menas. Cara de pobres fugits de guerres i postguerres.
La majoria anaven a peu. En trepitjar la frontera, encara a trenta kilòmetres a peu fins la platja d’Argelers, no per arribar a la salvació, sinó per ser amuntegats dins de tancats, cercats d’alts pals amb filats d’espines. “Un infern damunt la sorra” va denunciar Robert Capa, el fotògraf hongarès de la guerra civil espanyola, al qual va matar una bomba a la guerra d’Indoxina, “sobreviuen sota tendes de fortuna i cabanes de palla que ofereixen una miserable protecció contra la sorra i el vent”, va precisar. Van arribar a ser cent mil. Vigilats, i sovint maltractats per l’exèrcit colonial del Senegal francès. Aquell febrer de 1939, un dels febrers més freds de tot el segle XX, va començar un llarg malson. Al juny de l’any següent el III Reich va envair França.
Va ser cruel la lamentable actuació del govern francès, però més val no entrar a imaginar com seria avui l’actitud del govern d’aquí o d’allí, dels partits, els mitjans i la gent, davant d’una allau de més de 355.000 refugiats en vint dies en un territori, els Pirineus Orientals francesos, de 240.000 habitants. Veient els telenotícies ens ho podem ensumar. La solidaritat s’encongeix quan creix el PIB i la renda.
En dos anys van morir al camp d’Argelers 228 republicans, entre ells 70 nens. On hi havia el cementiri, ara hi ha el monòlit de la foto. És el testimoni en roca, resistent al temps, les inundacions i l’Alzheimer de la memòria col·lectiva, el pal amb la bandera de la II República i un arbre plantat en memòria d’aquelles 70 nenes i nens que mai no van poder créixer.
Text:José Luís Atienza
Foto: Jaume Muns
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada