divendres, 15 d’abril del 2016

1977, Comissions Obreres a Viladecans



Al mes d’abril de 1977, al Centre Parroquial de Viladecans, es va fer la presentació de la Unió local de Comissions Obreres, sindicat que esdevindria fonamental en la lluita per les llibertats en la incipient democràcia.

L’acte de presentació va ser presidit pel sindicalista Juan Ramos Camarero que, en les següents eleccions al Parlament espanyol, va ser elegit diputat pel PSUC. A l’escenari, amb la pancarta del sindicat, dos cartells amb l’ imatge de Lluís Maria Xirinacs i Marcelino Camacho demanaven l’amnistia política.



Jaume Muns

Pinsà mec (Fringilla montifringilla) 20/03/2016 Cal Dimoni. Parc Agrari del Baix Llobregat.

La seva àrea de cria està ubicada principalment als països escandinaus. A l'hivern s'estén per gairebé tot Europa, arribant fins als països més meridionals i el nord d'Àfrica. Migrador i hivernant regular a la Catalunya humida, ocasional al Delta del Llobregat. Espècie objecte de mesures de conservació especials quant al seu hàbitat. És una au omnívora. S'alimenta de llavors, fruits i, a l'estiu, de coleòpters i larves de papallona.

Eio Ramon

Deixar-se seduir per la llengua

Reconec que no m’he volgut llegir el manifest que diversos escriptors en llengua catalana han publicat per tal que en una hipotètica república catalana només el català fos llengua oficial. Només he vist el ressò que ha tingut a la premsa i he mirat qui el signava. En línies generals puc dir que em sap greu estar en desacord amb figures que per a mi són rellevants i estimades en l’àmbit de la llengua i literatura catalanes o que fins i tot m’han estat professors i companys. No l’he llegit perquè el tema em fa mal. Ja en vam tenir prou de llengües imposades, no em sembla que calgui fer parlar o llegir en català a cop de llei, com no cal partir d’etnicismes (classismes?) tronats per defensar l’amor a la pròpia llengua. Cosa que no vol dir que no pensi que convé potenciar l’ús del català i que li cal un plus de suport, tant per resistir els atacs peperos com per navegar, com ho han de fer totes les llengües minoritàries, en el context actual.

Som en un moment de domini de la imatge per damunt de la paraula. Som en un moment de complexitat lingüística, de més domini de l’anglès en detriment de les llengües romàniques, i de més pluralitat lingüística (benvinguda!) en el nostre entorn. Som en un moment en què molts joves que han viscut la immersió lingüística com una obligació escolar, es resisteixen a fer ús d’una llengua que no els és la materna. Som en un moment en què molts ciutadans només tenen relació amb el català administratiu o potser sancionador que els arriba de les institucions i que sovint resulta inintel·ligible, no pas per català sinó per administratiu. Som en un moment en què la trajectòria inclusiva de TV3 ha derivat en sobiranisme i, per tant, molts ja no la sentim nostra. I som en un moment en què Òmnium Cultural ha substituït la defensa de la llengua per l’obtenció de la independència, objectiu ben legítim però que resulta excloent i deixa la llengua desemparada. La unitat de la llengua en el territori dels Països Catalans, prou malferida pels governs estatals i autonòmics pot quedar encara més trinxada si es converteix en projectil polític d’uns i altres. 

Fa temps que penso que convindria pensar dinàmiques i estratègies de seducció. La llei pot actuar com a suport de les llengües, però la llei no ho és tot. La prova és que tot i ser la llengua vehicular oficial de les institucions catalanes, a Viladecans s’incompleix sistemàticament. He rebut cartes en castellà i només en castellà d’organismes que depenen de l’Ajuntament, la Diputació, el Consell Comarcal... Crec que l’ús de la llengua s’adquireix perquè et deixes seduir: perquè estimes la gent que la parla (i per això cal una cohesió social que en un moment de crisi i múltiples confrontacions tendeix a esvair-se); perquè estimes la literatura i el pensament que ha produït (no sembla pas que llegim gaire); perquè l’associes a missatges comuns que comparteixes dins la pluralitat; perquè la coneixes prou per fer-te-la teva (visca la immersió lingüística, que potser tingui aspectes revisables) i tantes altres coses. 

La defensa de la llengua –i d’una llengua viva i per tant dinàmica, flexible i canviant– és un repte important i justament per això convé el màxim consens, paraula gens de moda. Cal imaginació, respecte i valoració mútues (del català, del castellà i de la resta de llengües que es parlen a Catalunya), bon humor i flexibilitat. I calen també pressupostos adequats per a l’aprenentatge. Molta retòrica, però els diners que la Generalitat ha destinat aquests darrers vint anys al desenvolupament dels Consorcis de Normalització Lingüística han estat escassos. Accentuar debats identitaris o convertir els usos lingüístics en obligacions no em semblen camins gens encertats.

Mercè Solé

A desalambrar

En el somriure d’aquesta nena hi batega l’esperança. En les seves mans un cartell. En el cartell un cercle vermell de direcció prohibida. En el cercle vermell el curt punyal del filat. El filat és aquest lleig gest de filferros retorçats com una maligna imitació d’un arbust espinós, inventada per ferir a qui vulgui passar, a qui vulgui saltar, a una terra apropiada pels que diuen que aquesta terra és seva i no de tots. El capitalisme europeu de les retallades ha fet una versió vergonyosa del No Passaran de la gent heroica de la república que lluitava contra els tancs i els avions del feixisme. Ara el no passaran és contra l’exèrcit de damnificats per la guerra, on les seves mans són el seu capital i els seus peus el seu vehicle. 

 Hi ha una vella cançó de l’argentí Daniel Viglietti avui gairebé oblidada que mai va ocupar el hit parade, excepte el del tocadiscs personal d’algun jove pelut que avui anirà de calb i canós per la vida, que hauríem de recuperar com la cançó de l’estiu, la primavera, la tardor i l’hivern, com l’himne dels damnats de la terra. Yo pregunto a los presentes 
si no se han puesto a pensar 
que esta tierra es de nosotros 
y no del que tenga más. 

A desalambrar, a desalambrar 
que la tierra es nuestra 
es tuya y de aquel 
de Pedro y María, de Juan y José. 
 A desalambrar, a desalambrar, que la tierra es nuestra, es tuya y de aquel. Avui el Pedro y María, són l’Ahmed i la Fàtima, però el filat garrepa sense cor és el mateix.

Els dirigents d’aquesta Europa que es diu democràtica, que ha signat tots els acords dels drets humans, no es tallen un pèl en circular per la direcció prohibida dels filferros retorçats negant la llei més antiga de les comunitats, la llei de l’hospitalitat, la llei del refugi davant de les desgràcies. I tornen a fer l’exercici hipòcrita que tampoc es nou, llargament practicat quan pinten bastos, es tracti d’espanyols, de jueus, palestins o iraquians: rentar-se les mans i mirar cap a un altre costat amb l’excusa de la no ingerència, de les armes de destrucció massiva o del cada uno en su casa y Dios en la de todos. 

Amb el somriure la revolta, semblen proclamar la nena i la noia amb les paraules escrites amb el paper i el cartró. Així de fràgil és l’esperança en temps d’injustícies consensuades pels que manen: nosaltres i el nostre crit, amb la veu, amb el retolador, el paper i el cartró. Prou racisme, benvinguts refugiats.

Fotografia: Jaume Muns

 Text: José Luis Atienza

El pinyol dels préssecs, de les cireres i de les olives

Els préssecs, les prunes, les cireres, les olives, els dàtils, els mangos... totes aquestes fruites tenen pinyol. És a dir, tenen en el seu interior una part llenyosa que conté la llavor i que convé escurar bé perquè si no hi pot quedar part de la fruita enganxada. Hi ha gent que, en general per influència del castellà (ja que en castellà d’aquesta part llenyosa se’n diu “hueso”), en comptes de dir que tenen pinyol diuen que té os. I sentim parlar de “fuita d’os” en comptes de “fruita de pinyol”, que és el que hauríem de sentir. De fet, cal indicar que la paraula “os”, en català, també vol dir pinyol, però és un ús secundari: la manera més pròpia, i la que a Viladecans sempre s’ha fet servir, és pinyol.

En canvi, hi ha altres fruites que no diem que tinguin pinyol, sinó que tenen llavors. Per exemple, és el cas del meló. En castellà, d’aquestes llavors se’n diuen “pepitas” o bé, també, “semillas”.

I finalment encara hi ha altres fruites en què el nom fluctua. És, per exemple, el cas del raïm: podem parlar tant dels pinyols del raïm com de les llavors del raïm. O podem parlar també dels pinyols de la xíndria o les llavors de la xíndria. En castellà, en canvi, no es parla dels “huesos de la uva” o els “huesos de la sandía”, sinó que se’n diuen sempre “pepitas” o “semillas”.

Josep Lligadas Vendrell

El Parc Agrari no és tan bonic.

Viladecans té en el seu terme una part del Parc Agrari per preservar camps de cultiu, però estic observant que s’està deteriorant cada vegada més.

Hi ha molts camps abandonats i, degut al robatori de les portes d’entrada, cada cop hi estan tirant més runa i mobles vells. I per cert, alguns d’aquests terrenys són de l’Ajuntament de Viladecans (o sigui de tots).

També es va construint alguna barraca per persones que tenen ocupat un terreny. Aquestes persones agafen directament la corrent del pal de la llum i així passen coses com que el passat 11 de març es va produir un incendi a la zona de Cal Simon, amb els consegüents perjudicis: dos dies sense llum, motors i calderes cremats, i un sobresalt considerable.

Com dic, el Parc Agrari sona bonic però la realitat no és així, almenys a Viladecans.

Maria Comas

Sant Jordi 2016 a Viladecans

Sant Jordi cap el Segle XXI

Tal i com diu la història, la festa de Sant Jordi es celebra a tot el país el 23 d’abril, dia en què es va morir el cavaller Jordi. El sant, que estava sota les ordres de l’emperador Dioclecià, es va negar a seguir l’ordre de perseguir als cristians, per la qual cosa va ser martiritzat i decapitat. Molt aviat el començaren a venerar com a màrtir i de seguida aparegueren històries fantàstiques lligades a la seva figura.

El culte a sant Jordi es va estendre plenament a tots els Països Catalans, durant l’edat mitjana, per bé que al segle VIII ja n’hi havia devoció. I des de l’any 1456 és el patró oficial de Catalunya.

Tot i que la festa es celebrava amb més o menys intensitat des del segle XVI, és al final del XIX, amb el moviment polític i cultural de la Renaixença, quan s’instaurà Sant Jordi com la diada patriòtica, cívica i cultural més celebrada a Catalunya.

El llibre i la rosa

Al segle XV ja es feia a Barcelona una fira de roses amb motiu de Sant Jordi. Hi acudien sobretot nuvis, promesos i matrimonis joves, i això fa pensar que el costum de regalar una rosa té l’origen en aquesta festa, que es celebrava al Palau de la Generalitat.

D’una altra banda, l’origen de la diada associada al llibre la situem als anys vint del segle passat, quan l’escriptor valencià Vicent Clavel i Andrés, director de l’editorial Cervantes, va proposar a la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona i al Gremi d’Editors i Llibreters de fer una festa per a promoure el llibre a Catalunya. La data triada fou el 7 d’octubre de 1927.

El 1929, durant l’Exposició Internacional de Barcelona, els llibreters van decidir d’organitzar-se i sortir al carrer a muntar paradetes per presentar novetats i fomentar la lectura. La iniciativa va tenir tant d’èxit que es decidí de canviar la data i establir com a Dia del Llibre el 23 d’abril, data que coincideix amb la mort de dos grans autors de la història de la literatura: Cervantes i Shakespeare.

Ja de bon començament, la festa va contribuir a donar un impuls fort a la producció editorial catalana i encara avui conserva aquesta essència. I ha estat tan gran la transcendència de la diada catalana que, al 1995, la conferència general de la UNESCO va declarar el 23 d’abril Dia Mundial del Llibre i del Dret d’Autor.

La diada de Sant Jordi a Viladecans

La diada de Sant Jordi, patró de Catalunya, és una festa que amb els anys ha adquirit un to reivindicatiu de la cultura catalana. Per això molts balcons de la ciutat s’engalanen amb la senyera, com passa en més dates assenyalades a tot el país. Els elements centrals de la celebració són la cultura i l’amor –representats amb el llibre i la rosa– i a Viladecans el punt de trobada tradicional és el Carrer de Sant Joan, davant la llibreria Els nou rals. La Llibreria i l’Ajuntament organitzen actes al carrer: presentacions amb signatures de llibres d’autors, conta contes i espectacles musicals. Els llibres i les parades de roses omplen els carrers de la ciutat. Son moltes les entitats i associacions que financen les seves activitats, campaments d’estiu i viatges de final de curs, venent roses al carrer per Sant Jordi.

El Sant Jordi del 2016

Enguany cau en dissabte i caldrà valorar com afecta a aquesta festivitat. Per aquest motiu, la llibreria Els nou rals i l’Ajuntament han fet l’esforç de programar activitats culturals i lúdiques per animar als ciutadans de Viladecans a gaudir de la festa a la seva ciutat.

Us adjuntem el programa d’activitats i esperem que ens acompanyem a gaudir del Sant Jordi viladecanenc plegats.

1. Les referencies històriques les ha proporcionat el Sr. Google i el llibre L’Abans de Viladecans.

Ricard Caba

Alguns suggeriments més (els últims per ara) sobre l’ermita de Sales

La pedra de la Mare de Déu

En el darrer número del Punt de Trobada vaig apuntar tres suggeriments de cara a la nova etapa de l’ermita de Sales que ara s’inicia, un cop s’hagi acabat la restauració. Aquí n’afegeixo alguns més, els últims per ara.

En primer lloc, sobre les pintures. Especialment les gòtiques, que recullen escenes de la Passió de Jesús, d’entre les quals la més visible és la del bes de Judes i el prendiment, amb aquells soldats que copien els soldats que acompanyaven Jaume I a la conquesta de Mallorca. Són una joia. També és una joia l’Anunciació renaixentista. I segur que es trobarà la millor manera que, en entrar a l’ermita, facin l’impacte que tenien en el seu moment. Trobar aquesta millor manera (jo seria partidari de repintar-les, més que de fer servir gaires mitjans tecnològics per visibilitzar-les) serà clau per crear el clima global de bellesa a què em referia en l’article anterior.

En segon lloc, la pedra de la Mare de Déu. Segons explica el frare dominic Narcís Camós, en un llibre publicat l’any 1657 sobre els santuaris marians de Catalunya, a l’ermita de Sales “hay una piedra harto grande que está en las espaldas de su altar, de la cual se saca para los enfermos, la cual mucho tiempo estuvo fuera de la capilla, sacando también para este efecto”. D’aquesta pedra no en consta enlloc cap altra notícia. Però, tal com va assenyalar per primer cop fa un parell d’anys Jaume Lligadas, podria ser que aquesta pedra hagués anat a parar a les escales del porxo de l’ermita. Allà hi ha, en efecte, una pedra vermella, que podeu veure a la foto adjunta, amb un escrit gravat que diu, a la part de dalt, “AÑO AGOSTO 1745”; després hi ha una ratlla que fa giragonses; i a la part de baix diu: “EN HONOR VIRGEN SALAS”; a l’angle inferior esquerre hi ha una creu buidada. La xifra “1745”, d’entrada sembla que digui “1945”. Però si es mira el tipus de lletra i un es fixa bé en com està escrit, queda clar que és més raonable llegir 1745. Podria ser aquesta la pedra de la Mare de Déu? S’hauria de desenterrar i mirar bé. I si pot ser que ho sigui, guardar-la dintre l’ermita acompanyada d’una breu explicació.

En tercer lloc, crec que estaria molt bé, tal com ja s’ha parlat més d’un cop, construir una petita edificació, enganxada o separada de l’ermita, que sigui un lloc per posar-hi plafons explicatius, fer-hi algun audiovisual, i també fer de petit magatzem. A part d’aquestes utilitats concretes, així es donaria més consistència i rellevància a l’ermita, i la destacaria una mica més, enmig de tantes edificacions de tot tipus que la rodegen.

I en quart lloc, crec que estaria bé que l’Orant de Sales fos present d’alguna manera a l’ermita. L’Orant és una figura d’una dona agenollada en actitud de pregària, força malmesa però molt bonica, que va ser trobada en les excavacions que es van fer sota on hi havia l’altar, i es pot datar de finals del segle XV o principis del XVI. Potser es tracta del retrat d’una persona concreta, o potser no representa ningú en concret sinó que és una imatge genèrica d’una dona pregant davant la Mare de Déu. En tot cas, ja ho he dit, és molt bonica. I no estaria gent malament, quan hi hagi diners (públics o d’algun mecenes), de fer-ne una reproducció i posar-la a l’ermita. I mentrestant, s’hi podria posar una bona foto.

Josep Lligadas

Les al·legacions d’ERC al projecte de reforma del Polígon Centre

El passat 15 de març el grup municipal d’ERC-AM va presentar al·legacions contra el projecte de reforma del Polígon Industrial Centre, aprovat inicialment el mes d’octubre per part de l’equip de govern. Les hem dividit en quatre parts:

VIMED. Tenint en compte que és el projecte urbanístic més complex de l’actual mandat (potser en dècades) i la necessitat de màxima transparència, proposem que tots els processos vinculats a la reforma siguin assumits pels serveis propis d’urbanisme de l’Ajuntament, en lloc de derivar-los a l’empresa municipal VIMED que es caracteritza per la seva opacitat. 

Avinguda de la Generalitat. Plantegem excloure els Plans de Millora Urbana (PMU) on es troben les cases de la banda mar de l’Avinguda de la Generalitat per incorporar-los a un nou Pla de Millora i Renovació Urbana del Nucli Antic. En aquest pla s’hauria d’incloure el Poliesportiu Municipal del Centre, actualment sentenciat per l’equip de govern on preveu construir un edifici de planta baixa més 8 plantes (PB+8P).

Proposem la supressió del desviament del traçat de l’Avinguda Generalitat i suggerim la recuperació de l’arbrat que hi havia dècades enrere. També plantegem la substitució dels edificis proposats de PB+8P per edificacions PB+4P, amb l’alçada equivalent a la banda muntanya. En aquest sentit, proposem traslladar l’edificabilitat prevista del Poliesportiu Municipal del Centre al nou pla del nucli antic recuperant així l’equipament de proximitat i respectant sempre les cases històriques. Per últim, proposem aturar la tramitació fins a valorar i detallar en general, i en particular amb el sector comercial, les expectatives d’implantació d’un nou supermercat-mercat a la zona afectada. 

Zona Industrial. Volem excloure els àmbits residencials de l’Avinguda de la Generalitat i la resta de PMU unificar-los en un únic PMU, amb usos i volumetries coherents amb els criteris establerts al Pla General Metropolità (PGM) vigent. També sol·licitem incloure l’àmbit de la factoria Roca Radiadors. Demanem aturar la tramitació de la reforma del polígon fins a valorar i detallar -en particular amb tots els propietaris de la zona industrial i petit comerç de Viladecans- l’impacte social, econòmic, ambiental i paisatgístic d’aquesta modificació. Especialment tenint en compte les expectatives de canvi de model productiu que comporta la implantació hotelera, comercial i d’oficines que planteja l’equip de govern. 

També plantegem substituir la reconstrucció de la urbanització i ampliació dels vials del Polígon Centre per una rehabilitació i redimensionat de calçades, voreres i adequació dels serveis. Volem suprimir les noves edificacions previstes de PB+8P, mantenint els paràmetres del PGM a PB+3P. Demanem un estudi exhaustiu del traçat del gasoducte RAB-00 que travessa part del subsòl del polígon i les seves possibles implicacions pel que fa al desplegament del projecte. Eliminar l’ampliació de la Trama Urbana Consolidada a la zona industrial. Eliminar l’estat de Règim transitori, ja que resulta innecessari a l’unificar en un únic PMU. Garantir la cessió del 10% de l’aprofitament urbanístic només en les noves edificacions. Eliminar les despeses per dotació d’infraestructures al sector repercutides en els propietaris del sòl. Per últim, demanem realitzar un estudi d’impacte ambiental que avaluï i mesuri la generació de gasos d’efecte hivernacle.

Xarxa viària. Plantegem aturar la reforma del polígon fins a la redacció d’un estudi de mobilitat integral del conjunt de la ciutat i fins a la definició d’un model industrial que contempli i concreti les expectatives d’usos generades pels àmbits contigus incloent els de la factoria Roca Radiadors. Si, finalment, el citat estudi de mobilitat conclou que és necessària l’obertura de l’avinguda Segle XXI per a la millora de la mobilitat de Viladecans, proposem augmentar els valors d’expropiació perquè els propietaris afectats puguin garantir la viabilitat de la seva activitat econòmica. Alhora, proposem que el finançament d’aquesta ampliació no repercuteixi en els propietaris del Polígon Centre, en ser una actuació d’abast global que beneficiaria al conjunt del municipi. 

Esperem i desitgem que l’equip de govern incorpori les nostres al·legacions i modifiqui l’actual projecte de reforma que posa en risc 2.500 llocs de treball, la supervivència del teixit industrial i la protecció de les cases de la banda mar a l’Avinguda de la Generalitat. Podeu consultar el document sencer de les nostres al·legacions a http://locals.esquerra.cat/viladecans/documents 

Myriam Moysset 


Hospital de Viladecans: blanco y en botella...

 

Que nadie se deje engañar: el Hospital 100% público de Viladecans sigue estando en una situación límite, aunque haya cantos de sirena que le anuncian un futuro halagüeño que nunca llega. 

La realidad pura y dura es la que es: en el 2008, los ciudadanos ya teníamos un bonito proyecto de ampliación del Hospital, proyecto éste que, a día de hoy, está en la basura. Por otro lado, no deja de ser tristemente gracioso que, solo ocho años después, a costa de mucha lucha de los ciudadanos, únicamente podemos presumir de la promesa de que, pronto, tendremos otro de estos proyectos. No olvidemos que todo esto de “hacer proyectos” se paga con el dinero de todos... Es innegable que resulta muy difícil entender el por qué se pretende volver a dar todos los pasos que ya se habían dado para llegar al mismo punto en el que estábamos en el 2008. 

Sin embargo, es aún más enigmática la incoherencia de un Govern de la Generalitat que, a la vez que nos pinta muy bien la eterna “repromesa” de ampliación, viene “haciéndose el loco” en lo que respecta a la complicada situación presupuestaria que nuestro Hospital de referencia está atravesando actualmente. Quien haya tenido la desafortunada oportunidad de comparar el Hospital de Viladecans de ocho años atrás con el de ahora, sabe de lo que estoy hablando: constante colapso de las urgencias, interminables listas de espera, personal agobiado, lentitud en la resolución de los problemas...

 Que nuestro Hospital esté tremendamente mal financiado y, consecuentemente, carente de personal asistencial (médic@s, enfermer@s....) y de apoyo (administrativ@s, celador@s....), lo cual resulta en un deterioro que directamente afecta a los ciudadanos, desfigura y pone en duda la supuesta buena intención de, a medio plazo, “llevar a cabo la ampliación del Hospital de Viladecans”. 

Es por ello que, en esta nueva etapa política, donde se divisa cierta frescura y cambio de actitud por parte de los actuales responsables del Departament de Salut, pido (y sé que, como yo, muchos de mis compañeros de la Plataforma en Defensa del Hospital de Viladecans y de la Sanidad Pública) al Conseller Toni Comín, que “cure” nuestro Hospital de referencia. Y me permito la osadía de facilitarle la receta de dos medidas básicas, imprescindibles para tan necesario “tratamiento”: la inmediata adecuación de su financiación, acorde con las necesidades de los 185.000 habitantes de Begues, Castelldefels, Gavà, Sant Climent y Viladecans, además de su rápida ampliación. 

Señor Comín, así de suspicaces somos los seres humanos: las mentiras y errores del pasado que tanto daño han hecho al Hospital de Viladecans ya no permiten creer en la veracidad de la segunda (promesa de ampliación) mientras la primera (resolver ahora los problemas) no se haga efectiva. 

 Eliana López Sánchez

Perduda

Aquest cop he tornat a Venècia per recórrer l’única de les illes dels seus voltants que mai no he trepitjat. A la històrica San Michele només hi resideixen els morts. Això sí, alguns de famosos, com el músic rus Ígor Stravinski. Sempre m’han agradat els cementiris, amb el seu silenci, la seva calma, la seva solitud, les seves flors. I aquest és el Cementiri amb majúscules, amb tota la decadència de les tombes antigues, allunyat de l’enrenou i el soroll. La desesperació del romanticisme s’encarna en aquest territori de difunts. I en mi, ara, només regna la desesperació a seques, despullada de complements: no arribaré a temps. Em quedaré a terra tota la nit. No m’agradaria. Sí, m’encanten els espais per als qui ja no hi són, però no fins al punt de romandre aquí fins a la propera llum del sol.

L’illa de San Michele és gran, encara que no tant. Com és possible que no sàpiga on sóc? Per què no he buscat abans referències que em guiessin ara? Com si fos un laberint, faig voltes i més voltes i sempre retorno al mateix lloc. Aquests panteons ja els he vist, aquestes tombes em sonen, aquestes estàtues d’àngels se’m repeteixen... Estic perduda.

El vaporetto amb destí a Venècia arribarà, recollirà el seu passatge i em deixarà, inconscient de la meva existència. No puc deixar que els segons passin tan ràpid. Estic perduda, i no només perquè no trobo la sortida. Si em quedo, estic perduda. No vull pensar tot el que imaginaré si em quedo aquí sola. L’obscuritat transformarà el meu lloc de somni en lloc de malson. La soledat imposada crearà escenes a la meva ment que no podré descartar, no les podré deixar de banda.

Falten quinze minuts perquè el transport vingui i s’allunyi sense mi. No puc permetre-ho. Malgrat el poc temps que em resta, em demano calma a mi mateixa. Per observar, per trobar pistes del camí correcte.

De sobte, el sol del vespre arrenca un esclat de blancor en una figura alada. Només haig de seguir el seu llampec. El reflex brillant en l’àngel petri de la porta de la muralla és el meu clar destí. Sospiro a fons. Sort que, al final, la nit no em trobarà a San Michele.

Patrícia Aliu

patri.aliu@gmail.com

A la recerca de les vídues

 

El passat 11 de març, es va presentar al Museu de Viladecans el llibre Entre la solitud i la llibertat. Vídues barcelonines a finals de l’Edat Mitjana, un interessant treball de recerca històrica realitzat per Mireia Comas Via, nascuda i veïna de Viladecans. L’acte va comptar amb la presència del regidor de cultura i patrimoni de l’Ajuntament de Viladecans, José Luis Atienza Ferrero, i d’un quantiós nombre de veïns i veïnes. Vaig tenir el goig de fer-ne la presentació, va ser per mi un plaer poder fer-ho entre la seva gent, ja que Mireia Comas ha estat deixeble i col·laboradora meva. El llibre entra de ple en la història de les mentalitats, la història social, la historia de les dones, la historia de la vida. Ens felicitem perquè ha estat editada aquesta obra, basada en la tesi doctoral de l’autora, i que va ser guardonada amb el Premi Ciutat de Barcelona d’Història l’any 2012. 

Mireia Comas ens mostra un treball científic basat en un minuciós coneixement de les fonts històriques, s’endinsa en els textos jurídics, la literatura, els models proposats per la moral dominant, les disposicions testamentàries, les requestes notarials, la documentació laboral, els fogatges, els registres de les institucions benèfiques, els processos judicials... a la recerca de les vídues, dels seus problemes i del seu grau de gestió. A la vegada, ens ofereix un llibre de fàcil lectura, ben redactat, plagat d’exemples que ens apropen a dones de totes les condicions socials que van viure a Barcelona i a la seva rodalia als segles XIV i XV. 

Parteix d’una pregunta que plana al llarg de les pàgines del llibre: ¿Allò que esperava a la vídua era la llibertat o només la solitud? Finalment, a la pregunta de si la viduïtat era un moment d’independència femenina, es decanta per un “no”, que queda justificat al llarg de les pàgines de l’obra. Conclou que certament algunes vídues podien actuar amb més llibertat que no pas les dones casades, però una llibertat limitada a causa d’un marc legal i ideològic restrictiu i, sobretot, per la precarietat econòmica. Ja que les vídues estaven a mercè del dot que havien aportat al casar-se i de la voluntat testamentària del marit. Així, la vídua podia esdevenir, per voluntat del marit, la seva hereva universal, fet que es dóna només en un 12% dels casos. El 56% quedaven com a usufructuàries, sempre que visquessin castes i sense marit, cosa que implica un control social sobre elles. La resta estaven a mercè exclusiva del seu dot. Podien privar-les de la tutoria dels fills i podien ser foragitades de la llar conjugal després d’un any de la mort del marit. 

La viduïtat empobria totes les dones, ja que tenien dificultats per mantenir la seva posició social després de la mort del marit. Es fa difícil poder valorar la seva llibertat personal davant les dificultats econòmiques. Moltes depenien de poder menjar cada dia i donar menjar als seus fills. Remarca que les dones acudien sobretot a la caritat informal, és a dir a les xarxes de solidaritat familiars, veïnals; com assenyala, moltes vídues van actuar com a benefactores de les institucions de caritat i també fent deixes testamentàries a d’altres vídues necessitades. Em fa reflexionar sobre la solidaritat entre dones que conforta i sobre la caritat que sovint és un pal·liatiu per a les injustícies. Tot i això, documenta vídues coratjoses que defensen els seus drets, tiren endavant la família i gaudeixen d’un cert grau d’autogestió.

Tanca l’obra recordant que, encara avui, les vídues que només disposen de la pensió de viduïtat es troben en el llindar de la pobresa, com moltes de les vídues medievals, fent de la història un laboratori d’anàlisi social. 

Teresa Vinyoles Vidal

Professora d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona

Sobre el ‘Manifest’

 

Tot i que estic capbussat en un pou de tristeses, de les que fereixen –la mort, fa ben pocs dies, de la Roser, la meva germana petita--, vull dir la meva, després d’haver llegit la declaració “Per un veritable procés de normalització lingüística a Catalunya”, que m’envia la fins ara meva Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, els responsables de la qual em diuen que l’AELC s’hi ha adherit. Com que jo no ho he fet, tot i que al llarg de vuit anys vaig constar com a secretari de l’esmentada Associació, suposo que m’he de considerar ‘donat de baixa’ i passar a ser, també en aquest àmbit, un simple ‘ex’. 

Si en el seu moment vaig defensar aquell ja clàssic ‘Manifest dels Marges’, sobre el present i el possible futur del català a Catalunya, aquest nou ‘Manifest’ m’ha portat a repetir horacianament aquell vers: “Euh, fugaces, Postume, Postume, labuntur dies et anni”. ¿Tant s’ha enfonsat el sòlid col·lectiu d’escriptors en llengua catalana, que tracto de ponderar i de reivindicar, ara ja des de fa tretze anys, a Madrid?

M’adono que els primers signants són companys de quinta, i vellets com jo. ¿No ens caldria adoptar, com a consigna, el títol de Castelao: Os velhos non deben de namorarse? En tot cas, i per si algú llegeix aquesta nota, em vull centrar en una sola expressió, que he llegit set o vuit vegades per acabar comprovant que, si m’irrita, és perquè no l’entenc: “la utilització d’una immigració arribada de territoris castellanoparlants com a element involuntari de colonització lingüística”. Com que veig que entre els signants hi ha un presumpte sociòleg, de qui miro de llegir tots els articles que publica a ‘Noreply’, no goso posar en dubte la seva saviesa acadèmica. Em costa tant, però, pensar que tot el procés migratori --el que ha canviat més la fesomia catalana, al llarg de tot el segle XX-- només es mereix una sentència vaticana (i per tant dogma de fe) per part dels dos-cents i escaig signants de l’esmentat ‘Manifest’! Si tot resultés tan fàcil, en aquesta vida! ¿O és que potser el tal procés no ha capgirat la demografia de la meva petita pàtria? (Algú em deia ahir, en un bar del barri: ‘sin migraciones, tú y yo seríamos los más jóvenes y ahora, en cambio, los nietos nos toman por libros antiguos y descatalogados’).

Tot i que pot resultar problemàtica la referència, amb el M. H. Jordi Pujol ens posàvem parcialment d’acord en la valoració d’algunes aportacions del procés migratori: més enllà de l’amor sincer que ens unia pel nostre Paco Candel, o –i això és un secret– per Joan Gamper, sabíem que el procés migratori havia generat negocis (molts d’ells, bruts de sutge) per a la burgesia catalana, que feia ben poc, aleshores, i més tard, per reparar els estralls quant als usos lingüístics dels que els enriquien i dels que rejovenien el país.

Una cosa més: com que Catalunya mitifica tant, i jo ho he fet en mitja dotzena de llibres, les aportacions de la gastronomia catalana, ¿no seria bo recordar que els mítics ‘pa amb tomàquet’, la xocolata amb melindros o la truita de patates van ser catalanes perquè arribaven de terres que no parlaven en aquell hipotètic ‘llemosí’ del primer ‘vagit’?

Fa massa anys que treballo en el món de l’edició, en general, i de la lectura, en particular. Raó per la qual, encara avui!, rebo, setmana rere setmana, peticions per aconseguir que siguin editats en castellà llibres dels nostres i de les nostres escriptores i escriptors més insignes. I com que cada diumenge, al madrileny ‘Parque del Retiro’, hi ha una ballada de sardanes, ¿no resulta curiós l’homenatge no escrit a Pep Ventura, que crec que era andalús?

Ep! Estic d’acord en la necessitat d’incrementar els recursos per garantir l’ensenyament del català, a tots els racons de Catalunya, i de garantir que el català s’ensenyi, de manera sistemàtica, a les millor universitats d’arreu del món. Especular, però, sobre l’arribada dels emigrants ‘com a element involuntari de colonització lingüística’, quan van ser tants –els vaig ressenyar al llibre Els catalans de Franco– els catalans que van voler extingir el català --¿qui els hi ho retreu ara?– i que, gràcies a l’esforç de molta gent sense categoria per signar aquest ‘Manifest’ salvífic, i definitiu, més bé o més malament, el català encara belluga, entre les llengües vives... tot i que amenaçades de mort pels poders polítics i pels poders econòmics i per la mandra, l’eix de la moral catalana, ai las!

Ignasi Riera (Madrid)

Els refugiats col·lapsaran Europa?

Ja fa mesos, que tenim els rostres dels refugiats ficats a casa. I les seves barques inestables, i el fred, i el fang dels campaments, i els camins inacabables que ara s’acaben amb filats que trenquen els somnis i les esperances. Abans, teníem els immigrants sense qualificar, que són igual de refugiats que els d’ara: refugiats de la pobresa, de la fam, de la manca de futur, de les guerres no comptabilitzades oficialment; uns immigrants que ara sembla que hagin desaparegut, però que de fet continuen existint i patint com existien i patien abans.

De fet, davant d’aquesta duríssima i inhumana realitat, no sabem gaire què dir. La majoria dels nostres governants fan tot el que poden per treure-se’ls de sobre: els volen retornar a Turquia pagant el preu, per una banda, de trencar les esperances d’aquests homes, dones i infants que veuen així bloquejats tots els seus anhels de futur; i per una altra, de donar ales a un estat cada cop més totalitari que ara respira tranquil per poder fer totes les neteges polítiques i ètniques que consideri oportunes. I, alhora que fan això, la majoria dels nostres governants continuen cultivant sense cap vergonya el negoci directe o indirecte de les armes, o l’altre negoci florent, el del petroli que podria ser substituït per altres energies però que els surt més a compte fer tots els possibles perquè sigui impossible substituir-lo.

En aquesta Europa nostra esporuguida i profundament egoista, els nostres governants no prenen cap iniciativa per reconduir la situació. Consideren que els surt més a compte mantenir les coses com fins ara: que la gent tingui por, que el tràfic d’armes sigui florent, que el petroli continuï essent imprescindible... I mentrestant, és clar, van dient que no podem omplir Europa d’immigrants perquè es produiria un col·lapse i la gent es revoltaria de manera incontrolable. Potser sí. Potser ara sí. Però és perquè ells, la majoria de governants, han preparat el terreny perquè sigui així. I són ells els qui poden canviar-ho.