Quan a Viladecans encara érem poquets i ben poca cosa, els noms dels carrers al voltant de dues torres encastellades i una més als afores eren els normals entre gent que identifica els llocs pel que sovint hi té per costum fer o habitualment hi troba. Així, era bona part del viure quotidià del requetebesavi Benet Margarit comprar al forn del carrer de les Canals, trobar-se a la Plaça de la Vila, passejar pel Camí de Gavà, viure al carrer de la Poca Farina, batre a l’era de Cal Manyoses, fer la molinada al carrer de les Sitges, visitar la germana del carrer Major, anar a la taverna del carrer del Sol, barallar-se de tant en tant amb els nouvinguts del carrer de la Muntanya o amb el gamarús del carrer de l’Estrella i fadrinejar, fer manetes o el que sigui, amb la Tuietes a la cantonada de la Raval. Als voltants d’aquesta poca cosa urbana hi teníem una colla de masies, normalment amb les seves eres, pallers i camins, un parell d’ermites per fer aplecs de festa a redós dels seus porxos, i feixes per fer garrofes, blat, vi i oli. Ja més lluny, aiguamolls a migdia per pescar i muntanya a tramuntana per caçar, que no només de pa i vi viu l’home. A part dels deures envers el senyor baró o el senyor marquès, la resta ens ho traginàvem normalment a Sant Climent.
Però, farts de batejar-nos, casar-nos i enterrar-nos normativament al poble veí i de fer-nos mútuament la guitza de qualsevol manera, l’any 1746 aconseguim la segregació parroquial dels climentons. Amb el vertigen de l’independència, perquè ens preocupen massa les males anyades i les pestes o per demostrar que som més trentins, carlins, catòlics i creients que ningú, santifiquem el creixement urbà amb més peanyes que plaques fins ben entrat l’any 1900, quan d’ànimes ja n’érem més de mil. De mica en mica ens endisem en la paranormalitat. Apa, som-hi doncs: Sant Joan, ara aquí ara allà, Sant Josep, Sant Isidre, Sant Sebastià, Sant Jeroni, Sant Antoni, Sant Marià, Sant Ramon i Sant Climent. De dones ben poquetes, només Santa Teresa,que arriba ben tard, i dues Mares de Déu.
A la fi del segle XIX comencem a ser vilatans de ple dret, amb les primeres eleccions. Entre els mil i escaig, a més a més de tenir gent treballant normalment a pagès, sovintegen els obrers i menestrals. Aterren discretament a la plaça plantejaments lliberals de bracet amb plantejaments federals, s’hi suma un triangle maçònic i els menjacapellans s’hi fan com bolets. Desempallegats ja de cap marquès de la Manresana, ni comte de Cervelló a qui rendir acatament, ens queda encara una senyorassa, na Magdalena Modolell. Però… va i se’ns mor l’any 1915… fet altrament normal però sense descendència. Al testament, la bona dona hi deixa ben dit que tot el que té a Viladecans és per al poble de Viladecans i nomena una colla de clergues marmessors per fer la seva. Però… ens barallem interpretant les últimes voluntats, cosa prou normal també. Maçoneria contra integrisme. Clericals contra anticlericals. Cal Sastre contra Ca l’Esparter, Viva la Pepa i rebombori general. Finalment, és pel juny de 1929 que reben l’honor de donar nom a un carrer tots els que s’avenen a un mig acord de permutes i cessions entre l’Ajuntament okupa, que ja no menjacapellans, i els marmessors resignats per pírriques victòries: el capellà Salvador Baroné i el canonge doctor Auguet, el pare Artigas dels filipons (grossos i rodons), els rectors mossèn Pere Sala i mossèn Carles Altés, el bisbe doctor Miralles i l’arquebisbe doctor Reig i finalment el mediador de l’acord, l’industrial barceloní senyor Angel Arañó. Nomenclatòricament parlant, gràcies a la confrontació auspiciada pel triangle, hem deixat la comunió amb els sants del cel per abraçar-nos a la clerecia de la terra. Som a l’anormal període de dictadura del Marquès d’Estella i l’alcalde és en Pere Massallach. Es queda sense carrer i és normal, Mn. Andreu Samaranch, "fotut i arrimat al marge" que diuen a València, el rector iniciador dels litigis per mantenir l’administració de l’edifici Modolell per a l’Església. (Ep!, litigis amb càrrec a l’herència, que la palla va cara). El que no sembla just i gens normal és que la part dels "okupAnts" també es quedés sense cap carreró. (Idò!... amb el que ens van estalviar!). Segurament per ser francmaçons.
Arriba la República. Es fan petites aportacions laiques al conjunt però quan esclata la guerra, de rebot, esclata el nomenclator i tot se’n va en orris. Els carrers deixen de tenir sants i es supranormalitzen els números. A la Mare de Déu de Montserrat li toca el 42, com a 31 hi resa el carrer de la Muntanya i a Sant Marià li endossen el 30. Així tots, apa!, castigats un parell d’anys.
El 25 de gener del 39, quan gairebé érem tres mil els esgarriats, les tropes mores del general Yagüe "alliberen" Viladecans. La nova normalitat es fa dir Generalíssim i es queda donant nom a l’antiga carretera de Santa Creu de Calafell. A poc a poquet, durant quaranta anys, l’anormalitat va introduir una patuleia de generals violentadors de la legalitat republicana que a mesura que es morien es quedaven a viure entre nosaltres. Toqui qui toqui, ells i les seves obres ompliren, per norma, les noves cantonades. Plaques d’en Moscardó, Mola, Goded, Sanjurjo, Carrero Blanco, de l’Alcázar de Toledo, Victoria, 25 de Enero i División Azul, juntament amb plaques dels morts l’any 36 del principal braç polític del colpisme: Jose Antonio Primo de Rivera, José Calvo Sotelo, Ramiro Ledesma, Onésimo Redondo i, l’afegitó dels seus conceptes Raza i Hispanidad, com llufes de sants inocents eren penjades de les espinades de les cases viladecanenques. Paralel·lament, peti qui peti, ens normalitzen lingüísticament de manera imperiosa i ja ho sabeu: Silos, Harina, Montaña, Mayor, Mediodía etc. A la nova urbanització Albarrosa hi planten: un Lirio, un Nardo, un Hinojo, una Retama, una Flor del Naranjo, una Azucena, una Violeta, etc., encomiable i olorosa idea floral, però… desarrelada i amb pitxell d’Almansa.
Aquesta anormalitat històrica, que considera normal que quasi bé tothom necessita ser tutelat, acaba amb la mort del normalitzador dels anys de càstig i penitència. Pel que fa als carrers acaba l’any 1979. El Ple de l’Ajuntament del 12 de juny presidit per en Joan Masgrau, per unanimitat, restaura en bona mesura els noms tradicionals de la Vila; retira tots els que recorden als instigadors de la guerra civil; posa nom a unes poques places i carrers diversos que no en tenen; modifica els noms de dos col·legis; en fa desaparèixer dos de noms amb compromís de tornar-los a possar passats uns anys; i dóna per acceptables tots els altres noms resultants de passar de tres mil a trenta mil habitants.
Els nous personatges triats per ser dignes de pujar als rètols viaris son metges d’aquí i de fora, poetes de parla castellana, pintors universals, personatges de la memòria democràtica i republicana i dos dels darrers presidents de la Generalitat: Fleming, Trueta, Ferran i Clua, Ros, Creixell, García Lorca, Machado, Hernández, Picasso, Gris, Casas, Miró, Iglesias, Noi del Sucre, Monturiol, Macià i Companys. Ja hi havien estat, temps enrere, en Guimerà, en Prat de la Riba i en Pi i Margall.
En definitiva, desfet el darrer nus del nostre cabdell històric, el fil queda lliure per poder anar teixint un esdevenidor més llampant, tot mirant d’integrar realitats i cultures diverses, com és normal, damunt d’aquell nucli inicial al voltant de dues torres i una tercera a l’altre cantó de la riera.
Temps després hom es preguntava per què en l’esclofollament de juny del 79, havien estat salvats el Marquès d’Estella, en Bertran i Musitu, el Doctor Ferro, la Hispanidad i en Jaume Abril?
Partint de fer net d’instigadors, i només instigadors, de la guerra civil, el carrer del Marquès fou ignorat, llavors només hi havia el taller arregla-cotxes d’en Catalina i una casa més. En Bertran i Musitu ja tenia el nom plantat als anys 20 i havia estat diputat electe per la circumscripció de la vila. Per això no se’l tocà del nomenclàtor, no entrant a valorar el seu servei d’espionatge a favor del bàndol franquista durant la guerra. Al tercer, el Doctor Ferro, se li valorà més els seus vint anys de metge titular curant gent que les seves denúncies com a Jefe de la Falange ressentit en acabar la guerra. Se’l rodejà, mirant d’aigualir-lo, de tot un seguit de metges. Tant al Doctor Ferro com en Bertran i Musitu, darrerament l’Ajuntament els ha retirat l’honor. De la Hispanitat s’acceptà la tesi que el concepte anava més enllà de la paraula segrestada pels falangistes.
Pel que fa en Jaume Abril es considerà l’opinió absolutament majoritària dels seus coetanis d’estar davant d’una excel·lent persona, compromesa cristianament i socialment, de totes totes, amb el jovent del poble d’abans de la guerra. Havia estat detingut l’any 1938 i després de passar per la "txeca", fou tancat al vaixell "Villa de Madrid" per aparèixer en llistes de Falange. En sortí per ser afusellat a les costes del Garraf juntament amb altres divuit, en represàlia de no sé què. La seva dissort va ser que el seu preat cognom, començant per Ab, el feia primer de qualsevol llista. El president Companys envià una carta de protesta al president Negrín per aquests assassinats del Garraf. Afegiu-hi les següents reflexions: Sense haver instigat cap violència, sense judici i sense defensa, per sospitós que es sigui, tothom és innocent. Un innocent assassinat pot ser un màrtir a qualsevol bàndol, i ja teniu, per si en dubtàveu, una bona raó per continuar tenint sempre present entre nosaltres en Jaume Abril. Sempre ens recordarà el que mai no es pot fer ni de cap manera permetre.
Com el d’en Jaume hi ha un altre nom de carrer que té el mateix sentit i del qual mai no se n’ha exclamat ningú: és el carrer dels Germans Gabrielistes que sempre havia estat conegut com el Rierot.
Cap innocent pot ser penyora de res ni dany col·lateral de la lluita fratricida. També això volia deixar explicitat l’Acord, per unanimitat, del Ple de l’Ajuntament de juny del 79. Els canvis de noms de carrers no eren solament un retrobament amb la història de la Vila i l’arraconament dels segrestadors dels valors democràtics i republicans, eren a més a més el reconeixent de fets inversemblants del bàndol republicà, fets molts d’ells fora del control de les institucions legítimes. Hauria estat més que bé la restitució de la dignitat de totes les víctimes de la repressió posterior i l’entrega de tots els cadàvers a llurs famílies. Va quedar ben palès que el normalitzador es va morir al llit i, sobre el seu cadàver, encara hi té plantada la creu més esgarrifosament anormal que s´hagi plantat mai, pel que significa i per com es va fer. Encara tenim coses massa anormals i massa gent intentant fer l’orni.
Del 79 ençà, totxo sobre totxana, Viladecans ha passat a ser una ciutat. Totxana sobre totxo, quan m’hi he de trobar, m’hi perdo. Dotzenes de noms nous de carrers van fent xarxa entre el particular i l’universal de la cultura i les persones. Com ha de ser. Però continuo essent de poble. Ho sento….
Però, farts de batejar-nos, casar-nos i enterrar-nos normativament al poble veí i de fer-nos mútuament la guitza de qualsevol manera, l’any 1746 aconseguim la segregació parroquial dels climentons. Amb el vertigen de l’independència, perquè ens preocupen massa les males anyades i les pestes o per demostrar que som més trentins, carlins, catòlics i creients que ningú, santifiquem el creixement urbà amb més peanyes que plaques fins ben entrat l’any 1900, quan d’ànimes ja n’érem més de mil. De mica en mica ens endisem en la paranormalitat. Apa, som-hi doncs: Sant Joan, ara aquí ara allà, Sant Josep, Sant Isidre, Sant Sebastià, Sant Jeroni, Sant Antoni, Sant Marià, Sant Ramon i Sant Climent. De dones ben poquetes, només Santa Teresa,que arriba ben tard, i dues Mares de Déu.
A la fi del segle XIX comencem a ser vilatans de ple dret, amb les primeres eleccions. Entre els mil i escaig, a més a més de tenir gent treballant normalment a pagès, sovintegen els obrers i menestrals. Aterren discretament a la plaça plantejaments lliberals de bracet amb plantejaments federals, s’hi suma un triangle maçònic i els menjacapellans s’hi fan com bolets. Desempallegats ja de cap marquès de la Manresana, ni comte de Cervelló a qui rendir acatament, ens queda encara una senyorassa, na Magdalena Modolell. Però… va i se’ns mor l’any 1915… fet altrament normal però sense descendència. Al testament, la bona dona hi deixa ben dit que tot el que té a Viladecans és per al poble de Viladecans i nomena una colla de clergues marmessors per fer la seva. Però… ens barallem interpretant les últimes voluntats, cosa prou normal també. Maçoneria contra integrisme. Clericals contra anticlericals. Cal Sastre contra Ca l’Esparter, Viva la Pepa i rebombori general. Finalment, és pel juny de 1929 que reben l’honor de donar nom a un carrer tots els que s’avenen a un mig acord de permutes i cessions entre l’Ajuntament okupa, que ja no menjacapellans, i els marmessors resignats per pírriques victòries: el capellà Salvador Baroné i el canonge doctor Auguet, el pare Artigas dels filipons (grossos i rodons), els rectors mossèn Pere Sala i mossèn Carles Altés, el bisbe doctor Miralles i l’arquebisbe doctor Reig i finalment el mediador de l’acord, l’industrial barceloní senyor Angel Arañó. Nomenclatòricament parlant, gràcies a la confrontació auspiciada pel triangle, hem deixat la comunió amb els sants del cel per abraçar-nos a la clerecia de la terra. Som a l’anormal període de dictadura del Marquès d’Estella i l’alcalde és en Pere Massallach. Es queda sense carrer i és normal, Mn. Andreu Samaranch, "fotut i arrimat al marge" que diuen a València, el rector iniciador dels litigis per mantenir l’administració de l’edifici Modolell per a l’Església. (Ep!, litigis amb càrrec a l’herència, que la palla va cara). El que no sembla just i gens normal és que la part dels "okupAnts" també es quedés sense cap carreró. (Idò!... amb el que ens van estalviar!). Segurament per ser francmaçons.
Arriba la República. Es fan petites aportacions laiques al conjunt però quan esclata la guerra, de rebot, esclata el nomenclator i tot se’n va en orris. Els carrers deixen de tenir sants i es supranormalitzen els números. A la Mare de Déu de Montserrat li toca el 42, com a 31 hi resa el carrer de la Muntanya i a Sant Marià li endossen el 30. Així tots, apa!, castigats un parell d’anys.
El 25 de gener del 39, quan gairebé érem tres mil els esgarriats, les tropes mores del general Yagüe "alliberen" Viladecans. La nova normalitat es fa dir Generalíssim i es queda donant nom a l’antiga carretera de Santa Creu de Calafell. A poc a poquet, durant quaranta anys, l’anormalitat va introduir una patuleia de generals violentadors de la legalitat republicana que a mesura que es morien es quedaven a viure entre nosaltres. Toqui qui toqui, ells i les seves obres ompliren, per norma, les noves cantonades. Plaques d’en Moscardó, Mola, Goded, Sanjurjo, Carrero Blanco, de l’Alcázar de Toledo, Victoria, 25 de Enero i División Azul, juntament amb plaques dels morts l’any 36 del principal braç polític del colpisme: Jose Antonio Primo de Rivera, José Calvo Sotelo, Ramiro Ledesma, Onésimo Redondo i, l’afegitó dels seus conceptes Raza i Hispanidad, com llufes de sants inocents eren penjades de les espinades de les cases viladecanenques. Paralel·lament, peti qui peti, ens normalitzen lingüísticament de manera imperiosa i ja ho sabeu: Silos, Harina, Montaña, Mayor, Mediodía etc. A la nova urbanització Albarrosa hi planten: un Lirio, un Nardo, un Hinojo, una Retama, una Flor del Naranjo, una Azucena, una Violeta, etc., encomiable i olorosa idea floral, però… desarrelada i amb pitxell d’Almansa.
Aquesta anormalitat històrica, que considera normal que quasi bé tothom necessita ser tutelat, acaba amb la mort del normalitzador dels anys de càstig i penitència. Pel que fa als carrers acaba l’any 1979. El Ple de l’Ajuntament del 12 de juny presidit per en Joan Masgrau, per unanimitat, restaura en bona mesura els noms tradicionals de la Vila; retira tots els que recorden als instigadors de la guerra civil; posa nom a unes poques places i carrers diversos que no en tenen; modifica els noms de dos col·legis; en fa desaparèixer dos de noms amb compromís de tornar-los a possar passats uns anys; i dóna per acceptables tots els altres noms resultants de passar de tres mil a trenta mil habitants.
Els nous personatges triats per ser dignes de pujar als rètols viaris son metges d’aquí i de fora, poetes de parla castellana, pintors universals, personatges de la memòria democràtica i republicana i dos dels darrers presidents de la Generalitat: Fleming, Trueta, Ferran i Clua, Ros, Creixell, García Lorca, Machado, Hernández, Picasso, Gris, Casas, Miró, Iglesias, Noi del Sucre, Monturiol, Macià i Companys. Ja hi havien estat, temps enrere, en Guimerà, en Prat de la Riba i en Pi i Margall.
En definitiva, desfet el darrer nus del nostre cabdell històric, el fil queda lliure per poder anar teixint un esdevenidor més llampant, tot mirant d’integrar realitats i cultures diverses, com és normal, damunt d’aquell nucli inicial al voltant de dues torres i una tercera a l’altre cantó de la riera.
Temps després hom es preguntava per què en l’esclofollament de juny del 79, havien estat salvats el Marquès d’Estella, en Bertran i Musitu, el Doctor Ferro, la Hispanidad i en Jaume Abril?
Partint de fer net d’instigadors, i només instigadors, de la guerra civil, el carrer del Marquès fou ignorat, llavors només hi havia el taller arregla-cotxes d’en Catalina i una casa més. En Bertran i Musitu ja tenia el nom plantat als anys 20 i havia estat diputat electe per la circumscripció de la vila. Per això no se’l tocà del nomenclàtor, no entrant a valorar el seu servei d’espionatge a favor del bàndol franquista durant la guerra. Al tercer, el Doctor Ferro, se li valorà més els seus vint anys de metge titular curant gent que les seves denúncies com a Jefe de la Falange ressentit en acabar la guerra. Se’l rodejà, mirant d’aigualir-lo, de tot un seguit de metges. Tant al Doctor Ferro com en Bertran i Musitu, darrerament l’Ajuntament els ha retirat l’honor. De la Hispanitat s’acceptà la tesi que el concepte anava més enllà de la paraula segrestada pels falangistes.
Pel que fa en Jaume Abril es considerà l’opinió absolutament majoritària dels seus coetanis d’estar davant d’una excel·lent persona, compromesa cristianament i socialment, de totes totes, amb el jovent del poble d’abans de la guerra. Havia estat detingut l’any 1938 i després de passar per la "txeca", fou tancat al vaixell "Villa de Madrid" per aparèixer en llistes de Falange. En sortí per ser afusellat a les costes del Garraf juntament amb altres divuit, en represàlia de no sé què. La seva dissort va ser que el seu preat cognom, començant per Ab, el feia primer de qualsevol llista. El president Companys envià una carta de protesta al president Negrín per aquests assassinats del Garraf. Afegiu-hi les següents reflexions: Sense haver instigat cap violència, sense judici i sense defensa, per sospitós que es sigui, tothom és innocent. Un innocent assassinat pot ser un màrtir a qualsevol bàndol, i ja teniu, per si en dubtàveu, una bona raó per continuar tenint sempre present entre nosaltres en Jaume Abril. Sempre ens recordarà el que mai no es pot fer ni de cap manera permetre.
Com el d’en Jaume hi ha un altre nom de carrer que té el mateix sentit i del qual mai no se n’ha exclamat ningú: és el carrer dels Germans Gabrielistes que sempre havia estat conegut com el Rierot.
Cap innocent pot ser penyora de res ni dany col·lateral de la lluita fratricida. També això volia deixar explicitat l’Acord, per unanimitat, del Ple de l’Ajuntament de juny del 79. Els canvis de noms de carrers no eren solament un retrobament amb la història de la Vila i l’arraconament dels segrestadors dels valors democràtics i republicans, eren a més a més el reconeixent de fets inversemblants del bàndol republicà, fets molts d’ells fora del control de les institucions legítimes. Hauria estat més que bé la restitució de la dignitat de totes les víctimes de la repressió posterior i l’entrega de tots els cadàvers a llurs famílies. Va quedar ben palès que el normalitzador es va morir al llit i, sobre el seu cadàver, encara hi té plantada la creu més esgarrifosament anormal que s´hagi plantat mai, pel que significa i per com es va fer. Encara tenim coses massa anormals i massa gent intentant fer l’orni.
Del 79 ençà, totxo sobre totxana, Viladecans ha passat a ser una ciutat. Totxana sobre totxo, quan m’hi he de trobar, m’hi perdo. Dotzenes de noms nous de carrers van fent xarxa entre el particular i l’universal de la cultura i les persones. Com ha de ser. Però continuo essent de poble. Ho sento….
Andreu Comellas
1 comentari:
I topònims com el "Carrer dels Barris" (Pare Artigas) o el "Barri de la Punyalada" O "La Ponderosa" etc etc.
Salutacions
Publica un comentari a l'entrada