divendres, 31 de desembre del 2010

Com aparcar la bicicleta amb més seguretat i evitar possibles robatoris


Els ajuntaments de cada municipi fa temps que han instal·lat aparcaments-bici en diferents punts: casals, centres cívics, mercats, biblioteques, escoles i altres llocs públics, Animeu-vos a fer-los servir! Amb bicicleta guanyeu temps i estalvieu diners! A més és un exercici saludable que us ajuda a mantenir-vos en forma encara que sigui pedalant a poc a poc en pla de passeig.

Per a prevenir possibles robatoris us donem els següents consells:



  • Lligueu sempre la vostra bicicleta, encara que només sigui un moment. Utilitzeu cadenats resistents de tipus "U". No dubteu a invertir-hi diners, tot i que són més cars.


  • Al carrer, feu servir els aparcaments de barra horitzontal. Lligueu-hi el quadre de la bicicleta. Si la roda de davant és de tanca ràpida, l’hauríeu de lligar igual que el seient. O bé posar-hi tanques fixes.


  • En cas de robatori, cal guardar la factura de la compra de la bici. Aconsellem fer una foto del vehicle per poder presentar-la, juntament amb la factura de compra, a la policia a l’hora de fer la denúncia, i així poder recuperar-la.


  • Per a finalitzar aquest article, només volem destacar que, si la implantació dels aparcaments-bici tipus gàbia, el Bicibox, arriba ser una realitat en alguns llocs, aquests serveixin realment a la ciutadania per a resoldre el problema de com guardar la bicicleta de manera encara més segura i durant tota la nit. D’aquesta manera, molta més gent s’animaria a fer servir més aquest vehicle a diari. Els desplaçaments en bicicleta són actualment una gran alternativa amb la gran crisi econòmica que patim.

Marta Pombo Sallés
www.bicibaix.orghttp://bicibaix.blogspot.com/

dimecres, 29 de desembre del 2010

Botes negres per caminar


Els Black Boots van ser el primer grup pop de Viladecans. Cinc joves entre els divuit i els vint anys es van posar a cantar cançons dels Beatles i els Rolling Stones. La seva irrupció en un Viladecans que s’havia rejovenit sobtadament amb el pacte amb l’àngel dubtós del creixement demogràfic i el diable evident del creixement urbanístic incontrolat va donar un protagonisme inèdit als teenagers, anglicisme que definia l’edat entre dues fronteres: l’erupció de l’acne i els vint anys. Entre els Quince años tiene mi amor del Dúo Dinámico del 1960 i el Satisfaction dels Stones de 1965, el nostre poble va passar de 7.508 a 13.765 habitants. Cinc anys més tard, quan Woodstock certificava amb música, pluja, fang i amor el cant de cigne hippie, aquí ja fregàvem els 25.000.
Els Black Boots, les botes negres, van començar a caminar poc temps després que Nancy Sinatra fes famoses les seves amb la cançó Aquestes botes són per caminar. Les botes altes eren un complement femení entre eròtic i reivindicatiu, negra metàfora de que les dones començaven a trepitjar fort, mentre que en els homes el seu simbolisme era menor, però en qualsevol cas indicador de la millora de la renda per càpita. A principis dels seixanta la bota majoritària era la xiruca i les sabates de la pleballa eren del cuir barat, rígid i rocós de Can Segarra. Les sabates eren encara un apartat important de la despesa domèstica, i la seva vida era allargada als sabaters amb la respiració assistida de tenyits, talons, soles i mitges soles fins que eren declarats sinistre total. Tot i així no era estrany veure escolars amb botes amb les punteres desenganxades de la sola com una boca oberta. Llavors es deia que aquella sabata tenia gana.
Els Black Boots van començar quan alguna adolescència afortunada de Viladecans ja s’havia agenciat els seus espais exclusius de llibertat física i musical en les festes particulars en garatges i magatzems, cedits per pares davant la insistent pressió filial. Aquests locals de balls improvisats de diumenge per la tarda s’autoanomenaven clubs. Les festes invariablement tenien tocadiscos amb música anglesa, cubates de coca-cola amb ginebra, que els nois volien servir a les noies passats de ginebra, poca llum i l’inevitable Mis manos en tu cintura del belga Adamo per posar a l’hora dels lents.
En un d’aquests clubs, en la rebotiga de la tenda d’ous de la família Domènech, davant de la plaça de les Palmeres, al carrer de Jaume Abril, van néixer els Black Boots. El club es deia Los Santos, i estava decorat amb dibuixos del ninot de la llavors popular sèrie anglesa de televisió El Santo, protagonitzada per un jove Roger Moore. L’alineació del grup en el seu millor moment era de cinc components. El cantant Sebastià Oriol, Kuki, el guitarra, Joan Pugès, el baix, Jaume Puig, l’orgue, Jaume Cabistany, l’organillo i el bateria, Vicenç Domènech, Titín.
Tocaven tal com es vivia, d’oïdes. L’únic que sabia música i portava el cabell curt era el Jaume Cabistany, que havia estudiat piano i semblava un professor universitari entre alumnes que feien campana. Tocaven versions de cançons pop, rock i rhythm and blues. Escoltaven una i una altra vegada les cançons per aclarir si aquella nota de guitarra era un do o un re, i sintonitzaven una ràdio pirata, ràdio Luxemburg, per descobrir noves cançons abans que ningú. Cantaven anglès també d’oïdes, malgrat haver-se matriculat algú a la Berlitz School per aprendre poc més que paraigües era umbrella. Però el seu anglès era el nostre anglès i les seves cançons les cançons de la nostra vida. (Continuarà)


José Luis Atienza

diumenge, 26 de desembre del 2010

Èxit de la III Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà


El passat 27 de novembre va tenir lloc a Can Xic, organitzada pel Grup Tres Torres de Viladecans, la III Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà, que tractava la temàtica de la recerca en cultura popular. Aquestes trobades van néixer fa tres anys per compartir les recerques i les preocupacions dels grups que treballen pel millor coneixement i preservació del patrimoni històric i cultural a les localitats de l’antiga Baronia d’Eramprunyà. La trobada d’aquest any ha estat un èxit d’assistència i participació.
S’hi van presentar set ponències, entre les que destacà la presentada pel musicòleg i especialista en balls tradicionals Pompili Massa, convidat per l’organització, titulada La Tornaboda vista per un forà, sobre aquesta tradició carnavalesca dels municipis baixllobregatins. Altres ponències presentades foren L’Arxiu Galán. Les imatges de Sant Climent de Llobregat en els anys 30, per Jaume Vendrell, del grup + de 1000. Històries de Sant Climent de Llobregat; A Sant Boi també hi passava el Camí de Sant Jaume, per Xavier Sànchez, de Sant Boi; i Vint-i-cinc anys amb la castelldefelenca «Hermandad del Cristo de la Paz», per Javier Clemente, del Grup de Recerques Històriques «el Torreó», de Castelldefels. També es va projectar el documental Begues: Llegendes, festes, tradicions i altres encants, de Francesc Sànchez, del Centre d’Estudis Beguetans, i es van realitzar dues ponències més, una sobre La Tornaboda de Gavà i Viladecans, història i tradició. La impostura de l’origen proposat pel regionalisme conservador, per Josep Campmany, del Centre d’Estudis de Gavà; i Dels Consells Populars de Cultura Catalana al Mamut de Viladecans, per Josep Mumany, del Grup Tres Torres.
En aquesta última ponència, presentada pel grup de Viladecans, es va fer un repàs històric de la tasca feta pels Consells Populars de Cultura Catalana, organisme informal que va recrear les principals festes populars locals en el moment del tomb democràtic de finals del segle passat, i a partir dels quals es crearen entitats com l’actual grup de diables, o la recuperació de la ballada de la Tornaboda. La ponència també va presentar la feina feta el darrer any amb la creació i presentació del Mamut de Viladecans, i les sinergies que ha despertat.
A la tarda va tenir lloc una animada taula rodona amb participació de José Luís Atienza, del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, Azahara Abadías, de l’Esbart Dansarire Brugués del Centre Cultural de Gavà, Francesc Sànchez, del Centre d’Estudis Beguetans i Jordi Vicente, animador cultural i llibreter de Viladecans. En el transcurs de la taula rodona es va abordar la necessitat d’actualitzar el patrimoni cultural immaterial sent molt respectuosos amb l’herència rebuda i alhora intentant adaptar les manifestacions festives antigues a les formes de vida actuals. En acabat, hi va haver una exhibició de balls i danses tradicionals i modernitzades a càrrec de l’Esbart Dansaire Brugués del Centre Cultural de Gavà i del Ball de Gitanes de Castelldefels.


Josep Campmany Guillot

dijous, 23 de desembre del 2010

Altruísme indolor


Un club no pot ser solidari perdent diners. Ho afirma una editorial del Periódico justificant la decisió del Barça de posar publicitat a la seva samarreta al costat de la de l’Unicef. A mi, que estic afectada des de fa temps per una mena de futbolfòbia, no deixa de sorprendre’m (o no) un titular d’aquesta mena.
Ja fa temps que vaig sentir a parlar de "l’altruisme indolor". Ho comentava el sociòleg basc i actual membre del Senat, Imanol Zubero. És la solidaritat que promovem a l’Occident capitalista: la que ens fa sentir bé, la que es basa més en la nostra satisfacció que no pas en la necessitat de qui s’ha de beneficiar d’aquest altruisme. Perquè el més important és que no canviï res d’allò que ens permet viure com vivim: ni l’estat del nostre compte corrent, ni el nostre temps, ni les nostres petites o grans frivolitats. Hem passat del sacrifici perpetu que es propugnava fa trenta anys al més pur "perquè tu t’ho mereixes". Però com que una miqueta de vernís solidari sempre queda bé i la imatge és important, ens desprenem d’allò que sobra.
És el cas de quan a Europa es destinen als pobres no pas les mesures polítiques que els fan falta sinó els excedents alimentaris (tant si els van bé com si no), o de quan determinats països fan grans declaracions de principis en favor de no sé quins oprimits i després venen armes als opressors... El negoci és el negoci... I la solidaritat és una altra cosa.
Però jo continuo pensant que la solidaritat de debò no contempla si hi guanyes o perds en funció dels teus interessos econòmics o d’imatge, sinó que intenta anar a les causes dels problemes per evitar que es reprodueixin i que simultàniament intenta paliar-ne els efectes. Fa protagonista a qui no té veu i es fa seva, com si fossis "un de sol", la història de l’altre (la solidaritat obrera n’és un bon exemple). I sí, normalment, en aquesta història, se solen perdre diners.
Però els clubs de futbol, que es mouen en xifres multimillonàries i en una atenció excessiva al meu parer per part dels mitjans de comunicació, vés per on, no poden ser solidaris perquè "hi perden diners". Ai, pobrets.

Mercè Solé

dimarts, 21 de desembre del 2010

Una ocasió desaprofitada


L’altre dia el cor jove de l’Orfeó Català va cantar a la parròquia de Sant Joan de Viladecans. Era un concert patrocinat per una caixa d’estalvis i promogut per un parell d’entitats de la ciutat. El programa em va semblar molt ben triat (el Rèquiem de Fauré i les cançons del Bestiari de Pere Quart amb música de Manuel Oltra) i la interpretació va ser excel·lent. Llàstima que hi havia mitja entrada, que diuen, tot i ser gratuït. I és que, a part de la falta de costum de molta gent d’anar a concerts, se’n va fer molt poca difusió.
Cada cop tinc més la sensació que no acabem d’aprofitar els recursos culturals que tenim a l’abast. Un concert així és per no deixar-ne ni les engrunes: fer-ne difusió amb temps, explicar-ne bé el contingut als assistents, treballar-lo prèviament allà on es pugui (la biblioteca, les aules de música, les associacions culturals, les corals de la ciutat...).
Ja sé que sembla exagerat, però per mi seria una bona política cultural, semblant a la que es fa al Liceu amb les òperes que es van presentant, oferir un aprofundiment en allò que tenim al davant. I a poder ser sense gaire etiquetes de "culte" pel mig, que espanten la gent. Perquè ja és trist que la cultura creï un rebuig, pel prejudici de l’avorriment, quan els clàssics justament solen ser-ho per la seva capacitat de connectar amb les qüestions bàsiques de la vida i, per tant, són ben universals. De vegades costa posar-s’hi, o hi ha una dificultat de llenguatge i de comunicació.
Crec que la divulgació cultural –sense descafeinar– seria una tasca interessant a fer des d’una regidoria de cultura, per exemple. I tampoc no caldrien tres mil tècnics: podria crear-se una xarxa de voluntaris entesos en les diferents àrees, i el format podria ser en un cafè o en un espai agradable i informal. Una cosa semblant al que es fa en els clubs de lectura. No sé.
És que tenim moltíssima informació i moltíssims aparells, per veure videos, per escoltar música i fins i tot per llegir, però ens falta la motivació de fons. Mercè Solé

diumenge, 12 de desembre del 2010

Bones Festes!


Aquests dies de Nadal, Cap d’Any, Reis… tenen molts sentits diversos, i cadascú els vivim de molt variades maneres. I això és el millor d’aquestes dates, que són festa col·lectiva. O sigui que, des d’aquesta revista, us desitgem que les passeu molt i molt bé.
També us desitgem que escolteu la crida que les festes fan ressonar cada any convidant a la solidaritat. Ho fan també de moltes maneres, més superficials o més profundes, amb bones motivacions i amb motivacions més inconsistents. Però la fan ressonar. I com que estem en temps de crisi, i hi ha molta gent que s’ho passa malament, bo serà que sapiguem mirar enfora i respondre-hi. I si, a més, aquesta resposta no queda tancada en uns dies concrets, i fa pensar què és el que podem fer al llarg de tot l’any perquè no hi hagi gent que no pugui viure amb la dignitat que tot ésser humà mereix, doncs molt millor: la solidaritat nadalenca serà aleshores molt més autèntica.
I encara podríem fer un pas més: no pensar només en la solidaritat directa i més immediata, sinó pensar també en com podem fer perquè aquest món deixi de ser un món dividit entre els qui tenen i els qui no tenen, entre els qui dominen i els qui han d’aguantar-se. Almenys, si més no, el que segur que podem fer és ser-ne més conscients i fer que els qui tenim a prop també en siguin més conscients.
I una tercera cosa us desitgem. I és que entre tots sapiguem fer front a aquest ambient fals que ens diu que aquests dies toca estar obligatòriament content, i que qui no ho està és un desgraciat. I que ens diu que és ineludible comprar molt i molt. I que ens diu que hem d’anar de bòlit fent festa i més festa. És a dir, que reivindiquem poder viure la vida assumint que les coses són a vegades fàcils i a vegades difícils, que hi ha alegries però també hi ha dolors i tristeses, i que el fet que aquests dies siguin plens de llums al carrer no ens obliga a res. Simplement, si de cas, ens convida a viure tan bé com puguem i sapiguem, i a mirar de trobar, sense pretensions de meravelles, el goig propi juntament amb el dels altres. Bones festes!
Foto: Eio Ramon

dimecres, 1 de desembre del 2010

El vell altar de l'ermita de Sales (2a. part)


En el número anterior dèiem que Paco Taxonera, de qui ja havíem parlat en els números 25 i 26 d’aquesta mateixa revista, havia recomanat l’antiquari Francesc Llorens i Riu com a comprador del retaule. Taxonera vivía a Barcelona, al número 1 del carrer Bou de la Plaça Nova, carrer avui desaparegut i que es trobava a l’actual avinguda de la Catedral. En aquest mateix carrer hi tenia el taller Francesc Llorens i Riu. Francesc Llorens es dedicava a la compravenda d’antiguitats, és de suposar que prèviament restaurades en el seu taller de fusteria del carrer Bou. Francesc Llorens, segons ens explica Josep Eixarch en el seu llibre, era també fuster del Capítol i Bisbat de Barcelona.
El divendres 27 de gener de 1905, va ser la data triada per desmuntar el retaule de l’ermita. Andreu Samaranch, però, situa els fets a l’any 1904, potser va ser a finals d’aquell any quan es van iniciar els tràmits i es va acordar la venda. Però el cas és que Francesc Llorens, com hem dit, va desmuntar i embalar el retaule el dia 27 de gener. Aquella mateixa tarda es van iniciar un seguit de protestes en contra de la seva venda. El diari La Veu de Catalunya va recollir els fets l’endemà dia 28: "Anit se rebé al Govern Civil un telégrama del alcalde de Viladecans comunicant que’l poble s’havía amotinat devant de la rectoria, a causa de suposar que’l senyor rector havía fet desmontar un altar antich que’s considera de gran importancia artística, y haverlo embalat en caixas, per lo que la gent ha cregut que’s tracta de véndrel o que ja está la venda realisada.
Aquet matí, cridats pel governador, que volía més detalls del assumpto, han vingut el secretari del Ajuntament y el tinent de alcalde, que han explicat detalls de lo ocorregut duranr el motí; peró no han pogut explicar si’l rector ha desmontat l’altar pera restaurarlo o pera véndrel, com suposa’l poble".
La Vanguardia també es va fer ressò de la notícia, però en aquest cas, el diari del comte de Godó, assegurava que el retaule l’havien desmuntat per restaurar-lo i que el tinent d’alcalde i secretari van manifestar al gobernador civil González Rothwos que: "el alboroto careció de importancia".
Hem de recordar que l’alcalde Firmo Cònsul estava al cas de la venda i fins i tot, ell mateix havia signat la sol·licitud al bisbe conjuntament amb el rector de Viladecans, per tant la venda del retaule no va ser només responsabilitat de Samaranch, tot i que ell sí que en va ser el promotor.
Per altra banda, el que qualifiquen el tinent d’alcalde Josep Monmany i el secretari Mariano Pedro d’alboroto sense importància, en realitat va ser una manifestació en què es va acabar apedregant la rectoria i insultant a Samaranch. Veiem a continuació com expliquen els fets les diferents parts:
A la sol·licitud de remoció d’Andreu Samaranch com a rector de Viladecans, de 1916, document de què ja vàrem parlar en el número anterior, es diu el següent: "El referido acto llevado a efecto por el Párroco [es refereix a la venda del retaule] soliviantó de tal modo los ánimos de la población, que sedientos de indignación levantó unanimemente protesta en imponente manifestación su enojo frente a la casa rectoral, apedreándola, profiriendo en medio de ensordecedor griterío, toda suerte de improperios denuestos contra el Párroco". Samaranch va matisar aquestes afirmacions amb el següent comentari: "Consta que fueron mujeres y niños los protestantes. ¿Porque pues en la instancia de remocion se puso que era el pueblo unanime vibrante de indignacion contra el Parroco?".
Per la seva banda, l’any 1913, el secretari de l’Ajuntament Jaume Pugès, enemic declarat d’Andreu Samaranch, confirma que la manifestació va ser de dones i nens: "De la noche a la mañana el altar desapareció sin mas ni menos que motivó una verdadera alteración del orden público ya que mujeres y niños hicieron una manifestación de protesta al pueblo y apedrearon la casa rectoral". Samaranch contesta aquestes afirmacions del secretari, denunciant la passivitat de les autoritats municipals: "el Alcalde presente y Cabo de somaten pariente del Puges alli presente no lo impidio". Curiosament, en un altre document, Samaranch acusa directament a l’alcalde Firmo Cònsul de la dretana Lliga Regionalista i al secretari Marià Pedrol d’haver organitzat els aldarulls: "Si después el Alcalde y Secretario sublevaron el pueblo contra el Párroco, ello demuestra una vez más la informalidad de dichos funcionarios". Tot i que en un tercer document, Samaranch responsabilitza els emergents sectors anticlericals de la població d’haver organitzat la protesta i manifestació. De fet, en l’article sense signar atribuïble a Samaranch, que també us havíem mencionat en el darrer número, els acusats són tots dos, és a dir anticlericals i Ajuntament o com diu ell impíos i farisaicos: "En 1904, á fin de poder celebrar allí [vol dir l’ermita] el Jubileo de la Inmaculada, se cambió el tejado, se vendió el viejo altar y se habilitó la Capilla.
Esta no pudo ser entonces abierta al culto á causa de los escándalos y disturbios promovidos por los impíos en contubernio con los farisaicos ¡bajo el falso celo por la Virgen de Salas!".
El cas és que l’enrenou va durar temps. Una setmana després de la manifestació, el dia 4 de febrer, tant La Vanguardia com La Veu de Catalunya encara parlaven d’agitació a Viladecans: "Pera conferenciar sobre l’estat d’agitació que regna entre’ls vehins de Viladecans ab motiu de la progectada venda d’un altar, va visitar ahir el governador al cardenal-bisbe doctor Casañas.
El cardenal, sembla que hi ha enviat alguns périts pera examinar l’altar y emetre judici sobre’l valor artistich que pugui atresorar, y de l’informat per aquets sembla deduirse que no’s tracta de cap joya que merexi’l gran interés que justificaria una obra de veritable valor artístich, histórich o arqueológich".

(Encara n’hi ha més, continuarem en el proper número)

Jaume Lligadas Vendrell

dimarts, 30 de novembre del 2010

Passejada pel nomenclàtor fins el 79

Quan a Viladecans encara érem poquets i ben poca cosa, els noms dels carrers al voltant de dues torres encastellades i una més als afores eren els normals entre gent que identifica els llocs pel que sovint hi té per costum fer o habitualment hi troba. Així, era bona part del viure quotidià del requetebesavi Benet Margarit comprar al forn del carrer de les Canals, trobar-se a la Plaça de la Vila, passejar pel Camí de Gavà, viure al carrer de la Poca Farina, batre a l’era de Cal Manyoses, fer la molinada al carrer de les Sitges, visitar la germana del carrer Major, anar a la taverna del carrer del Sol, barallar-se de tant en tant amb els nouvinguts del carrer de la Muntanya o amb el gamarús del carrer de l’Estrella i fadrinejar, fer manetes o el que sigui, amb la Tuietes a la cantonada de la Raval. Als voltants d’aquesta poca cosa urbana hi teníem una colla de masies, normalment amb les seves eres, pallers i camins, un parell d’ermites per fer aplecs de festa a redós dels seus porxos, i feixes per fer garrofes, blat, vi i oli. Ja més lluny, aiguamolls a migdia per pescar i muntanya a tramuntana per caçar, que no només de pa i vi viu l’home. A part dels deures envers el senyor baró o el senyor marquès, la resta ens ho traginàvem normalment a Sant Climent.
Però, farts de batejar-nos, casar-nos i enterrar-nos normativament al poble veí i de fer-nos mútuament la guitza de qualsevol manera, l’any 1746 aconseguim la segregació parroquial dels climentons. Amb el vertigen de l’independència, perquè ens preocupen massa les males anyades i les pestes o per demostrar que som més trentins, carlins, catòlics i creients que ningú, santifiquem el creixement urbà amb més peanyes que plaques fins ben entrat l’any 1900, quan d’ànimes ja n’érem més de mil. De mica en mica ens endisem en la paranormalitat. Apa, som-hi doncs: Sant Joan, ara aquí ara allà, Sant Josep, Sant Isidre, Sant Sebastià, Sant Jeroni, Sant Antoni, Sant Marià, Sant Ramon i Sant Climent. De dones ben poquetes, només Santa Teresa,que arriba ben tard, i dues Mares de Déu.
A la fi del segle XIX comencem a ser vilatans de ple dret, amb les primeres eleccions. Entre els mil i escaig, a més a més de tenir gent treballant normalment a pagès, sovintegen els obrers i menestrals. Aterren discretament a la plaça plantejaments lliberals de bracet amb plantejaments federals, s’hi suma un triangle maçònic i els menjacapellans s’hi fan com bolets. Desempallegats ja de cap marquès de la Manresana, ni comte de Cervelló a qui rendir acatament, ens queda encara una senyorassa, na Magdalena Modolell. Però… va i se’ns mor l’any 1915… fet altrament normal però sense descendència. Al testament, la bona dona hi deixa ben dit que tot el que té a Viladecans és per al poble de Viladecans i nomena una colla de clergues marmessors per fer la seva. Però… ens barallem interpretant les últimes voluntats, cosa prou normal també. Maçoneria contra integrisme. Clericals contra anticlericals. Cal Sastre contra Ca l’Esparter, Viva la Pepa i rebombori general. Finalment, és pel juny de 1929 que reben l’honor de donar nom a un carrer tots els que s’avenen a un mig acord de permutes i cessions entre l’Ajuntament okupa, que ja no menjacapellans, i els marmessors resignats per pírriques victòries: el capellà Salvador Baroné i el canonge doctor Auguet, el pare Artigas dels filipons (grossos i rodons), els rectors mossèn Pere Sala i mossèn Carles Altés, el bisbe doctor Miralles i l’arquebisbe doctor Reig i finalment el mediador de l’acord, l’industrial barceloní senyor Angel Arañó. Nomenclatòricament parlant, gràcies a la confrontació auspiciada pel triangle, hem deixat la comunió amb els sants del cel per abraçar-nos a la clerecia de la terra. Som a l’anormal període de dictadura del Marquès d’Estella i l’alcalde és en Pere Massallach. Es queda sense carrer i és normal, Mn. Andreu Samaranch, "fotut i arrimat al marge" que diuen a València, el rector iniciador dels litigis per mantenir l’administració de l’edifici Modolell per a l’Església. (Ep!, litigis amb càrrec a l’herència, que la palla va cara). El que no sembla just i gens normal és que la part dels "okupAnts" també es quedés sense cap carreró. (Idò!... amb el que ens van estalviar!). Segurament per ser francmaçons.
Arriba la República. Es fan petites aportacions laiques al conjunt però quan esclata la guerra, de rebot, esclata el nomenclator i tot se’n va en orris. Els carrers deixen de tenir sants i es supranormalitzen els números. A la Mare de Déu de Montserrat li toca el 42, com a 31 hi resa el carrer de la Muntanya i a Sant Marià li endossen el 30. Així tots, apa!, castigats un parell d’anys.
El 25 de gener del 39, quan gairebé érem tres mil els esgarriats, les tropes mores del general Yagüe "alliberen" Viladecans. La nova normalitat es fa dir Generalíssim i es queda donant nom a l’antiga carretera de Santa Creu de Calafell. A poc a poquet, durant quaranta anys, l’anormalitat va introduir una patuleia de generals violentadors de la legalitat republicana que a mesura que es morien es quedaven a viure entre nosaltres. Toqui qui toqui, ells i les seves obres ompliren, per norma, les noves cantonades. Plaques d’en Moscardó, Mola, Goded, Sanjurjo, Carrero Blanco, de l’Alcázar de Toledo, Victoria, 25 de Enero i División Azul, juntament amb plaques dels morts l’any 36 del principal braç polític del colpisme: Jose Antonio Primo de Rivera, José Calvo Sotelo, Ramiro Ledesma, Onésimo Redondo i, l’afegitó dels seus conceptes Raza i Hispanidad, com llufes de sants inocents eren penjades de les espinades de les cases viladecanenques. Paralel·lament, peti qui peti, ens normalitzen lingüísticament de manera imperiosa i ja ho sabeu: Silos, Harina, Montaña, Mayor, Mediodía etc. A la nova urbanització Albarrosa hi planten: un Lirio, un Nardo, un Hinojo, una Retama, una Flor del Naranjo, una Azucena, una Violeta, etc., encomiable i olorosa idea floral, però… desarrelada i amb pitxell d’Almansa.
Aquesta anormalitat històrica, que considera normal que quasi bé tothom necessita ser tutelat, acaba amb la mort del normalitzador dels anys de càstig i penitència. Pel que fa als carrers acaba l’any 1979. El Ple de l’Ajuntament del 12 de juny presidit per en Joan Masgrau, per unanimitat, restaura en bona mesura els noms tradicionals de la Vila; retira tots els que recorden als instigadors de la guerra civil; posa nom a unes poques places i carrers diversos que no en tenen; modifica els noms de dos col·legis; en fa desaparèixer dos de noms amb compromís de tornar-los a possar passats uns anys; i dóna per acceptables tots els altres noms resultants de passar de tres mil a trenta mil habitants.
Els nous personatges triats per ser dignes de pujar als rètols viaris son metges d’aquí i de fora, poetes de parla castellana, pintors universals, personatges de la memòria democràtica i republicana i dos dels darrers presidents de la Generalitat: Fleming, Trueta, Ferran i Clua, Ros, Creixell, García Lorca, Machado, Hernández, Picasso, Gris, Casas, Miró, Iglesias, Noi del Sucre, Monturiol, Macià i Companys. Ja hi havien estat, temps enrere, en Guimerà, en Prat de la Riba i en Pi i Margall.
En definitiva, desfet el darrer nus del nostre cabdell històric, el fil queda lliure per poder anar teixint un esdevenidor més llampant, tot mirant d’integrar realitats i cultures diverses, com és normal, damunt d’aquell nucli inicial al voltant de dues torres i una tercera a l’altre cantó de la riera.
Temps després hom es preguntava per què en l’esclofollament de juny del 79, havien estat salvats el Marquès d’Estella, en Bertran i Musitu, el Doctor Ferro, la Hispanidad i en Jaume Abril?
Partint de fer net d’instigadors, i només instigadors, de la guerra civil, el carrer del Marquès fou ignorat, llavors només hi havia el taller arregla-cotxes d’en Catalina i una casa més. En Bertran i Musitu ja tenia el nom plantat als anys 20 i havia estat diputat electe per la circumscripció de la vila. Per això no se’l tocà del nomenclàtor, no entrant a valorar el seu servei d’espionatge a favor del bàndol franquista durant la guerra. Al tercer, el Doctor Ferro, se li valorà més els seus vint anys de metge titular curant gent que les seves denúncies com a Jefe de la Falange ressentit en acabar la guerra. Se’l rodejà, mirant d’aigualir-lo, de tot un seguit de metges. Tant al Doctor Ferro com en Bertran i Musitu, darrerament l’Ajuntament els ha retirat l’honor. De la Hispanitat s’acceptà la tesi que el concepte anava més enllà de la paraula segrestada pels falangistes.
Pel que fa en Jaume Abril es considerà l’opinió absolutament majoritària dels seus coetanis d’estar davant d’una excel·lent persona, compromesa cristianament i socialment, de totes totes, amb el jovent del poble d’abans de la guerra. Havia estat detingut l’any 1938 i després de passar per la "txeca", fou tancat al vaixell "Villa de Madrid" per aparèixer en llistes de Falange. En sortí per ser afusellat a les costes del Garraf juntament amb altres divuit, en represàlia de no sé què. La seva dissort va ser que el seu preat cognom, començant per Ab, el feia primer de qualsevol llista. El president Companys envià una carta de protesta al president Negrín per aquests assassinats del Garraf. Afegiu-hi les següents reflexions: Sense haver instigat cap violència, sense judici i sense defensa, per sospitós que es sigui, tothom és innocent. Un innocent assassinat pot ser un màrtir a qualsevol bàndol, i ja teniu, per si en dubtàveu, una bona raó per continuar tenint sempre present entre nosaltres en Jaume Abril. Sempre ens recordarà el que mai no es pot fer ni de cap manera permetre.
Com el d’en Jaume hi ha un altre nom de carrer que té el mateix sentit i del qual mai no se n’ha exclamat ningú: és el carrer dels Germans Gabrielistes que sempre havia estat conegut com el Rierot.
Cap innocent pot ser penyora de res ni dany col·lateral de la lluita fratricida. També això volia deixar explicitat l’Acord, per unanimitat, del Ple de l’Ajuntament de juny del 79. Els canvis de noms de carrers no eren solament un retrobament amb la història de la Vila i l’arraconament dels segrestadors dels valors democràtics i republicans, eren a més a més el reconeixent de fets inversemblants del bàndol republicà, fets molts d’ells fora del control de les institucions legítimes. Hauria estat més que bé la restitució de la dignitat de totes les víctimes de la repressió posterior i l’entrega de tots els cadàvers a llurs famílies. Va quedar ben palès que el normalitzador es va morir al llit i, sobre el seu cadàver, encara hi té plantada la creu més esgarrifosament anormal que s´hagi plantat mai, pel que significa i per com es va fer. Encara tenim coses massa anormals i massa gent intentant fer l’orni.
Del 79 ençà, totxo sobre totxana, Viladecans ha passat a ser una ciutat. Totxana sobre totxo, quan m’hi he de trobar, m’hi perdo. Dotzenes de noms nous de carrers van fent xarxa entre el particular i l’universal de la cultura i les persones. Com ha de ser. Però continuo essent de poble. Ho sento….
Andreu Comellas

dilluns, 29 de novembre del 2010

La Penya Blaugrana de Viladecans


Va ser al setembre del 1992 quan vaig ser escollit president de la nostra penya, pocs mesos després d’haver guanyat la primera Copa d’Europa a Wembley. La Penya Blaugrana de Viladecans d’oficialitzà amb un acte d’inauguració que fou presidit per l’aleshores vicepresident del club Nicolau Casaus que malauradament ens va deixar fa uns anys.
Aquest any commemorem el 18è aniversari de la creació de la penya viladecanenca i, mirant enrere, sembla que fos tot just ahir que cap a l’any 1990 es reuniren un grup d’amics amb la idea de fundar una penya barcelonista a la nostra vila. En Jordi Amat, en Sebastián Biedma, en Josep Vidal, en Josep Illán, l’Enrique Martínez, Julio Reus pare i fill, i en Joaquim Pallarés en foren els responsables.
Durant aquest anys la nostra penya ha anat creixent i evolucionant fins a tenir 190 socis. Cada temporada aquest nombre ha anat oscil·lant segons els èxits o fracassos del club. L’activitat duta a terme des de l’inici ha estat intensa: a banda d’organitzar un autocar cap al Camp Nou cada partit a casa, hem viscut fites històriques com la consecució de les lligues de l’era Cruyff, les copes del Rei de Madrid i València, les dues lligues de Rijkaard, les finals de Paris i Roma, les dues lligues d’en Guardiola, el Mundialet, la Super Copa...
La nostra entitat ha assistit a totes les Trobades Mundials de penyes celebrades a Espanya i França, comptem amb una placa commemorativa a l’estadi del Camp Nou, tenim presència anualment a la Fira de Sant Isidre de Viladecans, vam ser protagonistes en el pregó de la Festa Major de 2009, col·laborem en el torneig de futbol amateur de la nostra ciutat i en moltes altres activitats i iniciatives locals.
El proper 21 de novembre celebrarem com cada any el dinar de celebració del nostre 18è aniversari al restaurant la Pineda de Gavà. Ens hi acompanyaran ex jugadors del Barça i hi haurà moltes més sorpreses. Us hi esperem a tots!

Julià Bonich

diumenge, 28 de novembre del 2010

Libèl·lula (Sympetrum fonscolombii)




Les diferents espècies de libèl·lules del gènere Sympetrum no són fàcils d’identificar a simple vista.
Aquesta espècie desenvolupa el seu cicle vital en aigües estancades, però els adults solen fer migracions bastant allunyades d’aquest medi.
És una libèl·lula força comuna i localment pot ser bastant abundosa.
Font: Institució Catalana d’Història Natural


Eio Ramon

dissabte, 27 de novembre del 2010

L'olor de les tardes d'estiu


Los Módulos cantaven a principis dels setanta Todo da igual, ya nada importa / todo tiene su fin, però sí que va importar als joves de Viladecans que els alegres estius de les Panotxes comencessin la seva fi coincidint amb els finals dels seixanta. Mentre els americans estenien encara més el seu imperi i plantaven les barres i estrelles fins a la Lluna, de l’altra banda de l’autovia arribaven dues notícies, una de bona i una altra de dolenta. La bona era que obrien una discoteca, la dolenta era que no hi deixaven entrar espanyols que no estiguessin al càmping. Aquesta distinció podria semblar neutral, la terra per qui la treballa i la discoteca pels clients, però no ho era gens. El resultat era una mena d’apartheid –precursor d’aquell altre estrany apartheid que van començar a practicar els porters de discoteca deu anys més tard–, que afectava únicament els espanyols, en concret els espanyols de Viladecans i rodalies. Abans d’entrar, el disc-jockey alt, moreno de platja i quadrat com un Tom Jones de la Barceloneta, repassava la fila a la recerca del rostre hispà, de l’espalda mojada de la riera de Sant Climent, tu sí, tu sí, tu no, y no disimules con el francés que tienes una cara de español que tira de espaldas.
El disc-jockey era un personatge representatiu de la Catalunya del Toro Osborne, ja que l’osbornisme sovint també parla català. Portava la camisa oberta, i del coll li penjava una cadena d’or amb un medalló sobre el pit moreno i pelut. El medalló s’obria i al seu interior guardava uns trofeus com els pellroges guardaven les cabelleres dels caps de les seves víctimes. Les seves víctimes eren conquestes, no guardava la cabellera sinó pèls, i no precisament del cap. Llavors el masclisme era encara un masclisme militant que no feia presoners, on totes les dones estaven disponibles excepte tres: la mare, la germana i la nòvia.
La discoteca de la Ballena es deia Jonàs, com el profeta que va viure dins de la balena, i la seva obertura va suposar un reservado el derecho de admisión que va ser com un tancament de fronteres. Alguns, pocs, van plantar les seves tendes de campanya en el territori vedat, però eren la classe mitja, i no el proletariat, que va ser foragitat a les reserves de sempre.
Més enllà del litoral, a la terra ferma del nucli urbà, hi havia un pati de palmeres, amb un petit escenari i pista de ball, que quan s’omplia havia arribat l’estiu: Can Batllori. És curiós que durant la dictadura els dos espais més acollidors eren el Jardí Municipal i Can Batllori, i que trenta anys de democràcia no els hi han aconseguit ni una engruna del seu passat daurat. El Jardí va viure algun miratge en el primer ajuntament com a espai mític i emocional amb les cantades d’havaneres i els cors russos que es van viure com un emocionat esdeveniment ciutadà, com la recuperació d’una memòria històrica i sentimental perduda, però sense resoldre el futur del jardí municipal com a espai singular de recollida i benvinguda al cor de la ciutat, a l’edifici municipal, a l’ajuntament.
Aquell Can Batllori tenia la flaire de les tardes de diumenge que fan olor a estiu. S’obria amb el bon temps, quan feia bo d’estar els diumenges al sol, quan als matins es passejava a peu fins a Can Sellarès, un altre espai amb problemes d’identitat entre dos pares, ajuntaments de Viladecans i Gavà, que en el fons s’ignoren. Can Batllori era taules i música en viu a l’aire lliure, noies amb vestits sense mànigues i minifaldilles de genolls morens ballant sota les palmeres amb nois amb aroma d’Agua Brava. Can Batllori era també la música dels Black Boots, un grup de Viladecans.

José Luis Atienza

divendres, 26 de novembre del 2010

Movimiento solidario


La Delegación del Frente Polisario en Cataluña con el soporte y la organización del ACAPS y la Resistencia Saharaui, ha convocado todo el movimiento solidario para los más de 10.000 saharauis desplazados en el Campamento de Protesta a las afueras del Aaiun con concentraciones todos los jueves a las 19,30 h. delante del Consulado General de Marruecos, calle Diputación, 68-70 de Barcelona, para exigir unas condiciones de vida dignas y el respecto a los derechos humanos en el Sáhara Occidental Ocupado.
En el Campamento de Protesta, fallece un niño saharaui de 14 años tras disparos de la policía marroquí, y cinco resultaron heridos.
Hemos de unir esfuerzos, hacemos sentir la voz de las y los saharauis.

Rosa Mercader

CULPABLE
(poema dedicado a Nayem El Garhi)
La voz inocente de un niño,
es culpable de la muerte,
culpable del odio de los verdugos
de la ausencia de su ciudad.
Culpable que entierren
su voz para siempre
ante el silencio cómplice
de la indiferencia.
Dirán que la bala
atravesó su cuerpo,
atravesó su alma
y desgarró su corazón.
Una vez más
culparan a su madre,
a su hermano
a sus amigos.
Y al final,
los vasallos
encerrados en la ignominia
del delito
culparan al niño saharaui,
de su muerte.


Ali Salem Iselmu, poeta y escritor saharaui

dijous, 25 de novembre del 2010

Construint Europa


El meu avi va viure tres guerres, una com a emigrant a països europeus, i dues com a emigrant a Espanya. Aquell fill de La Vall, que amb 13 anys va marxar tot sol a França, parlant només català, i que va aprendre castellà a Europa, junt amb l’anglès, francès i alemany, va morir poc desprès d’acabada la segona guerra europea, sense haver trobat el seu lloc.
Jo ja no he viscut cap guerra, però se que aquells horrors van ser cuinats per les classes privilegiades locals, església, empresaris, terratinents, intel·lectuals, militars... Potser ells no desitjaven les guerres, però va ser el resultat que ens van portar les seves habilitats.
Alguns visionaris van tenir prou força per iniciar el camí de construcció de la Unió Europea com a antídot de les misèries nacionalistes. Ho van fer amb prou èxit. Guerres a Europa només hi ha hagut la dels Balcans, i fora de la Unió.
L’èxit de la Unió Europea es basa en la generositat interessada, en entendre els problemes dels altres com a propis, i avançar junts. D’això en sabem els espanyols. D’Europa no hem rebut només diners, també coneixements, estructures socials i formes de viure que ens han tret de la misèria moral i social de la dictadura. Ara bé, no ens enganyem, deixar de compartir els problemes ens retorna a la llarga història de la Europa dels horrors.
Quan a França, país inspirador de la Unió, un fill d’emigrants hongaresos, arribat a president, frivolitza deportant grups humans sencers per motius de raça, està dient que els problemes romanesos no son europeus. No només agredeix una ètnia, també dóna la esquena a Europa i ens retorna al passat.
Quan el socialisme espanyol, representat pel president de govern, li dóna cobertura, i els conservadors espanyols fan un vergonyós pas més a Badalona com a preludi del que serà la seva campanya electoral, ens hem de preguntar què en queda de l’europeisme espanyol i de la gratitud deguda. Alguns també ens preguntem on és la esquerra valenta progressista i europeista, i cap a on anem.
Ara vénen eleccions, res no és fàcil. i encara menys la convivència, però per a nosaltres, Europa comença a Viladecans.

Xavier Ramírez

dimecres, 24 de novembre del 2010

Gràcies per la vostra valentia!


L’equip de redacció del Punt de Trobada ens va fer arribar –als representants dels partits polítics que vàrem participar en la taula rodona que van organitzar el 5 d’octubre– un correu electrònic animant-nos a enviar un article vinculat a les eleccions al Parlament de Catalunya. Aquesta entitat treballa perquè la eva publicació digital sigui un espai on tothom pugui explicar allò que li vingui de gust i que preferiblement estigui relacionat amb la ciutat de Viladecans, la nostra ciutat. Com el seu nom indica amb gran encert és un punt de trobada.
Així doncs, jo vull aprofitar aquest punt de trobada per felicitar a totes les persones valentes que des del govern han fet trontollar els fonaments d’un autonomisme pactista i conservador, creant estructures d’estat i mirant més enllà dels dictats de Madrid. La seva valentia ha permès fer un Pacte Nacional per a la Immigració, un Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació, un Pacte Nacional per a l’Educació... això vol dir que s’ha pensat en clau de país, no en clau d’electors.
La mateixa valentia que ha permès solidificar el nostre estat del benestar i la nostra economia, malgrat el gran handicap que comporta formar part d’un estat que ens va en contra. Mostres de l’enfortiment del nostre estat del benestar són la Llei de serveis socials, el Pla estratègic sobre els usos del temps, la Llei de dependència, la creació de sis noves places de residència cada dia... com que citar-ho tot seria massa extens i cansaria al lector, ho ressumeixo dient que el pressupost d’Acció Social i Ciutadania ha estat incrementat un 283 per cent en sis anys.
Pel que fa a l’enfortiment de la nostra economia és molt simptomàtic el fet que en el Pressupost del 2010 els recursos en recerca van incrementar-se en un 21.7 per cent, és a dir, s’aposta per la veritable economia, aquella que crea llocs de treball i va acompanyada de l’adjectiu "productiva". Altres demostracions d’aquesta aposta –a banda del Pacte Nacional i el Pla Nacional per a la Recerca i la Innovació que se n’ha desprès– són la creació de l’agència ACC1Ó, l’aposta per un model turístic de qualitat que remarqui els trets identitaris –i deixi de limitar-se al sol i la platja "low-cost"–, o la Llei del comerç –on s’ha defensat un model català de comerç proper, urbà i generador d’ocupació i cohesió.
La nostra gent valenta també ha pensat en les minories, aquelles que són la majoria, ja que tots i cadascun de nosaltres formem part d’algun tipus de minoria. Alguns exemples són el Títol de famílies monoparentals, la Llei de polítiques de joventut, la Llei dels drets i oportunitats de la infància i l’adolescència, la incorporació de la perspectiva de gènere a totes les polítiques del Govern, les polítiques específiques per a les persones homosexuals i transexuals o la Llei d’acollida.
I tot això s’ha fet sense oblidar quin és el nostre país, la nostra llengua i la nostra cultura. Només la valentia permet redactar la Llei del cinema de Catalunya, planificar per primer cop la política exterior de la Generalitat, treballar per al reconeixement internacional de les federacions esportives catalanes, establir el català com a llengua d’integració de la immigració o impulsar la Llei de consultes.
Només la valentia permet fer moltes, moltes altres coses com liderar la creació de l’Oficina Antifrau, la Llei de Vegueries o la Llei de successions i donacions.
Així doncs, només espero que aquesta gent valenta, la nostra gent valenta, a la qual repeteixo el meu més sincer agraïment, torni a decidir. Perquè només amb la gent valenta com tu i com jo el país es mou. Perquè només amb la gent valenta el país avança i la justícia social i la llibertat nacional s’acosten més a una realitat factible.

Bàrbara Lligadas

dimarts, 23 de novembre del 2010

Per què votaré el que votaré


Una de les coses que s’aprenen amb l’edat és que no serveix de res donar consells a qui no els demana. Per tant, respecte a les eleccions autonòmiques, estimat lector de qualsevol dels dos sexes, no seré jo qui demani el seu vot, perquè com diu el meu pare "ante el vicio de pedir, hay la virtud de no dar". No obstant, si em permet, li explicaré sincerament per què jo votaré el que votaré. A mi em preocupa el camí que estan prenent les coses, com si els mals del món fossin la pensió del meu pare, no arriba als 800 euros, o les feines fixes del seus fills. Sembla ser que la crisi es resoldria si el meu pare cobrés menys pensió i els seus fills fossin més fàcils d’acomiadar. A rebaixar les pensions l’anomenen reforma de les pensions, i a acomiadar fàcil, reforma laboral. Els partits que no votaré diuen, no ho diuen clar, però ho diuen, que si ens deixem fer les reformes, els aturats trobaran feina, els pisos dels bancs es vendran, i els bancs ens tornaran a donar crèdits perquè comprem més pisos. A la meva família tot el que tenim són els salaris i les pensions, anem als hospitals públics quan estem malalts, i els nostres fills han pogut anat a les escoles públiques o subvencionades. La meva mare està malalta, i això no té remei, però pot estar atesa a una residència, perquè una part la paga la Generalitat. Amb sort, on no arriba la pensió o el salari arriben les prestacions de l’Estat, que ens fan ser menys fràgils. Això és gairebé tot el que tenim, i jo necessito votar un partit que defensi gairebé tot el que tenim. I potser estic equivocat, però crec que els propers quatre anys necessitarem de veritat, com potser no ho hem necessitat mai, algú que ens defensi.
Sovint em pregunto que com s’han atrevit a demanar-nos pagar l’error dels altres. Potser perquè els que tenen molts diners creuen que no passa res, que la meva família, i la resta de famílies, faran amb el seu vot el que han fet sempre. I que si agafen por, votaran als que governen els bancs, als que governen les immobiliàries, als que en el fons ens governen sempre. Creuen que no passa res, que la política va per un costat i la vida per l’altra. Que vius d’una manera i votes d’una altra. I el seu major èxit és que els vots de la gent que no voten, sempre sumen a favor seu.
A mi m’agradaria trobar un partit que em digués que la societat ha de tenir clar què vol ser quan sigui gran, i com vol viure quan arribi. Si volem tenir pensions, es tracta d’organitzar la societat per tenir-les. No es tracta d’arreglar el present per empitjorar el futur, sinó que ens cal arreglar el present per arreglar el futur, on tothom serà pensionista.
A mi m’agradaria votar un partit que faci la vida una mica més lenta. La pressa ens roba la perspectiva del temps, la que tenen els éssers vius, marcada per les estacions, per la lluna, pel dia i la nit. Recolzaria a qui s’atreveixi a fer que els cotxes corrin menys, perquè si anem més lent hi ha menys morts. Encara que sigui impopular, prefereixo a qui entre la pressa i la vida, escull la vida, a qui va a contracorrent, perquè la corrent va en contra de la gent senzilla. Només n’he trobat un, estimat lector. amb els seus defectes i les seves virtuts: ICV-EUiA. Tot i que m’agradaria haver-ne trobat més.

José Luis Atienza

dilluns, 22 de novembre del 2010

Artur Mas i Viladecans

No vull dedicar aquest article a fer un balanç negatiu del Tripartit ni a anunciar compromisos electorals (potser al final, una mica). Ans al contrari, vull centrar-me més en la relació d’Artur Mas amb Viladecans i la meva experiència personal al respecte.
A part d’alguna visita com a Conseller d’Economia, el primer acte públic de l’Artur Mas a la nostra ciutat va ser el gener de 1999, quan la Joventut Nacionalista de Viladecans va inaugurar la seva pròpia seu, al carrer Sant Josep. La veritat és que havíem demanat que vingués el Jordi Pujol, però no va ser possible, i això ens va donar ocasió de mostrar a l’Artur un bocí de la realitat de la nostra ciutat.
A mi, que era el Cap de Col·lectiu de la JNC en aquella època (1999), em va tocar fer el discurs de benvinguda, i com que era el primer que havia de fer en públic, me’l vaig preparar força. A més de recordar-li les necessitats de Viladecans a l’Artur, que era membre del Govern de la Generalitat, li vam fer una promesa: si assolíem un bon resultat a Viladecans, segur que guanyàvem arreu de Catalunya. L’Artur ens va prometre transmetre-ho al president Pujol. Unes setmanes després, Pujol era reelegit per a la presidència (per última vegada).
En els set anys com a cap de l’oposició, l’Artur Mas ha visitat repetidament aquesta ciutat. La visita més emotiva fou el novembre de 2008, quan un multitudinari dinar amb més de dos-cents viladecanencs servia de marc per retre homenatge a la Flora Casé, que deixava d’exercir de portaveu local de CiU. Recordo que l’acte va durar més del previst, perquè l’Artur va conversar i es va fotografiar amb tots els que ho van demanar.
Han passat onze anys des de la primera visita, i la gent de Convergència i Unió de Viladecans estem ara il·lusionats, perquè pensem que el mateix Artur que us he descrit (i que no és el personatge estirat i vanitós que hi ha en l’imaginari popular) pot ser el nou president de la Generalitat de Catalunya. I creiem que aquest corrent de simpatia està creixent, almenys això és el que hem vist al carrer en la campanya "El canvi donarà bons fruïts" que potser heu trobat en diferents barris de Viladecans.
Els catalans tenim ganes de canvi. En primer lloc, cal recuperar la confiança, en el propi país i en la Generalitat, per tal que ens permeti ser capaços de donar un nou impuls per afrontar la greu crisi econòmica, adoptant mesures valentes i positives: impulsar la formació (dels aturats i dels treballadors), les empreses han de trobar crèdit, les Administracions han de ser un aliat, i no un obstacle.
Per fer-ho, fan falta diners. El compromís de CiU és no apujar els impostos, sinó superar l’actual finançament (pactat pel conseller Castells), exigint el Concert Econòmic. I amb la contundència i la força que va mostrar el poble català amb l’Estatut i la manifestació del passat juliol, reclamant la dignitat de Catalunya, tan malmesa en aquests anys.
En resum, després dels anys de Tripartit, i en un context nacional i econòmic tan complicat, cada cop som més els que creiem en un projecte que ens il·lusiona: un nou govern que actuï de forma diferent, format per les persones més vàlides (inclosos independents), que dialogui per buscar consensos al Parlament i amb les entitats i les associacions, que recuperi els valors de la politica i que impulsi i ajudi a la societat catalana a superar aquest difícil moment. En resum, pensem que amb l’Artur Mas, "El canvi donarà bons fruits"

Carles Lozano

diumenge, 21 de novembre del 2010

Garantia de progrés

El diumenge proper, 28 de novembre, els catalans triarem els diputats que formaran el Parlament de Catalunya en el període 2010 a 2014. D’aquest Parlament en sortirà el proper President de la Generalitat.
S’han presentat més candidatures que mai, tot un ventall d’opcions, que alguns analistes alerten del perill d’italianització de la política catalana. Sembla, doncs, que el nou govern s’haurà de constituir mitjançant un pacte entre forces polítiques diferents, capaces de posar-se d’acord en un programa comú. Això es pot fer de dues maneres, o bé de forma transparent: govern multipartit; o bé de forma opaca: govern unitari amb pactes entre partits no explícits.
Els catalans i catalanes som diversos i plurals i amb prou maduresa democràtica per arribar a entendre’ns partint des de posicions diferents.
El Partit dels Socialistes encara aquestes eleccions amb la voluntat ferma de voler continuar governant, des de la feina feta en els últims set anys de Governs de Progrés i amb l’oferta d’un programa per els propers quatre anys, que consolida els avanços socials i que impulsa la transformació de la societat catalana vers el benestar.
El nou govern de la Generalitat haurà d’encarar una conjuntura molt desfavorable i una gran crisi econòmica, pèrdua dels valors cívics i descrèdit de l’acció política.
Per això, els Socialistes defensem:
L’economia productiva i l’impuls als sectors econòmics emergents.
La cohesió i la inclusió social
El paper de la política com a eina per encarar els problemes reals dels ciutadans i aplicar solucions de la forma més consensuada possible.
Algunes opcions polítiques plantegen la independència de Catalunya com a solució dels problemes dels catalans. Els socialistes no ho creiem. En un món cada vegada més interdepenent, en una societat prou complexa, en què els recursos són limitats i que camina cada vegada més cap al treball en xarxa, creure que les accions unilaterals poden fer-nos esquivar una crisi global, és com a mínim ingenu.
Catalunya, un sol poble amb diversitat lingüística, amb referents culturals múltiples, però amb voluntat nacional ferma. Això vol dir desplegar en la seva totalitat l’Estatut d’Autonomia aprovat per la ciutadania i impulsant si cal la reforma de la Constitució per aconseguir un estat federal que reconegui la pluralitat nacional, lingüística i cultural dels Pobles d’Espanya.
Els socialistes creien en el Catalanisme Federalista que permeti la convivència en la diferència, la cooperació i la solidaritat entre les nacions i regions d’Espanya.
Moltes opcions polítiques defensen, directament o indirectament, reduir el paper del sector públic, demanant directament la supressió de serveis o bé indirectament demanant una forta reducció de la despesa pública, o el que ve a ser el mateix: defensen més llibertat del mercat, negant el paper de les polítiques públiques com a garants de la redistribució de rendes i per tant de la universalització dels serveis.
Els Socialistes defensem el paper del sector públic per superar l’impacte de la crisis i evitar la fractura social. Cal impulsar les inversions en:
Capital físic: infraestructures, equipaments.
Capital humà: formació, recerca, investigació i desenvolupament.
Previsió: planificació del territori, seguretat.
Cal impulsar als sectors productius d’ocupació d’alta qualitat:
Reconvertint la indústria tradicional.
Recolzant, sector bio, cultura i audiovisual, energia i tecnologies de la informació i del coneixement.
Prioritzant la formació dels treballadors i treballadores per possibilitar el canvi de sector de treball.
Oferint formació específica per a persones amb formació bàsica.
La dreta històricament ha defensat els interessos de les grans corporacions, es desentén dels principis de subsidiarietat i de proximitat. Aposta per les grans decisions a nivell d’Estat i abandona els interessos i necessitats del assalariats, petits i mitjans emprenedors, botiguers, menestrals i pagesos, que utilitza i manipula embolcallant-los en la bandera i la pàtria i atemorint-los amb el fantasma de la por i del greuge extern.
El Partit dels Socialistes de Catalunya vol renovar amb els catalans i catalanes el seu compromís d’avançar cap a una societat més justa, més pròspera, més lliure.
Som la garantia del Progrés.

Joan Pidelaserra

dissabte, 20 de novembre del 2010

El que no ens varen contar del Tripartit


Des que el 2004 es va formalitzar l’acord de govern entre PSC, ERC i ICV-EUiA denominat Tripartit, aleshores amb Maragall com a President de la Generalitat, la dreta tan catalana com espanyola o el que es el mateix, PP i CIU, han tractat per tots els mitjans de fer tot el soroll possible amb qualsevol tema, Carmel, Bracons, el famós 3%, etc. L’ objectiu no era un altre que tenir el Govern entretingut en donar explicacions sobre el que passava en aquells moments perquè els ciutadans no poguessin estar informats de la gestió del Govern.
Més tard, ja el 2006, quan després de l’avançament de les eleccions a Catalunya per les raons que com que són per tothom conegudes no entraré a detallar, es reconstitueix por segona vegada el Govern Tripartit, també conegut com el Govern d´Entesa, ara amb Montilla com a President de la Generalitat, l’estratègia de la dreta continua sent la mateixa, fer tot el soroll possible per tapar la gestió de govern, ara amb el túnel de l’AVE, la reforma de la Diagonal, el quart cinturó, etc.
Però, per molt soroll que hagin fet, l’obra del Govern de Progrés de la Generalitat està aquí i es pot veure i tocar: s’ha aconseguit un nou Estatut en el qual malgrat les retallades fetes pel Tribunal Constitucional aconsegueix innombrables millores en matèries de traspassos com Rodalies, inspecció de treball, gestió del litoral, etc., un millor sistema de finançament, i un major reconeixement de la identitat catalana, tot això després de 23 anys de govern de CiU en què ni pactant amb els socialistes de Felipe González ni amb el PP d’Aznar, varen aconseguir millorar l’antic Estatut de Sau.
Per un altre costat, ningú no pot negar les inversions en infraestructures tant les de la Generalitat com les de l’Estat: nova terminal a l’aeroport, noves carreteres, més transport públic, més hospitals, més ambulatoris, més col·legis, més escoles bressol, millora dels barris, millora de la mobilitat, etc., tot això en la més gran situació de crisi que s’ha conegut des de la famosa crisi del 29.
Per concretar una mica aquestes inversions assenyalaré les de la nostra comarca. En el Baix Llobregat s’han fet 304 actuacions per un import de més de 9.000 milions d’euros, d’elles 18 s’han fet a Viladecans per un import de més de 45 milions de euros: promoció de sòl residencial, rehabilitació de barris, millora de l’hospital amb la incorporació de nous quiròfans i el compromís ja pressupostat de començar al 2011 la construcció del nou hospital, la construcció de la comissaria dels Mossos d´Esquadra, per anomenar-ne només algunes.
En resum, crec que és de justícia que almenys des de la gent que ens considerem progressistes i d’esquerres, en fem una defensa a ultrança. Encara que, per posar alguna pega, jo diria que el Govern en ocasions no ha sabut sobreposar-se al soroll de la dreta, i no han sabut explicar tot el que s’ha fet a Catalunya durant el seu mandat, que ha estat molt tenint en compte la situació econòmica que ha tingut.

Dani Gutiérrez

divendres, 19 de novembre del 2010

Sobre el Barça Park, l'informe de Medi Ambient i el futur dels espais naturals


"Finalment, només una precaució. El Barça ha manifestat una intenció i hem visualitzat un esborrany de projecte. Cal que el projecte definitiu sigui un exemple mediambiental en si mateix (materials reciclats, ús energètic eficient, etc..) i no representi cap afectació envers l’entorn. Però la garantia que tenim és que aquest projecte ha de ser aprovat per l’Ajuntament amb informes previs de la Generalitat, tant d’urbanisme com els responsables del Departament de Medi Natural de la Conselleria de Medi Ambient. Molts ulls per garantir que el Barça, que per altra banda ha mostrat una actitud molt positiva, faci finalment un bon projecte per sumar qualitat a Viladecans i al Delta del Llobregat".
Així vaig acabar l’article publicat a la revista comarcal La Premsa del Baix ara fa més d’un any. I la precaució va ser encertada, perquè s’ha vist que ambientalment el projecte presentat pel Barça era deficient, malgrat les bones intencions manifestades. Projecte, per altra banda, que no estava encara aprovat, perquè el Ple Municipal de 24.09.2009, amb el vot a favor de tots els grups polítics, es va limitar a obrir la informació pública i a demanar l’informe preceptiu als serveis territorials de Medi Ambient i Habitatge. Explico tot això perquè no puc acceptar les veus que, fent servir aquest informe, busquen disconformitats entre ICV-EUiA al govern municipal i ICV-EUiA a la Generalitat. Ni n’hi hagut ni n’hi haurà. Perquè sempre hem defensat el mateix: la conservació dels espais naturals del delta.
La nostra línia d’actuació ha estat sempre molt clara. Garantir la protecció i gestionar els àmbits per potenciar-ne els valors naturals. Així s’entén la creació del Consorci que gestiona els espais naturals del delta (www.deltallobregat.cat), i la voluntat de gestionar els Reguerons i garantir el corredor biològic de Can Sabadell, única via que permet la connexió amb el Remolar. El conveni firmat amb el Barça ajudava a aconseguir aquests objectius, ja que entregava els Reguerons i els espais adjacents al Remolar que ens permetien convertir la Riera de Sant Climent en l’eix connector.
En tot cas, ara tenim una situació completament diferent. I per a mi, pitjor que abans. Perquè hi ha una cosa que no es ressalta prou de l’informe: que l’espai urbanitzable on es volia fer el Barça Park continua essent urbanitzable. Ni zona Zepa ni Xarxa Natura 2000. Continua com a urbanitzable. Res no impedeix al Barça presentar un nou projecte, ara que li han dit quines condicions ha de complir. Però ha estat el Barça qui ha renunciat al seu propi projecte. Ara, ni tenim els Reguerons ni els espais vora el Remolar on el Consorci ja hi planificava derivar part de la pressió de visitants que està perjudicant la maresma. Però, en canvi, encara ens podrien fer uns equipaments esportius a la zona urbanitzable existent. Vist tot això, no em sembla cap bona notícia que el Barça, propietari de 60 hectàrees d’espais naturals a Viladecans, no vulgui fer el que deia al Conveni: un complex esportiu i de lleure que fos un referent mediambiental i que recolzés el reconeixement públic dels Espais Naturals del Delta i Viladecans. Allí o per sobre l’autovia, perquè mai no ens negarem a continuar guanyant espais lliures al delta, però en tot cas allà on a dia d’avui ja sigui legal urbanísticament i ambientalment. Però he de reconèixer que la vida és dura i segurament el conveni era massa bo com per ser veritat. O potser, i aquí se m’escapa, eren uns altres els interessos de tot plegat.


David Massana Gràcia

dijous, 18 de novembre del 2010

Àtrium Viladecans serà l’epicentre de la cultura catalana el 17 desembre amb la 60a Nit de Santa Llúcia

Bones notícies per als amants de la llengua, la cultura i el país. Un conveni recent entre l’Ajuntament i Òmnium Cultural ha permès que el Teatre Auditori Àtrium esdevingui el proper 17 de desembre l’epicentre de la literatura i la cultura catalanes amb la celebració de la 60a Nit de Santa Llúcia, la vetllada literària en llengua catalana més important de l’any. Viladecans recull així el testimoni de Terrassa, Barcelona, Reus, Girona o la Seu d’Urgell, les darreres localitats on s’ha celebrat aquesta cita i que té el seu màxim puntal en el Premi Sant Jordi de novel·la.
Durant la gala es donaran un total d’onze premis: el Mercè Rodoreda de contes i narracions, el Carles Riba de poesia, el Josep M. Folch i Torres de novel·la per a nois i noies i així uns quants més. Una de les novetats d’enguany és el nou premi Òmnium de Comunicació que substitueix els antics premis de Ràdio i Televisió, ampliant-lo a nous formats i oberts a la participació de la gent. Ve de gust recordar, també, que entre els promotors del Viladecans Punt de Trobada tenim un Premi Joan Maragall, el que va guanyar en Josep Lligadas el 2007 a la Nit de Santa Llúcia per l’obra "La política dels cristians".
La Festa de les Lletres Catalanes serà, doncs, una ocasió immillorable per posar la nostra ciutat al mapa de la cultura catalana i per viure de prop una iniciativa d’abast nacional que serà retransmesa parcialment en directe per TV3. Aquestes coses no passen cada dia i n’hem d’estar orgullosos, aprofitar-ho al màxim i celebrar que el nom de Viladecans es faci un lloc, ni que sigui per un dia o –ben mirat– una nit, dins del sobreocupat i competitiu espai cultural i mediàtic de Catalunya. Serà també una bona carta de presentació per a la secció comarcal d’Òmnium Cultural, activa al conjunt del Baix Llobregat des d’abril de 2008 però força desconeguda encara a la nostra ciutat.
Els actes previs
Òmnium està organitzant alhora una sèrie d’activitats prèvies a diversos municipis de la comarca, en el marc de la mateixa Nit de Santa Llúcia. A Viladecans un conjunt d’entitats del poble, entre les quals Viladecans Punt de Trobada i la Coordinadora d’Entitats El Mamut de Viladecans, s’han agrupat i estan treballant en un programa d’actes pel cap de setmana anterior a la gran cita. En concret, el dissabte 11 de desembre a la tarda es durà a terme una cursa d’orientació poètica, hi haurà contacontes, una tertúlia sobre la importància de la cultura i un concert a càrrec de Manu Guix, el televisiu professor de música a l’acadèmia d’"Operación Triunfo" i autor del celebrat disc "Onze Llachs", on reversiona clàssics del cantautor de Verges. L’endemà, el diumenge 12 pel matí, s’oferirà una xocolatada, hi haurà cercavila, cants de corals, vermut i una actuació de la incipient colla dels Castellers de Viladecans. Tot plegat serà al parc de Can Xic amb entrada gratuïta i obert al conjunt de la ciutadania. Aprofitem-ho!
Més informació a: http://nitdesantallucia.omnium.cat/ Josep Ginjaume

dimecres, 17 de novembre del 2010










L’associació Bici Baix Llobregat actua a Sant Boi de Llobregat i a tot el Baix Llobregat. Formem part de la CCUB, Coordinadora Catalana d’Usuaris i Usuàries de la Bicicleta: www.ccub.org, que representa a tota Catalunya. La CCUB és membre de l’ECF, European Cyclists Federation, Federació de Ciclistes Europea: www.ecf.com.
Per aconseguir l’ús diari de la bicicleta cal eliminar els principals obstacles que impedeixen utilitzar més sovint aquest vehicle per anar a treballar, a comprar, a estudiar, etc.
Demanda de millores per a fer la circulació en bicicleta més segura:
Demanem que tots els ajuntaments del Baix Llobregat i d’arreu de Catalunya facin complir la limitació de velocitat dels cotxes establerta a 30, 20, 10 km, etc. Si no es compleix perilla la seguretat de tots els usuaris de la via pública, però especialment la dels més dèbils: vianants i ciclistes.
Cal millorar les connexions interurbanes per a ciclistes i vianants. Per exemple, fer un pont a l’altura del centre de Sant Boi de Llobregat per passar a peu i en bici a l’altra banda del riu. Els cotxes tenen aquesta facilitat però caminant o pedalant només es poden agafar camins, sovint enfangats o inundats per la pluja. Això no serveix per fer-ne ús diari.
Consells de seguretat circulant per ciutat:
Els més importants són a la Guia pràctica per anar amb bicicleta de la Generalitat de Catalunya i de la Coordinadora Catalana d’Usuaris de la Bicicleta: http://www.ccub.org/guia/pag2.htm
Aquí n’hem fet un resum breu:

  1. Circuleu amb prudència i respecteu les normes de circulació, pel carril-bici o carril de la dreta més proper a la vorera. Si aquest estigués reservat per a taxi i bus, circuleu pel següent.
  2. Mantingueu una distància prudencial amb la vorera i els cotxes aparcats. Una porta que s’obre o un vianant baixant us poden obligar a fer un moviment brusc. Per a la seguretat de tots, circuleu sempre pel centre del vostre carril.
  3. En voreres amples, illes de vianants i passeigs, respecteu la preferència de pas dels vianants i adeqüeu la vostra velocitat, segons l’afluència de persones, sense sobrepassar els 10 km/h.
  4. Feu-vos veure. Els senyals d’indicació de gir i de parada són imprescindibles. El més important és que els vegin els altres usuaris de la via.
  5. Quan us atureu en un semàfor, ocupeu l’espai central del carril. Si us arrambeu a la dreta, pot ser que els vehicles que arrenquin al darrere vostre no us vegin. Si no voleu empassar-vos el fum dels automòbils aturats, avanceu a poc a poc fins al primer lloc de la fila.
  6. Darrere d’un cotxe, mantingueu la distància de seguretat, ja que pot frenar de forma sobtada.
  7. Procureu no circular darrere d’autobusos, camions o furgonetes, ja que la vostra visibilitat queda reduïda.
  8. Conserveu el vostre espai a la calçada i cediu el pas als vehicles més ràpids quan això sigui segur i possible. Aquest és el millor camí per aconseguir una convivència respectuosa.

Senyalització de maniobres per a circular en bicicleta amb més seguretat:
Aquí teniu la manera de senyalitzar les maniobres més habituals circulant en bicicleta. Si més ciclistes les posessin en pràctica, es podrien evitar ensurts i accidents. Són molt senzilles de fer. Podeu mirar les il·lustracions de l'inici: parar, gir a l'esquerra, gir a la dreta alternatiu i gir a la dreta. Marta Pombo

dimarts, 16 de novembre del 2010

El futur de l'Hospital de Viladecans

El passat 20 d’octubre vaig assistir al debat "El futur de l’Hospital de Viladecans", organitzat per les Federacions d’Associacions de Veïns de Castelldefels, Gavà i Viladecans i algunes associacions de veïns de Begues i Sant Climent.
Aquestes entitats, amb el recolzament de la FAVBaix, han signat un manifest en el qual expliciten la seva preocupació perquè hi hagi una aposta clara per la construcció d’aquest equipament. A aquest manifest s’hi han sumat les Associacions d’Afectats de Fibromiàlgia i SFC de Castelldefels, Gavà i Viladecans, així com associacions d’altres àmbits.
Tots els partits polítics van ser convidats a participar en l’acte perquè expliquessin a la ciutadania la seva proposta i perquè es comprometessin, malgrat l’actual situació econòmica i governi qui governi els pròxims anys, a tirar endavant el projecte d’ampliació de l’Hospital.
Però no tots van creure necessària la seva assistència i ni tan sols van excusar la seva presència, potser perquè no consideraven la qüestió prou important o bé perquè el tema no era del seu interès.
No hi va assistir cap representant de Convergència i Unió.
Esquerra Republicana de Catalunya de Gavà es va excusar per tenir el ple de l’Ajuntament coincident amb el dia i l’hora, i van fer arribar una carta en la qual feien constar el seu suport a les Associacions en aquest tema. Alguns assistents a l’acte van protestar la lectura de la carta, al·legant que l’assumpte era prou important com perquè algun representant d’Esquerra de qualsevol de les poblacions afectades assistís al debat.
Iniciativa per Catalunya Verds de Viladecans va manifestar que tot el que té relació amb la salut de la ciutadania era per a ells un tema molt important, que sempre estava com a preferent dintre dels seus objectius i que per tant continuarien treballant en la mateixa línia, per tal de millorar la qualitat de vida dels ciutadans.
El Partit Popular va comentar llargament que tot el que afecta a la ciutadania és important i va destacar que la construcció i finançament de l’Hospital era una de les seves prioritats. Hi varen haver queixes de bastants veïns pel to electoralista del seu discurs.
Per la seva part el Partit dels Socialistes de Catalunya a Viladecans va fer una exposició de tota la feina que ha fet fins ara per tal de millorar el servei sanitari del municipi, així com la que té prevista per el futur. També va deixar clar el seu compromís per la construcció de nous CAP i la remodelació i ampliació del futur Hospital.
Després d’escoltar totes les postures segueixo tenint dubtes sobre el futur sanitari a Viladecans, per això crec important assistir el 19 de novembre a les 19:00h, sala petita de l’Atrium, a la celebració d’un acte en què intervindran la consellera Marina Geli i l’alcalde de Viladecans, i en el qual sense cap dubte crec que es tornarà a parlar del tema.
Mª Lluïsa Capdevila

dilluns, 15 de novembre del 2010

Xíndries, escarxofes, esbergínies i ofals


D'questes quatre paraules del títol, tan presents en la nostra tradició pagesa, el diccionari normatiu només accepta les dues primeres, i encara com a "segona forma", ja que la primera forma, la més genuïna, és "síndria" i "carxofa". En canvi, les altres dues paraules són considerades formes dialectals o vulgarismes, i no s’haurien d’utilitzar en el llenguatge escrit: les formes correctes són "albergínia" i "alfals".
Aquestes coses dels diccionaris sempre són una mica arbitràries. Les formes originàries i més genuïnes són, com he dit, "síndria", "carxofa", "albergínia" i "alfals". Però si això és així, ¿per què es considera correcta la forma derivada "xíndria" i "escarxofa", mentre que no es consideren correctes les formes, igualment derivades, "esbergínia" i "ofals"? Els autors dels diccionaris ho han decidit així, i així es veu que s’ha de fer. Però vaja, a Viladecans jo crec que farem bé, quan parlem, de continuar dient "xíndria", "escarxofa", "esbergínia" i "ofals". Però a l’hora d’escriure ens hi haurem de mirar més, i fer cas del diccionari.
Però parlant de formes originàries, bé estarà recordar que l’origen d’aquestes paraules ens ve de l’àrab. Els àrabs, durant tot el temps que van ser aquí, ens van ensenyar moltes coses, i en alguns aspectes de l’activitat humana hi van deixar una forta empremta: un d’aquests aspectes és l’agricultura. Perquè síndria o xíndria ve de l’àrab "sandiya", carxofa o escarxofa ve de l’àrab "hurxufa", albergínia o esbergínia ve de l’àrab "albadinjana", i alfals o ofals ve de l’àrab "alfasfasa".
Però, posats a dir, també tenen altres orígens, les nostres paraules pageses. Per exemple, d’Amèrica ens van venir els tomàquets i les patates, i el nom respectiu ve de les paraules "tomatl" i "patata", que és com allà els anomenaven. I també tenim productes de més antiga denominació, els noms dels quals ens vénen del llatí: enciam ve del llatí "incisamen"; ceba ve del llatí "cepa"; "poma" ve del llatí "pomum"; pera ve del llatí "petra"; pruna ve del llatí "prunum"; i finalment préssec ve del llatí "persicum", que vol dir persa, perquè els préssecs van arribar a Roma portats de Pèrsia, i els romans primer en van dir "prunum persicum", o sigui "pruna persa", i després "persicum" a seques...
El més curiós, sens dubte, és el cas de l’albercoc (que a Viladecans anomenem "bercoc", una forma dialectal que podem dir a l’hora de parlar, però que farem bé de no escriure). El cas de l’albercoc demostra que això de les llengües va molt barrejat, i ens servirà per tancar aquesta passejada entretinguda pels nostres camps. Resulta que albercoc ve de l’àrab "albarquq", però al seu torn "albarquq" ve de l’article àrab "al" i la paraula llatina "praecoquum", que vol dir "precoç", "primerenc", i que és com anomenaven en llatí aquesta fruita, perquè és de les primeres que arriben. Els àrabs es veu que van conèixer la fruita a Grècia, on era anomenada amb el nom llatí, i d’allà van agafar també la paraula, a la qual van afegir el seu article...
Josep Lligadas Vendrell

dissabte, 13 de novembre del 2010

La Nit de Santa Llúcia a Viladecans


Tal com s’explica més àmpliament a les pàgines interiors d’aquesta revista, aquest any la Nit de Santa Llúcia se celebrarà el divendres 17 de desembre, i es farà a Viladecans, a l’Àtrium. La Nit de Santa Llúcia és la Festa anual de les Lletres Catalanes, i aquesta serà ja la seva seixantena edició. En ella es fan públics un conjunt de premis literaris, que van de la novel·la i la poesia a altres de menys ressò com la literatura infantil, la comunicació o la pedagogia.
És tot un honor i tot un repte, que aquesta Festa arribi a Viladecans. Són ja moltes les ciutats catalanes que l’han acollit al llarg d’aquests anys, des que va començar a celebrar-se de manera quasi clandestina en temps de la dictadura, fins al moment present, en què, malgrat l’ofensiva en contra que estan promovent determinats sectors polítics i socials, la llengua i la cultura del nostre país estan en disposició de continuar creixent i assolint bones fites de presència pública, de fortalesa social, de capacitat per ser un sòlid instrument de comunicació entre tots. Per això, el fet que sigui Viladecans qui l’aculli ens ha d’omplir de satisfacció, perquè ens dóna un nou protagonisme en la vida cultural del nostre país, i ens ha de ser un estímul per avançar tant com sigui possible en el repte de fer que la llengua catalana pugui arribar plenament a tots els nostres conciutadans i conciutadanes.
A Viladecans, sens dubte, hi ha ja un ampli ventall d’iniciatives que volen reforçar la presència, l’ús i la valoració social de la llengua, tant entre els veïns i veïnes més recents, com entre els que ho són des de fa ja anys, com entre els que són viladecanencs de tota la vida. A tots, sense excepcions, ens cal una empenta per conèixer i per utilitzar més i millor aquesta llengua que és de tots, i per fruir de la cultura que tan àmpliament ha produït i continua produint. Aquesta Festa és una bona ocasió per refermar la voluntat de posar-hi, tots, totes les ganes.

diumenge, 7 de novembre del 2010

El vell altar de l'ermita de Sales (1a. part)


El gener de 1905, el rector de Viladecans mossèn Andreu Samaranch va vendre l’altar i retaule barroc de l’ermita de Sales. Aquest fet va causar un gran impacte en la població, i es van organitzar accions de protesta, boicot i fins i tot al davant de la rectoria hi va haver una manifestació en contra de Samaranch.
Primer de tot, abans de passar a relatar els fets, donarem algunes dades sobre l’origen del retaule. Per fer-ho ens hem de remetre a la recerca realitzada per Josep Eixarch i publicada en el seu llibre Les arrels històriques de Viladecans.
Eixarch ens diu que el 17 d’abril de 1686, l’escultor barceloní Joan Roig es compromet davant notari a construïr un retaule "sots invocació de nostra Senyora per la Capella de Nostra Senyora de Salas, construhida en la mateixa Parròquia de Sant Climent [en aquella època Viladecans pertanyia a la parròquia de Sant Climent], bé y degudament, de fusta de alba de bona calitat ab la conformitat, modo y forma que està dibuxat en un modello o pergami, que per ditas parts es estat concertat". L’escultor barceloní va rebre un total de 260 lliures en tres pagaments per l’obra realitzada i que presumiblement es va acabar en la data prevista, el 17 d’octubre de 1687.
Consultant la Gran Enciclopèdia Catalana trobem que Joan Roig va ser un escultor aprenent de Domènec Rovira, juntament amb el seu fill Joan Roig i Gurri van tallar el retaule de Sant Pacià de la Catedral de Barcelona i també treballà per a Sant Vicenç de Rupià, Alforja i Vilanova de Prades. Tant ell com el seu fill representen un barroquisme progressivament tendent al rococó.
Tornant al nostre retaule de Sales, aniria bé aclarir que, si bé per tradició oral ens ha arribat fins els nostres dies que Samaranch va vendre l’altar de l’ermita, en realitat hem d’entendre que es tracta d’un retaule amb l’altar incorporat, des del qual el capellà deia la missa d’esquena tal com marcava el ritu anterior al Concili Vaticà II. Andreu Samaranch, en els seus papers, diu que en treure el retaule va queda al descobert "el ábside gótico que ocultaba", per tant podem concloure que el retaule ocupava tot l’absis de l’ermita, o sigui que, aproximadament, mesurava entre dos i tres metres d’ample per tres o quatre metres d’alt.
Entre la documentació de Samaranch, també hem trobat una carta de Jaume Pugès Masallach, secretari de l’Ajuntament, escrita el 1913 i adreçada a un tal senyor Baiges, en la qual es descriuen alguns elements del retaule: "En este pueblo hay una ermita en el Santuario de Ntra Sra de Salas. En aquella capilla habia un altar antiquísimo y muy precioso pues estaban esculturados los misterios de gozo, dolor y de gloria, pero era todo una maza de oro dorado; pues de la noche a la mañana el altar desapareció (…) y ahora la virgen está de pié en un bloque de piedra y a oscuras". Per altra banda, en la solicitud de remoció de mossèn Samaranch adreçada al bisbe i que s’havia endegat des del poder municipal, es diu que: "En efecto, en el pueblo de Viladecans y distante un kilómetro aproximadamente del mismo, se levanta una Capilla o Ermita denominada de Salas en la cual existía un altar, que aparte la veneración que ordinariamente había y merecía de los fieles y devotos, poseía un valor intrínseco arqueológico sumamente notable, atendida su antigüedad y los misterios que en relieve y con abundantes incrustaciones de oro en dicho altar existían". Contrariament a aquest valor notable que li adjudicava una part de la població de Viladecans, Andreu Samaranch opinava que "era barroco de mal gusto y de escaso valor arqueologico y artistico, de puro carcomido se desmoronaba por si solo, habian caido la mitad de los cuadros". En un article sense signar, però perfectament atribuïble a Samaranch, publicat el 19 de desembre de 1908 a la revista La Ilustración Católica. La Hormiga de Oro, es diu que: "Del pintoresco retablo sólo queda la Imagen recién restaurada; pues en 1604 [en realitat va ser 1687] se adquirió un altar barroco de lance que fue enajenado en 1904. Actualmente hay un proyecto de 1906, diseño del difunto Don Juan Bruguera, que por falta de recursos no ha podido realizarse". Aquest paràgraf ens deixa clar que la Mare de Déu formava part del retaule i per tant això vol dir que ens hem d’imaginar la imatge situada en un lloc central, problablement a dins d’una fornícula.
Així doncs, mossèn Andreu Samaranch, vist el mal estat en què es trobava el retaule, es va decidir a vendre’l i d’aquesta manera poder cobrir les despeses de les obres de reparació de l’ermita que es trobava en molt mal estat, sobretot la teulada. Per fer-ho es va posar d’acord amb l’alcalde Firmo Cònsul i Borrull, i tots dos van firmar la sol·licitud al bisbat. Samaranch ho explica així: "Se havia hecho la venta del altar, previo de común acuerdo con el Ayuntamiento, al punto de que el mismo alcalde firmó con el Párroco la última súplica al prelado (…). El pueblo sabia directamente del Párroco la venta del antiguo; y el proyecto del S. Bruguera para otro altar nuevo". L’arquitecte municipal Joan Bruguera, va projectar un altar nou, però, com heu pogut llegir abans, no es va arribar a executar.
Finalment l’antiquari Francesc Llorens i Riu de Barcelona, recomanat per Paco Taxonera, va comprar el retaule per un preu de 500 pessetes que va entregar ell mateix al secretari del Bisbat. (En el proper número continuarem la història).
Jaume LLigadas