Confesso que el que més mandra m’ha fet de tornar-me a comprometre en la vida política municipal com a militant de base (ja que, sniff, no puc dir que hagi sortit escollida com a regidora!) ha estat tornar a fer d’apoderada. Sempre m’ha fet mandra i sempre, curiosament, m’ha agradat molt d’haver-ho fet un cop m’hi he posat.
De fet, del dia de les votacions, en destacaria algunes coses:
El fet que els components de les diverses meses hi arriben en molts casos rondinant o, si són suplents, desitjant tota la salut del món als titulars. Això és bo. Significa que les persones que fan aquest servei el fan al marge de qui remena les cireres. Potser amb mandra o amb més o menys habilitats. Però la gràcia de la democràcia de debò és que això és aleatori i obligatori, i no un voluntariat. És una bona forma de preservar l’autonomia de les meses respecte al poder.
Els apoderats i apoderades convivim molt més pacíficament que els nostres líders polítics en general. Perquè ens coneixem i som veïns, perquè som més educats o senzillament perquè posats a conviure més val fer-ho de bon rotllo.
També els apoderats i apoderades, almenys als llocs on jo vaig ser, col·laboren activament a orientar el personal que arriba a votar: no pas, naturalment, per dir-los què han de votar, sinó perquè sàpiguen on fer-ho i com fer-ho i per buscar-los una cadira, si cal. Si això ho haguessin de fer només el personal de les meses o de l’ajuntament les cues serien infinites.
Les dues eleccions passades han estat particularment participades, especialment la de les generals. M’ha encantat i m’ha emocionat veure la quantitat de gent gran que ha vingut a votar en cadira de rodes, manual o elèctrica, demostrant una voluntat a prova de bomba (i demostrant també que els carrers i els equipaments públics cada dia estan una mica més adaptats).
Jo no soc gens partidària de les votacions via electrònica: no me’n fio. I la veritat és que per desplaçar-nos de tant en tant presencialment no ens morirem. Ara bé, resulta xocant que els pobres membres de les meses hagin de fer tanta paperassa a mà: actes, noms... Avui dia no s’entén que per tancar les votacions calgui tornar unes quantes dècades enrere.
No sé amb quin criteri s’adscriuen a cada mesa un determinat nombre de votants. Deu ser l’adreça i prou. El tema, però, és que el desequilibri de feina entre unes meses i altres ha estat espectacular. El dia de les generals, alguns presidents i secretaris deurien tenir feina per trobar el moment d’anar a dinar.
Tristament, i a diferència de quan jo havia fet aquesta mateixa feina d’apoderada fa deu o quinze anys, ara els apoderats ja no ajuden a comptar, cosa que òbviament sempre s’ha de fer amb permís de la mesa, però que anys enrere permetia agilitzar recomptes tan pesats com el del senat. Dic tristament, perquè deu ser sinònim de manca de confiança mútua. Què hi farem. Més val així que anar a bufetades. Però no deixa de ser una pèrdua.
Mercè Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada