diumenge, 15 de desembre del 2019

El feminisme de Najat El Hachmi. Val més que no ens fiquem en aquest jardí.

 

Najat El Hachmi (Nador, 1979) no és una dona musulmana feminista. És feminista i prou, sense matisos, amb tot el significat del terme. De fet, ja ni tan sols és musulmana perquè, en paraules seves, no va aconseguir conciliar els seus anhels vitals amb la seva identitat musulmana. La controvèrsia sobre si es pot encabir el feminisme dins de la religió (totes les religions) està servida —conec dones sincerament feministes i profundament cristianes— però no podem negar que els arguments de la Najat per refutar-ho són sòlids, fruit d’un llarg i dolorós procés de creixement personal i d’una reflexió intensa. 

El feminisme de la Najat no és mainstream i genera recels fins i tot entre les feministes occidentals d’esquerres, que en nom de la tolerància i del bonisme no ens posicionem en la seva lluita. Tanmateix, Najat El Hachmi té clar quin és el seu compromís: defensar la igualtat entre homes i dones i això passa, en efecte, per denunciar el patriarcat que, segons ella, és inherent a la religió musulmana. 

De tot això en vam parlar fa uns dies, aprofitant la publicació del seu primer assaig Sempre han parlat per nosaltres (2019, Edicions 62). La sala d’actes de la Biblioteca era plena de gom a gom, majoritàriament de dones, sí, però també hi havia un bon grapat d’homes. El temps es va fer curt per preguntar, reflexionar i debatre sobre tots els temes que l’autora anava posant sobre la taula, alguns d’ells força objectables a priori. 

El “nosaltres” del títol de l’obra fa referència a les filles de famílies musulmanes que aspiren a la igualtat com qualsevol altra dona, sense cap mena de condició, i que defensen el feminisme laic. Per Najat El Hachmi, la necessitat d’escriure aquest llibre va néixer en veure com encara ara, trenta anys després de la primera onada migratòria marroquina, dones joves de famílies musulmanes estan vivint coses molt semblants a les que ella va viure, i rebent unes càrregues i pressions indecents que provenen de fronts diversos: de la família, del fonamentalisme que s’ha instal·lat a les mesquites i oratoris d’occident i, més recentment, d’algunes dones activistes musulmanes que neguen que el masclisme existeix a l’islam. 

Segons l’autora, aquest corrent feminista islàmic que sembla que ha començat a alçar la veu en el marc del moviment global és fal·laç i perillós, ja que defensa que l’islam en ell mateix no és masclista, sinó que han estat les interpretacions patriarcals les que l’han convertit en masclista. Per El Hachmi aquesta és un afirmació com a poc arriscada, perquè voldria dir que la religió islàmica fa 1.400 que s’interpreta malament. En aquest sentit, les feministes àrabs construeixen el seu feminisme des de la religió, i aquesta, avui dia, està majoritàriament dominada pel fort capitalisme islamista dels països del Golf. 

“En el context actual de les comunitats islàmiques a occident, si tu, com a dona, no defenses aquests mandats fonamentalistes és perquè estàs sent col·lonitzada per les idees de les feministes d’occident. El problema, doncs, ja no és el patriarcat sinó la dona blanca occidental”. 

“En conseqüència, a les dones musulmanes feministes ens diuen que callem per no fomentar el racisme, i que hem de buscar un altre feminisme, el feminisme islàmic, que limita el nostre marge de llibertat a la revisió de l’Alcorà. Si no som com elles, quedem fora”.

Fa dècades que convivim amb musulmanes i musulmans. Són els nostres veïns i veïnes, portem els fills a la mateixa escola i comprem a les mateixes botigues, però ens desconeixem absolutament. Les declaracions de la Najat són dures i des d’alguns àmbits se l’ha titllada d’islamòfoba. Estic segura que no ho és, d’islamòfoba, tot i que em costa entendre algunes parts del seu discurs. El que no li puc rebatre és la manca d’implicació de les dones occidentals en la seva lluita, el “val més que no ens fiquem en aquest jardí”. La Najat no vol representar ningú, cap col·lectiu de dones, tan sols vol batallar per l’únic feminisme que coneix, el que lluita perquè les dones siguin humans de ple dret, i amb això totes hauríem d’estar-hi d’acord.

Vanessa Rodríguez