divendres, 28 de febrer del 2014

Soldats viladecanencs morts o desapareguts en els fronts de guerra

Joves de Viladecans, Gavà i Sant Climent de Llobregat, reben instrucció militar en els dies previs a la seva incorporació a l’Exèrcit Popular de la República. Hivern de 1937-38. AMVA - Col·lecció Manel Cabistany Solé
En anteriors articles he tractat diversos aspectes de les conseqüències de la guerra i la revolució a la nostra ciutat: l’aportació de milicians viladecanencs als fronts de guerra en els primers mesos de la contesa bèl·lica; l’arribada de refugiats de guerra procedents dels territoris alliberats per l’exèrcit facciós o la repressió franquista sobre els nostres conciutadans, una vegada conquerida la pau. 
Amb aquest article vull fer una petita aproximació a un altre cost humà de la guerra: els dels soldats morts o desapareguts en els fronts de batalla, en aquest cas els dels soldats ciutadans de Viladecans que es van incorporar a l’Exèrcit Popular de la República, en la majoria dels casos estudiats, de manera forçosa per crida de la seva lleva. Evidentment, soc plenament conscient que en la relació que us presentaré no estan tots el que són però si són tots el que estan. Amb això vull dir que, certament, m’hauré deixat molts noms de soldats viladecanencs que van anar a la guerra i van desaparèixer o van morir i que encara no els hem pogut localitzar documentalment, però com dic es tracta d’una primera aproximació que ens doni una mica de llum en aquest terreny poc conegut. D’altra banda, per conèixer els soldats viladecanencs que van anar al front, caldria consultar els expedients de quintes, que es conserven a l’Arxiu Municipal de Viladecans (AMVA) però, això, no resoldria la incògnita de saber quants d’aquests homes van morir en els fronts de guerra. Per tant, cal recercar altres fons documentals. 
Així, per fer aquest treball m’he basat en la informació continguda en els expedients tramitats pel Jutjat de 1a Instància e Instrucció de Sant Feliu de Llobregat instant la inscripció, en el Registre Civil de Viladecans, de la desaparició o defunció “(...) de personas, ocurridas con motivo de la lucha nacional contra el marxismo, fueran o no aquellas combatientes”, en aplicació del Decret 67, de 8 de novembre de 1936 del govern rebel i que es conserven a l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat (ACBLl). Aquesta documentació ens permet tenir noticia dels soldats que van anar al front, a quin lloc i en quines circumstàncies van desaparèixer o van morir. Així com també ens permet disposar d’un mínim perfil biogràfic del soldat. Atès que en la tramitació administrativa es necessitava el testimoni de dues persones que poguessin acreditar la defunció o desaparició, aquest element també ens permet conèixer d’altres soldats de Viladecans que van anar al front i on van estar destacats. Per això, en el quadre que es transcriu més avall podreu trobar no només aquesta primera aproximació als soldats morts o desapareguts sinó d’altres soldats de la ciutat que també van ser cridats al front. En aquest sentit aquest quadre complementaria el ja publicat dels milicians de Viladecans que van anar als diversos fronts de guerra en els primers mesos.
Els expedients conservats i consultats són un total de 23 i s’allarguen en el temps des de 1939 fins al 1958, data en què es produeix la darrera inscripció registral, es a dir pràcticament vint anys desprès de la finalització de la guerra. Aquests expedients eren instats, normalment, per la dona del desaparegut o pels seus pares i s’havien d’acompanyar dels corresponents certificats de naixement i de matrimoni (emès pel jutjat municipal) i d’empadronament o veïnatge municipal (ajuntament de Viladecans). En alguns casos es demana o s’incorporen informes de l’alcalde, del cap local de Falange Espanyola i del comandant del Puesto de la Guardia Civil, en el cas nostre, de Gavà, en el sentit que els desapareguts eren “de la Juventut Católica (...), persona de orden, [o amb] buena conducta politico-social [i, per tant] adicto al Glorioso Movimiento Nacional [GMN]” i que la seva incorporació al “Ejército Rojo” va ser de caràcter forçós; informes favorables demanats pels familiars que buscaven la resolució positiva de la inscripció registral. Ara bé, no tots els expedients disposen d’aquests informes, cosa que fa pensar que aquells que els aporten es perquè es consideraven més afectos que altres al GMN. A més d’aquesta documentació, s’havia de procurar el testimoni de dues persones que haguessin conegut, o no, les circumstàncies de la desaparició però que fossin solvents, i “(...) idoneas y libres de toda tacha legal” i que no tinguessin l’oposició del ministeri fiscal. 
Les inscripcions recorren diversos escenaris de la guerra. Cronològicament, per data de desaparició o mort, el primer es la del soldat Diego Haro, desaparegut en els primers dies de la guerra, al juliol de 1936, oficialment a Bilbao; malgrat sembla que va desaparèixer quan fugia de Noya (A Corunya), on treballava, quan va quedar en mans dels militars revoltats. Josep Viñals va trobar la mort “en combate librado con las Gloriosas Fuerzas Nacionales” el 7 d’abril de 1938 en el front del Carrascal de Chimillas, localitat propera a Osca, capital de província que des del primer moment es va decantar pels rebels. Francesc Arnau va desaparèixer en l’acció bèl·lica del puig del Muletón, el 19 de gener de 1938, quan es produeix una contraofensiva franquista per recuperar Terol, que havia caigut en mans republicanes el 7 de gener. Altres soldats desapareixeran en el sector de Biescas (Osca), cruïlla de camins, en els diversos intents republicans per recuperar Sabiñánigo. Josep Riba va morir el 17 de març de 1938 a Maella (Saragossa), uns dies després de iniciar-se l’atac franquista que ensorraria el front de l’Aragó. El 30 de març les tropes mercenàries de Yagüe ocuparien Maella.
Dels 23 soldats dels quals es va procedir a realitzar la seva inscripció, la meitat (14) van morir o desaparèixer en la darrera fase final de la guerra: tres, en les diverses operacions en el front del Segre (entre abril i juny de 1938); set, en la batalla de l’Ebre (que va durar del 25 de juliol al 16 de novembre de 1938) i els quatre restants, tots al gener de 1939 quan es produeix la retirada de les restes de l’exèrcit republicà de l’Ebre, davant la gran ofensiva franquista sobre Catalunya, engegada el 23 de desembre de 1938. D’aquests darrers, Jacint Suñé moriria a primers de gener de 1939, molt a prop de casa, a Calafell.
En la majoria dels casos no consta on van ser enterrats. En alguns expedients figura que va ser enterrats en la carretera, en el lloc on es produeix la mort, en el lloc de la batalla o queden abandonats davant la retirada republicana i atac de les forces franquistes.
Manuel Luengo Carrasco


dijous, 27 de febrer del 2014

Aquila clanga-Àguila cridanera

Remolar-Filipines, 30 de novembre de 2013
Tota una raresa. És el primer cop que veiem aquesta rapinyaire al Delta del Llobregat. Es troba àmpliament distribuïda a Àsia, el nord-est d’Àfrica i certes regions d’Europa oriental i occidental. A Espanya compta amb diversos registres homologats, i és considerada com una espècie accidental o rara.
Eio Ramon

dimecres, 26 de febrer del 2014

El nom de cada casa en una rajola


Com es va anunciar ja en la presentació del llibre Viladecans, recull de gents el passat 25 d’octubre, el Grup Tres Torres ha engegat una nova iniciativa a la qual convida a sumar-s’hi tothom qui vulgui. Es tracta de posar, a les façanes de les cases que tenen nom propi, una rajola amb aquest nom propi. A Viladecans en tenim moltes, de cases amb nom propi. Per exemple, Cal Riveró, Ca la Merceneta, Cal Roquet, Cal Marqueset, Cal Calic, Cal Comellas, Ca l’Almirall, Cal Marcó, Cal Nofre, Cal Banato, Cal Querc, Cal Sorolla, Cal Figuerons, Cal Faura, Cal Xim-xim... i moltíssimes més. I d’aquestes que acabem de citar, algunes ja ens han confirmat que volen posar la rajola. 
Tenim la rajola ja dissenyada i nosaltres ens encarregarem de tot: fer-la fer i fer-la posar. I el preu ens sortirà força econòmic: uns 50 euros tot plegat. Posar el nom de la casa a la façana serà una manera de donar relleu a la nostra història i de fer que aquesta història no només la coneguem els més antics del poble sinó tothom. Es tracta, en definitiva, de convertir casa nostra en una riquesa i un orgull col·lectiu per a Viladecans. Els que viviu en casa amb nom, animeu-vos-hi! Si voleu posar-vos en contacte amb nosaltres, només cal que envieu un correu a l’adreça electrònica trestorresviladecans@telefonica.net
Josep Lligadas Vendrell

dimarts, 25 de febrer del 2014

Viladecans, entre el mar i la muntanya

Estic molt orgullós d’haver sortit en aquest oli que ha pintat M. Teresa Vera i que encara podeu contemplar a l’ateneu d’entitats Pablo Picasso, junt amb altres quadres guapíssims (de debò) que han fet uns quants pintors amateurs de la nostra ciutat.
Només em queda esperar l’estiu per anar a banyar-me...

dilluns, 24 de febrer del 2014

Recapte d’aliments

Els dies 29 i 30 de novembre s’ha fet el gran recapte d’aliments a supermercats i mercats d’arreu de Catalunya. El gran recapte d’aliments és una campanya organitzada pel banc d`aliments per recollir productes bàsics i aconseguir que persones més necessitades d’aquí rebin ajuda alimentària.
La campanya del gran recapte és du a terme simultàniament pels quatre bancs d`aliments de Catalunya.
L’objectiu ha estat informar i sensibilitzar tota la ciutadania sobre la realitat de la pobresa i afavorir una col·laboració continuada amb els bancs d’aliments durant tot l`any.
Això ha estat possible gràcies a l’entrega desinteressada d`un gran nombre de voluntaris d’arreu de Catalunya. S`han prioritzat: llegums secs, oli, llet, llaunes de conserva de peix i aliments infantils.
A Viladecans els voluntaris, uns 140, han estat coordinats per Càritas, hi han participat alguns dels supermercats Caprabo, Carrefour, Condis i Mercadona. S`han omplert 42 “banyeres”, uns 25.000 kg. d’aliments.
Davant d’aquestes campanyes veiem com la societat no es rendeix al desànim i la impotència d’aquesta crisi tan ferotge que condiciona la vida de tantes persones i famílies que veuen vulnerats els seus drets fonamentals, alimentació, feina, llar...
Perquè enguany més que mai el nostre entorn més immediat no té garantits tres àpats diaris dignes.
Mai és massa tard per unir esforços amb grans campanyes com aquesta. Les persones mengen tot l`any, no n’hi ha prou amb una aportació puntual, recordem que vivim en una situació d`emergència social.
Aquest recapte ha estat un èxit de participació, i aprofito per donar les gràcies al nostre poble perquè una vegada més ha donat la talla. Recordo el senyor que em va emplenar un carro fins dalt i jo em vaig emocionar, i també les persones que hi col·laboraven traient del seu menjar qualsevol cosa per posar-ho a la gran capsa. La gent cada vegada és més solidària. Gràcies a tots i totes.
Montse Pastor Pujadó

diumenge, 23 de febrer del 2014

Amb el català a l’escola no s’hi juga

La meva llengua materna és el castellà, i la meva llengua paterna el català. Domino totes dues llengües per igual, de manera que sovint no sóc conscient de quina estic fent servir. M’estimo les meves llengües, perquè formen part de la meva història personal. Però n’hi ha una que està en perill, malgrat ser l’originària del país on visc, del país on sóc, del país on han nascut els meus fills. El català.
Aquesta setmana hem sumat a la llista de despropòsits contra el català la sentència del TSJC, que fixa un 25% d’horari lectiu en castellà en aquelles escoles on una família hagi demandat el sistema d’immersió lingüística. El sistema educatiu català havia garantit un pla específic als alumnes de les famílies demandants, ja que els tribunals els havien reconegut el dret a rebre l’ensenyament en castellà.  Un dels pares demandants no en va tenir prou, i davant dels tribunals diu “això segrega, fa diferent al meu nen”. 
Perdoni, però qui fa diferent al seu nen és vostè. I què passa amb la resta de famílies? Perquè una família no està disposada a adaptar-se, la resta han de renegar dels seus drets? Què diria si un alumne vegetarià en lloc de rebre una dieta especial obligués la resta de nens a renunciar a la carn? O què li semblaria si per tal que un nen no se sentís diferent tota la classe hagués d’aprendre l’Alcorà? Faria el mateix si anés a viure a Alemanya? O a Anglaterra? No, oi?
Aquí sovint et responen... no és el mateix, perquè el castellà és llengua oficial. O, Catalunya no és un estat. Correcte, però el català també és oficial i és la llengua emprada en la immersió lingüística. Un model reconegut arreu pels beneficis que comporta, un model flexible que s’autoregula en funció de les necessitats sociolingüístiques de cada territori.
A més, quan et diuen que l’exemple d’anar-se a viure a Alemanya no serveix parteixen d’informació errònia, hi ha massa gent que es pensa que parlem català “per donar pel sac”. Sembla molt fort, oi? Doncs és així.
És esgotador haver de respondre arguments com “Para qué sirve el catalán si solo se puede hablar en Catalunya?” Pues para lo mismo que el finés o el sueco. És la llengua en què s’expressen i viuen milions de persones, la llengua que parlen els habitants d’aquest racó de món des de fa més de deu segles.
Vull la independència per molts motius, però un d’ells és deixar de defensar obvietats, deixar de lluitar per defensar la meva llengua, deixar de perdre energies combatent agressions incomprensibles. Vull una Catalunya independent on blindarem el català i seguirem usant el castellà, perquè vull conquerir drets, no rebaixar els que tenim ara.
Bàrbara Lligadas

Procés constituent i sobiranisme

Portar a terme un procés constituent com el que proposen la Teresa Forcades i l’Arcadi Oliveres en el seu manifest del passat 10 d’abril, implica redactar una nova constitució més solidària i que prioritzi el bé comú.
Nova constitució i sobiranisme
Un grup social que vulgui elaborar una constitució, no pot ser ni una Comunitat Autònoma (CA) ni un estat federal. La Catalunya actual, com a CA d’Espanya, té una constitució que és l’espanyola. Per tenir-ne una de diferent caldria que Catalunya fos un territori sobirà.
No és una qüestió de “necessària separació” ni de “l’aïllament” de Catalunya envers Espanya, ni quins són els bons i quins els dolents... No és aquest el tema. Potser tenen raó els que defensen que, amb una fórmula adequada, un estat gran pot tenir algun avantatge més que no pas un estat petit. O potser tenen la raó els que pensen el contrari. La qüestió és que l’objectiu d’elaborar una constitució que prioritzi de debò el bé comú, té el requisit necessari de la sobirania; sense sobirania no es pot redactar una constitució per a canviar el model d’estat.
És obvi que 47 milions de persones són moltes per a tirar endavant una constitució com la que es proposa en el manifest de la Teresa i l’Arcadi.
Prou que ens agradaria al Procés Constituent que tots els espanyols, fins i tot els europeus, volguessin tenir unes constitucions més justes i més enfocades al bé comú. L’objectiu de modificar la constitució espanyola i l’europea no són abastables. Cal començar per un territori més petit. La nostra comunitat catalana amb 7 milions d’habitants podria fer-ho si fos un territori sobirà i no una comunitat autònoma.
Petits sacrificis
Una constitució marca les línies generals d’una societat. El Procés Constituent proposa una constitució amb un marcat caràcter social que es podria basar en els 10 punts suggerits en el manifest. Aquests punts són bastant oberts i segurament poden portar a diverses interpretacions, la qual cosa pot dificultar la redacció d’una constitució. Per a facilitar-ho, penso que els que creiem en aquest projecte possiblement haurem de sacrificar algunes de les nostres conviccions personals i acceptar que la nova constitució tindrà alguns aspectes que no ens acabaran d’agradar del tot. Però també crec que aquest sacrifici valdrà la pena, car l’objectiu de construir una societat més sostenible, menys “campi qui pugui” i que sobretot valori reduir el consumisme i les exagerades desigualtats actuals (en feina, salaris, sanitat, etc), és del tot necessari.
L’endemà (una visió personal)
Un cop tinguem la nova constitució, intueixo que possiblement les persones ens atansarem a un partit polític o a un altre amb la intenció de que el desenvolupament de les lleis i normes que naixeran de la nova constitució, tinguin en compte els desitjos personals als quals haurem renunciat/sacrificat durant l’elaboració de la constitució. Llavors ja podrem dissoldre el Procés Constituent. La tasca important ja estarà feta i es podrà començar a desenvolupar una societat que permeti a les futures generacions viure d’una manera més “humana”, sostenible i solidària.
Ramon Cuñé 

dissabte, 22 de febrer del 2014

La manifestació de l’Hospital, el dret a la reclamació

La manifestació de l’Hospital de Viladecans va ser un èxit aclaparador. No sé si érem tres, quatre o cinc mil manifestants, però vam ser molts. Tot i així vaig trobar a faltar opinants de l’últim Punt de Trobada. Llegint els dos articles d’ERC i CiU es podria concloure que la més gran manifestació de la història de Viladecans s’ha fet a partir d’una falsa alarma, d’unes mentides polítiques que de tan repetides semblen ser veritat. També s’afirma que l’ampliació va ser una falsa promesa del tripartit, i ho diu qui afirmava l’abril del 2011, textualment, “el Conseller de Salut de la Generalitat, Boi Ruiz, ha confirmat que el projecte d’ampliació de l’Hospital de Viladecans es durà a terme, i que les obres s’iniciaran l’any 2013” , i més endavant “Tot i la crisi econòmica, i el necessari esforç d’austeritat, el nou Govern de la Generalitat li dóna prioritat, renova el compromís i li posa data d’execució. Queden descartats definitivament els rumors interessats que volen crear temor en els ciutadans en un tema tan sensible.” 
Ha estat, i no sabem si encara està, el nostre hospital en perill? Alguns pensem que sí. En un escrit a El País, la Junta Directiva Mèdica del nostre Hospital, després de denunciar, “que asignan al hospital de Viladecans un nivel asistencial más bajo del que está realizando actualmente, con tal de desviarlo al Hospital de Sant Boi (centro privado concertado),” afirma que “no nos queda más que rechazar de pleno las propuestas sobre el futuro del Hospital de Viladecans dentro de la reordenación asistencial territorial manifestadas últimamente por el CatSalut y el Departamento de Salud.”
Des dels estaments hospitalaris hi ha hagut globus sonda respecte al tancament de la seva activitat hospitalària, transformant l’Hospital més petit de l’ICS en un hospital sense llits com el de Cambrils? És clar que sí, això obriria a més el cel a la Fundació privada gestora de Sant Boi amb importants problemes econòmics pel dèficit de funcionament del seu hospital. Fins i tot el propi Parlament va aprovar per unanimitat una proposició d’ICV-EUiA que deia “instar al Govern a ampliar l’Hospital, abandonant qualsevol proposta que redueixi el centre a hospital lleuger” Implícitament es reconeixia en seu parlamentària que degradar-lo a Hospital sense hospitalitzacions, no era un “rumor interessat” sinó una proposta a abandonar. 
Encara que no ho sembli llegint els escrits indignats, hi ha hagut unanimitat, al Parlament i a Viladecans. Sóc testimoni de com es va aprovar la manifestació al centre d’adults amb el vot de tothom. I no ho dic tant per ficar el dit a l’ull sinó per lamentar que la unanimitat de dret de la gent de Viladecans, no sigui també unanimitat de fet. 
Sincerament, des del respecte, tractar com un mal de queixal una reivindicació que ha estat modèlica, transformar un procés de més de dos anys de treball de molta gent en una baralla de gats, no crec que faci cap favor a l’Hospital ni a Viladecans. No pot ser que la política vegi només la tangana en una mobilització ciutadana sense precedents, que la política no entengui la diferència entre públic i privat, entre ser Hospital de l’ICS i ser Hospital concertat, que pensi que es poden recollir vint-i-vuit mil firmes per un “rumor interessat”.
Escric convençut que l’èxit de la reivindicació de l’Hospital no és la derrota de ningú de Viladecans (espero que del Boi Ruiz, sí, però ell no s’operarà mai al nostre Hospital). Estic segur que defensarem l’Hospital davant de qualsevol, encara que aquest qualsevol sigui del nostre partit. 
Hem obtingut una victòria parcial que s’ha currat la gent, més enllà d’afinitats ideològiques. No és bo per a la salut política viure com una agressió allò que és un triomf del dret a la reclamació. Per una vegada caldria fer un esforç tots plegats per estar contents i no emprenyats. 
 José Luis Atienza

divendres, 21 de febrer del 2014

Verdades, medias verdades y mentiras respecto al Hospital de Viladecans

El pasado 27 de noviembre, la Plataforma en Defensa del Hospital de Viladecans, acompañada por representantes de casi un centenar de entidades y agrupaciones adheridas al Comunicado Público en Defensa del Hospital de Viladecans entregó y registró en el Palau de la Generalitat las más de 28.000 firmas de ciudadanos que reclaman al President Artur Mas:
1) Que el Govern de la Generalitat cumpla su compromiso de llevar a cabo el plan de ampliación del Hospital de Viladecans, según lo acordado y proyectado en el año 2008, respetando el modelo de hospital de referencia en él previsto.
2) Que, en el panorama sanitario catalán, el Hospital de Viladecans siga ocupando el efectivo papel de hospital de referencia de las poblaciones de Begues, Castelldefels, Gavà, Sant Climent y Viladecans, es decir, sea capaz de “resoldre pràcticament tots els problemes de salut susceptibles de curació i millora, tret dels que requereixen recursos tecnològics d’alt nivell o una pràctica altament especialitzada”.
Además, al hacer la entrega de las firmas, se informó al Sr. Jordi Moreso, Cap del Gabinet del Conseller que la ciudadanía también reclama que, de inmediato, el presupuesto del Hospital de Viladecans sea ampliado, volviendo, en el 2014, a la dotación presupuestaria del año 2010, y que esta ampliación revierta en calidad asistencial.
Cabe destacar que este acto fue antecedido por la “Gran Manifestación en Defensa del Hospital de Viladecans”, de 30 de octubre, que indiscutiblemente ha pasado a ocupar un lugar destacado en la historia de nuestros municipios no solo por la excepcional participación, sin precedentes, sino también por haber sido capaz de contar con la presencia de casi todas las fuerzas políticas, independientemente de su “color”.
Es evidente que estas iniciativa cívicas contrastan con algunas voces políticas locales que, últimamente, vienen buscando calmar los ánimos del pueblo respecto al futuro del Hospital de Viladecans, ofreciendo “inputs” positivos respecto a los resultados de las movilizaciones, iniciadas hace ya más de dos años. Lo que llama la atención es que los promotores de estos “intentos tranquilizadores” solo cuentan una parte de la historia: la que les conviene.
Es verdad que todo indica que el Hospital de Viladecans no se cerrará, puesto que clausurar un centro público con 5 quirófanos seminuevos representaría el suicidio político del atrevido que lo llevara a cabo. Aunque seguir en marcha no es suficiente para vecinos y trabajadores: ¿quién garantiza que el Govern de la Generalitat no pretenda transformar el Hospital en algo muy diferente (para mal...) de lo que era hasta hace poco? Fue esta real amenaza, detectada por trabajadores del Hospital en marzo de 2011 y confirmada a mediados de 2013 por nadie menos que el propio Conseller Boi Ruiz, lo que hizo aflorar la Plataforma en Defensa del Hospital de Viladecans y de la Sanidad Pública.
También es verdad que, hace poco, la comisión de salud del Parlament de Catalunya aprobó con unanimidad una propuesta de resolución que insta (instar = ¡pedir!) al Govern de la Generalitat a una serie de cosas que mejorarían el porvenir del Hospital; pero también es verdad que esto no es vinculante, es decir, solamente presiona, sin obligar al Govern a absolutamente nada.
Igualmente es cierto que la presión social y política de los últimos meses ha sido capaz de hacer que, cara a la galería, el Departament de Salut haya modulado su discurso “destroyer” respecto al futuro del Hospital de Viladecans. Sin embargo, el Conseller no deja de llenarse la boca diciendo que el Hospital de Viladecans ha sido y seguirá siendo “básico”, es decir, con capacidad de resolución de cerca del 65%, lo cual confunde a la ciudadanía.
Este es un claro ejemplo de “verdad a medias”: a efectos de ingresos presupuestarios, nuestro Hospital siemprese ha contemplado como “hospital básico”; sin embargo, su papel en la zona siempre ha sido el de un “hospital de referencia”, es decir, encargado de resolver cerca del 90% de los problemas de salud tributarios de la atención especializada de los ciudadanos adultos de las cinco poblaciones a él adscritas. En gran parte, este es el secreto de la enorme y reconocida eficiencia del Hospital de Viladecans: cobrar poco y trabajar mucho. 
No nos engañemos: la lucha en defensa de un Hospital público positivamente singular como es el nuestro es plato de gusto para algunas de nuestras fuerzas políticas y piedra en el zapato para otras. No debemos olvidar que dentro de cerca de año y medio habrá elecciones municipales…
El pasado y el presente nos dan pistas de que el Hospital de Viladecans está inmerso en una perversa espiral capaz de deteriorarlo, e, incluso, absorberlo. Y esto no es casual: obedece a la aplastante lógica que tantea beneficios para aquellos que pujan por una importante parcela de las prestaciones sanitarias que el Hospital de Viladecans oferta a su población de referencia.
Este agravio a uno de los hospitales más eficientes de Catalunya, público y de gestión pública, conocido y copiado en toda España por ser pionero en el desarrollo de innumerables alternativas asistenciales que han venido contribuyendo sobremanera a la sostenibilidad de nuestro sistema sanitario, solo puede responder a un calificativo: es un saqueo a la sanidad pública catalana.
Puede que, sin prisa pero sin pausa, y utilizando las “verdades a medias” como estrategia, la intención del Departament de Salut sea vaciar de contenido el creciente y cada vez más visible movimiento ciudadano en busca de un futuro con cara y ojos para el Hospital de Viladecans. Sin embargo, si esto no es así y el Conseller Ruiz finalmente decidiera atender el clamor ciudadano y potenciar un centro tan gratamente peculiar como es el Hospital de Viladecans, vecinos y trabajadores agradeceríamos mucho que nos diera señales irrefutables de su acertada apuesta en este reconocido ejemplo de la mejor cara de la sanidad pública de nuestro país.
Eliana Lopez Sanchez

dijous, 20 de febrer del 2014

Ignasi Riera als Nou Rals


L’escriptor Ignasi Riera ha cedit als Nou Rals alguns exemplars dels seus llibres , ja descatalogats i per tant difícils de trobar. Polifacètic com és, hi ha llibres de tota mena: des de llibres de cuina, novel·les i relats que formen part de la nostra història més pròxima.
El passat 4 de desembre va anar a la remodelada botiga dels Nou Rals per presentar-los. Va ser una molt agradable i distesa tertúlia.

dimecres, 19 de febrer del 2014

El Joan de Viladecans ¿haurà de marxar?


El meu amic Joan és un noi de Viladecans. Té trenta i tants anys, i és d’aquella generació a la que hem dit que si estudiava i treballava fort, tindria una bona feina i una vida confortable.
El meu amic Joan té una carrera universitària, es defensa en anglès, i acumula uns anys d’experiència laboral; però no té feina. Ja fa dos anys que el despatx on treballava va reduir dràsticament la seva plantilla. Ha enviat centenars de curriculums, ha fet dotzenes d’entrevistes, ha picat a totes les portes… però passa el temps i no troba feina.
El meu amic Joan està molt desanimat, encara que algú li diu que “s’ha acabat la recessió” o que “estem sortint de la crisi”. Per això, està a punt de prendre una decisió: anar-se’n a treballar a un altre país; ja ha començat a mirar-se Alemanya, Suècia o Anglaterra. 
El meu amic Joan encara no ha marxat perquè aquí té la família, i perquè sempre ha cregut que a Catalunya tenia el seu futur. No es que confiï molt en els polítics. Ell sempre s’ha sentit català, sense que això impedís que se senti també espanyol; però ara defensa un canvi radical, i pensa que els catalans no ens en sortim tal com estem ara, que cal que Catalunya iniciï un nou camí, perquè seguir com ara no porta enlloc. De fet, no sap si amb una Catalunya independent les coses aniran millor, però ha comprovat que tal com anem ara, cada cop estem pitjor.
Però el meu amic Joan no vol que li parlem de política, vol trobar una feina, que el permeti experimentar allò de que el treball serveix per mantenir-se econòmicament, relacionar-se socialment i millorar personalment.
I nosaltres, la nostra societat, ¿ens podem permetre que milers de joves, amb més o menys qualificació, però molt útils en tots els sentits, marxin per buscar-se la vida en una altra banda? ¿Com es compensa el perjudici en el sacrifici d’una generació, la pèrdua de talent, la separació forçosa de famílies o la inversió que hem fet en la seva formació?
 El meu amic Joan no busca culpables, només busca una oportunitat de treballar i viure on sempre ha viscut. 
No podem fer res per evitar que el meu amic Joan hagi de marxar?
Carles Lozano

dimarts, 18 de febrer del 2014

Acomiadaments injustificats a la llar d’infants La Marina de Viladecans

El dimecres 27 de novembre l’empresa gestora de la Llar d’Infants de La Marina de Viladecans (Educare XXI) va acomiadar de forma fulminant i amb falses acusacions dues educadores i la directora del centre, amb el ple suport de l’Ajuntament. 
Els arguments esgrimits per prendre aquesta radical decisió es basen en que les educadores són agressives, de manera que la mainada corria perill; alhora que la directora era responsable per permetre aquestes actituds. 
Els fets reals on se sustenten aquestes acusacions són: 
  1. La primera de les educadores, durant el seu temps de descans entrava amb la seva filla i alumna del centre al menjador office de l’escola, ja que era l’hora de la migdiada de la resta de mainada i aquesta nena dormia poc, de manera que se l’enduia per no molestar la resta d’infants un cop desperta. La gerent la va avisar que això no ho podia fer i no es va tornar a repetir.
  2. La segona de les educadores donava de menjar en braços a un infant, ja que aquest tenia problemes de salut relacionats amb l’alimentació. Aquest infant és fill d’una tercera educadora, la qual li va demanar aquest favor quan la resta d’alumnes haguessin acabat de menjar. Actualment, aquest nen ja menja assegut. 
  3. La primera educadora va donar consentiment a la segona perquè quan la seva filla mossegués (una pràctica habitual de la criatura) li toqués la boca a manera d’avís (en cap cas una bufetada o cop agressiu, tan sols un contacte per fer-li veure que allò no estava bé). 

Les proves que tenen és la signatura de tres auxiliars noves d’aquest any que han magnificat aquests fets. Aquestes persones, a més, són beneficiàries directes de la situació, ja que canviaran la seva categoria professional, passant a ser educadores, en substitució de les persones acomiadades.
Com a mare d’una alumna del centre que tenia una de les educadores sento preocupació i confusió per tota aquesta situació. Si realment les nostres criatures corrien perill, per què ens van fer fer una adaptació tan complexa a les seves educadores? Tan sols fa tres mesos que ha començat el curs, i aquestes persones fa anys que treballen al centre. Per què ara? Quan fem aquestes preguntes les respostes són tirar pilotes fora. És per això que fan que ens preguntem quins motius reals hi ha darrere aquesta precipitada decisió, quan, a més, ens estan arribant informacions de vinculació entre les persones beneficiades i responsables polítics.
L’Ajuntament sosté la versió de l’empresa i de les tres persones signants, i no ha parlat ni amb la resta d’educadores del centre, ni amb les afectades, ni amb els pares i mares. 
Per altra banda, hi ha diversos testimonis que informen d’un constant assetjament cap a la directora del centre per part de la gerent de l’empresa que gestiona la llar d’infants, la qual l’amenaçava amb el seu lloc de treball sense motius aparents. 
Aquestes persones han vist truncades les seves carreres professionals per interessos que sospitem que van més enllà dels purament educatius. El gruix de la comunitat educativa d’aquest centre estem totalment en contra d’aquesta decisió. Sentim vergonya de com s’està duent tot plegat i per això estem recollint signatures en suport de les persones acomiadades.
Com a mare afectada, que he vist com canviaven l’educadora de la meva filla sense motius reals i de forma injusta, no puc permetre aquesta difamació. La meva filla sempre ha estat molt ben atesa, d’una forma molt professional i afectiva, entrava cada dia molt contenta a l’escola i donava mil petons en marxar a la tarda a la persona que ja no trobarà a l’aula.
Aquesta decisió sí que ha afectat els nostres infants, els han deixat sense el seu referent, i tot plegat, marcant de per vida unes persones que feien la seva feina. Unes persones que la mainada enyora, i entre llàgrimes pregunten quan tornaran. 
Myriam Moysset Gil

dilluns, 17 de febrer del 2014

Viladecans, d’esquena al mar

És un fet constatable: Viladecans viu d’esquena al mar. Serà la distància que ens separa, la manca de costum heretada de temps antics quan el nostre litoral era un terreny pantanós poc recomanable per la salut, o bé –i em temo que aquí rau el principal problema– les dificultats per arribar-hi d’una forma neta, segura i saludable. 
Mal que ens pesi, el nostre municipi està a anys llum de pobles veïns com Gavà, Sant Boi o el Prat, que compten amb quilòmetres de carrils bici i camins adequats per als peatons. En tots els casos l‘enllaç entre els nuclis urbans i la primera línia marítima està garantit, des de fa una colla d’anys. Només cal apropar-s’hi per descobrir el grau d’acceptació i l’ús intensiu que en fan els seus conciutadans. 
En canvi, a Viladecans anem a mig gas i tenim el Camí del Mar inacabat. Una via que ja va néixer amb mal peu: l’equip de govern municipal va tirar pel dret i es va endur per davant el topònim original, el Camí de les Filipines, que gaudeix d’una autenticitat fenomenal i ens remunta a èpoques colonials. 
Un dels principals perills és el tram sinuós i sense vorals de la carretera de la Vila fins a les sorreres, gens recomanable per transitar-hi en bicicleta o a peu. L’alternativa passa per seguir la llera de la riera de Sant Climent des del parc de Vilamarina fins passat l’encreuament amb la carretera de València, això sempre que no plogui copiosament perquè podem trobar-nos amb una desagradable i desaconsellable crescuda d’aigües. 
De manera que el que hauria de ser una solució temporal s’ha convertit en permanent i diria que, fins i tot, ens sembla normal, acostumats com estem a acceptar les penúries com si fossin un fet irremeiable. Estem davant d’un autèntic despropòsit, d’un pedaç que s’allarga massa en el temps i de tan provisional sembla ja definitori i definitiu. Però Viladecans es mereix més, almenys tant com els seus municipis veïns. Tenim dret a poder gaudir del nostre litoral, de les platges verges que han arribat miraculosament fins els nostres dies, del Remolar, de les pinedes...
Què se n’ha fet del Parc del Delta, el “gran parc metropolità” que el 2011 l’alcalde Ruiz venia com a imminent a La Vanguardia? Quan podrem gaudir de més espais alliberats –els terrenys antigament ocupats pels càmpings– propietat d’Aena? Quan s’obrirà al públic la caseta modernista Ca la Pilar projectada per Puig i Cadafalch? Quan es resoldrà el desgavell viari, aquesta mena de cruce de caminos cap enlloc que desorienta a qualsevol, un cop has superat el viaducte sobre l’autovia de Castelldefels? Preguntes sense resposta i qui dia passa anys empeny. 
Josep Ginjaume

diumenge, 16 de febrer del 2014

On és la tardor?

De ben segur que aquesta ha estat una pregunta força habitual aquestes darreres setmanes, sobretot quan d’una calor impròpia per a uns mesos d’octubre i novembre hem passat a un fred de rigorós hivern. De nits gairebé tropicals i migdies típics d’agost, a glaçades rècord a la façana litoral. Enguany la tardor ens ha fet el salt, i l’estiu, que també va començar amb mandra i tard, s’ha allargat fins pràcticament a mitjans de novembre, fins del 16 al 18 de novembre en què una depressió va portar pluja general a la nostra zona climàtica; a Viladecans, un total de 132 litres per metre quadrat en aquests tres dies, gairebé el triple que la pluja acumulada des de juliol. 
Però, és això normal, o realment el temps és ben boig, com diuen alguns? És habitual que de tant en tant la tardor desaparegui i l’estiu s’allargui directament fins a l’arribada del fred? La nostra situació geogràfica, a mig camí del cinturó d’anticiclons (posicionats al voltant dels 30º de latitud nord, on es troben els grans deserts del planeta) i el cinturó de depressions (localitzades al voltant dels 60º, on es troben les grans àrees humides), fa que el nostre clima tingui una variabilitat natural elevada; no és estrany trobar tardors càlides i eixutes, com tampoc no ho és de trobar-les fredes i molt humides. L’elevada freqüència de les primeres en les darreres dues dècades, però, fa pensar que no es tracta d’una variabilitat natural, sinó que segurament respon a l’anomenat canvi climàtic d’origen antròpic. 
Els diferents escenaris de canvi climàtic ja fa anys que pronostiquen que a la zona de la Mediterrània occidental, on vivim, les properes dècades els estius seran més càlids i eixuts, i llargs, amb unes primaveres i tardors més curtes. Les tardors tendiran a ser més càlides i més plujoses, amb un increment de la torrencialitat de la precipitació. És a dir, que tot i que plourà més a la tardor, aquesta pluja es concentrarà en pocs dies. Un patró que s’ajusta força bé al que estem observant les darreres tardors, i sobretot la d’enguany. 
Aquest canvi en el patró d’algunes variables climàtiques no és un fet aïllat i exclusiu en la nostra zona climàtica. L’atmosfera està interrelacionada i, canvis en la circulació atmosfèrica en una regió repercuteixen en d’altres... De maig a agost vaig estar a Helsinki, al Servei Meteorològic Finès, en un projecte de recerca. Els finesos es queixaven d’un maig i un juny sense precedents, amb temperatures anòmalament elevades i pràcticament sense precipitació, amb dies de cel serè, amb temperatures màximes que s’enfilaven fins als 26-28ºC dia rere dia, i amb rècords històrics a Lapònia, amb valors de temperatura de fins a 30ºC; mentre, els de casa em deien que encara anaven amb màniga llarga, i que per Sant Joan, per exemple, feia força fresca... Aquesta tardor en canvi, els col·legues de Finlàndia m’han anat dient que la tardor els ha estat anòmalament suau i sobretot, molt plujosa.... i que fins i tot ara, a començament de desembre, encara no els ha nevat; també em diuen que enguany la tardor s’està allargant moltíssim. Potser enguany, la tardor ens ha fet el salt i ha preferit quedar-se al país del Pare Noel. 
Jordi Mazon

dissabte, 15 de febrer del 2014

Ens prenen el pèl

De tant en tant, algun representant governamental ens surt amb alguna declaració en què pretén quantificar la maldat dels aturats o dels que cobren prestacions bàsiques i mínimes, explicant-nos que aquests personatges cobren diners que no els corresponen perquè fan feines en l’economia submergida o no compleixen alguns dels requisits necessaris per al cobrament. I amb això, ens diuen aquests representants governamentals, ens estan estafant a tots els ciutadans, i impedeixen que puguem disposar d’uns diners que tan necessaris són en uns moments de crisi com la que estem patint.
Declaracions d’aquestes les fan, sobretot, els membres del govern espanyol, però no podem oblidar aquell conseller del govern català que fa dos estius va amargar la vida a un munt de pobres perceptors de la renda mínima d’inserció canviant-los el sistema de cobrament per perseguir les possibles irregularitats d’alguns d’ells.
Aquestes declaracions i actuacions, tant si corresponen a irregularitats reals com si no, fan vergonya. Perquè tots sabem, i això no és cap presumpció més o menys agosarada sinó una realitat clarament comprovada, que la principal causa de la pèrdua d’ingressos fiscals a Catalunya i a Espanya és el frau dels qui mouen grans quantitats de diners, un frau que es realitza per la via de l’evasió de diners a l’estranger, o per la via de l’enginyeria financera tramposa, o per qualsevol altra via. I amb aquests no es fa res, ni se’ls denuncia públicament, ni se’ls persegueix amb una mínima seriositat i eficàcia. I a sobre, amb els diners de tots es rescaten bancs i es permet que els qui els han dut a la fallida puguin embutxacar-se unes jubilacions que fan posar vermella a qualsevol persona honesta. Els nostres governants ens prenen el pèl sense cap pudor.