dilluns, 15 de juny del 2015

1981, Xesco Boix en el 25è aniversari de l’Agrupament Escolta Sant Joan

Xesco Boix (1946-1984), mestre i pedagog, va ser el pioner de l’animació, sobre tot per a infants, a Catalunya. Molt influït per la música folk nord-americana i gran amic de Pete Seeger, va pertànyer al moviment escolta, de la mà de Mn. Antoni Batlle, el gran impulsor i introductor de l’escoltisme a Catalunya.  Va morir en tràgiques circumstàncies el 21 de juliol de 1984, als 38 anys.

El 1981, tres any abans de la seva mort, va participar als actes de celebració del 25è aniversari de l’Agrupament Escolta Sant Joan de Viladecans. L’any vinent, 2016, aquesta entitat per la qual han passat molts dels nens i joves de la nostra ciutat, celebrarà el 60è aniversari.


Jaume Muns

Jaume Puig i Carné, el gravador (1)

Quan després d’haver vist l’extraordinària singularitat d’algunes persones la natura ens la pren, a l’hora del comiat, sovint trobem qui de manera insensata i beneita exclama: “Hi ha persones que no haurien de morir mai.” En el cas d’en Jaume, el gravador del carrer Sant Josep cantonada Enric Granados, jo vaig ser un d’aquells infeliços. Però bé, no m’estic de tornar-ho a dir: mai no haurien de morir. Vet-ho aquí.

En Jaume Puig i Carné nasquéa primers de gener de l’any 1916, a les Borges Blanques. Fill d’un  orfebre lleidatà que tenia com a mèrit professional la gravació d’una de les coberteries del rei Alfons XIII, heretà la traça i l’ofici del pare. En el temps que aquell rei sortia a l’exili, en Jaume deixà les Borges i passà a Barcelona a cursar estudis de la seva especialitat artística, de primer a l’Escola Massana i després al taller d’orfebreria de Lluís Masriera i Rosés. Però bufat pels aires del Bloc Obrer i Camperol, imperants a la comarca de Les Garrigues, no trigà gaire a fer-se membre del partit trotskista P.O.U.M. (Partit Obrer d’Unificació Marxista), el de Joaquim Maurín i Andreu Nin, prioritzant altres aprenentatges, més arrauxats, sense cap mena de recança. 

Poc temps abans del 18 de juliol de 1936, deixada de banda l’orfebreria i la voluntat de la família, en Jaume aparegué per la Base Aeronaval de San Javier, a Múrcia, volent ser aviador. Tot li anava d’allò més bé volant per aquells cels. L’ascendiren al grau de sergent després d’uns mesos, però un cop començada la Guerra Civil –Alzamiento o Revolució, digueu-li com vulgueu– un dels seus rampells l’abocà a allistar-se de voluntari al front d’Osca. Tant és així que, després d’un fotimer de temps de no saber-ne res, un dia –el del seu aniversari– a ca seva de les Borges Blanques hi arribà un telegrama que concisament deia: No os preocupeis. Stop. Estoy en el frente. Stop. I prou. Pinta de felicitat i tranquil·litat a cavall d’un continu fer i desfer, així era en Jaume Puig i Carné.

Perduda la guerra, passà a França. En comptes d’ésser arraconat al camp de concentració d’Argelés com la immensa majoria dels derrotats, ell aconseguí ser contractat laboralment per podar, ensofrar i veremar les vinyes del Rosselló. Per no massa temps. Només fins que Hitler entrà a París l’any 1940. Llavors, el nostre home, sense dubtar-ho, és a dir: amb la rauxa pels núvols, passà a la Resistència organitzada des de Montauban, a tirar trets als nazis, a rebentar vies i a ensorrar ponts.

Fou detingut a Perpinyà l’any 1943. En una de les anades  la capital del Rosselló. Sortint de l’estació com qualsevol altre francès ho hauria fet, bo i fent una camaleònica llambregada pels voltants, es posà a lligar una cigarreta de picadura. Ben a prop d’allà, a la seva esquena, un gendarme se’l quedà mirant i, tan prompte com l’hagué encesa, se li atansà barrant el pas i espetant altivament: Espagnol, papiers!. Atrapat i mans enlaire, bo i entregant la documentació, en Jaume tingué esma de preguntar al de la gendarmeria: Et, comment savez-vous que je suis espagnol? A la qual cosa el  col·laboracionista francés li respongué: Contrairement aux francais, seulement les espagnols roulen les cigarrettes com vous les faites: à l’envers.  De Perpinyà fou transferit a la presó de Romainsville i d’aquesta a la de Compiègne, la que encara hi ha entre París i Lille, la que aleshores era el pas previ a la deportació al camp de concentració i extermini de Dachau.

Però el gravador s’escapà de Compiègne –no sé com– abans de ser deportat.   Uns dies després tornava a bregar per la zona de Montauban-Garonne abonat a la resistència, ara, però, fent d’escura-xemeneies, de manera que l’emmascarament li anava d’allò més bé per saber qui és qui.

I posats a saber qui és qui, és de saber que fou en el marc d’aquesta atzarosa vida de resistent al nazisme que féu el seu millor amic. Un amic que acabà convertint-se en cunyat al casar-se amb la seva germana Rosita. Es deia Amadeu Pons i Macià i tenia per explicit malnom: “Amadeu Pum-Pum”, no sé si concordant amb la cançó del General Bum Bum que “dalt del seu cavall feia tremolar la terra”, o bé perquè  era d’allò més del P.O.U.M., era ateu, i li dolia dir-se Amadeu. Vés a saber. En qualsevol cas, el malnom li esqueia. 

El que sí que sé és que aquest amic Amadeu era nebot del president Macià; que també passà per Compiègne; que d’allà, a diferència del seu amic, ell no se’n pogué escapar; que de primeres fou deportat a Dachau i després a Buchenwald, fins a l’alliberament de 1945. Sé que sobrevisqué pels pèls; passant de 1’90 d’alçada, l’home arribà a pesar menys de 50 kilograms; el salvà la destresa arreglant rellotges als soldats alemanys dels camps, i polseres requisades per aquests a les víctimes. A Dachau, s’inventà una màquina per fer la feina, que després, ja lliure, el feu ric de regalies (royalties). Més esbojarrat que en Jaume, l’Amadeu mai va tornar a viure a Espanya. Muntà una fàbrica a França en la qual només contractava gent que havia participat a la resistència, i es convertí en suport de l’activitat clandestina d’en Josep Pallach –també de l’antic Bloc Obrer i Camperol i del POUM– que a Catalunya maldava fent d’opositor al règim de Franco, dirigint l’esquifit MSC (Moviment Socialista de Catalunya). 

Aquell MSC, erigit a la vista de que els aliats no ens envaïen i alliberaven en acabar la Segona Guerra Mundial, s’escindí –com déu mana a tot el que sigui d’arrel trotskista– a finals dels anys seixanta, en tant que els seus dirigents trigaven a desempallegar-se del marxisme fundacional. L’un fou el Reagrupament Socialista d’en Pallach i l’altre la Convergència Socialista d’en Joan Reventós. 

L’Amadeu continuà de pallaquista. En Jaume ni tan sols havia entrat al MSC, ni l’any 1945 ni el 1975, però sempre estigué per ajudar al seu amic intim en les seves “anades i vingudes” a Catalunya. Acabant la mundial, en Jaume tingué el pensament de tornar a casa i prou. Després d’una darrera acció, via muntanyes d’Andorra, per retornar una neboda als seus pares a França, posats a passar-ho malament trià Barcelona on hi tenia parents que li podien oferir matalàs i cullera  per alleugerir-li el viure. I així fou que “El Gravador” tornà de l’exili. 

L’any 1947, després de conèixer una sastressa del barri de Sant Antoni de Barcelona, nou anys més jove, es casà. Ella es deia Montserrat Gràcia i Montaner i podia ser tan arrauxada i divertida com ell o més. Optaren per Viladecans a l’hora de fer vida i tenir fills; i aquell poble trist, ensopit i allunyat de l’enrenou barceloní, rebé una alenada fresca de les dignes de reconeixement, gràcies a una parella que amb rialles feia pols l’adversitat. Ell, acostumat a qualsevol contrarietat, s’hi avingué bé a la Vila; ella, ja no tant, jo l’havia sentit dir gargantejant amb un xic de sorna: A Barcelona, on ningú coneix ningú, tothom em coneixia per “la Montse”, aquí, a Viladecans, que tothom  coneix tothom, ningú em coneix com “la Montse” sinó com “la dona del Gravador”. 

Aposentats en aquella torreta al capdavall del carrer Sant Josep cantonada Enric Granados, convertiren el jardí-hortet del darrera que feia cantonada amb el carrer Enric Morera –un cop tancat però voltat de nombroses finestres per ventilar l’interior– en el taller de gravació d’en Jaume. Quan hi vaig entrar per primera vegada l’any 1969, s’hi accedia, per una porteta de ferros i vidre opac al carrer Enric Granados que donava a una petita eixida situada entremig de la casa i el taller. Mig poble hi acabà desfilant per aquella porteta anant darrera d’ells dos o de qualsevol dels seus tres fills el Jaume, la Carmeta i el Jordi. Sempre hi trobaves una autèntica resposta a qualsevol recerca industriosa o t’hi apropaves buscant amistat; perquè sempre, sempre, t’obrien la porta..., sempre, menys quan venien la Rosita i l’Amadeu Pum-Pum. 

(continuarà)

Andreu Comellas

Cotorreta de pit gris o argentina (Myiopsitta monachus) Parc Agrari 09/05/2015

És una espècie introduïda que ja té poblacions ben establertes principalment al Barcelonès i sud del Baix Llobregat. Originària d’Amèrica del Sud. Les seves poblacions a Catalunya apareixen a finals dels anys 70 a partir d’ocells captius escapats o alliberats pels seus propietaris. 

Eio Ramon

La ceba

Altra cosa és una ceba.

No té tripes ni budells.

Tota ella és ceba i només ceba,

elevada a la cebàstica potència.

Tota per fora cebosística,

és cebosenca fins a la rel,

podria mirar dintre seu

la ceba sense esverar-se.

En nosaltres, un món estrany i feroç,

a penes recobert per una pell,

en nosaltres, un infern interior,

una anatomia barbollejant;

la ceba, en canvi, és tota ceba,

no té intestins recargolats.

Nua tant se val quantes vegades,

serà idèntica fins al final.

Una existència no-contradictòria,

una obra reeixida, la ceba.

Dintre seu, simplement, una altra

de més petita continguda en la més gran,

i en la següent la subsegüent,

és a dir, una tercera i una quarta.

Una fuga cap endins, cap al moll.

Un eco que s'arranja i forma un cor.

La ceba, és així com jo ho entenc,

és el ventre més galà de l'Univers.

Ella mateixa d'aurèoles

per a la pròpia glòria s'embolcalla.

En nosaltres: greix, venes, tendrums,

humors i indrets amagats.

Hom s'ha negat a concedir-nos

la idiotesa de la perfecció.

Wisława Szymborska 

(Versió de Josep M. de Sagarra)


A la vostra disposició

La nit del 24 de maig va ser doblement feliç per a tots els republicans de Viladecans. No només tornàvem a l’Ajuntament amb més força que mai des de la fi de la dictadura, sinó que els feixistes de PxC van ser expulsats del consistori. 

Durant aquella nit vàrem viure hores de celebració, d’abraçades, de missatges de suport, de felicitacions. Una nit on vàrem percebre la confiança de molta gent que té ganes de repensar Viladecans, de convertir-la en una ciutat amb més qualitat de vida, amb més autoestima. Aquest serà, sens dubte, el nostre full de ruta. 

Volem agrair el suport, doncs, a totes aquelles persones que ens han fet confiança. Esperem estar a l’alçada de les seves expectatives. Per part nostra ens comprometem a treballar des del minut 0 per contribuir a construir el nou Viladecans i el nou país que tots mereixem. 

Ho farem mitjançant una ferma oposició al futur equip de govern, posarem llum i taquígrafs fins al darrer racó de l’Ajuntament. Ens plantarem davant l’obsessió urbanitzadora dels nostres espais verds, però treballarem per cosir consensos en àmbits com l’educació o els serveis socials. Serem propositius i constructius, i estirarem acords d’allà on calgui. També serem uns ferms defensors de la nostra cultura, la nostra llengua i el país que carregats d’il·lusió i esperança estem construint. 


La Myriam (@myriammoysset), el Xavier (@08840v) i jo (@blligadas) entomem aquest nou repte amb la màxima vocació de servei. Amb ganes d’escoltar-vos, amb ganes que ens feu arribar les vostres inquietuds, problemàtiques i propostes per tal de ser la vostra veu allà on calgui. Per això ens posem a la vostra disposició: viladecans@esquerra.org

Bàrbara Lligadas

1979-2015, 36 anys d’ajuntaments democràtics

 

Les primeres eleccions municipals de la democràcia es van celebrar el dia 3 d’abril de 1979, dos anys més tard de les primeres eleccions generals després de la instauració de la democràcia.

A Viladecans, com a la majoria de ciutats i pobles de poblacions del voltant, els carrers varen ser empaperats de propaganda dels diferents partits que es presentaven a les eleccions. En aquelles primeres eleccions, cinc partits polítics van treure regidors i van formar el primer Ajuntament democràtic. Trenta-sis anys més tard, el proper 24 de maig, a Viladecans seran deu les formacions polítiques que es presentaran per constituir un nou consistori.

Jaume Muns

Falcó de la Reina (Falco eleonorae) Delta del Llobregat 04/08/2013


El seu nom específic es va aplicar en honor d'Elionor d'Arborea, que és qui va establir la primera legislació coneguda de protecció de les rapinyaires. Cria a penya-segats marins, a moltes illes de la Mediterrània. És un migrador de llarga distància, que hiverna a Madagascar. Migrant regular al Delta però escàs. 

Eio Ramon

Repensem Viladecans


Escric aquestes paraules el dia que tot just comença la campanya electoral, una campanya plena d’incerteses, perquè el resultat està més obert que mai. I ho comprovem des de fa setmanes amb el neguit de qui ja no ho té tot controlat i fa una campanya agressiva constant. Aquest fet, però, per a nosaltres és un estímul, perquè l’escenari s’obre a noves maneres de pensar la ciutat, a noves maneres d’entendre la política municipal. 

Nosaltres ens presentem en aquestes eleccions perquè creiem que cal repensar la nostra ciutat, cal que ens aturem, que seiem, que parlem i entre tots redefinim quina ciutat volem. Si volem la ciutat del Pòdium, o la dels centres esportius de barri com el Poliesportiu Municipal del Centre; si volem la ciutat del Camí del Mar, o la del Camí de les Filipines; si volem la ciutat dels runners a Sant Ramon, o la dels milers d’habitatges del Pla de Llevant; si volem la ciutat smart city sense semàfors amb avisadors acústics, o la que pensa en les veritables necessitats de la ciutadania; si volem la ciutat de les pissarres digitals, o la que combat el fracàs escolar; si volem la ciutat que tanca els casals d’avis els diumenges, o la que crea el programa Radars pensant en l’autonomia i cura de la seva gent gran; si volem la ciutat del “Ara, Viladecans més net”, o la que recicli l’oli i tingui els barris nets; si volem la ciutat de l’outlet, o la dels emprenedors; si volem la ciutat de qui actua com si no governés, o la que és governada per qui assumeix la responsabilitat; si volem la ciutat del ciment, o la dels tomàquets i les carxofes; si volem la ciutat del caos en mobilitat, o la que pensa amb els barris com volem moure’ns per la ciutat...

I d’aquesta manera podria continuar de forma esgotadora, perquè són moltes les coses que cal que repensem entre tots i totes, perquè a Viladecans ha acabat una etapa i en aquestes eleccions veurem com es va redibuixant el mapa polític, ja que els viladecanencs i viladecanenques saben que estem davant d’un model esgotat.

Davant d’això, des d’ERC Viladecans et proposem un contracte de quatre anys. Et demanem que ens facis confiança i que ens autoritzis a administrar el teu vot al llarg del proper mandat. Nosaltres ens comprometem a donar compte dels resultats periòdicament i a ser un altaveu de les demandes que ens feu arribar. Perquè entenem la política com un procés de baix a dalt i bidireccional.

Per això signem amb tu aquests compromisos: 

Aturarem el creixement irracional de la ciutat.

Fomentarem la transparència a l’Ajuntament.

Recuperarem el múscul industrial per crear llocs de treball.

Protegirem el Parc Agrari i els espais naturals.

Promocionarem el comerç de proximitat i l’emprenedoria.

Promourem una ciutat més amable amb les famílies.

Auditarem els comptes de Pòdium.

Treballarem perquè la gent gran tingui una jubilació activa.

Garantirem la pluralitat dels mitjans de comunicació.

Dinamitzarem la vida jove de la ciutat.

Ajuda’ns, cal que entre tots #RepensemViladecans.

Bàrbara Lligadas

Jo crec en el futur de Viladecans


Fa pocs dies em van preguntar si creia que aquestes eleccions podrien ser quelcom més que unes municipals. Vaig respondre que no. Si fos així, aniria en demèrit dels diferents candidats i candidates locals que ho pensessin, ja que voldria dir que el resultat de les eleccions és fruit no de la feina feta per ells mateixos, ni el seu esforç ni del seu lideratge. Jo em presento per ser Alcalde de Viladecans, i en aquesta campanya només penso en el futur de la nostra ciutat i de la seva gent. 

És evident que Viladecans està més preparada avui per afrontar les conseqüències de la crisi que moltes altres ciutats del nostre entorn. Hem lluitat per transformar la ciutat i per fer que aquesta ofereixi oportunitats a les persones que hi viuen. Avui Viladecans genera confiança, és sinònim de futur i de mirar cap endavant. No ha estat fàcil, ningú ens ha regalat res, però hem assolit les nostres fites a força de no resignar-nos, de fer front a les adversitats amb orgull i convicció. 

Malgrat tot, tenim dificultats. Moltes persones a la nostra ciutat ho estan passant malament, per això tenim l’obligació i la responsabilitat de pensar en elles, de continuar els esforços conjunts amb la Generalitat per tal de millorar l’èxit escolar, de buscar fórmules per motivar als joves que van deixar d’estudiar i qualificar-los; de posar en el centre de les polítiques d’inserció laboral a les persones de més de 45 anys que han vist truncada la seva trajectòria laboral com a conseqüència de la crisi. Cal acompanyar-los en el procés de recerca de feina i requalificació; cal promoure la ciutat per tal d’atraure inversions i activitat econòmica amb l’objectiu de crear llocs de treball. Fer una ciutat econòmicament forta per tal de disposar dels recursos que garanteixin una ciutat socialment cohesionada. 

La Viladecans que ens agrada és aquella on l’Ajuntament forma part de la gran xarxa de solidaritat social. Solidaritat a través del treball social i l’ajut a les famílies, intergeneracional, lluitant per la dignitat de les persones. Solidaritat també per posar en marxa polítiques comunitàries que garanteixin la igualtat d’accés a les oportunitats a tots els seus ciutadans i ciutadanes: estenent la xarxa de lectura pública amb una nova Biblioteca a Can Ginestar, que sigui alhora un centre de divulgació de la ciència i el coneixement a prop de la gent; amb projectes de promoció de les arts escèniques, la música i la cultura a través de l’Ateneu de les Arts i l’Atrium; una ciutat que pas a pas, dia a dia, continuï invertint en millorar els seus barris; una ciutat inclusiva que faci, no només activitats específiques per a les persones amb discapacitat, sinó que faci que a les activitats i serveis puguin accedir-hi tots i totes independentment de les seves capacitats.

Vull lluitar per una ciutat que treballa les dificultats del present però sempre mirant cap el futur, avançant-se a les oportunitats. Una ciutat que sigui capaç d’aprofitar les tecnologies per tal d’apropar l’Administració a la gent, ampliant cada vegada més els àmbits de gestió col·laborativa; que impulsi innovacions en l’àmbit de l’economia, l’educació, la construcció sostenible... aprofitant el coneixement dels seus treballadors i treballadores, empreses, ciutadans i ciutadanes i la Universitat. Una ciutat amb un Govern que sigui capaç treballar amb d’altres Administracions, independentment del seu color polític, en interès de la ciutat, i que al mateix temps defensi amb energia els nostres interessos davant de tothom.

Estic convençut que el proper 24 de maig els ciutadans i ciutadanes votaran pensant en allò que veritablement importa: en el futur de la ciutat i de la seva gent. I us puc assegurar que jo tinc plena confiança en el futur de Viladecans.

Carles Ruiz

Un equip jove per a una ciutat jove

A Viladecans hi ha una generació que demana pas. Som la gent que estem al voltant dels 40 anys, que hem viscut sempre en democràcia i llibertat i que ens plantegem nous reptes per superar la situació difícil que viu la nostra ciutat i el nostre país, tant en el nivell econòmic com en el nivell nacional.

Aquest joves encapçalem la llista electoral de Convergència i Unió. Partint de l’experiència dels que han precedit tots aquests anys (els Anton Monmany, Flora Casé, Salvador Obiols), hem format un equip renovat que demana el vostre suport.

Jo mateix, Carles Lozano, encapçalo la llista. Em coneixeu d’Òmnium Cultural (sóc soci des de 1996), de col·laborar amb l’ANC, Punt de Trobada i altres entitats de la ciutat, i potser em coneixeu sobretot perquè sóc el Portaveu de Convergència i Unió a l’Ajuntament des de fa 7 anys, en els quals he observat les coses que s’hi fan malament, però també he après com canviar-les.

M’acompanyen a la llista dues joves exregidores de la nostra ciutat: l’Esther Vilà, segona de la llista de CiU, és educadora infantil (potser la coneixeu de l’escola bressol, o dels equips infantils del futbol) i actual cap d’Àrea de Formació, i l’Esther Lligadas, llicenciada en Economia, actualment portaveu adjunta de CiU Viladecans.


El tercer lloc l’ocupa el Cristian Jurado; amb 26 anys, és diplomat en Empresarials i estudia ADE i Dret. Ha estat 4 anys president de la Joventut Nacionalista de Baix Llobregat, ara forma part del Comitè Executiu Nacional de la JNC... i a més de tot això és casteller. 

Trobareu més coneguts vostres a la llista de CiU: comerciants del Casc Antic com l’Alfred Via, arquitectes com l’Eduard Mondragon, petits empresaris com el Miquel Lligadas, el Jordi Hernández i en Xavier Bas, joves enginyers com Joan Romero, o l’inestimable Andreu Vias... 

... De l’àmbit artístic, la pintora Pura Navarro; de la coral podeu conèixer Anna Garcia Viloca i de l’àmbit de l’ensenyament, l’expresidenta de Convergència Antònia Sánchez. Tampoc oblidem els barris més occidentals de Viladecans, Glòria Santamaria (Poblat Roca), Júlia Martínez (Can Palmer), Carmen Ródenas (Alba-rosa) i Toni Fernández Piera (Can Sellarès)...

... i companys en el procés històric que viu Catalunya i que ha de portar-nos a la plena sobirania. En aquest camí se’ns ha sumat el Carles Romero, de Reagrupament.cat i l’Assemblea Nacional Catalana, i la sang valenta de la Joventut Nacionalista, amb Anna Chacón i Mireia Jurado.

Com veieu, tenim un equip de persones que coneixeu, que estem preparats i que tenim ganes de #canviarViladecans. Ens ajudes a fer-ho?

Carles Lozano

www.carleslozano.cat 


Monuments a la memòria

La foto eternitza el monument a la memòria dels republicans morts del costat aliat en la guerra mundial en un dels cementiris més grans i bells del món, el cementiri de Père Lachaise de Paris. És com una enorme enciclopèdia de la història i de les arts, plena de noms propis que ja són gairebé únicament les seves despulles fetes pols i un nom escrit, de vegades unes simples inicials esculpides en una làpida. Són les fulles mortes de l’arbre de la vida d’una repetida tardor en què sempre bufa el vent perquè la vella senyora no respecta el calendari.

En aquest cementiri de 43 hectàrees i setanta mil tombes conviuen en silenci lluitadors antifeixistes amb Jim Morrison, Oscar Wilde, George Meliés, Largo Caballero o Juan Negrín. Espanya històricament ha estat un país amb una gran tradició industrial de fabricar exiliats vius i exiliats morts perquè la intolerància sempre ha tingut molt clar que el roce hace el cariño i que la distància és l’oblit. El monument funerari sense rostre i sense nom pretén rescatar de l’oblit els republicans espanyols que van donar la seva vida per llibertats alienes, fills i filles d’una pàtria antipàtica i dictadora que per no tenir no ha tingut ni el detall de posar nom i nínxol als seus morts per la llibertat.


El monument respira dolor a cada gram del seu bronze, com un homenatge al sord heroisme del patiment dels que van defensar una bella idea però van sucumbir davant la lletjor de les bales del lII Reich i el malson del pitjor exili mai explicat i viscut: el dels camps de concentració nazis. És la tomba als soldats més desconeguts, ignorats, estrangers en la vida i en la mort, amb els seus ossos enterrats com a forasters en terra estranya.

L’escultura, signada pels germans Gallo, podia ser un fragment del Guernika. Aquesta mà vertical que tanca el puny i prem un petit ram de tiges sense flors no és un homenatge a la victòria aliada, és el símbol d’una rebel·lia rabiosa, una rebel·lia amb causa perquè van lluitar i morir per la llibertat de França, del món i de la seva república estimada. Van donar la seva sang per una victòria incompleta, dobles víctimes de l’horror nazi i de la geopolítica aliada que va considerar el franquisme un utilitari mal menor. Aquest cos amb monyons per braços, aquestes mans sarmentoses sense rostre, aquestes reixes a mig trencar, són l’homenatge punyent als trenta-cinc mil homes i dones que van morir per la llibertat. Un homenatge que transmet més patiment per la pèrdua que alegria per la victòria relativa de la llibertat. Un trist homenatge, perquè no hi ha tristesa més trista que haver de lluitar i morir per defensar el que és evident.

José Luis Atienza

L’amenaça del TTIP (Tractat de Lliure Comerç i Inversions)

Economistes, experts en drets internacionals, politòlegs i Organitzacions no Governamentals adverteixen: el TTIP que negocien els Estats Units i la Unió Europea, és un atac directe a la democràcia i a la sobirania dels pobles. Una advertència que està documentada i demostrada. Si el TTIP finalment s’aprova es convertirà en un element suprem que estarà per sobre dels tres pilars fonamentals de l’exercici sobirà: un acord que tutela en nom de les empreses transnacionals la capacitat legislativa dels Parlaments, un acord que amenaça la capacitat executiva dels governs i que ignora la capacitat judicial dels estats:

Els estats d’Europa amb els diners dels ciutadans garantiran els beneficis de les empreses transnacionals.

Limitaran les decisions que puguin prendre els estats, modificant legislacions nacionals que afectin als beneficis dels especuladors.

S’instauraran tribunals privats per a jutjar als estats per demandes de les transnacionals per pèrdues dels beneficis previstos.


La importància d’aquesta notícia a nivell europeu, pot ser que no sigui percebuda per  la majoria de la població, però l’acord que s’està gestant condicionarà la vida de milions d’europeus. Les negociacions de moment estan sent secretes. “Se suposa que és un acord que impulsarà l’economia real, però els seus principals beneficiaris seran la banca i els lobbies internacionals”. I els perjudicats seran: treballadors en general, autònoms i pymes, agricultors i ramaders, treballadors sanitaris, comunitat educativa, indústria del país, medi ambient, alimentació i ciutadania en general 

Tenint en compte que els mitjans de comunicació no informen gairebé gens sobre el tema al respecte i que afectarà a la majoría dels ciutadans, informo als lectors que es farà una exposició més amplia del TTIP per Ramon Franquesa, professor d’Economia Mundial a la UB el dimarts 16 de juny a les 19’00 h. a l’Ateneu Pablo Picasso, Passatge Sant Ramon, 2, en un acte promogut i organitzat pel Procés Constituent i Front Cívic de Viladecans.

Susi Ballesta

Parlar per Conviure: lliurament de diplomes


El passat dimarts 2 de juny, a les 6 de la tarda, tingué lloc a Can Batllori el repartiment de diplomes del curs 2014/ 2015 de la Xarxa Parlar per Conviure.

Els grups estan formats per persones d’associacions veïnals i de Càritas que volen aprendre la llengua, castellà / català.

A Càritas els i les alumnes són majoritàriament d’origen magribí encara que també s’acull a persones d’altres nacionalitats.

Pel que fa a les associacions de veïns són homes i dones del nostre país que tenen mancances lingüístiques en català o bé en castellà. En tots ells, tant de Càritas com de les associacions els mou una gran il·lusió per superar el dia a dia.

El reconeixement que la Xarxa Parlar per Conviure els fa, és per a tots i totes una ocasió meritosa que sempre gratifica i ha de servir per donar ànims i seguir per aquest camí de l`aprenentatge.

La coral de l'institut Torre Roja va iniciar l`acte delectant-nos com sempre ens té avesats, amb un repertori ben triat i millor interpretat. Agraïm doncs a la directora de la coral, Begoña Batet, que els dirigeix i també a tots els alumnes que desinteressadament van actuar a l`acte.

Tots aquests cursos estan impartits per voluntàris i voluntàries, que dediquen part del seu temps altruistament als seus conciutadans que volen aprendre.

Mencionar la bona coordinació de l`acte, així com esmentar a la Rakel que amb la seva professionalitat va fer possible que tothom tingués el reconeixement amb el seu diploma.

Montserrat Pastor i Pujadó

Sobre la instalación de una Estación Base de Telefonía Móvil

 

Queremos informar a toda la ciudadanía que el ayuntamiento de Viladecans ha resuelto suspender la tramitación del expediente de solicitud de instalación de una Estación Base de Telefonía Móvil en la ubicación situada en c/ Gardènies núm. 22 de Viladecans presentada por Vodafone España S.A.U.

Esta resolución se produce el pasado 10 de abril tras recibir respuesta, por parte del Ministerio de Industria, Energía y Turismo, a la petición efectuada por el ayuntamiento solicitando la emisión del informe dispuesto en el artículo 35.5 de la Ley 9/2014, de 9 de mayo General de Telecomunicaciones.

La comunicación del Ministerio hace referencia a la no posibilidad de emitir un informe preceptivo mientras no entre en vigor el “Real Decreto de parámetros técnicos esenciales” al que se hace referencia en el mencionado artículo 35.5.

El escrito enviado al Ministerio iba acompañada de distinta documentación referente a:

Solicitud de instalación y proyecto técnico para el emplazamiento de la Estación Base presentado por Vodafone.

Moción del pleno municipal del ayuntamiento de Viladecans del 18/12/2014 en la que se solicita, por mayoría absoluta, la adopción de una resolución denegatoria por parte del ayuntamiento a la instalación de la estación Base de Telefonía Móvil.

Denegación, por parte del ayuntamiento, de la solicitud de dicha instalación presentada por Vodafone considerando incumplimientos relativos a la falta de parámetros y requerimientos técnicos esenciales como el resto de incumplimientos de la normativa urbanística y sectorial correspondientes a la finca sobre la que se proyecta la instalación de la estación base.

Informes técnicos emitidos por los servicios técnicos municipales.

Firmas de rechazo a la instalación recogidas por los vecinos.

Debemos entender que la presente resolución ha sido la de suspender la tramitación del expediente mientras no entre en vigor el Real Decreto pertinente, lo cual indica que la lucha no debe terminar en este punto y deberemos estar preparados para continuarla.

Junta Directiva de la Asociación de Vecinos de Alba-rosa



Sí que es pot!

La nit de les eleccions municipals tots vam poder veure i sentir com a la seu de Barcelona en Comú la gent congregada cridava amb entusiasme: “Sí se puede!”. Alguns ho han criticat perquè ho cridaven en castellà, mentre que no s’acostuma a criticar que el Barça celebri els seus èxits al crit de “Campeones, campeones, oé, oé, oé!”. Els que critiquen no s’adonen que hi ha frases que han quallat en una llengua i no té gaire sentit voler-les traduir. Com quan, fa anys, cridàvem a les manifestacions “El pueblo unido jamás será vencido!”.

Però resulta que sí que hi ha hagut qui ho ha volgut traduir, i llavors el remei ha estat pitjor que la suposada malaltia, perquè el que ha sortit ha estat una frase que és una traducció literal del castellà i no és gens catalana. Concretament ha sortit “Sí es pot”. I no, això no és català.

Expliquem-ho. En castellà, quan es fa una afirmació, es diu, per exemple: “Mañana es fiesta”. Però si s’hi vol donar èmfasi, es pot dir: “Mañana sí que es fiesta”. Però aquesta frase amb èmfasi, es tendeix a escurçar-la i a treure el “que”. I la frase queda així: “Mañana sí es fiesta”. En català, quan fem una afirmació simple, ho fem com en castellà: “Demà és festa”. Si volem donar-hi èmfasi, diem: “Demà sí que és festa”. Però, a diferència del castellà, no podem escurçar-la i treure-li el “que”. O sigui que no podem dir “Demà sí es festa”. O sigui que, en aquesta mateixa línia, no podem dir “Sí es pot”. S’ha de dir “Sí que es pot”.

Cal assenyalar, tanmateix, que, si es volgués, no seria gens difícil introduir aquesta forma catalana del crit castellà. Quan pronunciem “Sí que es pot”, de fet ho convertim en tres síl·labes contundents: “Sí / ques / pot”. Sona molt bé. Fins i tot m’atreviria a dir que millor que en castellà. Però vaja, no passa res si el crit es fa en castellà...


Josep Lligadas

Ada Colau i Manuela Carmena


Estic molt feliç amb l’Ada Colau d’alcaldessa de Barcelona i la Manuela Carmena d’alcaldessa de Madrid. I espero que puguin dur endavant la seva feina malgrat totes les dificultats que es trobaran, de totes menes i espècies.

Estic molt feliç per una colla de motius. El primer, sens dubte, és perquè la gent, finalment, ha trobat els camins per expressar el seu rebuig a les polítiques contràries als interessos de la majoria i fetes, a més, sovint, sense cap capacitat d’entendre el que li passa a la gent. Semblava que els ciutadans i ciutadanes s’havien habituat a aquesta situació, i que ja estaven disposats a aguantar el que fos, alienats per les inesgotables trampes del consum i l’individualisme que el sistema ens fica dins el cervell un dia i un altre. I no. La gent ha reaccionat, i s’han obert unes noves possibilitats, que espero que arribin a bon port.

També estic feliç perquè la Manuela Carmena és una dona de 71 anys que prové dels temps de la lluita per la democràcia, i que revindica aquella època que ara tan menyspreen els qui ronden entorn de Podem i els qui ronden entorn de l’independentisme. La transició política va ser una gran tasca i és insensat intentar fer creure que va ser un desastre. No ho va ser, sinó tot al contrari. I crec que els que ataquen tan despietadament la transició demostren un lamentable desconeixement o una irresponsable voluntat de manipulació de la història. Certament que els partits que han gestionat el país des d’aquell moment –i parlo tant de Catalunya com d’Espanya– han actuat amb una visió molt curta (per exemple, els partits espanyols no han volgut fer la pedagogia necessària sobre la plurinacionalitat d’Espanya), però d’aquí no es dedueix que la transició sigui aquest règim malvat que alguns volen presentar. 

I finalment, em sento feliç per la sintonia entre Barcelona i Madrid que aquesta elecció significa, i que ens allibera, almenys una mica, de l’embafament independentista que ens assetja per tots costats. La sintonia entre Ada Colau i Manuela Carmena obre unes perspectives molt noves, i que espero que donin fruit en el sentit de fer possible una nova manera de plantejar els reptes de la relació entre Catalunya i Espanya. Si ho encerten, tots respirarem una mica millor. És bastant clar que, tal com estan les coses, caldrà buscar la manera de tirar endavant una consulta a la ciutadania. Però fer això tenint una mà estesa a banda i banda, i una doble mà que a més comparteix que l’objectiu és treballar per un país que sigui digne per a tothom, és molt diferent que fer-ho tenint a una banda la paret de ciment que és el president Mariano Rajoy i a l’altra la permanent sobreactuació del president Artur Mas.

Jo, després d’aquestes eleccions tinc dos desigs. Un, que sigui possible, per a les properes eleccions autonòmiques, la creació d’una candidatura “Catalunya en Comú” que funcioni amb un esperit semblant a la de Barcelona. I dos, que a Viladecans es pugui crear també una cosa d’aquest estil, pensant en les eleccions municipals d’aquí quatre anys, però que ja podria començar a treballar ara, i que podria tenir una colla de punts on fixar-se: combatre la idolatria del totxo, detectar la pobresa amagada, engegar una campanya d’educació antiracista, preservar i fer conèixer tot allò que ens dóna personalitat com a poble, trencar el clientelisme, crear espais seriosos de participació... fins i tot, potser es podria –per què no? – obrir un espai de debat sobre la relació entre Catalunya i Espanya...

Josep Lligadas

Una petita figura negra

 

Una petita figura negra, de formes rotundes i desbordants, em mira des del seu també petit pedestal. A partir del moment en què els organitzadors de la subhasta l’han mostrat al públic assistent, he estat pres d’aquesta dona d’amples malucs, pits protuberants i voluminós ventre. Aquesta Venus, semblant a la famosa de Willendorf, ha de ser meva. Des del fons de la sala puc veure com brilla només per a mi.

Si poguéssim llegir els pensaments dels altres participants en les licitacions d’aquell dia, no distarien molt de l’anterior. Hi ha una dona que desitja aquesta mateixa peça. És asseguda al centre de la sala, i el seu aspecte és vellutat. De sedós cabell vermell, amb vaporoses robes i uns ulls de mel emmarcats per un rostre suau i dolç com el préssec, observa l’Afrodita exhuberant.

La minsa escultura sembla que la cridi des de la seva posició prop del subhastador, els quals, en aquest moment, inicia el seu treball:

– Senyores i senyors, benvinguts a aquesta subhasta de peces de gran valor procedents de col·leccions particulars. Comencem amb aquesta Venus esculpida en ceràmica negra de petites dimensions però molt apreciada per la seva semblança a la seva coneguda homòloga. Comencem la licitació per 5.000 euros... 7.000 n’ofereix el cavaller del fons... Qui en dóna 8.000? La dama pèl-roja n’ofereix 9.000... Tornem al cavaller del fons... 15.000 diu? Sí, senyor, 15.000 a la una, 15.000 a les dues, 15.000 a les tres... Venuda, doncs, al senyor del fons de la sala!

Desitjós de complaure la bella dona de cabell vermell, que anhelava el mateix que jo, em dirigeixo ràpidament al seu seient per fer-li una oferta:

– Senyoreta, permeteu-me que em presenti. Sóc Adolfo Riquer i, donat l’interès que vostè ha mostrat en el mateix objecte que jo, li vull fer una proposta. M’agradaria tornar a veure-la, i sé que vostè voldria tornar a veure l’escultura. Potser li semblarà un atreviment, però podem compartir la peça. Si una obra d’art no es contempla, és com si estigués morta. La meva casa està oberta per a vostè en totes les ocasions que ho desitgi i, gràcies a les nostres mirades, es conservarà sempre viva per a nosaltres dos.

“M’he quedat muda. Encara que descarada, és una proposta molt original. Li diré que sí”.

En homenatge a la deessa que totes les dones portem dins.


Patricia Aliu

patri.aliu@gmail.com

Un Ajuntament canviat

Podria semblar que aquestes eleccions han deixat Viladecans tal com estava: tenim el mateix alcalde, Carles Ruiz, tenim el mateix partit majoritari, el PSC, i tenim el mateix acord de govern, entre el PSC i ICV-EUiA, encara que totes dues formacions han perdut un regidor.

Però l’Ajuntament no ha quedat com estava. Encara que al capdavant les coses quedin igual, tot el que ve després ha canviat radicalment. D’entrada, Convergència i Unió, el partit que governa la Generalitat i que havia estat sempre present en el nostre ajuntament des de les primeres eleccions democràtiques, ara ha quedat fora del consistori. Sens dubte, un cop molt notable. També queda fora, i això és una gran alegria, el partit racista i xenòfob Plataforma per Catalunya. La seva desaparició no vol dir que hagi desaparegut també el racisme de Viladecans, però és tot un goig saber que ara no ens els trobarem en els plens municipals ni podrem llegir les seves soflames al butlletí municipal. I finalment, també es destacable, no la desaparició, però sí la fortíssima davallada, del Partit Popular, que passa de cinc regidors a dos.

I en canvi, entren a l’Ajuntament quatre formacions que en aquesta darrera legislatura no hi eren. En primer lloc, Ciutadans, als quals els viladecanencs han donat quatre regidors que representem, sens dubte, una responsabilitat important. En segon, Esquerra Republicana, amb tres regidors, fruit certament del clima polític general del país però també fruit de la constant presència dels militants d’aquest partit en molts àmbits de la vida ciutadana. I finalment, entren també les dues formacions d’alguna manera vinculades amb Podem, una amb dos regidors i l’altra amb un.

Cadascú valorarà aquests resultats segons els seus propis criteris. Però en tot cas, hem de desitjar que aquests canvis puguin ser una bona empenta per un Viladecans millor.