dilluns, 15 de juliol del 2019

Juliol 2005, Sant Ramon cremant


Els incendis  d’aquest estiu que han devastat  part de les terres de la Ribera  d’Ebre, ens ha fet  recordar els incendis que periòdicament pateix la nostra muntanya de Sant Ramon, a la serra del  Montbaig.  Aquestes fotografies són del  dia  11 de juliol de 2005 quan un fort incendi  va cremar  arbres i vegetació d’aquesta muntanya que compartim amb Sant Boi i Sant Climent.

El respecte a la natura  per part de tots és fonamental per un bon manteniment de la muntanya per tal que puguem gaudir-ne tots els ciutadans. 


Jaume Muns


Mallerenga petita (Parus ater) La Vidala, El Remolar-Filipines, 30 de maig de 2015.

Resident escàs. Estat de conservació a Catalunya: preocupació menor. El cap i la gorja són negres. Te una taca blanca al clatell i una altra a cada galta. Per sota és blanquinós amb tons marronosos cap als costats. Insectívor, a l'hivern completa la seva dieta amb pinyons. Li agrada penjar-se de les branques en postures acrobàtiques picotejant les fulles i les pinyes. El seu habitat es concentra principalment a les pinedes. Afortunadament, al contrari del que ha passat amb altres espècies, el seu territori s'ha expandit gràcies a les reforestacions amb pinàcies.

Eio Ramon

Visc

 


Visc

en el tros

de món

que m´ha tocat

en sort.

Bocadadat,

absort,

contemplo amb parsimònia

tot el bo

que hi ha

al meu voltant,

potser massa gentada.

Potser massa fressa també,

però ho faig amb aquest

punt de dolça sornegueria

tan propia dels ambigus.

Entremaliat m´adreço

cap a planúries mentals

més extenses,

cap allá on res no em reclama

ni res és etern.

Camino del cert vers el lloc

on la reiterada obstinació

de la historia sigui només un miratge.

Antoni Garcia Iranzo

garciairanzo.org/blog

L’habitatge, eix de la crisi

Durant la crisi dels 80, que tantíssim atur va generar, jo treballava a Càritas. I recordo que una de les tasques que per a nosaltres van ser prioritàries va ser denunciar i fer visibles les conseqüències de l’atur per a les famílies. Més enllà de les evidents qüestions econòmiques, calia posar sobre la taula les repercussions vitals, emocionals, la pèrdua de l’autoestima i d’hàbits de treball, etc., quan l’atur esdevenia crònic. I d’altra banda, es van dedicar molts esforços a l’impuls de la formació per adquirir l’empleabilitat necessària per a les noves necessitats del món laboral  i la creació de llocs de treball a partir de l’impuls de cooperatives.

En la crisi iniciada el 2008, però, l’element emblemàtic no és –només– l’ocupació, sinó també i sobretot l’habitatge. L’habitatge, avui, és la cruïlla on es troben els camins que porten a la marginació més absoluta de molta gent o bé al benestar per a tots; els camins que configuren el model de ciutat que volem per al futur i la seva activitat econòmica; els camins que poden plantar cara al canvi climàtic o aguditzar-lo. Inhibir-se davant d’un tema que exigeix una ferma voluntat política, un pressupost considerable, uns criteris clars, un consens social, la col·laboració mútua entre diverses administracions públiques i sobretot una visió i unes actuacions a llarg termini, és senzillament suïcida. No governar, com passa tant a Catalunya com a Espanya, és deixar una qüestió clau a l’atzar, que a la pràctica vol dir al liberalisme econòmic, i hipotecar el nostre futur.

La política d’habitatge concentra:

Les conseqüències, ja no de l’atur, sinó de la precarietat laboral. Els anys 80 els aturats no arribaven a final de mes. Avui, a més a més dels aturats, no arriben a fi de mes molts treballadors en actiu afectats per la precarietat laboral i que difícilment poden mantenir ni lloguers ni hipoteques. Perdre la llar és molt més que perdre unes parets: és perdre l’espai on ets tu, on trobes aixopluc i repòs, on ets reconegut, com molt bé diu Josep M. Esquirol.

Les conseqüències de les nefastes actuacions dels bancs i dels fons voltors, que mantenen habitatges buits i es desentenen de les despeses i les responsabilitats socials que comporten. Que han convertit i continuen convertint una necessitat social en pura especulació econòmica.

Els efectes perversos de la manca d’una bona política social i l’esquerda que significa la llei d’estrangeria, que manté als llimbs legals moltes persones amb capacitat i desig de treballar: lloguers, relloguers, pisos pastera, barraques, infrahabitatges que són un perill.

Els indicadors de la transformació energètica. La peremptòria necessitat de reduir la despesa energètica i el cost que suposa per a l’usuari i per al conjunt del país significa construir d’una altra manera, amb materials més sostenibles, amb l’ús de noves energies, amb finestres que tanquin i sistemes de calefacció i de refrigeració estructurals, segurs i amb poca despesa... 

La política del totxo, que acaba amb tot l’espai edificable de molts pobles, redueix les zones verdes i obliga a endeutar-se considerablement, mentre molts habitatges continuen buits o en mal estat. La rehabilitació d’habitatges és més barata, menys traumàtica i pot generar molts llocs de treball.

La temptació de convertir l’ús social dels habitatges de lloguer en un ús comercial: el pas de la vivenda al turisme, amb la gentrificació que arriba associada a un enriquiment fàcil per part dels propietaris. 

El necessari canvi de mentalitat per a tots: habitatge accessible de lloguer, que permeti més mobilitat segons les necessitats i una millor garantia que els habitatges socials es destinen a la població per a la qual van ser construïts.

La necessitat d’aquelles persones que necessiten pisos potser compartits, amb un acompanyament social, perquè no poden viure soles, perquè es troben en una emergència social o bé perquè no poden viure amb l’autonomia necessària. Des de gent gran, famílies monoparentals, persones amb malaltia mental o amb alguna mena de discapacitat.

L’habitatge és un dret. I cal no només reivindicar-lo, sinó fer propostes positives i viables i ser capaç d’establir pactes polítics. Difícil, però imprescindible.

Mercè Solé

Un home sol a la presó

Un home sol a la presó,

embarrat dins quatre murs

fets de fred

silenci.

Quatre murs construïts també

a còpia d´escopinades d´odi,

crues salivades de malvolença.

Un home sol a la presó,

un pensament que brilla i lluu

dins  l´univers.

Un pensament sinuós,

la seva silueta enlluerna,

ens agermana,

ens genera paraules, desitjos,

ideals.

Una presó on sobreviuen

glòries no esvaïdes,

tènues a voltes,

silenciades,

però amb prou força per emergir

i esdevenir far.

Antoni Garcia Iranzo

garciairanzo.org/blog

Espanya i Viladecans s’escoren a l’esquerra

Després d’un llarg període de crisis econòmica i social, la inestabilitat política sembla continuar en un panorama polític remenat, encara que amb canvis, en alguns casos significatius.

A nivell estatal, les eleccions generals indiquen que en un Parlament de majoria de dretes, amb divisió de les dretes (conservadors, liberals, extrema dreta i dretes perifèriques), seria possible constituir un govern de progrés encapçalat per Pedro Sànchez. Els socialistes, i Pedro Sánchez com a cap, han pogut remuntar una situació de greu descrèdit del Partit Socialista que havia abandonat en moltes ocasions l’espai polític de l‘esquerra. 

La dreta dividida i sense l’impacte que preveia l’aparició de l‘extrema dreta en les Corts Generals deixa l’opció d’un govern de dretes sense possibilitats.

Ara, el PSOE amb aquesta remuntada pot fer govern posant-se d’acord amb Unidas Podemos sobre un acord per continuar la recuperació de drets i la superació de polítiques d’austeritat i autoritarisme del període en quèles dretes governaven.

Unidas Podemos, ha de treballar per aconseguir aquest govern sense que altres aspectes enterboleixin les negociacions.

Molts votants progressistes han escollit aquest camí per a l’Estat Espanyol i seria molt decebedor que no fos possible.

En el cas de Viladecans, la composició del Ple Municipal torna a tenir, majoritàriament, una representació dels espais polítics tradicionals a la nostra Vila. Veiem com el PSC torna a ser el grup majoritari, aquesta vegada torna a recuperar la majoria absoluta. També, l’espai nacionalista català torna tenir la representació habitual a Viladecans encara que ara en un sol partit, ERC. En l‘àmbit de la dreta nacionalista espanyola, el PP desapareix, Vox no és capaç d’aconseguir representació, però Cs acapara aquest espai polític. Per acabar, l’espai a l‘esquerra del PSC és divideix en dues formacions, un Podemos Viladecans, l’única de les formacions que ja representa Podemos estatal a Viladecans, i  Viladecans en Comú, formació que recull les formacions de la coalició ICV-EUiA i independents.

Crec que el mapa polític pot ser semblant al d’altres ocasions encara que ara amb actors diferents i amb elements importants a destacar com la composició majoritàriament femenina de la representació municipal o la no entrada d’un partit d’extrema dreta a la nostra Vila.

Ara, encara que el PSC disposi de majoria absoluta,  s’ha tornat a configurar un govern de progrés entre el PSC i Viladecans en Comú per continuar  polítiques de progrés que des de fa anys comparteixen a nivell local.

Miguel de la Rubia

Ja és estiu a Viladecans

L’estiu ja és aquí, i amb ell, els carrers de la nostra vila s’omplen de vida. És aquesta etapa de l’any on el jovent de Viladecans busca gaudir d’una oferta d’oci que molt sovint el nostre consistori no ofereix i hem de buscar en d’altres pobles i ciutats properes. Una rutina a la qual ens hem hagut d’acostumar davant d’un model de ciutat dormitori que deixa poc marge a la diversió i a l’oci saludable i responsable.  

Com ja és tradició, el primer cap de setmana de juliol els carrers es transformen gràcies al teatre, els espectacles itinerants i les paradetes. Són dies en què joves i grans participen activament, donant vida a l’espai públic. Però un cop acabat el Festival Al Carrer l’oferta d’oci es redueix al cinema a la fresca. Amb una cartellera i unes sessions que, tot sigui dit de passada, serien escasses sense la pressió exercida per part de l’oposició. Després tornem als llimbs, fins a la Festa Major d’estiu no hi ha cap altra activitat per a joves organitzada des de l’Ajuntament. És una travessia pel desert. Una vegada més ens hem de refugiar en les activitats que promouen les entitats locals. Ho advertim des de fa temps: a l’agost Viladecans sembla tancat per vacances i no només pel que fa als joves. Fins fa no gaire fins i tot tancava la Biblioteca, a diferència de les biblioteques públiques de Gavà o Sant Boi. 

D’altra banda, l’esbarjo aquàtic és molt limitat a Viladecans i poc accessible ja que només tenim una piscina descoberta, descoberta que no municipal. Durant el mes de juliol amb l’afluència dels casals d’estiu i de socis d’Àtrium i Pòdium, l’accés d’usuaris amb entrades puntuals és pràcticament impossible. Des del grup municipal d’Esquerra Republicana hem denunciat la pèrdua de gairebé 1.300 m2 quadrats de piscines exteriors municipals en els últims 15 anys. Per això proposem recuperar la piscina de Can Sellarés en estat d’abandonament des de mitjans dels anys 2000, amb una rehabilitació integral, entrades a preus assequibles i unes dimensions a l’alçada d’una ciutat amb 66.000 habitants. Amb l’onada de calor l’Ajuntament ha habilitat diversos punts on remullar-se amb mànegues d’aigua però reclamem mesures menys improvisades com la proliferació de fonts i sortidors d’aigua lúdics en espais públics per ajudar a passar la calor, en línia amb el que ja fan molts municipis. En concret, plantegem instal·lar sortidors d’aigua a la Rambla Modolell aprofitant el projecte de reforma pendent des del mandat anterior.

Des d’Esquerra Republicana també tornarem a instar el govern local a implantar l’autobús gratuït a la platja com ja existeix a Gavà i com a mesura per incentivar els desplaçaments en transport públic i evitar l’ús de cotxes privats. Perquè volem deixar enrere la situació caòtica que es produeix a l’aparcament de la Platja de la Murtra cada cap de setmana i els dies de més calor a l’estiu. 

Recuperant el fil inicial, des del Jovent Republicà de Viladecans i el grup municipal d’ERC apostem per un model d’oci responsable per tal que les i els joves del nostre municipi no se sentin exclosos de la seva ciutat, perquè siguin part activa i participativa de les activitats d’àmbit local. Volem que se’ls tingui en compte a l’hora de planificar unes festes majors i festivals més atractius per a totes les edats. Però això només es pot aconseguir amb una plataforma participativa real i a l’abast de la joventut. Des del nostre grup treballarem perquè sigui així.

Manel Membrilla i Marcos

Reflexions d’una apoderada mandrosa

 

Confesso que el que més mandra m’ha fet de tornar-me a comprometre en la vida política municipal com a militant de base (ja que, sniff, no puc dir que hagi sortit escollida com a regidora!) ha estat tornar a fer d’apoderada. Sempre m’ha fet mandra i sempre, curiosament, m’ha agradat molt d’haver-ho fet un cop m’hi he posat.

De fet, del dia de les votacions, en destacaria algunes coses:

El fet que els components de les diverses meses hi arriben en molts casos rondinant o, si són suplents, desitjant tota la salut del món als titulars. Això és bo. Significa que les persones que fan aquest servei el fan al marge de qui remena les cireres. Potser amb mandra o amb més o menys habilitats. Però la gràcia de la democràcia de debò és que això és aleatori i obligatori, i no un voluntariat. És una bona forma de preservar l’autonomia de les meses respecte al poder. 

Els apoderats i apoderades convivim molt més pacíficament que els nostres líders polítics en general. Perquè ens coneixem i som veïns, perquè som més educats o senzillament perquè posats a conviure més val fer-ho de bon rotllo. 

També els apoderats i apoderades, almenys als llocs on jo vaig ser, col·laboren activament a orientar el personal que arriba a votar: no pas, naturalment, per dir-los què han de votar, sinó perquè sàpiguen on fer-ho i com fer-ho i per buscar-los una cadira, si cal. Si això ho haguessin de fer només el personal de les meses o de l’ajuntament les cues serien infinites.

Les dues eleccions passades han estat particularment participades, especialment la de les generals. M’ha encantat i m’ha emocionat veure la quantitat de gent gran que ha vingut a votar en cadira de rodes, manual o elèctrica, demostrant una voluntat a prova de bomba (i demostrant també que els carrers i els equipaments públics cada dia estan una mica més adaptats).

Jo no soc gens partidària de les votacions via electrònica: no me’n fio. I la veritat és que per desplaçar-nos de tant en tant presencialment no ens morirem. Ara bé, resulta xocant que els pobres membres de les meses hagin de fer tanta paperassa a mà: actes, noms... Avui dia no s’entén que per tancar les votacions calgui tornar unes quantes dècades enrere.

No sé amb quin criteri s’adscriuen a cada mesa un determinat nombre de votants. Deu ser l’adreça i prou. El tema, però, és que el desequilibri de feina entre unes meses i altres ha estat espectacular. El dia de les generals, alguns presidents i secretaris deurien tenir feina per trobar el moment d’anar a dinar.

Tristament, i a diferència de quan jo havia fet aquesta mateixa feina d’apoderada fa deu o quinze anys, ara els apoderats ja no ajuden a comptar, cosa que òbviament sempre s’ha de fer amb permís de la mesa, però que anys enrere permetia agilitzar recomptes tan pesats com el del senat. Dic tristament, perquè deu ser sinònim de manca de confiança mútua. Què hi farem. Més val així que anar a bufetades. Però no deixa de ser una pèrdua.

Mercè Solé

El casal de gent gran d’Alba-rosa col·labora en un projecte final de grau de Mindfulness: Projectes per l’aprenentatge al llarg de la vida

Els passats mesos des del març fins al maig, l’estudiant Andrea Corento de 4t de pedagogia per la Universitat Autònoma de Barcelona, va tenir l’oportunitat d’aplicar el projecte dissenyat de dinàmiques de Mindfullnes per millorar l’Escolta Activa en el casal de gent gran d’Alba-rosa. L’espai municipal va acollir el seu projecte final de carrera que esdevé com un moment rellevant del procés acadèmic i personal de qualsevol estudiant. 

En aquesta intervenció van participar un total de 17 persones que formen part i assisteixen habitualment al casal de gent gran del barri d’Alba-rosa. El projecte va tenir una durada de sis setmanes, on es van desenvolupar dinàmiques de grup i activitats basades en l’autoconsciència i la reflexió de les situacions experimentades en el moment present. La finalitat principal era obtenir una millora en l’habilitat social comunicativa l’Escolta Activa,  que fa referència a la capacitat d’escoltar i entendre la comunicació des del punt de vista de l’emissor, captant i comprenent el que pot arribar a sentir la persona que comunica. Una proposta per facilitar l’escolta activa és la tècnica del Mindfulness, terme anglosaxó que es pot traduir com: atenció plena o consciència plena.

A través d’aquesta acció socio-educativa d’ajut a l’envelliment actiu i amb un clar caràcter social, els participants van tenir l’oportunitat d’ajudar i facilitar la formació acadèmica d’una estudiant de la Universitat, és a dir, van col·laborar en el procés d’aprenentatge per la consecució de les competències transversals i específiques que es demanden des de la institució educativa. Aspecte a destacar i per reenvidar que la gent gran té molt per aportar, perquè són agents principals que poden facilitar les relacions intergeneracionals, i contribuir en el procés formatiu, donant valors i coneixement en aquest entorn educatiu col·laborant en la consecució d’un dels objectius de l’educació, construir una societat més unida i forta. Així doncs, com alumna implicada en aquest projecte vull acabar dient que el treball no hauria estat possible sense l’ajuda, l’energia, la paciència i l’esforç de totes les persones que m’han envoltat durant aquest procés. Agrair a la tècnica de gent gran de l’ajuntament de Viladecans, i molt especialment a tots els participants del Casal que m’han ensenyat que amb dedicació, voluntat i estima la feina surt molt millor. Moltíssimes gràcies! 

Andrea Corento

Passejar pels volts de Viladecans

Aquest és l’últim número de la nostra revista durant aquest curs. A l’agost, com cada any, farem vacances, i, a la tornada, al setembre, ens agradaria iniciar una nova secció, que aquí us expliquem per si algú es vol animar a col·laborar-hi. Voldríem iniciar una secció de passejades fora del nucli urbà de Viladecans.

Viladecans, encara que no ho sembli, té moltes riqueses per veure. De fet, en aquesta revista en parlem de tant en tant. La Plaça de la Vila, amb la Torre Modolell i la Torre del Baró és, sens dubte, el millor paisatge urbà que tenim, però n’hi ha molts d’altres, que no ressenyarem ara.

Però més enllà del nucli urbà hi ha també molta cosa per descobrir, i molts llocs per passejar: tenim el Remolar i tenim Sant Ramon, tenim el Mas Ratés i tenim les nostres platges verges, tenim la font de Can Preses i tenim la vitalitat dels camps cultivats. Sí, és cert que ara, amb la calor que fa, un s’ho ha de pensar dues vegades abans d’animar-se a passejar per aquests llocs, i en tot cas ho ha de fer en hores en què el sol no l’estaborneixi. Però els llocs hi són i, quan baixi la calor, hi continuaran sent. 

Per això diem que ens agradaria, des del Punt de Trobada, ajudar a descobrir i posar en valor tots aquests espais. Mirarem de fer-ho, i us convidem a participar-hi. I en tot cas, tant si ho fem com si no, no hauríem d’oblidar que aquests espais existeixen, i que val la pena d’aprofitar-los. Bon estiu a tothom!